dimecres, 31 de gener de 2007

Crònica electoral XII

José Luís Rodríguez Zapatero ens ha donat una lliçó de “modos” a tots plegats, davant del tensionament a que s’està sotmetent tot el procés de negociació de la pau, i la darrera imputació al lehendakari Ibarretxe, ha fet aquesta afirmació: “en el respecte a les decisions judicials, també el respecte a la llibertat d’expressió”. La pràctica de no pocs mitjans de comunicació portar tertulians, comunicadors en general, poc formats o fonamentalment provinents dels mitjans de comunicació fa que la endogàmia professional eviti diferents perspectives i que la reflexió objectiva acabi no essent pas allò que persegueixen els mèdia i més aviat el recurs al morbo. Com ja he dit en altres posts, s’imposa la serenor, la necessitat del transcurs de la vida normal de les administracions i de l’acció política, a banda de d’immediatesa que voldrien els mitjans de comunicació, perquè d¡altra manera ho tindrem molt malament per a consolidar la democràcia davant d’una part de la societat que l’ha viscuda només de la mà d’aquests mèdia i per tant mediatitzada a partir d’una informació escassa.

dimarts, 30 de gener de 2007

Alguna cosa més que una anècdota

Pot algú que descuida literalment el seu aspecte, presidint com presideix una institució com el Banc Mundial que dona receptes i modela les polítiques dede 3/4 parts del món, estar en el lloc en el que està? Jo estic convençut que aquest "pelele" de la política del president dels Estats Units ens ha demostrat, una vegada més, com ja ho havia fet amb anterioritat que és alguna cosa més que un descuidat, és un deixat i un deixat no pot portar les comptes del Banc Mundial, demostra que no es preocupa dels petits detalls impescindibles, i posa en dubte que tinqui en compte tampoc els detalls importants. Quin fàstic!

La nostra consciència.

La insuficiència aguda que em va afectar recentment no ha estat encara superada. Malgrat el mal tràngol dels passadissos de l'Arnau de Vilanova; recepcionat i tractat amb cortesia, després 12 hores apostat a una paret, com tants d'altres ciutadans i ciutadanes amb afeccions singulars, (podent anar a una privada vaig voler saber quina era la sensació de manca d'intimitat), després l'accés a planta i el tracte rebut immillorable, però la mala salut de ferro continua, i continuo en hospitalització domiciliària a l'espera que pugui recuperar aquella capacitat respiratòria necessària per una vida en qualitat. Mentre, continuo llegint a Kant, ves quines coses!

Redescobrir com l'home kantià és el seu propi director de consciència, que no té cap necessitat d'un confessor o un gurú, com per a Rousseau, en Kant, tota font de la moralitat és la consciència.

Cal escoltar la nostra consciència, és la veu del nostre deure.

Crònica Electoral XI

Us podeu imaginar un model de gestió empresarial que estigui sotmès permanentment als designis de la comunicació. L’empresa deixaria de funcionar, si les discussions que han de ser en el si dels òrgans tècnics, però també en els de gestió i administració, traspassessin aquell punt que requerís el vist i plau de l’opinió pública en tot.

A l’administració pública també cal això. La ciutadania té la possibilitat de control a través dels seus representants en el parlament, el foro de control de tot govern, en l’àmbit municipal també, tot i que encara queda un petit procés evolutiu que donarà la nova llei del govern i la gestió municipal, creant el parlament local que fins ara no existia.

Hem de sostreure el debat polític que és en definitiva un debat sobre la gestió de l’àmbit dels mitjans de comunicació i això no vol pas dir suprimir la llibertat d’expressió i d’opinió, ans al contrari, vol dir que la premsa a centrar els seus esforços en la informació veraç i contrastada, en investigar, en treure’n l’entrellat de tot plegat i deixar en l’àmbit de l’administració allò que pertoca. Tant difícil ens serà de fer això i distensionar un ambient excessivament tensionat?

La notícia del dia la protesta basca per la criminalització de la reunió del lehendakari basc Ibarretxe amb Otegui. Ara resultarà que haurem perdut la possibilitat de parlar, la possibilitat de reunir-nos, on pot arribar la manca de separació dels poders de l’Estat, que interfereix també en les relacions interpersonals ?

dilluns, 29 de gener de 2007

Moral Kantiana


Mentre era a la clínica, un amic, un bon amic, en Joan, filòsof ell, sona estrany de referir-se a algú amb una professió com aquesta, veritat?, em va regalar un llibret petitet, un recull de conferències de Jean Baptiste Botul, que fa fer al Paraguai l’any 1.946.

Un llibretó molt interessant que m’ha permés de redescobrir Kant. Kant?, em preguntareu. Doncs sí, tot i la meva sorpresa inicial pel títol fins i tot irreverent, si voleu de: “La vida sexual de Inmmanuel Kant”. I si, a través de la pressuposada vida sexual que mai ningú n va descobrir com tampoc ho va fer el filòsof de Königsbert, he descobert un Kant nou, una nova moral kantiana que s’annexiona de nou als principis morals i polítics que m’inspiren.

En tot cas això em permet de fer un recordatori del primer principi de la moral Kantiana:
“obra de tal manera que la màxima de la teva acció pugui esdevenir per la teva voluntat en llei universal”

Crònica electoral X

No vaig poder veure finalment la neu, en part perquè no va venir, en part perquè em va estar impossible, la meva mala salut de ferro em va jugar una mala passada que em té « out », que hi farem, així és la vida i cal agafar-la tal i com bé, tot acceptant-ne la situació, no hi ha una altra manera .

