dimarts, 19 de juliol de 2005

Arde España!

Els incendis son la notícia d’aquest cap de setmana, fins i tot visibles a través dels satèl·lits. Negligència, barbarisme o intencionalitat, demostren que el medi natural continua necessitant de la protecció de l’Estat, perquè encara no és un bé assumible per la totalitat de la ciutadania.

Les responsabilitats que se’n derivaran no podran arreglar els danys fets, es tardaran anys en reforestar les masses calcinades, si es que es poden arribar a reforestar i mentre tant haurem contribuit una mica més a la desertització.

És arribada l’hora de la consideració de la veritable gravetat dels delictes ecològics de que parlem i que no quedi només en meres actituds negligents o imprudents, cal que el pes de la llei pugui caure sobre els piròmans, sobre els de graellada, els malalts o sobre els especuladors i si ens calen reformes legislatives, doncs cal que es facin.
Demà més.

dijous, 14 de juliol de 2005

Quina Realpolitk tenim?

Va crear Huntintong una teoria per sustentar una línia d’acció preconcebuda? Resulta sorprenent com la situació creada per la realpolitik, per dir-ho d’alguna manera, sembla portar i justificar el que el politòleg nord-americà va predir, però també és cert que la situació creada ho és en virtut de plantejaments unilaterals, que han marcat la vida política internacional ja abans del final de la guerra freda

Resulta quan menys sospitós que les grans divisions de la humanitat i les causes del conflicte haguessin de derivar, segons Huntintong, de les diferències entre civilitzacions per a qui, sense cap mena dubte, els estats serien actors col·lectius poderosos a escala mundial, però els conflictes principals es donarien entre nacions (enteses com col·lectius ètnics) i grups de civilitzacions diferents.

És arribat el moment, doncs, de fer una anàlisi seriosa de la situació des d’una perspectiva global, estudiant-ne el fenomen de la causa i l’efecte, per evitar que la justificació de la seguretat acabi afectant les llibertats, quelcom que tindria, d’acord amb l’actual escalada de terror, una fàcil explicació davant de bona part de la ciutadania mundial.
Demà més

dimarts, 12 de juliol de 2005

Merci Luxembourg!

Robert Schuman, ministre francès d’exteriors a la dècada dels 50 i un dels impulsors de la Unió Europea com la coneixem avui, a través de la creació de les primeres Comunitats Europees, nascut a Luxemburg, estaria content de veure com els seus conciutadans apuntalen el procés integrador europeu.

No descobriré res que no hagin ja apuntat els mitjans de comunicació dient que els luxemburguesos han ratificat en referèndum la decisió que ja havia estat presa amb anterioritat pel seu parlament, però si que aquesta aposta del petit país fundador ens dona algunes perspectives que cal tenir presents des de la sociologia política.

A ningú no se li escapa que no és un país qualsevol, amb una renda per càpita superior a la de la mitjana europea i que dobla a la nostra per posar un símil, un país quin nombre d’electors iguala al de la demarcació de Lleida, però del que la seva característica de soci fundador li dona una projecció moral determinada sobre el procés ratificador que, després dels referèndum de França i Holanda podria trobar-se en Stand By.
Demà més.

diumenge, 10 de juliol de 2005

La "Natio".

No vulgui deu que pugui fer comparança mai entre les paraules d’Alfonso Guerra i les de José M. Aznar.

Les de Guerra, sustentades en un saber científic que no comparteixo, em mereixen respecte, les d’Aznar, sustentades en una concepció ultramundana i nacionalcatòlica, no me’n mereixen cap de respecte, més aviat em repugnen.

En el fons penso que és una qüestió de lectures, ho deien fa dies des de l’acadèmia d’història, on s’admet que, des d’una perspectiva històrica, el concepte d’Espanya és plural i els antics intel·ligentment en deien les espanyes, per alguna cosa seria.

No fa pas tant, quan? 20, 30 generacions de l’establiment dels decrets de nova planta?

