diumenge, 30 de setembre de 2007

I veus...


Poder i saber explicar el món que ens envolta, a través de la fràgil poesia, fràgil per la dificultat d'escriure-la, però també en la dificultat d'entendre el que hom vol dir, el que hom vol representar a través d'aquests signes, d'aquests símbols amb els que recreem el llenguatge, com són les paraules. Feia dies que no m'era donat d'esciure, però avui m'he redescobert a mi mateix després de llegir entre les línies i les llengues de la política i rellegir un escrit interessant de Javier Marias, publicat a El País Semanal, i aquest assaig intel·lectual o salt mortal, com vulgueu, m'ha permès de deixar-me endur, de transportar-me de nou al meu món particular, colgat de sentiments i passions, de sensacions tanmateix i he escrit el que us ofereixo.




I veus...

De vegades,
El silenci enganya,
De vegades,
No pretén de ser,
Més que
El que ell mateix representa:
La llunyania forçada per les circumstàncies;

Però, és que de vegades,
El silenci ens acosta a un món
Indefinit,
On les lletres, les paraules,
Els sintagmes,
Recorren el cel a la recerca
D’un espai on amarar.

És aleshores quan les mans es llancen
A la recerca d’aquell esperit,
Que et desperta els sentits
De tant en tant,
I et porta a viure
Un sana experiència
Al redós, de la font d’on beus
Aquella essència divina
Que et transporta volander
A l’imaginari de les paraules.

I veus en l’amor un bell poema,
O en l’amistat,
O en qualsevulla petita cosa
Que recorri el nostre sentiment;
I parles amb els déus i les deesses,
Parles,
Amb la teva musa inspiradora,
Parles,
Amb tot i amb tothom,
Mentre una brisa suau
Et pentina l’ànima
I et sents el millor dels sers,
Complaent amb tu mateix,
I amb tot el que t’envolta,
De vegades...


Lleida, 30 de setembre de 2007.
© Albert Balada

Felicitacions a "Blogs de lletres"


Poc que hi he participat jo, però me’n sento una mica partícip des del moment en que hi vaig tenir cabuda en el blogs de lletres, que ara ha rebut, jo crec que merescudament aquest premi lletres 2007. Hi ha un moment en el que et decideixes a fer un blog, a escriure un diari, en el meu cas i ja és un pas difícil, creieu-me, no és fàcil, no és senzill, començar a ser transparent per si ja no eres prou. No recordo qui va dir que ets amo dels teus silencis però no ja de les teves paraules i dels teus escrits. En tot cas un cop superada aquesta primera indecisió qu et porta a obrir-te, i de quina manera al món, ve la segona part i després de molt de temps escrivint, te n’adones que el teu estil, la teva dialèctica amb el món necessita un canvi, recrear-se en un context més literari, més com diria jo: comunicador, és quan començo a recrear-me de nou en la poesia, tant en el vers com en el llenguatge poètic que amara també la prosa mateixa i quan descobreixes que pots parlar de política si vols, però amb una utilització distinta del llenguatge, recreant-te en la paraula com en una flor que guaites i guaites una i una vegada i sempre la hi trobes matisos distints, mirades en altres perspectives.

És per això que, malgrat que poc, també el sento una mica meu aquest premi, si bé correspon a tota la gent que de debò treballa la literatura i essencialment a l’autor de la idea d’aglutinar en aquest “hiperblog” altres llenguatges, com ara el meu; així que, tanmateix: felicitacions a tots plegats i enhorabona per la idea.

Tàctica Sarkozy: Chapeau!


Si us entreteniu en llegir el llibre “L’art de la guerra” de Sun Tzu, la versió original, de fet un manualet petit sobre, això, l’art de la guerra, no aquells manuals que l’interpreten des de la perspectiva del màrqueting agressiu i que serveixen per a que alguns Yuppis formats a les universitats de negocis entrin en empreses públiques i privades com Elefants en les botigues de plats i gots i ho destrossin tot abans dels tres anys que dura un exercici econòmic; si el llegiu, deia, en la seva versió original, us en recomano una, la que va ser publicada per l'editorial Tiempo l’any 1.991, desconec si l’ha reeditada, en una versió de Thomas Cleary; aleshores veureu, com en l’art de la guerra, en aquella visió, la d’aquell general Xinès, sobre la que en realitat són onze comentaris que abasten els principis de la guerra en si mateixa, però també la infiltració en les línies enemigues, el descobriment dels secrets de l’adversari o com canviar el cor de les forces contràries, de fet un manual, si voleu contra la guerra, ens ensenya ja al segle II després de Crist tècniques i tàctiques, potser amarades pel mestre Sun en les filosofies a l’ús i que per tant avança i molt a les tàctiques exclusivament d’atac que usaven exercits contemporanis com ara el Romà, per a posar un exemple europeu,però ens aporta una visió política de les relacions entre persones, entre corporacions, entre ideologies, entre formes i mètodes.

És molt i molt probable que un Politòleg com ara Sarkozy, fill d’immigrant però que ha tingut accés a la formació de la E.N.A. la prestigiosa facultat de Ciència de l’Administració, model enllà on n’hi hagi i a més si destaquem que pel seu orígens personal veu segurament de les fonts del principi del nou liberalisme: “tothom ha de ser capaç de fer l’esforç per a progressar en la mobilitat social i si no ho fa és perquè no vol”, és aleshores molt probable que l’actual president de la República francesa begui dels ensenyaments de Tzu, i hagi entès que desmantellar l’staff polític dels seus adversaris, amen de reconèixer que la classe intel·lectual i política la troba probablement en les files de l’esquerra francesa, li reporta rèdits inestimables. Corre un risc, de fet, en haver nomenat Dominique Strauss-Khan com a candidat i ja electe president del Fons Monetari Internacional, el risc: que aquell que aspirava a l’Elisi, en tingui una plataforma per a retornar-hi en la carrera al 2012, però si seguim els ensenyaments de Sun el més probable és que amb l’atorgament de altes responsabilitats a tota la cúpula del PSF hagi aconseguit, precisament el que el mestre Xinès recomana, haver desmantellat el quadre de comandament de l’adversari o al menys el seu pes polític i haver-lo convertit a les files sarkozyanes o haver-lo silenciat. Chapeau monsieur le President, chapeau!


Una foto d'estudi de DSK com se'l coneix a França al nou president del FMI

Realitats i semblances


De vegades el teatre, en aquests formats intangibles, amb pocs personatges però amb un missatge senzill i concret, recreatextos antics que et descobreixen, potser, el seu mestratge encara proper i la paraula, sempre la paraula, rondant per la ment tot recordant tal o qual figura de la política actual. És ben probable que algú ho pugui veure com un pur joc de simplificació, la política és més complexa: segurament, i aquell qui ho pensi tindrà raó, però val a dir que no hem d’obviar dels nostres electes que son persones, de vegades humanes, que tenen com la majoria de nosaltres sentiments i passions o passions i sentiments segons vulgueu posar l’accent en una o altra manera d’entendre la sensibilitat, en definitiva que puguin o no disposar en la seva bossa de la bonhomia suficient.

