dijous, 31 de maig de 2007

Varapalo

Avui, he recuperat el ritme normal de tertúlies a Segre ràdio, a “El Despertador” , la que jo diria una reunió d’amics i que traspua aquesta sensació, amb Marta Alòs, Enric Montaña i Carmel Mòdol que avui no hi podia ser i era substituït per una regidora electe d’Artesa, "moderats" per la meva amiga Mariví chacón que, inflexible, avui ja ha començat les meves interrupcions, aquest cop ha estat una.

La veritat és que recuperar aquest ritme, encara que es parli en general de política s’agraeix, perquè no hi ha un ritme estrictament electoral. El tema del dia, el “varapalo” de la federació nacionalista al seu cap de fila per Lleida, Isidre Gavín que ha quedat desautoritzat per a negociar i a més li diuen que s’oblidi de la Diputació provincial, no ja per presidir-la, aspecte que està sota negociació, si més no fins i tot perquè deixarà de ser diputat provincial.

Certament la inmmodèstia del líder de la federació nacionalista, per una banda, i segurament alguns punyals que surten de l’armari, pot haver estat la resolució de la directiva d’aquell partit, que avui és titular de premsa.

L’abstenció que és un tema que m’apassiona i la seva incidència en els diferents processos electorals, com ara les municipals a la ciutat de Lleida també s’ha analitzat, el meu criteri, ja l’he expressat altres vegades, que l’abstenció és un fet crònic de la ciutat de Lleida des de 1.979 i no cal estripar-se les vestidures, en tot cas calia fer-ho aleshores i posar-hi remei, perquè ara és molt difícil, fins i tot aquella teoria meva del vot obligatori. En tot cas he plantejat el valor del vot no contingent que afecta a l’obtenció d’un determinat resultat, la consistència de la massa electoral del PP i la poca consistència de la massa electoral convergent, que malgrat totes les previsions, s’ha enfonsat inexorablement, previsions que preveien un cert retrocés, molt menor del que ha succeït.

Primer sembrar, després recollir.......

La negociació és una de les característiques que defineix, substancialment, el nostre context democràtic i de la relació política, de la mateixa manera com la dialèctica i el conflicte també en són definitoris.

Una certa manca de temps i també el cansament, em van fer impossible de comentar el programa “La nit/al dia” que presenta Mònica Tarribas, que va comptar amb els alcaldes in pèctore de les ciutats de Girona, Tarragona i Lleida, tots tres socialistes.

Entre ells, doncs, òbviament l’alcalde socialista de la ciutat de Lleida, que va revalidar el seu nou mandat amb una majoria aclaparadora. La visió amb claredat de la xarxa nodal que constitueix una àrea d’influència i per tant de gestió, estableix des de la perspectiva d’Àngel Ros, un context territorial en que tota aposta de cohesió insereix positivament en la transformació social i política del nostre entorn.

Les tres ciutats, són ben diferents, tant des d’un punt de vista geogràfic, com de la morfologia urbana i la seva relació amb el seu entorn. Ros, però definia quines són les característiques que han de definir una nova etapa de govern, sobre qüestions com ara la circulació i la mobilitat que respon ineludiblement a aquest intercanvi de serveis que la ciutat i el seu entorn es presten, no ja respecte als seus 130.000 ciutadans, si més no també a una demografia urbana de prop de 350.000 persones que intercanvien béns de consum o el propi capital humà amb la ciutat de Lleida i per tant s’estableix un nivell d’intercanvi molt superior al 15-16% que estableixen els teòrics de la geografia urbana per delitimitar un teixit de relacions pre-existents a la presa de consciència política.

La dificultat per abordar la difícil situació plantejada per l’expresident, de qui Àngel Ros n’és amic, la va resoldre definint el paper que Maragall ha jugat en la història de la capital catalana, per una banda, i del propi país per l’altre, de igual manera com també transcendeix el primer president de la Generalitat recuperada, si excloem Terradelles. De tota manera, cap dels tres van dubtar del lideratge de l’actual President de la Generalitat i 1r Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, José Montilla.

La premsa va transmetent els timings en l’elaboració del cartipàs municipal que s’estableix en sis grans àrees que seran controlades per un Tinent d’alcalde de les que penjaran la resta del Regidors. Van agafant els mitjans imputs d’aquí i d’allà per poder elaborar un procés que sigui mitjanament transmissible, una organització la de l’ajuntament sorgit de les eleccions del 27-M, en les que el grup socialista haurà de configurar com en una lid empresarial en un context de mercat la seva gestió, de manera que el contacte no ja amb els clients, els ciutadans i ciutadanes, que també, el contacte amb els que són qui detenten realment la titularitat d’aquests mitjans públics, vist com veieu, en una altra perspectiva.

La negociació de la Diputació de Lleida continua en mans dels dirigents del partit, segurament un pacte seria lo més lògic i més prudent, i per tant caldrà veure que succeeix en aquest àmbit per a poder reaccionar en la resta de Catalunya. En tot cas discrepar de les paraules d’algú que diu que si només hi hagués dos partits això no passaria. Segurament i manta vegades el llegir ens fa perdre l’escriure, perquè la bellesa de la democràcia es dona a Europa, precisament, on l’espectre polític és divers, fruit de la tolerància social que ens envolta i la que no voldria pas que es trenqués.

dimarts, 29 de maig de 2007

Reflexions sobre qüestions de qüotidianeitat

Recuperada una certa normalitat, després de la nit electoral, això si amb la ressaca de la victòria aclaparadora del candidat socialista, avui em tocava de fer la meva habitual petita reflexió sociològica en el programa “El Despertador” que dirigeix la meva amiga Mariví Chacón a Segre ràdio. Parlar de la societat em permet, per uns minuts, encara que sigui un cop al mes, deixar de parlar en clan d’anàlisi política o tanmateix tampoc de política, tot i que són temes que m’entusiasmen a banda de la meva formació acadèmica.

El cert és que calia triar un tema sobre el que parlar i Mariví en va proposar l’efecte en societat dels telèfons mòbils. Un tema que pot semblar banal, perquè s’ha convertit ja en un utensili normalitzat en la realitat quotidiana de les persones, però que suposava un repte per a mi després de tot aquest temps.

Sempre, en tots els temes faig una reflexió i relaciono el tema del dia amb el que ens aportaven i feien grecs o romans, els pares de la nostra civilització i avui semblava que no ho podia relacionar, donat que son estris relativament recents, doncs suposo he sorprès a la meva conductora, perquè ha estat inevitable la referència a Grècia i el sistema de comunicacions mitjançant missatgers.

Reflexionar com totes aquests instruments de la vida quotidiana contemporània van lligats en el seu estudi i desenvolupament previ a la investigació militar, com després es considera el seu ús bèl•lic per passar a la vida civil, en que comencen a inserir-s’hi a finals de la dècada dels 70 encara fent una certa distinció de classes, de manera que només unes determinades economies i estatus es podien permetre la seva adquisició, a banda de les dimensions que tenia.

Entrada ja la dècada dels 80 comença la seva comercialització i d’aquí endavant els canvis de generació de mòbil, fins a la quarta que es comercialitzarà properament i podrà portar incorporada una pantalla hologràfica, un dels avenços tecnològics, també aplicables als ordinadors que ja vaig anunciar després del Congrés sobre la incidència de les TICs en la societat i que vaig anunciar des d’aquest mateix programa.

Sempre amb la voluntat de poder aportar unes certes reflexions sobre qüestions que afecten a la nostra qüotidianeitat i de lo que no ens en podes adonar, perquè constitueix la vida mateixa, com ara la utilització d’aquest estri, el mòbil, amb aquesta intenció col•laboro en aquest programa, ja veieu, la dialèctica amb un mateix a través de les ones, en companyia de l’agradable veu de Mariví Chacón.

El vot intangible



Avui, responent a un invitació de Santi Roig, el coordinador de Lleida TV, he participat en “la tertúlia”, en la que participo habitualment, però en aquesta de manera extraordinària per tractar-se del "dia després", un petit debat entorn del resultat electoral que ha acabat centrant-se pràcticament en la ciutat de Lleida i una mica en la de Mollerussa, amb uns tertulians d’excepció, Josep Borrell “Xerric”, Anna Gómez, sots directora del diari Segre i Montse Bergès Regidora de turisme en funcions, que no ha vist revalidat el seu escò municipal.

Certament he felicitar al conductor del programa perquè hi he trobat un molt alt nivell de debat i unes persones altament enteses, cadascú des de la seva vessant. Jo, hi he intentat aportar una mica raó científica, sense acabar sent incomprensible i/o pedant. En la introducció se’ns demanava de valorar els resultat, de fer-ne una anàlisi, per no repetir el que ja s’havia dit, he intentat fer una reflexió per introduir un concepte, el “vot intangible”. De fet he formulat la meva hipòtesis a partir de la necessària relació entre el procés del 2003 i el del 2007 en les municipals a la ciutat de Lleida, una relació sine qua non no es pot explicar aquesta majoria de l’amic Àngel Ros.

Introduir el tema de no voler l’alcaldable en 2003 de manifestar públicament la seva intenció de retirar-se en acabar aquella legislatura, el que molt probablement li hauria atorgat no pocs sufragis, que segurament haurien pogut portar-lo de nou a una majoria absoluta, va implicar un retorcés en el resultat de vots que, acompanyat d’un increment en la participació creava la paradoxa que hi havia una abstenció localitzada dins d’un augment de participació que la llei d’Hondt va traduir en menor nombre d’Escons.

A partir d’aquí i malgrat els processos no son comparables per contenir variables no homogènies i variables independents com la renovació de 3 dels 5 candidats principals, he entrat a comparar, com s’ha produït un lleuger augment en la intenció de vot socialista, que per si sol no li hauria atorgat una majoria tan “holgada” a la ciutat de Lleida com la que ha obtingut, el vot intangible, la recol·locació de la frontera de volt d’ERC i ICV en un escenari nou, en el límit que jo he considerat natural, per un dimensionament excessiu, degut precisament a un cert vot de càstig al 2003 que podien haver capitalitzat aquestes forces, vot intangible, és a dir no existent que incrementa la diferencia entre la força més votada i les dues forces minoritàries, com succeeix també respecte del PP com també respecte de CiU, posa de relleu que la pèrdua en tots Quatre partits, significativa, per altra banda, contribueix a augmentar el valor del vot tangible, de manera que en la distribució d’Hondt es veu reflexat aquest consideració del PSC com la força amb major nombre d’escons, en definitiva perquè més que dobla a la segona força i successivament.

