dimarts, 27 de febrer de 2007

Crònica electoral XXVIII: el retorn a les col·laboracions als mitjans



Tot i la meva mala salut de ferro, he reiniciat el meu contacte amb els mitjans de comunicació en els que col·laboro altruistament. Avui, darrer dimarts de mes. He reprès la meva intervenció mensual al programa que presenta la Mariví Chacón amb Amador Santos, a Segre ràdio, on intento radiografiar la societat, a partir d’anàlisi sociològica. Avui, però, la baixa participació a les eleccions de les cambres agràries, com també ho va ser al referèndum de l’Estatut d’Andalusia o al de Catalunya, m’ha permés fer per ràdio la reflexió que vaig fer en el meu post “repensar el model”, ense que serveixi de precedent, he parlat de Ciència Política, en entrar a parlar de canviar la percepció del vot com a dret al vot com a deure en el sentit de la obligació de l’emissió del sufragi, he reflexionat també sobre una de les propostes, que no és nova i que ha fet Ségolène Royal, politòloga, a França, el control popular de la gestió dels mandataris públics, dels magistrats, com m’agrada definir-ho a mi. Una idea, la del retorn al paradigma grec que ja va proposar Hanna Harendt també politòloga, d’adscripció liberal, però molt vinculada per raó de matrimoni amb la gent de l’Escola de Frankfurt. Aquesta proposta del control, que a la Grècia clàssica podia comportar l’ostracisme o fins i tot la mort, no seria tan dràstica, per descomptat per aportaria un segell de qualitat al polític en qüestió. Uff, segurament són coses massa avançades per la societat en que vivim.

Avui han agredit a l’Alcalde de Linyola, l’amic Frederic Batlle, i li desitjo una prompta recuperació i una sanció contundent a l’agressor que l’ha intentat atropellar, una sanció exemplar aturaria aquesta onada d’agressivitat que sembla enviar-nos darrerament i que dona la sensació d’estar en el “far best”. Amb aquesta reflexió començava avui la tertúlia de Ràdio Popular, que lidera el periodista Sergi Tor i on he estat especialment dur amb la AVT, amb el Partit Popular per barrejar-se amb representants de l’extrema dreta i per la utilització sectària de l’himne de l’Estat, amb CiU per la hipocresia de parlar de la manca de desenvolupament de l’Estatut quan el timing és el correcte, fins i tot malgrat els entrebancs del Tribunal Constitucional, tema on he lloat la proposta de l’executiu català de recusar un altre magistral amb els mateixos arguments amb els que recentment es va acceptar la recusació proposada pel PP. Vaja en definitiva 30 minuts que han sabut a ben poc.

Per acabar una visita de suport i ànim al comitè de Campanya d’Àngel Ros, qui dissabte passat, en l’Escola d’hivern del PSC a la imperial Tarraco, ens va donar una lliçó de reflexió política sobre les polítiques de CiU en matèria d’habitatge que ha calgut remodelar i redefinir, un discurs allunyat dels conceptes utilitaristes que alguns fan servir i amb una gran càrrega ideològica que és el que toca ara. N’estava permanentment informat pels molts amics que hi van assistir, no poca gent de Lleida. I parlant de Lleida, dimarts 28 pren possessió a Madrid en el seu nou càrrec en Fèlix Larrossa, un bon amic en els àmbit de govern, un lleidatà més també en aquesta esfera i en l’àmbit turístic que li és tan conegut, espero que tingui molts d’èxits en el seu nou destí ara més polític que de gestió.


En aquest vídeo podeu veure i escoltar a Ségolène Royal en el míting recent del 24 de febrer a Rouen i on parla del Pacte Présidenciel, on referencia allò que he citat a dalt.


Segolene - Discours de Rouen
Uploaded by da93

dilluns, 26 de febrer de 2007

Dos Encontres d'Activisme Digital: Osca i València, absolutament recomanables


El mes de març és un mes absolutament proactiu des de la perspectiva de l'activisme digital, comença amb unes jornades a Osca, "Ciudad Digital"el 9, 10 i 11 de març, i finalitza el 31 de març i 1 d'abril a València amb les jornades "Blogs + Ciudadanía"; de fet l'activisme polític ve ara, en molts casos definit, per l'activitat digital, que conjuga el fet intel·lectual imprescindible i per tant amb una detreminada formació interior i anterior a més de la utilització dels nous intruments, com ara els blogs, les webs, els forums, els encontres, les jornades, els congressos, que són uns nous elements absolutament indispensables en l'acció de tot militant polític a aquestes alçades de la dialèctica, una acció transmissora i transformadora, com inicialment s'establia que havia d'èsser el concepte de militància, concepte que, malgrat tot, havia ja quedat obsolet a partir de la societat post-industrial i post-moderna i especialment amb l'aparició dels nous sistemes de comunicació de masses i que ara, amb les noves TICs i la evolució del llenguatge polític, del missatge polític, de la dialèctica, del debat i del discurs.

diumenge, 25 de febrer de 2007

Societat truculenta


Amb una amiga historiadora, comentàvem, recentment, com potser serà arribat el dia que calgui que tothom tinguem que presentar les nostres credencials, presentar els títols com tota exigència en processos selectius o penjar-ho en els despatxos, com ho fan els professionals de la salut, perquè continua havent-hi gent que s’atribueix formació que no té, com per exemple una sociòloga que donava la seva opinió recentment per a un rotatiu local, el que si que és cert és que dona classes a la universitat, però també és cert que sociòloga no ho és, i com que no s’acostuma a comprovar-ho, doncs apa, a lluír títols.

I no és ni la primera ni la darrera persona que ho fa, al menys aquesta és universitària, que n’hi ha que no ho són i diuen que ho són, quina pena, perquè aleshores no fan sinó empobrir la societat, perquè a sobre és creuen capacitats i capacitades per establir opinió i debat.

Recentment, també, un amic em feia referència a les falsificacions de la ciència i al procés de còpia que en el món científic és dóna i sobre el que també una amiga em recordava d'un llibre que està llegint, sobre l'affaire Sokal (Alan David Sokal "impostures intel·lectuals) sobre el seu article: " Transgrediendo los límites: Hacia una hermenéutica transformadora de la gravedad cuántica", un article fals que l'autor va enviar a una rellevant revista científica, el llibre ve a parlar de tot allò que apuntava jo en el paràgraf anterior i en aquest mateix paràgraf, i com certament és una autèntica pena de veure com succeeix això en el nostre país, la falsedat, la falsificació, la suplantació, l'intrusisme, hi ha més adjectius per definir-ho?.

Fa uns dies em venia a veure al meu despatx un suposat inventor amb 12 carreres universitàries dèia, que, a la que comences a furgar una mica, veus que res de res, però hi ha gent que té prou ”palique”per entabanar a la gent, com dèia una autèntica llàstima.


De fet, Julio Caro Baroja, Dr. en Historia antiga i nebot de Pío Baroja, aquell que va escriure entre d'altres "El arbol de la Ciencia",. va escriure fa alguns anys, i editat per Seix Barral "Las falsificaciones de la historia", que en un altre sentit ve a fer referència a tot el que de fet n'estem parlant. Certament tampoc el món de l'art se n'escapa i fa alguns dies ja parlava de la còpia permanent a que les noves generacions sotmeten en allò que se'n diu l'art emergent a les seves creacions, és clar que resulta inapropiat de citar-ho, però copien, i tant si que copien.


Ja ho veieu, titulats que no ho són en allò de que parlen, gent sense titulació i que diu que ho és, falsificacions en la història i en l'art i en la ciència: quina societat més truculenta! Serà això degut al liberalisme i la competitivitat, allò que els snobs en diuen la globalització?


divendres, 23 de febrer de 2007

Lògica, Física, Ètica: Política



Em deia aquesta tarda un amic, un bon amic amb el que comparteixo no poques estones i una idea: la de la piràmide i la construcció, que la millor actitud a la vida, però també en la política, fonamentalment en la política, diria jo, és la prudència. Certament aquesta asseveració és justa, com ho era la filosofia que ensenyava Xenó de Cítion al 300 ac. a Athina (Grècia), perquè la prudència, o com deia aquest filòsof: la impertorbabilitat, només és assolible a través del coneixement i de la assumpció de la raó universal, la única manera que porta a la impertorbabilitat de l’ànima.

