dimarts, 28 de febrer de 2006

Model caduc



Avui he tingut un dinar de treball, ben bé no se que era, però m’ha tensionat l’enteniment i cada cop estic més convençut de les teories de Panebianco aquelles que expliquen la transformació dels partits de masses en partits electorals professionals, en funció del deteriorament del model de l’organització interna, no m’ho cansaré d’explicar-ho, fruit, en essència de la ruptura de la tradició dialèctica en favor d’un compromís amb aprofitats i arribistes, com indica el professor italià,

Cada cop em cansa més i més aquest model caduc que reivindica formes que ja estan caducades en la gestió moderna dels partits polítics, en funció fonamentalment de la inexibilitat d’actuació a qui manté la seva relació vincular amb el partit, sigui quina sigui l’adscripció ideològica d’aquest.

M’amenacen amb repetir-ne, no sisplau!! Us imagineu si tota aquesta energia malbaratada es destinés a bones accions.....?

dilluns, 27 de febrer de 2006

Cop d'Estat permanent des de la Cope



Ara feia uns dies que no venia al blog i ho faig després de sentir la transmissió que va fer la COPE de la "mani" de diumenge 26 a Madrid, feta per un equip sota la direcció de Jimenez Losantos. Feia por, us ho juro, comentaris com "esos rojos quieren reconquistar ahora lo que perdieron en la guerra", ens haurien de posar els pels de punta, però va sent hora ja que algun fiscal actués d'ofici davant de tant ignomínia, no creieu?.

Em direu i tu perquè participes doncs a la tertúlia de COPE Lleida?, doncs us diré que res a veure amb els seus companys de Madrid, i se que aquí ho passen malament amb aquesta manera de fer, no ja periodisme, que no ho és, de fer un cop d'estat a través de les Ones.

"ZP no es bobo, és malo" aquesta és una altra consigna, i mentres tant el president titella de la AVT, Alcaraz, mal llegint, arrenga contra el govern central, llegint un document sortit de Genova, segur i tot dient: "nos diran que esta una manifestación organizada por el PP, però mienten".

Potser haurem d'esperar que a la gavina li afecti la grip aviar




Clicant sobre el titular us enllaçareu amb la informació que publica El Plural.com, on hi ha més informació sobre les frases utilitzades per aquest taliban de la informació - si el que fa se'n pot dir informar.

dimecres, 22 de febrer de 2006

Lleida, C.C.C. ..........no farem política?




Certament Lleida té un teixit associatiu important que dinamitza activament la ciutat, també val a dir que les bases han estat establertes a partir de criteris polítics de suport que des de l’ajuntament de Lleida s’ha anat potenciant durant molts anys.

El dilluns ens vam reunir el Consell Rector de l’Institut Municipal d’Acció Cultural, del que en sóc membre i entre altres punts de l’ordre del dia vam acordar de constituir el Comitè Organitzador, on s’integra també la recentment incorporada, després de superar les seves oposicions, la Camila Minguell, que fins ara era directora de la fundació "Espai Guinovart" d'Agramunt.

Crec que una de les coses que hauríem de tenir molt i molt clares, ho ha dit també Xavier Sàez, però no n’estic segur de la seva sinceritat, és que no es polititzés el seguit d’actes que es preparen, uns de l’activitat convencional i d’altres preparats ad hoc, tot i que això em fa pensar en la ingenuitat de les esquerres, perquè estem segurs que les dretes no aprofitarien la foto?.


La Manyana TV, al seu programa "Més a prop", en va parlar d'aquesta reunió, tot i que us he de reconèixer que en recull testimoni gràfic de quan ja haviem tancat la sessió i que per tant ens ha tocat fer una mica d'actors, però que és si més no la política?

Hereus del 23-F




Tothom tenim una o altra història respecte de les hores viscudes durant la “intentona” colpista del 23 de febrer de 1981, 17 hores de “cop d’Estat”, “assonada” o com ho vulgueu batejar, un fet que ha marcat inexorablement la que aleshores era la jove i fràgil democràcia espanyola i que continua fent sentir un esglai en el cor quan es recorden els fets, que amb la perspectiva dels anys, poden semblar còmics, per la suposada improvisació i xavacaneria dels colpistes, però que va tenir totes les democràcies occidentals pendents del que aquí succeïa i per descomptat a tots els demòcrates d’aquí i d’allà, també.

