dilluns, 30 d’abril de 2007

La révolution en permanence


A la foto Àngel Ros amb un dels participants a la Lan Party

La meva amiga, politòloga com jo, Aintzane Conesa, regidora de Sant Cugat, refereix en el seu blog el que ha estat la 4ª experiència que Accés, l’institut municipal d’informàtica de l’Ajuntament de Lleida, realitza a la ciutat sota la denominació Lan Party, una experiència telemàtica, eminentment Jove, que ha aplegat proa de 700 inscrits. De fet no és un fet aliè la coincidència que l’alcalde Àngel Ros sigui, com ell mateix es defineix un “politècnic”, és a dir que a participa de la política a través de la tecnologia, el que és important si tenim en compte que s’ha de gestionar la tercera revolució industrial i l’important és saber com, per a no generar una “bretxa” tecnològica que és el que hores d’ara podria succeir, tant respecte dels països en vies de desenvolupament i infra desenvolupats, com dins del propi context de les nostres societats.

M’agrada saber, tanmateix, que a Sant Cugat assumeixen el model que proposem des del Partit dels Socialistes per a la ciutat de Lleida, el que ella, l’Aintzane, defineix com la democratització de la xarxa. A dia d’avui, si som capaços i capaces d’establir uns criteris no uniformadors i sembla que tot apunta en aquesta direcció, la xarxa pot ser enllà on s’estableixin els criteris que hauran de definir el que George Moustaki, el cantant francès, en deia la “sans la nommer”, és a dir sense nomenar-la, “la révolution en permanence” , és a dir la revolució permanent, perquè la democratització de les TICs pressuposa el qüestionament permanent dels paradigmes que fins ara eren inqüestionables, no trencant models de la nit al dia, però creant idea, creant opinió, establint d’una manera global les variables dels nous paradigmes, i permetent-ne a la vegada l'accés global, sense limitacions ni establiment de diferències de cap tipus. Aquesta és la gran diferència que pretèn aquesta tercera revolució.

diumenge, 29 d’abril de 2007

Ta pedia tou Pirea

El sol brillava avui, després d’un mati ennuvolat, el record sempre permanent en un dia com avui, m’ha fet retrobar a la fantàstica Melina Mercuri, antiga ministra de cultura socialista amb el veterà Andreas Giorgios Papandreus, a la Grècia lliure i republicana, sorgida de 1.974. Una cançó, que es va comercialitzar el més d’abril de 1.960, “Els nens del Pireu”, el port d’Atenes, l’estimada i venerada Atenes.







El sol reflecteix amb la seva llum.
Una nena, un balcó, i un veler sobre el mar.
I amb la seva pàlida luentor
li descobreix un paisatge d'aquells que fan somniar.

Un quadre inquiet en un racó
s'assembla a una estrella impossible de tocar
i el suau cant d'uns nens
somniant i volent a la nit despertar

Aquest és el meu port, en un lloc del món
on en només un segon es pot ser feliç
i en aquest port, port dels meus desitjos
els nens del Pireu avui canten per a tu

47



Em resulta estrany, ja tinc 47 anys. El cos em pesa igual que ahir, igual que ahir tinc aquesta mala salut de ferro que m’acompanya i m’ajuda a la vegada a comprendre millor la perspectiva amb la que afronto la vida, a la que saludo i dono les gràcies per ser on sóc, per tenir la família que tinc, els amics i fins i tot els enemics. Sóc a tres anys del mig segle, tota una vida i si us he de ser sincer, hores d'ara he de fer meves les paraules de l’Antoine de Saint-Exupery, quan diu que: “coneixes el que la teva vocació pesa sobre teu, i si la traïciones és a tu mateix a qui desfigures; però saps que la teva veritat es farà lentament, perquè és el naixement d’un arbre i no la troballa d’una fortuna”.

dissabte, 28 d’abril de 2007

Una cita: Jean Jacques Rousseau




Com els temor, les sospites, la fredor, la reserva i l'odi, la traïció s'amaga sovint sota el vel uniforme i pèrfid de la cortesia (Jean Jacques Rousseau, autor de: "El contracte social", llavor de la Revolució francesa)


traïdor -a

1 adj. i m. i f. [LC] Que traeix. No us en fieu: són gent traïdora, és un traïdor. Fou un traïdor envers la seva pàtria.
2 [LC] de traïdor loc. adv. Amb traïdoria.
3 adj. [LC] Que fa alguna malesa quan hom menys ho espera, s’aplica a un animal. Un cavall, un mul, etc., traïdor.



traïció


1 f. [LC] Violació de la fidelitat que devem a algú o a alguna cosa. La traïció d’aquell cavaller féu perdre la batalla. Culpable de traïció envers els seus conciutadans. Fer traïció a la fe jurada.
2 [LC] a traïció loc. adv. Mancant a la lleialtat, amb traïdoria.
3 [DE] alta traïció Delicte contra la seguretat de l’Estat.

Tot recordant a Jünger Habermas



Per a Habermas teòric de l'opinió pública, que prova la distinció entre opinió pública manipulada i opinió pública crítica, en la seva "Historia de la crítica de la opinió pública", l'acció específicament ètica seria aquella acció comunicativa quina finalitat no és altra que l' acord, que l'enteniment comprensiu. Els homes (sense distinció de gènere), segons Habermas defensor de la Teoria crítica de l'Escola de Frankfurt, s'asseuen a dialogar per a establir acords, per a establir un conjunt de regles i solucions que siguin admeses per tots els afectats, i evidentment ens ho està dient des de la perspectiva d'un teòric de la democràcia, que comparteixo absolutament.

Una cita: Sócrates




Entendre el nostre jovent, entendre aquell efecte que produeix la segregació hormonal, entendre per altra banda el canvi social i com aquest interacciona amb la nostra percepció de la realitat i la percepció de la realitat que tenen els joves, la incidència de les noves tecnologies i el canvi en el context de la família, pot resultar de vegades incomprensible, fins i tot per aquells que es consideren experts, recomanable seria, doncs, d'acudir al pare de la filosofia, Sócrates, que ens dèia, segons ens transcriuen els seus deixebles: "Els joves d'avui en dia són uns tirans. Contradiuen als seus pares, devoren el menjar i falten el respecte als seus mestres", segurament us sona per allò d'actual que tenen unes paraules dites fa 2.500 anys.

Animalia Arthopoda Insecta Mantodea Mantidae



Mantis, deriva del greg que significa endeví o profeta i que també dóna nom al terme mantisa, que és la part del logaritme que cal endevinar; diuen que al voltant de principis del segle XX van ser introduides en els jardins, en especial la variant xinessa per a combatre plagues endèmiques, perquè el seu dicle vital és d’un any.

En l’Enciclopèdia de l’erotisme de Camilo José Cela hi trobem aquesta referència: "mantis religiosa. Insecto del género de los ortópteros que se caracteriza por su voracidad. La leyenda, comprobada por las observaciones de los entomólogos, cuenta que la hembra devora al macho después del acto de la cópula y aun durante la misma, realizando así una especie de merienda sádica que dio pie a la literatura misógina que –por comparación con la mantis hembra- contempla a la mujer como un ser dado al canibalismo, dominador del placer y de la especie y –siquiera a título simbólico- devoradora del hombre".

Resulta molt interessant d’observar la natura hores d’ara i de veure com un a un van fent aparició tots i cadascun dels ser que conformen aquest bestiari del regne animal, amagats durant el temps de l’hivern, que ara amb les calors veuen la llum.

Berlusconi vs Zapatero & Prodi, a França



Aquesta és la definició que utilitzen la e-militància de PSF, una manera de confrontar el que representa Sarko (el diminutiu de Sarkozy) i Ségo (el diminutiu de Ségolène). Ho trobo absolutament encertat, perquè escoltava una entrevista de Nicolás Sarkozy a France 1, on li era exactament igual i ell ho va admetre rebre els vots dels votants del centrista Bayrou, com de l’ultra dretà Le Pen. És cert, els vots no es poden rebutjar, no es pot fer escarafalls als electors, als ciutadans, que et volent donar suport, però aquesta claredat del líder de la dreta posa de manifest que es capaç de fer una proposta política que engresqui a la gent de l’extrema dreta francesa i això, diguem-ho clar: fa por.

Ségolène Royal manifesta que se sent preparada no ja pel repte que suposa aquesta segona volta, se sent preparada, diria jo, per assumir amb totes les conseqüències la presidència d’aquesta república, la francesa, que lidera i ha de liderar, amb els alemanys
Els afers europeus, perquè hi ha a més una responsabilitat històrica que ha d’assumir.

Segurament son moments delicats, que definir el futur, i el moment, és clar, de l’imaginari francès com és veuen i com veuen el món els francesos, els resultats del proper 6 de maig ens diran com ha evolucionat la societat francesa i si hi ha o no una societat bipolar o per contra, recuperaran aquells esperit que va ser capaç d’inspirar en el seu moment François Miterrand, en la persona de Ségolène Royal.

Ben aviat en tindrem la resposta, tot esperant: "La France Presidènte" .



27_Avril_2007
Uploaded by capturesdecrans

divendres, 27 d’abril de 2007

Crònica electoral LV: Aire



Aquesta expressió, la recordo dels meus temps en que em dedicava a la dansa tradicional, érem una mena de gent estranya, perquè entre altres coses semblava que només podíem tenir una única `determinada ideologia, ja m’enteneu; els anys no perdonen i la renovació, després dels jocs olímpics em vaig apartar d’aquest moviment que ha servit, malgrat tot per a la reivindicació, potser tant o més que la política i que ara veu, per raons òbvies les seves pitjors hores i les millors a la vegada en composició i instrumentistes, una realitat evident de la dissociació del que és i la pròpia realitat social.

