dissabte, 30 de setembre de 2006

Entusiasme i força!


Continuem amb el canvi, aquesta imatge val més que mil paraules. Aquest matí Pepe Montilla introduia el discurs inaugural de Pasqual Maragall. Entusiasme, optimisme, esperança i futur en el que és un repte important però alhora encoratjador i realista, aconseguir que Pepe Montilla sigui president del Govern de Catalunya, una Catalunya Real, com ja he dit en algun post, la Catalunya de totes i tots.

Des de la V Conferència Política del PSC que té lloc al Palau de Congressos de Barcelona, una imatge que reflecteix l'ambient, els sentiments que es transmeten des de tots/tes i cadascún/es dels més de 1.100 delegats i delegades que conformen aquesta conferencia en la que es debat el programa polític, el programa electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya.

En acabar la Conferència, un grup de lleidatans l'esperàvem per saludar-lo i encoratjar-lo. Ell es veia molt emocionat, i en saludar-me em diu, com ho veus Albert, jo també ho estava d'emocionat i la primera cosa que m'ha vingut a la ment per a dir-li, ha estat: endavant Pepe, estem amb tu i esperem molt de tu; en Francesc Caballero que era amb mi i és molt més expresiu, li ha faltat temps per a ferl-li una forta encaixada d'emocionat que també estava.

Dos dies de debat intens, però també de companyonia i reflexió, perquè qui diu que no ho és temps de reflexió? En tot cas qui ho pensi s'equivoca i ens ho diu Pepe Montilla, destacant-ho com una virtut que ens és nostra.

Aquí podeu trobar el discurs de cloenda de la V Conferència Nacional del PSC feta per José Montilla el primer d'Octubre al Palau de Congressos de Barcelona.

divendres, 29 de setembre de 2006

M'agrada.

M’agrada passejar per la ciutat, com qualsevol ciutadà anònim i descobrir tots els seus racons, veure com va canviant el paisatge urbà i veure les novetats, per exemple l’enrajolat nou de l’eix. Se’m critica que no participo generalment dels actes socials, que no hi sóc se’m diu. I tant que hi sóc, només la diferència és que no m’agrada sortir a les fotos fent no se sap ben be què.

M’agrada poder gaudir de la ciutat, dels seus habitants i sentir aquelles converses, aquelles crítiques que em poden portar a la reflexió i al debat amb els companys, debat que potser que algú no agradi, però que cal fer sempre, aquesta és una de les nostres virtuts com a partit i com a col·lectiu, la permanent reflexió i que ens fa diferents d’altres, tot i que a aquells que són vinguts d’altres formacions els pugui costar d’entendre: el debat és una eina útil absolutament, perquè la gestió ja la fan els que l’han de fer i també ha d’estar sotmesa a debat i a crítica, per suposat.

M’agrada la Festa i avui, recorrent la ciutat, la música hi era present, en un dia calorós, el de l’estiuet de Sant Miquel, la diada de tardor de la ciutat de Lleida; les bandes, les cobles, la gent, gaudint, després el teatre i dels clàssics a la Seu Vella, un dia de tranquil·litat exquisida, només trencada per un titular de diari que m’ha deixat preocupat.

Una cita de "el Príncep" de Maquiavel

“…Perquè de la immensa majoria dels homes pot dir-se que són ingrats, volubles, enganyosos, desitjosos d’evitar perill i ansiosos de guanyis. Mentre els tractes be, tots es declaren lleials, t’ofereixen la seva sang, les seves hisendes, les seves vides i fins als seus fills…mentre no en tinguis necessitat , que si la tens, temps els hi falta per a que es revoltin contra teu……Perquè les amistats que es compren amb diner i no amb noblesa i grandesa d’ànim, s’adquireixen però no es posseeixen i un no pot apel·lar a elles quan els temps són contraris” (*)
(*) Nicolas de Maquiavel, Editorial Planeta SA, Barcelona 1992, pg. 78

...Qui viu i treballa a Catalunya!

Acaba una setmana, només amb 4 dies, perquè per Sant Miquel a la ciutat de Lleida és festa, tot coincidint amb la que representa una de les manifestacions firals en l'àmbit agroalimentari més importants, diuen, d'Europa: la Fira de Sant Miquel.

Per a mi una setmana esgotadora, on fins al darrer moment he estat rebent ímputs polítics, és clar és la meva feina, però us he de dir que pot arribar a ser realment aclaparadora directament proporcional en allò que m'entusiasma, és clar que a banda i banda de l'espectre polític hi trobem freekis a tot nivell.

Hem tancat la setmana amb la visita del primer secretari dels socialistes i candidat a la presidència de la Generalitat, a qui jo, com heu pogut comprovar en aquest blog, recolzo obertament, perquè sí, perquè el trobo un home sincer i natural, com ell és sense cap estereotip de màrqueting, el que és un autèntic repte, però a la vegada una ambició política.

I divendres a descansar després d'aquesta setmana de bojos, per a acudir disabgte a la V conferència nacional del PSC, on debatrem el programa electoral per a les properes eleccions autonòmiques, les esmenes i les aportacions, contribuint d'una manera ineludible a la participació política, a la realització d'una proposta coherent i diria que honrada, perquè estem parlant d'això de la honradesa política, quelcom que hauria de ser una de les premisses importants i definitòries de l’esser polític, de la mà d’un voluntarisme complaent i amb complicitat a la vegada, agraït perquè se sap en la línia del recolzament més ample.

Ahir dijous la meva amiga i companya, la Diputada Tere Cunillera, escrivia al diari Segre un excel·lent article sobre la catalanitat, de fet sobre la catalanitat de Montilla. Ella es referia a la definició que en dona l’Estatut de 2006, però jo li diria: ho deia Francesc Macià, paradigma nacional, ho va dir clar i fort que “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya” .

dijous, 28 de setembre de 2006

Aniversari blogger, expansió del virus democràtic.



