dimarts, 31 de gener de 2006

Serenitat, "avis per a navegants"





Les Ciències socials ens exigeixen una racionalitat que de vegades no es dóna en la vida real. Cal valorar les coses amb una perspectiva adequada i alhora, medir aquesta perspectiva amb paràmetres evolutius, per quantificar-ne els fets i determinar les variables, al temps que les apreciacions i les aportacions teòriques aporten una nova visió.

Els paradigmes quantitatiu i qualitatiu que son propis del debat de les Ciències socials són la essència del principi de l'existència mateixa d'aquestes Ciències i no poden entendre's l'un sense l'altre, de manera que qui s'entesti en defensar a capa i espasa un o l'altre està equivocat.

D'altra banda, l'opinologia en general aporta valoracions extretes en funció de les informacions de les que la globalització dels mèdia ens aporta a una societat del segle XXI sotmesa a la dictadura de la informació, de manera que tothom es creu capaç d'exercir la docència mediàtica en qualsevol tema, de vegades pontificant. Quan això succeeix en els àmbits empresarials o de la gestió, acostuma a sorprendre'ns la catàstrofre.

La tranquilitat i la calma que ens exigeix l'investigació vol tanmateix la mateixa calma per l'implementació de solucions adequades a l'investigació acadèmica, de manera que només amb el treball quotidià tranquil i serenat podem arribar a resultats òptims, sense les pressions de l'entorn, obeint solament a raonaments fundats, no a vanes especulacions ni a vanes espectatives sobre la dimensió d'un model clàssic que de res serveix ara ja, amb l'evolució del temps.

diumenge, 29 de gener de 2006

El Moobing polític





Els Partits polítics representen, en els formats de l’Europa continental, fórmules caduques pensades en el segle XIX que encara han continuat pervivint, sota un reconeixement constitucional que els atorga en l’àmbit del dret públic la configuració de l’opinió política dels ciutadans, gestionades des de l’àmbit del dret privat.

En essència els partits han assumit, general i tradicionalment, el rol de la configuració i formació de les élites polítiques, i quan aquesta premissa no s’acompleix, es produeix el que jo anomeno moobing polític, és a dir, el procés d’insubordinació i “conspiració”, dins i fora de les estructures orgàniques del partit, molt subtilment, en un treball de “corcó”, per part d’aquells que no hagin pogut assolir les quotes de poder que els formats congressuals han atorgat a determinades elits en un moment determinat.

Tots en coneixem alguns amb noms i cognoms i representen un perill tant per la vida política de les organitzacions com per les accions de govern, en la majoria de vegades per l’escassa o nul•la formació política, per no dir acadèmica, en algun cas, o per l’afany de poder present o futur en d’altre, i contra aquestes persones i /o grups, difícilment hi ha alguna acció possible, perquè la seva tasca intoxicadora i conspiradora es mou en models ja superats, però que contribueixen enormement a la desestabilització i l’enfrontament.

Treballen amb precisió, utilitzant moments de tensió fonamentalment en les àrees de gestió política, perquè en la orgànica els hi resulta dificil, àrees de gestió on el pitjor que pot succeïr és que algú introdueixi més elements de distorsió o pressió i/o saturació, donat que ells/elles no tenen cap mirament en introduïr-ho, i fer-se molt i molt pesats, fins i tot insuportables i l'educació, en la majoria dels casos, fa que no se'ls enviï a la m... i ells/elles, mentre, van substint, imperturbables, perquè el que hi ha d'interés són precisament les pretensions personals i no pas el projecte i molt menys el respecte.

La unitat d’acció en front d’aquest enemic interior que de vegades pretén de suplantar l’estructura orgànica, l’actuació amb racionalitat i rigor són les fórmules que permetrien atracar de rel aquesta plaga que erosiona el model, quin paradigma, per altra banda està ja sotmès a canvis estructurals, tendents a la còpia del model nord-americà de partits escombra, on l’activitat dels partits quedarà, aventuro a dir que en poc més de 10 anys circumscrita als processos electorals i poca cosa més, cobrant força el que s’anomena “Think Thanks”, com a instruments de creació i configuració d’idees, en un àmbit més acadèmic.