La utilització d’aquest títol és perquè avui, he acompanyat Àngel Ros, l’alcalde i Candidat socialista a la reelecció en la ciutat de Lleida, a l’esmorzar col•loqui al que l’havia convidat el Col.legi d’Inginyers de Camins de la ciutat. Segurament les taules de l’alcalde i alcaldable socialista no han pasat desapercebudes per ningú dels assistents, que han vist com pam a pam anava desgranant tot un projecte polític, tota una visió de la ciutat i del seu territori que aclaparen, us ho ven asseguro.

El cert és que han estat prop de dues hores escasses, en las que, el discurs, la dialèctica amb l’auditori anava establint un nou aire, respirant un nou ambient que recrea en la diferència a aquell que es vivia el dia anterior amb el líder nacionalista, entre altres coses perquè la capacitat de seguir és alguna cosa més que la pertinença a un partit polític, possiblement sigui que hi ha un factor de talla personal que juntant amb els elements propis de l’ideari ideològic com de la pròpia idea de ciutat, fan absolutament creïble, per lo raonable i entenimentada, la proposta de l’Alcalde Ros.

Aire, doncs, el que em faltava a mi per a seguir, tot caminant pel carrer major, mentre ell es dirigia a l’Ajuntament i jo cap a la Diputació. Certament la capacitat vital d’aquest home és absolutament encomiable, alhora que preocupant de vegades, perquè la seva hiperactivitat comporta un cert risc per a la salut personal i política, no ho oblidem.

En tot cas, i per altra banda, l’aire que es respira a la ciutat és d’absoluta tranquil•litat, de manera que qui vulgui tensionar-la estaria cometent una absoluta irresponsabilitat, en un context en el que, probablement, cal tenir-hi present que tothom accepta com a propi l’eslògan “M’agrada Lleida”, perquè aquesta afirmació d’Àngel Ros, que tots podem subscriure, comportarà, també, una aproximació, com mai en la història havia succeït en democràcia a la ciutat de Lleida a l'ideari i la personalitat d'aquest líder.

Crònica electoral LIV: Fer pedagogia



Descobrir perquè han de cobrar els polítics, ha estat un exercici de Ciència de l’Administració, que m’ha tocat de definir, avui, en la tertúlia de Santi Roig, a Lleida TV; segurament aquests temes haurien d’abordar-se més sovint, malgrat aquest ho hagi estat per una pregunta no resposta per part de Rajoy, que l’ha contestada, aquí, a Lleida. Roig se sentia cofoi d’haver tret una exclusiva que havia donat la volta a Espanya, però realment la pedagogia sobre la política hauria de ser un pensament permanent, una mena de vocació, que en aquesta ocasió ens serveix aquest mitjà.


Envejo el nivell d’implicació de la ciutadania, per exemple francesa, segurament són molts anys i ja V repúbliques, nosaltres només n’hem tingut dues i de ven curta durada. Els envejo, perquè tot i que la pedagogia ha de ser permanent, la inculturització dels elements i instruments de la república, com de la revolució, són permanents, i per tant el respecte cap a la institució de la política, que no necessàriament cap els polítics, és absolutament enorme, per això la introducció del tema per part de Santi Roig, m’ha semblat excepcional i he aprofitat per a possicionar-me, d’una banda, i a fer la corresponent didàctica per l’altre.

He agraït sobremanera que no es toqués el tema Maragall, les declaracions fetes des de Roma, com antuvi, perquè és per a mi un tema que, hores d’ara, no aporta res, absolutament res, al debat polític perquè les coses estan com estan i avancen, per altra banda, en matèria estatutària en la línia adequada, fent-les, per tant, les declaracions inapropiades i inadequades, segurament, com vaig entendre del que va dir el President Montilla un mer exercici de valoració històrica i poca cosa més, en un moment on la gestió de la carta constitucional catalana, i l’establiment de les comissions bilaterals de transferència son ja un fet.

I com no podia ser d’altra manera, Roig, per la visita del Conseller Nadal, que s’ha apuntat a la moda sense corbata i coll descordat, qui ha parlat de la Variant de Lleida i de l’Aeroport, hem fet els contertulians una valoració sobre el particular, que es diu estarà fet al 2008. Sembla ser que el professor Giné en les jornades que Segre organitza a la UdL amb motiu del seu 25 aniversari, el del grup de la informació, ha posat de relleu el model holandès que només en té dos d’aeroports i com el model els funciona perfectament. Jo he posat de manifest com m’agradaria conèixer la tesi doctoral de Pep Borrell, que va analitzar la viabilitat d’una infrastructura d’aquest tipus a Lleida. Hom però si hi ha la disposició governamental, benvinguda sigui, agafem-la al vol, ara només ens cal adequar el model de tranviatització de les rodalies lleidatanes i novament un nou treball en xarxa, malgrat suports inconfessables i peticions de gestos.

dijous, 26 d’abril de 2007

Gernika, 70 anys


Voldria guardar silenci, voldria el vostre silenci contemplant aquesta obra que es guarda al Reina Sofia, en memòria dels morts del 26 d'abril de 1.937.

Més enllà de Nicolás i Ségolène, França es repensa.






A les nostres ments polítiques formades en els criteris de la proporcionalitat, del pactisme i la transició, ens resulta difícil de comprendre que és el que succeeix als països veïns, França per exemple. El model de civisme i de participació alt sempre en la primera volta, en el cas de les presidencials, en un país on la V República heretada de la visió d’Estat de Charles De Gaulle, fa d’aquest semi-presidencialisme un mite utòpic a ser imitat.

Probablement també ens trobem en un model de transició o de recanvi generacional, amb una re-composició del panorama institucional dels partits tradicionals al veí país, on aquesta primera volta a tornat a situar el context de la confrontació en el sistema, és a dir en la definició d’un bipartidisme corregit com havia estat tradicional des de la dècada dels 70.

La proximitat percentual d’aquests primers resultats no haurien d’establir càlculs prematurs per a la segona volta electoral que es dilucidarà la propera setmana, però ens defineix l’escassetat de la diferència entre ambdues posicions: la liberal, ultraliberal per segons quines variables polítiques i la socialista, recuperadora dels paradigmes propis d’una esquerra evolutiva.

Ja se sap que la ciutadania és sàvia i a França ho saben bé i ho va demostrar quan “malgré tout” es va haver de votar Chirac per evitar l’ascens de l’ultranacionalista Le Pen, fins i tot per aquells que ho feien amb el nas tapat pels casos de corrupció que esquitxaven l’opció menys dolenta. Ara l’escenari és absolutament diferent, la franja generacional s’ha reduït, els candidats aporten una inqüestionable formació acadèmica i política de tot ordre i confronten dos models, dos estils d’abordar aquesta França que necessita resoldre problemes endèmics que arrossega des de fa ja més de 30 anys, des de la reforma de l’administració a la política de pensions, passant pel model sanitari, etc. etc.

Si, la vella França s’ha de repensar a ella mateixa, ara els francesos i les franceses hauran de decidir tanmateix com ha de ser aquesta opció, si la dreta que s’acosta a un model deconstruccionista de l’Europa pel que aposta el liberalisme de la UMP o al model construccionista europeu pel que aposta Royal i el PSF.

Una reflexió que els caldrà fer als ciutadans veïns en la propera setmana, amb seriositat i rigor, sense l’ensurt de les passades presidencials, malgrat que el representant de l’opció centrista, que ha quedat apartat de la carrera a l’Elisi, opti per pensar més en les properes legislatives i per tant patrocini un cert “suspens” a l’entorn de quin pot acabar essent el posicionament d’aquests votants, més de sis milions de francesos o els del FN o també els les opcions a l’esquerra del PSF, inclòs el PCF.

La simplificació ens podria portar possiblement a l’error, si entenem que hi ha un escorament marcadament de centre dreta en l’electorat francès, perquè en la primera volta les opcions polítiques han ensenyat les seves cartes i han fet una opció pròpia, indestriable, ara, en la segona volta hi juga alguna cosa més que el factor partit, hi juga l’encant personal, hi juga la defensa de la “grandeur”, si voleu, hi juguen tot un seguit de variables que no hi jugaven o ho feien parcialment, en la primera volta i que ara cal valorar per entendre el model, per entendre el sistema i els possibles resultats.

dimecres, 25 d’abril de 2007

Crònica electoral LIII: Les llistes a Lleida, del cinisme a la realitat

Ahir em vaig resistir a titllar de cínic al meu amic Ramón Alturo, el president de CDC a la plana de Lleida, en “el contrapunt” de ràdio popular , com ho fa avui el periodista Joan Cal en el seu apunt: “la peixera” al diari Segre, tot i que amb una sagaç pregunta retòrica. Certament el primer pas d’aquesta lletania en el manual de les escenificacions mediàtiques de les organitzacions polítiques al nostre país, ha estat servit a través de la presentació de les llistes, les acusacions d’OPA hostil que em va repetir Alturo i l’evidència del creixement per part de PSC (en particular) i ERC en quant als nombre de llistes presentades i l’estancament de CiU.

Torno a referir-me a “la peixera” de Joan Cal, una cita obligada en la lectura dels rotatius diaris, on malgrat del titular pugui semblar una altra cosa, les dues columnes que publica el director executiu, he d’admetre que, reflecteixen fidelment una realitat objectiva, fins i tot la del PPC que tantes vegades he comentat amb l’amic Paco Piniés i que ahir també ell mateix referia en la tertúlia de Sergi Tor.