Tot i així he estat prou al cas dels nomenaments del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de l’Antoni Argiles, a la plana, company de la mesa del Consell de Federació de la que ell n’és President i jo Vice-president primer, o del meu amic Tito Mas, alcaldable del PSC a la Seu d’Urgell. A tots dos els desitjo els millors èxits.

El figura del Fèlix Larrossa, una cuca activa ha estat nomenat Director General de Turismo d’Espanya, una persona experimentada, formada en el màrqueting que pot fer una bona feina en un àmbit en el que s’hi troba i coneix prou bé, també em fa feliç de saber que aquest amic amb qui compartim amistats i relacions, pot aportar valor afegit a la política turísrtica, ben apadrinat com ha estat.

El proper dissabte és un gran dia per a nosaltres, al matí proclamarem candidat, Àngel Ros com alcaldable socialista, cap sorpresa, però tot i així un moment intens en la vida de la nostra família política, que després ratificarà el Consell de Federació que hi ha haurà aquella mateixa tarda; de fet, no sé si aquesta mala salut de ferro meva em permetrà de ser en un o altre event, en tot cas la feina està ja feta, perquè jo sóc dels que teoritzo obertament que malament aquell qui arriba a unes eleccions i depèn només de la campanya. Estic convençut que si algú pot ser l’alcalde de Lleida 2007-2011, aquest ha de ser Àngel Ros, l'actual i potent alcalde i a més crec que la ciutadania ho sap, els adversaris ho saben, és el projecte de Lleida que està duent a terme, un projecte que molts compartim i també teoritzem, és el que engresca de veritat, el que entusiasma, diria jo.

dimecres, 24 de gener de 2007

Tot esperant la neu


La grip m’obliga a fer repòs, en companyia de les meves gates la "cendra", una siamesa, i la "dolça", una angora turca. Potser algú ho pot veure com un símptoma de debilitat expressar-ho en públic, però jo crec que, al contrari, és un símptoma d’humanitat, els éssers humans vivim acompanyats de la malaltia, que ens acompanya fins a la mort, de manera que és millor tenir-li respecte I no pas sensació de menyspreu.

Des del meu despatx, a casa, en la intimitat de la llar, envoltat dels meus amics els llibres, tot veient com el sol llueix estrany i el vent mou les fulles de les plantes veïnes que adornen encara els balcons, qui ho diria que som al gener. Doncs les prediccions del servei meteorològic de Catalunya anuncien neu, no aquella que quan cau al litoral i/o a Barcelona i aleshores es diu que ha caigut a tota Catalunya, en una mostra clara de definir que Barcelona ho és tot, jo ja vaig consultar-ho, entre pastilla i pastilla, abans d’ahir i al SMC referien probabilitat molt alta de nevades a cotes baixes. Sembla que l’hivern sense neu és una altra cosa, fins I tot a Lleida on per la cota baixa en la que estem, 150 metres sobre el nivell del mar, és encara més difícil que ho faci.

És bo que hagi arribat el fred, malgrat jo ho hagi patit de manera exagerada, amb una febre alta que et liqua el pensament i una congestió que et dificulta el respirar, i dic que és bo que arribi l'hivern perquè d'altra manera es trencava el curs natural de les coses i la sitaució, però, ve a confirmar allò dels hiverns curts i intensos, la primavera quasi inexistent, l'estiu llarg i calorós i la tardor de durada llarga. Per tant la que hi surt perdent és la primavera, aquella que sempre ha inspirat poetes i artistes, quina pena. En tot cas des de la finestra continuo esperant la neu.

dimarts, 23 de gener de 2007

La síndrome d'estocolm

El terme va ser encunyat pel psicòleg i criminòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia, en el cas del robatori del banc suec Kreditbanken l’any 1.973. En tot cas el supòsit de la síndrome ve atribuïda a la relació dels captors amb els segrestats, que mostren després una posició de suport i comprensió. De fet en l’àmbit de la política el model de clientelisme polític, no necessàriament econòmic, la relació de suport cap a determinats lideratges, porta a cops ineludiblement a l’aparició d’un fenomen semblant. De fet moltes vegades en les estructures orgàniques dels partits, queden establerts determinats grups, de vegades de rel històrica, de vegades no, que sense una força aparentment determinant poden aconseguir de crear en els líders que demanen el seu suport una mena de relació dual de dependència psicològica, molt allunyada de la realitat virtual de la força d’aquests grups que operen en tot tipus d’organització, sigui quina sigui la seva delimitació ideològica.

El problema deriva fonamentalment en els estudis de les elits polítiques del canvi que s’està produint en els models de les organitzacions polítiques on de fet hi conviuen dues estructures paral·leles que configuren la realitat contemporània d’aquestes organitzacions, per un costat el poder de les elits institucionals i per altra la relació clientelars amb la resta d’elements que configuren i prefiguren tota organització d’aquest tipus, ambdues estructures sempre en un permanent equilibri i establint cercles concèntrics en el context clientelar intern.

