divendres, 30 de juny de 2006

Unes cites per acabar la setmana



Ahir en un sopar entre amics, vaig recuperar aquella alegria perduda que t'aporten el respecte i el debat assenyat, davant d'una cervessa i un bon entrepà i em va ajudar a recordar que ens cal una mica de repòs, com en tota feina, en acabar la setmana. O sia que us deixo amb dues cites que em semblen molt interessant per a reflexionar-hi i dilluns i tornem.

La 1ª Cita, per recordar l'enciclopedisme francès, però també la defensa dels ideals republicans i revolucionaris, del filòsof i escriptor Voltaire:

"No estic d'acord amb allò que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho".

La 2ª Cita, d'un canadenc, del poeta Willian Henry:

"El qui no vol raonar és un fanàtic; el qui no sap raonar és un boig; el qui no s'atreveix a raonar és un esclau."

Bon cap de setmana.

El camí del futur: voluntat democràtica, anhel de pau


Mentre la política local s’omple de boutades, ofenses mal païdes i altres collonades, els del govern central ens han donat una bona notícia, de la mà, també de la darrera enquesta del CIS, la del mes de maig, feta entre el 22 i el 29 de maig i quin avenç de dades es va fer públic ahir, on es pot veure com el “problema” del terrorisme cau en la percepció fins al cinquè lloc i més avall quan fa referència a la “pròpia percepció”.

És una situació complexa en la que cal ballar amb diferents sensibilitats sobre el tema i on hi ha també una certa introspecció judicial que planeja sobre el tema des d’una perspectiva ideològica.

En alguna ocasió alguns hem apuntat el model Irlandès, però també el sud-africà per poder refer la memòria històrica d’una xacra en la nostra realitat social i política. Obria portada i les planes 20 a 21 del diari Segre amb el text íntegre de la “Declaració del president del Govern sobre l’inici de les converses amb ETA” en la secció de cartes, com també La Mañana obria portada i les planes 3 a 5 amb l’anunci, una mostra del rigor informatiu i de portar una mica de serenor al limitat debat polític local que n’ha fet un cluster d’uns qüestió menor.

Principis, voluntat democràtica, una tasca complexa que requereix prudència i discreció pel que ha de ser, ens ho diu el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero: “un gran acord de convivència”, en el que considera una tasca de tothom: l’anhel de pau.

dijous, 29 de juny de 2006

Gol!

Ha passat alguna cosa després del darrer post, com per exemple, que la selecció espanyola de futbol, no m’agrada el terme nacional, ha estat derrotada, com tocava, tanmateix, perquè com ja ho havia dit en alguna tertúlia aquell orgull patriòtic que havia despertat el que guanyés a seleccions de tres al quart, com Tunísia o Ucraïna o la mateixa Aràbia Saudita, no tenia mèrit, i ja veieu no entenc ni m’agrada el futbol, però es clar, arriba una selecció amb gent preparada i un entrenador català, com la francesa i ja veieu: 3-1 i “la gloriosa” cap a casa i dimissions anunciades. Quan aprendran que el patriotisme es demostra d’una altra manera, com per exemple en el nivell d’inversió en I+D+i!

Una altra de les coses que han succeït va ser ahir, al ple de l’ajuntament de la ciutat una qüestió menor, una bretolada, va planar sobre un dels debats mes importants de la vida ciutadana a Lleida, el debat sobre l’estat de la ciutat, que ha de reflectir allò que considera de bo l’equip de govern i la crítica de l’oposició. Com que malgrat ser una capital de província els nostres polítics son absolutament provincians, el debat el va tenir un suposat mail lavanderiasgavin@hotmail.com que enviava un power point que s’atribueix al gabinet i quina autoria ha estat assumida finalment per la JSC.

Aquest cop he de coincidir amb els editorials d’ambdós diaris.

Un, “La peixera” de l’amic Juan Cal al diari Segre, quan ens diu i ens recorda que : “els assumptes importants que s’han de debatre són la netedat, o no, de la ciutat, després del canvi de concessionari, la integració dels ciutadans immigrants, la prosperitat econòmica, la seguretat ciutadana, etc.”, però al final de la seva interlocució ens fa una reflexió que tampoc té cap desperdici: “No obstant, i perquè no hi hagi dubtes, si els correus denunciats surten de la Paeria, l’autor o autors s’inhabiliten per a l’exercici de càrrecs públics”.

L’altre, “La punxa” de l’amic Josep Ramon Correal on reflexiona sobre el rastre informàtic que deixen els productes electrònics com el word, power point, etc. y acaba dient quelcom de més important y que ens hauria també de fer reflexionar, primer als líders polítics, però després a tothom que d’una o altra manera estem vinculats amb la política, diu en Correal: “com podem veure, el debat polític de Lleida té un nivell elevadíssim.”

El Referèndum sobre l’Estatut obria un període electoral de facto, com així ha estat, que per se, ja ens portarà prou feina i tensions, cal que la política local se centri en allò que pertoca, en allò que representa la gestió i el contacte amb els ciutadans, la resta: collonades, però tan l’un com l’altre tenen raó, si be que el tractament informatiu ha estat divers en un i altre mitjà, qüestió també d’interessos electorals, suposo.


Per acabar aquest post, dues cites, la primera aquella que s'atribueix al moralista i escriptor romà Lucio Anneo Séneca (4ac-65dc):

"El primer art que han d'aprendre els qui aspiren al poder és el de ser capaços de suportar l'odi."


La segona, la que s'atribueix a l'historiador britànic Arnold Toynbee (1889-1975):

"El major càstig per a aquells que no s'interessen per la política és que seran governats per persones que sí s'interessen."

dilluns, 26 de juny de 2006

Enhorabona Pepe!


És cert, me'n alegro més per nosaltres que per ell. Avui s'han reunit a can PSC i han volgut que aquesta persona senzilla, en José Montilla sigui candidat dels socialistes a la presidència de la Generalitat, al qui tothom definia per altra banda molt bé aquesta tarda "El club" de l'Albert Hom, tot i que , com sempre, fent d'experts en quasi bé tot.