És evident que les coses canvien per factors i variables que depenen en bona mesura de la conjuntura del nostre país, a la que el nostre territori no pot quedar aliè de cap de les maneres i que la lluita té una dimensió clara, el control d’uns institució de segon grau com és la Diputació de Lleida en la que és arribada l’hora d’adequar-la a la realitat canviant dels temps i concretar el mandat imperatiu de les lleis locals, per a que sigui un autèntic instrument de suport als més petit (municipis) i amb menys capacitat per raons òbvies de demografia i recaptació; però també hi ha una obligació no escrita d’establir uns estudis, una valoració de la realitat que permeti poder establir accions presents i futures, segurament no era aquesta la intenció en crear la figura del Responsable d’estudis, que no n’ha realitzat ni un de sol que permeti determinar una situació de dèficit concreta o realitats socials que només d’aquesta manera poden ser intuïdes, segurament si pensem en clau utilitarista cal mantenir en la futura corporació aquesta figura i dotar-la d’un contingut específic, que ara, evidentment, no té.

Tics

Segurament, com preveuen diferents autors, la política dimensiona un bestiari divers, que moltes vegades aglutina interessos molt dispersos, des de filies i fòbies personals, fins a projeccions en l’escenari públic de personals incapacitats o de preparacions adequades al context públic i privat. Tantes vegades però en els moments de distensió electoral desapareixen determinats actors, que apareixen precisament en els moments de tensionament, quan es produeixen comicis, a la recerca, en molts casos de premis que en majoria de vegades el propi actor considera merescuts, sigui quina sigui la formació política en qüestió, el que denomina el procés de recerca de la recompensa.

Resulta difícil escapar a tota aquesta dinàmica que afecta als models de partits per igual i que ja van significar una part de la vida política del nostre país en la dècada dels 80. Ara el redimensionament de les xarxes, l’obertura a la societat, amb el benentès que es pretén deixar el model de masses antiquat i caduc del segle XIX per passar a uns nous models de partits tampoc acaba de quallar perquè és mantenen vells tics, fins i tot en les noves formacions sorgides dels laboratoris neocons, que sense situar-se en una posició antisistema, o si, abunden en la maldat del sistema del que ells mateixos perviuen i parasiten, com tants d'altres actors: paradoxes de la política.

dimarts, 24 d’abril de 2007

un llibre aporta un xic de maduresa, un punt de reflexió, i tot adobat amb una mica de coneixement



Avui, amb l’encantadora Mariví Chacón, en acabar “el despertador” que modera a Segre Ràdio, amb aquelles afonies típiques de les primaveres que afecten als que tenen la veu com a instrument de treball, la pobre, el meu petit espai d’anàlisi social. Com que els diaris van prou carregats d’anàlisi política i ens havíem proposat que la meva anàlisi fos el menys política possible, entre altres coses perquè no faig altra cosa les 23 hores del dia restants, avui tocava parlar de Sant Jordi, de fet d’ahir, no pas de la diada, de les roses i els llibres com és habitual.

I era bo fer-ho a l’endemà, perquè pretenia demostrar, una vegada més, com les nostres costums contemporànies van lligades a tot allò que ens van llegar els grecs i les cultures anteriors, també en el cas de Sant Jordi, una figura qüestionada perquè de fet va ser canonitzat pel papa Gelasio I en el segle V dc. a partir d’històries apòcrifes i que no van arribar a provar mai l’existència del tal Jordi que sembla que era de la capadòcia i que van santificar, de manera que l’any 1.969, sembla que el Papa Pau VI va optar per treure’l del santoral però deixant l’adoració facultativa, un si però no.

De fet la situació era complicada des de la perspectiva teològica, però també des d’una perspectiva política i social, perquè hi havia no pocs llocs que el tenien com a Patró: els llocs de l’antic Regne d’Aragó, Gran Bretanya, i més tard Rússia, a banda de no pocs països amb una veneració acceptable, com ara França, o alemanya qui també en reivindica relíquies al santuari de Reichenau o a Etiòpia on en la capella dedicada i en la que la llegenda encara va més enllà en atribuir-la als Templers es diu s’hi guarda una còpia de l’Arca de l’Aliança.

En tot cas vet a qui quina historia al voltant d’una llegenda que realment és el que era i sense una sustentació històrica, allò de repeteix tantes vegades una cosa que l’acabes fent certa, també ha ajudat a crear un identitari a partir d’un fet llegendari, no real. Algunes fonts, com he descrit al llarg del meu curt parlament, on algun cop el cos m’ha demanat d’aturar-me per fer un glop d’aire, la meva mala salut de ferro, diuen que un antecedent de la llegenda del Sant Jordi inexistent pot ser la mitologia Frígia , un poble que vivia a l’Àsia Menor, conegut per les característiques gorres que son pròpies de les representacions de la figura de la república. Diuen que els Frigis tenien un deu Sabacio que en un cavall blanc va arrollar, és a dir matar una gran serp que l’atacava: primera semblança.

La segona deriva directament de la mitologia grega i fa referència al mite de Perseo i Andromena on Perseo, pare de la cultura micènica i de la pròpia Pèrsia, governant d’Argos, i semidéu fill de Zéus i una mortal amb el Cavall pegasus, nascut de la mort d’un monstre que va matar i quina mirada petrificava, va veure la vella Andromena encadenada i oferta a un monstre que enviava Neptú i que la va alliberar, tot matant al monstre.

En tot cas totes dues llegendes son susceptibles d’haver estat cristianitzades, com ho han estat altres costums o mites pagans, de manera que hem arribat pràcticament després de quasi tres mil•lenis a una celebració pagana que es va cristianitzar i que ara no és res més que una festa de l’alegria, el color, la cultura i la literatura, quan les temperatures, en general, comencen a pujar i el carrer vull amb tothom cercant la darrera novetat, segurament molts llibreters desitjaran que en escala l’interès per la lectura que es desperta un dia com el 23 d’abril quedés en permanència al llarg de l’any. Alguns ho fem i val la pena, el diàleg amb un llibre aporta un xic de maduresa, un punt de reflexió, i tot adobat amb una mica de coneixement, segur.

dilluns, 23 d’abril de 2007

Crònica electoral LII: Lleida presidenta!




Un cap de setmana per a descansar és important, i més si les temperatures acompanyen, i no parlo solament de les climatològiques, també de les polítiques. Segurament hi deu d’haver dues persones que no han passat pas gaire bé, de fet dues, elles i els seus entorns, parlo de Nicolás Sarkozi, “flamant” guanyador de la primera volta de les eleccions franceses, que veu com els pronòstics es compleixen, la Dama del socialisme francès s’acosta inexorablement i esperem que a la segona volta doni la sorpresa, amb el vot dels centristes francesos i de l’esquerra plural francesa. L’altre a ben segur el candidat nacionalista, opositor a l’alcaldia de Lleida, que veu com les enquestes no li donen els resultats que ell, i els seus assessors esperarien, segurament ben aviat ens bombardejaran amb la publicació d’alguna enquesta que digui lo contrari, és quelcom de manual.

Així doncs, amb la Dama, la Ségolène Royal a camí de l’Eliseu, i el Ciutadà Ros, Àngel Ros, camí de renovar una nova majoria que el faci alcalde de la ciutat, un se sent satisfet dels estudis que ha anat elaborant i veu com les tendències són absolutament raonables i coincidents, de fet hi ha tot un entourage que ens fa entendre com s’abandona el vaixell perdedor i els rumors apunten que això està succeint en l’entorn de la oposició nacionalista a l’ajuntament de Lleida, tant a la província com a la ciutat, el que ha de crear no pocs de nervis en aquell entorn immediat, i les trucades fan treure fum als telèfons, diuen, i la campanya ni tan sols ha començat.

Em satisfà d’haver conegut la dada de participació francesa, prop del 90% que indica el concepte, el criteri de la ciutadania, entorn de la definició, de l’elecció de quins han de ser els candidats que es disputin la carrera a la presidència. De fet es previsible que en la segona volta de les franceses, hi hagi abandons, és clars, vinculats a circumstàncies diverses, però ara s’ha posat de manifest que els francesos entenen que la política no els és aliena que és quelcom consubstancial a la vida mateixa. Aquí a Lleida, com en d’altres punts de la geografia no tan sols lleidatana, el que ens cal és saber arribar a la ciutadania, saber explicar el que s’ha fet però a la vegada engrescar amb un projecte de ciutat que va molt més enllà de la anècdota mateixa, fent que tots i cadascun de nosaltres ens en sentim orgullosos de ser el que som i de viure en una ciutat com Lleida, perquè fent un símil que em permetran els col·legues del PSF, fem Lleida presidenta! (espero que no em copiï ningú aquest eslògan ara, que els eslògans de campanya tothom els hauria tothom de tenir pensats)

divendres, 20 d’abril de 2007

Crònica electoral LI: Homo Homini Lupus




Els principis que ens impulsen tantes vegades son diversos, que configurar un perfil cultural resulta molt complicat, per molt que s’entestin determinades formacions per establir una quota nacional que determini a la majoria. El haver nascut en una lloc o en un altre és una pura i absoluta coincidència i una raó més de l’atzar que tantes vegades apareix en la vida dels homes com bé que ho sabien els grecs.