Potser la realitat de les coses i les paraules com descrivien els estòics, la unitat de l’univers en el foc diví, el logos i la seva preocupació fonamental aconseguir la felicitat, l’eudaimonia, continuen essent tant vigents com fa més de dos mil anys: ser feliç és ser virtuós, mitjançant l’adaptació a les circumstàncies que ens envolten, sí allò de transformar la societat, aquella màxima marxiana (que no marxista).

dijous, 22 de febrer de 2007

Crònica electoral XXVII: Bronca oposició la del PP

Al Partit Popular se li nota que hi ha gent dels seus que té orígens marxistes, i allò de transformar la societat s’ho tenen aprés. Al marge d’avantatges més grans o més petites i aproximacions entre els grans partits, de la recent enquesta del Centre d’Investigacions sociològiques, el que resulta més interessant és veure com en matèria de percepció de problemes, allò que la gent considera que li preocupa, han aconseguit que novament el terrorisme, en allò que els ciutadans enquestats consideren que afecta a Espanta, se situï en el primer lloc. Després en aquest estudi, quan la pregunta afecta als propis interessos personals veiem com en les diferents variables, el tema torna al seu lloc natural, quart o cinquè lloc, però queda clar que si una cosa han aconseguit bronques com Aceves, Zaplana i propi Aznar és que el tema torni a preocupar, i és precisament això el que ens hauria de preocupar, com han estat capaços, manipulant òbviament una de les organitzacions de víctimes, l’AVT, com aconsegueixen magnificar un problema que porta vies de solució, amb els entrebancs lògics i les marxes enrere que calguin.

El CIS ho presenta a partir de diferents variables: sociodemogràfiques, de classe social o polítiques, tots tres estudis ens plantegen variables i lectures molt interessants i recomanables.


El meu amic, el diputat Jordi Pedret, de la circumscripció de Barcelona, ens explica en el un post al seu blog: "Tarda de bronca al congrés", referit a com ha estat la bronca rebuda al Congrés del nou Ministre de Justícia, en línia amb el que us deia al principi, d'atac bronco i desmesurat per a crear un clima d'opinió favorable, de manera que no convé a ningú caure en el seu parany.

Crònica electoral XXVI: persecució política a la ciutat de Lleida

Avui obro amb estupor les notícies que fan referència al “cas Oriol Yuguero”. Us en faré cinc cèntims. Sembla que el President de Creu Roja de Lleida, Mariano Gomà,on l’Oriol n’és vice-president i responsable de l’àrea de joventut, vol que dimiteixi, exigeix que dimiteixi o el volia dimitir directament, per haver publicat la JSC de la ciutat de Lleida, on l’Oriol n'és primer secretari, el vídeo del “Dr. No” en referència al candidat de CiU a les municipals a Lleida. Mariano Gomà, arquitecte lleidatà, conegut per la seva adscripció ideològica una mica més enllà del liberalisme, és a dir, que troba bé que el monument als caiguts en la guerra civil, de la Rambla d’Aragó de Lleida fos el Monumento a los caídos, ha iniciat el que se s’anomena una “persecució política” en tota regla, perquè no té altra explicació, encara que ho vulgui arreglar ara tot dient bé, em referia a quan sigui regidor, que aleshores tindrà incompatibilitat amb la vice-presidència. Certament haurà rebut alguna trucada de Carme, 26 (on hi ha el Palau de la Diputació) perquè, evidentment el vídeo no els va fer gràcia i fins i tot el president-candidat publica ahir una carta a plana sencera als diaris tot dient que ell no està en contra de tot, segurament les hemeroteques ens dirien una altra cosa.

Sempre he estat del parer, que si algú arriba a assolir una magistratura municipal, m’agrada la terminologia grega, si hi té una dedicació ha de deixar, no pas per imperatiu legal però si per un imperatiu ètic, tota presidència o càrrec directiu de qualsevulla entitat, per raons obvies d’evitar qualsevulla sospita de clientelisme polític, aixó sí, en el seu moment és clar, i ara, encara no hi ha les llistes confeccionades amic i ex-company de tertúlia a Lleida TV Mariano Gomà, del que has fet se’n diu: Persecució política i no és molt democràtica que en diguem. O sigui que amic Oriol Yuguero ànims, que, per sort, vivim en democràcia, o no?

dimecres, 21 de febrer de 2007

Una autèntica meravella, art en majúscules al MNAC




Dona amb barret i coll de pell (Marie-Thérèse Walter) (1937), la pintura que l’Estat ha comprat per a la seva cessió al MNAC, és un dels nombrosos retrats que Picasso va fer de Marie-Thérèse Walter, la seva companya entre 1927 i 1935, aproximadament, i mare de la seva filla Maya.

En aquests retrats Picasso duu a terme un exhaustiu exercici analític i sotmet a mil transfiguracions metamòrfiques la joventut i la personalitat de Marie-Thérèse. L’artista converteix la model en una icona de la sensualitat a través d’un ric llenguatge pictòric en què la distorsió de formes suposa la consolidació de l’anomenat “estil Picasso”, que va marcar les claus del llenguatge artístic del segle XX.

Dona amb barret i coll de pell (Marie-Thérèse Walter) constitueix l’epíleg de la confrontació al Guernica entre les dues models essencials d’aquell moment: la mateixa Marie-Thérèse i Dora Maar. Mancada, però, de la profunda càrrega simbòlica que encarna Marie-Thérèse en el Guernica, Picasso la mostra aquí molt més convencional i exempta de dramatisme. Tot i la distorsió de la forma, la divergència de la mirada i l’angulositat dels trets fisonòmics, aquest retrat és fàcilment identificable, igual que els que va fer en aquest mateix moment de Nusch, la segona esposa de Paul Éluard, i de Dora Maar.

Crònica electoral XXV: Guadalajara

Pot semblar una notícia petita, però la visita d’Àngel Ros a Guadalajara, a les instal·lacions de la cervesera Sant Miquel, és una mostra més de la vitalitat que alguns podrien titllar d’economicista de l’alcalde i candidat socialista, jo ho valoro com un fet de futur, que és en definitiva el que representa, l’aposta per la investigació, l’I+D+i+s (investigació, desenvolupament, innovació, societat), d’acord amb el canvi de paradigma que es produirà d’aquí a pocs anys i que hem de començar a gestionar des d’ara.

El candidat opositor, s’ha pagat una plana sencera per afirmar que ell no està en contra, per exemple de la nova llotja, segurament la memòria de peix que té la societat en general li permeten de poder fer afirmacions gratuïtes que les hemeroteques desmenteixen, és una manera de contestar el vídeo de la JSC i els mitjans, per altra banda contents, tot i que Segre denuncia en portada un fet com són els obsequis nadalencs de la Diputació de Lleida als electes provincials, una despesa desmesurada que ens hauria d’avergonyir a tots plegats.

Ahir la tertúlia de Ràdio Popular va ser prou animada, sota el guiatge de l’amic Sergi Tor, la meva intervenció a “el contrapunt” va tenir dos moments principals, un en el que denunciava l’actitud “cicatera” de l’Associació Víctimes del Terrorisme a la que calia criticar, perquè no era mereixedora de cap respecte i en particular del seu president, sotmès a les directrius del Partit Popular, que ara convoca una nova manifestació perquè no li ha agradat la decisió del Tribunal Suprem en el cas De Juana; l’altra intervenció va ser per fer palesa la teoria de l’error comès en la transició política que situo entre l’any 1977 i 1979, en situar el cens automàtic però tenir por d’establir el vot obligatori que ens porta a paradoxes polítiques com el baix percentatge de participació en el referèndum andalús i que descric abastament en el post “Repensar el model”.

