dimecres, 31 de maig de 2006

Demografia i demagògia


Els processos demogràfics venen estimulats per les diferents variables que incideixen en la vida de les persones.

Dit això, amb les dades a la mà, a partir de una font fiable, com ara el Ministeri de l’Interior, les dades consolidades relatives al darrer procés electoral, en aquest cas el Referèndum de ratificació del tractat de la UE 2005, reflecteix una base censal a la ciutat de 92.191 electores i electors. Si ara la oficina de l’Institut Nacional d’Estadística, com cita La Mañana, estableix el cens electoral pel 2006 en 93.192 electors i electores , resulta que hi ha un creixement de 1.001 electors a la ciutat de Lleida i no un decreixement com titula La Mañana, titular que algun polític s’ha aventurat a utilitzar, a partir d' una visió clarament xenòfoba, tot fent de la demografia demagògia.


Els models generals de ciutat que es donen amb diferents formules teòriques d’integració social: absorció, multiculturalisme o pluralisme aporten, en tot cas i malgrat tot una estabilitat i una vitalitat nova a partir dels processos globals, que se sumen a la inercia de creixement pròpia de les famílies d'origen i estableix una dinàmica particular que defineix a cada ciutat.

Què fàcil és fer demagògia, què fàcil! I fer afirmacions gratuïtes i absolutament indocumentades.

La foto que il.lustra aquest post és la piràmide poblacional de Lleida sobre dades 2000 que presenta el Consorci de Promoció Econòmica de Lleida

dimarts, 30 de maig de 2006

18 de Juny: crear consciència




Aquesta és la meva reflexió sobre el que representa el procés refrendatari, cal apel.lar als sentiments, cal ser un patriota i pensar en les generacions futures, com ho van fer els nostres avis al 1932 i durant la lluita anti-franquista i perquè coincideixo plenament que el No és donar la raó als qui van contra Catalunya, encara que es facin els ofessos.

"Temps de pre-campanya i campanya. L’establiment per llei de la limitació dels llargs períodes que inicialment es donaven en la jove democràcia espanyola als quinze dies actuals de tota campanya electoral, que estableix la llei orgànica de règim electoral general, ha fet que ara no hi hagi una limitació formal del que es defineix com a pre-campanya, i així, molt abans de la publicació en aquest cas del decret 170/2006 que estableix els requisits del referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, data d’inici, durada de la campanya electoral, text a refrendar i pregunta, les forces polítiques, tant a Catalunya com a l’Estat, han anat definint posicions, apuntant missatges i establint els criteris que després en la legalitat de la campanya electoral hauran de defensar davant de l’electorat.

Els escenaris generals ens situen davant d’uns espais dominats per la mercadotècnia i els mitjans de comunicació, on en situacions com l’actual, els electors com a elements passius del procés electoral, donat que no hi ha elector actiu, en no produir-se la renovació de representants sinó una afecció o desafecció cap a un text normatiu, es veuen altament motivats pels continguts emocionals derivats tant de la pròpia norma, com pels arguments pre-electorals dels grans actors polítics, les organitzacions polítiques per una banda i les organitzacions i agents socials per una altra.


Segons alguns estudis l’efecte de la mercadotècnia i dels mitjans en la campanya en la participació electoral , traduint els missatges o prenent posició activa d’una o altra manera en els mateixos, acabaria fent que la ciutadania exigís als polítics que adoptessin tal o qual postura i preocupacions per allò que s’acaba establint com a rellevant, i l’efecte de retorn seria l’adopció de determinades actituds davant processos refrendataris com l’iniciat a Catalunya respecte de l’EAC, en un procés que podríem qualificar de mimètic, on en la modernització o universalització de les campanyes els models de l’emoció jugarien aquest cop, per raons òbvies, un rol transcendental.

Hi ha sens dubte una exigència educativa en tot procés electoral i en particular en els que es refereixen a processos de referèndum, elements pro positius que unes i altres forces polítiques, i en aquest cas actors diversos, han anat desenvolupant i desenvoluparan al llarg de tot el procés, que anirà de la mà de suposades viabilitats de les propostes, aquest cop limitades al procés decisori: Si, NO, Abs.

La tendència a confondre els debats de les elits amb el de l’univers polític que conforma la ciutadania, en l’adopció d’un espai mediàtic com a espai públic de la controvèrsia, estableix un nou escenari dialèctic en el que les fórmules democràtiques venen establertes per alguna cosa més que els indicadors de valors i per tant aquesta situació es converteix en determinant de la forma i el contingut dels missatges, amb voluntats amagades darrera de cada ítem del protocol de la relació electoral.

Alguns autors de la investigació electoral defineixen a l’elector com un individu hiper-relacionat amb informació quasi-perfecta que dona poc marge a la persuasió política si s’entenen les campanyes a partir del model clàssic de les tècniques del màrqueting, el que ens hauria de portar a deduir necessàriament a que la concentració d’informació fa que els electors estableixin límits a la que volen disposar, el que per altra banda no impedeix que puguin prendre una decisió raonada, potser lluny de les consideracions tècniques, perquè només les persones més implicades políticament són les que reben més missatges des d’una perspectiva cognitiva de la dimensió de la informació.

En un moment com aquest, com ja apuntava al principi l’element simbòlic serà sens dubte l’instrument que porti als imputs de la persuasió dins d’un univers específic on els electors no poden ser vistos per les forces polítiques com uns consumidors de propostes que dispersarien el contingut i el valor instrumental d’aquest vot que el dia 18 de juny se’ns demanarà hauria de representar, com proposen alguns autors, una decisió de vot individual superior a altres variables explicatives típiques, com ara la classe social o l’adscripció ideològica a determinat grup, per a crear la consciència de la conformació d’un capital social que afecta a generacions futures, com en el seu moment també va afectar l’EAC de 1979. "

El Matrimoni una relació hipotecària inventada pels bancs?

Avui, com cada darrer dimarts de mes, he fet la meva reflexió sociològica a Segre ràdio, amb la Mariví Chacón i l’Amador Alegre, un cop acabada la tertúlia, en la que aquest cop participàven vells coneguts com en Xavier Roca, Marta Alòs o Candi Villafañe.

Com que el dia 15 va ser el dia mundial de la família, avui m’havia proposat de parlar de la família des de la perspectiva de la ruptura, del divorci, aquest instrument legal, modern, que ja va intentar instaurar la II República, com a regulador de les relacions contractuals de la parella en les dissolucions de les societats limitades que es conformen.

Com que no me n’he pogut estar, he tingut que citar novament al grecs, i aquest cop he triat algú conegut: Plató, per a reflexionar sobre la pròpia institució del matrimoni, que de fet instauren com a figura jurídica els romans; així doncs en Plató en el seva obra capdal “La República”, descobrim com només ens parla dels anys de fertilitat per aportar nous elements humans a la ciutat, sense fer cap referència a la figura matrimonial.

El model de relacions humanes, ve impregnat pel procés de cristianització i pels valors judeo-cristians, que fan que hi hagi, de fet, una interiorització dels mateixos, tot i que només ho són respecte d’una part de la història de la humanitat, mediatitzada per la interpretació a través d’una determinada òptica. Com s’explica sinó que el propi Alcorà faci referència a la figura del divorci atribuint-li la possibilitat a la dona, tot i que ara es dona una interpretació sectària del mateix text i tenint en compte que els orígens són propers als textos que cristians i jueus empren com a substrat de la seva tradició?

En definitiva perquè en la història de la humanitat la llibertat en les relacions humanes entre gèneres o no, ha estat marcada per les necessitats tribals i mai s’ha donat un procés clar de monogàmia, tot i que en els darrers segles aquesta situació s’ha amagat sota signes d’hipocresia. De fet, com expliquen els antropòlegs les societats eren poligàmies, monogàmiques o poliàndriques, en funció de la configuració de gènere, però en tot cas, sense una institució que establís un imperatiu obligacional, que arriba de fet amb el Dret Romà i que ha impregnat les disposicions legals que s’han anat desenvolupant al llarg del darrer mil·lenni, vinculades fonamentalment a les relacions patrimonials.