La meva experiència personal en aquest sentit abona tot el que us he referit, en una mena de tractat del moobing polític, que afecta per igual homes que dones i partits de diferent signe ideològic i la recomanació bàsica és no deixar-se influir i continuar amb la fulla de ruta que hom tingui establerta, malgrat tot, perquè la lluita política ha de centrar-se, precisament en la confrontació de discursos polítics amb els adversaris, tot deixant que aquestes maquiavèliques gents (que no hauran de ben segur llegit l'obra de Nicolas de Maquiavel "El príncep", faltaria!), es vagin perdent pel camí.

dissabte, 28 de gener de 2006

"Entre todos lo mataron y él solo se murió"



Aquest titular és una dita popular que ve molt al cas de que està succeïnt en el mal anomenat Museu de Lleida (Diocesà i Comarcal), perquè aquest títol li correspon a l'actual Museu Jaume Morera, que rep aquest apelatiu per la donació que va fer el pintor Morera, deixeble de Haes.

Be, doncs que tenim, un museu fet a corre cuita, a petició de l'església católica romana, és clar, que era conscienta a la diòcesi de Lleida del que se "le venia encima", o sia que a meitats de la dècada dels 90 a demanar ajuda al govern, que són dels nostres, van pensar -en relació al govern de CiU-, "et voilà", a la primera década del segle vinent, o sia ara, explota l'episodi amb els socialistes, els republicans i els eco-socialistes al govern, i apa a solucionar el problema d'uns altres, com en tantes coses ha succeït.

Els populistes es rasguen les vestidures, tothom fa declaracions sense saber de la missa la meitat, uns propossen, els altres reclamen, uns afirmen que no se n'han d'anar, els altres que ja ho tenen pactat, uns fan d'Agustina d'aragón i un altre fa cartes que se suposaven fetes de feia temps: Un nyap tot plegat per una banda i per l'altra i la única beneficiada de tot plegat: la santa madre iglesia que aconsegueix primer un museu i ara dos: Ole, Ole i Ole i això sense el dictador!!!.

divendres, 27 de gener de 2006

...Dios!!!




El diccionari de la RAE conté 142 referències en l’avenç de la seva 23ena edició en lo relatiu a l’expressió que he utilitzat com a titular, i ho he fet conscient de la multiplicitat de significats en funció del context de la paraula emprada, perquè quan escric aquest article tres notícies mereixen aquest titular amb significats diferents.

Informe preliminar del Consell d’Estat sobre la Reforma constitucional

I la pregunta és: calia ara, en plena efervescència de negociació política sobre la proposta de reforma estatutària per a Catalunya, emetre aquest informe? Evidentment no, ni és necessari ni oportú aquest informe ara, però "a la oportunidad la pintan calva" diuen els castellans, i en un moment en el que es posa en qüestió no ja la dimensió de la reforma estatutària, sinó quin era l’Estat que van dissenyar els pares de la Constitució, i no em refereixo a la contraposició Estatut/Constitució, sinó a la interpretació segada i limitada que alguns en fan, ara, del model d’Estat del que ens vàrem dotar l’any 1.978.

El preliminar del Consell d’Estat no ve més que a refrendar aquesta interpretació restrictiva, doncs vol esbiaixar i recomana el reduccionisme en el que en podríem dir l’estructura política fonamental, quan la Constitució reconeix diferents identitats, en el context d’Espanya, el que alguns consideren la definició de la via del federalisme asimètric, a l’establir: Nacionalitats i regions, on les nacionalitats (terme que equival directa i planament al terme nació) reben un reconeixement del seu fet històric i una vinculació explícita amb el procés federal endegat, tot proposant el Consell la reducció terminològica a “comunitats”, que suposa també un reduccionisme tàctic.

Tampoc es compren el model bicameral que els pares de la Constitució proposàvem i que ara, sàviament el Consell proposa en el preliminar, és a dir, modificar tot preveient un atorgament de potestat legislativa pròpia a la cambra alta, quan la tendència general està en considerar aquesta cambra no una cambra de segona lectura, model obsolet, ni una cambra paral•lela, sinó una cambra que assoleixi la seva funció territorial, definida explícitament a la Constitució vigent, on s’han de dirimir en l’àmbit de lo polític aquelles qüestions de conflicte territorial, de manera que no acabi sent la resolució judicial la que dirimeixi el que cal fer, com deia, en l’àmbit de lo polític.