Pel que ens coneixem puc dir que és un home més de mirades que de somriures, d'encaixada forta i geni i ingeni andaluç, que té el talant i el talent per a ser Ministre d'un ram complex i que està darrera de tot el que passa, com a bon primer Secretari d'un partit de l'àmbit del socialisme democràtic.

Crec que aporta una dosis de novetatat en l'espectre polític català, on només queden polítics de vella fornada, en ell s'acompleix allò que jo deia en definir la "fenomenologia del canvi" que s'havia de ser agossarat i cercar per "abordar els problemes antics a partir de perspectives i angles nous, però també a partir de premisses clàssiques indispensables a l’hora d’establir un canvi “feliç”: disciplina, lideratge, estratègia i tàctica."

Queda clar que Pepe Montilla ens obre la porta a a una nova manera d’establir lideratge i tacticisme, com ja vaig dir en el meu article a Segre de dissabte, malgrat la Marta Alòs ens vulgui ara fer una reinterpretació de la historia del socialisme català, també avui dilluns a Segre, tot confonent intencionadament o no adscripcions ideològiques i amb un títol nefand: "si en pallach aixequès el cap!". La pregunta és perquè els fa tanta por Montilla a CiU?

Desamor


El dissabte, diada de Sant Joan, fèiem el vermut de proclamació de guanyadors del certamen literari de Cartes de Desamor, la nineta dels ulls cm qui diu d'aquest grup de bojos i boges que estem en el Centre de Cultura Contemporània de Pardinyes, on hi dediquem l'ànima.

Aquest any dues dones, amb dues excel.lents obres eren les guanyadores i com deia, havíem decidit que fos aquell matí de Sant Joan, després de la revetlla. Un desafortunat desenllaç a la família de Xavier Sàez, li feia impossible de ser amb nosaltres, i el pobre Ignasi Calvo, el seu assessor, feia mans i mànigues per disculpar el que era inevitable, això és voluntat de servei i no altres actituds!

Una jornada de companyonia, això sí amb força aire condicionat, perquè el dia es presentava de debò d'estiu. Compartir una estona amb els bons amics de Pardinyes i conèixer a les interessants guanyadores, i comprovar com l'amic Pernia està encara ancorat encara en el moviment veïnal dels anys 40.

La foto feta per l'amic Paco Ermengol, amb les guanyadores del certamen àmb l'amic Miquel Costa, el president de l'AAVV, en un moment del meu "discurset", on vaig anunciar la intenció de fer la tercera edició de "Cartes de Desamor" amb l'editorial de Lluís Pagès, el nostre editor local i a l'hora amic, on es recollirien tots els guanyadors i accèssits de les 14 edicions i seria tanmateix una de les aportacions del CCCP a la capitalitat de la cultura catalana que ostentarà Lleida el 2007.

dijous, 22 de juny de 2006

Fenomenologia del canvi


Els anys electorals acostumen a portar tot un seguit de ítems que de vegades afecten un o altre partit, en funció de les dinàmiques i les dialèctiques pròpies de cada estructura associativa, vinculada això si amb la maduresa de les seves estructures de poder com també de les del propi model de les organitzacions polítiques, sense obviar el paradigma democràtic en el sistema de relacions, que estimula aquests ítems que acaben produint una determinada escenificació mediàtica de vegades més semblant a l’esquema de les tragèdies gregues.

De fet hi ha una íntima relació a la tradició dels grecs entre la tragèdia i la filosofia que ens ha de portar a pensar com interactuen els éssers humans entre l’acció i la raó a partir de l’anàlisi de les situacions que afecten a la convivència i la relació en l’àmbit de la Polis, de la ciutat, o del nucli social de que es tracti.

Ens deia Aristòtil quan ens parla de la tragèdia, però també de la política, que hi ha un sentiment mundà respecte del que no s’és conscient de que sigui quelcom separat de la vida mateixa, on, a més es dona un procés de pedagogia implícit que sempre comporta també un procés de catarsi, terme grec que entre d’altres conceptes pot venir a significar en aquest cas la neteja de les ambicions.

La política, que de vegades es converteix més en l’art de l’absurd que en l’art d’allò possible, fruit de la constant dialèctica, però també del joc del poder, com ho trobem descrit en autors com Smith o Duverger, però també en un dels pares de la sociologia moderna: Max Webber, ve afrontant nous i profunds canvis en aquestes societats postmodernes fruit de noves demandes, però també de la necessitat d’abordar noves perspectives, on resulta també certa aquella frase atribuïda a Albert Einstein que afirma “que la imaginació és més important que el coneixement”, en el sentit sembla que cal abordar els problemes antics a partir de perspectives i angles nous, però també a partir de premisses clàssiques indispensables a l’hora d’establir un canvi “feliç”: disciplina, lideratge, estratègia i tàctica.

Cert és que molts autors han escrit sobre les organitzacions que són en definitiva els agents socials, els partits polítics, com instruments de creació valor i de cultura en el seu àmbit, on el valor de les estructures en si mateixes és fonamental per entendre el model de canvi que afecta als partits i les seves relacions amb la societat en la que es desenvolupen com han afirmat autors com Panebianco.

La visualització de relleus de lideratge i una certa pèrdua del control de la situació, desestabilitza els esquemes fonamentals i orgànics; així, recuperant a Webber, val a dir que en els seus estudis que inspiren la corrent estructuralista, ell proposa com elements definitoris i per tant variable contingents de qualsevol grup organitzat: la autoritat, la comunicació, l’estructura de comportament, i l’estructura de formalització, aspectes que per altra banda són tractats abastament per disciplines acadèmiques com ara la psicologia, l’antropologia, la sociologia i la ciència política entre d’altres.