La Diputada al Congrés per Barcelona, Lourdes Muñoz, aquella que ens va relatar pas a pas la seva estança a New Orleans i ens permeté conèixer de primera mà les seves vivències, la realitat incontestable de la desídia governamental en el suport als necessitats, als més necessitats, aquells i aquelles que són en definitiva a qui acaba afectant sempre qualsevulla catàstrofe; aquella, deia, m'ha recordat que avui fa el seu primer aniversari blogger, a mi se m’havia passat el meu, un 06 de juliol de 2005, farà la setmana vinent 1 anys i tres mesos iniciava aquest fràgil camí en la línia quasi epistolar a través del procés telemàtic de les noves tecnologies de la comunicació i la informació, ho recordo bé: “Pobre Paris!” contra la globalització liberal o la liberalització de la globalització.

Avui, quan sembla que els bloggers catalans, hem consolidat el sistema com ja ho van fer els francesos, tot i que encara a alguns/es els fa por ser oberts als seus conciutadans, als que alguns representen, per altra banda, comença ja a ser objecte d’estudi el fenomen blogaire que té una absoluta influència, ho sé sobre els fets quotidians, sobre el desenvolupament de les coses.

Lourdes Muñoz, escrivia fa uns dies al “Periodista Digital”, una ampla reflexió sobre el bloggarisme, sota el títol: “blogs, comunicación política, los blogs como una herramienta de acción política”, reflexió sobre el que és i el que representa el blog en el context de la transmissió del missatge polític: transmetre, amplificar, mostra, explicar, escoltar i interactuar. Et felicito Lourdes per les teves absolutament científiques observacions i està bé que ens recordis que fem “anys” que vol dir: experiència.

Això em fa reflexionar, sobre el que alguna vegada he criticat i que he intentat explicar en alguna trobada, com és la llunyania de la rel política lleidatana de la modernitat, sí l'estar amarada d'aquell localisme que s’assembla més a la carrincloneria que defineix el nostre particular “savoir faire”; ho hem vist en la inauguració de la Fira, algun dels discursos era més popi d’un meeting que no del nivell institucional de qui l’oferia o de l’auditori aquí es dirigia, és que ni amb AVE ni amb Aeroport deixarem de ser això que som, on no?

En tot cas brindo per tots aquells i aquelles que fan una aposta decidida per veure el món de la política com un procés de millora de la societat amb sacrificis personals fins i tot, per a poder reconèixer en nosaltres algun valor afegit que aportar a aquesta lluita ferotge que és el món de la política, la escenificació electoral, gens llunyana de la selva del món dels negocis, del mercat, i fer del bloggerime un procés víric que aporti frescor i dinamisme.

A tu i a mi, Lourdes, per molts anys, ia totes i a tots aquells que m'han honorat amb la seva visita que ja són prop de 15.000: gràcies, molte gràcies per saberme llegit!!!

dimecres, 27 de setembre de 2006

La immigració: problema o qüestió d'Estat?

Avui m’he retrobat amb els meus amics periodistes, Mariví i Amador, a Segre ràdio, amb els que col·laboro un cop al mes des d’una perspectiva sociològica. Avui m’havia proposat parlar de la immigració, reflexionar amb ells, sobre les migracions de milions de persones fa 9 o 10.000 anys, o les que es produïren amb el desenvolupament de les civilitzacions: grega, egípcia, mesopotàmica, etc., els èxodes rurals amb les revolucions industrials, o com hi ha una població flotant immigrada de 150 milions de persones, circulant pel planeta.

També he fet referència als estudis del professor Tezanos publicats a la revista Sistema, on preveu que al 2015 hi hagi en aquest país proa de 17 milions d’immigrants el que representaria el 31% de la població. Ens cal doncs afrontar el tema com una qüestió d’Estat, no pas com un problema, reflexionant sobre les teories de Giovanni Sartori i el pluralisme, que supera el multiculturalisme i l’interculturalisme i valorant-ne l’experiència comparada de països amb experiència.

Hem parlat també de la necessitat de readaptació al canvi cultural, però fonamentalment a prendre consciencia del fet de l’existència inevitable i com cayucos i pasteres són menys d’un 10% dels immigrants il·legals que ingressen al nostre país.

I al final una pregunta trampa, em demanen que en penso de les declaracions d’Aznar, la meva resposta políticament incorrecta, feta més amb el cor que amb el cap, ha estat la de recordar que hi tinc en aquest blog una foto del líder del PP i un titular: imbècil, i és clar, com que la resposta no era la esperada a informar que el grup no es feia responsable de les opinions dels col·laboradors i tertulians.

Com sempre el temps inexorable enemic de les tertúlies ens ha fet arrivar a la fi, ara ja fins al mes que ve.

diumenge, 24 de setembre de 2006

El sistema Tapperware o el descobriment tardà de la Sociometria

La gran innovació de les darreres campanyes polítiques, fonamentalment a llatinoamèrica i ara aplicades aquí, consisteix a "vendre" als candidats mitjançant el que se s'anomena el "sistema Tupperware" que rep el nom de la companyia americana que va iniciar un revolucionari mètode de vendes, sense comercials contractats ni botigues ni franquícies, tot a través de col·laboradors amics que organitzaven trobades tertúlies al voltant dels productes que la companyia comercialitza encara. Aquesta fórmula també ha estat utilitzada per Avon y per Amway, tot i que aquesta darrera companyia de productes de neteja l'ha prostituït al generar una estructura piramidal.

Imitant el mecanisme de la venda directa inventat per la Tupperware, els aspirants son convidats per algun militant a reunions de no més de vint persones. Aquesta experiència de micropolítica va de la mà d'una tanda de missatges dirigits a l'electorat propi a l'aliè, a partir d'una anàlisi detallada del districte.

Aquesta fórmula a més té un procés comunicatiu invers com representa el recollir ímputs del que s'anomena "el carrer", és a dir de persones no vinculades a la bombolla intel·lectual que configuren els partits polítics, per a poder rebre missatges no mediatitzats pels continguts ideològics que dia a dia prefiguren els partits i reparteixen d'una o altra manera.