Jo era jove, complia el meu servei militar a la Capitania general de Galícia, a La Corunya, nucli també de colpistes, i aquella tarda la del “tejerazo”, agafava el “gallego”, l’Express que tot sortint de Barcelona, arribava fins a la capital gallega. Tot era silenci i el tren mig buit, contràriament al que succeïa normalment, els pocs que hi érem hi estàvem amb l’orella pegada als aparells de ràdio i en arribar al meu destí l’estació amb una presència inusual de policia militar, a la recerca de caps amb poc pel, és a dir de soldats i per sort jo en duia molt, privilegis del destí on era, que em va permetre de passar inadvertit i evitar de ser “acuartelat” o molt pitjor, de sortir al carrer..., o sia que sense pensar-ho dues vegades em vaig dir, ni boig pots anar-hi!, o sia que fins que tot no va tornar a la “normalitat” a mi no em van veure el pel, mai més ben dit.

Certament la generació que en aquelles dates acomplíem amb les nostres obligacions militars, i que en la majoria dels casos després vàrem lluitar per a que desaparegués aquesta obligació –i ningú s’ha estripat les vestidures per quelcom que contravé la Constitució i sinó llegiu el seu articulat- també en coneixem d’actituds, posicionaments i silencis que hem conegut, d’un fet que al meu entendre es va saldar com bonament es va poder, no se si amb la intervenció reial o no, o realment per l’esforç del govern provisional de Secretaris d’Estat que es va crear o si hi va haver pressió internacional mediadora o senzillament perquè alguns dels colpistes eren uns ineptes.

En tot cas val a dir que la nostra jove encara ara democràcia és hereva d’aquests aconteixements, no tant perquè d’alguna manera van possibilitar la consolidació d’una opció forta en la matriu política del PSOE, en front d’una UCD exhausta i en franca via de descomposició cap a un CDS que no va saber aguantar posteriorment el desgast electoral - val a dir que AP aleshores era testimonial i reducte d’històrics franquistes -, com perquè d’alguna manera la “intentona” va suposar un efecte de percepció col·lectiva que permetia trencar, si existia, amb la consciència del que s’ha pogut anomenar el franquisme sociològic, una mena d’efecte pervers, com una tipus de síndrome d’ Estocolm que acostuma a succeir a les societats on els seus dictadors moren al llit, en un país amb una alta ràtio de politització activa, però on els hereus del franquisme en forma de liberals i democristians atreien en principi les simpaties del que s’anomenava la transició tranquil·la.

En som hereus d’aquella farsa, o no tan farsa, perquè a partir d’aleshores el treball de cohesió democràtica va ser una de les fites, tot i que, també val a dir-ho, es produïa una estranya adhesió al concepte mateix d’Espanya, que encara dura, que no albirava ja al 100% el model federal introduït pels pares de la Constitució mitjançant subterfugis semàntics en el propi text, i malgrat tot quedava definit molt més a prop dels conceptes de l’Estat descentralitzat que del federal, amb dos realitat permanents: Catalunya i el País Basc.

I ara, 25 anys després ens estem plantejant aquell model d’Estat que ens dibuixa la pròpia Constitució, si no se’n fa una lectura integrista, és clar, i per això val a dir que convé recomanar a aquells que la facin, que seria molt convenient que no hi hagués soroll de fons i que la dialèctica no abandonés les dinàmiques parlamentàries, perquè tot, absolutament tot, ha de passar per aquesta via, la de la discussió parlamentària, que enriqueix el concert polític dels Estats i les nacions.

dimarts, 21 de febrer de 2006

Dels partits de masses als partits escombra o professional electoral




El dissabte assistia al ritual de que es doten els partits, en l’autocomplaença d’establir allò que s’ha fet, del que es podria haver fet i no s’ha fet i d’allò que els altres han de fer. Cada cop estic més convençut que el model de partits està en la via final, i contràriament al que pensava fa uns anys, crec que el model americà de l’anomenat “partit escombra” s’acabarà imposant.

El model de masses està, doncs, esgotat, i més quan cap dels grans partits és assemblearista i tendeix a la fórmula de delegació i reunió en una periodicitat que fa que tot quedi en mans d’uns quants; per tant, l’existència mateixa dels partits com una estructura de debat és, no ja utòpica, sinó falsa, en el sentit que el model que ens proposa la ciència política transatlàntica ens descobreix la importància dels grups, és a dir dels electes en els diferents àmbits: local, regional, etc., de manera que són ells els qui estableixen les polítiques i per tant el partit no es necessita si no és com a dinamitzador electoral, aspecte aquest que fins i tot tendeix, i és una cosa lògica que així sigui, a la professionalització en utilitzar valor i paràmetres de la sociologia electoral, associats a la mercadotècnia.