Després de valorar que porta a votar a la gent i fer consideracions que potser són vàlides per a les Elits, he apostat per valors més senzills, qüestions utilitaristes o de sentiments i fins i tot comodaticis, valors diversos que poden portar a l’emissió de vot, tema que anava lligat amb l’anàlisi de l’abstenció de la que ja n0havia parlat al matí, i com al matí he desmuntat un tòpic, el de l’abstenció bàrbara en aquestes eleccions, quan una participació del 52% es pràcticament la “moda” de les participacions i justament la mateixa participació de 1.979, any de efervescència democràtica que en canvi no va portar a rasgar-se les vestidures.

Hem passat de puntetes pels resultats de Mollerussa, on Gómez i Borrell han estat d’acord en problemes interns i aspectes de gestió que havien debilitat a l’alcalde sortint, Toni Bosch, i jo he volgut destacar la tasca realitzada en aquest darrer mandat per part de l’actual llista guanyadora, la del PSC, encapçalada per l’amiga Teresa Ginestà.

Per cloure parlar de CiU, de qui no s’havia parlat i definir al líder de l’oposició i la seva campanya. Ho he de reconèixer m’ha costat de trobar les paraules per intentar ser el més objectiu possible sense que se’m pogués titllar de sectari i he concretat alguns punts, un cert clientelisme, la manca de simpatia que li permeti arrelar en la gent i segurament una campanya equívoca, còpia de la realitzada en 2003.

Agrair dons l’invitació extraordinària a participar en aquesta tertúlia que em permet de poder mostrar les meves interpretacions de la realitat i en concret de la realitat política.

dilluns, 28 de maig de 2007

Treball i responsabilitat

Responia aquest matí a les 8 a la invitació de Segre ràdio a aportar la meva modesta opinió i anàlisi, com a Politòleg, en l’anàlisi, no ja de la jornada electoral i dels resultats, sinó de la contextualització de tot en conjunt, invitació que acceptava amb gust, per acompanyar Mariví Chacón, la conductora del programa, tot haver-me’n anat a dormir força tard, malgrat la meva mala salut de ferro, que aguanta, penso jo, per la dosi d’adrenalina que provoca uns resultats tant espectaculars, no només a la ciutat de Lleida, amb 15 regidors, com per mantenir la ciutat de Balaguer i recuperar Tremp, o guanyar a Mollerussa, per exemple.

Calia mantenir l’objectivitat que m’és exigible en tant que analista, a més hi havia a la tertúlia tres representants de les forces amb representació a la Paeria, en Josep Presseguer, nro. 3 de la llista socialista encapçalada per Àngel Ros, Josep Grau, diputat al Parlament per la federació nacionalista, i el bon amic Paco Piniés, representant del Partit Popular.

Val a dir que, com ja he dit en un anterior post, resulta fàcil l’excusa del resultat en funció de l’abstenció i d’alguna manera vinc a demostrar, com l’abstenció és una variable cronificada en la ciutat de Lleida que aquest cop a repartit a banda i banda de l’espectre, exceptuant al PSC, i que potser exercien més influència altres variables, com les tres variables, dels tres candidats que per primer cop encapçalaven la llista del seu partit, Àngel Ros (PSC), Ismael Zapater (PP) i Mercè Rivadulla (ICV).

Enllà no hi he pogut entrar a incidir, però certament jo havia ja previst una davallada del vot cap a les formacions menors, tot i que no preveia tanta caiguda. Donada la tipologia de la massa electoral de la federació nacionalista, que manté una fidelitat del 80%, creia podia ser possible una davallada, però si us hi fixeu aquesta ha rondat el 30%, 10 punts amunt d’allò previsible, quasi 4.000 vots, que com a intangibles situen al PSC a una distància major del doble respecte del seu adversari immediat.

Durant la meva intervenció he lamentat una vegada més que els llibres de text de la ESO no continguin una referència explícita al vot i les seves característiques, com a valor i les diferents tipologies de vot, perquè la utilitat d’explicar als joves principis de democràcia i institucions, de res serveis si no s’amplifica en aquestes edats.

Segurament resulta dur, però jo mantinc aquella proposta de vot obligatori, si continua mantenint-se la tendència a la baixa en l’àmbit autonòmic i estatal del nivell de vot, encara que pugui semblar un anacronisme, precisament aquest mateix motiu que va portar als legisladors, per no demanar una anàlisi de la situació participativa desestimar d’aplicar aquest model que apliquen encara països europeus de llarga tradició democràtica.

Bé, a banda d’aquesta agradable estona, el matí ha estat ple de trucades, sms, e-mails, que em/ens felicitaven pels resultats obtinguts, segurament no treia tant fum el telèfon com els de l’alcalde Ros, o els de la pròpia alcaldessa in pèctore de Mollerussa, Teresa Ginestà, però déu ni do!

Ara estic convençut que s’obre un període de treball i responsabilitat, a banda de la feina que s’inicia en l’establiment dels corresponents pactes, per a governar, per exemple la Diputació de Lleida, o el Consell Comarcal del Segrià.

Ara toca Treball i il·lusió

Aquesta foto l'enviaba aquest matí al blog electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya, ara la recupero, perquè escenifica allò que hores més tard succeïria.

Els ciutadans i les ciutadanes de Lleida han fet costat a aquest missatge senzill: "Treball i il·lusió", que va repetir moltes vegades, d'una manera intensa i sensible, tantes com: "m'agrada Lleida", aquell cant a la autoestima . El 46% dels electors i electores, han permès que Àngel Ros lideri els propers quatre anys el futur de la ciutat de Lleida, amb una majoria olgada que li permeti de fer "el seu programa", una aventura, dita en clau política amb el crèdit, com diu l'Àngel que li atorguen els ciutadans i ciutadans i que s'ha de retornar, com?, doncs com ell diu amb treball, treball i treball, il·lusió, il·lusió, il·lusió.


Les tendències ho apuntàven, hi havia una gestió històrica, però també recentd'aquests quasi quatre anys, era visible, però la percepció de la tendència era bona, no era pas equivocada, tot i que calia treballar, com deia ell un dia, partint del concepte que el 27 de maig a les 8 hores del matí els regidors són "0", i aquest és el resultat, una campanya ben dissenyada i dirigida amb rigor, com en algun altre post havia apuntat, uns apunts ideològics correctes i en la línia adequada i tanta gent darrera d'un candidat, com recordava aquesta nit, ensobrant, a l'estand al camió, fent botiga a botiga, carrer a carrer.


Ara caldrà analitzar adequadament les dades, independentment que els assessors jurídics hauran de revisar dimecres les actes, per extreure'n les conclusions politològiques, que les polítiques han estat clarament extretes. La quarta variable, l'abstenció ha jugat un paper que cal medir, no en la massa electoral socialista, que s'ha vist incrementada en la banda alta del sostre electoral, superant els resultats de 2003, sinó en la resta de partits que si que s'han vist castigats per l'electorat, però això serà un altre dia, que ara toca descansar i relaxar l'adrenalina.

No voldria cloure, però sens felicitar a tots aquells alcaldes i/o regidors electes, tots amics i companys, pels resultats per la Diputació de Lleida i els que sortiran pels Consells Comarcals, a tots ells, que amb esforç, tenacitat i orgull han sabut aconseguir aquests rèdits electorals, també una forta encaixada.

diumenge, 27 de maig de 2007

L'abstenció tònica constant, no ens rasguem les vestidures

Si haguéssim de fer una anàlisi de la participació a la ciutat de Lleida, voldria centrar-me en la ciutat perquè és del lloc on tinc unes referències més exactes, podríem veure com la participació en les eleccions municipals amb les dades que en tinc no ens donen pas uns resultats espectaculars i l'abstenció és una tònica constant.

Recordem l’autèntica festa de la democràcia, amb la recuperació dels ajuntaments l’any 1.979. La participació a la ciutat de Lleida va ser del 52,43%, és a dir es van quedar a casa el 47,57% dels ciutadans i ciutadanes, i era, en teoria un any gloriós.

Les següents, l’any 1.983, hi va haver una pujada sensible de més de 8 punts i la participació es va situar en el 61,1%, tot i així mantenim una abstenció alta de prop del 40%, val a dir que l’any 81 es va produir el cop d’Estat del Tinent Coronel Tejero & Company i probablement aquest va ser un dels factors que provocar una certa mobilització.

Si ens situem a les eleccions de 1.987 que es van celebrar el mes de juny per fer-les coincidir amb les eleccions europees, la participació va pujar 3 punts més respecte de les anteriors, tot i que l’abstenció continua essent alta, del 35%. La variable que podia incidir, al meu entendre, dues: el recent ingrés d’Espanya a la CEE i que aquestes eleccions coincidien amb les Europees, de manera que hi va haver un cert “arrastre”.

Estrenem dècada, al 1.991, la participació baixa, ens trobem de nou als nivells de 1.979, amb un 56,13% i per tant una abstenció que arriba gairebé al 44%, Hi pot haver més d’una variable, però possiblement l’estrany mandat del que sortíem amb un govern de coalició de centre-dreta liderat per Manel Oronich que va veure’s foragitat per una moció de censura amb 15 vots, el PSC només en tenia 12, va posar de manifest la fragilitat de la coalició de govern i possiblement va provocar el desencís en aquesta següent.

Quatre anys més tard, l’any 1.995 es recupera el nivell de vot que se situa en el 60% però que suposa una abstenció del 40%.

L’any 1.999 ja finals del segle passat, la tendència participativa torna a baixar fins al 54,51%, de manera que ens trobem amb una abstenció alta de més del 45%, sense causes objectives que en puguin determinar la causa, llevat que el primer partit de la oposició baixa a les seves cotes de regidors més baixes, només n’obté sis, retornant a la seva posició de 1.983.

I ja el darrer període, dins del segle XXI, el 2003, la participació es recupera una mica, arriba gairebé al 60%, alta abstenció per tan, del 40%, el que seria el darrer mandat de l’Alcalde Ciurana i el primer de l’Alcalde Ros.

Com veieu la abstenció a les eleccions locals, pel que fa a la ciutat de Lleida és una tònica, per tant no ens ha de sorprendre, i molt menys comparar-ho amb els primers anys de la democràcia perquè tampoc se sustenta la comparativa.