Aquesta ha estat una aposta fonamentada essencialment per les direccions de les campanyes polítiques dels partits a partir de la mercadotècnia; La sociologia i els seus estudis aplicats, fa anys que han treballat mètodes similars i eficients sota el paraigües d'una nova disciplina la sociometria, que si ve cercant altres determinacions els seus objectius:
  1. Conèixer el nivell d’acceptació d'una idea o una persona en un grup determinat
  2. Avaluar el grau de cohesió al voltant d'aquesta idea o persona entre els membres d'un grup.
  3. Localitzar als individu i les idees més refusades i més valorades (determinant a la vegada líders potencials).
  4. Localitzar al subjecte aïllat tipus.
  5. Comprovar les conseqüències de la aplicabilitat d'idees i persones.
  6. Verificar el grau d'acceptació en definitiva del projecte en qüestió.


De moment ja veieu la mercadotècnia mana. Llàstima, perquè la política és alguna cosa més, penso jo, a partir dels paràmetres ideològics i de l'estudi de la societat i l'estat, per a poder fer aplicables determinats paradigmes i transformar si cal la societat.

Estonia elegeix president socialista amb un model d'elecció corporativa.



La República d’Estònia, ha elegit, amb la seva peculiar fórmula d’elecció al seu nou president, el socialista Toomas Hendric Ilves de 52 anys.

La fórmula estona, singular, planteja l’elecció presidencial a partir d’un col•legi de representants de 345 membres, que estaria composat per diputats i representants de les col•lectivitats locals; tot i que els poders de la presidència son limitats, llevat que ostenta dret de vet legislatiu com a garant de la constitucionalitat i és el comandant en cap de les forces armades.

Imbécil!!!


"Un montón de personas en todo el mundo exige al Papa que pida disculpas por su discurso, pero ningún musulmán me ha pedido perdón por ocupar España durante 8 siglos"

(la versió conservadora nord-american de la FAES espanyola, oficina ideològica dels conservadors espanyols on colaboren alguns dels del nou partit Ciutadans de Catalunya: sorpresa!!)






Dícese según el diccionario de la R.A.E.:

imbécil.
(Del
lat. imbecillis).
1. adj. Alelado, escaso de razón. U. t. c. s.
2. adj. p. us. Flaco, débil.

dissabte, 23 de setembre de 2006

Joves i socialistes



Avui he estat convidat a l’escola de la JSC que té lloc a les instal·lacions de l’Escola de Capacitació Agrària de la població d’Alfarràs. Plovia i era un goig veure, mentre anava per la carretera com el verd anava cobrant un color encara més intens i com en arribar les olors del camp eren profundes.

Sempre que em truca l’amic Oriol Yuguero, no li puc dir pas que no, tot i que aquesta vegada un canvi de darrera hora, provocat per la foto de la candidatura de Lleida amb el candidat Pepe Montilla, ha mogut tota la graella i de la tarda que tenia prevista he estat mogut al matí.

Com sempre fai, una mica d’anàlisi electoral, de prospectiva de resultats i després “el tema”, l’anàlisi del concepte nacional i les seves repercussions en la vida política, les diferents accepcions i com s’hi veu en els discursos polítics de Maragall i de Montilla.

La veritat és que tenim un nivell i un planter de joves que esperona, que ens permet als sèniors estar tranquils tot saben que tindrem relleu ben aviat, Advocats, metges, traductors i tot un ventall de professionals, tots amb un alt nivell de formació, el que fa que m’hagi troba d’allò més bé i que en lloc del format de classe magistral hagi optat per la fórmula del taller.

Tots crec, hem aprés una mica aquest matí.


A la foto els meus companys de la JSC

divendres, 22 de setembre de 2006

Dolents!

Però que dolents són aquests socialistes, el pobre president de la Diputació de Lleida, que s’està fent un “book” que deu ni do, no ha rebut l’interès de cap institució pel seu viatge a Roma, on ha estat rebut per un funcionari Vaticà, com quan va anar a la seu de la Unesco a París que el va rebre el funcionari del registre. Sí, és com quan un amic teu va de viatge i organitza una tarda per ensenyar-te les fotos, els vídeos i el fulard que es va comprar. Oi quina manca de consideració!, ell en diu de responsabilitat, el pobre! I ningú li truca per anar a fer un cafè.

I ala, visca el localisme i que “nos lo quieren robar”, de fet en sap i en saben els seus assessors d’estratègia de comunicació, chapeau, de sortir surt a la premsa, però s’han preocupat de saber que en pensa el ciutadà de tanta fatxada, de tant recerca de foto: no, no interessa que igual és deprimeix. Una idea, podria organitzar una trobada general per a que la gent conegui el seu "book" de viatges, ui igual ho fan ?!.

Quina pena, quin baix nivell! Potser li podriem oganitzar una trobada amb el guiñol de Ratzinger, total el que val és la foto, no?.

dijous, 21 de setembre de 2006

Paga favor a qui el va propossar l'any 2000?


ENRIQUE MÚGICA HERZOG és "Defensor del Pueblo" des del día 15 de juny de 2000.

Ha presenta recurs d'inconstitucionalitat contra l'estatut. Podria haver utilitzat la fòrmula del recurs d'empara si en l'exercici de les seves funcions s'hagués vist coartat, i per tal que el tribunal establís doctrina com sempre ha fet en les relacions entre la Generalitat de Catalunya i les de l'Estat, però no, presenta recurs d'inconstitucionalitat al text. És un favor que se li deu a qui el va nomenar, José M. Aznar López i que l'obligà a deixar la seva històrica militància socialista?

dimecres, 20 de setembre de 2006

La Lleida real, la Catalunya real...

La realitat ideològica contemporània, és a dir de la postmodernitat, ens duu de la mà cap a noves interpretacions del paradigma democràtic, tant des de la perspectiva local, com des de la perspectiva nacional, dos àmbits que, però, són ja avui indestriables de la realitat geoestratègica que suposa el pertànyer al nucli essencial europeu per una banda, però també en la participació del reforç de les dinàmiques globals.