El dia va ser esgotador per a mi, que encara estic recuperant-me, com diu el meu amic Marc, de la mala salut de ferro que gasto, al vespre el sopar tertúlia de la FECOLL, una reunió entranyable i a la que em resisteixo a faltar, on aquesta vegada el convidat era el Conseller del DAR, l’amic Quim Llena, una reunió distesa amb representants del món agroalimentari de Catalunya, on no podia faltar el recurs a la campanya política dels dos sindicats presents en el sopar UP i JARC. Llena va donar la seva visió de la situació amb les dosis de pragmatisme que el caracteritzen. Com que ja havia parlat del tema en la tertúlia de la radio, vaig reintroduir el tema a la tertúlia i ens va explicar quin va ser el paper que va jugar Catalunya en el canvi de posició, encara que sigui a contra cor de la Ministra de Sanitat en matèria del vi. Només na queixa d’aquests sopars tertúlia, el fet que siguin òbviament al vespre, no hauria de comportar llargues vetllades i convindria establir una hora d’acabament, com ja es comença a fer en tota reunió de treball, substancialment per a fer racional la nostra vida, sinó la salut ens perilla, i ho sé per experiència. A banda, un sopar encantador, amb una bona dosi de política Agroalimentària.

La classe mitjana

El meu amic Xavi Maurel, publicava ahir a Segre un dels seus articles de reflexió en profunditat, aquest cop on es qüestiona la existència de la Classe mitjana, però he de dir que aquest cop discrepo d’ell, perquè sempre he tingut clar que la classe mitjana no ha existit mai, que era una fal·làcia del sistema per a fer creure a la gent al pertinença a una classe social per a mi inexistent. Segurament la lectura de sociòlegs com ara el nord-americà Kerbo et farien entendre la meva argumentació que Maurel fonamenta en paràmetres econòmics i jo en sociològics. Després dels preceptes de la lluita de classes de Marx i la relectura que en fa, per exemple Weber, les classes socials recuperen el paradigma clàssic i queden establertes només en tres grans grups perfectament identificables: classe treballadora (inclou colls blaus i colls blancs), classe corporativa (la que gestiona els mitjans de producció sense ser-ne titular però manda un huevo, per exemple Pizarro de Endesa) i la classe alta (aquell 5% que tenen la riquesa mundial en les seves mans, algunes fortunes identificades i d’altres no, i que en tot cas es titular dels mitjans de producció per utilitzar un símil clàssic).

dimarts, 20 de febrer de 2007

Ségolène Royal es recupera en front de Nicolas Sarkozy


Els meus amics del PS francès, m'envien unes dades que voldria compartir amb tots vosaltres. Ségolène Royal, va ser nvitada dilluns 19 a TF1, al programa "J'ai une question à vous poser", que va tenir un audiència mitjana de 8,91 millions de telespectadors, contra 8,241 millions per Nicolas Sarkozy dues setamanes abans, segons les xifres de Médiamétrie comunicades dimarts per la cadena.



El programa va registrar una part de l'audiència de 37%, amb TF1. "J'ai une question à vous poser" amb Nicolas Sarkozy com a convidat la va tenir del 33%, el 5 de febrer. Però el que és més important és que sobre les 21H30, el nombre de telespectadors mirant Ségolène Royal va superar els 10 millions, amb un pic d'audiència de 10,595 millions. "J'ai une question à vous poser" confronta un candidat à l'électció presidencial amb un pannel de 100 persones, que li fan tot un seguit de preguntes durant quasi bé dues hores.



Aquestes dades si més no deostren un cert interès de la candidata socialista que havia perdut un cert relleu en els darrers dies, també pels escàndols d'espionatge i sobre les seves remuneración, el que evidencia una certa recuperació de la que ens felicitem.

Repensar el model

Que ningú no tingui cap dubte sobre la legitimitat dels resultats del recent referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, que ningú faci demagògies barates per la participació més o menys alta i en tot cas si ho fa, que reflexioni sobre la responsabilitat que tots tenim en que aquestes coses succeeixin.

Dit això caldria obrir una reflexió difícil, si voleu, però que òbviament sorgeix dels ímputs i variables que s’han anat rebent en els darrers anys, ímputs i variables que ens fan pensar a alguns, quina és la veritable situació de la democràcia, un model en el que s’ha produït al meu entendre un procés de desparlamentarització, vinculat particularment al desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació que permeten substanciar el debat polític fora dels àmbits que els és propi, la seu parlamentària, en veure amplificat de manera singular el seu missatge a través tant de medis afins com de medis adversos, en un i altre lloc amb efectes similars traduït en la dialèctica del conflicte, quelcom que no és aliè a la resta de democràcies occidentals.

Certament el descens de participació en les darreres dues consultes, la de l’estatut d’autonomia de Catalunya, si bé que les referències històriques referides a l’estatut de 1.979, ens plantegen dades de similars característiques, i l’estatut d’autonomia d’Andalusia, són variables d’avís que poden ser enteses a partir de dimensions polièdriques del context democràtic, apuntàvem la desparlamentarització, però segurament la pèrdua d’interès per la política, és a dir pel context polític de les coses, no per les polítiques que desenvolupen tal o qual govern, tal o qual opció política, no ens situen a molta distància de l’interès del que succeeix, per exemple, en un país amb tanta tradició refrendatària com és la Confederació Helvètica: Suïssa.

La diferència potser pot radicar en el fet que la manca de processos refrendataris permanents, en el nostre país i la transcendència de les Lleis Orgàniques Especials, els Estatuts d’Autonomia que s’hi sotmeten formant part del corpus constitucional, haurien de portar als ciutadans a una participació més elevada i per tant ens hauria de fer valorar la correcció o no de les campanyes institucionals, i fins i tot el model de campanya utilitzats per unes i altres forces i com no l’esgotament general que la desparlamentarització abans citada, amb l’ajut de l’avidesa de notícies dels mitjans de comunicació, poden generar en el ciutadà mig, que fins ara, quasi 30 anys després de l’establiment de la democràcia, no començarà a rebre formació acadèmica a primària i secundària en matèria política i esperem-ho sobre el valor del vot.

En un moment en el que ens plantegem la viabilitat del model d’Hondt i la possibilitat de l’establiment de noves fórmules i noves modalitats, al menys pel que fa al sistema electoral a Catalunya orfe d’una llei electoral que en el desplegament autonòmic hauria de plantejar la seva nova formulació, seria hora de valorar la necessitat de fer allò que no es va voler fer en els inicis de la incipient democràcia, l’establiment del vot obligatori, que tenen implantat països com ara: Austràlia, Bèlgica, Xipre, Luxemburg o Uruguai, que hauria creat unes dinàmiques de costum que hores d’ara ens evitaria d’estar parlant d’aquest problema des d’una perspectiva del desencís de la ciutadania pels quefers polítics, òbviament inadmissibles si entenem que la vida democràtica és la òptima del sistema de democràcia liberal representativa en el que vivim on el vot, on els processos electorals, son entesos des de la perspectiva de producció de legitimitat en benefici dels titular del poder constituït, els propis ciutadans i com un instrument de reivindicació democràtica, de manera immediata i general.

El tractament del vot com a facultat o com a deure es relaciona evidentment amb les tasses de participació i en els estudis empírics que se n’han fet sobre el particular se situa l’impacte de la disposició a l’entorn del 30%, no tan per la mesura sancionadora, com per la creació d’una cultura política de tipus dominant que acaba considerant el no vot com una mesura antisocial i censurable, de fet una raó que ja ara fa que els abstencionistes facin inhibició d’aquesta actitud quan son interrogats per les enquestes d’opinió i l’amaguin als enquestadors.

dilluns, 19 de febrer de 2007

Crònica electoral XXIV: Les taules de debat del PSC a la ciutat de Lleida.


Avui Ros, l'alcalde de Lleida i candidat socialista a la reelecció presentava als mitjans de comunicació les taules de debat, una manera de fer que aposta per conèixer quines són les propostes que poden "exigir" els ciutadans i ciutadanes convidats a participar-hi i que juntament amb les propostes fetes des de la militància del partit poden configurar un programa en la òrbita del model participatiu d'elaboració del mateix.