Reconèixer el contingut i els terminis dels cicles polítics també és una variable contingent que cal tenir en compte i si ens referim als recents esdeveniments de canvi en el nostre país: primer sobre l’exercici de la sobirania en el procés refrendatari que hem viscut i després per la decisió personal de retirada de la vida política del President, podem veure com tots aquells valors que apuntaven els teòrics, adobat per aquesta delimitació cíclica, a més de l’establiment d’un nucli de voluntats expressades en l’àmbit de la llibertat i en el marc del paradigma democràtic, fan que hagi de ser presa en valor una nova dinàmica personal, el que alguns apunten i descriuen com de relleu generacional, és una manera d’expressar-ho si voleu, però esta clar que obre la porta a una nova manera d’establir lideratge i tacticisme.


dimarts, 20 de juny de 2006

Actituds delirants



Ahir vaig ser convidat d’excepció a “La Tertúlia” que lidera Santi Roig, tot responent a una invitació a fer una valoració que se sostragués a l’àmbit polític, i entrés de ple en el terreny de l’anàlisi, que a alguns tant molesta, això sí amb un llenguatge planer per a poder-lo fer entenedor.

Tot un honor que Lleida TV volgués comptar amb la meva visió politològica, tot un repte, per altra banda que vaig intentar afrontar de la millor manera possible, aportant algunes dades, com ara els 54 municipis que a la demarcació de Lleida han superat el 80% de Sís o analitzant el fenomen de l’absentisme, el que alguns li diuen abstenció incorrectament, perquè abstenció és el vot en blanc contabilitzable, el “passar” del sistema és absència i ho vaig relacionar amb una país, la Confederació helvètica, Suïssa, on hi ha una llarga tradició refrendatària i vaig posar l’exemple dels darrers referèndums, els del mes de març, un sobre la segona volta en la elecció dels executius que va tenir un 36% de participació, qualificada com òptima, i l’altre sobre impostos, que va tenir un 46% de participació qualificada d’excel·lent, per tant no ens rasquem les vestidures que tampoc la llei estableix mínims de legitimitat.

Sobre el possible recurs d’inconstitucionalitat que sembla voler presentar el partit popular, em plantejava com un partit polític pot anar contra la decisió sobirana de ciutadans i ciutadanes, una cosa és un text legal parlamentari i una altra un text legal refrendat per la ciutadania, una actitud autènticament delirant la de la dreta espanyola i rància.

diumenge, 18 de juny de 2006

Quin goig, em vaig equivocar!



Ha estat una jornada intensa, molt intensa, des de les 8 am en que es constituïen les meses electorals, un matí en el que he recorregut taula per taula, he acompanyat també gent gran a votar, és a dir fent-els-hi de xofer, he pogut descobrir, per sorpresa meva la infra-ciutat, has pogut mantenir el contacte directe amb la gent, aquella gent que s'ho mereix tot, perquè dedica tot el dia ser els ulls i la presència humana dels partits en les taules electorals, i un cop feta aquesta primera tasca, un dinar entre amics: l'Elies, la Maite, el Benjamí, el Juanjo, el Josep Ramon i Jo, un cop mes arreglant el món, en acabar davant d'unes copes de Sake calent.

A la tarda, mentre extreiem valor a les variables de participació, d'altres ja anavem a cercar les actes i l'intens treball de l'administració en un procés de les mateixes, que ens situava, 5 punts per sota de la participació que jo vaig estimar feia dues setmanes al 55% i alguns punts per sobre de les previsions dels resultats del sí, els que jo ho havia situat a l'entorn del 64 i u 68% ( vaig ser conservador) perquè el resultat definitiu ha superat prop de 7 punts aquelles expectatives amb valors més optimistes: quin goig equivocar-se així, no?

Discursos tardans i després una visita a la Delegació del govern, per acabar una darrera salutació a la gent amb que hem compartit estones i demà ja, des de demà mateix, a preparar la propera carrera electoral, que dirimeix raons molt més sensibles que un sí o un no i plantejar si toca alternança ja, o no, si encara els ciutadans fan confiança al model de les esquerres, o aposten com insisteix l'empresariat i alguna premsa per un pacte "d'Estat".

No avancem aconteixement ni fem política ficció, ja vindran els dies.

Amb el 99,95% dels vots escrutats a Catalunya, el resultat provisional que ens ofereix el Departament de Governació i administracións públiques és de:



≡ Cens 5.202.291
≡ Cens escrutat 5.199.430 99,95%
≡ Abstenció 2.630.162 50,59%
≡ Total votants 2.569.268 49,41%
≡ Vots nuls 23.033 0,90%
≡ Vots vàlids 2.546.235 99,10%
≡ Sí 1.881.765 73,90%
≡ No 528.472 20,76%
≡ en blanc 135.998 5,34%

Per províncies, els resultats provisionals són:

Províncies % Escr. Sí No
Barcelona 99,93 1.409.057 73,95% 396.545 20,81%
Girona 100 177.382 74,64% 45.728 19,24%
Lleida 100 114.761 74,67% 30.048 19 ,55%
Tarragona 100 180.565 72,39% 56.151 22,51%
Total Cat. 99,95 1.881.765 73,90% 528.472 20,76%

Uns molt bons resultats, tot i que ara es buscarà la "puntilla" per establir la titularitat del no-vot, dels absentites, que no els abstencionistes, vot vàlid en el procés electoral, i novament Guillem d'Occam ens dona la solució, la més senzilla, la de la navalla que ens descobreix la carn de la poma, només pelar-la.
Sobre aquesta qüestió un treball de reflexió important que va fer sobre les municipals de 2003 Oriol Bartomeus, Politòleg, titulat "Abstencionistes" i editat per la Fundació Rafael de Campalans que us recomano, on ens diu que "s’ha associat tradicionalment amb un comportament socialment rebutjable. Aquestes idees, però, xoquen frontalment amb la realitat de l’abstenció, ja que és un fenomen estès al nostre país i arreu"

Perquè tanta por?