Segurament a mesura que vagin transcorreguent els anys, el model s’anirà prefigurant d’una altra manera, donat el cas amb el model dels suports externs. Recentment mirava un reportatge del canal 5 francès, on quedava de manifest la relació clientelar des d’una perspectiva intel·lectual que s’establia entre l’Assemblea Nacional i el Gran Orient de França, una organització Francmaçònica de gran influència en el context polític francès. Certament el context clientelar que s’acostuma a assimilar al model de corrupció erròniament, pressuposa de ben segur altres relacions, com en el cas de la pressió que aquell grup francès va exercir sobre l’assemblea en la dècada dels 80 per a poder abolir definitivament la pena de mort de l’ordenament jurídic francès. La qüestió radica, essencialment en tenir la possibilitat de determinar quin és el pes real dels grups clientelars, tant respecte del suport que donen com de les exigències que se’n poden derivar, com evidentment les raons intel.lectuals i polítiques que se'n deriven.

dilluns, 22 de gener de 2007

Crònica electoral IX

Havia volgut declarar el 2007 “any sense memes”, però no me’n surto en tenir amics joves i amb ganes de viure; la simpàtica Anna M. Gaspar, a la que vaig frustrar en la darrera escola de la JSC ales terres de Lleida, en afirmar jo que era partidari d’utilitzar com a màxim dues llengües de treball, potser francès i anglès, en el parlament europeu i la resta de llengües en les sessions plenàries, de manera que es reduïa significativament la necessitat de traducció, s’ha revenjat enviant-me un simpàtic meme, que també m'envia l'inesgotable blogaire l'Oriol Yuguero i quin meme mato aquí, per descobrir els supermans i les superwomens que hi ha dins de cadascun de nosaltres

Sembla que el meu cos s’olora el mal temps i abans que vingui el gèlid fred del nord, ha decidit unilateralment que havia de donar entrada als virus de la grip, segurament són coses de la edat i que el cervell va pel seu cantó, el cor per un altre i el cos per un altre.

En tot cas, l’arribada definitiva de l’hivern, encara que sigui de cop i a destemps, potser portarà una mica de serenor a llarga precampanya que hom anuncia. Certament tindria la seva lògica una pre-campanya a l’entorn del mes de març, però no tot just quan acaba de començar l’any. Avui tres cartes al director m’han cridat l’atenció, la de Mercè Fajardo, que treballa en la línia del meu article de les dues E, la necessitat que un polític a banda del populisme que se li pressuposa, com el valor a la “mili”, ha de tenir una capacitat de gestió i visió de la ciutat, i perquè no: agradar-li la boira, com ella proposa el que a mi em sembla d’allò més. L’altre de Josep Ferran, ironitza sobre l’oficina electoral del candidat de la oposició nacionalista i les seves pomes al “cucalòcum”; segurament haurà agradat més la segona que la primera perquè entra dins del joc que esperen aquells que es mouen a l’entorn del bestiari polític. I la darrera de Joanna Martín que fa resposta a un ex-militant socialista tot fent referència al codi ètic que en s'ha de moure tothom que se'n digui.

La tendència d’avui, que reflecteixen els diaris és una tendència a tranquil·litzar-se, tothom s’ha mogut en els àmbits que els toca dins de les seves obligacions institucionals, segurament no seguirem així pas massa temps, m’ho imagino! De moment jo a veure un caldet ben calent, a tapar-me i covar el refredat, tot llegint sobre la Lleida de la dècada dels 30, per completar la meva investigació doctoral.

Sens dubte una de les notícies és la signatura del Consorci dels arxius de la Corona d'Aragò, que denota la clara voluntat de solució dels problemes per part dels dos presidents, de José Montilla i de José Luis Rodríguez Zapatero, malgrat els recursos que altres comunitats autònomes han interposat contra l'EAC de 2006. De moment una passa endavant, sense soroll, recordant l'eslogan "fets, no pas paraules".

Com diuen els de Polònia, per avui: Koniec!

diumenge, 21 de gener de 2007

La Marseillaise: 215 è aniversari

Claude-Joseph Rouget de Lisle (Nat à Lons-le-Saunier -al Jurà- el 1760, mort a Choisy-le-Roi el 1836), Official francès, el capità Rouget de Lisle va compondre l'any 1792, à Strasbourg, el text i la música de la Marseillaise. Va ser empresonat sota el Terror i lliberat a la mort de Robespierre. Va compondre altres cants com ara Hymne à la Liberté - 1791, Chant des combats - 1800, com també un seguit de novel.les i peces de teatre. Actualment reposa al Palais des Invalides.
Al vídeo una versió de Mireille Mathieu amb una orquestra de l'armada francesa

Crònica electoral VII i VIII


Sempre havia sostingut la necessitat d’adaptar els horaris de la política, és a dir dels “polítics” al model normal de treball, es clar que per arribar a això caldria fer-ne una adequació horària d’acord amb els models existents actualment a Europa, que és el que d’alguna manera ha vingut proposant l’actual ministre de treball i assumptes socials, Jesús Caldera.

Doncs bé, seria bo i naturalment acceptable per la ciutadania en general, potser menys pels mèdia que s’haurien de trencar el cap cercant la informació, el que els ensenyen o haurien d’ensenyar a les facultats. Veieu com sinó els dol que no puguin tenir informacions morboses respecte de l’acció del govern d’entesa nacional i de progrés.

De fet és poc instructiu de veure que un certamen oficial té més o menys importància en funció de les visites que rep dels polítics en actiu, i com les diferents fires o esdeveniments rivalitzen al respecte. No s’adonen que això no fa sinó desmerèixer als propis i foranis, i en caldria valorar quin és el valor afegit que se’ls aporta. Proposo copiar el model francès, on és impensable activitats de cap de setmana liderades per polítics, penso que aquesta no és la seva feina, la seva és ben bé una altra.

L’amic Alexis Guallar, segueix entestat en cercar un tensionament que a totes llums es fa innecessari, respecte de la gestió econòmica que es reconeix impecable a l’ajuntament de Lleida, és clar que és la seva feina, si pretén assolir de ser un numero dos en les llistes de la federació nacionalista a les properes, però passa per ocupar la tasca que li caldria fer al seu grup en l’oposició municipal, el que no fa més que demostrar el menyspreu als electes que han de fer la seva feina, per part d’aquests joves lleons que reben fortes crítiques de les bases històriques del seu partit.

Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, valora en el seu article la tasca, innegable diria jo, de l’"Escola del Treball”. De vegades en parlem amb el meu amic Joan, que n’és professor del Centre i com cal valorar en la seva justa mesura aquesta branca del sistema educatiu. Jo crec que cada cop som més a proa del model Alemany, on en arribar al Gymnàsium, els estudiants es divideixen en funció dels seus intensos, però on els cicles formatius, com també ara ho denominem aquí albiren un reconeixement curricular de rellevància universitària. De fet el món de l’empresa demanda de professionals formats i més ara en que el moment econòmic ho posa de manifest.

Acabo de rebre la informació dels resultats legislatius a la república de Sèrbia, després de la secessió de la república de Montenegro, amb una participació relativament baixa, encara que amb una moderada recuperació des de la caiguda de Milòsevic, es veu com la tendència a la fragmentació electoral porta a l’inevitable model de pacte, quelcom que aporta una visió menys radical de les coses i con la necessitat de confluir diferents visions de la realitat aporta nogensmenys un valor afegit a qualsevol govern sortit d’aquest model complex. Esperem que tinguin sort, que es resolgui l’estatut de Kosovo i que puguin avançar en la reconstrucció del país, del que en parlem tantes vegades amb el meu amic Zoran.

dissabte, 20 de gener de 2007

Contra l'estrés

Ahir inauguràvem una exposició al CCCP molt, però molt intressant, d'una alta qualitat artística, però allò que se'n desprèn, al marge de les valoracions crítiques que se'n poguin fer, és la capacitat anti-estrés que provoca la contemplació de les obres que presenta l'artista sudafricana afincada a Barcelona: Anet Duncan.

Us la recomano, un recorregut per la proposta que ens fa l'autora us permetra descobrir un món interior a través de l'acuarel.la i endinsar-vos en les vostres pròpies reflexions mitjançant els diferents matissos que ens propossa.

La mostra s'emmarca dins de la Capitalitat de la Cultura Catalana que ostenta Lleida l'any 2007, capitalitat de la que en formo part del comitè organitzador com a membre del Consell Rector de l'IMAC que en sóc. Una excusa per a fer contrapès cultural cap a les terres de l'interior, mal anomenades de ponent (com no es diu llevant de la línica litoral barcelonino-gironina)

Crònica electoral VI


Una setmana més en la carrera electoral, marcada per una realitat sociològica que afecta per igual a totes les societats post-industrials, les realitats dels bussines, dels shows mediàtics que Gestmúsic a Espanta i Endemol a Holanda van saber aprofitar tant bé amb experiment scom “Gran Hermano” o com l’experiment musical “O.T.” que alguna cosa té a veure amb els experiments de la televisió franquista, que en sabia molt de manipular les masses per a que no pensessin i portar persones d’adscripció social baixa a una fama efímera amb programes de un suposat nivell pseudocultural, o musical, etc.

Les coses han canviat, diríem, estem al segle XXI, i a més en una permanent campanya electoral que no fa sinó portar a un esgotament general respecte de la gran festa de la democràcia, les eleccions, sigui quin sigui el seu perfil i a cinc mesos vista tot el que passa a l’entorn de les administracions té ja una clara component electoral que desvirtua el discurs diari del que hauria de ser un desenvolupament normal de la gestió pública.

Com no podia ser d’altra manera la setmana veu els intents de la dreta, la nacionalista a Lleida a la recerca d’aquell electorat que al 1987 va fer costat al “missing” Manel Oronich” i la espayolista en la política d'Estat, que han mostrat la seva cara més radical, la de l’extrema dreta que controla l’aparell del partit contra la política anti-terrorista de Rodríguez Zapatero i la del lerrouxisme a l'enfrontament personal i crítica destructiva contra Ros. Diferents fronts i estratègies, de manual, en definitiva que ens haurien de portar a veure clarament que la seva acció política porta a distraccions innecessàries en el quefer diari i la preparació de les polítiques actuals i futures, cadascú des de les pròpies responsabilitats, malgrat puguin acabar utilitzant instruments indesitjables, tergiversacions, i cercar la política de l’enfrontament.


Algú em deia fa pocs díes, volent-me donar lliçons: en les pre-campanyes i en les campanyes no calen filosofies! I tant que en calen, son la base de tota acció política. Si la política ha de ser espectacle és clar que no calen, aleshores només ens cal copiar l’Amèrica del festival, però si encara alguns creiem que les polítiques continentals tenen alguna cosa diferencial al model anglosaxó, malgrat la crisi dels partits com a model de masses del segle XIX, aleshores l’honradesa, la voluntat de servei i els principis han de ser quelcom inalienable de la carrera electoral.

dijous, 18 de gener de 2007

Crònica electoral V


Potser una de les notes televisives de la setmana hagi estat l'aparició a mira quien baila de l'amic Xavi Deltell, que ha vindicat el seu lleidatanisme en asignar els seus guanys (fets a pols) a l'AECC de Lleida, però a mi, que no vaig veure al Xavi, m'interessa més el que va succeïr dimarts al matí als estudis de TV3, davant d'un incisiu i quasi diaria jo que de vegades impertinent Josep Cuní, un mestre de la comunicació amb un alcalde de Lleida seré i seriòs com ho és Àngel Ros.