Primer avenç de participació: baixa

Acabo d'entrar a la bases de dades del Ministeri de l'interior i la participació al nostre país a les dues de la tarda en aquestes eleccions municipals 2007, ha caigut un 2,12 punts per sota de la registrada en les darreres eleccions municipals de 2003 . La dada referida a la ciutat de Lleida presenta una caida de 4,01 punts (2003 32,81 - 2007 28,84), però amb una participació que queda per sota en les dades que jo tinc de la de 1.999 que es va situar en un 30,81%.


Potser ens haurem d'anar acostumant a que aquesta ha de ser la característica que defineixi els nostres processos electorals, no havent-hi cap vector extern que les tensioni i a banda no es reflecteixi en la societat cap nivell de ruptura ni conficte social que hi pugui tenir relació.

Un sol radiant i uns herois


A la foto Àngel Ros rodejat dels mitjans de comunicació i darrera la seva família, d'esquerra a dreta, la Marta, l'Eduard i la Neus.

Amb un sol radiant, s'ha aixecat el dia a la ciutat de Lleida, avui en que renovem la composició de la Paeria. Una mica d'aire, tot just per recordar-nos que encara no és estiu, tot i la calor que a determinada hora del dia ens apreta.

Hi ha uns autèntics herois i heroïnes, i no son pas ni els electes ni els electors, són totes aquelles dones i homes que avui acompleixen amb el seu deure de ciutadania i presten el seu servei cívic passant tot el dia a la mesa electoral, bé per imperatiu legal, presidents i resta de la mesa, també per vocació i dignitat democràtica com els primers però aquells que ho fan com a interventors dels partits a les diferents meses.

Després d’exercir el meu deure democràtic, perquè jo ho entenc així un deure més que un dret, he visitat, com, faig sempre, alguns col·legi electoral, saludant alguns d’aquells herois o heroïnes, quin goig, emociona de veritat.

L’Àngel Ros ens parlava de la consolidació de la democràcia en sortir, acompanyat de la seva família d’emetre el seu sufragi, i em sembla molt interessant la seva reflexió: ”això demostra que som un democràcia consolidada”, ell es referia a la normalitat que impera en els nostres processos electorals.

27 de Maig: Eleccions Municipals


Ja som a 27 de maig de 2007 i avui tenen lloc les eleccions municipals a tot l'Estat així com les eleccions autonòmiques i forals a determinades comunitats autònomes, a les 8 de matí es constitueixen les meses i a les 9 del matí obren ja les seves portes els col·legis electorals.

A la ciutat de Lleida es parteix amb tres variables noves, l'actual alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, que encapsala per primera vegada la llista del PSC i la renovació del cap de llista en el PP, amb Ismael Zapater, com també la renovació en el cap de llista d'ICV-EUiA, amb Mercè Rivadulla; la resta de candidats de les llistes amb representació a la corporació mantenen els candidats que ja s'havien presentat en anteriors comicis: CiU Isidre Gavín i ERC Xavier Sàez.

La modificació d'aquestes variables respecte de l'any 2003, dificulta substancialment la projecció de resultats, perquè alteren qualsevol comparativa anterior. Tot i així es plantegen dues forces majoritàries sobre les que l'electorat haurà de dirimir la confiança que atorgui a una o altra, a saber PSC i CiU, de igual manera com a les forces minoritàries: PP, ERC i ICV i/o a les forces actualment sense representació. el que ens determinarà l'establiment de majories unívoques o majoríes a pacte.


la actual situació de la corporació de 27 regidors/es, on la majoria absoluta queda situada en 14 regidors/es, és: 10 PSC - 7 CiU - 4 PP - 3 ERC - 3 ICV. Existeix un govern de coalició post-electoral que abasta tres forces polítiques: PSC,ERC i ICV que aporten 16 regidors/res mentre que queden a la oposició municipal CiU i PP que aporten 11 regidors/res. L'alcaldia està en mans del PSC.

dissabte, 26 de maig de 2007

"Demos" i "Kratos"

Se li atribueix a l'escriptor andalús Antonio Gala, la dita que: "la dictadura se'ns presenta cuirassada perquè ha de vèncer; la democràcia se'ns presenta nua, perquè ha de convèncer"

Demà serà la festa de la democràcia, on aquest lleuger esforç que ens representa sortir de casa per arribar al col·legi electoral i dipositar el nostre vot, és justament l'acció contrària de qui no té cap voluntat en participar del sistema que gestiona els nostres recursos i es vol convertir en el que els grecs anomenàvem "idiotés", el gènere dels que no participen, dels que volen quedar fora del sistema.

Els termes grecs "demos" i "kratos" ens posen de relleu ja 500 a.c. la conjuncció de dues definicions,, la ciutadania i el poder, segurament no va ser el primer ni l'únic sistema tribal d'organització, però si que és probable que sigui l'únic que ens ha quedat descrit tant fefaentment. Certament la democràcia moderna i contemporània, la democràcia liberal, ha superat determinats estigmes d'aquella primitiva forma de democràcia, que, malgrat tot ens aporta no poques reflexions a tenir en compte, però ens descriu un dels millors sistemes possibles en aquesta nostra fórmula de democracia representativa que tenim.

L'exercici del vot, representa alguna cosa més que un exercici de voluntat, que ho és, representa, ho hauria de representar també el reconeixement d'un lideratge, bé cap a una determinada persona, cap a un determinat projecte, cap a una determinada ideologia o partit. Aquelles i aquells que es queixen del sistema, una actitut gens positiva per altra banda, tenen aquí l'oportunitat de fer les correccions pertinents, perquè el valor del vot és incommensurable, ens iguala, ens permet un reconeixement de la llibertat i fraternalment elegim als nostres representants, per tant és un dels principals exercicis de la nostra vida i del que no hem de defugir.

Tot recordant Jacques Brel



Quan no es té més que l’amor
per parlar als canons
i només una cançó
per convèncer un tambor;
Aleshores sense tenir més
que la força d'estimar,
nosaltres tindrem a les nostres mans
amics, el món sencer.

Quand on n'a que l'amour (fragment) Jacques Brel



Tot recordant Paul Valéry



Temple del Temps, que un sol sospir resumeix,

en aquest punt jo pujo i m’acostumo,
tot envoltat de la meva vista marina;
i com als déus la meva ofrena suprema,
l’espurneig seré sembra
sobre l’altitud un menyspreu sobirà.


Le Cimetière marin (fragment). Paul Valéry. "Charmes" (1.922)

Una tarda fantàstica de pluja...

Ha acabat la campanya, una tarda fantàstica, de pluja, entre amics i amigues, amarats de poesia, de sentiments, de joia, de força, de música i com no d’estima. Segurament em serà molt difícil d’oblidar una tarda nit com aquesta, que m’ha tocat el cor.

Havia vist i escoltat manta vegades al company Àngel Ros, dalt d’una tarima o darrera d’una taula, elaborant un discurs carregat de simbolisme, aquest cop rodejat de la gent de la llista darrera, i tota una gent, homes i dones que l’aprecien, escoltàvem una a una les seves paraules, amb una veu que ja no s’ha recuperat de l’esforç d’aquests dies i l’emoció m’embargava el cor, perquè embriaga aquella fascinant crida, aquella prosa vibrant, transcendent, històrica, diria jo, que ens arrencava aplaudiments.

Ha acabat la campanya de la millor manera que hom pot acabar, entre amics i amigues que compartim quelcom d’important, intangible, mentre el degoteig constant de la pluja ens recorda que no ha acabat encara la primavera i com els camps humits s’omplen d’aquestes gotes màgiques, signe de la vida.

Avui, dissabte, la legislació ens atorga el privilegi de la reflexió, de valorar, d’avaluar, el que ha pasat, com ho hem vist i com ho hem fet, i trobar-ho en els ulls de la gent.

divendres, 25 de maig de 2007

Voteu Ros, Voteu Socialista!


La llei electoral és també rígida amb els nous mitjans tecnològics i també aquí, al meu blog, és el darrer dia d’aquesta campanya electoral. Per això aquest post, que genèricament us demana el vot socialista, el vot a Àngel Ros si sou de la ciutat de Lleida, atura avui la seva campanya amb aquest post, on també demano el vostre vot per a les llistes socialistes del PSC i de Progrés Municipal en la demarcació de Lleida, com en la resta de Catalunya, i a la resta de l’Estat que voteu a les llistes socialistes; perquè nosaltres, els socialistes, portem els valors que són més pròxims a la ciutadania, valors que es configuren a l’entorn de tres principis històrics: la llibertat, la igualtat i la fraternitat, aquesta és la nostra lluita, aquesta és la nostra utopia.

Crònica electoral LXXX. Ros: la feina feta i la il.lusió

Avui era un dia esperat, el darrer de la campanya, on es celebra el ja tradicional debat que organitza el grup Segre en els seus estudis de Lleida TV. Àres Escribà, vestida de gala per a l’ocasió conduiria un debat a cinc, en format clàssic, amb seients còmodes per poder abordar una hora i mitra de debat, amb una interrupció per a la publicitat. L’enregistrament es feia al matí, de manera que als candidats els permetia de poder tenir més disponibilitat de tancar el dia, el darrer de la campanya de les eleccions municipals 2007.

Després de 15 dies de campanya electoral, tot i que hi ha hagut una certa treva per la festa major i l’aplec del caragol, els candidats arriben cansats, molt cansats a aquest darrer debat, la darrera carta, el darrer intent.

Així ho entenien els candidats de la dreta, el nacionalista i el del Partit Popular, qui per cert és reestrenava després de la seva afonia. Plantejant noves propostes de darrera hora, ensenyant fotos sense identificar-ne el lloc, el del PP, i portant botelles d’aigua bruta i neta, en una escenificació de manual, el de CiU.

La serenitat de l’alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, ha estat absoluta, d’una dignitat d’alcalde, com correspon, amb respostes contundents i una rapidesa mental que li és pròpia. No li ha agradat a l’opositor nacionalista que li recordés que la Diputació de Lleida no tenia consignació pel Diocesà que tant defensa, per exemple.

Segurament, donat que ja era la darrera oportunitat, el candidat nacionalista s’ha atrevit fins i tot a falsejar les dades de delictivitat de la ciutat, confonent-les amb les de la província, una actitud cicatera que ha estat aviat resposta per Ros, com també tot val a dir-ho per la resta de forces progressistes (ERC i ICV). Perdut per perdut tot s’hi val i aquest falsejament de dades l’ha intentat el de la federació nacionalista una i altra vegada, però ha rebut resposta contundent.