La il·lusió de poder saludar l’Oriol Genís moments després de la seva magnífica interpretació en l’obra: “Assajant Pitarra”, on compartia escenari en la Sala petita del Lliure amb Ricard Borràs, Montse Esteve, Lina Lambert i Xavier Pujolras, en el que ha estat un assaig general al que gentilment m’han convidat per a poder veure la posada en escena de l’espectacle que han presentat Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé a partir de l’obra de Frederic Soler (Serafí Pitarra), m'ha omplert aquest dia de setembre en que els arcàngels fan festa . Ha estat, doncs, un plaer de sentir les indicacions d’en Xavier, assegut al nostre costat, i de veure i sentir aquests actorasos en una posada en escena minimalista a l’entorn del “canó de Salmeron”; no us desvetllaré la trama perquè mereix la pena de veure aquesta obra, però és cert que potser els cal afegir als cartells de propaganda, només per si de cas :”qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència” : política!

dissabte, 29 de setembre de 2007

Rafael


El seu nom en hebreu significa medicina i sufix el, també en hebreu, significa déu, per tant el seu nom complert significa “medicina de déu”. Els qui el coneixem sabem que està tocat per una manera divina de veure les coses, de ser amic i company a la vegada, protector i desitjant de saber-se estimat. Amb aquest post vull felicitar-lo en la seva onomàstica, un dia en el que, malgrat ser festiu, ja veus, tant ell com jo ens el passarem treballant, com tanta altra gent, només que nosaltres fem allò que ens grada, quina sort, no?

divendres, 28 de setembre de 2007

L'olor del brou


Avui, em sentia tant a prop dels meus amics, potser tancat en un edifici de nova factura, sobre essències de la república, però alhora sabent com algú parla bé de tu a algú altre, tant diferent del que succeïa fa no tant de temps, com també aquesta nit ha succeït i han ferit el cor d’un amic sensible. Em sabia a prop d’amics que, com aquella vella triada, també després ens em recreat en la conversa sensible a l’entorn d’un cafè, valorant la bellesa de les coses o la duresa de les parets a les que ens enfrontem una i una altra vegada, malgrat ens entossudim a voler-ho veure tot d’un altre color.

Esgoto una setmana carregada d’emocions, com les darreres des de fa dos mesos, en les que em sento la persona més realitzada del món, ajudant a crear, com els artistes quan aborden la tela blanca, de diferents mides i després de donar-hi voltes i més voltes observant-la des de diferents angles, afronten amb energia la transformació a través dels pigments triats i l’encert en les perspectives i en el traç. Potser resulta difícil d’entendre que pugui apostar per la sensibilitat pictòrica quan estem parlant de política, però és així com ho veig i ho saben companys i amics que aquesta meva visió actual de les coses, en la divisió del temps a partir de la seqüències que em duen a valorar moments que podem semblar insignificants o les expressions mateixes de la cara, o els silencis de les persones estimades o tantes petites coses que em descobreixen un altre món de sensacions que abans d’ara em seria impossible d’imaginar.

L’olor del brou acabat de fer, que envaeix tots els racons de la meva casa amarat d’aquella sensació que ens pròpia i particular en cada creació d’aquest suculent i senzill menjar casolà, i em recorda que la tardor és començada i que ens enfilem cap a la recta final d’un any, de treball, de molt treball que no m’ha impedit, però de ser més o menys amic dels meus amics, però alhora de recomençar els treballs electorals, ja hem iniciat de fet una pre-campanya que ens ha de dur a les properes eleccions generals, tant bon punt el parlament de l’Estat es dissolgui, quan el President ho decideixi.

L’actor Oriol Genís m’ha convidat als assajos preliminar de l’obra que es presenta a la sala petita del Lliure “Assajant Pitarra”, una obra que es planteja sobre el tractament d’aquesta patum de la vida catalana en el modernisme que se’m presenta com una experiència interessant i que em permetrà veure de prop aquesta posada en escena i podeer gaudir d’un altra manera de veure el teatre, més d’aprop, entre amics.

dijous, 27 de setembre de 2007

He de dir...



Que milito en la transformació social i en la societat de l'autoaprenentatge, ho sabieu? hi confio molt i molt en aquest conglomerat d'homes i dones que en diem societat; segurament he canviat, segurament, com vosaltres també canvieu dia a dia, sense adonar-vos; potser no tant com vosaltres i jo mateix confiàvem i esperàvem, però sí, reconec que he canviat i també us he de dir que si sóc capaç de veure l'eternitat en un instant, també la puc veure en una gota d'aigua i esperar a més a veure tota la seva estructura molecular, sense patir per la dedicació que això m'ha d'exigir.

Lluna plena


Després de compartir una bona estona de debat i anàlisi sobre la societat, el món, la ideologia, el socialisme i fins i tot el sistema d’il·luminació de les catedrals romàniques, amb un bon amic i company de treball, amb qui he descobert una persona de basta cultura, en una sobretaula excel·lent, ens toca de donar el millor de nosaltres mateixos en el servei al territori, escoltar, aconsellar, valorar, establir propostes i després, com no pot ser d’altra manera, quan ja la tarda ha esgotat els seus darrers sospirs, cercar el moment on cal ser conscient que és necesssari d'aixecar l’esperit amb un bon esperit de vida, i veure com poc a poc la llum del sol es dilueix en aquella fosca que arriba com per art de màgia i veus com la lluna fa ganyotes al cel cercant la complicitat de passejar sota la seva protecció, sota la seva guia, en una fosca estranya, diferent, que omple el cel d’aquella llum difosa que permet de descobrir racons i essències, un plaer pels sentits que ens acompanyen si els deixem fer la seva via.