L’estoneta radiofònica l’ha rematat una simpàtica nota d’humor introduïda per l’Amador, quan ha afirmat que el matrimoni se sustenta en la relació hipotecària i que de fet és un invent dels bancs. Una conclusió agosarada però buscant, com proposava Guillem d’Occan, la resposta més senzilla. Perquè ens complicarem tant la vida cercant explicacions a les coses, quan ho tenim davant dels nassos?

diumenge, 28 de maig de 2006

El reconeixement del català al Parlament Europeu


Subscric plenament el que ens proposa eurotribune.net, només lamento que el vice-president convergent no subscrivís la votació, a favor de la proposta socialista i en contra de les directrius del grup liberal al que pertany, tot absentant-se de la votació; també lamentar que no es vegi l'acció dels diputats socialistes i del president del Parlament europeu, el lleidatà Josep Borrell (a la foto) que ha aconseguit un consens necessari per tonar a debatre aquest tema el proper dia 31 de maig, Vidal-Quadras repetirà l'acció sumant-ne més odi contra Catalunya, només cal esperar que els catalans del grup liberal ajudin als socialistes en la votació i no facin més demagògia.

"El diari electrònic eurotribune.net ha tornat a posar en marxa la campanya per demanar a la mesa del Parlament Europeu l’acceptació de les llengües cooficials espanyoles –el català, l’euskera i el gallec– tal i com va demanar ara fa uns mesos el Govern espanyol mitjançant un memoràndum lingüístic i que fa un mes la mateixa mesa va rebutjar.



La campanya consisteix en l’enviament d’una carta tancada en diferents idiomes als membres de la mesa de la cambra europea en la que es prega una major sensibilitat vers aquestes llengües i es demana que s’adoptin tal i com va demanar el Govern espanyol. eurotribune.net pretén, d’aquesta manera, donar veu a la societat civil per tal que la mesa de l’Europarlament observi la vitalitat d’aquestes llengües i la seva voluntat de participar i enriquir el debat europeu.



eurotribune.net torna a posar en marxa aquesta campanya per tal de fer la màxima pressió possible a la mesa per tal que accepti de manera definitiva el català en aquesta institució. La campanya, entre d’altres, realitzada el mes passat, tot i no tenir els efectes desitjats, ha forçat a replantejar-se la decisió i a decidir de nou sobre el futur de la nostra llengua. Mitjançant un formulari, en el que es demana les dades personals, volem fer arribar a tots els membres de la mesa del Parlament el màxim nombre de signatures vàlides per fer-los sensibilitzar sobre aquest assumpte.



La mesa del Parlament ha de decidir els propers dies sobre la inclusió del català, l’euskera i el gallec a la cambra. eurotribune.net, com a diari català i multilingüe, vol donar de nou la veu a la societat en aquest assumpte i convidem novament a tothom a que participi i signi de nou pel reconeixement total de la nostra llengua a l’Europarlament."


Per fí de nou la Constitució europea en l'agenda política


Sembla que per fí, de nou, la Constitució europea torna a estar en l'agenda política europea, de la mà d'Espanya, Alemanya i França, com ha de ser.

El problema, diuen, pot ser la denominació, com si el nom fes les coses. Però que li diguin com vulguin i que es consolidi d'una vegada el tractat confederal europeu, i que els ciutadans no rebotin den els processos referendataris el disguts als seus mandataris, com ha succeït en els Països baixos i França o el Regne Unit.

Som una potència econòmica, que tenim desenvolupades les accions de seguretat i exteriors comunes, perquè no podem assolir la referència confederal en lo relatiu a la unió política.

La sociovergència i la patronal


És sociovergència una catalanització del format dit "grössen bünd" (gran coalició) que es va donar a la RFA al segle passat i també en aquesta legislatura en la que han fet la gran coalició formada per la CDU-CSU i l'SPD a Alemanya, que a catalunya significaria un pacte PSC-CiU.

Aquesta és la aposta de bona part de la patronal, que li van fer a Maragall, en dir-li de no repetir el tripartit i acusar-lo de no haver-ho sabut gestionat bé.

Alguns que ho apuntaven, tenien raó, els interessos econòmics pressionen i de quina manera.Caldria dir que aquesta és una possibilitat, com n'hi ha d'altres, la del penta-partit per exemple, copiant el model italià del segle passat, la reedició del tripartit amb un Tinell II, etc. Seria bo que en aquest país decidíssin els ciutadans i ciutadanes, sense pressions de cap tipus i que l’aritmètica parlamentària quina decidís en funció dels escons obtinguts per cada fora política i dels pactes necessàris per a obtenir la majoria suficient.

Tot és possible, però, malgrat tot, tot i que la centralitat política, és a dir aquell grup que abasta més amplitud d'espectre és el PSC que va de 2 a 6 en l'ample de 0/10, mentre que CiU abasta fonamentalment 4/6 en el mateix ample que va d'esquerra a dreta, els patrons mereixen els seus interessos i diuen quin format de govern volen, malgrat que no hi ha hagut cap escàndol polític i que la crisi governamental ha estat per posicions, no hi han hagut "casinos", "turismes", Pallerols", "treball", etc, només la manca d'experiència d'alguns i l'afany de manar i potser, perquè no dir-hi que el pes dels seus diputats era superior al desitjat.

Esperem doncs a les properes eleccions i veurem que decideixen els nostres conciutadans i si cal, endavant, però no ens tutelin sisplau, que ja som adults i ja ho vam estar de tutelats durant més de 40 anys.

dimarts, 23 de maig de 2006

Montenegro, l'estat de la república





Ha calgut esperar al segle XXI per a resoldre els conflictes ancestrals dels balcans, amb el re-neixement de nous països, com per exemple Montenegro que havia estat una monarquia durant un temps. Aquest procés era inevitable, com ho és el fet que tots aquests territoris acabin dins de l'Unió Europea, ara a Montenegro només s'accepta ja l'Euro, sense ser territori de l'Unió.

Els resultats amb una participació tan alta, vol dir que el tema era de fet al carrer, i que de fet no és un tema baladí. La Unió Europea que en bona clau de Ciència Política ha exigit el 55% dels vots favorables per al reconeixement del nou Estat, ho ha fet prudentment al meu entendre.

Les dades confirmen un 55,4% de vot favorable a l'establiment de la independència de la ja existent República de Montenegro (aquesta és la denominació del model existent en la federació de les dues repúbliques), per tan la legitimitat està garantida en aquest procés i ara s'haurà de veure la clau regional i els temes pendents amb la República de Sèrbia i les relacions que continuarà o no mantenint Montenegro amb la Federació Yugoeslava i com assumeix una nova posició de no submissió i l'adhesió a la Unió.

És per tant una situació que resol la explosió balcànica tot i que encara queda Kosovo i que apunta a servir de model fàcil als discursos de l'independentisme, en aquest sentit el filòsof Josep Ramoneda publica un interesant article al suplement de catalunya de El País

dilluns, 22 de maig de 2006

No es pot enganyar tothom tot el temps



El parlament, on Esquerra com convergència i com no els populars, estan actuant a model de maquis o quintacolumnistes, ha aprovat una nova resolució sobre el diocesà (Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal) , que se centra absolutament sobre la propietat de les obres, que una i mil vegades es refereix com a propietat dels lleidatans i per inclusió, dels catalans, carro al que evidentment els socialistes i els eco-socialistes s'han vist obligats a pujar.

Mai aquestes obres han estat propietat dels lleidatans o dels aragonesos, aquestes obres eren propietat de l'església catòlica i ho continuaran essent després de la o les sentències vaticanes, que només fan política en allò que els concerneix, és a dir en la lluita interna d'aquest organització social, que alguns polítics volen confondre amb la totalitat de la societat.

Per això mai més ben vinguda la cita que s’atribueix a Abraham Lincoln, quan diu: "Pots enganyar tothom algun temps. Pots enganyar alguns tot el temps. Però no pots enganyar tothom tot el temps".

Estan enganyant els ciutadans, que per altra banda mostren poc interès per un conflicte eteri i ectoplàsmic com el del diocesà, donant informació que no s'ajusta a la veritat, perquè fins ara, que jo sàpiga, ningú no ha apostat per la desamortització dels bens eclesiàstics sobre els que s'edifica amb diners públics un museu, aquesta si que seria una solució i administrativa, no pas civil, perquè el desconeixement dels processos, fa que els nostres polítics acabin fent bona una altra cita atribuïda a Camilo José Cela: La història té ja el nombre de pàgines suficient per ensenyar-nos dues coses: que mai els poderosos han coincidit amb els millors, i que mai la política (contra totes les aparences) ha estat teixida pels polítics, simples catalitzadors de la inèrcia.

divendres, 19 de maig de 2006

Pobres cargols!