Dos motius sembla que inspiraven al presentador: la capitalitat cultural de Lleida, una referència tòpica, com sempre des de la perspectiva barcelonina, tot i reconeixer el presentador, perquè aquest és dels que és estrella i per tant pregunta i s'ho contesta ell mateix, l'altre la pujada de l'AVE que va permetre que l'alcalde de Lleida pogués dir la seva, és a dir que no és de rebut la pujada que dobla l'IPC i que ja tenia concertada entrevista amb ADIF per a negociar l'aplicació d'abonaments; ara si que es demanen Lobbys, curiòs, o reunir cimeres institucionals que a res serveixen, oi? Tard, sempre tard!


Però encara hi havia una tercera, de quan va invitar al President de la Diputació de Lleida i era la del Diocesà. Quina resposta esperava el Cuní, una de conflicte, doncs no, l'alcalde va respondre, com cal: és un conflicte canònic i per tant l'han de resoldre els tribunals canònics. Resulta complicada una entrevista d'aquest tipus i curteix, deu ni do si curteix. Cal felicitar doncs a l'alcalde de Lleida per la serenor i aquella rialla maliciosa..

dimecres, 17 de gener de 2007

Negociar abonaments

Avui la tertúlia de Ràdio Popular, on inevitablement s'ha fet referència als "privats" dels diaris, que he hagut d'aclarir, sobre la visita al local electoral de la federació nacionalista. Inevitable també la referència al debat en el Congrés, on ha estat molt hàbil el moderador, Sergi Tor, qui, per evitar un debat esteril ens ha fet una pregunta igual a Paco Piniés, representant del PP i a mi: Quin ha estat el punt fort del vostre líder i quin el feble.

Jo he destacat el reconeixement de l'error d'eufòria, la recuperació del model de debat que no exclou la resta de partits i la voluntat de cercar solucions. Evidentment no hi he trobat cap punt feble. Piniés ha destacat l'agresivitat del seu líder, Rajoy, i la manca d'aquesta en les dúpliques.

Després la qüestió de l'AVE, la puja del 8%, que ja ha estat contestada per l'alcalde Ros a TV3, en anunciar contactes amb ADIF per negociar abonaments i reprobar, com també ho he fet jo que l'augment de velocitat que no representa necesàriament augment de costos s'hagi de repercutir directament sobre els preus del bitllets.

He tret el tema de les llençadores que es preveuen de Lleida a Barcelona, com una novetat pendent perq quan alguns dels combois passin de llarg i l'altra que seria bo que operadors nacionals i estrangers comencin a treballar en les línies ja liberalitzades per la Unió Europea com ho fan per exemple a la Gran Bretanya o a França i el Benelux. Com sempre se m'ha fet curta aquesta tertúlia que apenes dura mitja hora.

dilluns, 15 de gener de 2007

Gràcies José Luís


La seva actitud l’honora, ha sabut estar el que s’espera d’ell, el President del govern de tots i cadascú dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país, reconeixent que no havia valorat en la seva justa mesura les paraules engrescadores que havia pronunciat dies abans de l’atemptat Etarra a Barajas, i ho feia amb la dignitat que el caracteritza, sense gota de deshonor, amb la mirada posada en els interessos generals, perquè pocs dies després de la seva aposta de futur, la treva es trencava.

Segurament reconèixer un error és l’acte que fa d’ell un polític de volada, un home que sap estar a l’alçada de les circumstàncies, amb una oposició que pensa només en el poder perdut i mai en allò que se’n diu el bé comú.


Gràcies José Luís Rodríguez Zapatero, perquè ens has donat una lliçó de senzillesa, una lliçó moral, una lliçó de noblesa

Gràcies Pep, formes part de la nostra història


El meu amic Josep Borrell acaba la seva etapa com a president del Parlament Europeu, perquè deixa demà el càrrec de President del Parlament, que a partir d'ara ostentarà el conservador alemany Hans-Gert Pöttering.

Borrell ha estat el primer a usar el català en el Parlament Europeu. Durant la seva presidència s´ha aconseguit també que els ciutadans catalans puguin adreçar-se al Parlament Europeu en català i rebre resposta en la mateixa llengua.

Gràcies Pep, potser no t'hem agraït prou la teva tasca, històrica, el teu paper en defensa d'aquest país enllà les nostres fronteres.

Crònica electoral IV.

El que no hi doni suport no sortirà a la foto, semblen haver ordenat els assessors dels nacionalistes, al degoteig d’alcaldes que formen part de l’establishment de la federació nacionalista contra el pàrquing d l’Hospital Arnau de Vilanova de la ciutat de Lleida, , un pàrquing reivindicat d’antuvi pels lleidatans i que ara la nova administració de l’Entesa Nacional i de Progrés i en concret la de la Consellera socialista Marina Geli vol fer; i perquè de tant enrenou?, doncs perquè el pàrquing, com tots els pàrquings, i no sols els dels hospitals, serà de pagament. De fet una excusa barata per fer la contra, cada cop s’assemblen més als estrategues de la dreta espanyola i és que les dretes es toquen.