El que és cert és que cal tenir present que la societat de l’oci com la va descriure Marx (el Karl, no el Groucho), aquella que se’n deriva dels canvis estructurals en els factors productius, quan la societat econòmica està guiada quasi en exclusiva per la component trans-nacional en lo macro-econòmic, aquella societat aposta contràriament al que prevèiem els filòsofs marxians, no pas per la revolució permanent, si més no pel permanent retorn a l’individualisme que fa bona aquella expressió, també dels clàssics: homo homini lupo (l’home és un llop per a l’home, entenent home sense determinació de gènere), que va dir inicialment Plauto al segle III a.c. i que va popularitzar definitivament Hobbes, al segle XVIII d.c..

En aquest context que podem esperar dels qui albiren a governar les relacions humanes, d’aquells que aspiren a discernir entre el bé i el mal i a dir-nos com hem de viure, com hem de relacionar-nos i el que és més preocupant: que és el que ens convé, recuperant vells axiomes dirigistes que tenen, però una contra, aquella del desinterès cada cop més generalitzat de la població en allò que representa la carrera política i la designació democràtica dels nostres representants.

Em resisteixo a determinar que la exigència social passa per voler establir un nou paradigma democràtic, el de la democràcia participativa, perquè la cultura política del nostre país no és ni tan sols incipient, és inexistent i només els que participen del model del comunisme reformat, ara dit eco-socialisme, defensen un model que els situa en posició de privilegi en la gestió de voluntats, inversament proporcional al suport democràtic rebut. El model utilitzat i que necessita els retocs que calen a un sistema d’elecció de representants potser ja caduc, és el que mantenim, el de la democràcia deliberativa, en la que hem de recuperar el vell axioma d’un home (sense determinar gènere) un vot, excloent el moviment transitori (suposadament) que ens porta a l’establiment de quotes, que ara delimiten la qüestió de gènere, però més endavant serà ampliables al tercer gènere, o a la discriminació positiva de les religions minoritàries, o vés a saber quina nova reivindicació de drets i presència.

Si mirem, per altra banda, també la patrimonialització del concepte república que en fan uns minoritaris com ara els republicans catalans (que se m'assemblen més als radicals italians i no tant als radicals francesos), veurem com el terme república queda adscrit, lamentablement a una sola visió, molt limitada del que realment és el paradigma republicà, absorbint a més i desvirtuant el que va significar i el que de fet significa, malgrat el joancarlisme imperant i difícil d’eradicar per part de la societat espanyola. És cert que el paradigma republicà representa tot un seguit de símbols i alhora tota una essència de praxis política, que de una o altra manera son presents en les essències del nostre model constitucional, aquells que tant s’entesten en defensar com irreformable els capitostos de la dreta cavernària. Potser seria hora de començar a identificar axiomes, de reconèixer el seu modelatge republicà i reivindicar-la, no pas com ho fan ara en una boutade a Madrid, forçant un atac frontal contra la institució monàrquica, una clara aposta electoral i poca cosa més, fent-ho com cal, amb la serietat i el rigor que es mereixen aquests tipus de paradigmes.

Crònica electoral L: Ros, els valors.



Les campanyes electorals solen ser, per a càstig dels electors, un cúmuls de promeses que en la majoria de les vegades són projectes inassolibles o retrocs, és a dir, intents de neutralitzar a l’adversari que ha presentat abans que tu alguna iniciativa; com la contraprogramació televisiva!

El model de serenitat i actitud conciliadora, dialogant, amatent, del candidat socialista a a la renovació en l’alcaldia de Lleida, Àngel Ros, contrasta abastament amb les presses i l’acceleració del candidatura nacionalista, i per molt que s’entesti el meu amic Alexis Guallar, hi ha una amonestació cap al model que ha vingut utilitzant no ja en campanya, sinó en tota la legislatura, tríptics informatius amb la imatge del president de l’ens provincial, segurament amb l’intent de millorar el nivell de coneixement, de manual diria jo, però que ara la Junta Electoral ve a dir: potser que ja n’hi ha prou, no?.

Ahir rodejat dels membres de la llista, i fa goig de veure una fotografia amb tots els amics i companys, Ros presentava a la Junta, oficialment, la llista, un acte si es vol protocol·lari, però que significa que ara ja si, són formalment candidats, bé un cop la Junta els proclami, és clar.

Abastar els elements simbòlics que constitueixen l’identitari personal de cada un dels ciutadans (sense distinció de gènere) que configuren la “demos”, el “corpus electoral” resulta difícil, sempre, perquè el configuren aspectes emocionals primaris de vegades, segurament el context cultural en el que es desenvolupa la nostra vida i també la formació cultural per una banda i la formació acadèmica per l’altra, hom però els intents de voler expressar una actitud centrada, que no centrista, aporta la possibilitat que només configura, hores d’ara el PSC, que abasta bona part de l’espectre electoral, excloent-hi extrems, mentre que la resta de forces polítiques determinen algun perfil molt determinat i per tant configuren un electoral concret i específic, el que permet albirar, si Àngel Ros juga bé les seves cartes, com ara la simpatia i empatia que se li reconeix, la capacitat de treball que també li ho és reconeguda i l’estima pels valors i els elements simbòlics, que també li ho són reconeguts, és, des de la meva perspectiva una possibilitat raonablement encertada i acceptada que ell pugui repetir mandat, consolidant a més una majoria raonablement àmplia.

dijous, 19 d’abril de 2007

Crònica electoral XLIX: La crida de Toulouse, recuperar els valors.


Prenez-là monsieur le président, on vous donne la rose, notre symbole; la seule expression de la liberté, l’égalité et la fraternité que l’on vient a défendre ensemble. (diàleg inventat per l'autor d'aquest blog). Fotografía que em cedeixen els companys de e-militants PSF

Certament Royal, Ségolène Royal, la candidata del PSF és una autèntica Dama, en obsequiar al president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero, que li ha fet costat a Toulouse, uns versos del poeta de la generació del 27, Federico Garcia Lorca, versos que en francès sonen absolutament revolucionaris i que diuen:

"un jour viendra, un jour d'épaule nue où les gens s'aimeront, un jour comme un oiseau sur la plus haute branche".

com també en català


Un dia vindrà, vindrà un dia espatlles nues on la gent s’estimarà, un dia com un ocell en la més alta branca.

Només una economista llicenciada en Ciència política i administració a l’École Nationale d’Administration, nº 1 de la seva promoció, la Voltaire, per davant de Villepin i del seu propi company, Hollande, és a dir una dona de les ciències socials qui pot tenir aquesta sensibilitat, qui a més pot ser la nova president de la V República francesa, acompanyada pel seu homòleg Rodríguez Zapatero, un autèntic descobriment pel socialisme espanyol y les crítiques de la dreta recalcitrant demostren la seva vàlua, posada ara al servei de la victòria dels ideals retrobats per part dels socialistes francesos, en el que ha estat nomenada la "crida de Toulouse".

dimecres, 18 d’abril de 2007

Crònica electoral XLVIII: De la fatxada a la Xarxa



Avui reprenc els post d’aquest meu blog, tot agraint les visites que, malgrat no actualitzar-lo des de diumenge passat, han entrat a engrossir la llista dels que volen saber que penso.

Ahir, potser la darrera tertúlia de Ràdio Popular de Lleida, perquè entrem ja en procés electoral o pre-electoral, on Sergi Tor em va donar l’oportunitat de poder parlar del model electoral majoritari a dos voltes de les eleccions franceses que aquest diumenge celebraran la primera volta de les presidencials on es preveu un empat tècnic entre Sarkozi, el conservador i Ségolène Royal, la socialista, a qui des de les ones i des d’aquesta modesta bitàcola desitjo el millor dels resultats en aquesta i en la segona volta del mes de Juny per fer “la France Présidente”, com ella ens proposa.

Segurament aquesta tertúlia, malgrat la matriu a la que pertany, és una de les millors en ràdio, a banda de la del despertador de Segre ràdio, on entrem a sac encara que amb un temps força reduït gent a la que novament citaré com Ramon Alturo de CiU, Jaume Fernández d’ERC, Paco Piniés del PP i Jesús Codere de ICV.

Hauria a de fer una referència ineludible a l’actual moment de la pre-campanya a Lleida, que va començat ja diumenge passat, amb aquell anunci a pàgina sencera de l’opositor nacionalista, recordant que ja al 1987, el PSC va dur un eslògan semblant; segurament els seus assessors se n’adonen ara, quan l’han vist publicat, que recordar el bienni negre a que es veure sotmesa la ciutat de Lleida, amb una aliança de CiU amb els Freixistes (si fonèticament sona igual al que penseu i no us equivoqueu en atribuir-li aquest paradigma ideològic), de qui ara aplega al que va ser el numero 5 en les seves pròpies llistes, no és un bon record en l'identitari social de la ciutat de Lleida, que ho té guardat en el racó més fosc de la memòria.

És molt més que probable que la que els politòlegs i sociòlegs, anomenem la llei del silenci hagi fet el seu efecte entorn del candidat que neteja les parets del palau com si fos una obra transcendent i per la posteritat, l’única per altra banda en un mandat que brilla per l’absència de circumstàncies a recordar, quina pena que s’hagi perdut d’aquesta manera el temps, però com deia ahir mig en broma, mig en serio tot sopant amb uns amics, ja ha posat a la façana el color que ha de tenir el nou govern de la Diputació provincial, una façana que va tenir un bon article publicat al diari Segre i que firma el portaveu socialista Miquel Aguilà amb el títol “la fatxada del president”, que ha rebut una resposta estrambòtica, molt allunyada del que plantejava el diputat socialista.