El titular és una llicència, més que una broma. Aquest cap de setmana Lleida celebra l'aplec del cargol, una festa que alguns qualifiquen de pantagruèlica i d'altres que només hi anem de visita, ho veiem com un recurs cultural que assenta els valors col·lectius i ajuda a consolidar la pròpia identitat i, què de més propi de Lleida que el sortir al camp i menjar cargols?.


Als qui participeu activament de la festa us desitjo un bon aplec!

Nota per a la traducció castellana, el terme cargol ha de ser traduït per "caracol"

Fer-se l'ofès el PP? Hemeroteca!



El Partit dels Socialistes de Catalunya va presentar la seva pre-campanya en favor del Sí a l'estatut d'Autonomia de Catalunya, i ull, el Partit Popular s'ha fet l'ofès, amb el semblant de qui no ha trencat mai un plat, ells que són tant bons, que mai han atacat ni a Catalunya ni als Catalans.

No cal ni fer esment, només us detallo tot un seguit d'expressions que al llarg dels darrers temps han anat proferint les gents de la dreta espanyola. I la meva pregunta és si el No va o no contra Catalunya. Jo estic convençut que així és, per això em dol que amb la legitimitat que tenen tots els partits per establir les seves estratègies i d'optar pel que creguin més convenient, els republicans també hagin optat, com els populars pel NO.
Recordeu també com van recollir signatures (de la manera que ho van fer) per demanar un referèndum il.legal, o com jo mateix a Ràdio Popular vaig ser titllat de feixista per recordar això, el que durant els darrers dos anys havien anat sembrant.

Frases famoses dels populars.

“España se enfrenta a un riesgo real de fractura nacional. Esta semana probablemente se den los pasos decisivos para un cambio de régimen”. José María Aznar (18-12- 2003).

“Busca el desguace de España”. Ángel Acebes (3-9-2005).

“Se está produciendo un caballo de Troya en la Constitución de todos los españoles”. Ángel Acebes (3-9-2005).

“Es un texto aberrante que abre el camino a la secesión, rompe con el espíritu de la transición, destruye la cohesión nacional y transforma España en una confederación de naciones inconexas. O acabamos con el Estatuto nacionalista, o el Estatuto nacionalista acaba con todos nosotros. La reforma del Estatuto ha colocado a Cataluña en la situación de caos que precedió a la guerra civil”. Aleix Vidal-Quadras (8-9-2005).

“El proyecto de Estatuto es un obstáculo de primera magnitud para el crecimiento económico catalán”. Mariano Rajoy (19-9-2005).

“Estamos en la semana del Estatuto y, en esa semana, ETA quiere estar muy presente”.Eduardo Zapalana (27-9-2005).

“Hoy, con la más honda preocupación, sólo puedo esperar que la voz de la mayoría obligue al Gobierno a retirar un proyecto que significa la división irreversible de España”. José María Aznar (30-9-2005).

“Esto es un engaño a los españoles y de forma más particular a los que un día dieron su apoyo a Zapatero. Este Estatuto separa a Cataluña de España, fija un modelo de sociedad en el que no creen la inmensa mayoría de los catalanes, e impone un corsé brutal a una de las sociedades más dinámicas que he conocido y cuyo crecimiento económico dificulta”. Mariano Rajoy (30-9-2005)

“Es el momento más crítico para la convivencia desde 1977”. Federico Trillo (1-10-2005).

“Si se aprueba esta norma, los políticos catalanes podrán decidir sobre lo que pasa en Jaén o en Zamora, sobre sus finanzas, su sanidad, su educación o sus derechos, pero las Cortes Generales no podrán decidir nada de Cataluña”. Mariano Rajoy (2-10-2005).

“Parte del PSOE habla con nosotros para hacer descarrilar el Estatuto”. Mariano Rajoy (5-10-2005).

“Da la impresión de que el jefe del Gobierno se está ahorcando con su propia soga”. Mariano Rajoy (5-10-2005).

“Estamos en uno de los momentos más críticos de nuestra historia y probablemente abocados a una grave crisis nacional. En poco más de un año el actual Gobierno ha llevado a España al borde del abismo. España corre riesgos serios de desintegración, de balcanización y de volver históricamente a las andadas. El desafío al Estado es total y afecta a todas las instituciones del Estado, y digo a todas”. José María Aznar (7-10-2005).

“Los ayuntamientos rechazan en su inmensa mayoría la ruptura del consenso constitucional y defienden la nación española”. Alberto Ruiz Gallardón (9-10-2005).

“¿De qué virus están infectados estos catalanes que nunca se atreven a plantear las cuestiones de frente y por derecho? ¿No será que en el fondo –y en forma- lo que quieren es repicar e ir a la procesión?”. Jorge Trias Sagnier (10-10-2005).

“Corta vida va a tener esta farragosa y vergonzante declaración de independencia proclamada por buena parte de la clase dirigente catalana: políticos, intelectuales, obispos y empresarios, todos intentando inventarse una nación por la puerta de atrás. Jorge Trias Sagnier (10-10-2005).

“La propuesta de Cataluña supondrá un coste de miles de millones de euros para Andalucía y Chaves lo sabe, ya que lo que el sistema catalán plantea es trincar toda la tela de golpe y después, a ver lo que suelto poco a poco”. Javier Arenas (11-10-2005).

“Lo que pase en Cataluña afectará al País Vasco, porque el Estatuto catalán es el trampolín para el Plan Ibarretxe ya que Ibarretxe pensará que si Maragall tiene bula para su plan, inmediatamente después va él”. María San Gil (12-10-2005).

“La propuesta nacionalista se abre con el dibujo de una Cataluña mítica, intemporal y antropomórfica que, entre otros inconvenientes, presenta el de no haber existido jamás”. Aleix Vidal-Quadras (14-10-2005).

“Lo que de verdad causa este preámbulo corrosivo son quemaduras de tercer grado”. Aleix Vidal-Quadras (14-10-2005).

“Maragall miente a su partido, Zapatero miente al suyo, Carod miente a Maragall, Castells miente a sus compatriotas, si es que así nos considera todavía, y de este festival de engaños y traiciones ha de surgir un futuro radiante para nuestro atormentado país.Qué asco”. Aleix Vidal-Quadras (17-10-2005).

“Nunca, desde la Transición, habíamos estado en una situación tan peligrosa como la que estamos en la actualidad. Es asombroso pensar que se puede volver a un país en el que todos los españoles no son iguales ente la ley”. Ana Botella (17-10-2005).

“Es un fraude democrático y a la Constitución”. Eduardo Zaplana (18-10-2005).

“El nuevo Estatuto está podrido hasta la médula y nada puede limpiarlo”. Aleix Vidal-Quadras (21-10-2005).

“El Gobierno quiere hacerle un traje a Carod y a Maragall que le pueda servir también a ETA”. Javier Arenas (21-10-2005).

“Supone una amenaza. Tenemos que ir a defender nuestro puchero y nuestras alubias”.Pedro Sanz (22-10-2005).

“Legaliza el aborto mediante la perversión del lenguaje”. www.fundacionfaes.org (25-10-2005).

“Ni siquiera en la época de Mao y de la Revolución Cultural, cuando todos los chinos hacían gimnasia a la vez, se atrevieron a tanto”. www.fundaciónfaes.org (25-10-2005).

“El Estatuto abre la puerta a la poligamia”. www.fundacionfaes.org (26-10-2005).

“El Estatuto es como el Plan Ibarretxe pero sin pistola”.Javier Arenas (27-10-2005).

“Cualquier persona sabe que millones de españoles, la mayoría de ellos, viven con la angustia de que puede, de que existe un riesgo, que España pueda dividirse”. José María Aznar (3-11-2005).

“El proyecto de Estatuto es orgánicamente intervencionista”. Josep Piqué (4-11-2005).

“El Estatuto es fruto de la tregua de ETA en Cataluña”. Jaime Mayor Oreja (24-11-2005).