És veu clar que volen obrir diversos fronts, dispersar, de manual diria jo, en definitiva la utilització del populisme demagògic que denuncio en el meu article d’avui a La Mañana, en parlar de les dues E (que algun escriptor m'ha parafrasejat, potser per manca d'arguments). És el model que han decidit utilitzar, potser intenten despistar la “boutade” de la visita a la Caserna de la Guàrdia Urbana del candidat i la regidora?

diumenge, 14 de gener de 2007

Lleida ciutat capital

Acte d’alt nivell protocol·lari, amb la presència del Conseller de Cultura, declarava la ciutat de Lleida capital de la cultura catalana 2007, al palau de la Paeria, compartint discurs amb el Tinent d’Alcalde Perpinyà, ciutat que ho serà al 2008 i amb la que compartim encara alguna cosa més, el privilegi de ser els primers burgs que van obtenir els privilegis del Consolat l’any 1.197, ambules agermanades doncs per la data en que es creen ambdós governs municipals, tot i que les cartes de poblament són anteriors evidentment, m’ho recordava l’amic Joan Busqueta, medievalista, recentment nomenat director de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs.

El discurs amb càrrega de profunditat de l’Alcalde, Àngel Ros, que ha recordat tot i cadascun dels regidors de cultura de diferent signe polític que ha tingut la ciutat i com el fer cultura és alguna cosa més i abasta tot un seguit de signes i valors. Després un espectacle de carrer, i per cloure la jornada un record a la revolució francesa la sarsuela “Cançó d’amor i de guerra”, un recorregut pel conflicte social i l’aportació de la tríada republicana, a mi m’ha significat el record del meu avi, “chansonier” quan va ser un dels molts exiliats republicans, que em cantava alguns passatges quan era jo era molt petit.

dissabte, 13 de gener de 2007

Cròniques electorals III

Avui, un matí intens, a Barcelona, on ha tingut lloc una trobada de càrrecs electes i orgànics del PSC, per presentar l’esborrany del document marc que haurà de servir a la ponència de la que serà la convenció municipalista, un matí molt interessant. Compartint estona amb col•legues i amics, amb els que ens veiem de tant en tant i amb tota la gent que, de les comarques de Lleida, ens hi hem aplegat. Un discurs intens, sentit de Marina Geli, Consellera de Salut, que allà hi era com a primera secretària de les comarques gironines, d’alguns alcaldes, de Celestino Corbacho, bon amic que ha fet una reflexió interessant sobre les lleis que afecten al municipalisme i la intervenció final de Pepe Zaragoza que ens ha invitat a no caure en els paranys tant de PP com de CiU que no voldran parlar d’allò que afecta als ajuntaments.

He caigut ràpid en el compte en saber dels “privats” dels dos diaris locals de la ciutat de Lleida, Segre i La Mañana, als que va recórrer ràpid el col•lega que gestiona l’estratègia del candidat de la federació nacionalista a Lleida, en veure’ns passejant ahir al vespre en acabar les nostres reunions respectives, per l’avinguda de blondel, una avinguda remodelada i peatonalitzada, on s’hi poden veure força ciutadans i just on ara l’oposició nacionalista ha instal•lat una mena de botiga electoral, perquè és l'eix on es troba l'edifici del PSC, els locals d'UDC i el mateix ajuntament. Els membres del Gabinet que eren amb nosaltres van voler entrar a saludar, com a mostra de cortesia: joves ells, ai que ingenus!, i ja veus un “privat” de “mira com m’ espien”; continua el victimisme ja anunciat!.

De veritat, si tota la campanya ha de ser pura anècdota.....?! De fet ara no podrem passejar per segons on, no podrem saludar, haurem de perdre les bones costums, apa vinga!

Cròniques electorals II

Avui un amic em recordava, i no estem pas en el mateix vaixell ideològic, que el factor “persona” prima per sobre de l’ideològic, i ho feia lamentant determinats posats d’algun líder aficionat a la fotografia, tot i que els assajos recomanats pels seus assessors volen donar-li un aire de familiaritat que sense corbata pot assumir.

Certament 20 anys després tornarem a repetir un model de campanya que va tensionar sobremanera la vida política local, just ara fa anys d'una ambició desmesurada i potser una mala planificació de l’adversari que van trasbalsar aquesta ciutat, de la mà, diguem-ho també de l’aquiescència de les elits econòmiques de la època.

Ni l’escenari és el mateix ni el model és igual, repetir experiències resulta agosarat per qualsevol que vulgui seguir un manual de màrqueting polític a peu de la lletra, però a mi m’és ben bé igual, hi ha molts opinòlegs, alguns amb titulació d’altres sense i això si algun que altre actor o actriu en aquest combat que comenta molt, però que molt aviat.

Crec que cal mantenir una línia de serenitat, de gestió sustentada en l’eficàcia i l’eficiència que "per se" no aporten vots, però donen garantia i dignitat política i cal saber explicar, en el seu moment, cal fer recordar i valorar. Ho dèia avui el President de la Diputació de Guadalajara en la presentació de l’exposició verd sobre negre, que ha tingut lloc als baixos de la Plaça de Sant Joan: “Que ciudad más bonita tienes Àngel (referint-se a l'Alcalde Ros)”.


Dona bo de sentir això. És cert, calen millores, hem de pensar una ciutat a 10 o 20 anys vista, cal aportar, innovar i ser capaços d’aplicar els principis de l’I+D+i+s i això no és la dreta qui ho pot fer, penso jo, només aquells que defensem els ideals i els principis del socialisme democràtic ho podem dur a la pràctica i ens cal aconseguir un suport majoritari de la població, entusiasmar, no fer una festa, una berbena, parlar clar i dir a les coses pel seu nom (amb el risc que algú copií els missatges.)