El Referèndum de Rajoy i Tejero

Les tècniques i estratègies de comunicació política, estableixen en el seus manuals a l’ús que el polític opositor ha de sortir com sigui als mitjans, Rajoy, alumne avantatjat, fa una proposta cada dia, encara que es contradigui amb alguna que ja va fer. La gent no té memòria, diuen també els manuals, i justament qui va ser l’impulsor d’evitar la generalització dels referèndums, quan era al govern, ara demana que l’Estatut català sigui refrendat, no ja pels catalans, que és a qui correspon d’acord amb que estableix el corpus constitucional, sinó per tots els espanyols, o també el recurs previ de constitucionalitat que afectaria a la reforma Estatutària i que tant, segons el PP, caldria frenar i fer una reforma prèvia de la Constitució.

Podria ser una proposta aconstitucional, alegal, però en definitiva en línia amb el que li toca fer a qui frisa per tornar a ser al govern, per ai las, curiosament la segona de les qüestions, la del recurs previ de constitucionalitat, coincideix “oportunament” amb la que ens és proposat ara, també, pel Consell d’Estat, però també ho ha estat per algú que ha passat a la història d’Espanya, no precisament per les seves actituds democràtiques, ans al contrari, m’estic referint al colpista del “todos al suelo”, sí, a Tejero, ho heu endevinat, malgrat tan Aceves com Zaplana se’n vulguin desmarcar, de Tejero.

Hammas i la nova realitat palestina

Les eleccions convocades per l’Autoritat Nacional Palestina, han representat un gir en la situació a la zona i quan l’escrutini ha estat acomplert s’ha pogut visualitzar l’autèntic atzucac provocat. Després de 20 anys sota lideratge dels grups propers a Al-Fatah, Hammas aconsegueix el que algun diari ha titulat com “el triomf d’Ala”, sota guiatge del Moviment de Resistència Islàmica.

Ha estat un resultat democràtic que haurà de ser analitzat en detall, per valorar-ne les conseqüències, però també el futur de les relacions Israelopalestines, és a dir del sorgiment d’un nou escenari polític a la zona, escenari visible i palpable segons alguns analistes que han seguit el desenvolupament de la segona intifada a partir de l’any 2000.

El problema sorgeix ara en el manteniment de l’estructura de l’ANP, sustentada fonamentalment amb fluxos internacionals el principal dels quals correspon a la Unió Europea, tot i que aquest triomf dels islamistes, anunciat, predit, malgrat tot, agafa a bona part dels interlocutors per sorpresa i la valoració de la qüestió en funció de a quin costat de la barrera es troba cadascun , ara cobra vida en la composició final del parlament palestí on Hammas tindrà 76 dels 132 escons, un 57,57% dels mateixos, i com a detall significatiu el 50% dels de circumscripció única i aquesta és la voluntat popular en uns comicis que han estat valorat com a nets per la comissària europea d’exteriors.

dimecres, 25 de gener de 2006



January 24, 2006

Editorial

Army Troglodytes in Spain

It is a basic principle of democracy that army officers do not publicly challenge the legitimacy of elected governments or talk about marching their troops into the capital to overturn decisions of Parliament. Yet that is just what has happened twice this month in Spain, a country whose 20th-century history compels it to take such threats seriously, even when the chances of insubordinate words' leading to insubordinate actions seems quite unlikely.

The response of the center-left government of Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero has been appropriately firm, including the dismissal and arrest of one of the culprits, a senior army general. Regrettably, the center-right Popular Party, the main opposition group, seems more interested in making excuses for the officers than in defending the democratic order in which it has a vital stake.

Spain's swift and smooth passage to modern democracy after the death of Francisco Franco in 1975 makes it easy to forget the horrors of the civil war and the brutal dictatorship that preceded it. Those nightmares began when right-wing army officers rebelled against an elected left-wing government they considered to be illegitimate and too deferential to regional separatists.

Spanish society, Spanish politicians and, for the most part, Spanish military officers have come a long way from that era, moderating their views and deepening their commitment to democratic give-and-take. But the Popular Party has had a hard time getting over its electoral defeat nearly two years ago, days after the terrorist bombings of commuter trains in Madrid. It has never really accepted the democratic legitimacy of that vote. It is time for the Popular Party to move ahead. Spanish democracy needs and deserves vigorous bipartisan support.