“El Estatuto es fruto de la reunión de Carod con ETA en Perpiñán”. Jaime Mayor Oreja (24-11-2005).

“ETA se convierte en el tutor de la reforma del Estatuto de Cataluña”. Ángel Acebes (25-11-2005).

“¡El Estatuto de Cataluña es una pesadilla, una pesadilla…!”. Mariano Rajoy (5-2-2006).

“En Cataluña se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán”. Mariano Rajoy (14-2-2006).

“¿Sabes que ahora las comunidades más pobres son las que dan dinero a las ricas?”. Javier Arenas, falques radiofòniques del PP d’Andalussia (14-2-2006).

“El pacto de Zapatero con los nacionalistas catalanes perjudica a Andalucía, y Chaves no hace nada por remediarlo”. Javier Arenas, falques radiofòniques del PP d’Andalussia (14-2-2006).

“Tenía razón Acebes cuando afirmó, una vez aprobado el Estatuto en el Parlamento catalán, que a partir de ese momento ETA iba a tutelar el proceso estatutario”. Daniel Sirera (28-2-2006).




dijous, 18 de maig de 2006

Quan el barça ho condiciona tot



Un que, de fet, ja és un "bitxo raro", fonamentalment per unes suposades elits envejoses i casposes, s'hi reconeix en aquesta definició: "bitxo raro" quan veu que el Barça ho condiciona tot, perquè no m'agrada el futbol com expressió esportiva, que hi farem!.

Tot i així he reconèixer que ahir el país es va aturar, la final de la Chàmpions n'era el responsable, com dic al titular i aquest fet posa de relleu la importància dels elements simbòlics en el discurs dels pobles, una cosa que els polítics tenen après i fins i tot en fan un ús abusiu. En aquest sentit us recomano la pàgina 9 de La Mañana i en particular la foto d'obertura de mitja pàgina, que posen de relleu aquesta utilització mesquina dels fets de masses.

Malgrat no agradar-me el futbol, com deia, no me'n vaig poder estar de veure una miqueta de la segona part i ailàs!, just quan el Barça feia els seus dos gols i l'eufòria es desbordava per la ciutat: clàxons, petards, etc. És maco tot plegat, aquesta sensació de país i sentir a les notícies com l'amic Lòpez Garrido, actual portaveu del PSOE a Madrid, reconegut madridista, digui per la tele que estaria amb el Barça, em vaig sentir orgullós tot i no agradar-me el futbol.

Felicitacions als seguidors que van tenir una nit de glòria desprès de la darrera de Wembley i per la cohesió de país que això representa, com deia abans com un dels elements simbòlics. Seria bo que a Lleida tant el bàsquet com el futbol ens donessin alegries pròximes i fessin una contribució a la cohesió de ciutat.

En tot cas subscric el crit que se sentia: Visca el Barça i Visca Catalunya!

dimecres, 17 de maig de 2006

M'apunto a les reflexions dels Estòics




Flavio Arriano va reunir l'obra d'Epictet (50-140 a.c.), filòsof grec de pensament estòic, a qui d' entre d'altres se li atribueix aquest aforema:

"Què guanyaries amb injuriar a una pedra que és incapaç d'escoltar-te? Així doncs, imita la pedra i no escoltis les injúries que et dirigeixin els teus enemics"

M'aplico la part final, perquè pel que sembla ara la llibertat d'expressió deixa de ser expressió en llibertat per alguns i t'envien missatgers que et fan saber que tal o qual expressió no senten bé o directament et titllen de bitxo en un acte públic o un insult telefònic o un comentari despreciatiu i groller en alguna blog, o en aquesta mateixa blog.

Massa pell fina!!!!

Un bust suposadament d'Epíctet acompanya aquest post


dimarts, 16 de maig de 2006

El llenguatge "blog"



Ahir a "La tertúlia" de Lleida TV, que modera Santi Roig, en la que participo juntament amb Dionis Oña (de l'executiva nacional d'UGT), Montse Bergés (Regidora de turisme a la Paeria) i aquest cop també amb Joan Ramon Zaballos (Director de l'EOI), es plantejava la qüestió del llenguatge en les blogs, un fórmula nova d'informar l'entorn, a partir de les reflexions personals, i ho feia el conductor a partir de les darreres insercions fetes pel tinent d'alcalde d'esquerra a l'ajuntament de Lleida, l'amic Xavier Sàez , evidentment centrant-se en la seva visió sobre els cessaments al govern.


El llenguatge dels articles en premsa, de fet, no és en essència una reflexió, és la plasmació en escrit de la verbalització de paradigmes sobre els que s'opina amb més o menys fonament de causa i formació cultural sobre el tema en qüestió. El llenguatge dels articles d'un blog, recupera el model epistolar clàssic, alhora que aventura també una dialèctica consuetudinària a l'entorn d'un lector que se suposa pròxim.


La diferència substancial radica en les formes com s’expressa el llenguatge i com en el segon cas, el model de reflexió personal permet determinades reflexions que no tindrien cabuda, sota cap concepte, en el model articular. De fet tampoc el sistema de rèplica és convencional, perquè com replica una persona el que una altra diu en el seu diari personal, blog o bitàcola, si no és fent-ne un comentari en el propi blog o responent-hi des d'un altre blog?.


Aquesta dificultat relacional que s'apunta en el nou model comunicatiu que representen les blogs, fa que aquestes tinguin interès per al lector, en funció d'allò que s'hi exprimeix, de manera que quan en una blog l'autobombo es situa com element definitori, acaba perdent tot l'interès i com element transmissor de pensament deixa de ser un instrument útil. Clar que aleshores la queixa o angunia per un comentari en no tenir un instrument dinàmic, acostuma a derivar-se directament com a pressió cap aquell qui l'ha fet, criminalitzant-ne l'expressió, quelcom habitual als Estats Units a partir de la Patriot Act, o menyspreant i/o pressionant directament a l'autor.


El bloguisme, doncs en resum, és un instrument clàssic amb tecnologia moderna sota un esquema epistolar i per tant de reflexió de pensament.

dilluns, 15 de maig de 2006

Les quotes: una limitació de mires



Sóc un ferm adversari de l'establiment de quotes en cap àmbit, i especialment en l'àmbit polític. La tendencia actual d'establir un determinat nivell de participació en funció del gènere, de discriminació positiva en definitiva, afavoreix substancialment facilitar que la mediocritat tingui un espai. Per tant, si es dona la circumstància en l'àmbit electoral, absolutament factible actualment, que hi ha una majoria de gènere femení, n'haurem de fer orgull d'aquesta situació i a l'inrevés també.

L'altra model de quota és el territorial, que ja ha rebut alguna crítica, respecte de l'orígen geogràfic dels Consellers i Conselleres nomenats al Govern de la Generalitat i la consideració innecessària, potser, del Conseller Nadal. En aquest tema, també penso igual com en el tema de gènere, perquè l'orígen geogràfic ha de ser una garantía d'excel.lència i no la formació i experiència demostrada?

Només puc dir que qui defensa la discriminació positiva per gènere i/o per orígen geogràfic té una limitació important de mires i avalua només elements anecdòtics.

diumenge, 14 de maig de 2006

Renovació a La Seu


He vingut amb energies renovades de la presentació del meu gran amic Jordi Mas com a candidat del PSC a la Seu d'Urgell, amb un acte que donaba el tret de sortida per a recuperar l'alcaldia. Un acte sobri, amb l'assistència de Montserrat Tura, Consellera d'Interior, i un suport incondicional de l'amic, l'ex-alcalde Joan Ganyet.

Jo hi vaig ser per donar-li suport, com ho van fer també Mònica Lafuente, Mayte Josa i Esperança Farrera, però el que és més important, son les més de 300 persones que van omplir la sala gòtica al costat del Parador de Turisme i que van voler saludar-lo en acabar l'acte, una bona senyal, diria jo.

Una "cerimonia" entranyable, amb missatge amb vídeo de Pasqual Maragall i un audio de Manuela de Madre i un missatge especial de la pròpia Seu, quelcom de molt enginyòs, per escoltar tot seguit a una Montserrat Tura, brillant, absolutament brillant, que denota la gran qualitat humana, però també política, "qui en una persona a la teva ciutat només hi veu un vot no té dret a dir-se polític, cal veure-hi a la persona, cal gestionar amb el cor", em deia tot sopant.