Avui l’existència d’importants conductors de missatge, com ara la televisió i Internet, per no dir la ràdio, permeten que no sigui necessària una xarxa d’acòlits de cap formació, doncs el possible elector, o en el seu cas, el receptor del missatge ho rep, i directament, del líder en qüestió, sense intermediaris, per tant se sostreu d’una de les funcions partidàries, la transmissió del missatge, que per les noves tecnologies de la informació i la comunicació eliminen la intermediació, ara innecessària, com a la fí ho acaben sent també els polítics intermedis, els que abans controlaven els aparells territorials de les organitzacions polítiques, en jugar a favor d’aquest control les distàncies insalvables, que fins i tot ho eren per la comunicació, la qual cosa ja no passa ara.


De fet, hi ha dues teories al respecte, la que apunta Otto Kirchheimer, de l'Escola Sociològica de Frankfurt, qui al final de la dècada dels 60 al segle XX va crear l’expressió de partit - escombra, no pensava en una organització quina base electoral s’hagués fet tan heterogènia que li permetés representar a tot l’espectre social, doncs aquest autor sabia que aquests trets no han caracteritzat mai, ni probablement caracteritzarà mai a cap partit.


Per la seva banda Angelo Panebianco, de l'Universitat de Bolònia, amplia i actulitza la definició de Kirchheimer sobre els partits escombra en crear un nou concepte, el concepte de partit professional – electoral amb uns trets definitoris clars com els dèbils lligams organitzatius de tipus verticals i que va dirigit a tot un ample espectre electoral, una posició de preeminència dels representants públics, amb una direcció personificada, una financiació mitjançant grups d’interés i a través de fons públics, amb un accent posat sobre els problemes concrets i sobre el lideratge i on el paper central el posen els arribistes i els representants dels grups d’interés a l’organització.

dilluns, 20 de febrer de 2006

Desamor





Amb els meus amics i companys d’aventures al Centre de cultura contemporània de Pardinyes, l’Anabel Ramos i l’Enric Centeno (amb mi a la foto), vàrem presentar el certamen de les “Cartes de Desamor”.

No us parlaré d’aquest certamen literari, quines dades podeu trobar al a pàgina del CCCP, però donat que les bases de participació en el certamen m'impedeixen de concursar-hi, en tant que membre de la organització, utilitzo aquest blog per fer la meva personal i intransferible, com diria aquell "Carta".


Senzillament viure


Us vull parlar de les sensacions que es produeixen al llarg de la vida d’una persona, i que res tenen a veure amb el concepte amor entre dues persones (homo o hétero), tantes decepcions, alguna alegria, poques, que un s’emporta al llarg o al curt, segons com es miri, de la vida, on entres en contacte amb tantes persones i on acabes veient com moltes d’elles s’emporten el millor de tu, sense res a canvi, sí, sense res a canvi, per no parlar d’aquelles organitzacions que et xuclen la teva essència vital i per acabar, la majoria de les vegades, on nous vinguts o aprofitats acabem conquerint els mèrits.

En tot cas, també he de dir que la vida et porta experiències satisfactòries, i un bagatge que ningú no et pot robar, un bagatge que t’omple com a persona al servei de la societat mateixa i que va fent que les pàgines del teu llibre es vagin omplint una i una altra composant aquella al·legoria que representa, senzillament viure.
Curta, oi?

dijous, 16 de febrer de 2006

La marea popular o el rebuf dels "idiotes" (*)





És una tàctica de manual, la recerca d’un enemic, alló que ja ens diu el sociòleg alemany Ulrick Beck, sobre la configuració de l'enemic com argument polític, un enemic que, en aquest cas pugui resultar atractiu al rebuf dels tòpics més ancestrals. Ho ha trobat, enfrontant territoris i utilitzant un doble llenguatge, tot depenent d’enllà on es trobi.

Li pot funcionar a Espanya, de ben segur, i seria bo que algun fiscal es plantegés si la seva actuació podria ser constitutiva d’un il•lícit penal, tot i que la seva parafernàlia està ben estudiada, no en tingueu cap dubte.

Estic convençut que la intel•ligència és un element constitutiu del context espanyol i que l’aposta dels “idiotes”(*) els ha d’acabar sortint malament.

El meu amic, Paco "Ermengol", ho reflecteix molt i molt bé a la seva caricatura d'avui al diari "Segre".


També el dibuixant Marçal, en la seva caricatura d'avui al diari La Mañana, toca aquest tema i també amb molt d'encert.