Ros ha basat el seu discurs en la feina que ha desenvolupat al llarg del darrer mandat on s’han afrontat qüestions pendents que s’han resolt adequadament i que ha portat una part de debat que anava allargant-se a partir de rèpliques i contrarèpliques que incomodaven absolutament el líder de l’oposició, perquè no ho portava en el guió.

La petició del vot per part del candidat socialista ha estat d’una sensibilitat exquisida, en referència als valors que sustenta el partit socialista, valors que hem heretat i que compartim tots amb absoluta probabilitat. I una apel·lació al voluntarisme de vot a partir de l’anàlisi i la reflexió sobre el que s’ha fet i el que es pot fer, defugint promeses magnífiques. Un bon cop d’efecte que reconeixia Àngel Ros el candidat del PSC, com el candidat que surt a la cursa del 27 de maig en el millor posicionament possible.

Un cop més el laborista Atlee li serveix per cloure: treball i il.lusió

El debat enregistrat als estudis de Lleida TV s’emetrà avui a les 22:00 h.

dijous, 24 de maig de 2007

Crònica electoral LXXIX: Alguns perden el nord

Llegeixo amb sorpresa com la federació nacionalista demana votar a CiU per “no perdre la Diputació”, mai com fins ara s’havia vist aquest clam al vot patrimonialista, recorda una reflexió en veu alta d’una primera dama que deia ens han pres la Ge… És lamentable que el vot no és demani per un projecte, fins i tot per una persona, no, el demanen a Lleida per conservar una institució, que, tot sigui dit, no han gestionat en els darrers quatre anys, ni tan sols com ho havien fet en els anteriors.

Aquesta fórmula que recorda vells temps, ha estat qualificada per Àngel Ros, alcalde i candidat socialista com “una mostra més de la feblesa d’aquest partit”, referint-se a la federació nacionalista i ho crec fermament, com també coincideixo en l’afirmació que “ara tenen un problema de lideratge” i jo diria un greu problema de lideratge que ja s’havia posat de manifest molt abans de les eleccions municipals.

Ens queda, si no contem aquest només un dia de campanya, el darrer, que ha de servir per recollir, per fer festa d’aquesta joia que és la democràcia, i conec per internet l’atac sofert pels socialistes a la seva seu de Santiago de Compostela, i de l’agressió soferta per l’amic i company blogger Enrique Castro, a qui des d’aquí li envio una ferma abraçada. És de lamentar aquest radicalisme per nois i noies que encara desconeixen les virtuts de la democràcia i semblen més propers a altres fórmules i sistemes, segurament la cultura i l’educació serien bons medicaments per evitar tot això: lamentable

Felicitacions Jaume Ponsarnau, ja ets un ACB!


Ens vàrem conèixer fa alguns anys, quan era l'entrenador de tecnificació i perfeccionament de la Federació Lleidatana de Bàsquet, de les joves promeses de la demarcació de Lleida. Aleshores es veia en ell un saber entendre les possibilitats de cadascun d’aquells joves amb les neurones esbojarrades. Ara s’ha vist el seu tarannà, ha aconseguit fer del Manresa, de nou, un equip ACB. Felicitacions Jaume!

Crònica electoral LXXVIII: Mariola 2.0

Ahir, malgrat no trobar-me especialment bé, vaig voler ser al barri de la Mariola amb la candidatura socialista, encara recordo quan eren horts i fangars i els carrers no hi eren, Ros, l’alcalde i candidat socialista en fa una referència i va recordar el recorregut de molta de la gent, dels ciutadans i ciutadanes, que ara viuen, als blocs Joan Carles.

El model de campanya que s’ha dut a terme m'agrada, ha apostat per un contacte directe amb la gent i ho està pagant l’Àngel Ros, que s’hi està deixant la veu, apostant per un model festiu, perquè es tradueix en aquest format aquella frase, tan repetida pel candidat socialista i alcalde, que les eleccions són una festa que culmina amb el moment estrella de l’emissió del vot.

Assumir que cal establir una acció transversal acompanyat de la voluntat expressa de la regidora i de l’alcalde, després competir amb altres ciutats per poder aconseguir el que ha estat per a mi el principal èxit d’aquesta legislatura, a banda de tants d’altres, però en aquest cas perquè afecta a més a tot un context, també, socio-cultural que comportaran les accions urbanístiques i urbanitzadores que s’hi facin.

De fet la cultura, no des de la perspectiva de l’acció cultural, sinó de civilització va subjecta als canvis en l'entorn, és a dir que hi ha un efecte ecològic que se’n deriva de tota acció transformadora i de fet , si s’hi fa una passejada es pot veure com hi ha accions en l’entorn d’aquest barri que van més enllà del barri mateix, algunes les explicava ahir Àngel Ros, com la ubicació d’un centre de salut dels més importants de Lleida i que abastaria un servei més enllà del propi barri. Em refereixo però, també, a l’encertat entourage del barri, l’entorn que contribueix a la seva dignificació i, com em deia algú, a convertir l’entorn de la Mariola, ja, en una mena de casc antic reformat, perquè la ciutat creix més enllà.

Em feia patir ahir l’alcalde, amb una veu ja trencada i no se li trenca la veu a qui no està tot el dia prenent contacte amb els ciutadans i ciutadanes als que serveis i aspirem a que torni a servir, veu trencada però transmeten aquell entusiasme que poca gent pot transmetre, la qüestió fonamental en tota organització social, l’efecte guia, l’efecte genialitat. La veu trencada, però amb un ànim que ja voldríem alguns als que de tant en tant se’ns apaguen les piles.

Sóm ja en les acaballes del que representa en el marc normatiu, la fórmula, que el legislador ens dota, per poder establir el contacte amb el ciutadà a partir d’unes propostes d’unes idees que al llarg de tots aquests dies ha anat desgranant Àngel Ros, com també ho han fet la resta de partits. L’esforç realitzat per tanta gent és la millor garantia per aconseguir un resultat que aboni les expectatives raonables que es tenen. Jo sempre sóc contrari a donar per bons els estudis electorals ens processos proporcionals, essencialment per la desviació de la realitat que representen, no pas dins de l’estudi, per descomptat, que pot tenir, i té segurament un tractament científic adequat. Com diu i repeteix Ros, el diumenge els ciutadans i ciutadanes que aniran a votar diran la seva, aquesta és la veritable enquesta.

Però el final de campanya, demà, avui encara hi ha treball.

dimecres, 23 de maig de 2007

Crònica electoral LXXVII. Ros!


La campanya ens arriba a la seva recta final, segurament en una part pot tenir raó Josep Ramon Correal, director de publicacions de La Mañana, en dir en la seva punxa d’avui que no hi ha sang i fa una reflexió en la que jo llegeixo que això pot portar a l’abstenció.

La normalitat hauria de ser això, la rivalitat sustentada en projectes i en programes, de vegades n’hi ha i de vegades no, segurament quan s’enfronten programes i projectes resulta molt més avorrit per una determinada premsa que quan hi ha un enfrontament personal, que mai s’hauria de donar en política.

Tot i així avui esperava un altre titular en la portada d'aquell diari, més que esperava, hauria de dir,suposava, però veig que han estat d’una asèpsia que estranya fins i tot. Llegint per altra banda el reportatge de Luís Angel Pérez de la Pinta, veiem com destaca allò que l’alcalde Ros el fa patir, com a ciutadà i com a polític i us he de dir que a mi, personalment també, la repetició amb unes altres paraules del que va dir en un cara a cara el líder de l’oposició municipal que a “Lleida no hi cabem tots”, amb el que ara el periodista d’aquell rotatiu titula el seu treball. De fet evidencia el lligam que uneix les dues formacions: CiU i PP, com reiteradament ha repetit José Montilla.

Ja en vaig parlar d’aquest debat en un anterior post, sobre el format inadequat per a un debat polític, però malgrat això l’alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, va posar de manifest el seu coneixement i reconeixement de la ciutat, i per descomptat la capacitat de treball que no és, com qualificava Correal recentment una vigorèxia política, es tracta d’una manera de fer, esgotadora si voleu, però que dona els seus fruits, no ja en l’establiment d’estructures de present que permetran un desenvolupament futur de la ciutat; és difícil seguir el seu ritme, tothom ho reconeix, però calia fer una sacsejada a aquesta ciutat que tan bé va ser desenvolupada, per rellançar-la a la conquesta del seu propi futur i cap a la recuperació, com tantes vegades he dit de la seva pròpia autoestima, guardada en algun bagul amagat.


Ahir a Pardinyes, el meu barri, Ros va ser acompanyat per un ex-alcalde de luxe, el de Barcelona: Joan Clos, actual Ministre d'Industria, coneixedor de les realitats ciutadanes i de la transformació que ha sofert la ciutat de Lleida abans i ara. Jo hi vaig arribar tard, venint de l'estand que tenim davant de la Catedral Nova i em sentia cofoi de veure-hi una bona munió de gent escoltant i gaudint de les paraules de Clos i de Ros, després, com cada dia música que anima aquesta festa que són les campanyes electorals, dit, no en un sentiu de menyspreu, al contrari, per aquells que hem viscut una mica de la dictadura, és el culte a la paraula i la llibertat, i per acabar en allò que com deia recentment el meu amic Pep Mòdol, a la seva columna del diari Segre, sobre que el vot és de les poques coses que ens iguala junt amb el naixement i la mort, els tres elements que no fa distincions de estatus ni de rols.


Queden només tres dies de campanya comptant aquest, quatre dies per acabar d’esgotar la munició dialèctica en un cos a cos gratificant en el que s’hi està deixant la veu l’amic Ros, que l’està gastant de parlar i escoltar a la gent, i que acabarà en la festa final de campanya. El 27 de maig cada cop és més a prop, per desvetllar que volen els ciutadans per a la ciutat de Lleida, i els ímputs en són força clars, en principi, però també per acabar sabent que volen en la resta de municipis de la nostra demarcació i per tant per Consells Comarcals i Diputació, últims reductes de CiU.

Animus iocandi

Segurament seria per riure, però no, no ho és, la aposta que fa el PP en la recta final de la campanya de les eleccions del 27 de maig, on es dirimeixen els ajuntaments i algunes comunitats autònomes, de fer entrar en campanya a l'ex-president Aznar i president de la FAES. És probable que la píndola de la por funcioni? és una probabilitat, perquè el memorial simbòlic és encara recent i per tant pot resultar efectista recòrrer a expresions com que "Zapatero reprodueix l'esquema política que va portar a la Guerra Civil".