Avui amb un altre bon amic hem compartit les ganes de deixar constància de la bellesa, aquella que no sempre tens a l’abast, o si la tens no ets capaç de descobrir-la com avui ho hem fet, mòbil “en ristre”, anar a cercar el rastre de la llum, que bé que mal ha quedat reflectida en la fotografia que presideix aquest post, on el misteri, la discreció i el secret, aquell que la nit guarda ens descriu aquest mite amb rostre de dona que és el nostre satèl·lit, la nostra lluna que recrea bona part de la nostra literatura i que ens serveix per aixoplugar bona part dels nostres instints, de les nostres quites. Mai m’havia permès de gaudir de la lluna i de la nit com avui, potser perquè mai havia sentit la necessitat de compartir-la amb un amic que, com jo, ha sentit la veneració temporal i mística que ens atreu cap a ella.

dimecres, 26 de setembre de 2007

Pensament existencial




Una veritable casualitat m’ha fet retrobar a un teòleg existencialista, al veronés Ramono Guardini, casualitat perquè cercava algunes notes per un treball i un nick quan m’he trobat amb la descoberta que Guardini, un dels teòlegs que desencadenaren el Concili catòlic vaticà II, era clara i relament un existencialista. Segons la Dra. Lòpez A. Quintas, catedràtica de filosofia de la Universitat Complutense de Madrid, “Guardini va descobrir molt aviat que les realitats de la gran qualitat –les obres d’art i de la literatura, les relacions humanes, els valors, la vida espiritual -, només poden conèixer-se quan s’adopta davant d’elles una actitud d’amor, de reconeixement i comprimís persona. Pensament existencial vol dir que el subjecte congnoscent adquireix una clara consciència del sentit de l’objecte en la mesura en que el pren seriosament; a l’inrevés, la afirmació que fa li revela el seu sentit en la mesura en que la deixa entrar en la seva vida i permet que determini la seva mentalitat, la seva conducta i la seva acció”[1].

Sartre, el francés Jean Paul Sartre, ens deia en el seu discurs “l’ existencialisme és humanisme” que l’home és l’únic que no només és tal i com ell mateix es concebeix, sinó que ho és tal i com ell vol que sigui i com es concebeix després de l'existència, com es vol després d’aquell impuls fins a l’existència. L’home no és altra cosa que allò que ell fa que sigui. Aquest és el primer principi de l’existencialisme; és també allò que se’n diu subjectivitat, que se’ns tira en cara sota aquest nom”.

[1] http://www.hottopos.com/harvard4/quintas.htm

dimarts, 25 de setembre de 2007

Rèdits


Una bona amiga em fa trobar aquesta imatge en la que en la centralitat de la mateixa algú m’ha volgut deixar retratat. La meva posició facial denota un assentiment respecte d’algun detall de la dialèctica dels oradors que m’era proper, potser en aquests moments ja marcadament electorals, quan comenta la discussió dels pressupostos generals de l’estat per al 2008, en el que determinades forces del catalanisme polític optaran per una actitud demagògica, és a dir beneir de nou la seva aposta liberal, l’enllaç entre nacionalisme perifèric i nacionalisme central, que sembla a ben segur d’entrada una contradicció però que no ho és si tenim en compte els conceptes de mercat que ambdós sustenten. Certament caldrà discutir, no seria raonable que així no fos, però el cert és que el darrer any de mandat, el darrer any de legislatura, sempre resulta, llevat de majories, un any de pressió, per aconseguir no se sap ben bé que, en un marc que pressuposa pels partit un rèdit electoral l’actitud mediàtica en la defensa o atac a les mesures pressupostàries.

De fet és el que passa en l’hemicicle, com que tota la legislatura el debat i la dialèctica abandonen el feu parlamentari per seure entre els seients dels mitjans de comunicació que venten totes les batalles, ara cal deixar constància i en aquest si que cada força blasmarà la seva legitimitat per oposar-se o donar suport. Serà interessant de veure, molt interessant de conèixer els posicionaments: sorpresa, potser cap…

diumenge, 23 de setembre de 2007

Models

Mentre ens movem pels nostres paradisos personals, recorrent les nostres ànsies i solventant problemes i cuites, el nostre cos social es debilita, passem a formar part d’una paranoia col·lectiva que ens descriu una societat que, mancada de valors, cerca com l’individu mateix la seva pròpia realitat, la conformació nova, a partir de les noves essències i els nous models que han de sorgir, el paradigma està canviant, però encara no s’ha produït el canvi, encara ens movem en els models de postguerra, amb els mateixos tics, fins i tot les modes es recreen una i una altra vegada, perquè les formes en la indumentària ens defineixen exactament com som per com vestim.

Resulta difícil de vegades entendre la nostra pròpia evolució com a europeus, la complicada vida que ens ha estat donada en viure, guerres fratricides que han recorregut el continent, per defensar no se sap ben bé que, però que ens han portat a desestructurar la nostra civilització, a tenir els morts per bandera que és reivindicada en la següent generació. De fet, resulta talment difícil d’aconseguir que ens considerem germans, oblidant banderes i fronteres. Si aquesta no és la retòrica convencional a l’ús i fins i tot els sobiranistes que per tot arreu d’Europa n’hi ha ho veuen des d’una altra perspectiva.

En tot cas, potser el recurs fàcil, o no tant a pensar en Paris, en la seva intel·lectualitat, en la seva essència ens podria treure d’aquest mal que ha recorregut el nostre país durant tants de segles. Una amiga es mostrava recentment admirada per aquesta ciutat i em reconeixia la raó que tenia quan la defensava no tant com a destí turístic que com a model de vida. En tot cas el só, i la paraula de Edith Piaff, ens permet amb el seu accent de retrobar aquella particular cadència que a mi em té enamorat.


Memòria


Quan els diaris de tot el món, van ressaltar la notícia de la seva mort, l'agost de 2006, la de Naguib Mahfuz, premi Nobel de literatura l'any 1988, el seu pesar i la seva admiració, vaig voler redescobrir Mahfuz; un escriptor que anirà sempre lligat als carrers, els cafès i la manera de ser del seu benvolgut El Caire, al que tantes vegades va descriure en la seva obra. Però m’ha agradat especialment de deixar constància en el meu blog d’un breu text que ens ensenya molt d’ell, però també de tots nosaltres.



"...A l’anar a ordenar la meva biblioteca, em vaig trobar darrera d’un prestatge una rosa seca, amb els pètals escampats. Vaig somriure. Les profunditats del remot passat mostraren una llum passatgera i es lliberà del puny del temps un sentiment de nostàlgia que va viure cinc minuts. Una fragància que era com un murmuri que s’escapa dels pètals Secs.


Vaig recordar les paraules del savi amic: “la crueltat de la Memòria es manifesta recordant allò que es va esvair en l’oblit”..."

Nocturn


NAZIK AL MALAIKA (1923-2007), una digna exponent de la poesia àrab, nascuda a Bagdad, una de les fundadores de la Universitat de Basora. Aquí us en presento una mostra, d’aquesta graduada en literatura comparada a la Universitat de Wisconsin, en una traducció de l’àrab al castellà feta per Maria Luisa Prieto, del castellà feta per mi, en un fragment del seu poema “Nocturn”, poema que l’he trobat especialment expressiu, en una descripció simbòlica força acurada, en l'obra d'aquesta escriptora que ens va deixar enguany:



Escolto… només sento les plantes.
Miro….només es veu foscor.
Núvols, silenci i una nit trista.
Com no puc sentir-me afligida?