Aquest debat que fa temps es va iniciar en el sí del PSC, atorga una certa distància al model més pròxim de Ségolène Royal, la candidata del PS que a França ha utilitzat un model similar, és clar que ella a nivell general, i nosaltres a nivell local. Però hem après que la dinàmica participativa comporta saber escoltar, que és el que va a fer, a persones significades, sense obviar aquelles recomanacions que se'ns facin per qualsevulla via que ens ho vulguin fer saber els ciutadans i ciutadanes d'aquesta ciutat, perquè és clar que hi ha un paradigma ideològic que a mes vindrà ratificat per la Conferència Municipalista que tindrem al mes de març, però també hi cap, amb aquest paradigma un cert pragmatisme, en allò que potser ens pot ser aliè i que aquells i aquelles que participen en aquestes taules de debat ens podran fer arribar i debatre.


Segurament la conclusió final serà que el nostre programa, aquelles idees, aquells projectes, són evidentment aquells que demanda la societat lleidatana, perquè com algú ja va dir, nosaltres, els socialistes, som el partit que més s'assembla a la societat mateixa, i els nostres adversaris polítics ho saben clarament i diàfanament. Tenim projecte i tenim candidat, és a dir el millor projecte i el millor candidat, sense que això soni a petulància o pedanteria i per tant hauria de ser el PSC qui lideri de nou el projecte de ciutat, si els nostres conciutadans ens fan confiança el proper 27 de maig, és a dir d'aquí a 97 dies exactament.


A la foto Àngel Ros, acompanyat de la seva directora de campanya, Marta Camps.

diumenge, 18 de febrer de 2007

Ull clínic


El diari El Punt, en la seva edició de Barcelona, publica avui un reportatge sobre l'art jove emergent d'una molt alta qualitat. Maria Palau em demanava feia dies, com ho va fer també a altres 40 crítics de tot Catalunya una reflexió i un llistat de noms, evidentment en aquest tipus de valoracions hi entra, vulguem-ho o no, un factor, una variable subjectiva que fa que el resultat final del reportatge que avui ha presentat el rotatiu barceloní, segurament no hagi agradat a tots els que hi hem col·laborat, potser perquè el món de l'art es troba en un moment de transició, o perquè malgrat Catalunya ser un referent, no emergeixen amb aquella força internacional els autors com molts voldriem.



En tot cas és d'agrair el fet que hagin volgut tenir present l'opinió de gent que no veu de les fonts barcelonines o que d'alguna manera està al marge de la gestió cultural generalista; de fet l'autora del reportatge en fa una clara distinció, però suposa al seu entendre, i ho comparteixo, una guia per veure quins son els referents, quina és la visió amb la que coincideixo i com hi ha hagut un escorament clar del món de l'art cap a la creació audiovisual, si entenem com a creació nova, distinta dels paradigmes clàssics, per tant, és difícil de veure-hi entre els noms que es descriuen a El Punt tant pintors com escultors. Sacrilegi! cridaran alguns, segurament tant bon punt ho hauran llegit determinats components dels cercles artístics del nostre país, però potser la coincidència de tants professionals vol dir alguna cosa, no.



A la foto un dels artistes que vaig proposar: Carles Congost (Olot 1.970) i que ha quedat recollit en el reportatge. (Foto El Punt)

Llibres Vs Carnaval



Ahir dissabte, vaig sortir a fer un passeig, a veure si les cames m'aguantaven. La veritat és que aquesta mala salut de ferro meva, em va permetent de mica en mica una certa normalitat que encara no ho és del tot, tot i que intel.lectualment començo a estar força actiu.

La ciutat estava plena de gent que o bé esperava el recorregut de les comparses del Carnaval o bé de gent amb l'ambient carnavalesc de gresca i xerinol.la. Jo no, mai m'han agradat a mi especialment aquestes coses, va de gustos.

Vaig estar una estona, fins que les cames m'aguantaren i després una visita obligada a la llibreria Caselles, d'un antic company d'estudi al Col.legi Episcopal i vaig triar dos llibres de fàcil i ràpida lectura i que us recomano:

"Jo he servit el tripartit; docudrama d'un ex de Maragall" de Rafael Vallbona publcat per l'Esfera dels Llibres.

Un altre llibre que també us recomano, que resegueix una teoria que jo vaig anunciar en alguna tertúlia:

"L'Opus Dei enfronta Catalunya amb l'Aragó", un llibre col.lectiu editat per Llibres de l'índex

si decidiu llegir-los espero que la lectura us sigui agradable, però el que és més important: útil.

dissabte, 17 de febrer de 2007

Crònica electoral XXIII: Miguel Àngel Rodriguez protagonista del Manual del perfecte idiota



És una autèntica vergonya que el Sr. Rodríguez s'atreveixi a preguntar quin grup terrorista va portar Zapatero a la Moncloa. La resposta li ho dona Pepe Blanco, Secretari d'Organització del PSOE i ho diu també Iñaki Gabilondo a Cuatro: "11.000.000 d'espanyols que el van votar". Hi haurà algun fiscal que d'ofici instrueixi contra aquest vividor? De fet el Sr. Miguel Àngel Rodríguez, acaba d'escriure amb aquesta pregunta la primera línia del Manual del perfecte idiota: ell!

Crònica electoral XXII: t'equivoques amic Cal

L’amic Joan Cal, director executiu del Grup Segre, en “la peixera” d’avui al diari Segre, una mena de contraeditorial, carrega contra els socialistes per no haver donat suport a la moció convergent sobre el Túnel de Vielha a la Diputació de Lleida. Cal, que moltes vegades té un oportú criteri crític i acostuma a encertar-la, aquesta vegada crec que no ha estat tant d'encertat com acostuma, potser fins i tot fa una mica de demagògia, res estrany, perquè altres mitjans ho fan habitualment.

No pots, amic Joan, parlar de la distància entre servidors públics i mitjans, perquè no n’hi ha, en absolut, perquè les administracions aboquen no pocs diners en els mitjans, i per tant, la absoluta legitimitat no hi és. La distància entre la classe política i la ciutadania ve més donada per la desparlamentarització de la vida política, que ha trobat en els mitjans nous aforaments en els que establir la discussió i la dialèctica parlamentària del nivell que sigui: local, autonòmica o estatal, i on també la premsa hi juga un paper d’àrbitre que de vegades sublima un poder, el quart poder, com us diuen, que entenc no us hauria de correspondre.

Deslegitimar l’opció del PSC, que considera absolutament oportunista la moció de President de la Diputació qui, mai, repeteixo mai, s’havia interessat per la situació dels aranesos, ni amb mocions ni amb inversions, una moció que es fa concret ara aprofitant un accident que ha tingut una ràpida solució per part de l’administració competent, el Ministeri de Foment, és atacar una opció absolutament vàlida, malgrat no es combregui amb la seva posició desfavorable i de denuncia socialista, perquè potser és no entendre tampoc el vot en contra del reconeixement de crèdit de 2006 que el PSC ha formulat, on hi entren factures de 2004 i 2005, el que denota una absoluta mala gestió, un reconeixement on també hi ha fres retardades dels dos mitjans escrits de Lleida, retardades, és a dir no entrades del 1 al 15 de desembre com hauria de ser lo habitual.

Segurament, retornant al tema de Vielha, si hi hagués hagut un retard considerable en la solució del problema que és tècnic i no polític o un interès, només una mica per la dinàmica d’un túnel, el segon, que les hemeroteques demostren que ni al Síndic interessa, aleshores potser entendria al President i a “la peixera” de l’amic Cal, ara no, ho sento Joan.

Poliblocs


No puc deixar de saludar el naixement d’una blocsfera de la mà de poliblocs.cat, impulsada per Saüll Gordillo el periodista tecnològic que m’ha citat alguna vegada en el seu blog. I saludo l’experiència perquè permet de descobrir el món de la política, del periodisme tecnològic per altra banda de gent experta i menys experta, però quines reflexions poden resultar interessants, a banda de dignificar en molts casos la professió de la política, tant des d’un perfil acadèmic, com professional, com orgànic, etc.

Benvinguda doncs aquesta iniciativa.

divendres, 16 de febrer de 2007

Crònica electoral XXI: M'agrada Lleida!