EDITORIAL 24-01-06 The New York Times: "Trogloditas en el Ejército en España" censura al PP por excusar a los militares que desafían al orden democrático el prestigioso rotativo acusa a los conservadores de no aceptar la legitimidad de las últimas elecciones

El diario estadounidense 'The New York Times' publica un editorial, titulado "Trogloditas en el Ejército en España", en el que lamenta la posición adoptada por el PP ante las declaraciones de varios oficiales militares sobre las negociaciones del Estatut de Catalunya y dice que el partido debe "moverse hacia adelante" en el apoyo a la democracia."Al Partido Popular le ha costado mucho superar su derrota electoral de hace casi dos años, días después de los atentados terroristas contra los trenes de Madrid. Realmente nunca ha aceptado la legitimidad democrática de aquellas elecciones. Ha llegado el momento de que el Partido Popular se mueva hacia adelante. La democracia española necesita y merece un apoyo vigoroso de los dos partidos", dice el texto.
El diario hace una breve referencia a las manifestaciones militares españoles para decir que "la respuesta del presidente del Gobierno de centro-izquierda, José Luis Rodríguez Zapatero, ha sido adecuadamente firme, incluyendo la destitución y el arresto de uno de los culpables, un destacado general del Ejército".Sin embargo, añade que "lamentablemente, el Partido Popular de centro-derecha, principal grupo de la oposición, parece estar más interesado en inventar excusas para los oficiales que en defender el orden democrático en el que tiene un interés vital".
El diario subraya que "un principio básico de la democracia es que los oficiales del Ejército no desafíen públicamente la legitimidad de los Gobiernos electos, ni hablen sobre hacer que sus tropas marchen hacia la capital para anular las decisiones del Parlamento", pero eso "ha ocurrido este mes y en dos ocasiones en España, un país cuya historia del siglo XX le obliga a tomarse en serio este tipo de amenazas, aún en el caso de que pareciera bastante improbable que las palabras de insubordinación pudieran conducir a acciones insubordinadas".
Para el 'Times', "la tranquila y rápida transición de España a la democracia moderna, tras la muerte de Francisco Franco en 1975, hace que le sea fácil olvidar los horrores de la guerra civil" y "la brutal dictadura que la precedió". "Aquella pesadilla empezó cuando los oficiales de derechas del Ejército se rebelaron contra un Gobierno electo de izquierdas que consideraban ilegítimo y demasiado deferente con los separatistas regionales", prosigue el texto.
Para el influyente diario, "la sociedad española, los políticos españoles y, en su mayoría, los oficiales del Ejército español han recorrido un largo camino desde aquella época, han moderado sus opiniones y han intensificado su compromiso con el toma y daca democrático", pero "al Partido Popular le ha costado mucho superar su derrota electoral de hace casi dos años" y tiene que "moverse hacia adelante".

dilluns, 23 de gener de 2006

Cohabitació a la portuguesa


Les enquestes no es van equivocar de tant, curiosament, aquesta vegada i mentre aventuraven una ampla i contundent victòria del candidat del PSD, aquesta va quedar matisada en les darreres que la legislació vigent a Portugal permetien en les vigílies dels comicis, que atribuïen prop més de la meitat dels sufragis a Cavaco, com així va succeir i el retrocés del PS evident, amb dos candidats en lliça, que finalment situa la suma dels sufragis socialistes en el 35%, del tot insuficient per a poder forçar una segona volta, però que d’haver-se presentat una única candidatura socialista i evitant-ne la dispersió del vot entre el Partit Comunista, el Bloc d’Esquerres (ex-trotskista) i el maoista Moviment de Renovació, hauria possibilitat, de donar-se la concertació a la xilena, un altre resultat.

La cohabitació és inevitable doncs, malgrat que des de l’esquerra ha estat considerada com “un cop d’estat constitucional” i donada la tendència a la tercera via, de la que el mandatari britànic Tony Blair n’és la icona pel govern del PS, és més possible l’enteniment en el context modernista i reformador que proposa Sócrates, qui coincideix amb les línies de país proposades per Cavaco, fonamentalment en l’argument anomenat xoc tecnològic que és el que segons ambdós ha de fer prosperar Portugal, enteniment que alguns analistes no haurien vist possible d’assumir la presidència Soares, un candidat al que alguns analistes consideren que es movia millor entre 'Os Lusíadas' (màxima obra de la literatura portuguesa) que entre assaigs sobre la innovació tecnològica.