La realitat és tossuda i se’ns mostra oberta a tota mena de canvis, lluny de l’ancoratge fal·laç de l’ identitarisme, ja sigui local, nacional o de qualsevol altra mena. Identitarisme de tota mena i per dir-ho d’una manera clara i planera, de les col·lectivitats indígenes com de les nou vingudes.

El model que sustenti les seves polítiques en una identificació cultural, la dels fets diferencials, tendeix a la limitació de l’espai de referència, de manera que pot actuar sobre una base simbòlica obrint pas a una política absolutament de sentiments que pot quedar ben perfilada de la mà d’una bona campanya d’imatge, però que res ofereix en aquest contracte social que les forces polítiques han d’oferir a l’altra part, els ciutadans i ciutadanes amb les que es subscriu aquest pacte no escrit, que no és altra cosa que el discurs electoral, el que l’elector identifica com a promeses de mandat.

El tensionament del àmbit de la dialèctica, al marge de la convocatòria ja d’unes eleccions que consolidaran al meu entendre el model pentapartit que es dibuixa des de fa ja algunes dècades al nostre país, igual com ho fa també en l’àmbit local, evidencia un perfil del joc de candidats que lluny d’afrontar línies programàtiques que evidenciïn d’una vegada per totes el procés de la construcció del país, a partir d’unes polítiques actives derivades del desenvolupament constitucional i estatutari de que ens hem dotat majoritàriament, s’acostarà més a un baix perfil de crítica sobre l’autenticitat identitària, fonamentalment en l’espectre ideològic 5, 6 i 7 que en l’àmbit de la investigació aplicada a les ciències socials representa els valors del centre dreta i la dreta, en quin espectre es mouen ideològicament i còmodament fins a quatre forces polítiques: Convergència Democràtica de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya, Partit Popular i una part de l’ala liberal d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Per altra banda, en l’altre costat de l’espectre, és a dir des dels paràmetres 3,4 i 5, que en el mateix àmbit abans esmentat són els valors de l’esquerra, centre esquerra i centre, podem situar tant a Iniciativa per Catalunya, com al Partit dels Socialistes de Catalunya i a l’ala més esquerrana, valgui’m la redundància, d’Esquerra Republicana de Catalunya, on el perfil crític general se situa en la determinació dels valors socials del catalanisme polític, en les seves diferents vessants i amb les masses electorals que corresponen tant en aquest grup com també en l’anterior.

La prospectiva ens situa d’aquesta manera en un escenari divers, on la força del govern es determina substancialment no tant en funció del propi suport parlamentari, com de l’espectre polític d’influència en la cambra que en resulti de la legitimació dels vots dels electors, de manera que el decalatge del grup majoritari que aposti pel context real, pel context de les necessitats reals de la ciutadania, el que tanmateix és aplicable també en l’àmbit local, respecte d’aquell altre grup majoritari que aposti per l’ identitarisme serà el que haurà de determinar en definitiva el color del futur govern.

Penso que és arribada l’hora del debat ideològic, real, no d’un debat fals sustenta en mitologies i formulacions folklòriques, és l’hora de veure el problemes reals de la gent, de fer tanmateix aposta pel futur; d’establir un context de convivència que ens aparti de la distinció entre bons i dolents, per anar a la dialèctica primer i al consens després. Per sort, els ciutadans i ciutadanes tenen al seu abast un instrument important: la participació activa, el seu vot, per a determinar si una o altra forma de percebre la quotidianitat és la que ha de definir el nostre govern: identitarisme d’un o altre signe per una banda o la socialització dels avenços per l’altra; per Tots Sants ho sabre.

dimarts, 19 de setembre de 2006

Fruinar / Disfruitala

Si la filosofia dels eslògans no és pròxima que "venga Dios y lo vea", com diuen aquells. Jo fa temps que ho vinc dient que la lluita política a la ciutat de Lleida, ha envogit i porta camí de convertir-se en una dinàmica suïcida si no s'hi posa fre. El segon dels eslògans correspon a una campanya presentada recentment per la Diputació de Lleida, el primer té ja molt temps de rodada. Tu haces, yo còpio; tu vas, yo también. Em recorda el pati de l'escola! (A, per cert, els ordinadors de la Diputació neguen l'enllaç amb Turisme de Lleida. Ui ui!)

Viatges pagats

Primer va ser el Perú, després Cuba, després París (primer la UNESCO, després la Champions), després Madrid, València, ara Roma, el president de la Diputació de Lleida ha esdevingut un incansable viatger, assessorat sobre el que cal fer per obtenir una fotografia.

Mantenint una postura absolutament interessada i gens altruista, amarat d’un falç lleidatanisme sota la capa de la defensa d’un patrimoni particular, eclesial, serà rebut per un funcionari vaticà. I què?, doncs res perquè la justícia canònica no modificarà res en absolut i seguirà els “cànons” que té establerts, perquè reconeguem-ho, la polèmica va més enllà de la disputa d’un centenar d’obres.

Però tota oportunitat és bona, si d’ell se’n parla, que hi farem i, un viatge més a les espatlles i a costa de les butxaques de l’erari públic

El futur en Xarxa

Una jornada intensa la d’ahir, per a mi, que culminava amb un sopar interessant, on l’amiga i regidora d’urbanisme Marta Camps, feia la seva exposició a les tertúlies sopar que organitza la FECOLL (Federació de Colles de l’Aplec del Caragol), a la seva seu del centre històric de Lleida. Una trobada amb gent de la que en diuen del mon del “totxo”, i alguna altre persona habitual, com jo, d’aquestes tertúlies.