És clar llegeix els llibres de Pío Moa o d'altres com ell, que fan oblit del colpisme militar africanista, de la situació de caciquisme que trencava la República, tot i que hem de reconèixer els errors que va tenir. Assimilar la actual situació de Espanya amb els dos darrers anys de la II República i a més per part de qui va formar part del trio de les Açores que va endegar una de les guerres més cruentes que es coneixen, és del tot inadmisible, és inacceptable per part d'un senyor que alenta a la gent a superar les tases d'alcohol per conduir, val a dir que ara nega que ho ha dit, segurament no sap que el vídeo ja circula per internet.

Fets i paraules com aquests també són els que desprestigien no ja al sistema democràtic i de partits, també al propi exercici de la política.

dimarts, 22 de maig de 2007

Crònica electoral LXXVI. Ros: "Orgull de ciutat"


Un matí frenètic, inhumà diria jo, un debat que ha abastat bona part del matí i a les tres de la tarda, Xavier Graset de nou a Catalunya Ràdio, des dels estudis de Lleida que dirigeix l’amic Rafel Ventura, feia el debat de l’emissora amb els candidats lleidatans. Per tant poc temps per a poder descansar tots els candidats, reflexionar i refrescar la ment, però ja se sap, aquest és el preu.

El plantejament del debat, que jo he seguit des de casa, absolutament interessant, i fresc diria jo, obert i amb blocs clars, encara que tinguessin sub blocs, sense plantejar preguntes trampa, com ha de ser en un mitjà plural, on els candidats han pogut plantejar la seva visió de present de la ciutat de Lleida, que és el que toca, com hi dit en altres posts, respecte de la ciutat de Lleida que el dia 27 haurà d’elegir als seus representants.

Àngel Ros, l’alcalde i candidat socialista, ha anat desgranant la molta i abasta feina feta en aquests quatre anys, fent una descripció acurada de les coses acabades i de les que estan en curs, el que amb les seves característiques polítiques particulars anaven reforçant els candidats de les llistes que fins ara han format part del govern municipal. Evidentment l’oposició conservadora, la de la federació nacionalista amb una visió de ciutat absolutament nefasta i el candidat conservador que per afonia era substituït per la secretària general del seu partit, proposen coses que ja estan fetes i acabades.

El procés d’autoestima pel que el candidat socialista aposta no és res baladí, hem de deixar aquella pena que justificava un cert pactisme a la baixa, que era també definitori de la manera de ser dels catalans en el seu conjunt, per apostar pel futur, en aquests quatre anys hi ha hagut avenços molt positius en les infrastructures, però també en la imatge de ciutat, i el que és més important en la cohesió social.

Ha afrontat Àngel Ros, el tema de la mesquita, abordant la qüestió des de la perspectiva de l’ordenança de centres de culte, sense veure-ho com un problema, com intenta una i una altra vegada, de manera, diria jo, fins i tot suïcida, el representant de l’oposició nacionalista, i ho qualifico així perquè poden ser malinterpretades les seves paraules i generar un conflicte que ara és inexistent en la societat lleidatana, perquè hem de suposar que no vol incitar pas aquell conflicte.

Abordar la ciutat des d’aquesta perspectiva, la de l’orgull de ciutat com plantejava el candidat socialista, suposa afrontar sens dubte nous reptes de futur, noves perspectives que ens obren a aquest territori que s’aglutina i al que donem servei i amb el que tenim tot un seguit d’intercanvis fent que no es pugui obviar la seva existència, la de la capitalitat agro-industrial, la de la capital interior de Catalunya.

I en la valoració de les enquestes, una manera absolutament política de definir-les la de Ros, molt i ben diferent de la que ha fet el candidat conservador, que s’ha limitat a menysprear-les a elles i per tant als professionals que les fan, mentre que Ros ha valorat en clau positiva el fet de l’existència de determinats valors i variables, com ara el grau de satisfacció amb l’exercici del govern municipal o el grau de satisfacció respecte de la pròpia ciutat.

La feina ben feta!.

Crònica electoral LXXV: Quart debat on Ros és tot rigor, serietat i propostes.



En un debat “american mode”, utilitzant la fórmula dels 60” que va entrar al nostre país recentment de la mà de la televisió espanyola, La Mañana TV ha enfrontat els cinc candidats amb representació al ple sortint en un debat llarg, gairebé dues hores, en les que al final ningú, curiosament, ha tingut oportunitat de demanar el vot per ell i la seva formació.

Un debat al que, pel meu gust li sobrava potser una mitja hora, altres diuen que un quart, perquè, entre altres coses, mantenir als candidats dues hores drets, fatiga i molt. Segurament l'austera limitació del temps ha impossibilitat a més d’un candidat de fer una acurada exposició, perquè no tot és curt i ras, com proposava el títol del debat, cal una exposició prèvia abans d’entrar a la part expositiva i amb rèpliques massa limitades; ja sé que això hauria allargat encara més el programa, però segurament amb menys preguntes hauria donat molt més joc. En tot cas la direcció de la cadena és la que decideix el seu format, contingut i escenari.

Avaluar aquest debat a cinc em planteja inevitablement reconèixer a un Àngel Ros, alcalde i candidat socialista, coneixedor de la realitat urbana, a banda de les lleis de la física, que ha demostrat per objectar la viabilitat del projecte de la federació nacionalista d’inundar la marge dreta del riu; a més d’aquestes curiositats, ha abordat adequadament temes sensibles que afecten al desenvolupament normal del dia a dia, contraposant les premisses de la dreta nacionalista i espanyola, i ho fa a partir d’un model de rigor i integrador, no excloent com els de CiU i PP, ha estat aquest un tret diferencial del candidat socialista en front dels altres quatre, perquè reconeixem-ho aquest és un tema que afecta sentiments i persones i com a tal s’ha de valorar i afrontar amb la serietat i el cientifisme que calen.



Resulta difícil un debat d’aquestes característiques, en el que s’han obviat els grans blocs i s’ha fet palès tot un seguit de preguntes que debatien en torn d’unes propostes molt concretes d’alguna formació política, potser amb la pretensió que el representant d’aquella determinada formació política pogués sentir-s’hi còmode, perquè hauria portat el guió après?; objectiu no aconseguit, perquè contra això, una vegada més, la aposta discursiva de Ros, pel rigor i el reconeixement de les necessitats presents i futures d’una ciutat, ha demostrat un nivell superior, el de qui gerència i aspira a tornar a gerenciar una ciutat que albira a ser pol d’atractivitat, i on les solucions, ja en marxa, en grans estructures com el pont de príncep de viana o l'avinguda de pinyana, malgrat no es plantegessin, han sortit en la part explicativa i expositiva de les seves intervencions, les del candidat socialista; evidentment, no s’entén la ciutat futura sense l’acció d’aquests quatre anys de legislatura, que és en realitat el que en la campanya electoral també es jutja, a partir de lo que és pot començar a entendre les propostes de futur.



Com dic en el titular, el seu rigor i serietat, els de Ros, en el plantejament de temes com ara la Lleida comercial, els plans de barris, la integració del riu amb la ciutat i els camps elisis amb el riu, el deenvolupament industrial i el PCITAL, han posat de relleu, segons el meu punt de vista, que ell és l'unic que realment aporta propostes de present però també conreant un esdevenir en el que hem de gestionar la revolució tecnològica del segle XX.

Crònica electoral LXXIV: tercer i quart debat a cinc i l'errada com anècdota

Alguna cosa mes que una anècdota és que una fotografia pagada i utilitzada amb escreix abusivament en la publicitat institucional de la Diputació de Lleida, ara a més el líder de la Federació nacionalista la faci servir ara per ús privat, és a dir per a fer la campanya electoral. A aquells que m’atacaven al blog ara fa mig any, se’ls hi ha girat la truita i no saben on comença el límit no ja del copyrigt, com de la dignitat política i l'ús i abús. La Junta electoral que ja els va estirar de les orelles per la utilització de la mateixa foto, ara els hi haurà d’estirar novament per ús abusiu i per utilització de cabdals públics en la campanya.

És tard quan faig aquest post, de matinada, he passat una estona per l’estand del PSC al carrer vila de Foix, davant de la catedral, per desprès pujar a fer companyia al candidat socialista i alcalde de Lleida, Àngel Ros, a la festa míting de la Bordeta, per després, com també ho han fet la companya Agnès Pardell, Diputada al Parlament i el company Dani Fernández, coordinador del PSC al Congrés dels Diputats, que havien de fer uns parlaments, he anat al míting que l’Antoni Perea, el candidat socialista d’Alguaire, feia avui a l’ajuntament de la localitat, on ens havia convidat al Rafa Criado i a mi.

Avui el quart i cinquè debat a cinc, novament en les instal·lacions de La Mañana TV, pel matí, on és van fer els dos primers, i per la tarda als estudis de Catalunya Ràdio. Veurem quina serà la posició de tots els grups davant la tendència que plantegen els estudis que alguns mitjans han presentat als seus lectors, jo sóc del parer que les estratègies aniran a intentar esgarrapar al candidat socialista la part d’electorat que sigui possible, tot i que he sentit opinions que divergeixen d’aquest criteri, veurem si els assessors donen per perduda ja aquesta batalla o aquesta setmana s’obre una guerra que durarà escassos dies!?

En tot cas el concepte i el criteri de la feina ben feta, la capacitat de treball i el projecte engrescador són tres elements que difícilment poden ser contestables, a banda que la recuperació de l’autoestima de ciutat a partir d’aquest discurs fresc que ens ofereix l’alcalde i candidat Àngel Ros, és difícilment, no ja superable, sinó igualable per la resta de candidats, que ens oferiran a ben segur tot un seguit de propostes diverses que caldrà analitzar amb cautela i desgranar el gra de la palla.

50.000 raons

El comptador ha superat ja les 50.000 visites, quelcom que no podia albirar d'arribar quan 'any 2005 em vaig plantejar de començar a escriure aquest blog que ha esdevingut per a mi una finestra en la registrar pensaments, sensacions, reflexions, anàlisi, etc. A totes i a tots els que heu fet una visita donar-vos les més efusives gràcies i al que a és i heu dixat algún comentari, també.
És un honor de poder servir aquesta societat nostra.
Gràcies

dilluns, 21 de maig de 2007

Crònica electoral LXXIII: Darreres curves, amb Ros en tendència a l'alça

Som ja en el darrer tram de la campanya d’aquestes municipals 2007, les enquestes han estat publicades i les tendències marquen el que marquen, no són, encara, moments de tirar campanes al vol, però es palpa en l’ambient una complicitat absoluta de la ciutadania amb l’alcalde socialista Àngel Ros, resulta obvi que en aquests cinc dies, l’oposició conservadora i la nacionalista, així com la resta de partits tingui un enemic comú: el candidat socialista; queden encara algunes entrevistes i debats, on el candidat i alcalde Ros ha de mantenir la estètica d’aquesta darrera setmana, amb serietat i rigor, amb els deures fets i el seu convenciment de lideratge. La resta de forces polítiques farà tot el possible per intentar erosionar el que puguin al candidat socialista, perquè les tendències marquen la validesa de la feina feta, de l’enginy i de la capacitat de captar valor per a la ciutat.