Aquestes que podeu llegir a continuació són dues de les cunyes publicitàries que poden escoltar-se a les ràdios d'Andalusia:
Les inversions.-

Dos homes inician una conversa que comença amb la pregunta: “¿Sabes que ahora las comunidades más pobres son las que dan el dinero a las ricas?”. L'explicació és : "Si Cataluña tiene 3.000 millones en inversiones, Andalucía necesitaría 4.500 millones para estar a su altura", a lo que li contesta l'altre personatge: "¡Que somos un millón de habitantes más! ¿por qué no nos lo dan?".

La discriminació del castellà.- En aquesta ocasión, la pregunta és: “¿Sabes que si nos vamos de Andalucía a Cataluña nuestro hijo tendrá que estudiar en catalán?”. I segueixí: “Lo que oyes. Que en Cataluña es obligatorio estudiar en catalán y no se puede en español, que es la lengua de todos”. I es continua amb una explicació: “Porque Zapatero lo consiente, y Chaves lo apoya”.

* a l’antiga Grècia aquells que quedaven al marge de la cosa pública, juntament amb els “metecos” estrangers


La imatge la podriem titular "el abrazo de la hiena" (en castellà per a fer-lo comprensiu "urbi et orbi")

dimecres, 15 de febrer de 2006

Corrupte o incompetent?




L’altre dia, veient a TV3 la sèrie “Vent del Plà” un dels personatges es preguntava què era pitjor si un polític corrupte o un d’incompetent.

Aquest plantejament, que l’hem de circumscriure, és clar, a la història que reflectia aquella sèrie televisiva, hem porta a reflexionar, i hem pregunto com pot ser que s’hagi acabat assumint un determinat perfil de polític? Com pot ser que la política tingui aquesta visió que els guionistes, glossadors de la realitat mateixa, plasmen en les seves sèries?

Creieu-s’ho, em va deixar preocupat i força, perquè, com si hagués llegit una enquesta del CIS, els guionistes em deien que la corrupció era acceptable, fins i tot més que la incompetència!

Pot ser veritat el que estava sentint! És cert, que la política i els polítics tenen els més baixos nivells de consideració en les enquestes d’estructura social contemporània, en uns nivells comparats similars als dels països del nostre entorns, en lo relatiu a les ratios de valoració social de l'activitat professional, però arribar al nivell de considerar-la com un fet natural...lo de ser corrupte o incomptenent!


Clar que de tant en tant s’obren els diaris i es llegeixen coses i aleshores ho podem comprendre.....

dilluns, 13 de febrer de 2006

Les legions americanes, un breu apunt teòric

Avui ha estat tema a la tertúlia en la que participo a Segre ràdio, on gentilment, en la meva condició de politòleg: Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia (dèu de semblar exòtica aquesta professió meva, oi?) m'aconviden. I enllà, a les ones, he fet avinent un breu apunt teòric sobre el conflicte dit de les "caricatures", per a mi més seriòs que tot això.

No puc dir que sigui cap cosa més que un brevíssim apunt teòric, pendent de més reflexió científica, però estic convençut i aquí si que llenço la hipòtesi, que el conflicte té un abast més gran, més extens, i que respòn a la realitat geopolítica del món als ulls d'una super-potència: USA.

M'explicaré, el model de nord-amèrica és el model de l'imperi romà i ho podreu entendre si assimilem els seus exèrcits a les legions romanes. Heu fet aquest intent de traslació en el temps? Doncs bé, ara, a les legions romanes i a la Roma imperial, li ha canviat el model geo-polític en el seu entorn immediat, amb tot de governs vermells: Chile, potser Argentina, Bolivia, Perú, Veneçuela, Cuba, etc. etc., amb el "fiasc" de la invasió de l'Iraq què hores d'ara és més que evident que mai i amb la Xina i l'India com a veritables competidors en potència en l'economia global, de manera que cal potenciar una desestabilització en la zona que no inculpi als USA i si que ho faci a la UE, l'altre gran competidor, però amb un tensionament evident a Palestina i Iràn.

Per primera vegada, com recordareu no s'han cremat banderes nord-americanes i sí europees, ho capteu?. Com pot ser que un tema exploti 5 mesos després?

L'amic Paco Tolsà "Ermengol" del gremi dels caricaturistes, sensible com és ell a tot el que ens envolta, m'envia una vinyeta del que representa als seus ulls si ens sotmetem a la censura per motius religiosos, malgrat el respecte que cal tenir a les creences dels altres, això ha de condicionar la llibertat d'expressió?

Gràcies Paco!

dissabte, 11 de febrer de 2006

El Mensaje político de campaña

En aquests temps que ara viurem a Lleida, recupero la meva comunicació al Congrés Estatal de Sociologia, en l'apartat de comunicació política fet l'any 2004 , el que justifica que estigui escrit en castellà, per si pot ser útil a algú.