A la foto el president del govern de Portugal Jóse Sócrates i l'electe president de la República Anival Cavaco

Revolució boliviana?


Alguns articulistes i no pocs analistes parlen d’evo-lució, en el nou model que proposa el president bolivià Evo Morales, d’un dels països més empobrits d’Amèrica llatina, amb una població de 8,8 milions d’habitants i un creixement demogràfic en els darrers 5 del 10%, amb una alta deute externa una inflació del 5% la més alta dels darrers 5 anys, amb una renda per càpita anual de 2.600 dollars, quatre-cents menys que l’any 1999.

El moment simbòlic dels discursos davant dels dignataris estrangers va tenir una càrrega d’aposta revolucionària de la que s’haurà de veure quina és la seva concreció sobre el paper, com la anunciada nacionalització dels recursos com a contrapartida al que es defineix com a estructures colonialistes de dominació heretades, segons Morales, dels anteriors executius, o la pròpia aimarització de la vida pública i política.




A la fotografia Evo Morales president de la República de Bolivia

diumenge, 22 de gener de 2006

Les dues "F"


Lo de les dues Fs no és meu, ho deia el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'homenatge del PSC a Joan Reventós. Tinc l'impressió que avui tot són valoracions positives, tot són felicitacions pel que pot semblar un bon acord que només ha rebut crítiques d'ERC i del PP, tant diferents i alhora tant iguals. Ara s'ha donat la primera de les "F", la que se'n diu de la foto, però ara en queda una altra de prou important, la segona "F", la de la feina.

S'han llimat aspectes importants, simbòlics, però que afecten als sentiments, com és l'encaix del concepte "nació" de manera satisfactòria en l'article "0", o en el que és el preambul estatutari, mentre s'opta per mantenir a l'article "1" el concepte constitucional de "nacionalitat", un primer pas important en la recuperació de la definició plurinacional d'Espanya que ja van esboçar els pares de la Constitució, i no ens trenquem els vestits, nacionalitat vol dir el mateix que nació.

Totes les informacions apunten a que també hi ha acord en matèria de finançament, reforçant-ne la transferencia recaptatòria i de gestió i alhora obrint-ne la via a la creació de la finestra única tributària en el que un període curt de temps que alguns mitjans han xifrat en dos anys.

Les qüestions de competències, de les que apenes si se n'ha parlat, i són molt, molt importants, pel que intueixo ja havien estat pactades, però ara queda un tràmit, no gensmenys important, el tràmit en comissió, la que presideix l'ex-vicesecretari general del PSOE i ex -vicepresident del Govern central, Alfonso Guerra, aviso para navegantes.

Jo com tothom que estigui especialitzat en els àmbits del dret polític i administratiu, recomanode restar pendents, doncs, de veure quina serà realment la redacció final que la Comissió propossarà al Parlament espanyol i que els catalans haurem de refrendar, de moment alegria continguda i a continuar amb la segona "F".

Pel que sembla que el procés de la negociació, al que ja han asignat un sant, sant alfredo, en referència al negociador Rubalcaba, és acceptable per PSC, CiU i ICV.


A la foto l'acte al 2005 d'homenatge a la senyera

Prudència....?


Sí, tot ens aconsella ser prudents, ametents, amb la cautela possible, però si l'Alcalde de Salamanca no permet complir les lleis, perquè no se'l va emmanillar i conduir a comissaria?

No es pot aguantar tanta ignominia i diu que els arxius a retornar són un botí de Guerra. Serà malp.....

L'estratègia de la gavina pot acabar sortint efecte i rebre, un país que des del 14 de març de 2004 respira llibertat, això és insostenible, tant de bó la seva conferència nacional del febrer-març els centri, perquè si no prendrem mal!

Nota: a la foto podeu veure l'Alcalde de Salamanca, Lanzarote, amb el "Falcó" Zaplana, perquè ningú no es porti a enganyi.

dimarts, 17 de gener de 2006

La provocació com estratègia: ¡Calumnia que algo queda!