Acaba la setmana, amb un divendres de tensió. Ahir els joves socialistes presentaven el seu instrument tecnològic de campanya. Avui ningú no és res sense blog, web o el que s’hi assembli. la factoria d'idees, un nom interessant i amb un objecte que també ho és, recollir idees i aportacions i ser sensibles al teixit social en allò que afecta als joves. Contravenint la màxima de Sir Winston Churchil, han publicat un vídeo, ai, aquesta joventut!

Si, el del vídeo avui estava enfadat a la Diputació provincial, considera als socialistes un provocadors que només el volen putejar, quina barra!, presenta una moció sobre el Túnel de Vielha ara, quan en la seva vida se’n havia recordat dels aranesos; com diria aquell que va presidir el Congrés de la mà del de l’Iraq: “manda güevos”! I just quan en cinc dies s’ha solucionat l’esvoranc.

El dilluns Àngel Ros, l’alcalde i candidat socialista a la ciutat de Lleida i Marta Camps la seva cap de campanya, presenten el model de taules de debat per a recollir les aportacions al programa electoral. Una bona feina en la que s’aposta pel model participatiu (model Ségolène) que queda millorat en tenir un candidat i alcalde que no ha deixat en cap moment d’establir el contacte amb la ciutadania a partir de dues apostes fonamentals: la gestió, per una banda, fonamental diria jo, i l’interès per la cosa pública a partir de la relació amb la ciutadania, absolutament indispensable en un magistrat públic (m’agrada aquesta terminologia de la Grècia clàssica)

19.000 gràcies!

Quan vaig començar aquest blog, encara no havia començat el “boom” blogista que hi ha ara, érem uns quanta, menys que ara que anàvem insertant les nostres reflexions a pàgina en blanc, és a dir, patint el síndrome clàssic dia a dia. Avui ja he superat les 19.000 visites des que vaig ficar el comptador el 22 de gener de 2006, quasi 6 mesos després de començar a caminar per la galàxia blogger i em sembla impossible com tanta gent hagi pogut tenir interès per allò que penso, per allò que escric.

A tots i a totes els que us heu sentit atrapats per les meves reflexions de política, d’art i d’altri, moltes gràcies per haver tingut la paciència de llegir, us agraeixo la vostra visita i el vostre comentari quan l’heu deixat. La disciplina diària en el treball de reflexió blogger, fins i tot quan la salut no t’acompanya, és una bona companya en la diagnosi de la vitalitat intel·lectual d’un país, i només cal veure les blogesferes o els blocs que han nascut que agrupen altres blocs.

Una cita

Dedicada a la meva amiga Joanna:

D'Aristòtil (384 AC-322 AC. Filòsofo grec):

"Aquell que posseeix les nocions més exactes sobre les causes de les coses i és capaç de donar perfecte compte d'elles en el seu ensenyament, és més savi que tots els demés en qualsevol altra ciència."

Crònica electoral XX: la Val d'Aran

Avui continua la polèmica instrumentalitzada absolutament per CiU, tant des de la Diputació provincial lleidatana, que demà veurà una moció que ja havia anunciat el seu president, que no té altra cosa a fer des de fa dies que cercar motius per sortir a la premsa, donat que per la gestió de la institució ja no li és pràcticament possible. Parlem de l'esfrondament al Túnel de Vielha, a la Val d'Aran. També el Síndic de l’Aran hi ha dit la seva, demagògicament, fent-se la víctima, menyspreant tant al Ministeri de Foment com al Departament d’Obres públiques de la Generalitat, o al propi delegat del Govern, etc.

Una actitud inacceptable i fins i tot diria que intolerant, del tot si val. Veritablement aquesta manera de fer política, vergonyant, ens hauria de fer pensar a tots plegats des d’una perspectiva ciutadana si convé continuar mantenint determinades persones en política, que posen per damunt de tot els seus interessos, les seves aspiracions i expectatives, malgrat pugui donar la sensació que vetllen pel territori. No ens enganyem, representen les opcions de la dreta mes rància.


Sobre el tema del túnel, és interessant de conèixer el que diuen Joan Rangel, Delegat del Govern a Catalunya i el Diputat al Parlament Francesc X. Boya, sobre el particular

dijous, 15 de febrer de 2007

Crònica electoral XIX: "La cultura de Lleida per al segle XXI"



Ahir al vespre, l'Àngel Ros, tancava el cicle de conferències d’alcaldables que ha organitzat l’ateneu popular de ponent, un cicle al meu entendre mal programat, segur que fet amb la millor de les intencions, però excessivament lluny dels comicis, al menys no ho han fet al mes de gener com inicialment estava previst.

En tot cas ha estat una xerrada, que va titular així: "La cultura de Lleida per al segle XXI", en la que va estar arropat per una bona munió d’amics que erem en primera fila i amb una assistència més que considerable, que omplia la Sala Nausica de l’Ateneu a banda de la gent dreta que seguia les disquisicions del candidat socialista.

De fet ha fet una glosa transversal amarada del concepte “cultura” entès com a canvi de paradigma, perquè per a nosaltres, els progressistes, la cultura és alguna cosa més que l’element simbòlic, és com deia Ros, el concepte de l’art, de la filosofia diria jo, amb una referència clara a com va ser el procés de ruptura que va representar el pas de la alta edat mitjana al Renaixement.

M’he trobat absolutament còmode escoltant-lo, probablement perquè al llarg del seu discurs he anat descobrint no poques referències ideològiques que m’eren properes i no poques reflexions que coneixia, amb un apunt als constructors de piràmides que segurament pocs haurem entès, però que té un significat profund dins de les meves pròpies conviccions.

És evident, com em deia algú que ”no hi ha color”, però encara més: només ell té un projecte que abasta alguna cosa més que el propi localisme o provincianisme, que altres lideratges representen. el model de Ros abasta, com tantes vegades he reivindicat, un paper de la ciutat de Lleida en el concert de les ciutats mitjanes no ja de l’Estat, també d’Europa, a través de la cultura, de la ciència, de les humanitats i de l’art.

dimecres, 14 de febrer de 2007

La crítica d'art i els artistes joves emergents

Quan Maria Palau em demana una reflexió per al diari El Punt, en un reportatge que aquest rotatiu publicarà el diumenge dia 18, sobre els creadors emergents de l’art contemporani català, el primer que se m’acut és de pensar com és aquesta nova generació, al meu entendre, potser una de les millors formades de la historia de l’art, o bé des de la perspectiva de la mateixa historia de l’art, o bé des de la perspectiva de la formació i el mestratge en les diferents escoles.

Segurament aquesta primera introducció no aporta cap novetat, si tenim en compte que tots els estudis ens estan dient precisament això, la alta formació d’aquestes noves generacions, però cal tenir present que és important de reconèixer-ho en l’àmbit concret de la creació artística, perquè sense una formació acadèmica o professional, difícilment pot arribar a realitzar-se una bona aportació en l’àmbit de la creació artística.

El handicap principal amb el que es troben aquestes noves generacions, és precisament que el recorregut de les escoles clàssiques en el context creatiu no han deixat pas, encara, a nous paradigmes estètics, a noves formulacions i la evolució del context artístic es troba donant voltes a l’entorn permanent de les formulacions estilístiques i estètiques dels grans noms de l’art, de manera que resulta paradoxal, esperar de les noves generacions d’artistes alguna proposta nova, quan sempre seran sotmesos a l’anàlisi a partir d’aquest paradigma ja clàssic.