EL MENSAJE POLÍTICO DE CAMPAÑA, DEL ESLOGAN PUBLICITARIO AL MENSAJE CON CONTENIDO TRANSMISOR.

Un análisis del mensaje político como variable cualitativa que influye en el contexto electoral de modo no visible ni evaluable.

Por Albert Balada i Abella. VIII Congreso Español de Sociologia

Junio de 2004

Introducción

La influencia del formato publicitario en los textos de comunicación y más concretamente en los mensajes políticos y eslóganes de campaña ha ido diluyéndose a lo largo de los últimos años, hasta alcanzar una nueva perspectiva.

Los mensajes de campaña han ido dejando a un lado perspectivas comunicativas propias del contexto de la publicidad de marcas, para aproximarse a los presupuestos del mensaje en clave politológica, de manera que su contenido asemeja a modo de resumen las propuestas programáticas, más que a la venta de determinado producto como podría ser un jabón al uso, como era en un principio del modo en que se daba. Ello se ha visto reflejado especialmente en las últimas campañas electorales: municipales 2003 i legislativas 2004, donde los mensajes han sido un vivo reflejo de las propuestas programáticas de cada una de las fuerzas políticas en liza, por una parte, pero también de los "desiderátums" de cada una de ella por otra parte.

La evocación de elementos de mensaje que buscan más una comunicación directa con el intelecto que con los deseos de compra (versión propagando publicitaria) han contribuido sobremanera a dimensionar nuevamente el efecto de contacto entre las fuerzas políticas y el electorado en general por una parte y el electorado potencial de cada uno de los nichos políticos en cuestión. Parece detectarse en definitiva una nueva dimensión del mensaje político simple, establecido en un formato de comprensión amplia por un lado, y por el otro el abandono del publicitarismo vigente a los largo de los últimos 25 años, para encarar nuevas perspectivas del diseño del/de los mensajes transmitidos antes y después del proceso de las campañas electorales.


Per continuar cliqueu en l'enllaç al títol

Llarga campanya: malaguanyades energies!




Ho escrivia el 15 de desembre de 2005, tot just abans que em donés un "telele" propi dels que estem en aquests embolics que mai s’acaben agraint, i pel que per cert molt pocs dels que ho sabien és van interessar, el que m’ha recordat aquella dita que el desaparegut Jaume Magre em va dir a la dècada dels 80 : "en la vida hi ha amics, enemics i companys de partit".

Deia en el meu blog que "campanya anticipada, campanya equivocada". He advertit per activa i passiva sobre aquest aspecte i com que lo normal és no fer cas i fer-ne dels opinòlegs a l'ús, algo que és habitual, per altra banda, doncs que passarà? El que ja ha passat, que la oposició política serà la que marqui el calendari polític, quan queden encara 14 mesos de vida política en la gestió eficaç a la recerca de l’eficiència.

Tothom deleix per contestar, res no pot quedar en l’oblit d'una noticia d’un dia, remenen el tema i clar que tenia raó Sr. Winton Churchill "que parlin de mi encara que sigui malament", doncs, au, ja ho vegeu aquest aforema el domina a la perfecció la oposició.

D’altres, com haureu vist a la premsa local lleidatana d’avui, anuncien que tenen una weblog, als mitjans escrits, després ho han fet als digitals dels mateixos diaris, és que tindrem temps per a riure tots plegats!; Valga'm Deu!

Ai quina por!





I de sobte, quan les legions romanes - uf perdó vull dir americanes- resolen els conflictes mundials, en nom de no se sap quina missió divina que tenen encomanada, van els científics i descobreixen noves espècies animals, que, com fa 5.000 anys no tenen por dels homes, pobres, ja en tindran ja, però de moment ha estat com un bàlsam en mig de tanta guerra, en mig de tants de morts diaris, en mig de tantes malalties curables, que s’han tornat incurables perquè les patents farmacèutiques impossibiliten la generalització, on la fam també mata, perquè els diners els gestionen governs corruptes o simplement perquè la pressió del FMI o del BM, fan que les polítiques de benestar siguin impossibles.

Mentre l’emperador s’ho mira i ja deu de pensar si hi ha petroli que explotar, algun país per envair o alguna revoltar a la que donar suport. Rieu, rieu que més aviat fa plorar! Algun d’aquests naturalistes ha fet referència a com devia de ser l’edèn, ai ai, quanta referència divina, mentre altres demanen que el Papa, l’ex-Ratzinger s’erigeixi en cap del cristianisme, a modus de croada moderna, quina por!