Segurament l’intent del diari La Mañana, de burxar contra l’anomenada àrea Metropolitana de l’Alcalde Ros, no surti el mateix efecte que va tenir en l’any 1.991 quan es va atacar la lògica de la Lleida ciutat regió de Siurana. Ara, el model de Xarxa de Municipis o de Comunitat de Municipis com els hi agrada de dir als experts que treballen en el desenvolupament del concepte polític creat pel PSC de la ciutat Lleida, en connivència i complicitat amb tota la gent de progrés del territori, és el concepte que aplega, sense cap dubte, molta més sintonia que el d’aleshores, malgrat el meu amic Ros s’entesti en denominar-lo Àrea Metropolitana, perquè és un concepte polític que es sustenta, com també per altra banda refereix l’alcalde Àngel Ros , en el principi de cooperació, asimetria i voluntarietat, partint substancialment de models experimentals que ens son propers, per dimensions, com ara l’experiència d’Aix en Provence a França i que ja reflecteix al nostre territori un model, el consorci del transport. Si a la notícia en primera plana li afegim la fotografia a sota del nacionalista fent palmes veiem com una vegada més i van…… aquest diari fa una aposta clara i decidida per un dels candidats en lliça, o més ben dit contra un dels candidats en lliça i ho lamento perquè de tant en tant hi publico algun article i en conec la gent que hi treballa ; què hi farem!

La Regidora Montse Parra, posa en evidència la necessitat que al menys una de les persones que el candidat nacionalista inclou en les seves llistes, hauria de deixar un càrrec en el que ha de tenir la confiança de totes les institucions a les que representa, parlem de la directora del Museu Diocesà, certament no parlem d’incompatibilitats, però si d’estètica, per no dir ètica professional, certament la directora deu el seu lloc a un consorci que inclou diferents sensibilitats polítiques i ideològiques per tant una renuncia, encara que fos transitòria seria una bona solució, tot i que no m’agrada, per altra banda fer especials referències a qui es triat per anar en una llista, com tampoc als sous que, oficials per altra banda, cobren les persones que gestionen les institucions, càrrecs d’alta direcció amb menor o major fortuna intel·lectual.

diumenge, 15 d’abril de 2007

La política ha de partir de la realitat de la vida dels ciutadans



Quan falten escassos 7 dies per a la primera volta de les eleccions franceses, quan nosaltres aquí estem immensos ja en la pre-campaña de les eleccions municipals, Ségolène Royal, ens regala aquest curt vídeo que seria absolutament transportable a tota la realitat europea, la crida a la responsabilitat ciutadana, els deures i els drets com ens recorda permanentment el ciutadà Ros, Àngel Ros l’alcalde de Lleida, tantes vegades i qui recentment ens ho deia a través de la seva particular visió, en la seva conferència: "Els reptes del futur"

Plou




Plou, gotes grosses i fredes
en una tarda quasi de primavera;
A prop un gos es refrega
en el terra d’un bassal;
Ple de fang i d’herbes,
el seu millor desig,
el seu paradís terrenal;
Per treure’n les puces
Que se’l mengen viu.

Plou i l’aigua caiguda del cel
em regalima la cara.
Em fa camins al rostre,
com llàgrimes que tomben
al final de l’hivern.
A la tanca hi ha un gat
que guaita amatent,
per fugir de l’estrany
que poc a poc camina

Plou i ja surt el sol,
que és quan les bruixes
es pentinen,
deia la cançó d’infant.
De l’arc de sant Martí pengen
les orenetes que volen;
Mil en voldria per un clam.

Plou i la fresca torna
El caragol s’amaga;
l’ocell penja d’un fil ferro gris
mentre canta a la mitja lluna
que ja treu,
la galta.

Plou, gotes grosses i fredes
en una nit quasi de primavera



Poema original d'Albert Balada 15-04-2007.

Tot recordant Parmènides



Un dia, ens adonarem, que hem malbaratat els símbols, que hem malbaratat el temps, el nostre preuat temps en discussions banals, en lluites estèrils, forçades per les mediocritats imperants, que en lloc de llegir més que d’escriure, es planen a centrar unes campanyes en el discurs de la rauxa, per forçar respostes també arrauxades. Així funciona avui la política? No és la política, són aquells que portats per l’ambició desmesurada utilitzen la fragilitat de l’identitari social i destruïm més que construïm. És una manera com una altra d’entristir la política, de desmotivar més que de motivar, de fer-ho fora de tota lògica ideològica,

Toynbee, que va ser titular de la càtedra d’història i literatura gregues a la Universitat de Londres de 1921 a 1924, abans de ser nomenat director d’ estudis del Reial Institut britànic d’Assumptes Internacionals, afirmava a partir del seu saber sustentat en el coneixement dels antics filòsofs que “El mayor castigo para quienes no se interesan por la política es que serán gobernados por personas que sí se interesan” i potser és aquest l’interès en un tensionament banal, anecdòtic, lluny de la creativitat en la política al que alguns pseudos-líders i els seus equips ens estan portant

Potser per això ja Parmènides de Elea que va viure 500 anys abans de crist i a qui Plató nomena en els seus diàlegs: el gran, un pre-socràtic, que en deia que "la guerra és l’ art de destruir als homes, la política és l’art d’enganyar-los". Fem atenció de no fer bona la reflexió d’un eleàtic, ni per excés ni per defecte, perquè no és licit si no ens serveix la política, per afavorir al “demos”, a la societat com ens la descriurien els grecs.

Per això, quan avui que he sentit parlar de la “República dels Justos”, la dels principis que alguns menyspreen, després de recórrer l’avinguda de la llibertat que ens porta a un barri obrer, igualitari, tot honorant fraternalment un company que ens ha deixat, he cregut encara en la intel·ligència, en la dimensió humana, racional i reflexiva que ha de rebutjar la banalització de la política, l’exclusió dels principis, sense els que no té sentit la mínima expressió de la gestió pública.


El poeta



Es desperta el poeta,
que dorm,
plàcid, sense estímuls,
al redós d’una vida
tranquil·la,
inerta,
sumida en l’univers
de lo correcte;
Obrint l’ànima
en permanència,
a l’existència
subtil,
a l’engany,
a l’enginy,
a la paraula fàcil,
al saber,
a la mà,
de vegades amiga,
de vegades no,
a la mirada càlida,
a la mirada agressiva,
al gest amic,
al gest aïrat,
a la vida,
que ensenya sovint
cartes inesperades,
com també,
aprenentatges
diversos,
com dispar n’és,
l’existència
i la seva interpretació.


És desperta el poeta
i és torna a dormir,
perquè la nit vetlla
un somni
lluny del dia trist,
d'un aniversari llunyà
que només la historia recorda,
però el fa feliç pensar,
la remembrança que fou
del dia,
perdut en la memòria
d'un temps, d'un país,
ben diferent del nostre,
on apenes les generacions
ara ja s'entenen,
on tot és antic,
abans de ser nou.


Dorm el poeta
i viu en el seu poema.

Poema original d'Albert Balada 14-04-07, 76è aniversari de la proclamació de la II República espanyola.

dissabte, 14 d’abril de 2007

I'm a catalan.....



Casals, Pau Casals, el mestre, no era un catalanista, era un internacionalista que sustentava el seu pensament global en el model local, en aquella realitat que a tots ens dissenya el nostre perfil social, enllà on ens socialitzem és on fem la nostra pàtria, com diu el President Montilla, a qui ningú cita, quina llàstima en aquestes coses i és el model de tanta i tanta gent arreu del món.

Segurament amb aquell “I’m a catalan”, amb aquell clam contra les guerres en plena guerra freda, posant com a model el pactisme que ens defineix, Casals, Pau Casals, el mestre, donava una lliçó al món, des de la seu de l’assemblea general de les nacions unides.

M’ha emocionat de retrobar el vídeo, un testimoni que ens ensenya que els internacionalistes apostem, apostàvem, ja avanç del naixement del concepte teòric de la globalització, per un món sense diferències, per un món on lo local es projecti a lo global; Casals, Pau Casals, el mestre, ens parlava ja aleshores de glocalització, el 24 d’octubre de 1.971, i ho fèia també de pau, que és el mateix que parlar de fraternitat, la fraternitat universal que ens fa lliures i ens fa iguals.

divendres, 13 d’abril de 2007

Crònica electoral XLVII: l'amistat com a bandera



És tard quan escric aquest post, d’un dia absolutament complert, el discurs de l’alcalde Ros, una mena de l’estat de la ciutat que organitza des de fa anys la demarcació de Lleida del col·legi de periodistes, per acabar en la presentació de la candidatura de Marina Forcada a l’alcaldia d’Alcarràs, un dia de suport als amics, a tots dos.

Per la tarda a l’IMAC, amb una nodrida representació de la societat lleidatana, per una banda i de la corporació periodística per l’altra, on l’alcalde ha anat desgranant una particular versió traduïda a la gestió del paradigma Llibertat, Igualtat, Fraternitat, amb dues personalitats d’excepció vingudes de fora, el Conseller Ernest Maragall i la presidenta del grup parlamentari socialista, Manuela de Madre, amb qui he repetit el ritual de besar-li la mà en mostra de respecte, al que acompanyen de retorn dos petons de la meva amiga Manuela que sortejant la seva mala salut de ferro, com la meva, ha volgut estar present, i fer costat a l’alcalde de Lleida, Àngel Ros.

Una reflexió sobre la xarxa de municipis, que ell, l'alcalde Ros, reconeix com a àrea metropolitana, perquè d’aquesta manera, diu, es poden reconèixer les analogies, i hom pot parlar específicament de cooperació, de solidaritat i d’asimetria, en aquest model, tot en un context que traspua el treball d’hores i hores dels companys que des del PSC hem anat elaborant-ne els continguts.