Joan Ganyet, va parlar del paisatge, de la historia, la llarga historia de la ciutat i l'herència que hereten els vilatans de La Seu i va posar-se al servei de Jordi Mas.

En Jordi, el meu amic, nerviòs, com no podia ser d'una altra manera, va fer un discurs enèrgic, brillant, tanmateix, mirant als ulls dels assistents , una encaixada d'amistat entre nosaltres segella un emotiu acte que em va colpir el cor.

Sort Jordi i continua treballant pels teus conciutadans!!!!


A la foto el moment de la nostra amical encaixada; dono les gràcies a Albert Torra el meu homònim a Bellpuig.

divendres, 12 de maig de 2006

Malgré tout, bonne fête!!!!



Lleida continua en festa, la Rambla de Ferran ahir era un oceà de "confetti" i els polítics com a nens enjogassats buscant la foto que avui cap dels rotatius ha publicat, no calien cops de colze. La política catalana ha fet un gir, no per conegut als mentiders polítics, inesperat i en plena festa, veig solidessa, però en el govern municipal de Lleida i una bona, molt bona gestió amb un altíssim grau d'acompliment dels Pactes de La Paeria (per a fer un símil) amb una bona dosi, també, de lleialtat institucional.

Per això he utilitzat l'expresió francesa del Malgré tout...., perquè han de ser unes bones festes les de maig i una vegada més felicitar l'enginy del meu amic Ermengol, amb el seu acudit d'avui a Segre.

Lo dit, Malgré tout, bonne fête!!!!

Cal pensar ara en el nou Estatut



La decisió presa pel President de la Generalitat que compta amb el total suport del seu partit, no ens hauria de fer perdre el nord de la necessària aprovació en el referèndum del 18 de juny del text estatutari per una ampla majoria de ciutadans i ciutadanes, la pàgina web de la Generalitat de Catalunya sobre el nou EAC ens aporta tot un seguit d'items molt interessants i que us recomano, perquè la pedagogia és molt i molt important, en particular la guia per a una lectura de l'EAC i un "power point" comparatiu entre l'estatut de 1979 i l'estatut de 2006 que em sembla molt interessant i que és en realitat entre els que cal fer la comparativa.

Crec que ens cal, a tots i totes, un procés de serenor i llegir, conèixer les dades, saber de que parlem en defintiva i com que alguns centren en debat en la comparativa amb el projecte que surt del Parlament el 30 de setembre, el que convé també que el tingueu present per a demostrar que el llenguatge jurídic i les modificacions substancials acordades en el Parlament de Madrid milloren substancialment el text, i a quines actes per conèixer quina va estar la posició dels republicans punt per punt em remeto, si en teniu ganes ; val a dir que no cal ni esmentar quina ha estat la posició dels populars.

dijous, 11 de maig de 2006

Poema de contra-festa 1977


Tot remenant papers, he trobat un poema meu que va ser guanyador del III Concurs Provincial de Poesia l'any 1977, un any abans d'entrar en el règim constitucional, i dos encara per a tenir el primer Estatut d'Autonomia de Catalunya des del 1932 i per a les primeres eleccions municipals democràtiques. Recordeu qui era aleshores a l'ajuntament pre-democràtic? Recordeu d'on venim i cap on voliem anar?


Poema de contra-festa

Mira el gegant com creu,
mira el capgròs com pispa,
mira l'espurna, veus?,
escolta la música!

Salta i balla, tomba i gira,
la geganta i el gegant
se n'hi van,
t0mba girant!

Riu i plora, tot és gran,
tot és festa.
L'endemà desconsolant,
el gegant no farà gresca.

La geganta està plorant
i el capgròs, regidor de festa,
ens dirà que bé que ho fan,
caram, quina "fiesta"!


I veurem el gegant com creu
i el capgròs com pispa,
però ningú salta, balla, tomba o gira.

Tots caminant,
se'n van
sense tombar girant,
cap a la contra-festa de cada dia,
jamegant!

Març de 1977
Premi Provincial de poesia jovenil

En clau de país.



Pot tenir totes les lectures que vulgueu, però una cosa és òbvia, la decisió presa pel President de la Genaralitat Pasqual Maragall, no és res més que allò que ell enten que el país necessita i en tot cas és millor parlar després de conèixer de fet el text íntegre i complert de la seva declaració, que us acompanyo, per tal de no donar peu a cap tipus de demagògia i aclarir, com ho han fet avui Àngel Ros i Xavier Sàez, que el govern municipal de Lleida no es veu afectat per la decisió a nivell del govern.

"DECLARACIÓ DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

La proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya va arribar, ahir, al final de la seva llarga tramitació parlamentària, en ser aprovada pel Senat.

Aquesta aprovació obre pas al moment en què els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya emetran el seu veredicte sobre el nou Estatut.

He decidit convocar el preceptiu referèndum per al proper dia 18 de juny.

Aquell dia els ciutadans i ciutadanes de Catalunya seran cridats a refrendar el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya, presentat pel Parlament i aprovat per les Corts Generals.

La pregunta del referèndum serà la següent:

Aproveu el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya?

Des d'ara fins el dia del referèndum, el President i el Govern de la Generalitat no tenen altre propòsit que aconseguir l'aprovació del nou Estatut per part del poble de Catalunya.

Per això esmerçarem tot el nostre esforç a donar a conèixer el nou text i a impulsar una massiva participació ciutadana en el referèndum.

Dilluns passat, en la meva compareixença al Parlament, vaig afirmar que si en algun moment pensava que la cohabitació de posicions oposades sobre l'Estatut en el si del Govern perjudicava l'aprovació de l'Estatut, prendria de manera immediata les decisions que fossin del cas.

He volgut verificar si aquestes posicions oposades es mantenien després de l'aprovació de l'Estatut al Senat.

Avui m'he entrevistat amb els dirigents de les forces polítiques que donen suport al Govern i he pogut constatar, una vegada més, que la decisió d'Esquerra Republicana de Catalunya en contra del text estatutari era ferma i definitiva.

Coherent amb la meva convicció que el més important és que Catalunya tingui un nou Estatut, i persuadit que la ciutadania no entendria la divisió del Govern quan fos cridada a donar suport al nou text, he près el determini dolorós de cessar els consellers i conselleres d'Esquerra Republicana de les seves funcions en el Govern.

Entenc que la meva obligació és esvair la incertesa i evitar la confusió:

El referèndum de l'Estatut s'ha de poder celebrar en condicions de màxima claredat i sense interferències d'altres qüestions polítiques.


He dit que aquesta ha estat una decisió difícil. El primer Tinell no ha estat viable després de dos anys i mig en què hem fet més feina que l'anterior govern en 4. Sense cap mena de dubte.

Quan fa quinze dies vaig decidir remodelar el Govern, ho vaig fer convençut que no es produiria la diferència insalvable sobre l'Estatut que avui ens separa.

Esquerra ha trencat un compromís explícit de, en cap cas, adoptar una posició de votar "no" al projecte, una posició que, tot i ser legítima, és incompatible amb la coherència i el lideratge del Govern en suport de l'Estatut.

Crec honestament que he fet tot el que estava al meu abast per a què Esquerra Republicana participés de l'acord sobre l'Estatut.

Conseqüentment amb aquest esperit, he ofert a Esquerra Republicana que la sortida del Govern dels seus consellers sigui entesa estrictament com una decisió políticament obligada.

En tot cas estic fermament convençut que així serveixo millor l'interès general del nostre país.

Aquest oferiment obeeix a dues motivacions:

La primera és la consideració que tinc pels consellers i conselleres d'Esquerra Republicana que han format part d'aquest Govern i el seu equip.

Tots ells han treballat amb gran sentit del deure i amb provada eficàcia.

A tots vull expressar el meu agraïment més profund, molt particularment a Josep Bargalló que ha estat un lleial Conseller Primer.

El segon motiu d'aquest oferiment és el meu convenciment que el projecte polític i social que va donar lloc al Pacte del Tinell és ple de sentit, més enllà de les circumstàncies d'aquest moment.

Com poden comprendre aquesta decisió també té els seus efectes en el panorama de la política catalana i de la necessària estabilitat del Govern.