El meu col•lega Juanjo Pérez també ha fet una reflexió sobre les noves espècies.

divendres, 10 de febrer de 2006

Por fín!!!




Ens han fet patir, de veritat, no podia entendre com es donava aquesta fractura tecnològica en el principal partit de l’oposició a l’Ajuntament de Lleida, una web inoperativa, eludint la relació amb la xarxa.

Els hi ha costat reaccionar, però a la fí ho han fet, amb un disseny clàssic, carrincló, però no els podem demanar més, només felicitar-nos per poder-los tenir en xarxa, a veure si les actualitzacions es produeixen realment.

La llàstima és que no han entés lo de la comunicació digital i ho entenen com un fet de campanya, de fet és no entendre la societat mateixa i francament una pre-campanya d'un any i mig és de bojos o de desesperats, vet a saber!

dijous, 9 de febrer de 2006

El Diocesà: compartir a banda de greuges





Resulta rentable electoralment, a ben segur, sortir estripant-se les vestidures i amb arguments com l’espoli, i els greuges, no ho poso en dubte, però hi ha raons que no queden sota una comprensió raonada, malgrat tot.

La proposta que es planteja des de la Conselleria de Cultura aposta per una entesa cordial entre dues zones, em resisteixo a establir fronteres, que han perviscut des d’una perspectiva sociològica en un nínxols de registres i variables compartides, dels quals els que ens resulten més evidents: la llengua i la cultura, són elements visibles i inalterables, però n’hi ha d’altres, com ara l’aprofitament de serveis per la proximitat i fins i tot les relacions patrimonials entre pobles fronteres, que tampoc resten lluny de la realitat, per acceptar el raonament que hi ha una relació intima en molts territoris de la mal anomenada franja.

La proposta, que també subscriu l’alcalde Ros no es agosarada, i per altra banda planteja en un museu, que tot just veu la llum, no ens enganyem, l’aprofitament de les circumstàncies, per anar més enllà i poder establir una xarxa museística que pugui abastar a una major densitat demogràfica i possibiliti, tanmateix que el nombre de visitants pugui assolir unes dimensions més grans, mantenint criteris d’unitat de col•lecció.

Ara bé, he de dir que el conflicte creat, no ho oblidem, ho és en el sí de l’Església catòlica, i que en el seu moment hauran d’entrar a solucionar les administracions, plantejant-se encara la enfarfegadora i lenta via de l’administració especial episcopal, reconeguda en l’àmbit que li és propi en funció dels acords i concordats, del que alguns juristes se’n plantegen la constitucionalitat però malgrat tot en vigor, que entrarà a definir com a cosa jutjada allò que encara no ho està en l’àmbit canònic, no ho oblidem, per donar pas en el seu moment al que s’estableix en l’àmbit del dret administratiu.

Una pregunta em plantejo, si més no, a banda de la raonabilitat de la proposta administrativa de la creació d’un macro-museu amb més d’una seu i amb les subseus corresponents, si s’escau, és com l’institució eclesial ha gaudit del beneplàcit d’una administració, que dota a unes obres que continuen en la seva propietat, de l’església, d’un instrument museístic per a mostrar allò que continua essent privat, i per tant dotem d’instruments públics a allò que no ho és?

És evident que l’actual administració de la Generalitat hereta el tema i que aquesta pregunta que ara llenço ens ha de plantejar la gestió anterior de tot aquest enrenou que enfronta, o intenta enfrontar, no ho oblidem, comunitats territorials “germanes”, que no entenen pas massa que pugui ser considerada subseu una església, com la de Sant Llorenç, activa, i on algunes de les peces estan sotmeses a culte.

Algú hauria de recordar com la casualitat va portar que el bisbat de Roda acabés a la ciutat de Lleida, el que ens hauria d’aportar més elements de reflexió al meu entendre a la realitat comuna dels territoris, com també s’hauria de recordar a qui ara, en l’oposició parlamentària, s’erigeix en el protector i l’impulsor de la premissa espoliatòria, quan en 10 anys no van fer cap previsió en aquest sentit, ni tan sols la previsió d’una mera transferència, no ja de la possessió de les obres, que també, com de la propietat, en justa compensació a l’esforç públic, important, de totes les administracions implicades.