Al vespre, un cop saludat l’alcalde, amic i company, amb amics, a donar suport a Alcarràs, a Marina Forcada, una tot terreny, professora del col·legi episcopal, el meu col·legi de vida escolar fins al preu, en una Sala tota plena davant de prop de 300 persones que van vibrar amb el discurs engrescador de la professora, de la meva amiga Marina.

Una jornada complerta, excepcional, per acabar amb permís facultatiu, d’una bona copa de conyac francès; no podria ser d’altra manera, perquè, com diria Pedret el diputat de Barcelona, ell i jo som uns francòfils!

dijous, 12 d’abril de 2007

Je chante pour toi liberté



Davant de la manipulació, la mentira i l'engany, i posem que parlo del PP, aquest cant a la llibertat, que titulo en francés, és cantat en castellà, per ua grega i jo us presento en català:



dimecres, 11 d’abril de 2007

Què passaria si la gent fos sincera?



Descobreixo, caminant per la galàxia blogger, que la vitalitat de la paraula és important, com el discurs, com la dialèctica, però a mi m’interessa tant el silenci.... Hi ha vegades que de fet hi ha detalls de la vida quotidiana que m’interessen més aviat poc en aquest intent de referir un dia a dia, unes reflexions una manera de veure la vida, i per tant la política i la societat des del meu particular punt de vista, encara que t’apuntin, et recomanin o t’implorin.

Segurament als centenars de bloggers que omplen la blogesfera catalana els semblaria una bajanada establir uns criteris normatius per a determinar de que o perquè, quan, com i de quina manera, aquesta és la essència mateixa de l’univers dels blocs, la llibertat, la possibilitat de retrobar la relació epistolar, com he dit en un altre post, amb aquelles persones anònimes; és com si de una finestra es tractès, oberta a la dimensió mateixa de lo universal, i quedés així permanentment com la essència mateixa de la llibertat en la paraula i en l’opinió, com si referís urbi et urbi els teus pensaments escrits.

És molt probable, també que no tot pugui ser escrit, que no tot pugui ser dit, que fins i tot hi hagi una fonamentació ètica o estètica que hagi de guiar aquesta nostra dialèctica diària amb el que ens envolta, pensant com un artista en la interpretació que cadascú en pot fer del llenguatge emprat, del llenguatge que, com instrument transmissor, descriu lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase: vivències, visions, anàlisi, controvèrsia o disputa.

Avui no us parlaré d’uns frescos fantàstics de Minguell, pintats al Palau de la Diputació de Lleida, digne hereu del seu pare també un muralista excel•lent, avui no us parlaré de política perquè ho he fet entre amigues amics i us he de reconèixer que ha estat un moment excel•lent que m’ha transportat a aquelles tertúlies de cafè Gijón, avui no us parlaré de res en concret i en especial, perquè de vegades, com tantes altres he dit, el silenci és una manera també de dialogar, de deixar entendre, d’acaronar les paraules i les persones, de dir sense dir, com en un somni, la realitat observada.

De vegades a la política cal donar-li el silenci, fer una pausa i reflexionar, per veure que fan i que fem i com ens entestem en allò que gens interessa a la gent; descobrir com fins i tot pot ser una falta de respecte a la figura del ciutadà, allunyar-se de les seves preocupacions, de les seves inquietuds per a respondre-li en molts casos amb la banalitat extrema o amb megalomanies estranyes; De vegades cal el silenci, per demostrar rebuig, però també al el silenci per demostrar sorpresa o angoixa a banda de reflexió, una manera de disposar dels moments en propietat sense transmetre absolutament res; us imagineu si després del silenci vingués la sinceritat, i què passaria realment si la gent fos sincera?

Crònica electoral XLVI: Guàrdia de corps






Ahir, després d’una maratoniana sessió del comitè de campanya, vaig acompanyar l’alcalde Ros a una presentació del Pla de l’Estació, la remodelació de l’entorn de l’Estació de ferrocarril a la que ara arriba l’AVE a la ciutat de Lleida. El president de l’ Associació de veïns de Noguerola, una mena de barri que no ho és perquè no tenen els principis de cohesió que hauria de tenir una zona per ser considerada com tal, on el seu president, el vell amic Miquel Lluís Sabaté, ens rebia al saló d’actes de la Cambra de Comerç, plena de gom a gom. Sabaté, antic activista sindical als seus anys professionals a les antigues Mutualitats Laborals, on vaig ser-hi company de treball, ho va dir fins a 5 vegades i en forma de pregunta retòrica a cops, que l’alcalde venia acompanyat de sèquit, segurament va voler obviar referir-se al mateix com a “guàrdia de corps”; realment perquè pot semblar estrany que s’acompanyi al primer magistrat de la ciutat, si en realitat els que ho fèiem érem en la seva majoria assessors socialistes de diferents administracions, en gran mesura, i algun regidor o candidat, segurament haurien preferit que hi anés sòl per poder ser fins i tot maleducats, com va succeir en alguna altra presentació, perquè, vicis d’aquesta ciutat, tothom és arquitecte, enginyer, sociòleg, advocat, etc., sense acudir a la niversitat, ja ho sabem.

Avui llegia un bon acord el que s’ha fet amb FON, un model de cooperativització de les connexions ADSL, de manera que es converteix la xarxa en un servei de prestació social, una acció autènticament solidària i fraternal, si realment acaba sent el que ens presenta el seu president, que ja ho va ser de Jazztel, l’argentí hipermilionari Martín Varsavsky; en tot cas cal valorar que no es tracta d’una promesa electoral, es tracta de materialitzar un fet que ja havia estat anunciat abastament, i per tant només cal que felicitar al factòtum, un tecnòleg com no podia ser d’altre manera, l’actual alcalde Àngel Ros i candidat a la reelecció.

dilluns, 9 d’abril de 2007

Només és pot ensenyar el que un és





A la foto Ségolène Royal, en un moment del seu darrer discurs diumenge passat. El 22 d'abril França viu la primera ronda de les seves eleccions presidencials.


El meu col•lega blogger i amic, el diputat per la circumscripció per Barcelona, Jordi Pedret, fa una interessant referència respecte de la política francesa, francòfil com jo que és i que jo referiria a la cultura política de la gran dona que és la Ségolène Royal, en recordar aquesta els principis i les idees innovadores que ja plantejava a principis del segle XX Jean Jaurés (1.859-1.914), un dels fundadors de la SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera), embrió del que seria l’any 1.969 el Partit Socialista, nascut del congrés d'unificació socialista francès d'Issy-les-Moulineaux.


Aquesta reflexió i referència d’en Pedret, em porta a recordar una frase important, conseqüent amb aquella aportació que va fer a la “lluita obrera” un burgès com era Jaurés, qui en la seva obra: “L’esperit del socialisme, Idealisme i Materialisme en el concepte de la historia”, ens llega una cita, que encara ens és vàlida per entendre la transcendència de l'acció política, més enllà del curt termini que alguns albiren, més enllà del mig termini que alguns desitgen, en permanència, diria jo:

“No s’ensenya lo que es vol; diria fins i tot que no s'ensenya el que es sap o allò que es creu saber: només s’ensenya i només es pot ensenyar allò que un és”

diumenge, 8 d’abril de 2007

45.000






El 12 d'abril de 1.931 es convocaven a Espanya les eleccions municipals que haurien de derivar en la victòria dels partits republicans el 14 d'abril de 1.931 i la fugida del país del Rei Alfons XIII; en record d'aquella data, aquesta remembrança de l'articulat de la Constitució republicana que seria proclamada al desembre d'aquell mateix anys, fa ja 76 anys.

Tot i que la xifra 45.000 podria correspondre a l'asteroide descobert l'any 1.999, pel programa de recerca Lincoln Near-Earth Asteroid Research (LINEAR), i que té com a nom provisional 1999 VR186, aquesta xifra correspon a les visites rebudes pels diferents post que composen aquest modest blog, quin primer article veu la llum al juliol de 2005. Espero que la lectura dels post, dels comments que s'hi han inserit, ajudin de veritat a transmetre els principis revolucinaris de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat.

Munna






Diuen de segur que benintencionadament els textos que justifiquen la comercialització de les tradicionals mones de pasqua, que aquesta tradició culinària deriva de l’àrab; cert, no s’equivoquen en reivindicar la nostra ascendència arabitzada i que alguna interpretació excloent de la historia ha volgut obviar, diuen però que l’origen significa regal o provisió de boca, segurament també són benintencionades aquestes referències, però és sabuda la tradició entre els musulmans de l’almoina, que era, és, una obligació imperativa que l’Al-corà els imposa, d’aquí el concepte real de la Munna, que arrela en les nostres tradicions i que el món modern del consum desvirtua; és probable que en alguns pobles encara es mantingui l’autèntica tradició, la originària de l'almoina, que no pastissera, dels ous, no de xocolata, de gallina, element alimentari, com a símbol d’una pasqua que en el complex lunar de vegades comparteixen musulmans, cristians i jueus, amb significacions diferenciades.