El cert és que seran cinc dies molt interessants on les perspectives es tensionaran, cercant donar-li el tom als estudis que han publicat els diferents mitjans, segurament amb el convenciment que els ciutadans són criatures que no saben, que no coneixen que necessiten la tutela permanent. Aquest és l’error, és cert que els ciutadans tenen un coneixement limitat d’allò que fa referència a la gestió municipal, però si que saben i reconeixen la feina feta, no tan sols en els àmbits urbanístics micro i macro, també en allò referit a l’esquema assistencial, prestador de serveis, com a la presa de consciència respecte dels valors, respecte de l’autoestima, respecte del que podrien semblar petites coses.

Fins ara els eixos que han delimitat la campanya han girat entorn de temes sensibles de vegades integrant l’imaginari col·lectiu per la pressió mediàtica que se’n, el que no justifica necessàriament que siguin o no siguin temes importants. L’accés a la vivenda, degut fonamentalment, no ja a l’emancipació dels joves, un fet que s’ha entre altres coses perquè s’ha volgut anar contra el temps i hem aconseguit crear uns joves als que des de nens els hi hem donat tot sense esforç, potser aquest és el problema, és cert que el mercat d’habitatge de lloguer no té el model en aquest país com el que té a França, per exemple, però el creixement de la construcció de mal anomenat habitatge social, que respon a perspectives diferents de les que tradicionalment s’entenia per aquest tipus d’habitatge, possibilita noves perspectives, tot i no resoldre el suposat problema en la totalitat, en tot cas, caldrà començar els adequats anàlisi de la qüestió, més endavant.

S’ha parlat d’immigració, un tema recurrent per part de la dreta europea, que ho planteja com un problema figurant una societat desestructurada i amb greus problemes socials, creant doncs un clima d’inseguretat, que en la ciutat de Lleida, fins i tot superant el punt d’inflexió del 12% de ciutadans immigrats, la integració social permet no abastar a mig termini problemes greus. És cert que les noves competències que assumiran els ajuntaments permetran de definir nous àmbits d’acció i integració plantejats des d’una perspectiva tècnica, ben diferent a la que es planteja fins ara, parxejant en funció de les possibilitats i amb certes limitacions tècniques, de personal i de coneixement.

S’ha discutit l’aposta feta pel model de ciutat, d’un model de ciutat ben definit com el que planteja Àngel Ros, i en front. un model de ciutat caduc i sense perspectives de futur, sense perspectives de creixement i de generar atractiu inversor, curiosament aquest plantejament fet per la dreta espanyolista i per la dreta nacionalista.

En aquest context veurem quins canvis ens aporten les diferents estratègies de campanya i cap on són dirigides les tensions electorals, en tot cas la feina ben feta de present i de futur (l'eficàcia i l'eficiència) i el valor necessari a les persones és la millor targeta de visita.

Un record a Konstandinos Kavafis


Konstantinos Petrou Kavafis (en grec Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης), transliterat també com Cavafis, Cavafy o Kavaphes; va nèixer a Alexandria, Egipte, un 29 abril -com jo-, de l'any 1.863 i moria, curiòs, un 29 d’abril de 1.933. Fou un poeta grec, una de les figures literaries més importants del segle XX i un dels més grans exponents del renaixement de la llengua grega moderna. En la fotografia Kavafis l'any 1.900.


LO OCULT (1908)


Por quan vaig fer i quan vaig dir
que no tractin de trobar qui era jo.
Un obstacle s’aixecava i transformava
Les meves accions i la meva manera de viure.
Un obstacle s’aixecava i em parava
Moltes vegades quan anava a parlar.
Les meves accions més inobservades
I els meus escrits més ocults
- només per allà m’entendran.
Més potser no val la pena gastar
Tanta atenció i tant esforç per a conèixer-me.
Més tard –en la societat més perfecta-
Algú altre, fet com jo,
Certament sorgirà i actuarà lliurement.

diumenge, 20 de maig de 2007

Crònica electoral LXXII: Ros continua revalidant-se a Lleida.

Portada del diari Segre del diumenge 20 de maig de 2007 , on dibuxa el formatge que es descriu en el reportatge de pag. 3.

A banda de la visita del president a Lleida, la crònica electoral d’aquest diumenge ens deixa per una banda l’estudi electoral que publica el diari Segre i la informació que publica l’amic Lluís Visa, corresponsal de El País a Lleida.

Certament Segre, que publica el reportatge: "El PSC tendeix a l'alça i podria aconseguir fins a 12 edils a la Paeria", posa de manifest una tendència, obvio valorar-ne els resultats, perquè hi ha variables dependents que hi tenen incidència i que les enquestes no contemplen, per raons obvies, de la mateixa manera que resulta impossible de fer una traducció acurada en resultat final en un model proporcional, no passa el mateix en un model majoritari, o tu o jo, com va succeir a franca, on les enquestes van clavar el resultat final, amb una desviació mínima. Serveixen les enquestes per blasmar des d’una perspectiva teòrica i a partir d’una mostra aproximada a l’univers sotmès a estudi quines són les tendències, les perspectives i les perspectives apunten crec en la direcció que Àngel Ros torni a assumir el rol de alcalde de la ciutat de Lleida. Veig, però un cert rigor en el treball de les dades que presenta avui el diari lleidatà, però tot i així, com deia i repeteix constantment Ros, la veritable enquesta, i no és un tòpic és la decisió ciutadana que surti de les urnes el proper dia 27. Fent una petita referència a l’Aplec del Caragol que ha tancat avui les seves portes, he pogut veure com a l’Àngel, a l’alcalde Ros, li deixaven als seus fills per a fer-los fotos amb l’alcalde, feia temps que això no ho veia, no és una variable, però si un ímput.

Visa, que es recupera de la seva lesió al genoll, els anys no perdonen amic Lluís, fa una reflexió en veu alta que tanta i tanta gent de colors ben diferents diu, en una informació interessant que publica en l’edició d’avui del rotatiu El País, i que titula: El primer examen del socialista Ros y el último del convergente Gavín , no cal tirar les campanes al vent, perquè en aquesta societat democràtica que tenim, els accionistes són els ciutadans i ells decideixen, les expectatives i els desitjos abunden la possibilitat que Ros revalidi per segona vegada, però cal ser prudents, no cometre errors i esperar a la decisió de la ciutadania.

Crònica electoral LXXI: El primer alcalde del país ens ha visitat.





Avui, les sensacions han estat molt i molt positives, el dia havia aixecat força clar i molt, i molt calorós, , passejant per la passarel•la del riu Segre veies la gent com gaudia del passeig del riu, com prenien el sol tombats a la gespa, com tot era festa al voltant d’aquest espectacle gastronòmic que aplega tanta i tanta gent: l’aplec del cargol.

I sense fer campanya, he gaudit primer de la remodelació dels camps i he passejat, després, com altres companys, acompanyant l’alcalde, avui feia d’alcalde l’Àngel Ros, i hem parlat, separadament i abastament de l’anàlisi que cal fer de les enquestes i dels ínputs que ens transmeten, mentre passejàvem per l’avinguda principal de l’espai de la fira que gaudia de la visita de tanta gent!

La foto de rigor al mig del passeig, com manen els cànons de la informació. Leo Delshams, el director de fotografia del diari Segre, proveït d’una escala s’ubicava en el centre de l’avinguda de l’aplec i ens agrupava per a fer una foto com uns visitants més, que som, , entre tants que han concorregut aquests dos dies a la fira gastronòmica del caragol per excel•lència de Catalunya, on també he pogut saludar a l’encantadora amiga Manuela de Madre, vice-presidenta del PSC, ja fora de l’entrada principal de l’aplec, encantada de ser a Lleida i encantadora com sempre, amb qui hem fet broma sobre el calor i la humitat de Lleida i Santa Coloma, d’on va ser alcaldessa..

Després, a rebre al President de la Generalitat José Montilla, que venia a visitar la fira, un home senzill, quasi en format d’alcalde com ho va ser de Cornellà, amb molt menys protocol del que utilitzava l’anterior president; quan m'ha tocat el torn, la salutació de rigor: “hola President, hola Albert” , després que havia saludat al company i amic Candi Vilafañe, que encara no podia lluir la seva nova potent cadira, que amb aquests ulleres de dolce & gavana que duia li hauria donat un nou aire…. La comitiva amb el rigor protocol•lari que correspon, jo darrera del president, que era acompanyat per l’alcalde Ros, també primer secretari de l’agrupació de Lleida del PSC i el Conseller Llena, primer secretari de la federació de les terres de Lleida del PSC, un plaer de seguir un home com ell, en Pepe Montilla, de qui cal aprendre que respon a les crisi, si és que ho són , sense estralls, sense escarafalls, amb l’energia que cal a un home d’Estat.

En la roda de premsa, el sento parlar de pàtria i m’emociono, segurament alguns diran: clar, pensa en Espanya, doncs s’equivoquen, pensa en Catalunya, però és clar en una Catalunya diferent de la que alguns conceben, on la pàtria la configurem tots i totes, també aquells que hi viuen i treballen però no hi ha nascut (i això no és ni meu ni seu, ho va dir Francesc Macià); la salutació cordial en la roda de premsa, i lamentar les paraules crispadores i negatives de Josep A. Duran i Lleida, evidentment sentir-se orgullós de ser a la ciutat de Lleida, com no podia ser d’una altra manera, i posar de manifest que els municipis reconeixen en aquest govern d’entesa nacional i de progrés un govern que pensa en els municipis.

Després ja els he deixat, que el President era invitat a la “Colla de l’ajuntament”, per a dinar tranquil•lament, també amb caragols al menú, al restaurant del Baudili i del Josep, al “Gardeny”, un nom amb tant de simbolisme i de misticisme, tant per a la ciutat com per a la seva significació pròpia com a seu de l’orde del Temple a la ciutat de Lleida quan fou conquerida als musulmans, parlem del segle XII.

dissabte, 19 de maig de 2007

Sarkozy tria ún politòleg com a cap de govern i brinda la traició a quatre socialistes



A la foto François Fillon nou primer ministre francès.