L’acord polític és inviable si es plantegen els termes des d’un perspectiva unidimensional de les coses a banda i banda del “conflicte”, però és obvi que si els gestors polítics atenen a les premisses bàsiques de tota acció en política: eficàcia i eficiència de l’administració i s’analitza tot a partir de directrius objectives, deixant de banda els greuges, s’obre la possibilitat d’un instrument molt important en un model operatiu de dinamització dels dos territoris, a partir d’un fet potencial: la protecció de l’art antic sota els criteris museològics i museogràfics adequats, com també polítics.
Clicant al titular enllaceu amb l'article publicat a "La Mañana" de Lleida.

dimecres, 8 de febrer de 2006

Mobbing polític II





Com a continuació del post relatiu al mobbing polític, val a dir, que , quan s'ha estat identificat el problema, així com als causants del mobbing, pot ser que la resposta, en primer terme sigui bé la indiferència o el silenci, la formula més comuna i que permet de continuar amb l'acció del mobbing.

També podem trobar-nos amb el que podem anomenar acció de penediment fictici, és a dir, una acció coactiva inherent, que estableix la premisa d'una necessitat d'oblit de la situació provocada a l'empara de l'involuntarietat de l'acció o sota pressió.

Altres mostres de resposta a la detecció del mobbing, i la identificació dels causants, és la possició del que sembla no voler saber o no voler conneixer, és una acció hipòcrita la majoria de vegades i d'altres on el desconeixement és real i a la vegada pactat de manera que la reacció es planteja com una acció de sorpresa.

En tot cas, podem afirmar que és més habitual del que sembla i absolutament conscient per part del o dels qui l'efectuen, envoltat la majoria de les vegades de encobridors, etc., en la mateixa mesura com s'estableix en un procés delictiu, amb una característica que en detemina la diferència, que pot donar-se tant en el plànol horitzontal, d'acord amb els paràmetres de la mobilitat horitzontal en l'estratificació social, com també amb en l'esfera vertical, també respecte de la mobilitat vertical, amb la connivència corresponent, per part, fins i tot, d'actors amagats, els que citaba com encobridors, que propicien el mobbing o d'actors "cachés", és a dir directors del mobbing però que és mantenen en l'anonimat més absolut, mantenint, fins i tot, una relació absolutament cordial amb el "mobbinglitzat".

La fórmula no té un model de partit o institució, però podem dir que acostuma a donar-se més pròpiament en aquelles organitzacions que no tenen una estructura jeràrquica rígida, en el sentit que encara que existeixi, es dona un nivell de relació entre iguals que propicia que alguns d'aquests iguals es creguin mereixedors de mèrits que tenen altres.


Espero que amb aquesta lectura us hagi resultat prou evident i sigueu capaços i capaces de reconeixer-ho si sou aventurers o aventureres del món de la política, món al que alguns consideren un art, i ho pot ser, però també es pot convertir si no s'està a l'aguait en alguna cosa ben diferent .

dilluns, 6 de febrer de 2006

Manipulació?

manipulació f. Acció de manipular; l'efecte. Operació a través de la qual l'audiència és menada a actuar i a opinar en contra dels seus interessos.


Que l'opinió pública és absolutament manipulable això ho evidencien els molts estudis fets sobre el particular, desde Sartori a Dahl i ho veiem ara en el moment en que podem veure com, una vegada més, amb la invasió de l'Iraq, de nou surgeixen les veus que diuen: Huntintong ja ho deia en la seva teoria del "Xoc de civilitzacions" i tothom creu que és un teoria científica, que en part sí, però en el fons no deixa de ser una teoria per encàrrec.

No veieu com n'és de sense sentit que un tema com el de les caricatures (les de la polèmica a l'orient) que va succeir fa ja 4 mesos, amb les disculpes de l'editor i d'alguna manera dels danesos en el discurs de nadal, exploti ara, no hi veieu una mà negra darrera que preten de justificar amb els aldarull la posició occidental contra, per exemple: Palestina, Siria, Iran, etc.

Com deia un simpàtic personatge de la sèrie "Dinamita" creada per Tricicle: reflexionem-hi, sisplau, reflexionem-hi!

Sobre reflexions, em sembla molt interessant la que fa al seu weblog el politòleg Juanjo Pérez, sota el títol "Explosivo oriente medio"

dissabte, 4 de febrer de 2006

La religió és l'opi dels pobles ?!




Les caricatures i els dibuixos gràfics del profeta mahoma amb una bomba al turbant, ha encès els ànims a les zones musulmanes del planeta.

Sempre he cregut en l'aforema que segons uns s'atribueix a Mao Tse Tung, segons altres a Karl Marx i que Andreu Nin també va citar, que diu que "la religió és l'opi dels pobles", per si de cas, recordeu que hi succeia en aquest país, i dic Espanya, quan abans de la Constitució algú feia mofa de la religió o de la figura de crist o del mateix Deu, ho recordeu, oi?, per si la memòria us falla us ho recordaré: sancions, persecució i alguna que altra manifestació beata, alguns humoristes gràfics encara ho recorden en pròpia carn.