El resultat del Referèndum que ratifica l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és òptim i a Lleida molt més, alguns líders polítics han estat porucs. Calia liderar amb diligència i si ho apurem amb bonhomia el que és un dels millors resultats mai esperats a la nostra demarcació: alta participació a prop del 50% i uns resultats que fan del sí amb el seu 75% el model del que és un resultat absolutament acceptable, molt acceptable.

Catalunya ha dit Sí



Després d'una jornada esgotadora, ens hem de felicitar, perquè mantenim la participació respecte del referèndum pel tractat de la Constitució Europea.


S'ha de reconèixer que un 45% de participació podria semblar una xifra decebedora, però ens hem d'adonar que el percentatge relativitza l'increment de votants que real i absolutament han participat en el comici refrendatari.

Com pot ser que amb menys electors com deia Gavín i La Mañana hi hagi més participació absoluta i els mateixos percentatges, tot i que si aneu a les dades consolidades de 2005 veureu i comprobareu com ja vaig dir que els electors/es augmenten en 1001.


divendres, 16 de juny de 2006

Favor que nos hacen! El diumenge voteu Sí



Sentia les declaracions de Mariano Rajoy, aquest cop dues vegades a Lleida en menys de 1 setmana, que malament els deuen anar les coses!.

Resulta grotesc d'escoltar els clams de llibertat d’aquesta colla de provocadors, és clar que l’argumentari trotskista que es va aprendre Piqué en la seva joventut l’utilitza per a proclamar, com fa Rajoy que són liberal conservadors. Cultura senyors, cultura! o són liberals o són conservadors, ambdues coses a l’hora: como que no!. Empanada ideològica?...

Un repàs a les notícies de la tv em porta a topar amb les declaracions de Eduardo (Terra Mítica) Zaplana parlant-nos de quan no ens deixaven parlar, una resposta contundent de José Montilla, recordant-nos de quin costat estaven els dirigents del PP quan no es podia parlar.

En tot cas, com diu Montilla, que vinguin, que facin campanya, que creïn més rebuig que ens ajudaran a consolidar un sí aclaparador per aquest nou Estatut, per aquesta nova carta constitucional, per cert, remenant he trobat un document que va editar el Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, sota el títol: “Mejoras introducidas por el nuevo estatuto en las competencias de la Generalitat”, quina lectura us recomano.

Un article molt il.lustratiu d'avui el que publica Agustí Fancelli a El País, sota el títol "De nacionalidad a nación", on recull també declaracions de Carles Viver Pi-Sunyer, catedràtic de Dret Constitucional, qui considera que la redacció del preambul del text que se sotmet a votació diumenge, dona valor interpretatiu al mateix.

dijous, 15 de juny de 2006

Feia falta!



La presentació a Lleida del llibre de Lídia Santos, Laia Bonet i David Fuentes “El nou Estatut, comentaris a peu d’obra”, editat per la Fundació Rafael Campalans, ens va reunir al voltant d’una taula i la Lídia, coautora, ens va permetre d’escoltar de primera mà, algun comentari altament assenyat sobre la carta “constitucional” catalana.

Quan dic assenyat, vull dir fruit de l’anàlisi i la reflexió científica, perquè estic convençut que aquest llibre acabarà sent un text a l’ús a les universitats en l’estudi del text estatutari, perquè com ella ens deia, no es un llibre de cronologia legislativa només, fa una aportació exemplificant en l’anàlisi dels continguts i aporta unes reflexions jurídico-tecniques en l’àmbit del Dret Públic interessants.

Recupera el sentit i ens situa en l’instrument previ al procés en comissió parlamentària al de Catalunya, quan afirma taxativament, i cito: “el govern catalanista i d’esquerres no volia el concert, volia un model constitucional, federal i generalitzable”, per concloure el "Pacte del Tinell" així ho disposava i la proposta per l’Estatut d’Abril de 2005, així ho va reflectir” (pag. 146). Certament és necessari el comentari per contextualitzar els treballs preliminars, els treballs tècnics i les discussions polítiques a partir d’un marc bàsic, d’uns principis inspiradors, en definitiva d’un model del societat que queda reflectit en tots i cadascun dels articles del text estatutari

En la meva francofilia, agrair el comentari personal que la Lidia em va fer sobre l’ advocat i periodista que va ser president de la cambra de diputats i president del consell de ministres i d’afers exteriors francès: León Gambetta, un radical republicà quin discurs posa les grans línies de batalla de l'oposició republicana en front dels candidats oficials del segòn imperi primer i després en front dels monàrquics, com a pare fundador de la III República.

Saludar des d'aqui la important tasca que desenvolupa la fundació en l'àmbit teòric i científic de la ciència política i felicitar al seu director al col.lega Albert Aixalà, que ens va portar a gaudir ahír, en el marc de "la Sibil.la" d'una hora magnífica, a redòs de la Seu Vella, on parlàrem, sense cap mena de dubte de la "polis".

dimarts, 13 de juny de 2006

Nike


Ahir posàvem punt i final a la temporada de tertúlies de Lleida TV, on enguany he compartit molt bones estones amb la Regidora de Turisme de la Paeria, Montse Bergés d’ERC, amb en Pere Robert, que el dia 30 deixa la presidència del Col·legi d’Arquitectes i amb en Dionís Oña, antic Secretari General de la UGT a Lleida i actual Secretari de Salud laboral i Medi Ambient de la Nacional d’aquest sindicat.

Tot un luxe de poder posar en comú idees i conceptes. Potser hem creat un grup de tertulians atípics, on l’educació, les formes i el “savoir faire” han imperat en tots els moments i clar, aquella punta de tensió que exigeix el “share” televisió no el teníem, però s’han entès postures i visions de temes sense que l’espectacle hagi estat una nota predominant, sempre de la mà “divina” de l’estimat Santi Roig, que cada nit moderava.

Un tema important, l’explotació infantil en països subdesenvolupats, on la moral d’empresa en aquelles transnacionals que hi operen, per una banda, i l’estadi preindustrial en que es troben aquelles societats, que encara no han pogut establir una estructura social, ni tan sols moderna, aventura una difícil solució a un desenvolupament sostenible i creixent, que topa per altra banda amb un proteccionisme evident dels sectors primari i secundari dels països desenvolupats, malgrat les rodes de la OMC i les polítiques liberals del BM i de FMI.