No, no sóc dels que estableixen aquest record històric com un fet reivindicatiu, només ho deixo anar, perquè cal veure les coses amb perspectiva històrica i establir les conseqüències que determinats fets han provocat en l’identitari personal i col·lectiu.

A Aznar li recomanaria llegir, llegir i llegir, vull dir, s’entén, oi? Aprendre a llegir. A Guerra llegir els textos de Eric Hobsbawm, on podria entendre quins són els plantejaments sobre la denominació “natio” del 80% dels catalans, no pot ser que tanta gent s’equivoqui a la vegada, no? O un clàssic: Elie Kedourie.

Demà més

dijous, 7 de juliol de 2005

New York, Madrid i ara London!

La notícia ens agafa per sorpresa, a Londres, capital olímpica i del G-8, on malgrat tot el govern no ha volgut capitalitzar la gestió de la crisi.

New York al 2001, Madrid al 2004 i ara London al 2005, es van complint les amenaces de les sharies i la voluntat de la Yihad, l’obstinació de la creença en la doctrina de Sammuel P. Huntington i Francis Fukuyama, però també la foto de les Açores i la vella i nova història de l'orient pròxim i mitjà, ens ha dut on som.

Hem aconseguit amb aquesta nova realpolitick fer aparèixer un enemic nou, abans era el comunisme, ara és l’integrisme islamista, amb una diferencia, aquell tenia un territori, aquest no en té i per tant, com l’economia, també és global, i aquest és el perill. Cap estructura dels estats, convencional, pot sostreure’s a la seva acció.

Veieu si més no la facilitat amb que van poder accedir als avions i estavellar-los contra les torres bessones, o com va ubicar els explosius als combois d’Atotxa o com ho han fet ara al metropolità de la capital britànica.

Hem entrat en una nova espiral de guerra, que justifica aquelles teories i hem de mirar de sortir-ne com sigui, perquè això ja no és una guerra convencional, és la sublimació de la por, que provoca aquest tipus d’accions.

Demà més

dimecres, 6 de juliol de 2005

Pobre Paris !

Resulta curiós de veure com l’antiga Europa pugnava per ser capital de l’olimpisme mundial, com si per fer millores en l’entorn ciutadà calguessin de fet unes olimpíades i no fos prou justificació la necessitat de dotar de noves infraestructures a les ciutats.

Chirac, el president francès, recorre als tòpics del menjar britànic, Blair, el premier britànic, critica el chovinisme francès, mentre Madrid, s’ho mira.

Unes elits estranyes, on s’hi encaixen membre de les monarquies encara existents, decideixen, ni París ni Madrid, ja abans New York i Moscou havien quedat fora. Seran els britànics, amfitrions del G-8 els qui organitzaran els Jocs Olímpics del 2012 o més ben dit, que mouran una pasterada de milions de lliures esterlines al voltant d’aquest esdeveniment.

Mentre tant al món, els països africans demanen presència al Consell de Seguretat de l’ONU, aquell organisme que va decidir un dia que no era legítima la Guerra de l’Iraq, però es va fer, o que el territori on ara s’assenta Israel calia que quedés partit en dos estats l’Israelià i el Palestí i no es va fer.

A Escòcia es reuneixen les 8 màximes potències, econòmiques és clar, del món , per gestionar la globalització liberal que ens envolta, ells també fan escoles d’estiu i viatges pagats arreu del món, en les planures alt escoceses, en nom de la democràcia i dels valors que s’hi propugnen.

Ben bé que les podrien organitzar aquestes trobades en mig d’alguna població de l’Àfrica subsahariana, per exemple, i donar el seu cost a la reconstrucció de la regió, ni en mans dels polítics de la zona ni de ONGs, creant organitzacions cooperatives de gestió, però ailàs, que seria d’un món sense desigualtats. Avui ho deia el dibuixant madrileny “El Roto”: “la igualdad sí, però dentro de la clase”.

Demà més.