La poc acostumada societat catalana a la feina dels politòlegs, poc coneguda, llevat per la rellevància que Josep M. Vallés, un d’ells va assolir la Conselleria de Justicia, més per raons de pactes polítics, era el president de Ciutadans pel Canvi, que per la rellevància de la seva càtedra, no obvia que al veí país, França, si que el fet que siguis Politòleg, com aquí ser advocat o economista, doni un plus afegit a la vàlua personal que pot aportar tothom al món de la política, tot i que no sigui “enarca”, és a dir format en la prestigiosa i elitista École National d’Administration, d’on surt l’elit de l’administració francesa.

La llàstima és que he d’elogiar el nomenament de François Fillon a França en un govern de centre dreta, quan jo havia i continuo apostant pels valors del Partit Socialista francès, perquè considero que a banda del nou lideratge que sembla haver assumit Ségolène Royal, és l’opció que pot aportar autèntiques solucions a la decadent política francesa. Si més n o el fet que aquest tecnòcrata, Politòleg, sigui al cap del govern i amb un perfil, que cita el diari francès Le Monde de “gaullista social”, segurament farà de contrapès al model de dreta radical que plantejaria Sarkozy.

L’anècdota: les traïcions ; les dels significats militants socialistes Bernard Kouchner que assoleix la cartera d’exteriors, qui havia estat ministre en diverses amb governs del PS, la de Joan Pierre Jouyet , cap del gabinet de l'ex-primer ministre Jospin, que assoleix la Secretaria d’Estat de Assumptes europeus, la de Éric Besson , Diputat socialista des de 1995,la Secretaria d’Estat de Prospectiva y Avaluació de Polítiques públiques, així com la del diplomàtic Jean-David Lévitte, que assoleix la direcció del Consell de Seguretat Nacional. Com diria una amiga meva, tampoc França se’n lliura d’aquesta escòria davant del poder i dels diners.

Us recomano llegir la notícia a les edicions de:

Crònica electoral LXX: La tendència favorable a Ros es referma amb l'enquesta de La Mañana


Si fa pocs dies era el diari Barceloní El Periodico de Catalunya qui posava de manifest la tendència favorable a la llista que encapçala l’actual alcalde de Lleida i candidat socialista a la reelecció, Àngel Ros, avui es el diari demo-cristià La Mañana qui reflecteix de nou aquesta tendència. Jo com sempre em resisteixo a considerar les xifres que van en funció moltes vegades de les cuines de les respectives empreses contactades pels estudis, tot i així les valoracions apunten una clara tendència que caldrà veure, esperem que sí, si es confirma en la jornada de les votacions el proper 27 de maig.

La tendència en l’últim decenni de plantejar en la darrera setmana els resultats d’estudis electorals em planteja el dubte, si més no de la incidència que això pot realment tenir sobre l’electorat, si realment com algunes veus diuen incideix sobre el grup dels indecisos per apostar a cavall guanyador o si pel contrari aconsegueixen desmotivar electorat de guanyador i perdedor per motius similars, uns perquè ho consideren guanyat, altres perquè ho consideren perdut.

Queden hores d’ara sis dies de campanya que s’anuncien intensos, un dels quals està destinat íntegrament a l’Aplec del Cargol, que el diumenge té anunciada la visita del President Montilla, a qui espero poder saludar poder saludar. I a partir d’aleshores a cremar la resta de temps de campanya fins al divendres 25, darrer dia de la campanya electoral. Les “porres” ja circulen i també és cert que entre tots els ambients es dona com a clar guanya la proposta socialista liderada per Àngel Ros, però seràn els ciutadans i les ciutadanes que ho hauran de decidir amb el seu sufragi.

Com deien els Romans: “Alea jacta est”, tot i que encara ens queden sis dies, com h o demostra el fet que l candidat socialista Ros, ha fet campanya aquest matí de pluja a la ciutat de Lleida, en el mercat per exel.lència, el dels dissabtes al barri de Pardinyes, davant del pavelló de bàsquet "Barris Nord".

L'aplec del Tornillo





Ara tot just fa un any que es va engegar una polèmica no cercada, al veure’s abordada la meva blog per gent vinculada a la federació nacionalista per una traducció literal que em va fer el traductor de la paraula cargol, per la paraula tornillo en lloc de la de caracol, en el post sobre l’aplec del caragol, que té lloc a la ciutat de Lleida després de la festa major. l’atac va ser indiscriminat fins i tot implicant altres blogs polítiques o la pròpia del candidat nacionalista on en limitar jo comentaris al meu se n’anàven a queixar en la de l’acollidor candidat a l’alcaldia, que els donava consol.

Veig que al menys aquella incursió corsària, que, ho he de reconèixer em va a ajudar a millorar molt la meva blog, ja ho diuen els castellans que "no hay mal que cien años dure, y que por bien no venga"; al final la manca de resposta els va fer desistir, però vet aquí que el nom l’aplec del tornillo haurà agradat a algú, perquè enguany el cartell utilitza precisament aquesta al·legoria;, potser els hauria de cobrar royaltis als de la Fecoll, no?.

En tot cas bona festa del cargol!

On y croit toujours à l'humanité



Liberté, égalité et fraternité, trois noms à femme. J’ai pris le portrait d’Idolaxis, une jeune équilibriste havanaise.


A ce moment là, ou les homes deviennent fous, ou le model du premier monde et loin, chaque fois plus loin de toute la reste des pais et des nations. C’est le moment ou l’on doit renforcer l’internationalisme, ou l’on doit renforcer toutes les idées de rapport au socialisme démocratique, qui est supporte par trois idées révolutionnaires, qui nous emmènent vers l’interprétation rational et a la transformation sociale a partir de : la Liberté, l’Egalité et la Fraternité.

C’est pour sa que loin de la création des nouvelles inventions comme le model de parti démocratique européen que quelques italiens, que quelques français et quelques catalans proposent, il faut dire : assez, ça y est, taisez vous ! Le socialisme démocratique il est vrai qu’il doit se repenser, qu’il doit se dimensionner au tour d’une société en changement en permanence, mais il faut prendre conscience aussi que la réinterprétation que toujours on a fait à partir le socialisme démocratique de ce que l’on appelle maintenant globalisation, un terme libéral que prend le report de l’internationalisme rejoint aussi qu’elle veut une tendance a l’égalitarisme parmi toutes les sociétés, lorsqu’elle appelle au marché pour l’avenir.

C’est au tour des accords du mouvement internationaliste qui se sustente sur l’internationale socialiste, que l’on peu gérer la troisième revolution industrielle, pour l’incidence qu’elle à pour toute l’humanité, pour aborder le changement et ne pas distancier encore plus des pays en ver les autres et faire des politiques pour les reprocher encore plus.

divendres, 18 de maig de 2007

Crònica electoral LXIX: Ros remata i van ...




La portada del diari Segre l'endemà del debat i una foto del centre de realització de Lleida TV feta per Elena Vallès

Arribat a l’equador de la campanya electoral, a la ciutat de Lleida és rematen aquests set dies amb un nou cara a cara de l’alcalde i candidat socialista Àngel Ros contra el cap de la llista de la federació nacionalista. D’hora, a 2/4 de deu del matí els “adversaris” s’enfrontaven als estudis que Lleida TV té en les instal·lacions del grup Segre al que pertany, un cara a cara esperat perquè ara els contrincants ja estan bregats, a ben segur, per l’exagerada aparició de debats i cara a cara en aquesta campanya que han estat acceptats per tots els candidats, una autèntica aberració al meu entendre, que hauria de ser resolta bé per acord de les candidatures, que no arribarà mai, bé perquè la legislació electoral fos modificada i establís un única debat, en tot cas la cosa està verda en aquest sentit i tots els interessos a banda i banda de l’espectre, en un i altre sentit no apunten precisament en aquesta direcció.

Segurament aquell principi que va formular entre d’altres José Ortega i Gasset a la primera dècada del segle XX, referint-se Ortega a l’administració Argentina, i que ja al final de la dècada dels 60, també del segle XX formularia el pedagog nord-americà Laurence J. Peter, sota el nom “The Peter Principle”, és a totes llums aplicable al candidat de la federació nacionalista, quan li hem sentit l’afirmació: “a Lleida no hi cap tothom”. Evidentment feta aquesta afirmació, que ha escandalitzat al candidat socialista, com no podia ser d’una altra manera, s’ha evidenciat quin és el principi ideològic d’aquell candidat.



Ros ha estat suau dient-li que allò podria produir el naixement de forces d’extrema dreta com el Front Nacional de Le Pen a França i provocar successos com els de les banlieus franceses. Jo crec, sense corregir l’alcalde, que aquesta afirmació, com d’altres que ja n’ha fet i he denunciat en aquest blog, apunten directament a un filofeixisme que, de seguir, pot trobar una base social que la sustenti, però d'entrada recorden certes nits a l’Alemanya dels anys 30 on és deien coses de similar estil i com en d’altres temes és un autèntic insult a la intel·ligència, segurament per efecte de la recentment publicada enquesta de El Periódico.

Ros, que ha començat sense apretar l’accelerador, ha anat prenent un protagonisme adequat a mesura que avançava el debat, de manera que s’ha fet amb el control del mateix, amb una oratòria adequada, verbalitzant adequadament, sense inflexions en el to, pausat i coneixedor de tots i cadascun dels temes que proposava la moderadora i del que informen adequadament els mitjans. El cert és que en el moment en que l’adversari s’ha vist perdut, ha demanat d’anar a visitar totes les promocions d’habitatge protegit a la ciutat de Lleida, amb les càmares de televisió, és clar, demanant un protagonisme que anava perdent moment a moment, dia a dia.

Segurament voler rebatre una inqüestionable acció política feta durant tres anys i mig per l’equip de l’Alcalde Ros resulta complicat, però evidencia també un nivell d’aquest, difícil de superar per qualsevol candidat. Jo, com sabeu, no sóc especialment partidari dels estudis electorals a dies vista d’un procés electoral i com ja vaig comentar en un altre post, hi ha variables independents que ens estant donant un determinat perfil.