Una vegada més es denunciava a la tertúlia el paradigmàtic cas de la transnacional americana Nike, el dispendi en màrqueting publicitari i els sous “declarats” en els països subdesenvolupats, i curiosament, recordàvem com aquesta firma patrocina l’equipament del Barça. Difícil conjuntura on ens omplim la boca de cooperació, comerç just, condonació, però mentre tant continuem sense entendre perquè venen les pasteres, els cayucos i la gent amb visat de turista a aquest món que sembla d’opulència però on els índex de pobresa abasten cada cop més gent i evidencien que les diferencies entre rics i pobres augmenten exponencialment, sense exigir tampoc uns codis deontologics en el desplegament transnacional de les empreses.

Feia referència en el rerafons de la tertúlia a les dades que a la dècada dels 90 publicada l’Oficina del Cens d’Estats Units i com posava de manifest que l’índex de pobresa començava a medir-se a partir de 2 1/5 el salari mínim interprofessional, o sia que no és cap exageració la situació dels anomenats mileuristes, de fet són al llindar de la pobresa i per tant difícilment podran assolir quotes d’autogestió lluny de la família, el que contrasta amb comentaris en els cercles econòmics empresarials de la quantitat de diner que circula per a poder portar endavant activitats emprenedores.

diumenge, 11 de juny de 2006

L'Estudi d'opinió de "Segre" sobre la realitat electoral de LLeida



L'edició d'avui del rotatiu en paper, i a la que fa breu referència l'edició digital de Segre , publica tres interessants estudis d'opinió (prefereixo aquesta denominació a la tradicional d'enquesta, perquè aporta un valor afegit de transformació i interpretació de variables que una enquesta sola no aporta) elaborats per l'empresa Infortécnica (Información Técnica y Científica S.L.) amb seu a Barcelona, tot i que treballa preferentment fent estudis a Madrid i Galícia, encara que té algun estudi de localitats catalanes com ara Terrassa. Pel que sé ja havia realitzat algun altre estudi per Segre, com el que van publicar l'any 2000 sobre preferències electorals al Parlament de Madrid.

Veig l'estudi absolutament rigorós però en voldria valorar els tres estadis diferents que el configuren, tot i que limitats a les tres planes que el rotatiu es permet de dedicar-li:

L'estudi sobre la tendència en el referèndum de l'EAC del 18 de juny, que d'alguna manera ve a ratificar estudis precedents realitzats per institucions de tanta solvència com el Centre d'Investigacions Sociològiques (C.I.S.), de recomanada lectura en les dues propostes d'encreuament de dades que possibilita, i el que ens presenta el Centre d'Estudis d'Opinió (C.E.O.), també de recomanada lectura.

El segon estudi, més arriscat, valora la tendència en les futures autonòmiques, un futurible ambiciós per part de l'autor de l'estudi, donat que no s'han produït ni la convocatòria ni la determinació de la totalitat dels líders de les formacions polítiques i on el fet que es donin valors d'indecisió de l'ordre de més del 50% fa que siguin molt aventurats els resultats.

El tercer estudi, també arriscat, a un any vista de les eleccions locals, planteja un fet similar, amb un nivell d'indecisió tot i que menor d'un 35%, evidencia, com també succeïx en el nivell autonòmic, que és imprescindible determinar-ne les masses electorals consolidada i flotant, que afecten en general a tots els partits en lliça, dada que de predicar-se obligaria a l'autor a no voler mai aventurar un resultat, però qui paga mana. D'aquesta part de l'estudi, però valorar positivament una dada que enllà queda com és l'alt percentatge de ciutadans i ciutadanes que creuen que s'ha de tornar a presentar l'actual alcalde, Àngel Ros, en una ratio del 70%, una dada que no necessita variables de contingència i que per tant passa de ser relativa a absoluta; una altra variable significativa i que també esdevé absoluta és la que refereix la mitjana i la moda relativa a les valoracions de les diferents àrees que configuren el govern municipal, sobre gestió efectiva i no sobre qui lidera l'àrea, un aspecte que deixa molt ben parat a l'equip de govern.

Un cop passin les eleccions locals de maig de 2007, o potser abans, si és possible, amb la publicació de l'estudi registrat que vàrem elaborar el meu col.lega Juanjo Pérez i jo sobre la realitat electoral de la ciutat de Lleida, potser puguin entendre's alguns dels conceptes que aquí només apunto, com ara les masses circulants o consolidades o d'altres com el vot negatiu o el vot contrari, estudi que tot s'ha de dir, que en el seu moment alguns dels coneixedors del mateix no van tractar amb tot el respecte que el mateix segurament es mereixia, en tot cas cal atribuir-ho a l'opinilogia que abunda al nostre país i en els partits, també.

Felicitar al diari Segre pel recurs a la independència que ha fet amb aquests 3 estudis i lamentar que l'extensió dels mateixos no pugui ser comprovada en la limitació del espais que plantegen les planes d'un diari .

divendres, 9 de juny de 2006

Terrorisme d'Estat d'Israel a Beit Lahias


Un atac de la Marina d'Israel a ciutadans palestinians que feien bronze a la platja en el dia festiu dels musulmans a Beit Lahias a la Franja de Gaza ha provocat 15 morts i una 40 ena de ferits.

Res a dir: Terrorisme d'Estat, ara a esperar la resposta de Hammas i això serà la historia del mai acabar i mentres tant families destrosades i petits morts.


Agh!


A la foto la platja de l'atac terrorista de l'Estat israelià, sense els morts és clar, que els deixo a la consciència del govern d'aquell país i de tots aquells que en fan defensa. Aquí no cal complir les ressolucions de Nacions Unides, perquè?.....

Les barbaritats de Rajoy a Rialp


He estat a Rialp, a la "Trobada empresarial del Pirineu" que feia aquesta la setzena edició, i la més nombrosa, segons m'han dit fons de la organització.