El parlamentarisme contemporani ha deixat pas als modus antics de discussió en seu parlamentària per utilitzar la premsa com a nou canal de controvèrsia. Això és sabut i ha estat estudiat pels experts en comunicació, com també per la sociologia de la comunicació. Ara, sabedors d’aquesta fórmula les dretes espanyoles utilitzen l’estratègia de la provocació, bé a través de mitjans afins, de periodistes afins o directament els propis electes com una fórmula de confrontació estudiada y que de ben segur els aporta rendibilitats electorals: “calumnia que algo queda”.

La millor estratègia en la resposta és la de la prudència, la del treball diari amatent i rigorós, discret, obviant-ne les provocacions, sense deixar, això si d’exigir les rectificacions i plantejant, si cal, les querelles i demandes adequades. Atiar l’odi, no fa res més que fer sortir de l’armari als fantasmes del franquisme que se senten valents, pel que es veu i ja no se n’amaguen i surten tots solets dels armaris o ballen sevillanes.

Bachelet, l'esperança té nom de dona


Una notícia que ens ha d’omplir d’orgull, l’elecció de Michelle Bachelet com a nova presidenta de la república xilena, per fi es restaura la legitimitat. La filla d’un general represaliat, Alberto Bachelet, per la dictadura pinochetista, assoleix la primera magistratura de l’estat a Xile amb el suport de prop més del 53% dels xilens, amb una “Concertació” una aliança que abasta quelcom més que l’espectre electoral d’esquerres i s’endinsa fins a la democràcia cristiana.

Pediatra, separa, amb tres fills, i dona, una experiència que hauria de ser normal i que a partir d’ara començarà a ser-ho. Sort en aquesta aventura on la consolidació del control energètic, la reconciliació nacional i la normalització de relacions en l’àmbit geoestratègic haurien de ser unes apostes importants.

diumenge, 8 de gener de 2006

Primer soroll de sotanes, ara soroll de sabres, aquesta és l’estratègia reaccionarista de les dretes


No és casual, no us ho penseu pas. Primer van estar mobilitzades les cúpules eclesials, vaja l’església catòlica, com a les èpoques dels “palios caudillars”, sort del Nodo i dels arxius, que si més no ho negarien. Ara, ja vegeu, entre l’estament militar, també hi ha mobilització, se l’arrestarà i se’l jubilarà, gaire mal no rebrà, però el Partit Popular haurà ficat de nou el dit a la nafra.

Bé, aquesta és la tàctica reaccionària de les dretes, del Partit Popular, que ha fet els deures i ha estudiat com va actuar la CEDA, si la “Confederación Española de las Derechas Autónomas” amb la república i repeteix, fil per randa la seva actuació orquestrada des de la fundació FAES que presideix l’il.luminat de José Maria Aznar.

Per si us quedava algun dubte, un reflecteixo el discurs de l’intrepit avantguardista del PP amb estrelles de general:

"Es nuestra obligación alertar de las graves consecuencias que tanto para las Fuerzas Armadas como institución como para las personas que las integran podría conllevar la aprobación del Estatuto de Cataluña en los términos en que está planteado. (...) La Constitución marca una serie de límites infranqueables para cualquier Estatuto de Autonomía. (...) Si estos límites fueran sobrepasados, lo cual en esos momentos, afortunadamente, parece impensable, sería de aplicación el artículo octavo de la Constitución".

dijous, 5 de gener de 2006

Compartir


Surten consellers i creadors d’opinió de tot tipus, tot dient: jo ja ho vaig dir!, tothom ara s’apunta al carro del que proposa la consellera de cultura, Caterina Mieras, sobre la realitat del conflicte de l’art que contindrà el Museu de Lleida, Diocesà i comarcal.

Que bonica és la foto senyors, però no, el conflicte no es soluciona amb més conflicte i sí amb apostes agosarades, però a la vegada senzilles, d’allò que n’anomenem la “navalla d’Occam”, que reflecteixen una realitat incontestable, la relació íntima i secular, malgrat fronteres entre la mal anomenada “franja” i la capital: Lleida.

No és el cas de Salamanca, no son la reivindicació de les Cariàtides que fa Atenes, és un problema que ens crea l’església, vinculat amb l'entramat de poder de les seves ordes, al que cal donar solució si el que volem es una realitat museística i museogràfica d’acord amb els paràmetres tècnics, més enllà de com s’enfoca una qüestió que ve de llarg i que si l’any 1993 quan el Conseller de Cultura Pujals va prometre l’aixecament immediat de l’edifici del museu , si s’hagués acomplert, potser el problema, ara, seria un altre.