Possiblement no estigui tota la carn venuda i queden encara alguns debats per fer, però s’hauran d’aplicar molt els adversaris per superar l’estil, bonhomia i coneixement de la realitat ciutadana d’Àngel Ros, que es rescata d’aquella agressivitat mercantil de qui ve de l’empresa privada per adonar-se que la gestió política és alguna cosa més de la gestió dels instruments administratius de que es dota la ciutat, és també la gestió dels sentiments a banda del patrimoni de la ciutat, és també la gestió dels actius de la nostra ciutat, que són molts, és també la cura dels valors i la recerca de l’autoestima amagada, com també la recuperació del símbols, com gardeny a banda del PCITAL, la Seu Vella, a banda del que puguin fer les altres administració, és tot l’entorn del riu Segre al seu pas per la ciutat de Lleida i més enllà, són els vells Camps Elisis recuperats per a la ciutat i connectats amb el riu; segurament em deixo tantes coses que ens deixa aquest mandat, i tantes que ja connecten amb una o dues legislatures més que seria difícil d’explicar: llotja, pont de príncep de Viana, Pla de l’Estació, carrretera de Pinyana, etc. etc.

En tot cas felicitar als amics de Lleida TV, amb els que m’uneix una bona relació d’amistat, a en Santi Roig, el coordinador i tot l'estaff del grup Segre també i a l'Ares Escribà per la seva mà dura controlant el temps i la seva simpatia.

dijous, 17 de maig de 2007

Crònica electoral LXVIII: Ros evoluciona favorablement com a carta guanyadora, segons el periòdico



Avui El Periódico de Catalunya publica unes dades interessants sobre la projecció de resultats a la ciutat de Lleida. De totes les dades que aporta a mi n’interessen dues en particular, a banda d'una tercera de menor significació tot i que també trascendent; segurament a tots els candidats els n’interessaran unes altres per raons obvies.

Quines dades són les que m’interessen, dos que no són en absolut irrellevants al meu entendre i que defineixen millor que totes les altres, que són futuribles, quin serà l’itinerari del que se’n derivi el resultat que hi haurà a la ciutat de Lleida el proper 27 de maig.

La primera, la valoració sobre l’estat de la ciutat, on resulta significatiu que hi hagi un consideració que la ciutat ha millorat de l’ordre del 82,3% una dada no tan sols acceptable si més un valor que consolida la viabilitat d’un projecte de ciutat, al meu entendre.

La segona i no menys significativa, encara que en un altre ordre d’interpretació subjectiva de la mostra enquestada, és la capacitat d’”arrastre” del candidat socialista a la reelecció, Àngel Ros que defineix si us imagineu un formatge rodó, la meitat del mateix repartint-se la resta de candidats entre tots ells, i l’altra meitat tota per Àngel Ros.

A banda d'aquestes dues, una tercera dada apunta també aquests valors que se'n desprenen de la avaluació que la mostra fa de l'actuació de l'ajuntament, on només un 10,9 % suspen la gestió i 2,8% no contesta o no ho sap, situant la majoria entre l'aprovat, el notable en percentatges similars i l'excel.lent quasi en un 9%, el que posa de manifest una realitat no canviant i reflecteix l'acord generalitzat en diferents graus de valoració positiva de la línia d'acció política municipal.

Tot això representen dues coses que són dades que poden comptar amb una certa credibilitat perquè no representen cap comprimís que afecti a una decisió com ara la emissió de vot. Per un cantó el projecte i per l’altre el candidat; a partir d’això podem entendre que el model és consolida i es visibilitza un suport electoral a la proposta que Ros oferix.

dimecres, 16 de maig de 2007

Crònica electoral LXVII: Ros, un altre debat guanyat i un sopar encantador




La veritat és que la meva mala salut de ferro se'n ressenteix, però el cert és que és d'un gran aprenentatge i afalagador de poder escoltar l'Àngel Ros davant de més de 400 persones en la Fonda del Nastasi de Lleida, desgranant els aspectes del programa dels socialistes. Era un risc certament un nou sopar després de l'exitós "sopar dels 600" que va tenir lloc a la Finca prats, recentment. Veure l'entusiasme de la gent que accepta les propostes racionals i efectives en l'àmbit de gestió cap a les persones, com deia Maria Burgués ex-primera Secretària, actual presidenta del PSC i primera tinent d'alcalde, que veiem els socialistes els serveis personals no com un sistema merament assistèncial, sinó universalitzat, una visió molt més complexa i transversal de la funcionalitat municipal envers tot i cadascun dels ciutadans.

Certament ha estat una nova posta en escena que ens podia semblar innecessària, però com m'ha dit Àngel Ros, entre d'altres coses, en acabar el sopar, aquest cop a una hora raonable: " era absolutament necessari", i he de reconèixer que tenia raó, i com no.

Avui també el segon debat i quart encontre electoral en els mijans de comunicació, tres debats i un cara a cara; aquest cop en la desconnexió del Canal 33 que ha fet per les quatre capitals catalanes, on una vegada més ha estat, amb la dificultat que representa un debat a cinc, l'alcalde i candidat del PSC el notori guanyador com ho reconeixien fins i tot assessors de la resta de partits, com m'ho reconeixien també votants del principal partit de la oposició.

Sense entrar a detall del que ha succeït al llarg del debat que, si us he de ser sincer comencen a cansar, per la influència negativa que tant de debat pot acabar tenint de negatiu respecte de la participació electoral, el discurs, la dialèctica de Ros, supera amb escreix la dels seus adversaris, ara ja fins i tot els socis de govern que també volen una quota del formatge. El candidat del PSC ha demostrat el seu profund coneixement de la dinàmica municipal, ell no se n'amaga de ser un bon gestor, justament el contrari del que succeeix amb l'opositor líder de CiU que aporta a un debat, el to que podríem dir negatiu, per no dir innocu en l'administració, la Diputació, en que més que gestionar ha ningunejat als seus clients directes, els ajuntaments; quina pena que en ser d'elecció indirecta no ha de donar explicacions davant dels seus electors, com si que ho ha de fer l'alcalde.

Per això el meu titular un altre debat guanyat (i van 4) i un sopar encantador, que que és absolutament just i objectiu.

dimarts, 15 de maig de 2007

Una cita: Fràncis Bacon i l'enveja



Fràncis Bacon, pintor anglès d'origen irlandès. va viure un temps a Berlín, on es va familiaritzar amb l'obra realista de Grosz, Dix y Beckmann,


"La enveja és el cuc rosegador del mèrit i de la glòria"

Una cita: La dialèctica en la política





Dwight W. Morrow, que va ser ambaixador nord-americà a Mèxic de 1.927 a 1.930, va establir la seva estratègia política en trobar les coincidències i destacar els assumptes en els que podria cercar-se la col•laboració. L'apropament cultural va jugar també un paper destacat durant la seva missió. A aquest diplomàtic se li atribueix la següent sentència:


"Si un partit polític s’atribueix el mèrit de la pluja, no cal estranyar-se que els seus adversaris el facin culpable de la sequera"



Manta vegades trobem en el context del discurs polític a banda i banda de l'espectre electoral que fan realitat aquesta sentència, de manera que la dialèctica, com ens insinuava Joan Cal, assoleix un discurs que acaba donant la raó al ciutadà que renúncia als seus drets i deures legítims en democràcia: el vot

dilluns, 14 de maig de 2007

Hypokrisis

Un bona amiga va assitir ahir a una celebració religiosa en un barri que queda a l'altra banda del pont a la ciutat de Lleida, on era absolutament evident, el possicionament del capellà oficiant en una comunió, en fer una petició inversemblant, la de demanar el vot lliure per aquella formació política que pensés en la familia i en la tradició acompanyat; evidentment per la petició de assenyalar, al final del seu discurs, d'omplir la casella de l'església en la declaració de la renda, d'això en dic jo hipocresia.


Clar que Benet XVI , el Papa de Roma, pot anar "cantant missa" des de Brasil, en dir que l'església no és una organització política; és clar, si amonesta als defensors de la teologia de l'alliberament ,ho fa de fet per caritat cristiana, segur, i jo com puc entendre aquest insult a la intel.ligència, de una i altra acció? No és una mostra més d'hipocresia, això?

Crònica electoral XVI: Segon assalt, Ros torna a guanyar!


Una foto de Elena Vallés durant el "Cara i Cara"


Malgrat tinc un pèssim record del debat, del “cara a cara” de Ràdio Lleida de les municipals de 2003, i l’observava amb una certa recança aquest de les municipals 2007, que he hagut de veure en la seva versió televisiva oferta per La Manyana televisió, hauria de fer-ne una valoració que segurament serà titllada de poc objectiva per part d’alguna gent, de molt positiva i on, al menys jo , he tingut clar que l’alcalde i candidat socialista a la reelecció ha guanyat clarament l’encontre, per utilitzar un símil esportiu.

De fet el coneixement, ample coneixement de les matèries en joc per part d’Àngel Ros i una certa pèrdua dels papers per part del candidat de la coalició nacionalista, han posat en evidència, com deia l’alcalde Ros que el treball esmerçat en la gestió de la ciutat de Lleida, i com ell ha dit, desencallar temes i aconseguir tanmateix que els ciutadans paguen el menys possible o gents de les noves infrastructures.

M’ha sobtat i ho dic amb tota sinceritat, la visió del tema migratori com un problema per part del candidat de CiU, i és cert que ho és si s’entén el tema migratori, no com fenomen i la gestió com ell ho planteja: no valorar-ho en un context global; l’alcalde ha dit fer-li por les afirmacions del rival, jo dic el que ell, Ros, per prudència i educació no ha volgut dir el que jo ara diré: el candidat de CiU vesteix el seu discurs xenòfob d’un racisme entre línies, que a un regidor de la Paeria no li està permès, recorda els discursos que els nazis feien al 1.933 al Berlín. Fa por, té absoluta raó Àngel Ros, i els ciutadans hauríem de ser conscients que significa calentar la gent amb un discurs d’aquest tipus, una actitud absolutament reprovable i fins i tot criminalitzable.

Faré, per acabar, una reflexió sobre el control del “cara a cara” que ha dut la meva amiga Mercè Mar, amb una fefaent professionalitat, malgrat la tensió en el debat, per la que cal felicitar-la

Una cita: la voluntat








"A l' home just i tenaç en els seus propòsits no el mouran de la seva ferma voluntat ni l'exaltació dels mals desitjos de la multitut, ni el feroç rostre d'un tirà amenaçador"




Quinto Horacio Flaco (en llatí Quintus Horatius Flaccus) (Venusia, avui Venosia Apulia, el 8 de deembre del 65 a.c. - Roma, 27de novembre del 8 a.c.), és el principal poeta líric i satíric en llengua llatina. Era fill d'un esclau alliberat.