La vida per a mi és com aquesta nit:
Tenebres, malenconia, desesperança,
Mentre els demés somnien amb claredat
En una profunda i impressionant nit.

dissabte, 22 de setembre de 2007

Camins de ferro

La tranquil·litat del dissabte, alliberat de càrregues i del judici necessàri a que et porta la reflexió i la introspecció política, obligada per la teva feina, gaudint d’aquelles coses senzilles, de la companyia de la familia, dels teus gats, com del silenci de la casa on només la, les músiques trenquen aquella harmonia permanent, aquella simplicitat que s’estableix entre les parets de la teva casa. El temps, comentari d'ascensor, comença a canviar, ja ens endinsem en els primers dies de la tardor i les pluges torrencials han fet mal, la terra és seca i no filtra com ho hauria de fer, no hi ha vegetació, no hi les arbredes que caldrien, la terra en ocasions és extremadament erma. En tot cas és la terra que hem heretat i la que hem maltractat i no em torno pas ecologista, que no és la meva dèria essencial, potser és que mirant per la finestra veig el dia gris, sense sol, la gent amb jaquetes, un dissabte al matí, de compres pujant i baixant les escales que travessen els camins de ferro, m’agrada aquesta manera francesa de dir.

No vol pas allunyar-se de mi, aquella gata meva que seu davant mateix del teclat, repenjada sobre els telèfons mòbils i guaitant de tant en tant a la porta de l’escriptori, pendent, això sí, dels sorolls incipients que no jo sóc capaç de percebre i que li fan moure les orelles de tant en tant, determinant les olors. Diuen que els gats estableixen una quadrícula al seu entorn en funció de les olors que perceben i aquest és el seu món, més important que el món de característica visual en el que ens movem els sers humans, ja veus!

Un amic em fa dentetes, em recorda que avui hi haurà festa grossa a Madrid, “la noche en blanco” ni diuen; em recorda, de fet, aquella disbauxa de joventut, després de tota una nit sense dormir, quan dormies un dia sencer i estaves ja completament nou. Ara segurament se’ns fa molt més difícil tot plegat, resulta complicat de passar-te una nit en blanc sens que el teu cos se’n ressenteixi tota un setmana, segur. En allò màxim que pots aspirar és a anar a dormir tard, potser parlant amb algun amic per la xarxa o compartint un veure en algun jardí, i poca cosa més. Ens hem fet grans, ves!

Un regal per a la memòria

No mireu la tristor, mireu la bellesa, mireu en aquest vídeo, com es dóna a canvi de res; la més bella mostra d’amistat, perquè quan et dónes a un amic, només cal esperar que la lluna ho guardi en els seus arxius. Potser el final, encara que sigui marcadament japonès, que té una estètica prou occidental, està mancat d'un gràcies, no?



Reflexió

El salt al buit, des de la política, des de la reflexió política, des de la plasmació en aquest diari de les notes que el fan més personal i diferent, no serien pas res, sense posar-hi allò que em causa veritable impressió tot allò que em pot definir el caràcter, la forma de les meves relacions socials, però també la meva manera més íntima de ser i de veure el món, descobrir-me definitivament, fer-me transparent com em defineix alguna amiga.

El cert és que de vegades retrobar-te amb una cançó, amb un poema d’amor, amb un vídeo on la reflexió camina de la mà de petites mascotes, certament, és allunyar-se d’aquell cientifisme que, potser, podria representar que he d’aportar, però també és cert que a través de tots aquests post intento de incidir en les ments, en els sentiments, potser fins i tot en el marc de relacions i fer reflexionar sobre la vida, res més que sobre la vida, la meva, la vostra, la de tots i cadascun dels éssers que ens rodegen, en el context de la nostra comuna estructura social.



Si tu le veux

Una antiga cançó que rep en aquesta nova i moderna versió una nova dimensió que afecta també al tractament musical, el que fa que aquest tema esdevingui una cançó prou diferent de l'original, recuperant una dolçor que la fa deliciosament encantadora i tendre.







Deixa’m estimar-te


Lletra i música: Jean Renard
Traducció: Albert Balada

Deixa’m estimar-te
Tota la nit,
Deixa’m
Tota una nit
Fer amb tu
El més llarg viatge
Vols tu fer-lo també.

Una oreneta fa la meva primavera
Quan et veig
El meu cel esdevé més gran
Prenc la teva mà
Aleshores jo sento que et tinc a tothora
L’amor a la punta dels dits.

La fulla que creix necessita la llum
I el peix mor sense l’aigua del riu
En tant que els nostres cossos van néixer de la pols
Tu , tu ets el meu sol i la meva aigua viva.

Deixa’m estimar-te
Només una nit,
Deixa’m, només una nit
Veure en els teus ulls,
El més meravellós paisatge
Oh, sí, si tu ho vols.

Deixa’m estimar-te
Deixa’m estimar-te,
Deixa’m estimar-te, tota la meva vida
Deixa’m, deixa’m estimar-te
Fer amb tu el més gran de tots els viatges
Deixa’m, deixa’m estimar-te, estimar-te.

divendres, 21 de setembre de 2007

La màgica poció


Acaba una setmana de treball, amb el convenciment que tota acció política que no s’adscrigui a paràmetres d’efecte col·lectiu tant de l’enllaç amb la realitat social, com de les actituds mateixes amb les que algú s’enfronta als paràmetres de l’observació de les normes de l’actuació i intervenció, si no ens porta tant en la reflexió mateixa, com en tota interpretació a que pugui ser dotada d’inflexions no subjectives, us ho ben asseguro que pot resultar estèril i aquesta manera d’actuar s’hi adiu molt amb la gent que va tenir formació autodidacta en les primeres dècades de la democràcia i que avui ja entra en la seva segona maduresa, parlo de gent vinculada a la generació dels 50.

Ha estat aquesta una setmana en la que he tornat a les meves tertúlies radiofòniques, havent pogut dir la meva i havent-les compartit amb els amics Carmel Mòdol d’ERC (amb el blog aturadet) , Carme Vidal de CiU a Segre ràdio o amb Marta Alòs de CiU i el bon amic Paco Pinies del PP, a Ràdio Popular; en totes elles, les meves reflexions sinceres, concretes. correctes, indestriables dels meus paradigmes ideològics, però també indestriables del marc del cientifisme que m’és propi i que juntament amb d’altres companys em porta a fundar la Societat Lleidatana de Ciència Política i Sociologia, com explicava la setmana passada en la tertúlia de Lleida TV.