El meu ex-contertuli en Pere Robert, va llençar una idea, tot fent-me l’ullet, sense citar-ho va referir-se al concepte de Xarxa o Comunitat de Municipis, idea que sustento i que va més enllà de la de ciutat regió o àrea metropolitana i que planteja com a gesta de futur. “si no entenem això no entenem res, i el creixement urbanístic de les corones urbanes va en la línia de la dimensió d’aquesta nova realitat”, comença a calar el concepte, que va complementar algun altre tertulià de la jornada.

dilluns, 18 de setembre de 2006

Rodríguez Zapatero entusiasma


José Luís Rodríguez Zapatero continua entusiasmant, planteja les coses de manera senzilla i didàctica o pedadògica, ha tancat la Conferència Política del PSOE al palau de congressos de Madrid, al que s'anomena "Campo de las Naciones", davant de més de 3.000 persones entre delegats, observadors i convidats.
Zapatero, ens descobria com la dreta espanyola és la rància representació de l'extrema dreta amb els seus postulats de reinterpretació dela història. Escolteu-ne un tall de veu en mp3

diumenge, 17 de setembre de 2006

Arde Madrid!


Era un autèntic bullidor de gent vinguda d'arreu del món, amb una única característica, el seu perfil socialista. Han estat uns díes fantàstics, en els que hem estat en contacte les diferents sensibilitats planetàries, les diferents dinàmiques, diferents maneres d'entendre la realitat, sota el prisma d'una excel.lent organització i compartint alhora molt bones estones amb els companys del PSC que ens hi vèiem de tant en tant, en els passadissos, en la cafeteria o en la zona tecnològica, evidentment en las sales de les comissions i en el plenari.

Companys, amics, vells coneguts compartíem a Madrid un mateix objectiu que abasta alguna cosa més que el vell axioma de la transformació de la societat, es tracte d'arribar a conèixer els problemes i cercar una solució, es tracta de ser el més próxim que poguem a la realitat, pensar, sí, analitzar, també, és la única manera de poder establir unes messures que no siguin arbitràries des de la gestió, sigui quina sigui l'administració que correspongui.

Ségolène Royal, la candidata del PS a la presidència de la República francesa: fantàstica, seriosa, una dona amb una formació impecable, que ens oferia la seva visió per una França que es troba a la recerca de la seva pròpia identitat i que ja segueix en moltes coses el que ella mateixa defineix com el "model espanyol". Ja no ens miren com uns germans grans, ara ja em entrat malgrés Busch, en el terreny de les idees i del model de societat que volem.

Avui es tanca la conferència política socialista a Madrid, amb la intervenció final de José Luís Rodríguez Zapatero, veurà la llum un text polític de referència en el que els socialistes catalans hi han fet aportacions substancioses, després la clausura, evidentment amb un home de la meva generació que ha sabut aportar aire fresc a la caspositat que ens va deixar el PP i el senyor que ens va portar a la guerra; com es deia? a sí és aquell que l'han premiat amb un seient al Consell de Murdoch enterprises, mentre és membre del Consell d'Estat, tot un símbol d'honradesa.

A la foto un moment de la conferència sobre la igualtat, amb M. Teresa Fernandez de la Vega, Carmen Alborch i Ségolène Royal, moderada per la periodista Àngels Barceló.

divendres, 15 de setembre de 2006

Cap a la Conferència Política del PSOE

De fet avui ja, quan estic escrivint aquest post, m’incorporaré a la Conferència política del PSOE, com a delegat del PSC pe la circumscripció de Lleida, un dels tres que en som, després d’una votació que tenir lloc en el penúltim dels Consells de la Federació XVIII del PSC de la que en sóc Vicepresident primer.

Això per tant és una interrupció transitòria de les meves comunicacions en aquesta weblog, llevat que la infraestructura de la trobada em permeti de poder inserir algun post, la qual cosa em permetria donar-vos la meva particular i discreta visió del que succeeix en aquest fòrum socialista.

En tot cas, de no poder ser, perquè deixaré aquí tots els estris habituals de la meva feina, prometo algun article de premsa o post en aquesta blog.

Ofen qui pot, no pas qui vol!



Avui de nou he reprès la tertúlia de Lleida TV, amb nous companys de tertúlia, com ja m’havia anunciat feia algun temps l'amic en Santi Roig, coordinador del canal televisiu del grup Segre i conductor del programa que emet la televisió de Lleida cada dia a partir de les 22:00, amb una hora de durada, i un total de més de 80 tertulians.

Els nous companys, l’Enric Montaña, arquitecte, Regidor del Partit Popular a la Paeria de Lleida i al que coneixia perquè tenim un amic comú; Marta Alòs, escriptora, Regidora de Convergència i Unió a la Paeria de Lleida; i M. Àngels Cabasses, Vicedegana de la Facultat de Dret de la UdL i Secretària d’organització d’ERC a Lleida, un grup consistent i amb força contingut polític.

La primera de les tertúlies ha estat intensa, com no podia ser d’altra manera, amb una cordialitat exquisida, trencada només pel comentari que només pot correspondre a la ignorància de determinades persones respecte de la formació universitària. Marta Alòs que ha fet una defensa a ultrança de la posició respecte del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal, se m’ha llençat a la jugular, després de fer jo la meva exposició d’acord amb el que heu pogut llegir en aquest diari, amb un argument, això: ignorant. Afirma “tu pots ser politòleg però advocat no, què no ho ets”.

Certament, no s’equivoca, però és clar, en la seva ignorància, no sóc advocat, però ignora i sé que redundo, que un politòleg, sempre en funció és clar del Pla d’estudis de la corresponent universitat, ha estudiat, com és el meu cas: Dret Civil, Dret Administratiu, Dret Laboral i Dret Polític i Constitucional, entre d’altres disciplines que no ve ara al cas, però és que a més jo tinc una formació addicional en Dret Local ( en sóc màster) i m’he format en algunes matèries de Dret a banda de la meva titulació, que ja abasta una part de tercer Grau, com ara el Dret canònic que és el que fa el cas, o sia que: ofèn aquell/a qui pot no pas aquell/a què vol!.

En tot cas, un plaer de ser contertuli amb tots tres, donat que l'educació i el respecte han de ser norma, al menys per a mi, que no tinc una urgència imperant d'obtenir cap escó i el meu nivell d'adrenalina no és tant alt.

dimecres, 13 de setembre de 2006

No pensis, no parlis, no raonis: calla!