Diu la Sura 107 de l’Al-corà: “què et sembla el que desmenteix el judici? És aquell que rebutja violentament a l’orfe i no anima a donar de menjar al pobre. Ai dels que oren distrets, per ser vistos i neguen ajut!

dissabte, 7 d’abril de 2007

Rituals




La setmana santa, que és atribuïble a rituals ancestrals de les col·lectivitats humanes que han anat adaptant les ritualitats anteriors a models més nous de concepcions màgiques de la vida, ens aporta, segurament als que podem gaudir d’uns dies d’esbarjo, en família, al menys unes hores, uns moments de reflexió, ja sé que sona acristianada aquesta meva dissecció del llenguatge, però el que és cert, és que el temps comença a visualitzar la primavera, amb dies de fred i calor, amb sol i núvols, amb pluja i vent, però ja sense aquelles fredorades de l’hivern, malgrat el “canvi climàtic” que ens amenaça.

En aquestes jornades que van més enllà, com deia de la ritualitat cristiana, un pot retrobar-se amb ell mateix, fins i tot “arreglant” papers en els seus 10 metres quadrats d’intimitat que conforma el despatx de treball o trobant a un perfecte desconegut amb qui acabes convenint que hi més coses que t’uneixen a ell de les que et separen i veus, com aquella actitud fatalista que de vegades ens guia a alguns, té més lògica de la que ens pensem, allò que alguns diuen que les coses passen per alguna cosa.

Hores d’ara no us sabria dir perquè, però aquest dissabte, que els cristians bategen com dissabte de glòria, ho és per a mi, parlar dels temes que m’interessen, sentir parlar de la triada, dels principis de la fraternitat humana amarats de la igualtat que a tots ens fa iguals és una veritable satisfacció que em dona aquella energia que la meva mala salud de ferro em pren de vegades.

Probablement, també reconeguda aquesta amistat incipient en els principis que sostinc, fins i tot en política, i ja veieu que difícil n’és de plantejar el model de la prudència i el silenci com a principis fonamentals, com a paradigmes d’una existència que albira a transcendir per ella mateixa a partir de la recerca d’aquella veritat que tant protegien Càtars i Templers, ambdues organitzacions amb les seves pràctiques i requeriments que els diferenciaven.

Avui m’he sentit complert davant d’un té, vermell per a més signes per aquell que dubtés de la meva significació, parlant, debatent, escolant que és el que realment m’agrada. Què fantàstic seria si tothom pogués establir una dialèctica parlamentària, en nom de jugar al model del conflicte que sociòlegs com ara Webber van estudiar!


A la fotografia una simbologia de la "Declaració dels drets de l'home (concepte agenèric) i del ciutadà", que és preambul permanent de les constitucions de la República Francesa, proclamada aquesta declaració l'any 1.789 que aquí transcric en una traducció al castellà, però quin significat, sigui en la llengua que sigui, cal tenir ben present tant avui com demà, perquè és el principi del respecte a la norma, però també al ciutadà agenèric com a cèlula fonamental del ser social

DECLARACIÓ DELS DRETS DE L'HOME I DEL CIUTADÀ (1.789)

Los representantes del pueblo francés, constituidos en Asamblea nacional, considerando que la ignorancia, el olvido o el menosprecio de los derechos del hombre son las únicas causas de las calamidades públicas y de la corrupción de los gobiernos, han resuelto exponer, en una declaración solemne, los derechos naturales, inalienables y sagrados del hombre, a fin de que esta declaración, constantemente presente para todos los miembros del cuerpo social, les recuerde sin cesar sus derechos y sus deberes; a fin de que los actos del poder legislativo y del poder ejecutivo, al poder cotejarse a cada instante con la finalidad de toda institución política, sean más respetados y para que las reclamaciones de los ciudadanos, en adelante fundadas en principios simples e indiscutibles, redunden siempre en beneficio del mantenimiento de la Constitución y de la felicidad de todos.
En consecuencia, la Asamblea nacional reconoce y declara, en presencia del Ser Supremo y bajo sus auspicios, los siguientes derechos del hombre y del ciudadano:

Artículo 1
Los hombres nacen y permanecen libres e iguales en derechos. Las distinciones sociales sólo pueden fundarse en la utilidad común.

Artículo 2
La finalidad de toda asociación política es la conservación de los derechos naturales e imprescriptibles del hombre. Tales derechos son la libertad, la propiedad, la seguridad y la resistencia a la opresión.

Artículo 3
El principio de toda soberanía reside esencialmente en la Nación. Ningún cuerpo, ningún individuo, pueden ejercer una autoridad que no emane expresamente de ella.

Artículo 4
La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no perjudique a otro: por eso, el ejercicio de los derechos naturales de cada hombre no tiene otros límites que los que garantizan a los demás miembros de la sociedad el goce de estos mismos derechos. Tales límites sólo pueden ser determinados por la ley.

Artículo 5
La ley sólo tiene derecho a prohibir los actos perjudiciales para la sociedad. Nada que no esté prohibido por la ley puede ser impedido, y nadie puede ser constreñido a hacer algo que ésta no ordene.

Artículo 6
La ley es la expresión de la voluntad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a contribuir a su elaboración, personalmente o por medio de sus representantes. Debe ser la misma para todos, ya sea que proteja o que sancione. Como todos los ciudadanos son iguales ante ella, todos son igualmente admisibles en toda dignidad, cargo o empleo públicos, según sus capacidades y sin otra distinción que la de sus virtudes y sus talentos.

Artículo 7
Ningún hombre puede ser acusado, arrestado o detenido, como no sea en los casos determinados por la ley y con arreglo a las formas que ésta ha prescrito. Quienes soliciten, cursen, ejecuten o hagan ejecutar órdenes arbitrarias deberán ser castigados; pero todo ciudadano convocado o aprehendido en virtud de la ley debe obedecer de inmediato; es culpable si opone resistencia.

Artículo 8
La ley sólo debe establecer penas estricta y evidentemente necesarias, y nadie puede ser castigado sino en virtud de una ley establecida y promulgada con anterioridad al delito, y aplicada legalmente.

Artículo 9
Puesto que todo hombre se presume inocente mientras no sea declarado culpable, si se juzga indispensable detenerlo, todo rigor que no sea necesario para apoderarse de su persona debe ser severamente reprimido por la ley.

Artículo 10
Nadie debe ser incomodado por sus opiniones, inclusive religiosas, a condición de que su manifestación no perturbe el orden público establecido por la ley.

Artículo 11
La libre comunicación de pensamientos y de opiniones es uno de los derechos más preciosos del hombre; en consecuencia, todo ciudadano puede hablar, escribir e imprimir libremente, a trueque de responder del abuso de esta libertad en los casos determinados por la ley.

Artículo 12
La garantía de los derechos del hombre y del ciudadano necesita de una fuerza pública; por lo tanto, esta fuerza ha sido instituida en beneficio de todos, y no para el provecho particular de aquellos a quienes ha sido encomendada.

Artículo 13
Para el mantenimiento de la fuerza pública y para los gastos de administración, resulta indispensable una contribución común; ésta debe repartirse equitativamente entre los ciudadanos, proporcionalmente a su capacidad.

Artículo 14
Los ciudadanos tienen el derecho de comprobar, por sí mismos o a través de sus representantes, la necesidad de la contribución pública, de aceptarla libremente, de vigilar su empleo y de determinar su prorrata, su base, su recaudación y su duración.

Artículo 15
La sociedad tiene derecho a pedir cuentas de su gestión a todo agente público.

Artículo 16
Toda sociedad en la cual no esté establecida la garantía de los derechos, ni determinada la separación de los poderes, carece de Constitución.

Artículo 17
Siendo la propiedad un derecho inviolable y sagrado, nadie puede ser privado de ella, salvo cuando la necesidad pública, legalmente comprobada, lo exija de modo evidente, y a condición de una justa y previa indemnización.

divendres, 6 d’abril de 2007

Una cita



Diuen en els ambients mariners, que:


“Ni les famílies més velles o antigues en l’art de navegar, podien, ni volien, esquivar ni apartar-se d’aquella vella llei del mar, que exigia, tal de deixar-se dominar per l’home, que els seus domadors haguessin de forjar-se en l’escola de l’experiència diària, lluitat contra ell mateix"


Probablement així ho va fer el meu avantpassat, en Trifó Gibert, Capità i Patró del Bergantí-Goleta "Baltasar", com avans ho havia fet el seu pare, com cal fer, tanmateix, sempre en la vida, sense cap mena de presa, amb la prudència que cal i el silenci, pausadament, fent els aprenentatges adients i formant-se per adquirir els coneixements d'un mestre i ser-ne nosaltres mateixos en el moment adequat, amb una voluntat transformadora.

dimecres, 4 d’abril de 2007

El fenomen blogger




Segurament, des d’una perspectiva de màrqueting, estaríem parlant d’un context de màrqueting viral, que supera evidentment els paradigmes o enfocs convencionals d’aquesta disciplina i que també afecta en un o altre sentit a la configuració de la translació del missatge polític. Però molt probablement estarem parlant d’un concepte de militància política, que supera a la tradicional en el marc dels partits de masses com els venim coneixent fins ara, en l’aplicació de les noves tecnologies a la política i el seu context.

Si ens cenyim a la definició del terme blog, que deriva del britànic web+log, que acostuma a traduïr-se per bitàcola -el que en l’àmbit dels elements marítims suposava el llibre de ruta-, els blogs actuals, que deriven en molts casos de la antiga concepció de l’àmbit de la literatura epistolar, però a l’hora també del concepte tradicional de diari personal, irrompen en la escena de la creació del criteri polític, d’una forma espectacular recentment en el nostre àmbit i si ho cenyim a l’àmbit estrictament polític a partir dels primers anys d’aquest segle, en el que comença a determinar-se una utilització pragmàtica de continguts polítics, diferents del que ens podien oferir ja les webs tradicionals, instruments estàtics i menys dinàmics.