.

dijous, 11 de gener de 2007

Les dues "E"s


Hi ha dos vocables, eficàcia i eficiència, abastament utilitzats, no ja en els àmbits de la Ciència Política, com en els de les accions polítiques concretes, és a dir quan en lloc de parlar de política, parlem de les polítiques aplicades, referint-nos en definitiva a la gestió de les administracions públiques, de l’àmbit que siguin, d’acord amb els paràmetres que ens descriu la Ciència de l’Administració, que resulten segurament banals en el moment en el que s’obre un període electoralment actiu, a banda de la tendència actual, que arrosseguem des de les darreres dècades, de la electoralitat perpètua de les administracions en l’esfera espacial del nostre país.

En concret podríem afirmar que començat el nou any, s’inicia una etapa que fins i tot pot no concloure amb les eleccions locals del proper mes de maig i continuï aquesta dinàmica d’electoralitat fins a les properes eleccions generals que, en principi, haurien de tenir lloc l’any vinent. És evident que els mèdia tenen en aquesta dinàmica una brollador inesgotable de fonts informatives diverses que, en allò que afecta a l’electoralitat del moment, difícilment abasten analítiques apropiades en el que seria exigible a qualsevol empresa de l’àmbit que fos, en una lectura de mercat.

És cert, també, que hi ha una diferència substancial de l’administració pública respecte del mercat, com és la cerca d’un benefici no quantificable econòmicament, del benefici en allò que representa l’acció de servei a la ciutadania i per tant, d’un benefici que podríem definir-ne com a social, en una perspectiva que encara beu d’aquelles formulacions post keynesianes en l’àmbit de la política, que ens defineixen el model d’estat del benestar, o com bé definit en el vigent estatut d’autonomia de Catalunya de la promoció dels valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l'equitat de gènere i el desenvolupament sostenible, facilitant-ne la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social; aquest és el model contemporani del new deal tradicional, quina avaluació s’ha de fer, inevitablement a partir de la determinació de paràmetres d’eficàcia i eficiència, les dues “E”s, en definitiva fer el que cal –el que demanden els titular de la sobirania política: els ciutadans amb les lleis i reglaments de que ens dotem- i a més fer-ho bé, si ens atenem a un llenguatge col·loquial.

Evidentment estarem simplificant si deixem de banda aspectes de les diferents teories que analitzen tots aquests seguits de factors i que abasten tant aspectes de l’ordre organitzacional, com tecnològic, motivacional, decisional, etc., que porten a crear variables en molts dels casos interdependents, subjectes als dos principis fonamentals que determinen la seva avaluació, les dues “E”s de tota acció o implementació política. Sota aquesta premissa, la teatralització de la permanent electoralitat de tot període de gestió política, en fa distorsió amb la complicitat inintencionada o no dels mèdia, per posar de relleu anècdotes, o situacions intranscendents i que en res afecten no ja a la gestió d’una administració pública com si a la “venda”, per utilitzar terminologies del màrqueting, d’un determinat producte o element polític, o d’un determinat candidat, que porten ineludiblement a la banalització de l’acció de les administracions, a partir del model de “crònica rosa” imperant en el context comunicatiu.

Caldria dons un procés de reeducació en els formats, models i principis actuals utilitzables en l’àmbit de la política, no tant per evitar-ne l’electoralitat permanent, com per exigir, si cal a la classe política que se centri en allò que cal, en la recerca dels valors d’avaluació de l’acció en l’esfera concreta de que es tracti defugint-ne l’espectacle i la teatralització, malgrat els rèdits que se’n puguin derivar, menors que el perjudici que es fa afavorint una futura no-participació derivada de la fatal pèrdua de credibilitat que els estudis d’opinió atribueixen a “la política”.

Per il.lustrar aquest post utilitzo la imatge de Les Dues Torres ("Due Torri") que és el lloc més famós de Bolonya. La més alta és coneguda com la dels Asinelli, mentre que la més xica és la dels Garisenda.

Cròniques electorals I. la pre-campanya que ens espera

El candidat de CiU a l'alcaldia de Lleida ha iniciat la seva pre-campanya amb una intervenció vergonyant en el sí de la caserna de la Guardia Urbana. Avui m'he hagut d'enfrontar amb la qüestió en la tertúlia "el despertador" de Segre ràdio que condueix Mariví Chacón, una excel•lent professional de los ones hertzianes amb qui compartim micròfon un cop al mes.

La Regidora i contertuliana Marta Alòs defensava la posició de la federació nacionalista, a la que, segons em consta, es va invitar a visitar la caserna quan l'intendent (que era de permís hi fos) o el responsable polític, el regidor Alonso que tampoco hi era. A bodes m'aconvides, com un elefant en una ferreteria i fins i tot entrant al despatx del cap de la urbana, un fet insòlit, per forçar una foto de "mira que ens estan fent", tota una teatralització ben orquestrada.

Quina pre-campanya que ens espera!, mentres Alòs ha reconegut que aquesta legislatura no havien anat a visitar cap vegada abans la Caserna, doncs quina preocupació, quin seguiment.... !Segurament algú em recriminarà poca contundència, però és que situacions com aquestes, pures anècdotes, em resisteixo a que siguin objecte de comentaris polítics de volada.

Pur provincianisme. Senyor!

dimecres, 10 de gener de 2007

El silenci i la reflexió


Han estat dies intensos, encara d’una certa festivitat, però a l’hora dies d’alta tensió política on es millor restar en silenci, reflexionar i no emetre opinions que, de vegades poden ser poc fonamentades.