Recentment un amic (?!) em deia que parlava massa, que pensava massa que calia callar en definitiva. També és cert que d’altres amics em feliciten constantment pels meus comentaris al blog o per les meves reflexions als mitjans o simplement en converses de grup.

Una cosa és clara, la intransigència, la majoria de vegades, respon a la por, bé al conflicte bé directament a la crítica o també a la por del raonament positiu. Fonamentalment la manca d’arguments acostuma a ser la causa de l’aventura que porta a desitjar el silenci.

Tot això em porta a la posició que una determinada part de la nostra societat, fonamentada en la campanya orquestrada per determinats mitjans de comunicació, ha emprès amb Pepe Rubianes. Certament no hauria pogut tenir millor publicitat que veure com la carrinclona hispànica rebutja les opinions versades amb el seu estil càustic, per una banda, i la creació intel·lectual sobre Lorca, per l’altra.

El cert és que tornem al principi i quan no es pensa en els ciutadans com he dit en altres post, quan el pensament polític viu amarat del fet identitarista, d’un o altre signe, aleshores veiem com el nostre capital és refractari a tota mena de progrés, a tota mena de dialèctica. Hem de pensar en clau individual per poder establir unes variables col·lectives que ens conformin com una societat post-moderna.

Estic convençut que una part de la societat madrilenya i espanyola en general lamenta, i profundament, aquest subtil boicot a l’expressió, però hem d’estar amatents, perquè ara és la cultura, però demà potser d’altri. Per això cal aixecar ben alt la veu i dir: Pensa, parla, raona, no callis mai, no defugis el debat intel·ligent, perquè d’altra manera faríem bo el clam feixista que deia: que piensen ellos, o com li he sentit a dir a algú recentment en aquestes contrades: sort que tenim algú per sobre que pensa per nosaltres; eggs!!!.

dimarts, 12 de setembre de 2006

Pensar en la ciutadania


El concepte identitari la recerca de la nació al marge dels individus que la conformen és una estratègia que molts cops ha sortit malament, i ho paguen precisament els individus que conformen aquell grup adscrit a una natio.

De records en tenim ven presents a la història contemporània i val fer una referència més explícita, però enllà ens queda el record. Una a una les persones esdevenen part d’un tot que a la vegada s’estructura en organitzacions que faciliten la dinamització d’una estructura social que es dota d’instruments i agents que configuren una xarxa relacional que ens aporta un valor afegit, és cert, però en la mateixa mesura que aquesta xarxa s’inter-relaciona amb d’altres xarxes de similars característiques conformant en realitat una gran xarxa global.

Aposta pel benestar de les persones, respondre als problemes que es plantegen dia a dia, resoldre una post-modernitat que ens be donada per les revolucions tecnològiques que s’ha produït i que es produiran, desenvolupar al màxim els corpus legislatius que nosaltres mateixos ens atorguem i fer de la nostra existència un nou “new deal”, aquest ha de ser el principal repte que hauria d’assumir un govern.

Marejar la perdiu amb raonaments identitaris sobre el que som o el que no som és una discussió estèril i inútil, si els problemes de la gent no els resolem, si el dia a dia: treball, seguretat, educació, sanitat, infrastructures, etc., per això ara és l’hora dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que haurien de ser agents actius i reivindicar les polítiques que es mereixen, les que fan falta, les que calen.

Repensar la Diada


Deu de fer alguns anys, a la ciutat de Lleida, en un dels sopars d’entrega dels premis Cartes de Desamor, devia ser als vols del 2002 o 2003, aleshores Francesc Pané era regidor responsable de les edicions de la Paeria i juntament amb Antoni Llevot aleshores Regidor de Cultura, compartíem taula i una de les guardonades ens va recordar que, malgrat existia el llegat documental del Liceu Escolar, res no feia la ciutat pel seu record, res no ens indicava que una institució escolar lleidatana, amarada de l’esperit de la Institución Libre de Enseñanza, era a Lleida i havia rebut l’atzucac directe de l’artilleria alemanya que donava suport al bàndol nacional: 48 nens i professors morien aquell 1937.

Aquella conversa vespertina no va caure en sac buit pel que veig, i ara uns anys després la ciutat de Lleida, ha reconegut aquella fita pionera del Liceu escolar, als seus fundadors, però també als seus alumnes i professors i ens hem de felicitar doblement, per una banda perquè se’ns en va fer cas i per l’altra perquè s’ha solucionat un greuge, un deute històric.

Quan passegem per l’avinguda de Blondel a partir d'ara, veurem una figura humana estilitzada, a l’estil d’aquelles figures que detallava Picasso en el seu Gernika, desfigurada a terra, com rememorant als caiguts innocents, que podeu veure en la imatge.

La meva pregunta és, perquè no repensem la Diada?, perquè continuem homenatjant aquelles que defensaven l’arxiduc Carles d’Àustria, en definitiva un altre Rei absolutista en front d’un altre absolutista Felip V, en uns moments on les llibertats eren inexistents i ni tan sols es plantejaven, recordem que fins a 80 anys després no es produeixen les revolucions burgeses americana i francesa.

Perquè l’homenatge de la Diada no esdevé un record de tots aquells que van patir l’ignominia d’una guerra contra la modernitat? Potser si que aleshores parlaríem de llibertat, ara el que fem és fer folklore d’uns fets que res tenen a veure amb llibertat, solidaritat, igualtat, pensem-hi no?

dissabte, 9 de setembre de 2006

Pep Borrell: europeisme en front de localisme



Des de la perspectiva europea, les coses es veuen diferent, venia a dir-nos Pepe Borrell, a qui senten fantàsticament be els aires centre europeus. Ahir davant d'unes dues-centes persones a Lleida, en Pep es sotmetia a un bombardeig de preguntes al final d'un excel·lent dinar servit a la Finca Prats, amb una organització exquisida per part del Gabinet d'alcaldia; però és que el Pep, el noi de la Pobla, el primer, el Puyol del Barça va venir després, és molt Pep i ens deixava bocabadats amb les seves respostes.