He pogut saludar amics, col.legues d'altres partits, compartir tertúlies i xerrades a la fresca, i un dinar amb Mariano Rajoy, que ha perdut una oportunitat única per salvar les maletes i evitar la mala imatge que ha donat davant l'empresariat català, com molt bé ha definit la trobada el Conseller Castells.

Barbaritat:

"Este estatuto incita al suicidio i fomenta la eutanasia"

Això no és un polític seriòs, us ho ben aseguro.


A la foto mentre pontificaba al dinar de Rialp, on dos temes han centrat el seu discurs, contra la política anti-terrorista del govern, sobre la que s'ha quedat més sól que la una al Congrés i contra l'estatut on també es va quedar sól al Parlament i al Congrés

dijous, 8 de juny de 2006

1932




"Amb l'Estatut, Catalunya recobra la seva dignitat com a poble i es presenta al món amb fesomia pròpia", ens deia en Francesc Macià en aprovar-se l'Estatut de 1932*.


Què pensaria ara?, Jo estic convençut que ens diria que:


amb el SÍ guanya Catalunya
amb el NO guanya el PP


*Caldria recordar que l'Estatut de Núria de 1932 fou sotmés a consulta dels ajuntaments i no al plebiscit popular i que en aquelles dates tampoc les dones podien votar, encara.


Ara, podrem tenir el millor estatut de la història de Catalunya, una autèntica constitució, en el sentit de constitució interna que que referia Rovira i Virgili al reglament interior que dictà el Parlament tot just aprovat l'Estatut de Núria, i d'acord amb els paràmetres moderns que els tratadistes atorguen a les constitucions en l'àmbit de la Ciència Política, al marge de proclames partidistes i interessades.


A la fotografia Francesc Macià

Tractats d'opinologia



El meu col·lega i amic Juanjo Pérez, ha publicat dos posts en el seu blog altament interessants i que em ens porten a reflexionar sobre els creadors d'opinió per una banda i els opinòlegs per l'altra, fonamentalment també fa referència a l'intrusisme professional que patim especialment els politòlegs i els sociòlegs.

El primer dels posts el titula "Licenciado en opinologia por la universidad de la vida" i descriu a la perfecció a aquells que s'apunten al carro de les graduacions, sense haver passat per la Universitat i que fins i tot s'atribueixen títols que no tenen i t'ho reconeixen obertament, quan els recrimines que efectivament només han fet algun curs i prou; els blogs que serveixen per alguns per emmascarar personalitat i amagar sota una màscara a alguns que no tindrien valor de dir el que diuen si se sabés qui són, també acull aquest altre model de blogaires, també mentiders.

El segon dels posts el titula "Opinologia de trincheras", on reflexiona sobre aquells que sense tenir la més mínima noció de les coses, pontifica sobre les mateixes, amb actituds sectàries que, només una mica de formació, faria canviar.

Amic Juanjo, quanta raó!

dimecres, 7 de juny de 2006

INTERPRETACIONS RESTRICTIVES O INTENCIONADES?



Ens movem en l’àmbit de la legalitat més exquisida no hi ha cap mena de dubte tant pel que fa referència a la doctrina i jurisprudència tant de la Junta Electoral Central com del Tribunal suprem, perquè, és evident que l’article 50.1 de la Llei orgànica 5/985, de 19 de juny de règim electoral general diu, i cito textualment: “...una campanya institucional destinada a informar als ciutadans sobre la data de la votació, el procediment per a votar, els requisits i tràmits de vot per correu..”.

Però han oblidat aquests preclars magistrats quins són els principis inspiradors de la dita llei orgànica en la redacció d’aquest articulat, que refereix a la presa de posició partidista en el procés electoral i malgrat ho sembli no ens situem en el mateix context, perquè estem parlant de l’aprovació o no d’una llei orgànica especial que confirma i configura el corpus constitucional de l’Estat i per tant és del tot impensable que l’Estat, promotor de la Llei, i per tant la Generalitat, representant ordinària de l’estat en el territori de Catalunya, no hagi de poder promoure el coneixement del contingut de llei que es pretén aprovar mitjançant la ratificació referendataria.

Caldria recordar la publicitat institucional de la Constitució Espanyola l’any 1978, la del primer Estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 1979 o el més recent referèndum pel tractat de la Constitució Europea al 2005. Cap d’aquestes comtesses electorals haurien estat complertes si l’Estat, o la Generalitat en el seu cas no hagués fet prevenció del deure d’informació i del dret de rebre-la, del text de que es tractés.

Cert és que hi ha hagut un canvi de criteri, tot i que val a dir que en general les resolucions de la JEC acostumen a tenir un caire restrictiu, en defensa estranya de vegades de les posicions abstencionistes, però val la pena recordar com l’any 2005, amb motiu del Referèndum per a la ratificació de tractat constitucional europeu, la mateixa Junta electoral Central, va dictar la resolució de 19 de gener, en la que deia textualment “la campaña que puede realizar el Gobierno en el presente proceso de referéndum ha de limitarse a informar objetivamente sobre el contenido del Tratado por el que se establece una Constitución para Europa, eliminando toda clase de juicios de valor o lemas utilizados hasta ahora en televisión, página web u otros medios, tales como “Los primeros con Europa” u otras declaraciones, que puedan, directa o indirectamente, influir en la posición o actitud de los ciudadanos”.

Evidentment no feia una interpretació tant restrictiva com la que ha provocat l’enrenou jurídic actual i la pregunta que ens cal fer, doncs, és la que es deuen haver fet els dos magistrats del suprem que han expressat vot particular contrari a la del ponent de sentència, en el contenciós interposat contra les disposicions de la JEC: t’he una obligació especial d’informació l’administració respecte de les disposicions que estan sotmeses a procés refrendatari i això sense entrar en col·lisió amb el reconegut dret de sufragi i la seva exigència de realització en plena llibertat? A quins interessos polítics pot respondre la voluntat de la judicatura de coartar el deure d’informació cap a la ciutadania que té tota administració, al marge del debat polític que pugui produir-se? Quin sentit té sinó que la convocatòria del referèndum hagi de contenir el text legal que es sotmet a qüestió, en aquest cas el de l’EAC, com preveu la Llei orgànica 2/1980 de les diferents modalitats de referèndum?