Analitzar, per exemple en la més recent, la d’avui, la realitat política de CiU, que respon als més clàssics criteris de la tragèdia grega, on tot un seguit de personatges, a l’entorn dels dos principals, recreen una trama que porta, indefectiblement a l’aconseguiment del seguiment mediàtic que els estaria vedat si no ho aconseguissin d’aquesta manera, ha estat un intent de reflexió que sembla he aconseguit de fer entendre als oients, perquè, no ens enganyem, és que algú creia que Duran i Lleida no seria candidat de la coalició nacionalista en les llistes al Parlament de Madrid? Segurament algú amb la ingenuïtat que caracteritza a qui creu en les declaracions i que pensa que no son en definitiva teatre; teatre, una paraula de la que avui me’n parlava a Lleida el Secretari d’Organització del PSC, l’amic Pepe Zaragoza, en una conversa sobre els valors dels pactes, l’abans, el després i la gestió duradora.

Malauradament la sensibilitat política, i el nivell que he sentit avui mentre algú es dedicava simplement a fer treballar el seu mòbil, m’ha transportat a uns nivells de la política que feia temps dels que no gaudia i francament: val la pena, val molt la pena. He tancat la setmana abraçant un altre amic, un bon amic amb qui vaig compartir moltes estones, fa ja tant de temps, parlo de Manuel Pueyo, nomenat Delegat del Govern de la Generalitat a Lleida, expert sociol-lingüísta amb qui emocionat aquesta tarda he pogut saludar en la recepció a la seu mateixa de la Delegació, potser amb alguna cara de sorpresa, tant li fa. Evocar converses, una de recent, recordo davant de la llibreria Abacus, on ambdós vam coincidir i on vam parlar del seu futur polític, encara no decidit. Me n’alegro per ell, és una bona persona, però també per a Lleida, encara el recordo, ens recordo conversant amb Patrícia Highsmith, l’escriptora nord-americana, la de la foto d'aquest post.....

En tot cas, com veieu tornar a l’activitat política i radiofònica comporta, potser haver de renunciar a no poques coses, a alliberar temps, a descobrir que et falten hores, però tot i així intento ser fidel al meu repòs de la tarda, recreant-me en una llima ben tallada que goteja sobre l’aroma d'una bona ginebra, amarada de tònica suau, en copa, sempre en copa, i si és en companyia i aquesta t’aporta a més tranquil·litat i serenor, que més es pot desitjar, si el teu treball és un autèntic hobby, com diuen els jugadors de bàsquet: cobres per a fer el que t’agrada. De fet que més voldria...? Potser només aconseguir la poció màgica que em permetés de trobar-me en l’alquímia dels sentits i poder afirmar amb rotunditat quin és l’origen de l’univers, quina la nostra relació amb el món i les estrelles, mentre la cadira i la taula de fusta, prop del riu, son nucli central d’un bona tertúlia nocturna amb amics com el Miquel Lluís o la Mercè, abandonant-nos en la nit...fins que una trucada et recorda el tard que és, però has destinat una estoneta a parlar que és la millor de les assignatures per fer salut, mental i física, us hi convido, res millor que això o fruïr de l’autèntic silenci, tant se val, perquè ambdues opcions son vàlides i moltes vegades comporten, també un cert enteniment, una certa comprehensió.

dijous, 20 de setembre de 2007

Tot...

Pot semblar una cosa ben estranya, avui un amic, un molt bon amic, em deia: “potser que parlis de política algun dia en el teu blog, no?”; de fet, encara que resulti difícil d’entendre, sempre que hi escric alguna cosa, sempre que en tinc ganes d’escriure quelcom en el meu diari, que no és pas sempre, perquè hi ha vegades en les que no en tens ganes, no ja de dir res, sinó que se’t fa difícil de saber que hi ha un món enllà fora que espera saber allò que tu penses; com sempre he dit, estic parlant de política, estic parlant en clau platònica de la interpretació de la gestió de la polis, del nostre entorn de la vida mateixa, doncs: parlo de política amics que no és altra cosa que parlar del dia a dia on s’hi encauen no poques coses, des de sentiments a sensacions, passant per tot un seguit d’experiències que configuren la nostra existència en definitiva.

De vegades intentes però de saber com pot sentir-se un amic, que el trobes llunyà i distant i això no és més que l‘establiment de criteris polítics en la relació amical, de partir de principis para-ideològiques per a determinar quin és el model que ens convé. De fet he estat al menys un dia sense connectar-me a la xarxa, no en tenia ganes, la manca de ganes de tot que tenia un amic se m’havien encomanat, potser inadequadament, potser indegudament, perquè val la penar parar a pensar en els altres?, em pregunto de vegades, quan l’experiència m’ha demostrat que tantes vegades com he establert un bon cercle difícilment era per alguna cosa diferent a acostar-se al poder o als diners.

Tot i així, de vegades recuperes l’experiència en les relacions humanes i conèixer alguna persona que et porta a un món de somnis,que et desperta els instints, és aleshores quan descobreixes com de potent pot arribar a ser l’amistat però alhora també descobreixes com en la vida que et rodeja, també hi ha diferents actituds que afronten de manera diversa situacions diverses, estem parlant de la manera com vivim les nostres experiències, de com tramitem el present i el futur, de com gestionem les sorpreses, de vegades.

dimecres, 19 de setembre de 2007

Again...

Descobrir quelcom, saber en definitiva com n’és d’important de veure en aquest món que la fatalitat, bonic paraula, ens guia, on sigui que la vida ens porti en aquella ruta que se’ns té marcada, algú diu que des de les estrelles, ves a saber.

De vegades, els carrers acostumen a resultar freds en les ciutats de l’interior, marcats també pel caràcter de la seva gent que va amunt i avall, buscant potser aquelles llambordes de la Plaça de la Concòrdia i recrear-se en l’obelisc, l'immens obelisc que la presideix i que Champolion va fer portar de les troballes egípcies per a major glòria de les expedicions napoleòniques.

El cert és que quan descobreixes que París, per posar un exemple, pot ser nexe de unió quasi espiritual, com qualsevol altra ciutat d’Europa, que ens configura l’imaginari i ens diu d’on venim, a on anem i que és la nostra vida, també de vegades et venen a la ment aquelles imatges en blanc i negre, d’un actor hieràtic, Bogart afirmant el “Sempre ens quedarà Paris” a la mítica “Casablanca”, on jo sempre tinc millor record de l’oficial francès que no pas de l’actor que sempre m’ha donat la sensació que recita més que actua. Recordar la frase “torna-la a tocar una vegada més Sam” (Play it again, Sam), que no va ser pronunciada pas per Bogart, ella, va ser ella, com sempre la que repeteix amb veu dolça i tendre, la frase amb la mirada entendrida….