Compartir, preservar, estudiar i vincular a les institucions científiques i universitàries un Museu, hauria de ser una de les propostes necessàries de tot polític i no fer com el personatge del senyor dels anells: “....mi tesorooooo!”, perquè estem parlant de coses més serioses que, mira per on, ara sembla que a tothom ja li està força bé.

dimecres, 4 de gener de 2006

Si Unamuno aixequés el cap...!


L'Alcalde de Salamanca és un miserable, com molt bé diu el meu amic Josep Ramon Correal, director de publicacions de La Mañana. No té un altre nom la utilització d'una frase històrica que l'insigne rector de Salamanca Miquel de Unamuno va pronunciar en la jornada que tant bé ens descriu en El Periódico l'historiador Antoni Segura, d'un 12 d'octubre de 1936. El franquisme és viu i no dubta en manipular, per això deixo testimoni escrit en aquest weblog de les paraules íntegres de Unamuno. Fins la història ens volen canviar, on s'és vist!

"Vull fer alguns comentaris al discurs -per dir n'hi d'alguna manera- del general Millan Astray... Deixaré de banda l'ofensa personal que suposa la seva sobtada explosió contra bascos i catalans. Jo mateix, com sabeu, vaig nèixer a Bilbao. El bisbe...és català, nascut a Barcelona....Acabo de sentir el necròfil i insensat crit, visca la mort... el general Millán Astray és un invàlid. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però desgraciadament a Espanya hi ha actualment massa mutiliats. I, si Déu no ens ajuda, aviat n'hi haurà moltíssims més. Em turmenta pensar que el general Millán Astray pogués dictar les normes de la psicologia de massa. Un mutilat que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes és d'esperar que trobi un terible alleujament veient com es multipliquen els mutilats als seu voltant"

A això Millán Astray cridà: "A baix la intel.ligència!, Visca la Mort!", a lo que el rector Unamuno li va contestar:

"Aquest és el temple de la intel.ligència. I jo sóc el seu summe sacerdot. Esteu profanant el seu sagrat recinte. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu. Per convèncer s'ha de persuadir. I per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret en la lluita"

dimarts, 3 de gener de 2006

El factor "I"

Fins a l’any 2005, l’Estat espanyol, era un oasi en les percepcions sobre raons i situacions de les polítiques migratòries, raons i situacions que també s’havien produït a la resta de la Unió europea, i on el nostre model en ocasions, en moltes ocasions, anava vivint a remolc del que ja havia succeït en el desenvolupament de les polítiques dels nostres veïns feia 10, 15, 20 i 30 anys enrera.

Hi havia unes distancies “estranyes” entre models de proximitat, no des d’una perspectiva de les accions polítiques ni de les polítiques actives, si més no des del fet, com deia, de la percepció respecte de les situacions quotidianes que haurien d’afectar a la ciutadania de països de la ribera sud de l’Europa continental com ara Itàlia, Grècia, Portugal, o fins i tot França en allò que fa referència a un fet habitual des que s’escriu la història, als moviments migratoris.

D’acord amb els estudis d’opinió, d’altra banda la única forma de poder conèixer l’estat de la percepció de les coses, l’Estat espanyol continuava essent, fins ara, un dels països menys xenòfob i racistes de la Unió Europea, i el darrer estudi del Centre d’Investigacions Sociològiques també sembla apuntar-ho, tot i que en aquests tipus d’estudis ni el disseny de l’entrevista s’atreveix a abordar en profunditat aquest temes, ni en el cas de que s’hagués abordat, hi hauria la sinceritat suficient per part de l’entrevistat d’acceptar de ser mantenidor d’actituds d’aquests tipus.

Cert és però, que hi ha estudis qualitatius realitzats en zones d’alta densitat migratòria on comencen a detectar-se actituds de rebuig, temors, problemes de convivència, situacions, en definitiva, que tendeixen a ignorar-se a través del mitjans de comunicació, com també per part de les élites polítiques, dificultant com ens diuen alguns experts “l’obertura de vies institucionals d’abordar la problemàtica futura”, que no és més que establir mecanismes d’implementació sociològica que puguin evitar les manipulacions fàcils i localistes de la qüestió, com ja han anat fent a Europa els partits de Pym Fortuyn o Le Pen, o com sembla voler utilitzar-se en l’àmbit estricte de la ciutat de Lleida respecte de l’entorn del carrer del nord i altres problemàtiques sorgides al voltant de la comunitat musulmana.