Preguntes que quedaran sense resposta, però que abasten un concepte fonamental sobre quin és el paper de l’administració en els processos de referèndum, pràctica poc habitual en la democràcia continental i si el posicionament de la judicatura és realment restrictiu o marcadament intencionat.

Baixar del burro, el protagonisme i la foto.



Ho deia el meu amic i alcalde de Torre-serona, és aquest el tema de la setmana, en la presentació de la que serà la nova ciutat esportiva de la UE Lleida, com ha quedat trastocat el concepte que neix a la dècada dels 90 de la "Lleida ciutat regió".

El concepte metropolità que calca els models metropolitans de Barcelona, València i Bilbao, per exemple, ha quedat obsolet i caduc i albira una nova fórmula més agosarada, però a la vegada efectiva, com ho ha demostrat la conjuració d'Aix en Provence, amb una àrea d’influència en un interland de prop de 250.000 habitants i una ciutat central de +/- 130.000, ben semblant a la nostra configuració, tot i que potser aquí hi veiem nuclis encara molt petits.

Bé, doncs, aquest nou concepte, la "xarxa de municipis", planteja el concepte des d'una perspectiva en xarxa, des d'una perspectiva de col•laboració necessària i a la vegada potenciant-ne el creixement i consolidació d'àrees d'aquest interland que a la nostra demarcació es dibuixa en vàries corones concèntriques que abasten fins a 60 Kmt, d'est a oest i fins a 30 quilòmetres de nord a sud.


Ha estat un dia de satisfaccions per l'Enric Colom, alcalde de Torre-serona,com també per l'Àngel Ros, alcalde de Lleida, en el sentit que podem veure plasmats aquells apunts teòrics que alguns hem anat treballant, de vegades contracorrent i moltes vegades a despit de simplicitats i comentaris reaccionaris, com el que feia un president de l'institució provincial, lamentant que la UE Lleida anés al territori.

La presentació dels plànols i la signatura del conveni que suposa la definitiva ubicació en el "banlieu" lleidatà de la primera corona ha fet baixar del burro a més d'un i s'ha tingut que engolir les seves paraules, que escrites queden, per admetre la necessitat de suport al projecte i a la institució que ha decidit acollir-lo. I tot això perquè, doncs simplement per poder assolir un protagonisme que no pertoca a qui sempre ha optat pel model de subvenció encoberta via el conveni, de manera que així ens podem saltar la Llei de subvencions i intentar rendibilitzar electoralment un suport a un esport de masses.

El cert és que el ciutadà comença a apreciar el concepte de la necessitat que les societats esportives d'elit tinguin els seus propis recursos que puguin ser complementats, i dic complementats, no pas substanciats exclusivament per les administracions públiques que tenen altres deures democràtics amb la societat i en particular amb les administracions municipals en el cas de la Diputació de Lleida i no pas amb la societat civil com se'ns ha fet creure darrerament.

Era un dia feliç per l'Enric i l'Àngel hi ha fet presència per donar suport i ratificar la bondat que una institució esportiva lleidatana contribueixi a dinamitzar el territori del que també porta el nom, com també el Llorenç Domingo, el Joan Sabaté i la Teresa Ginestà, companys del grup a la Diputació fent costat al col•lega, a l'amic. Ja veieu com una foto fa canviar unes declaracions, per assolir el protagonisme d'un acte; bé estar fer baixar del burro llàstima que sigui amb la tossuda realitat de les coses des d'una perspectiva electoralista

dimarts, 6 de juny de 2006

Creant consciència II


Ho deia en el meu post de l'article "el 18J: crear consciència", publicat als diaris La Mañana i Bon dia, i novament avui, després de l'excitant jornada d'ahir a Lleida, a Tàrrega, Montse Tura, la Consellera d'Interior, ha jugat a això, a crear consciència.

Veig molt clar, i ho deia també a la tertúlia de Segre que he compartit avui, com cada mes a la ràdio amb Dionís Oña, Montse Bergés i Pere Robert, que hi ha una necessitat imperiosa que les tertúlies siguem generadors d'opinió i no mers forums de discussió. En un moment com aquest, que ja haurien volgut els nostres avis ja no ens toca la dialèctica , ens toca just això: crear consciència col.lectiva, fer que el missatge clar i entenidor permete al ciutadà d'assolir unes quotes de llibertat en el criteri d'elegir que no ens faci avergonyir davant dels nostres fills en el record als nostres avis, com deia.

Ho deia també Montse Tura, recordant la memòria de la seva familia, però en especial la del seu avi, alcalde republicà, que va ser enterrat a les 08:00 h. per no crear disturbis; ella refereria la seva memòria com a focus dinàmic de la seva voluntat envers aquest Estatut que el 18 de juny sotmetem a referèndum.

Jo també penso en la memòria del meu avi, també republicà, també exilat, també deportat. Li podria mirar als ulls i dir-li que no he estat capaç de crear la consciència suficient per a fer que el millor estatut de la historia prengu vigència, i que continua el treball dels pares de la constitució?

Aleshores, haurem de continuar i continuar creant consciència.

diumenge, 4 de juny de 2006

Sí!!! a Lleida també.



Lleida ha respirat amb el Sí al míting del Partit dels Socialistes, que ha estat una autèntica festa democràtica al Pavelló municipal de Pardinyes.

Una jornada esgotadora per a tota una organització que s'ha volcat amb esforç i amb ganes, amb entusiasme, amb uns discursos que ens han emocionat a tots. Hi havia calor, aquell que se sent tant bon punt hi ha feeling entre els discursos i l'àmbient.