La meva decisió d'avui comporta també la previsió de celebrar eleccions al Parlament abans d'acabar l'any.

Però –repeteixo- ara el més important és l'Estatut i el referèndum del dia 18 de juny.

L'Estatut és el fruit del treball de moltes institucions polítiques i socials.

També d'aquelles que avui tenen dubtes, però que demà n'exigiran el seu compliment.

És l'hora de la veritat: de ser conscients que hi ha oportunitats en la història dels pobles que no passen dues vegades.

Per això vull que s'entengui que les decisions que he adoptat en el dia d'avui només tenen un nord:

Fer possible que Catalunya pugui tenir el millor Estatut de la seva història.

Estic convençut que els catalans i les catalanes faran que el nou Estatut sigui, a partir del dia 18 de juny, una magnífica realitat per al futur de Catalunya; per al nostre futur.

Moltes gràcies."

Comença la festa!!


Avui la paeria era una festa, la Guardia Urbana de gala, els barrets de metall, lluents amb les blanques plumes i els vestits vermells lluien en tota l'esplendor de l saló de plens de la paeria; la societat lleidatana s'hi ha donat cita, per acompanyar els guardonats i per escoltar el pregó del rector Viñas.

Un acte social acabat amb cava, saludar una esplèndida Marta Alòs que lluia les seves gal.les personals i molts amics, cares llargues per la crisi amb ERC i cares alegres per haver-se superat el tràmit del Senat per l'EAC. En Paco Piniés del PP, no hi era i ho lamento, era un bon moment per a fer les paus, a la tertúia de Ràdio Popular ens les vàrem tenir.

He retrobat gent que feia molt de temps que no saludaba; amb Pere Mir, delegat d'economia de la Generalitat, hem estat una bona estona en l'avant-sala del despatx noble de l'alcalde parlant del moment de la universitat, i del Conseller-Catedràtic Castells; hem convingut que a la UdL li manca un autèntic departament de Sociologia i Ciència Política que lideri els estudis i els observatoris.

A la nit revetlla, i demà la diada de Sant Anastasi, per a mi un dia molt especial. Bona Festa!!!!

dimecres, 10 de maig de 2006

Una cita:


L'any 1957 l'escriptor polonès Stanislaw J. Lec (1909-1966) en el seu llibre "Pensamientos despeinados", feia una recopilació d'aforismes que va ser un èxit de l'época, i va escriure:


"A l'enderrocar les estatues, respecteu els pedestals. Sempre poden ser-vos útils"

La tertúlia i els papers



Avui ho deia en la tertúlia de Ràdio Popular, després d'escoltar els insults del representant del PP, a Catalunya li han succeït dues coses importants en aquest segle XXI, propiciades fonamentalment pels socialistes: la primera la recuperació dels anomenats papers de salamanca, de quina mostra en podem gaudir a Lleida fins al proper mes de Juny a l'Arxiu i la segona l'Estatut d'Autonomia de 2006, molt superior per descomptat al de 1932 i sens dubte què el de 1979.

No feia menció però a una altra, per òbvia, i és al Govern Catalanista i d'Esquerres, el dit en argot "tripartit", on la coalició PSC-ERC-ICV, ha fet importants avenços en tots els àmbits i ho ratifiquen els estudis acadèmics que les Universitats fan sobre les polítiques públiques desenvolupades, com ho refereix constantment el Dr. Vicenç Navarro.

Ara però li toca al President decidir, com ho deia Miquel Iceta en el programa "La nit al dia" , com encarar la campanya un cop se superi, així ho esperem, el tràmit del senat i la situació creada pel "no", i amb quin govern i si hi haurà o no eleccions anticipades.

Però ho deia també a la tertúlia, cal que tots, ens centrem en que majoritàriament els ciutadans i ciutadanes de Catalunya coneguin quin és el contingut i els avenços d'aquesta nova carta constitucional i deixar una mica de banda l'efecte mediàtic que, com ja he dit en algun post i en algun article, capitalitzen les posicions d'ERC i el PP, perquè lo veritablement important és Catalunya, no ho oblidem.

dimarts, 9 de maig de 2006

Els documents confiscats



Avui s'inaugura a Lleida l'exposició de títol llarg: "El retorn dels documents confiscats a Catalunya". Era una promesa del departament de cultura de la Generalitat que s'ha acomplert, podrem gaudir, vaja si gaudir és la paraula correcta, d'allò que el nacionalcatolicisme s'endugué per la força. Tot just acabo la tertúlia setmanal amb en Sergi Tor a Ràdio Popular i m'atansaré a l'acte, perquè això representa un fet important en la història de Catalunya dels darrers temps.

dilluns, 8 de maig de 2006

Campanya a cop de talonari



Dissabte vaig assisitir com a representant del PSC, un acte de cortesia institucional, a la clausura del Congrés Municipalista de CiU, màrqueting, molta pela i l'intent de convencer a la pròpia militància, la majoria treballadors de la Diputació de Lleida, on Unió quedaba anul.lada.

Avui la premsa ens duia unes encartacions a Segre i La Manyana i una propossició directa de Bon dia (la pela mana), perquè segurament les informacions preveien que no serien del seu gust i per tant calia informar a a ciutadania de la proposta, però d'on surt tanta "pela", em pregunto?.

Novament l'efecte Oronich surt a la palestra, segurament hi ha militants convençuts, aquells, pocs que han treballat en els documents congressuals, la resta aclamació d'un lider que s'ho juga tot, tot i que el seu futur passa per Barcelona, com diuen alguns rumors, la qual cosa també em sona prou respecte del bienni negre.

He de dir que la rebuda dels càrrecs orgànics: Mateu, Alturo, Tugues, Vidal i Alòs va ser inmillorable, d'altres com el propi candidat de CiU o d'un dels seus ideòlegs Guallar, g ens acostumats a la pràxis democràtica, deixavem molt que desitjar. tu t'ho has buscat podeu dir, certament, però cal un estil nou en les relacions entre partits i especialment assabentar a qui porta ja més de 20 anys en la política que no tot s'hi val i que no es poden perdre les formes, com ara arribar a un sopar organitzat per l'associació down lleida a mig sopar, en versió nuvis, ell i la seva segona dona saludant com a reis, en realitat per poder fer un salt al protocol, poder tancar l'acte, perquè parlés en agrair el reconeixement i després dir que aquest reconeixement fet a la institució que representa era a títol personal com diu en la seva web i en la nota enviada a la premsa: patètic.

Esquizofrènies*



Aquest matí he estat a la tertúlia que cada mes faig a Segre ràdio, de la mà de Mariví Chacón, feia molt temps que no compartia la mateixa, per l'interludi vacacional de setmana santa, amb la Montse Bergés, Regidora de Lleida i Diputada provincial, els altres companys, el Dionís Oña i el Pere Robert, una tertúlia absolutament assenyada, però avui tocaba el tema d'ERC, el partit de la Montse, després de parlar una mica del "partit" del Pere, el del Barça i la propera final de la Chàmpions de París.

Hem parlat d'esquizofrènies*, tot i que aquesta paraula no hi ha sortit, de fet, per molt que s'esganyitin hi ha una paranoia col.lectiva que afecta a aquesta partit "simpàtic", per cercar un simil amb allò ben diferent del que ha de ser una estructura orgànica de partit, on és dona una multicefàlia evident en la seva direcció política que està lluny, com ho ha demostrat el canvi d'opció de la seva direcció orgànica. Aquesta és una esquizofrènia que només planteja tota acció en clau de partit, sense mirar al govern i al país.

Per altra banda l'altra esquizofrènia* que es planteja només en clau de voler ser govern, tampoc sense pensar en el govern ni en el país, és la darrera declaració d'Artur Mas de CiU que demana eleccions anticipades a la tardor, d'això, encara que somerament també n'hem parlat, en el sentit que CiU porta de fet demanant eleccions des de l'endemà de les del 2003, res de nou, doncs.

Avui es reuneix la Comissió Executiva Nacional del PSC, José Zaragoza ja ha anunciat el total suport al President en allò que decideixi. Jo crec que la postura irreflexiva, irracional o com la vulgueu batejar, d'ERC, només ens hauria de portar a plantejar-nos un canvi en el procés electoral a l'endemà del referèndum i sempre en funció del resultat que es doni.