És cert que molts dels que preguntaven ho feien buscant aquell moment de gloria davant d'un auditori que recollia la flor i nata de la societat lleidatana, sempre passa, com si fossin ells els convidats d'honor en lloc d'en Pep, però ell té ja moltes “tables” i de fet ens va oferir un discurs articulat a través de totes i cadascuna de les preguntes més aviat tòpiques que des del localisme ranci que ens és propi se li feien.

Una darrera lliçó, la de cercar noves perspectives, en realitat em va recordar les regles del mètode científic, no oblidem que ell Enginyer aeronàutic i Doctor en economia també el coneix, com coneixia per exemple la viabilitat de l'aeroport de Lleida, que va investigar fa ja 40 anys en la seva tesina de llicenciatura, quina conclusió no va desvetllar, però per no ferir sensibilitats va referir-se a l'aeroport d'Osca que surt de tota lògica.

Ja ho deien els grans que viatjar fa tenir noves perspectives! N'aprendrem?

dijous, 7 de setembre de 2006

Montilla, senzillament.


"Gloria a Dios en las alturas recogieron las basuras de mi calle ayer a oscuras y ahora repleta de bombillas....Vamos subiendo la cuesta que ahora mi calle se vistió de fiesta!".

Recordeu en Serrat, aquell de la millor época que li recordo, aquell de “Cantares”, de “Mediterráneo”, com també el més recent, el simfònic o el de Mô; així m'ho imagino jo, així m'imagina la nova proposta, dins d'aquest que és el model de la Catalunya d'avui, la Catalunya real aquella de no oblidar que “cada uno és cada cual”, com ens ho diu a "Fiesta".

Això sí, veiem ara emergir gent a la que no se li ha conegut mai proposta ideològica, que mai no l' ha expressada, que mai res ha dit o res ha aportat, com ara balla aquest nou so, com reivindicant-ho i fa riure al meu entendre, perquè aquesta Catalunya, per la que hem fet un nou Estatut, per la que treballarem de la mà de Pepe Montilla, sempre ha estat enllà, la Catalunya real, la del dia a dia, la de la senyora Maria, la de no arribar a final de mes o arribar-hi malament, és a dir la del 99% dels mortals que vivim i treballem a Catalunya i això és el que fa realment la nostra identitat.

Per això a tots aquells i aquelles d'oportunitat, recordar-els-hi que: “... no hay camino, se hace camino al andar........” i al company Montilla dir-li: Pepe, força!, com tu dius ningú ens pot donar lliçons de catalanitat.

dimecres, 6 de setembre de 2006

Tendències fascistoides.


Em va sorprendre el discurs absolutament feixista del primer ministre britànic, que en el tractament dels comportaments antisocials feia referència a la necessitat “d’actuar fins i tot abans del naixement potencial del delinqüent”.

Blair, col·lega d’Aznar en el tema de la guerra d’Iraq, ho ha intentat arreglar tot plantejant un descobriment insospitat, segurament la seva ignorància lamentable no en sabia res. Aquest descobriment és el de l’estadística aplicada a les Ciències Socials per a poder identificar sistemàticament quines són les problemàtiques i poder millorar-ne l’actuació de l’Estat.

És lamentable que un determinat tipus de líders estiguin dirigint el món a aquestes alçades de la pel·lícula, amb discursos impropis de qui es diu representant del laborisme (fórmula britànica del socialisme democràtics)

dilluns, 4 de setembre de 2006

Feu tot el posible per a ser feliços.


Remenant papers vells, he trobat una joia, la còpia d'un document, document original que data del 1692, trobat a l'església de Sant Pau de Bàltimore, aleshores encara colònia britànica; és un text (escrit originàriament en castellà), per a reflexionar-hi, i del que malgrat la data en que va ser escrit, encara té, al meu parer, tota la seva vigència i us en recomano una lectura pausada, atenta i personalitzada, possiblement en algun dels seus paràgrafs us hi trobeu reflectits/des, diu així:

“Marxa plàcidament entre el soroll i la presa i recorda la pau del silenci. Conserva dins del possible i sense claudicar, una bona relació amb totes les persones. Parla la teva veritat amb claredat i mesura; i escolta als altres, fins i tot a l'obtús i l'ignorant, els també tenen la seva història. Evita les persones sorolloses i agressives, elles constitueixen vexacions per a l'esperit. Si et compares amb d' altres pots convertir-te en vanitós, mordaç i desagradable; sempre hi haurà persones millors o pitjors que tu. Gaudeix del que hagis aconseguit tant com dels teus projectes. Conserva sempre l'interès en la teva pròpia professió, però amb humilitat; és una possessió real en els canviants hades del temps. Actua amb prudència en els negocis doncs el mon n'és ple d'ardits, però que aquesta realitat no el cegui davant la virtut i l'honestedat; moltes persones son grans idealistes i a qualsevol lloc la vida n'és plena d'actes heroics. Sigui's tu mateix. Sobre tot, no fingeixis afecte ni siguis pessimista respecte de l'amor, doncs davant de l'aridesa i el desencant, l'amor és perenne com ho és l'herba..... Accepta cordialment el pas dels anys, renunciant airosament a allò que vas aconseguir en la teva joventut: Rècia criança de l'esperit per a protegir-te d'un brusc dissort. I no et torbis amb les fantasies. Molts temors naixen de la fatiga i la soledat. Dins d'una disciplina edificant sigues benèvol amb tu mateix. Tu ets una criatura de l'univers, no inferior als arbres i les estreles. Tu tens els dret de ser aquí. I encara que sigui o no clar davant dels teus ulls, no ho ha dubtes sobre el desenvolupament de l'univers d'acord amb allò que cal ser. Per tant, cal que et mantinguis en pau amb Déu, en qualsevulla forma en que tu concebeixis la seva existència i qualsevol quin sigui el teu treball i quines siguin les teves aspiracions en la estrident confusió de la vida, viu en pau amb la teva ànima. Amb tota la farsa, els tràfecs i els somnis esmicolats, el món és encara bonic en molts aspectes. Cuida't i fes tot el possible per a ser feliç!”

dissabte, 2 de setembre de 2006

Gallifa, un home bo!