Segurament el procés evolutiu de la societat i fonamentalment en allò que fa referència al desenvolupament tant dels processos de la biotecnologia com de les tecnologies de la informació i la comunicació, ens hauran de permetre, a ben segur, rebre nous ímputs en lo relatiu a la creació artística en els propers deu o quinze anys. Mentre tant, el corresponent artístic es limitarà al procés imitador, al procés amplificador de les grans escoles contemporànies, des de perspectives estètiques dispars, tot i així cal reconèixer el treball investigador que realitzen aquests joves en un context tant i tant difícil, en un escenari absolutament advers. Cert és però que diferents àmbits de la quotidianitat, com ara el disseny en les seves diferents vessants, reben no poques aportacions dels creadors contemporanis, aconseguint d’aquesta manera que l’art contemporani prengui possessió de la vida diària, quelcom a lo que aspira l’art, a ser una extensió estètica de l’individu, de la pròpia societat i el seu context. Podem trobar també noves realitats creatives, el llenguatge audiovisual en totes les seves vessants, per exemple, on molts creadors d’aquestes noves generacions descobreixen les possibilitats expressives, de manera que el procés d’investigació, el procés d’anàlisi continua, a través dels instruments que ens són propis en la quotidianitat com a suports de l’expressió estètica.

dimarts, 13 de febrer de 2007

Crònica electoral XVIII

Avui he retornat a la meva habitual tertúlia dels dimarts a Ràdio Popular, que modera el periodista lleidatà Sergi Tor, m’he tornat a retrobar amb els amics Alturo, Piniés i Fernàndez, amb qui compartim una certa complicitat després de tant de temps en la mateixa tertúlia, malgrat les postres diferències ideològiques, que no personals. De veritat que un començava a tenir “mono” de tertuliar, tot i que el tema d’avui, l’esllavissada al túnel de Vielha era un autèntic “marron”.

Hauria volgut assistir a la inauguració oficial de la gesta artificial al camp de futbol del Pardinyes, el meu barri, però com que ja he començat a entrar en la dinàmica de les reunions pre-electorals, m’ha estat impossible, tot i que això m’ha permés de poder departir una mica amb els companys i companyes, amb els qui feia molts dies que no ho feia. Per la tarda ja ho he fet amb la gent gran del partit i ha estat un autèntic plaer la seva benvinguda sincera.

dilluns, 12 de febrer de 2007

Dues cites vàlides per a tota campanya.

La primera, de Martin Luther King Jr (1.928-1.968): "Si pretenem avançar, haurem de tornar enrera, i descobrir de nou els valors preciosos, perquè tota la realitat gira a l'entorn dels fonaments morals i perquè tota realitat té un control espiritual".

La segona, de François de La Rochefoucauld (1.613-1.680): "L'egoïsme parla tots els idiomes i interpreta tots els papers, fins i tot el de l'altruísme".

Crònica electoral XVII

Avui he començat la meva reincorporació a la vida política i del cert que he rebut una bona notícia, el fet de conèixer com el Govern de la Generalitat està estudiant l'aplicació d'un protocol d'acollida per a immigrants que suposa també un plus afegit d'integració i que gestionaran els Ajuntaments. Per fi es comença a entendre que no es una qüestió baladí i que no pot ser deixada en mans de la iniciativa privada (llegeixis ONG), que és una raó d'Estat i que com a tal s'ha de gestionar i que abasta no poques qüestions transversals, que van més enllà dels interessos de subsistència que mouen a no poques ongs, per ben intencionades que estiguin.

El meu ritme encara és lent, després de tants dies d'hospitalització i segurament l'edat que no perdona, per això la meva agenda anirà assumint dia a dia més línies, però de moment cal donar al cos els nutrients que li són necessaris, perquè se m'ha quedat sense reserves, em resulta estrany, tot i que és recomanable pels dietistes, de fer tantes menjades al llarg del dia, potser les bones costums em faran tenir un plus de salut a mig termini?!.....


Tot i així la meva amiga Raquel Querol m'ha fet saber de les jornades en les que participa i que tindràn lloc a Osca els propers 9,10 i 11 de març, sota un lema genèric de "ciutat digital" que organitza el grup de la societat de la informació del Partit Socialista Obrer Espanyol, una trobada interessant de gent de les blogsferes, quin enllaç podeu trobar, si us interessa, al peu d'aquest meu blog i on en una de les taules rodones participarà també l'alcalde Lleida Àngel Ros.


Malgrat el domini mediàtic de Sarkozy, la Royal va presentar ahir a París les seves propostes, el pacte presidencial, però el model de revitalització de la dinàmica cooperativa en el sí de militants i afiliats pot haver-li fet perdre un temps que hauria d'haver destinat ja a trevallar a peu de carrer, o al menys a nivell mediàtic que és el que la dreta francesa, ara per ara controla; espero equivocar-me si més no.

diumenge, 11 de febrer de 2007

Un video-reportatge excel·lent de La Sexta: Aznar, la gran mentida!

Recordeu que les armes de destrucció masiva? "Yo no lo sabía", ens diu ara! Quina vergonya (per no utilitzar una altra definició més dura que també si escau)!

Crònica electoral XVI: Unes gotes de sinceritat

Avui, el sol lluïa fort, feia de fet un dia de primavera i he sortit a passejar, al meu ritme, he trobat amics, hem parlat, feia dies que no ho feia, i aquest matí de diumenge, l’he vist amb un altres ulls, gaudint-ne cada instant, cada moment, cada glop d’aire... Mes tard, he pogut escoltar el missatge de José Luís Rodríguez Zapatero al pavelló de Dos Hermanas, a Sevilla, ple de gom a gom, on una i una altra vegada reeditava el seu discurs amarat de republicanisme, però on hi afegia unes gotes de dignitat, unes gotes de sinceritat, en definir la política com alguna cosa més que el discurs, que per cert feia sense papers, “cal, deia, afegir unes gotes de sinceritat, unes gotes de veritat al discurs polític”, a banda de les referències que en un o altre moment feia de la fraternitat, de la igualtat o de la llibertat.

Aquest vespre li toca a la Ségolène Royal, que ha començat a caure en les enquestes de la cursa electoral per la presidència de la República francesa. Segurament perquè la societat francesa no és una societat tòpica ni condescendent a l’us com ho pot ser qualsevol de les societats de l’Europa continental, potser aquest és el gran error dels seus estrategues, per sort la societat francesa és una societat amb un alt nivell de cultura política, de cultura en general diria jo, i el model de recuperar la participació a partir dels models clàssics, com ho proposava Anna Harendt, potser, no és el que la societat francesa demanda. De tota manera, el model de participació en la gestió de programa, un actiu “de manual” que ara totes les forces polítiques usen, no ha de treure que els líders dels partits aportin una determinada visió del panorama polític, de manera que n’estic convençut que l’electorat francès espera encara aquella proposta, aquell discurs que li cal fer a Ségolène Royal, que al meu parer no hauria d’haver deixat de ser la Presidenta de Poitiu Charentes, aquell perfil de governant d’una regió important, però hi ha criteris i els seus directors de campanya així ho han decidit, de vegades el publicisme opera més en les campanyes que la ciència política. Esperem que a partir d'aquest dia s'obri el clam del nou republicanisme que se li atribueix i recuperi els punts que apareixen en els balanços de les enquestes, que semblen l'única cosa important als mèdia, tot i les cent mesures que ha anunciat.

El diari El Punt em demana de parlar de nou art emergent, vaja, dels creadors emergents a Catalunya; és tot un honor, que un crític de comarques tingui la possibilitat de parlar, de fer referència a la seva visió del nou art. De fet em costa soviet de descobrir aquesta nova creació, l’art es planteja a partir de la còpia i la recòpia de l’instrument clàssic, resulta complicat de veure noves apostes que entusiasmin, perquè difícilment aporten alguna cosa nova, i de vegades, potser fins i tot són sacrílegues amb els esquemes tècnics. Segurament l’art va de la mà del propi paradigma social i aquest encara no entrat en el procés de canvi que s’albiren en els entorns sociològics per d’aquí a 10 o 15 anys, potser aleshores, la concepció de l’art, l’esquema d’un art fins i tot biònic podria aportar novetats creatives, en tot cas intents de vertebració de nous conceptes estètics. El cert és que hores d’ara encara no se ben be que escriure. Encara em queden 24 hores, suposo que això és la síndrome del paper en blanc.

dissabte, 10 de febrer de 2007

El Bisbe se'n va


Curiosament ens vem conèixer en la manifestació contra la Guerra de l’Iraq, si, ell també hi era, un home senzill baixet d’alçada com jo mateix, amb una ment lúcida, segurament preparat per la alta magistratura eclesiàstica que encarnava i amb qui va er un plaer de parlar, tot i el meu plantejament vital laic.