La capitalització del vot "No" és una boutade dels republicans, on les bases els han fet veure que si demanavem el vot "nul" o el vot "blanc" evidenciaven el real suport de massa electoral i possiblement la seva debilitat electoral, mentre que amb el No pretendran capitalizar fins i tot aquell vot que és del PP: esquizofrènia*!!

Si la participació es manté entre el 55 i el 60% en un cap de setmana de pàsqua florida, i el resultat del Si abasta entre el 67 i el 70%, potser qualsevol possibilitat d'avenç caldria replantejar-se, perquè en definitiva, la gestió del govern com a tal és indiscutida.



*el terme esquizofrènia es refereix en argot polític a la "perdua de contacte amb la realitat", 2na part de la definició del concepte mèdic de la malaltia en el diccionari de l'IEC versió 1996, sense ànim de manca de respecte cap a la malaltia ni cap als malalts que la pateixen.

divendres, 5 de maig de 2006

Poesia en majúscules



Era evident que jo feia tard, reunió rera reunió a les set, Francesc Pané, portaveu d'ICV a la paeria, era presentat en l'àmbit de les "Ponentades" que s'organitzen a la biblioteca pública. Sóm amics, que hi vols fer, no puc ser enemic, malgrat ser adversari polític de qui es soleja amb les paraules, tot i que de vegades els seus discursos puguin semblar outsiders. El mateix em passa amb Marta Alòs i ella és de CiU, crec que la política es gestiona millor si hi introduim uns grams d'amistat.

Parar, seure i escoltar una estona els comentaris d'Ignasi Riera, entre d'altres sobre el conflicte dels arbres a Madrid i el paper de la Tita Cervera, i escoltar també alguns versos escollits, va ser tot un luxe, en el marc de la casa que gestiona el també meu amic Antoni Llevot, el director dels serveis territorials de Cultura. A la nit, en la foscor del Cafè del teatre, sol en l'escenari la lectura dels poemes, potser li calia un o una rapsoda, però en tot cas el poemes curts amb que ens feia obsequi ens duien al seu món més íntim, més personal i alhora instranferible.

Gràcies Francesc, ja ens barallarem en periode electoral, i si cal.

dijous, 4 de maig de 2006

IRREFLEXIÓ



Us presento un article que he enviat als mitjans de comunicació lleidatans, perquè entenc que convenia donar un parer distanciat del món de la política d'interès, i des d'una perspectiva, potser diferent. Un article que intitulo "irreflexió", perquè entenc que hi ha una atenció mediàtica excesiva cap a determinats postulats polítics i el menyspreu que això pot representar cap a un procés tant important com el de la reforma estatutària.

"El debat sobre l’estatut porta camí de ser un procés d’intoxicació general fruit de la gestió d’uns genèrics, perdoneu-me el símil de salut, en el que amb les sigles PP i ERC, aglutinen tot l’interès dels mèdia, uns, els popular per la seva defensa a ultrança del model unívoc d’Espanya, un model en el que naveguen força bé, ancorat en un neoconservadorisme reciclat on l’ex-alcalde de Benidorm i de la Comunitat valenciana, Eduardo (Terra Mítica) Zaplana s’hi despatxa tant bé i per l’altra la proposta del model d’ERC, “vot nul” quasi antisistema, que s’ha vist contestat per les bases afavorit en la seva estructura assembleària, cap el posicionament pel no, com el de les dretes, i que per altra banda s’allunya del que pensa bona part de la seva massa electoral, el que denota una divisió interna evident i un distanciament més que evident de la pròpia realitat del país, però gràcies a això tenen l’habilitat d’arreplegar bona part de l’interès mediàtic.

A ningú no se li escapa, i no és necessari ser constitucionalista ni politòleg, que la reforma estatutària, que si no hi ha ensurts ens permetrà ratificar el proper mes de Juny als catalans, atorga al poble de Catalunya un nou estatut que defineix molt més bé el seu encaix en el context de l’Estat, alhora que recupera aquell esperit del 78 que volia clarament un model federal, quasi republicà per Espanya, i que el soroll de sabres va fer, no ja matisar, com arribar a utilitzar una semàntica ad hoc que permetés, si més no un alt marge de maniobra federativa que és el que ara, novament, ens estem dotant, i de quina manera.

Per alguns és poc, per d’altres massa, per la majoria dels catalans i catalanes, és l’evolució òbvia i esperada, el treball de consens, de pacte, de diàleg i de negociació amb l’estat, perquè el model, no ho oblidem no és el de la ruptura, és el de l’encaix, però també és el de la transferència, la cooperació i la subsidiarietat. Seria bo que els tertulians i tertulianes dels grans medis es llegissin el text, però també seria bo que fessin un repàs al propi text constitucional, perquè aquest país, a diferència d’altres amb tradició democràtica, està farcit d’opinòlegs varis, de vegades amb una formació mínima que lamentablement creen opinió, i de quina manera, sobre realitats que ignoren, tant des del punt de vista legal, com històric, com filosòfic, com ideològic, etc., amb tot el respecte això sí, a la llibertat legítima de tothom d’expressar els seus punts de vista.

No crec en la necessitat de fer una defensa aferrissada del text estatutari, de la nostra “constitució interna”, com molt bé definia, en referència al de 1932 , Rovira i Virgili, estatut, aquell que també va tenir en el marc del context ideològic de referència una contestació similar a la que aglutina avui a dos adversaris, els republicans i els populars, i no ho crec, perquè sóc conscient que la societat ha entrat ja en una fase de maduresa intel·lectual i política que només necessita del concurs del discurs institucional i dels partits polítics per a refermar les posicions, sense la necessitat d’una lluita electoral, d’un matx avançat del que seran les eleccions parlamentàries futures.

En la descripció dels models clàssics de govern, ens deia Aristòtil, que la demagògia, era una forma impura de govern democràtic que consistia a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades; avui, quan al concepte li atribuïm la visió dialèctica d’una realitat buida que ratlla la falsedat, podem estar recreant aquella fórmula si no ens hi apliquem una mica entre tots i cedim a l’interès partidista per una banda o a l’interès electoralista per l’altra, i ens centrem en el que realment ens toca de centrar-nos en la realitat mateixa, aquella que afecta al dia a dia dels ciutadans i les ciutadanes, defugint utopies que són vàlides per a discursos ideològiques i com a premisses de futur, legítimes per altra banda, però que encallen els processos normatius si tibem a banda i banda de l’espectre.


La centralitat política, la de la immensa majoria, aposta per una realitat compromesa amb la historicitat nacional, però alhora sotmesa a un projecte col·lectiu més ampli, que abasta no ja la realitat espanyola com la pròpia realitat europea i mundial i com el paper en tant que co-directors de la política de l’Estat a través de la gestió dels nostres propis interessos, ens porta a assumir un paper clau en allò que afecta al nostre encaix en el món. Una altra mirada seria limitar les expectatives que no són altres, com deia, que les d’un procés federatiu. "

De tertúlies



Ahir vaig dedicar el meu temps a dues iniciatives de gent que es procupa pel context social: unes reunions iniciades per la UGT i les tertúlies de la FECOLL, que ja esdevenen un lloc de trobada dels habituals.

Saludar les dues iniciatives perquè si bé la de la UGT, a la que hi acudia convidat per la meva amiga Rosa Palau, la seva Secretària General, va ser més que una tertúlia, un lloc de reflexió, en el que quasi en podriem dir un grup d'amics, uns sindicalistes, d'altres del món de la política, tots de senyals ideològiques ben diferenciades, on vàrem debatre sobre el concept: joventut, relacionat, amb el que els organitzadors pretenien, la relació amb el context laboral.

Jo crec que tots vàrem apendre molt, tothom des de la seva percepció personal i professional va aportar el millor de sí mateix, n'estic segur i va sortir el compromís del meu amic, tot i que adversari polític, l'Alexis Guallar, d'establir un observatori dels nínxols laborals de la provincia, en tant que director del Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació.