Si aquesta pel·lícula va ser capaç d’entendrir també Woody Allen nogensmenys em sento commogut quan un amic em diu d’haver descobert Paris, aquella ciutat que ens pertany una mica a tots plegats, diria jo, i que ha estat fil conductor de bona part de la nostra historia. També de la meva, i em recordo ara, passejant un vespre pel bulevard Saint Germain, el meu fill encara petit al coll, el seu cap sobre el meu la galta tendra repenjada sobre els cabells que prèviament havia despentinat i recorrent l’avinguda, en la tranquil·litat i serenor dels segles que et miren pas a pas, pam a pam, des de qualsevol racó que busquis, passejant sota la llum de la lluna...

Hauria volgut donar, voltes i més voltes, com jugant a descobrir de nou la Place de l’Etoile, una rotonda immensa que sempre m’ha semblat prou més immensa del que realment era, voltes i més voltes, mentre contemplo la bellesa impertorbable que l’imaginari grec se’ns ofereix als ulls i recórrer el llarg passeig fins que el temps s’atura, com un cotxe, costat per costat la vorera i et sents completament feliç.

Potser les paraules d'Ella Fitgerald cantant un mes de maig de 1.957, els ritmes del jazz que et mimen les orelles i el cor ens ajuden a redescobrir aquella primavera permanent dels adolescents que s'adoren, mentre ens repeteix una i una altra vegada la paraula: "Paris".


dimarts, 18 de setembre de 2007

Jo escric el teu nom

És negra la nit, de matinada, la són costa d’arribar, els minuts passen força lentament, mentre obres la llum d’aquella petita estança al final del passadís, on els papers defineixen el regne de les lletres i la música, enllà on les gates venen a escoltar aquelles melodies franceses que de tant en tant sonen: anys 50, 60, 70… Prou diria algun amic o amiga, ja n’hi ha proa de tanta francofilia, mentre m’entretinc escoltant a Reggianni, un francès amb nom Italià que canta a la llibertat, en un poema musicat per Moustaki; quin bo tot gaudint d’aquesta fresca que ens ha donat la forta calamarsada de la tarda que haurà ferit de mort les collites tardanes del mes de setembre, mentre el sons de guitarra i piano ressonen pel passadís, mentre els records del dia repiquen encara en les ninetes dels ulls, formes i expressions, les coses senzilles d’un matí com em diu un amic amb qui he compartit un cafè que era potser una mica massa calent per anar ràpid.

Retrobo de nou el poema de Paul Éluard, us n’he parlat ja alguna vegada del poeta francès; alguna vegada n’he fet referència i he trobat una versió a cavall del rap, molt interessant, que és titulada: J’écris ton nom (jo escric el teu nom); en realitat és una cançó d’amor a tot plegat, perquè ella és immanent, és present sempre i el poeta és recrea en el nom de la llibertat, que és nom de dona, per veure-la present en totes les coses, deïficada, diria jo; deixeu-me que per un moment pensi més en el format de la lletra que en el de la música, tot i que les imatges es deixen guiar bé per aquesta melodia, amb un cadenciós: J’écris ton nom”, (jo escric el teu nom), i l’escric, sí, de vegades tot parlant del més inversemblant, d’aquelles coses petites i senzilles que val la pena de viure, que val la pena de gaudir, una i una altra vegada, fins esgotar-ne l’essència, algú m'ho deia avui.

Segurament escriure el nom d’aquell algú, i repetir-lo en un paper quadriculat, com quan érem escolars, recordeu? ens duu el record i en el record mateix aquella mirada, la mirada perduda en el temps i en la seva de mirada; però esteu segurs, jo us ben asseguro, que venero el temps que m’és donat de viure, com aquells instants, aquells petits instants que cal ser capaç de fer-los devenir eterns; jo ho faig constantment, gaudint-ne tant de l'expressió d’una mirada!; del sentiment d' una frase; del miratge d'un record; de la delicadesa d'un somriure; de l'àpat amarant d'un dinar frugal; de les notes d'una cançó, d'aquella cançó, d'una melodia robada; de tot plegata la fi, quan fins i tot, tot et pot semblar que va cap per avall, sempre, estigues segur, sempre alguna cosa haurà sortit bé. En tot cas, bona nit silenci, bona nit misteri: J’écris ton nom! (jo escric el teu nom), j'écris ton nom...


diumenge, 16 de setembre de 2007

Defugir del victimisme i la politització localista


Maqueta de l'Aeroport Lleida-Alguaire


Divendres passat ho deia en la tertúlia de Lleida TV: “hem de defugir d’una vegada per totes del victimisme que és propi de la política catalana de les darreres dues dècades i que s’accentua en el cas d’allò referit a les terres de Lleida”. La qüestió venia referida a la polèmica sorgida sobre els preus en l’expropiació de terrenys per al futur pròxim aeroport de Lleida-Alguaire, conflicte en el que el mateix Alcalde, l’amic Antoni Perea s’ha mostrat disposat a fer de mitjancer.

Aquest conflicte que és absolutament d’ordre administratiu, algú, amb unes intencions absolutament clares, intenta de fer-ne una qüestió política del que se sustenta en el procediment de la reglamentació expropiatòria i que encara no ha entrat ni tant sols en fase resolutiva, on ni tan sols hi ha un pronunciament del jurat provincial d’expropiacions, fent òbvia per tant una possible manipulació malintencionada per part de determinats interessos, potser i només potser vinculats a l’anterior consistori.

De fet la prudència és la millor aliada en política i vaig recomanar als Diputats amb els qui compartia tertúlia intervenir de manera que només s‘intentés d’accelerar al màxim el procés expropiatori, per evitar que la font d’ingressos dels afectats és demorés per massa temps, però poca cosa més, perquè no es pot prejutjar una acció en el procediment administratiu, quan encara no hi ha cap pronunciament al respecte.

No és innocent, per altra banda, cap de les actuacions polítiques que d’ara endavant es produeixin i es produiran, car estem clarament en un període pre-electoral, a sis mesos vista de les properes eleccions generals, on evidentment les forces del nacionalisme conservador per una banda i dels conservadors per l’altra, intentaran de vendre un país en quiebra, un país sense serveis, un país que explota i malbarata un altre país; segurament no vivim en el mateix lloc ni en el mateix context i caldrà fer un front dialèctic per explicar com ha avançat aquest país, des de l’any 2004, perquè probablement intenten confondre a la ciutadania, només probalbement, o no.

Poesia dels àpats.