Analitzar, apuntar, llegir, opinar, establir en definitiva una dialèctica sobre alguna cosa que no ha estat plantejada fins ara, és allò que podem definir com l’aportació al concepte de transformació de la societat a partir de la utilització de les noves tecnologies i, òbviament la diversitat polifònica de l’univers blogger des d'un plantejament gens convencional, a partir dels blogs, les bitàcoles, els diaris, diferents denominacions de una mateixa cosa, una pàgina on es plantegen les reflexions individuals, que no iguals, dels titulars d’aquests instruments que la xarxa ofereix.

Per alguns autors, els blogs han introduït la poètica de la obra oberta, perquè hi ha una voluntat de convèncer, més enllà de l’instrument merament informatiu que hom podria veure en aquestes pàgines, on la seva fortalesa radica en que la vida, fins i tot la vida política, i les coses de la vida son explicades als demés amb la visió personal de l’autor, a banda de les possibilitats tècniques que ofereix aquest tipus d’instrument; amb menys sofisticació tecnològica que altres estris informàtics, de manera que queda a l’abast de no poques persones que poden convertir-lo en un instrument adequat de transmissió d’informació i per tant si ho observem des d’una perspectiva política, de transmissió de les reflexions i els criteris polítics que acaben subtrahend, per tant, a la patrimonialització que en tenien les organitzacions polítiques.

Resulta difícil d’analitzar, segurament els que serien uns pocs minuts en la història de la humanitat, d’aquesta experiència, la de l’activisme cibernètic, l’activisme polític en la xarxa; de fet cal plantejar fonamentalment la diferència entre el model d’activisme persona a persona, o la tradicional aportació a la premsa escrita, o a través dels instruments que es desenvolupen en el segle XX, com son la ràdio i la televisió, principalment perquè el seu format, la seva dimensió i el seu llenguatge, canvien cap a un format, una dimensió i un llenguatge més fresc, més immediat, més actual i probablement més col·loquial.

En el model dels blogs, es veu com es pot passar del divertimento que pot representar un diari personal al que pot representar una autèntica llibreta d’apunts o de reflexions polítiques, com ho viem, en diferents nivells dels prop de 500 blogs d’aquestes característiques existents en l’actualitat en el panorama política català. La possibilitat de poder determinar quin és el perfil de les persones que consulten aquets blogs, a partir dels nous comptadors, que estableixen una dimensió geogràfica, una dimensió de les característiques de la tecnologia amb les que es consulta, quin tipus de recerca porta a la consulta i altres variables o elements, ens podria plantejar alguns paràmetres que podrien definir una teoria del nou activisme i militància política, que previsiblement hauria de poder contenir tres elements fonamentals: la influencia i el valor que li donin les elits, la influencia i el valor en els editors de premsa i periodistes i informadors en general, i la influència i els valors que rebin i transmetin els educadors, especialment en els àmbits essencials de l’ensenyament secundari i el batxillerat.

L’existència ja de diferents models de blogesferes, o xarxes en les que es poden agrupar els blogs, a voluntat dels seus titulars, on la sindicació de pàgines permet de conèixer les diferents visions, les diferents aportacions de tanta gent que treballa en l’activisme polític i social en la xarxa a partir de determinats grups de les mateixes, ens pot donar a entendre la incidència que poden tenir les noves tecnologies en la creació d’opinió política i de l’opinió pública en particular i a través del ciberespai, el que ens queda ara per demostrar és si la informació i la dialèctica que es poden establir, condueix necessàriament a un intent estrictament participatiu en la creació del criteri polític i no tant al foment de la participació en el moment essencial de la responsabilitat democràtica, com és l’exercici del vot. Segurament, i ho sabrem més endavant, alguna cosa està canviant.


Nota final

Aquest article ha estat referenciat en els següents llocs web:

Zewol.net

poliblocs.cat

socialistes.cat

dimarts, 3 d’abril de 2007

Idiotes



És molt probable que la incidència sobre l’abstenció regular, la passiva aquella que evidencia en una part de l’electorat l’inexistència de la necessitat de participació, pot venir derivada del model de la lluita política que va més enllà de la pròpia execució dels models de campanya que les diferents formacions trien. Evidentment no hi estudis fets sobre el particular, perquè l’abstencionista passiu amaga aquesta condició en qualsevol estudi que es realitzi, avergonyit de poder ser identificat amb el model que el grecs definien com “idiotes”, aquells que no participaven del fet polític, de la “res”, la cosa política, la gestió dels afers públics i només ho feien dels seus propis assumptes i que cal diferenciar del concepte "idiòcia" que realment té un significat despectiu i insultant.

Hi ha alguna cosa que ens faci pensar de manera que la gestió dels models de comunicació farà que es derivi en uns ciutadans actius en el procés d’elegibilitat?, probablement no, perquè tinc el convenciment que les campanyes polítiques es llegeixen a partir de fets anecdòtics que defineixen a ulls de l’opinió publicable, aquella autènticament rellevant perquè ratifica l’existència del quefer diari, quina és la realitat d’una campanya política, inicialment definida com l’intent d’uns ens interpretadors de l’opinió pública, com son els partits i coalicions, de fer arribar a l’elector, al ciutadà, les seves pretensions en la gestió de la institució que albira a governar.

Segurament la manera de convertir els idiotes en polites, ciutadans actius dins del model de democràcia deliberativa que tenim, seria l’aplicació d’uns principis molt simples i elementals que van molt més enllà dels principis del màrqueting en general i del màrqueting electoral en particular i que permetria una acció viral transcendent: la prudència, com element configurador, perquè la tendència americanitzadora de les campanyes polítiques ens porten inexorablement, potser per l’efecte contradictori amb el nostre caràcter mediterrani a avorrir a qui detenta la sobirania, el ciutadà (sense definició de gènere).

dilluns, 2 d’abril de 2007

Crònica electoral XLV: O.V.N.I. en front de L.E.A.C.



Amb les sigles OVNI, inicialment utilitzades en l’àmbit de l’aeronàutica i concretament en la recerca de determinades explicacions a fenòmens que no podria trobar-la des de una anàlisi científica o empírica de la mateixa, pot utilitzar-se també en l’àmbit de la Ciència Política, per a determinar aquells OVNI, com: objectes votables no identificats. Els models del màrqueting electoral plantegen segurament l’estratègia que determinats grups polítics estan seguint, amb important despesa econòmica, intent de control mediàtic i presència en els gratuïts, un altre model periodístic que ha entrat amb força en el mercat local de la premsa diària.

En aquesta conjuntura fa que el model OVNI el trobem representant en determinades llistes electorals que repeteixen abastament que no son oposició, però plantegen un model d’oposició pura i dura, neutralitzant el paper institucional de vegades de una determinada institució que han patrimonialitzat, i això ens obre les portes a la definició de l’evolució de determinades forces electorals de la nostra ciutat, Lleida, on la presència dels anomenats Elefants del Partit, aquells que beneeixen la llista, i donen suport en definitiva estant en els darrers llocs, brilla per la seva absència, fent palès doncs que hi ha una ruptura evident, malgrat la coalició electoral que la sustenta.

La coalició necessària de famílies i grups d’opinió i pressió, a banda de la voluntat del candidat, Àngel Ros, en el cas socialista, i la presència dels elefants del Partit en la part final de la llista, com a columnes que obren el pas a un damer divers, polifònic i format, evidencien la diferencia substancial respecte de les llistes OVNI, configurant una llista que la podríem definir LEAC, com: llista electoral adequada i compensada.

diumenge, 1 d’abril de 2007

L'opció Blogger


A la foto, un moment de la meva intervenció a les jornades

Ha estat un cap de setmana intens el que hem viscut a la ciutat de València, participant en la jornada blog + ciudadania, on s’han sentit diferents experiències, diferents visions sobre l’acció política. Aquest matí de diumenge una sorpresa, Enrique Castro, el factòtum de la organització m’invitava a participar en els debats, aportant des de la tarima d’oradors la meva experiència personal en l’opció blogger d’aquest modest blog, una sorpresa deia que m’ha obligat en poc més de mitja hora a preparar un argumentari per a l’exposició que faria als vols de les 11:00 del matí en el marc de l’hotel NH Center de València, en les jornades “Blogs y Ciudadania”, que organitza el Partit Socialista Obrer Espanyol i a la que hi acudia com a blogger del PSC.

Resulta difícil condensar en uns pocs minuts la experiència de prop de dos anys de vida d’aquest meu blog i del coneixement i reconeixement de l’activisme polític en la xarxa, de fet he plantejat la diferència entre el model tradicional de premsa escrita, ràdio i televisió, el seu format, la seva dimensió i el seu llenguatge, la importància d’incorporar traductors, com els que jo tinc instal•lats, la utilització del blog com una targeta de presentació, i per tant passar del divertimento que pot representar un diari personal a una autèntica llibreta d’apunts polítics que per a mi representen, a més, quelcom diferent, al utilitzar el blog com arxiu dels diferents articles que apareixen firmats per mi en la premsa escrita. Poder determinar quin és el perfil de les persones que entren en la teva pàgina és important, al menys per a mi, segurament la meva formació sociològica i politològica, i he plantejat la teoria del nou activisme i militància política, que passa per tres factors fonamentals: les elits, els editors de premsa i els educadors a secundària, batxillerat i universitat, el perfil de le persones que, a banda de moltes altres, entren en la meva blog. Però el que és important, també, és l’existència del model blogosfera, on la sindicació de pàgines dels blogs, permet de conèixer les diferents visions, les diferents aportacions de tanta gent que treballa en l’activisme polític i social en la xarxa.