Àngel Ros s'estrenava, era el seu míting multitudinari; un primer assaig va ser el dels actes d'homenatge a Joan Reventos, a l'Escorxador, però avui era una autèntica prova de foc, un veure l'alcalde de Lleida afrontant un repte, un auditori. I direu, amor de company, no, jo sóc molt crític i he de reconèixer que malgrat que s'ha pres la llicència del temps, ha estat absolutament fantàstic i ho demostren les tantes interrupcions que ha tingut, un moment de molt intensitat, avalat per la presència d'alcaldes de la franja, ha estat la referencia al conflicte del diocesà on ha vulgut fer una mirada a Miertas i Mascarell, en dir que, com be reflecteix el rotatiu Segre: "Aragó i Catalunya compartiran l'art, tot insistint que l'art no separarà aquestes dues comunitats", malgrat la obstinació malaltisa d'alguns.

Que dir de Pepe Montilla, el Ministre d'Industria, auster, com sempre, però amb un discurs de líder, seré, entenidor i concís. Pasqual, Maragall, ha estat com sempre, com el definia la presentadora, la Joanna Bonet, amb aquell punt de rauxa que el caracteritza.

José Luís Rodríguez Zapatero ha estat fantàstic, descobrint aquella millor faceta de qui se sent espanyol, però d'una altra España, no d'aquella que ha patrimonialitzat el PP, sinó de la solidària, de la diversa, de la progressista. M'ha tocat l'ànima en explicar l'anècdota de l'orgull amb el que rebia l'insult dels de l'extrema dreta en dir-li: catalán!, començava la seva aal.locució amb un explícit suport als socilistes vascos, com reflecteix el rotatiu El País.

Sense cap mena de dupte aquest equip que ha organitzat l'acte, liderat per la Tere, la Mónica, el Félix i tanta gent d'aqui i de Barcelona, que hi ha abocat temps i ganes han fet possible aquesta comunió, aquesta simbiosi, perquè si algú no n'estava convençut o convençuda:

Amb el SÍ guanya Catalunya
amb el NO guanya el PP

A Lleida també, com ho ha recordat l'alcalde, perquè cal assolir aquell percentatge que a Lleida ja va recolçar l'estatut de 1979, per cert no els fa grima als republicans recordar i pensar com l'alcalde estadella, republicà, va recolzar el del 31 i ara ells no estan pel del 2006?

Gràcies Lleida!

divendres, 2 de juny de 2006

La "xarxa de ciutats", Torre-serona i la UE Lleida



Absolutament satisfet que la ciutat esportiva de la UE Lleida vagi definitivament a la propera localitat de Torre-serona, d'on és alcalde el meu bon amic i company d'estudis de batxillerat l'Enric Colom. Feia molt temps que veniem alguns insistint que el model de subvenció als equips d'elit sota suposat suport institucional a la base havia d'acabar, perquè molts són els mil.lions de les antigues pessetes que s'hi han abocat, en aquest cas al Lleida de fútbol, malgrat als directius aquesta opinió i les accions que han estat empreses no els agradin.

Per altra banda, un grup de gent estem treballant en un nou concepte metropolità: la xarxa de ciutats, un grup on s'integren també tot un seguit de regidors, entre ells l'Enric Colom. Puc dir que ell va entendre de seguit el concepte i en va ser un entusiasta defensor, de manera que aquesta realitat que s'albira i que, d'una part pot salvar econòmicament a la UE Lleida i per l'altra revitalitza una ciutat propera, alhora que la vincula encara més a la capital, n'és, a ben segur, un dels fruits d'aquella hipòtesi, d'aquella teoria, que no és nova, que a Europa fa anys que s'utilitza.

En tot cas: felicitats Enric!

Obrim la veda



El mercat de les rebaixes ideològiques està servit, ara unes i altres formacions s’esmerçaran en recursos personals i orgànics en dibuixar un missatge de campanya que acosti a l’elector als seus postulats. La mercadotècnia els haurà aconsellat a tots missatges curts, senzills i entenedors en un tensionament bipolar que a fet estranys companys de viatge: PSC amb CiU i ICV per una banda i ERC i PP per l’altra.

El problema fonamental d’aquesta campanya que ara ha començat és que una campanya que hauria de ser explicativa, perquè els ciutadans tenen una informació parcial rebuda a través dels mitjans de comunicació, es convertirà per uns en unes primàries, per altres en una operació de desgast.

D’entrada ahir vaig ser a l’obertura del PSC a la ciutat de Lleida, un acte senzill, però d’un dignitat absoluta, ecològic, perquè es trenca definitivament amb la dinàmica del cartell en ser descoberta una pancarta a la façana de l’edifici, que en fons roig i lletres vermelles diu un clar i rotund: SÍ.

Diumenge, ball de patums: Ros, Maragall, Montilla i Zapatero, un quartet d’excepció perquè la qüestió s’ho val, no és un tema menor, és la nostra “constitució interna” i per tant és absolutament important i vital que el missatge arribi a tothom. No és un “Estatutet” com el qualifiquen despectivament els d’esquerra, que tenen sort que les actes del congrés dels diputats no arriben a la ciutadania, perquè si circulessin els pujarien els colors, en descobrir que ells allà hi van donar suport, és clar fins a la votació final en ple. S’equivoquen, que hi farem, ja n’aprendran.

La qüestió de PP és més preocupant, i més quan anuncia un recurs d’inconstitucionalitat, i encara, davant d’això hi pot haver qui pensi que la campanya del PSC és massa agressiva?

Jo no us diré que votaré, perquè el vot és secret, però si que us puc dir que el Sí és la millor opció; ah i un comentari final, mireu la pàgina 3 de La Manyana i si no és tendenciosa la imatge, on el tamany de la de CiU (més ben dit del president de la Diputació) és igual a la de les demés forces polítiques totes juntes: ¡que venga Dios y lo vea! i ja van dos de campanya, la primera la informació errònia del cens (vegeu el post "demografia i demagògia") que porta al sectarisme i ara aquesta.