Segurament ha sabut donar un impuls diferent a la defensa del patrimoni eclesiàstic, i reitero patrimoni eclesiàstic, que no de Lleida, en el tema del Diocesà que tant ha polititzat una determinada figura de les nostres terres (amb ambicions polítiques locals) a la recerca d’un benefici que de poc li serveix ni tan sols viatges fantasma a Roma a veure no se sap ben be qui i que avui aplaudeix el meu amic Jordi Pérez , director de La Manyana, en destacar que Ciuraneta ha treballat pel territori i no com altres que han obeït el pito, referint-se a aquells que hem tingut un criteri diferent, però respecte del que ha sustentat el diari, és clar que la coincidència no té com explicar-la entre tots nosaltres, potser se'n diu coherència i no aprofitament circumstancial.

La ignorància dels processos de la possessió i la propietat, en la determinació de la legislació especial que permet els concordats de la santa seu per una banda, però també perquè aquella legislació especial ho és en funció de l’aplicació del codi Canònic que li es propi en la gestió dels seus afers interns, ha posat de manifest a banda i banda de l’opinilogia lleidatana un conflicte que, segurament mai hauria d’haver arribat si s’haguessin fet les coses be, tant per part de les administracions autonòmiques precedents com per part de la magistratura eclesial que va precedir al Bisbe Ciuraneta.

En tot cas saber-me content d’haver-lo conegut, malgrat ser un descregut i agrair-li l’orgull del saber-se en possessió, al menys de la veritat moral. Seria un bon sentit que els tribunals eclesials de La Rota donessin la raó a un home bo, no? L'alcalde Ros fa una proposta que em sembla assenyada, la de donar-li la medalla d'Or de la Ciutat a Ciuraneta, hem sembla molt bé!

divendres, 9 de febrer de 2007

Absolutament d'acord!

Els que em coneixen saben que de vegades jugo al joc de l’enfant terrible i en sóc conscient de l’efecte distorsionador que això pot provocar en el meu entorn, fonamentalment perquè aquest joc s’ha convertit darrerament en una variable que afecta, ineludiblement, a la meva manera de veure les coses, de veure la gestió, de veure la política, de veure la cosa pública, la democràcia, la ideologia, el partit, etc.

No és cap boutade i n’hem parlat, em parlem tot un seguit de persones, compromeses amb el que representa ser i estar en la defensa dels interessos de ciutadania, encara que això pugui semblar un tòpic. Vaig aplaudir la proposta de Miquel Iceta i ho faig de nou en el seu article publicat també al digital de El País, conscient que la tendència natural de les coses és fonamentalment al canvi, una raó existencial que en delimita el context en el que es desenvolupen i per tant en tot allò que afecta la política en majúscula, és a dir al context social i cultural de la política, on les variables han canviat, no ja respecte de 1.978, com fins i tot respecte dels darrers anys, cal tenir una visió oberta i veure com els paradigmes canvien, no tant perquè autors diferents, Beck, Pannebianco, Sartori, etc. Ens ho diguin, si més no per a constar una evidència que resulta de vegades complicada de determinar a partir del context de la bombolla endogàmica que són els partits de masses, encara ancorats en el seu propi paradigma del segle XIX.

Deia que aplaudeixo el que diu Iceta, no per raons de seguidisme, perquè si alguna cosa em caracteritza, com deia al començament d’aquest post, és la meva posició d’anàlisi permanent que algú fins i tot ha criticat, perquè, si la societat canvia, si nosaltres com a persones, encara que siguem animals polítics, canviem, també la política, el seu context, els seus instruments i també les pròpies organitzacions, com a associacions que en són, malgrat la seva alta responsabilitat institucional i constitucional.

Com puc no estar d’acord amb les afirmació del meu amic Miquel?!, En els darrers paràgrafs del seu article, enllà on breument ell ens fa un apunt de la seva visió del context partidari, certament i per no mediatitzar-ne la seva lectura us el recomano. Ell l’ha titulat: “Escudella barrejada”. Només voldria destacar-ne un apunt, que ja vaig avançar en la meva reflexió sobre l’escollit candidat Àngel Ros a l’alcaldia de Lleida, fonamentalment per la coincidència en els plantejaments que en fa Iceta, quan ens diu, i no crec equivocar-me si entenc que ho fa circumscrit a tots els nivells de la cosa pública: “Hem de desenvolupar una política que, teixint una ampla complicitat social, abordi amb valentia els reptes calents als que ens enfrontem: precarietat social, qualitat en el treball, immigració, vivenda, emancipació juvenil, qualitat dels servis públics, fractura digital, demografia, competitivitat en el mercat global, innovació tecnològica i formació”, tot això amarat d’una voluntat, com també ens diu ell de guanyar la batalla de les idees, el combat cultural”.


Segurament hem utilitzat paraules diferents i hem posat l'emfasi en determinats aspectes del concepte "política", del concepte "polis", enllà on la respectiva formació acadèmica ens ha dut, però la essència de les paraules, de la semiòtica ens diu, ens aporta una reflexió transcendent que ultrapassa els debats tradicionals en el sí dels partits polítics, ultrapassa fins i tot el concepte anacrònic de més o menys variable nacional, fins a transportar-nos al cocepte mateix de la gestió global de les coses, des d'una perspectiva polièdrica, i no, no ns confonguem no parlo de la tercera via de Giddens, que alguns fa dies van albirar, parlo de la recreció del concepte.

Crònica electoral XV

No s’acaba el degoteig de la polèmica, a l’entorn del principal partit de la oposició. Si ahir era Marta Alòs que anunciava la retirada de la seva vida política, sembla que finalment ha estat un sacrifici, malaurat diria jo, perquè tot i que no teníem sintonia política calia reconèixer en la Marta una defens aferrissada de les seves posicions. Avui ha estat Gonçal Serrate, el President del Consell Comarcal del Segrià, qui ha carregat contra el seu correligionari de la Diputació Provincial, denunciant la manca de projecte municipalista. Ja era hora que ho admetessin, el que era alguna cosa més que un rumor. Certament ens va costar fer entendre que hi havia una situació de precarietat econòmica important en l’organisme provincial, amen de la manca de polítiques en un i altre sentit, la institució provincial s’ha utilitzat al llarg d’aquest anys com una plataforma, i ni tan sols de poder, que seria legítim, una plataforma de projecció personal de tots aquells que aspiren a conformar la llista electoral de Convergència a La Paeria i per tant el territori abandonat i el que és pitjor, com denunciava Serrate, el de l’entorn geogràfic immediat, el Segrià, més encara.

No em sento content, creieu-me, que no li vagin bé les coses al President de la Diputació, i ho lamento sobremanera perquè això suposa que no hi ha un candidat opositor que pugui presentar una gestió digna, perquè animaria segurament la comtessa electoral i ho lamento també pels seus electors; però com he repetit moltes vegades, convé de vegades ser més eficaç i eficient i alhora amb una certa modèstia, per a poder dir, poder explicar als nostres conciutadans quines son les respectives virtuts que ens fan valedors o aspirants.

Avui tot passejant pel carrer major, gaudint d’un mig matí solejat, un amic em reconeixia precisament aquesta manca de sintonia que hi ha en determinats polítics respecte de la ciutadania en general, i com en la figura d’Àngel Ros hi veuen una proximitat que, ell, el meu amic, qualificava de transcendent, a banda del reconeixement a la bona gestió de l'actual alcalde i candidat socialista a l'alcaldia de Lleida . La nit i el dia doncs!. I per adobar-ho la guinda, grata sorpresa, llegint a la premsa com sembla que es procedirà a retirar la medalla d'or de la ciutat al dictador Franco atorgada l’any 1.941: Chapeau!

dijous, 8 de febrer de 2007

Crònica electoral XIV

Recuperant-me encara d’aquesta meva mala salut de ferro, tornant trucades que he trobat enregistrades al contestador de casa, avui m’hauria tocat tertúlia a Segre ràdio, m’ha substituït l’amic i company en Lluís Franco. Avui també he sabut de la “deserció” de la primera linia política de la meva contertuliana, encara que a les files convergents, Marta Alòs, espero que no sigui una víctima, un sacrifici ritual.