Tot i així, amb les dades a la mà, en el nostre context social, ens trobem, sortosament a la cua (i aquest cop la dada negativa no és precisament una mala nota) en el que ens diu el European Monitoring Centre on Racism and Xenofobia, pel que fa a la percepció de la possibilitat de considerar molesta la presència de persones d’altres nacionalitats, races o religions i on, mentre encapçalen la llista els ciutadans grecs amb un 38% un 27% i un 31% respectivament, els espanyols amb percentatges del 4%, el 5% i el 6% ens situem encara lluny dels paràmetres consolidats de França, Àustria, Itàlia, i fins i tot Suècia.

També les dades ens diuen que sobre el concepte de tolerància i intolerància, sembla que també continuem mantenim paràmetres similars, amb un ràtio de tolerància que supera el 60%, 10 punts per sobre dels Irlandesos que també es troben en la banda alta i novament 40 punts per sobre dels grecs o dels belgues.

Però les percepcions, com deia, canvien, i per primera vegada l’estudi d’opinió del CIS reflecteix una dada important, com el fenomen migratori s’ha convertit en el que els ciutadans consideren un dels tres problemes principals amb una proximitat percentual simptomàtica: atur 54,1%, immigració 40%, terrorisme 25,3%, percentatges que valorats respecte de les dimensions del municipi i en concret en el nostre, poc més que es mantenen.

Sens dubte la dada més significativa que l’organisme de consulta sociològica ens planteja, és com es dona una tendència generalitzada a considerar que el nombre de persones procedents d’altres països que viuen amb nosaltres son ja massa, amb un percentatge mitjà de percepció del 60% - curiosament coincident amb l’índex de tolerància fins ara existent i que podríem arribar a considerar que ha iniciat el seu procés de neutralització- , percentatge que es fa més alt a mesura que disminueix la densitat demogràfica del municipi.

Tot i així les dades ens aporten unes variables que caldrà mesurar adequadament tant per part de la Ciència Política, com per part de la Sociologia de les Migracions, si tenim en compte que ara ja més del 84% dels entrevistats a l’estudi del CIS, considera que només s’hauria de permetre l’entrada a aquells treballadors immigrants que tinguessin contracte de treball, o com 68,1% està d’acord o molt d’acord amb que l’arribada de persones que venen a viure i treballar aquí perjudica les perspectives econòmiques dels espanyols pobres, percentatge d’opinió que, en municipis com el nostre, arriben al 70,3%.

Si bé que els nivells de tolerància podrien començar a quedar-se neutralitzats, podem detectar, tanmateix, alguns valors de solidaritat que es mantenen en la banda alta, sigui quina sigui la dimensió del municipi en qüestió, perquè entre un 73 i un 79% considera l’agrupament familiar com a necessari, un 96% considera imprescindible que puguin accedir a l’educació pública, entre un 81 i un 88% considera que han de tenir accés a l’assistència sanitària gratuïta i entre el 86 i el 90% creu que han de tenir el treballadors immigrants igualtat de condicions d’accés al mercat de treball i amb uns percentatges similars es manifesten sobre la pràctica de la religió que els és pròpia.

Així doncs si mentre el principi de solidaritat sobre els bens socials és obvi que encara es manté en les declaracions de percepcions ciutadanes, les variables no tenen els mateixos valors respecte dels drets polítics i civils i només un 60% es mostra d’acord amb que pugessin participar com electors a les eleccions municipals o generals, amb un percentatge que tendeix a la baixa novament quan més petit és el nucli de població o respecte de la seva participació en partits polítics o sindicats.

Caldrà doncs abordar aquesta qüestió valorant-ne l’experiència comparada en els diferents països de la Unió, però establint un necessari pacte d’Estat, que en aplicació dels principis de subsidiarietat exigeix també aquí, a casa nostra com dirien alguns en llenguatge populista, el que podríem anomenar un pacte de ciutat sobre aquests temes, establint-ne, si convé, els observatoris científics i polítics necessaris per avaluar la realitat de la situació.