Ahir vaig reiniciar les tertúlies, amb la de Ràdio popular de Lleida, que dirigeix el periodista Sergi Tor, una nota simpàtica en referir-se als meus cabells i la meva barba, que he deixat créixer, no per cap desig estètic, perquè sí, i apa a explicar perquè et deixes créixer el cabell, es comprensible, durant alguns anys he portat el cabell ben curt i la barba ben retallada i ara em dona una altra imatge; Ramon Alturo, el representant de CiU va fer la referència a la meva barba revolucionaria chavista, res de mes lluny, vaig deixar clar que estava a les antípodes ideològiques d’aquest veneçolà que fa una relectura del socialisme real imitant el model cubà.

Després de la broma un tema complicat, dens com és l’anàlisi de la situació creada amb l’atemptat de Barajas de 30-12-06 y la seva reivindicació per part d'E.T.A., certament tots els tertulians de províncies estem mancats de la informació necessària per a fer-ne una acurada valoració, llevat de portar-la al terreny de la política ficció o de defensar posicions dogmàtiques. Jo, com també ho va fer en Jaume Fernández d’ERC, vaig optar per fer una comparació històrica amb el procés d’Irlanda del Nord i en concret dels fets de 1.996 que potser s’hi assemblen, i recordar, a tall d’exemple la situació al 1.998, amb les declaracions i posicions de l’aleshores President Aznar i les accions sagnants de la banda terrorista. Cal esperar que les declaracions de l’entorn abertzale acabin fent pes en les decisions de la banda, quelcom de difícil, si tenim en compte el darrer comunicat.

La darrera pregunta, les eleccions municipals, ja a la cantonada, on caldrà veure quin paper hi hem de jugar tots plegats i cadascú en particular i esperar a veure quina serà la tendència final de l’electorat a la ciutat capital i a la província. En tot cas la meva aposta està clara, encara que no estigui oficialment nomenat: Àngel Ros.

dimecres, 3 de gener de 2007

Més enllà de la Homeless act



L’article 47 de la Constitució espanyola de 1.978 estableix que “Tots els espanyols tenen el dret de gaudir d’una vivenda digna i adequada. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sol d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”. L'article 26 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, estableix que: “Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d'establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis. “

Ara França, que no reconeix constitucionalment aquest dret és planteja una iniciativa legislativa a l’efecte, com en el seu moment al 2003 ho va fer Escòcia amb la Homeless act, per tant els portem certa avantatja en la determinació jurídica d’un dret que, al menys pel que fa al text constitucional era certament novedós i del que no se n’ha pres prou consciència fins ara, en el moment en el que la borsa immobiliària ha fet que ja no estigui a l’abast de tothom l’accés a la vivenda, moment en el que una part de la ciutadania, i no m’estic referint al moviment okupa, ha considerat que s’estava vulnerant els seus drets.

Certament, mentre hi havia una consciència clara de la necessitat d’una autèntica regulació oficial del dret al treball també reconegut constitucionalment i ningú, al menys no en veu alta, s’havia plantejat mai deixar en mans del mercat la autoregulació del sistema, exigint-ne una intervenció i regulació absoluta per part de l’Estat, el dret a la vivenda no ha seguit aquesta regulació de desenvolupament constitucional, malgrat, això si se n’ha fet amb millor o pitjor fortuna una legislació sobre el sòl i una interpretació que en alguns casos ens ha portat, per portar exemples límits als models de Marbella o Andratx, amb el ben entès que n’hi pot haver d’altres.

Certament és arribada l’hora no tant de satisfer les necessitats com de sacsejar, la república, diuen els francesos, nosaltres haurem de dir el regne i regular els instruments normatius que ens calen a tots plegat. En tot cas, estem un pas més enllà del que estan hores d’ara francesos i escocesos, per posar un exemple, però podem donar-hi algunes passes més?

dimarts, 2 de gener de 2007

La patada a l'estufa


Segurament a molts els agradaria que aquest nefanda situació, aquest nauseabund atemptat del pàrking de la T-4 de Barajas, fos el final d’un procés de pau que duria a la finalització de 46 anys de fer de la política violència. Resulta també vomitiu com s’intenta culpabilitzar des de les files de la intransigència un govern que ha intentat obrir un procés que dugés a la fi d’aquella situació.

El fet innegable i reprovable que s’ha cobrat dues víctimes més, previsiblement que sumaran un 936 morts i molts, molts ferits i mutilats, ha assestat un cop important a la política de diàleg oberta pel president José Luís Rodríguez Zapatero; un desig inatacable el del president del govern espanyol, que apostava per la pau en el diàleg, un procés que ningú preveia fàcil, com tampoc ho va ser, com tampoc ho és, el procés d’Irlanda de Nord, cert que salvant les distàncies d’ambdues situacions, però amb unes connotacions similars i del que molts teníem clar que no hi va haver una forma expeditiva, perquè els radicals de les faccions integrants de la lluita armada nord-irlandesa van contribuir durant tot el procés a obstaculitzar-lo i deteriorar-ho greument, portant-lo a situacions límits, malgrat en aquella situació hi hagués una declaració d’”aturada del foc permanent”, quelcom de similar fet per la organització terrorista basca.

Que els extrems es toquen és innegable, quan bona part de la societat basca i espanyola eren a favor del diàleg per aconseguir una pau durable, els dos extrems de la corda, per una banda el Partit Popular i com no la AVT amb els seus atacs a la seu del PSOE i els atacs verbals a la figura del President del Govern, quelcom d’inadmissible en democràcia, i per altra banda la radicalitat de qui porta la seva veu en forma de bomba mortífera amb autoria amb firma d'autor, l'organització terrorista ETA , s’ajuden per esmicolar els avenços que s’haguessin pogut produir.

Algun opinòleg es pregunta a qui beneficia aquesta situació i no erra en fer-se aquesta dramàtica pregunta.