Així doncs, perquè ens extranya doncs que en aquells països, sotmesos també a la seva pròpia evolució històrica i per tant caminant de la mà de la religió com a element de suport, s'escandalitzin i ho considerin fets sacrílegs?

Hem preocupa, això sí, com tot això pot ser manipulat i com no hi han reaccionat les organitzacions religioses musulmanes, en aquest cas a Dinamarca, si ho consideren tan ofensiu, de ben seguir que la legislació vigent, no castigarà la blasfèmia, faltaria, però si un atac ofensiu, no?


Al titular hi ha un vincle amb les notícies sobre el cas i en el text un vincle amb la caricatura, vull evitar així de contribuir a tensionar més el conflicte.

Val a dir, per altra banda, que els vincles amb els personatges que indico ho són merament indicatius i a títol purament historiogràfics, per saber de qui parlem

dijous, 2 de febrer de 2006

El Cinisme en la política



Els cínics eren una corrent filosòfica a la Grècia clàssica, que res té a veure amb l’expressió “Cínic” a que em refereixo, com podreu comprovar, tot i que aquesta escola socràtica menor té alguna semblança amb les propostes d’alguna de les organitzacions antiglobalització.

L’Escola Cínica, fundada per Antístenes en el segle IV a.C., fou una de les anomenades "escoles socràtiques menors". El seu lloc de reunió era el Gimnasio Cinosargo ("Gos Blanc"), per la qual cosa se’ls va anomenar "Gossos", apel·latiu quina utilització justificava també la seva forma de vida errant i el desarrelament pels bens materials dels membres de l’escola. Aquesta denominació era reconeguda per ells com un honor: Antístenes s’anomenava a ell mateix "L’Autèntic Gos" i el seu deixeble Diògenes s’anomenava com a "Cínic" ("Deixeble del Gos"). El cinisme, més que una filosofia, fou una forma de vida, la majoria de les vegades esforçada i exigent.

Els cínics despreciaven els bens materials, els plaers, les passions, les normes socials i els lligams nacionals. Afirmaven que les costums, les creences religioses i les lleis es trobaven en oposició amb la Natura. Veien a la civilització com una cosa artificial, anti-natural i menyspreable. Consideraven com una virtut autèntica el viure conforme a la Natura, amb autarquia i autosuficiència. Valoraven més una vida salvatge que una sotmesa a les regles de la manada, una vida senzilla que una de refinada i alienant. A diferencia de Sócrates, qui concedia gran importància a lo social i a lo intel·lectual, els cínics trobaven la virtut en tot lo individual i lo no intel·lectual. Per això és que no van elaborar una doctrina moral sistemàtica sinó que es van constituir ells mateixos en testimonio de la virtut, la qual cosa no es un saber sinó una manera de vida ascètica, d’abstinència i autocontrol. Sostenien que la felicitat sols pot aconseguir-se per la independència o la autarquia i miraven amb despreci a aquells que inútilment la buscaven en el plaer i les riqueses. Practicaven la no satisfacció dels plaers artificials o culturals i el domini dels naturals.

Malgrat la seva doctrina antiintelectual, continuaven anomenant "savi" a l’home virtuós, quan viu la autarquia, el domini de sí, perquè entenien que és qui entén i sap. Amb el seu estil franc i provocador desconcertaven als seus contemporanis i despullaven tota la seva hipocresia. (Por això el veritable sentit de la paraula "cinisme" està associat al recel por la natura humana i a la actitud irrespectuosa davant las convencions socials.) Feien deliberadament allò que els demés es guardaven molt de fer per pudor o costum, reafirmant així la seva independència.

Així doncs, el significat de la paraula ha canviat en molts sentits, perquè ara podem descriure com a cínic, i especialment en política, aquell que utilitza els arguments per aconseguir allò que li convé, amb totes les arts al seu abast, i amagant si cal raons i sentiments, aquí si que podem trobar una similitud, com veieu, el cinisme ara no és una corrent filosòfica, però manté allò de ser una actitud de vida que en política és molt visible i podríem afirmar que cínics són aquells que et fan el llit, en llenguatge planer de carrer, com també l’actitud de qui proposa una cosa però en el fons el fi pretès n’és un altre i per tant la de qui utilitza a aquells que creuen a ulls clucs en la proposta inicial, com també ens hi podem referir a la d'aquells que fan veure en determinades situacions com si res no hagués passat, de ben segur que tots, absolutament tots en coneixem alguna mostra ben propera.

A la foto una reproducció escultòrica del fundador de l'escola cínica, Antístenes.