Potser els diumenges, ens és donat hores d’ara, com abans als plaers, a recrear els sentits, pam a pam, amb tranquil·litat; segurament fent anar la poesia i tot el seu encant per descobrir-nos poc a poc, aquelles delicadeses que de petits trobàvem en els menjars de l’àvia, no us ha passat, a mi sí, que de tant descobreixo aquells sabors, aquelles olors del menjador de casa els avis, cert és que la meva remunta a una cuina menjador amb una llar de foc d’on penjava l’olla que anava coent de mica en mica els àpats i que l’àvia penjava ja de bon matí, de manera que en un moment donat, tota la casa s’impregnava d’aquella bona olor dels seus menjars.

Avui he volgut intentar recuperar aquella essència amb un plat senzill, ben senzill, massa potser per l’efecte esperat, però que al final ens ha donat aquell regust de les coses belles i velles, de la tradició, ara que els sobiranistes no saben ben bé que és, i que segurament podem compartir amb tot el món, perquè aquestes sensacions ens són pròpies, però a la vegada són universals, les de la cuina de les àvies.

He optat per cuinar al forn una cosa tant senzilla com cuixes de pollastre, d’uns pollastres grocs, alimentats amb grà, com ho eren abans i lluny d’aquella criança moderna per raons de producció, feta amb farines que li acaben donant fins i to un regust a peix estrany. Cuixes grosses que omplen de fet el pap, que a manca de la llar de foc on cuinar-les les he fetes al forn, a cocció lenta, molt lenta, amarant-se en elles mateixes sobre un lleuger llit de sal grossa per donar gust, una mica de barreja de pebres i gens ni mica d’oli; lentament com inspirant una cocció divina, quasi una hora al forn i sense torrar-se, han anat amarant el gust de la sal i el s pebre, de mica en mica, fins a sentir la flaire aromàtica, malgrat tot..,

En acabar més records de l’àvia Irene, us en dono el nom que també conté poesia; la veig pal plantada, davant del marbre blanc i gruixut de la cuina, amb un morter, també de pedra de marbre; un morter gran, jo de petit el veia immens, segurament encara no havia descobert prou bé les proporcions, també veia gran l’àvia que de fet era més aviat de complexió petita i ella davant del morter, xafant amb delicadesa i finor l’all, poc a poc fins a deixar-lo desfet, i amarant aquella substància oliàcia que ens lligaria l’àpat; un polsim de sal, la sal respectada com ho era ja en temps dels romans on era el seu salari, per llençar-hi un rovell d’un ou, gros, ros, que hauria de donar voltes i més voltes en aquell morter d’on sortia ja el soroll engripat que ens deia que l’ou lligava amb l’all, que rebia, com un esquitx, aquelles gotes que una a una regalimava del setrill, aquella essència d’oliva, cara, que l’àvia guardava com un tresor i no, que no, es podia malbaratar, Així, estona a estona, remenant, sense deixar de parar la mà de morter, al final escoltaves l’àvia dir: ja està, com avui, quan m’ha sembla d’escoltar-la, com si l’àvia em diguis: així, així, així fill… Bon profit!

dissabte, 15 de setembre de 2007

Voltant les llibreries, descobrint la ciutat.


Pel carrer major, avui, la gent gaudia d’aquest temps estiuenc encara, al voltant de les llibreries, i les botigues que nodreixen pràcticament tot aquest llarg passeig de la ciutat de Lleida, un dels més llargs d’Europa, es diu.

Veure tanta i tanta gent compartir espai, compartir el poc espai d’aquest llarg carrer, fa que acabis tenint una sensació estranya, en passar d’una citat mig adormida a una ciutat viva, molt viva i activa. Remenar les darreres novetats editorials que ara comencen ja a arribar a les botigues i trobar-te amb algun vell amic, com ara en Frederic Vilà, antic regidor de Cultura, home de ciència amb qui compartir una estona i saber d’ell, tot i que al final acabo, com sempre parlant del meu fill Jordi.

Quan la llum s’escapa, però encara ens permet de veure el nostre entorn sense la necessitat de la llum del carrer, opto per recuperar aquella meva tradició meva del Gin Tònic, rememorant les tradicions britàniques que, amics meu, els anglesos en saben molt de tradicions, de bones tradicions, i fer una aturada vora el riu, a l’antiga “banqueta”, per gaudir una mica de la fresca, com d’aquell gust de la ginebra combinada amb l’acidesa de la llimona o la llima que es sublima amb el sabor quasi amargant de la tònica. Mentre, pensar en allò o allò altre, en aquella conversa pendent o en allò que has anat recollint de bo dels teus amics, i descobrir, un cop més que, malgrat tot, val la pena de tant en tant de passejar i saber-la viva la ciutat i la gent.

Descobrir-te


Una molt bona amiga m’envia aquesta fotografia d’un acte al que vaig assistir el passat mes d’agost a Girona, segurament els rostres relaxats, les mirades amatents, donen a entendre l’interès que tots plegats teníem en les paraules que s’anaven desgranant en aquest auditori a l’aire lliure que és la casa del senador gironí Lluís Maria de Puig, certament compartir primera fila amb la meva estimada Manuela de Madre, o amb l’amic Jaume Bartumeus, és sens dubte un privilegi acompanyat sempre del meu bon amic Rafa Criado.

Descobrir complicitats en el discurs polític, en un altre post us n’he fet referència, omple d’orgull aquell “ego” nostre que necessita de tant en tant de saber que les coses les estàs fent mitjanament bé o el que és semblant, descobrir que el teu discurs, el teu missatge no només és entès, sinó compartit per molta altra gent. De fet, segurament entrant ja en la maduresa començo a intuir i avui m’ho feia notar un bon amic, com he començat a moderar el meu discurs, el meu llenguatge, sense abandonar el contingut crític que és imprescindible en un professional de la Ciència Política; moderar, vol dir modular, establir complicitats de manera que sigui fàcil i plausible a qui t’escolta o et llegeix d’establir una connexió empàtica amb tu mateix. Han calgut molts d’anys per la meva part per arribar a aquest nivell de concreció, però al final sembla que malgrat no ser fàcil ho començo a aconseguir, tot i que resulta difícil, de vegades, no mantenir una postura radical davant de determinades bajanades polítiques.

El factor "A"


Plató ens va dir: “No deixis créixer l’herba en el camí de la amistat”.

Quan un amic et truca, i et diu: "tinc vint minuts, ens veiem?", aconsegueix de fer d’un matí de dissabte el millor dels dies, tot compartint un beure en un ambient càlid, no sé pas que vol dir ben bé aquesta expressió que habitualment utilitzo, si precisament l’ambient era l’adequat: unes butaques còmodes i una companyia agradable; els restaurants i cafeteries haurien d’aprendre sovint de l’estil anglès en aquest sentit, cercar la comoditat del client, conformar un ambient adequat que permeti parlar, on compartir el beure és circumstancial ni la qüestió destacada, llevat això sí que sigui un còctel el centre d’atenció, però en tot cas el factor A, el factor amistat és el que dibuixa, si més no, aquella calidesa en la que cercava aquella primera explicació.