La de la Fecoll, que presideix Xavier Pérez, amb la xerrada del també amic Xavier Sàez, tinent d'alcalde (ERC) que va girar en torn de l'acció de l'administració municipal en la gestió cultural, molt interessant, perquè m'afecta com a gestor cultural que sóc del CCCP, però alhora com a Conseller de l'IMAC, "títol" amb el que sempre em presenta en Xavier . Per raons obvies no vaig intervenir en el debat, però crec que a les entitats lleidatanes els falta encara una dècada més per adecuar-se als models contemporanis de gestió i professionalització de la gestió, en un espai que els està reservat específicament en el context cultural i associatiu, però on el paper de les administracions és fonamental, en allò que suposa innovació cultural, noves apostes, nous creador, noves produccions, nous dissenys, nous formats i esencialment també en la gestió del patrimoni col.lectiu, material i immaterial.

La ciutat en definitiva està viva i els ciutadans i ciutadanes tenen i busquen la participació, això és important, si més no!

dimecres, 3 de maig de 2006

"El somriure en el sud"




Avui he escoltat, de nou, quina novetat, l'informe UNICEF sobre la desnutrició en la infantessa al món: esfaraidora, i aquests els més pobres entre els pobres són aquells que no poden emigrar.

L'any 1999 vaig registrar amb el num. 939 en el Registre de la propietat intel.lectual el poema que ha donat títol a aquest post, que forma part de nou poemes amb els que la vida era analitzada per aquest aprenent de poeta, en companya de l'obra del meu amic, l'artista Elies Domingo, i sobre el que us convido ara a reflexionar, si el podeu païr:


"El Somriure en el sud"


Mig ensopida,
amb la mà treomolosa
al pit, guaitant
i vetllant-ne els moments.

Sol.lícita i protectora
que res no li falti
del res que no té.

Ell...et veu
dolça i enèrgica,
valenta i amatent...

Al seu costat tot el temps,
curant les ferides,
aquelles que mai no es curen.

De genolls, el rostre serè,
com una verge,
i tanmateix...
entristida i sense llet per alletar,
dèbil i impotent,
et dol, rabiosa, les seves llàgrimes,
la seva fam...

Sents el més gran enuig,
cerques una resposta
que mai no arriba.

Una mica d'arròs?
Una mica de blat?
una mica nomès,
per ajudar a morir
amb l'estòmac més ple.

Ho intuïes,
ja no respira,
potser fa estona que no ho fa.
Te'n havies adonat,
però no pots plorar.
Reculls, com sempre dues racions, te'l mires,
en ell veus la mateixa mirada
repetida en tans rostes:

El somriure fred i mort,
la misèrida en el sud.

© Albert Balada 1999

Un esglai em recorria el cor mentre el transcribia, espero us hagi passat el mateix




dimarts, 2 de maig de 2006

Clearstream


Clearstream, és el nom d'una societat bancària luxemburguessa on suposadament haurien anat a parar comissions de la venda de fragates Thompson a Taiwan per part de la República Francesa i on ha començat l'escandol triangular en el que es veuen implicats la tríada de la dreta a França Chirac/Villepin/Sarkozy.

Els serveis secrets francesos són alguna cosa més que l'inspector Clausseau de "La Pantera Rosa", però ara, tant semblants a la paròdia, perquè tot plegat sembla una comèdia, en la que "un" ordena l'incriminació, l'"altre" diu que no ho ha fet i el "tercer" pregunta qui ha estat, en tot això un heroi de la "intellitgenzia" ( sociòleg per a més detalls) té obert expedient de gestió sobre el particular a casa seva.

De fet, el que queda en entredit, una vegada més és la seriositat de la cúpula de l'Estat en la república veïna, tot i que el tema està ja "subiudice", quelcom diuen els analistes d'habitual en el model francès quan s'acosten comicis importants com els de 2007.

Realment és una guerra de poder com alguns apunten, o és millor el resultat del desmembrament de la UMP i la caiguda en picat del molt honorable Chirac i els seus boys, Chirac, al que els francs van votar amb el nas tapat per evitar l'ascens de Le Pen i el seu FN?

En tot cas "La comedie" pot tenir un final aterridor: enfortir Sarkozy representant d'un model ultra-liberal i reaccionari i la pregunta que cal fer és si això era just al contrari del que es pretenia o justament el què es pretenia?. Ni Molière ho hagués fet millor, a més també la història pot plantejar un altre escenari final possible: enfortir un quart personatge que entraria en escena, Ségolène Royal, la dona de François Holande que aspira a ser candidata del PSF, tots ells companys d'estudis a la ENA, o sia que entre politòlegs està el joc. Què pretenia de fet el president Chirac?

Us recomano de seguir la història en les edicions de El Pais i Le Monde

dilluns, 1 de maig de 2006

Per a bojos...



.... o experts politòlegs.*

(*el que seguint la teoria dels silogismes clàssics, vol dir que els politòlegs si són experts són uns bojos, o no?, és una pregunta que com a professional de la Ciència Política m'he de fer, i de fet també li he fet a la sots-directa del diari on es publica)

Amb aquesta primera reflexió: "Per a bojos o experts politòlegs", clou el privat del diari Segre d'avui dilluns i ho fa així i ho entenc, perquè ara el Conseller Primer, Josep Bargalló demana rebaixar el tó del debat sobre l'Estatut, un tó que no ha pujat si no és pel partit de tenis que han portat tant des del PP com des d'ERC.

Com que a mi m'agrada molt el model d'Occam, és a dir de l'explicació més senzilla, li ho donaré al redactor o redactora d'aquest privat que més em temo que sigui aquesta segona versió de gènere que la primera.

De fet, algun analista o opinòleg, que molts n'hi ha més que no pas politòlegs, atribueixen la postura republicana a l'atac de banyes per la foto Zapatero - Mas. Tot i així, es tracta d'una explicació més senzilla i que respon de fet a un conflicte que va molt més enllà i que tenen les dues línies ideològiques del partit, tot i que encara pesa més la radical que no pas d'esquerres, si més no liberal tot i que nacionalista, en front d'una linia més coherent, nacionalista, d'esquerres, forjada a partir de l'experiència de govern, per això sorprenen declaracions com les de Bargalló.

En tot cas es tracta d'una esquizofrènia que només pot resoldre ERC i que els portarà a trencar amb un principi bàsic en democràcia en demanar el vot nul, és clar, perquè ja veuen quelcom tan fàcil d'entendre com és que amb el NO en el recompte no hi ha haurà diferència entre els seus i els del PP. Incitar però al vot NUL és una manca absoluta de principis que espero canviin al menys pel vot en blanc, si volen evidenciar quelcom, però és clar, el vot nul té interpretacions a les meses mentre que el vot en BLANC no; i si no els surt el que esperaven?, ells que van donant ímputs sociològics d'augment d'intenció de vot, i si no es veuen acomplertes les expectatives, què?

Sembla ser, però, que aquesta divergència de models possibles que tot i així abasta fins i tot el SI en el seu espectre electoral, hauria creat també una certa divergència entre les diferents families polítiques en el sí d'ERC, a partir fonamentalment de la sortida de Carretero de la Conselleria.

Com sempre, partint d'una visió senzilla els politòlegs ho compliquem , que hi farem!

Les tres "es" del professor i el 1r. de maig



Ros està assolint el model de Prodi, en el sentit que els seus discursos alliçonen i molt, em recorda al vell professor, en Tierno Galvan, que també va ser alcalde, salvant-ne les edats, tot i que a aquest meu amic li sobra una mica d'estil Esade, que va corregint.

Aquest matí m'he aixecat aviat, i he pogut pendre una mica el sol, sentint la ramor de la font del jardi modernista que hi ha als camps elisis, quin bo, quin silenci, a les 10 hi havia l'acte de la U.G.T. a la que hi vaig cada any, a l'entrada, on hi ha el bust de Pablo Iglesias, allà m'he trobat amb companys, amics i adversaris, perquè novament avui Segre, després d'haver-ho fet La Manyana, publicaba la meva reflexió sobre els independents a les llistes i a la gestió i sembla que ha tingut prou de ressó.

L'Àngel, ens ha recordat el seu lema, les tres "Es": Escola, Escala i Empresa i novament el tema de la integració que tantes vegades hem parlat, com a punt esencial del tractament del fet migratori, integració educativa, integració social i integració laboral.

Un apunt també per a la igualtat de gènere, on ha destacat que aquesta no s'assoleix via 50/50 a tot arreu, sinó amb que la dona assoleixi els llocs de responsabilitat que li corresponen.