A Madrid, s’ha nomenat nou ministre de justícia Mariano Fernandez Bermejo i resulta, paradoxal per no utilitzar una expressió més dura, que el PP el titlli d’ultra, segurament Aznar, reconeguent avui que no era tant llest per saber que no hi havia armes de destrucció massiva, no ho va ser d’ultra, clar, ser ultra és obvi en l’extrema dreta, ser extremadament progressista deu de fer-los por: patètics, de veritat. Per cert demanarà perdò Aznar i/o Rajoy? n'estic convençut que encara pensen que ho hauriem de fer nosaltres pel maltractament que n'hem fet.

De nou em sorpren un article de Joan Subirats a El País, quina cosa que a aquestes alçades em sorprengui quelcom, doncs us el recomano, es titula: "Contra el pesimismo social".


De França estant els meus col.legues del PS m'envien una reflexió de Ségoléne Royal, que alguna vegada jo he fet referint-me precisament al nostre país, però també a la nostra ciutat, una reflexió que evidentment deixa entreveure el perfil del nou paradigma del que algunes vegades n'he parlat. Diu la Royal: " La France dont parle la candidate n’est pas la synthèse impossible de l’Ancien Régime et de la Révolution. Entre le Code noir de Louis XIV, qui codifiait l’esclavage, et la Déclaration des droits de l’homme, les valeurs ne sont pas les mêmes. Et c’est là, pour les socialistes, tout l’enjeu de l’élection présidentielle : construire une République nouvelle, fidèle aux valeurs françaises de liberté, d’égalité et de fraternité. Avec votre voix, j’élèverai la France en construisant une République qui rééquilibrera les droits et les devoirs, une République de la solidarité et de la responsabilité, une République du progrès pour tous et du respect pour chacun, une République de la parole tenue."

dimecres, 7 de febrer de 2007

Crònica electoral XIII


Hauria volgut assistir, com no, per imperatiu orgànic, però també per amistat i companyonia, a la proclamació del meu amic Àngel Ros com a candidat socialista a les municipals 2007 per la ciutat de Lleida, però ja sabeu que la meva mala salut de ferro em va portar de nou a l’hospital on m’he pogut refer d’una virasi fulminant i on m’he sentit autènticament arropat pels meus amics, perquè aquestes circumstàncies adverses et permeten de descobrir amics, però també com som realment les altres persones i com en d’altres hi ha interessos que s’hi amaguen darrera de cares somrients.

Com que no hi podia ser, el diari Segre em va publicar l’article “Ros: el ciutadà, el projecte”, dedicat precisament a ell, una reflexió on intentava de fer veure la importància de la persona, però també del projecte que encarnava i que només ell podia liderar, tot intentant dir-ne el perquè, sense que sembles un text empalagòs. Per les reaccions sembla que ho vaig aconseguir, perquè em van felicitar els qui em coneixen i saben el que vull dir i d'altres no, o sia que tot queda en el seu lloc, en un punt mig.

Per les referències en premsa i per la notícia que va ser penjada al web del PSC, es veu com hi va haver una presència important de gent que va fer d’aquest acte simbòlic, el més important de la campanya, pel seu propi contingut, però també pel missatge, pel discurs i pel que és més important, pel recolzament a la persona escollida en el seu dia. Em sento orgullós de pertànyer al col·lectiu que pertanyo, i de poder contribuir, encara que sigui d’una manera molt superficial al desenvolupament ideològic del mateix.

De fet dies després sorgia la notícia de l’informe Iceta presentat a la Comissió executiva Nacional del PSC, un informe quin contingut extens no conec però que per les informacions de premsa que he anat llegint convé en moltes de les reflexions que he anat fent al llarg d’aquest blog, i dels articles publicats en premsa que podeu trobar en l’apartat enllaços, segurament ha estat una dura reflexió la de Miquel Iceta, però cal fer-la, perquè la renovació no només és una qüestió de persones, que també, ho és, ho ha de ser d’actituds i com no de paradigma ideològic. Segurament en tindrem oportunitat de parlar més abastament en després de les municipals, perquè s’obre un període interessant, molt interessant diria jo. Segurament l’Enquesta sobre la participació política a Catalunya ens hauria de portar a reflexionar, tant com a col·lectiu com a ciutadans i ciutadanes d’un país que es considera avançat i en clau europea, no per a fer la pregunta capciosa de que estem fent de malament ? Sinó com és possible que la gent no participi en democràcia i per tant com és possible la pervivència del franquisme sociològic que alguns hem proclamat en no instituir el vot obligatori com a sistema d’educació per a la democràcia.

Com deia, potser algun dia caldrà fer la reflexió en veu alta, no?. Mentre tant, sigueu ben retrobats i retrobades en aquest blog, que ensurts a part torno a mantenir viu, tot esperant les vostres aportacions i reflexions, sempre que tinguin les condicions necessàries per a ser publicades

dijous, 1 de febrer de 2007

Un cert sentit col.lectiu

Llegia, en aquestes interminables hores que em dona la meva lenta recuperació, un article del politòleg, Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política de la UAB a El País, i la darrera de les seves frases m’ha portat a la reflexió que us faig avui, que segurament haureu llegit més d’una i més de dues vegades en aquest blog, aquelles i aquests que us sentiu interessats per les meves reflexions.

Diu Subirats, i cito textualment: “…potser hauríem de començar a pensar que sols, per molt nostres que siguem, no aconseguirem escapolir-nos de les nostres angoixes, si no recuperem un cert sentit col·lectiu de la nostra convivència”.

Aquesta frase, lapidària, diria jo, ens hauria de portar a pensar com l’individualisme, aquella teorització que tant bé feia la nro. 2 del PP per Barcelona, catedràtica de Dret Constitucional per a més senyals, però absolutament ignorant en matèria ideològica, que afirma que la societat vol un retorn al liberalisme conservador, si remarco liberalisme conservador, dos conceptes diferents, de vegades oposats, però com que tothom avui pot fer càtedra, doncs ja veieu….

Si, l’individualisme, el culte a lo material, a la possessió encara que sigui al context de la individualitat en front de la col·lectivitat, de la societat, és aquella que impera, és una de les fites de la globalització liberal enfrontada a l’internacionalisme, a la fraternitat universal i per tant als altres dos principis que deriven, curiosament de les revolucions burgeses, no pas proletàries, la llibertat i la igualtat. Com podem ser lliures i iguals si no aportem una determinada visió del món al nostre entorn, si deixem que el món giri sense que nosaltres hi interferim?

Per això crec que Joan Subirats ha estat encertat en cloure el seu article amb la frase que us he presentat, perquè la identitat es crea a partir de referents que ens fan més iguals a totes i a tots, malgrat diferencies d’estructures que, no ho dubteu, no son absolutament salvables, només cal estar-hi disposats.

En el record a l'amic


Avui fa just tres mesos que ens deixava el José Brocal, un infatigable lluitador, radicalot, però bona persona, que sempre tenia en ment la seva petita ciutat, el seu barri, el seu entorn, els ciutadans i les ciutadanes que el rodejaven, amarat dels principis de Pablo Iglesias, i al qui apreciava i admirava per la seva enteresa, per la seva bonhomia en la defensa d’uns ideals universals que considerava irrefutables.

Ens deixava just quan encara no era començat el dia de les eleccions autonòmiques i encara recordo com entre visita i visita als col·legis electorals els seus amics érem fent-li companyia, ell amb una rosa a les mans i la bandera vermella cobrint-li el fèretre.

Com et trobem a faltar amic José, però no dubtis que els teus amics et farem un merescut homenatge pel greuge que et van fer, un homenatge que tu des de enllà on siguis saps quin és, perquè l’esperes, perquè ens el demanaves del llit estant. Saps que continues en la nostra memòria, present, guiant les nostres trobades, les nostres reflexions, Així entrada en la nit, com aquella dia del 31 a l’1 de novembre de 2006, sigui aquest post un testimoni al teu record, amic meu, amic nostre.