Al Felip el vaig conèixer al 94, era ja director del col·legi Maristes Montserrat de la ciutat de Lleida, em va causar estranyesa de veure el director del col·legi, d'un col.legi religiós, rebre en calça curta i organitzant sortides a peu i en bici. És que era en realitat això, un bon esportista, un amant de la natura. Ara ens ha deixat, com feia uns dies ens deixava també el bo d'en Marc.

D'èll, d'en Gallifa, un record, un article que va escriure a la revista "Presència 7", i de què ens parlava, dons de natura, de fer rutes en bici.

"La vida con otra perspectiva. Vuelta al mundo en bicicleta. por Felip Gallifa i Maqueda

Hay muchas formas de ver la vida. A pie de tierra, caminando. A toda pastilla, desde un coche a ras de suelo. A vista de pájaro, desde el avión. En vuelo rasante desde la bicicleta. La bicicleta es un lujo al alcance de la mano y de los pies de los amantes de aventuras insólitas.

No necesitas una bicicleta de 700.000 pesetas para disfrutar y hacer montaña; incluso con «un hierro» con ruedas puedes empezar, y luego, con una que no pese mucho, puedes mejorar el rendimiento; pero no por mucha sofisticación las piernas irán más ligeras. El complemento, es decir, la información de rutas, salidas dominicales, bibliografía..., lo puedes encontrar en cualquier librería o en Internet.

Luego viene la preparación del cuerpo y de la mente. Disfrutarás más en las subidas que en las bajadas, encontrarás todo tipo de vegetación, escucharás sonidos alucinantes, las fuentes y las ermitas, las gentes y los vientos serán tus cómplices. Una buena compañía, 4 o 5 compañeros de ruta, es imprescindible. Si tienes la oportunidad de tener apoyo logístico, mejor aún.

Elección de la ruta. Y estamos dispuestos a iniciar la ruta. ¿Qué ruta?¿Quieres recorrer todo el Pirineo, desde Llançà hasta Fuenterrabía, en 20 etapas?¿Quieres hacer la ruta de Santiago? ¿Mil kilómetros desde Roncesvalles?¿Sientes la necesidad de hacer el Atlas (Marruecos) y conocer otras formas de vida?¿Has oído hablar de la ruta de la Plata hacia Santiago?¿O te gustaría recorrer la cornisa cantábrica, desde Irún hasta Finisterre, en 8 jornadas?Y por citar otros recorridos apasionantes tienes la sierra de Gredos, la ruta del Cares, el lago Enol, Cercedilla y Peñas Blancas, El Maestrazgo, el Canigó por el Pla de Guillem a Sant Miquel de Cuixà (Francia)...

Un estilo de vida. La BTT (bicicleta todo terreno) es un estilo de vida. Te irá entrando la manía de evitar grasas, reducir dulces, moderar el consumo de alcohol..., sustituyéndolo por verduras, legumbres, frutas y otros alimentos ricos en fibra.

La bicicleta es un buen argumento para dejar el tabaco. Pero sobre todo, tu vida se enriquecerá del contacto con lo sencillo y lo auténtico: el paisaje que ha estado ahí durante millones de años, la tierra que se hace dulce y suave o que se vuelve seca y austera con cada ciclo natural, las flores y los frutos, los sonidos del mar y de las montañas que inundan los valles sin equipos de amplificación...

La amistad y la cercanía de los compañeros que te echan una mano y que se hacen eco de las historias de cada uno, es otro rasgo esencial del estilo de vida que acompaña nuestras rutas en bicicleta. La amistad y la compañía no interrumpen la intimidad cuando uno va en bicicleta. Siempre queda el silencio interior, el encuentro con uno mismo y con sus mejores experiencias y el disfrute de la naturaleza que nos revela el poderío y la sensibilidad de su Creador. Al final de una ruta quedan las experiencias vividas sobre las dos ruedas de una BTT."

divendres, 1 de setembre de 2006

canviem imatge

A la recerca de la Catalunya real


Ha calgut sacsejar les consciències i recupera l'essència del patriotisme ben entès per a comprendre que el país no podia viure en la ficció. En les properes eleccions legislatives els ciutadans i les ciutadans d'aquest petit país definiran el model de govern que volen, bé de fet per a ser sincers definiran quina volen que sigui la composició parlamentària de la que haurà de sortir del govern que de fet haurà de desenvolupar el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, al que alguns volen batejar com a Estatut de Miravet, per les trobades auspiciades per Pasqual Maragall, però que per sort crec que li podem dir Estatut de la Ciutadella, que és on veritablement neix.

Sacsejar les consciències deia per a comprendre que el model d'elits heretat de la segona república ja no ens és vàlid i que cal optar per noves fórmules per a fer política, la ciutadania ens les demanda, perquè si valorem els quadres de variable ideològica, quin estudi realitza mes a mes el Centre d'Investigacions Sociològiques, veurem com el 90% de la ciutadania es situa dins de l'espectre 3/6, és a dir des de el centre esquerra, passant pel centre, fins al centre dreta. Obvi és també un lleuger escorament cap al centre dreta, fruit, si més no del nivell de vida que ha igualat la renda per capita francesa i s'aproxima a velocitat de creuer a la germànica, el que ens indica la propensió, la tendència si voleu a l'instint conservador de les coses, no pas en clau politològica, en clau de realitat quotidiana, que és en definitiva el que la gent entén.

Cal que tothom es posi les piles, com vulgarment es diu, per a començar a valorar tots aquells aspectes que de veritat preocupen als nostres conciutadans i establir noves vies, noves fórmules de contacte i de gestió, si s'escau un nou model d'administració, en l'àmbit de la Ciència que la desenvolupa.

El principi fonamental: defugir de mites, defugir les llegendes que envolen la gestió de la res pública i enfortir aquest sentiment patriòtic que ens ha d'evitar d'establir greuges, d'establir posicions de força ultramuntanes més pròpies del segle XIX.