En general, els dissabtes, llevat els que tinc feina, m’agrada de compartir en aquella hora en que el sol arriba al seu zenit, no pas les 12 com podríem pensar, si tenim en compte les hores que afegim a l’hora universal, ens hauríem d’acostar a les dues de la tarda ; doncs en aquesta hora de trànsit que va de la una a les dues del migdia, quan encara la gent recorre els carrers i formigueja en torn de les botigues, és quan el cos em demana de parar, trobar un amic, i assentar-me a parlar o llegir.

El pensador, escriptor, filòsof i poeta nord americà Ralph Waldo Emerson, ens diu que: “un amic és una persona amb la que es pot pensar en veu alta”, de fet recull crec que encertadament el que abans us deia, si ets capaç de descobrir que els amics son aquells estranys i meravellosos éssers que ens preguntem com estem i s’esperen a escoltar la resposta, que ens descobreixen quan les coses ens van bé, però que nosaltres els descobrim realment quan no ens van bé les coses o senzillament no van com podria esperar-se en un moment donat. En tot cas plantejant-me el que va dir Marc Tuli Ciceró, que ens deia no saber "si a banda de la saviesa els déus havien atorgat a l’home alguna cosa millor que l’amistat", us he de dir que comparteixo el que va dir Luci Anneo Sèneca, que "quan un és amic d’ell mateix, necessàriament ho és dels altres", és, en definitiva el valor del somriure, tanmateix.

divendres, 14 de setembre de 2007

La caverna...


La nau del saber aborda en silenci el seu llarg peregrinar per entre les ments dels joves i els nens que albiren la seva presència en les hores que han de destinar a la seva formació intel·lectual. Mentre, una societat abocada a l’oci i culte al poder, menysté la formació dels valors en els nuclis primaris de la familia i desdibuixa el valor de l’escola com a formadora d’individus, a la vegada que es veu nodrida d’una cohort especialitzada en la manca de vocació, justament aquella que ens ensenyaven com teníen els antics mestres, mal pagats i mal menjats, però que veien en cadascun de nosaltres una pedra que polir, un càntir que omplir de coneixement, de sentiments, de sensacions, extreure’ls de la caverna, com ens deia Plató, per a descobrir un nou món ple de dinàmiques interpretacions de la realitat, lluny d’aquelles ombres matusseres.

Celebrar el retorn a l’aprenentatge a les catedrals i els temples del saber que son les universitats, però també les escoles i els instituts, hauria de ser la norma social, no com un lloc on aparcar nens i adolescents, sinó perquè aquests neixen a un nou coneixement a una nova interpretació de la realitat present i futura del món, del nostre món axalabrat, que necessita que l'escola aporti valors democràtics, de convivència, de relació, de respecte que figuràven fins ara adormits, com elements fonamentals del seu procés de socialització.

dimarts, 11 de setembre de 2007

An die freude

Era l'any 1785, fa tres-cents vint i tres anys, quan Schiller escriuria aquesta Oda, que vuit anys despres Bethoven incorporaria al darrer moviment de la seva novena simfonia.


dilluns, 10 de setembre de 2007

...Fa ja treinta anys

Brindar a l'amistat, un poema.


Després de dies d'estrés, on la ment difícilment podia pensar en quelcom distint al que la tenia entretinguda hores i hores, i encara ara, les muses, s'han dignat fer companyia de nou la ment d'aquest poeta aficionat i descobrir-li el tel que impregna les idees. Un nou poema m'ha nascut que vull brindar a l'amistat.



Escolta...

Escolta la veu
Del vent del nord,
La seva silueta
Que acompanya
La brisa de les glaceres;
És temps de pensar,
de meditar...

Escolta la veu
Del silenci,
Del temps etern,
submís,
Gaudeix dels oratges saturnals.

Escolta el lent
Caminar de les aigües,
Per les escletxes
I els rierols;
Diguem,
No és bella la vida?

Mentre el dia
S’esgota,
De pressa,
Mentre les hores cauen,
Adormides,
I les fulles
Dels arbres
Els deixen nus.



Lleida, 10 de setembre de 2007.
© Albert Balada

Emoció

He sentit una emoció distinta en escoltar el discurs del President, el discurs de la Diada. La naturalitat, l’esforç de voler sortir de l’home gris que se’ns presenta i enganxar-nos a l’home potent, a l’home gestor, i brindar-nos l’home polític, aquell que parla en veu clara i diàfana, com ho fa, la gent del meu barri, del meu carrer, de la meva ciutat, però amb la capacitat precisa de deixar-me reconèixer alguna cosa, algun missatge encriptat, com ho faig jo mateix en els meus escrits; descobrir-hi les tres paraules màgiques* encara que no hagin estat pronunciades, i veure com la diferència deixa de ser ella mateixa per compartir el nostres espai, per compartir el nostre model, per existir tanmateix, un al costat de l’altre, en aquesta Pàtria nostra, nom que una i altra vegada repeteix el President.

M’ha captivat saber-lo intransigent amb la manca d’eficàcia, saber-lo exigent amb l’eficiència exigible a les administracions públiques i als servidors públics, i això sol, aquest recurs al dia a dia, a les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes d’aquest país, el fa diferent dels tres presidents que en aquest darrer període democràtic hem tingut a la Generalitat de Catalunya; avui, quan he sentit autèntiques barbaritats científiques en la presentació del llibre de Ramon Camats (1), en una interpretació sesgada i potser, només potser molt limitada de la teoria de la justícia de John Rawls, com també de la realitat que Camats i els coautors del llibre ens presenten, sentir per contra un polític coherent, sentir algú que parla del país de la gent, del país en el que la gent es reconeix, és veure que encara podem esperar, que encara, com el President ens diu, podem tenir esperança en les nostres possibilitats, defugir el victimisme tradicional en el que ha viscut ancorat aquest país en els darrers trenta anys.

*Llibertat, Igualtat i Fraternitat
(1) Camats, Ramon i altres. "Elogi de la Transgresió. Identitat nacional i desraó d'estat". Ed. La Busca. Barcelona. 2007

diumenge, 9 de setembre de 2007

Posem que parlem de poesia


Kondstantin Kavafis, rebrà un homenatge poètic el proper dia 14 de setembre als jardins del Museu de Cardedeu, on m’ha convidat l’actor i rapsode Oscar Genis, qui farà un recital d’un recull de 34 poemes del poeta d’Alexandria amb uns quants textos en prosa que donaran cohesió al conjunt de la aposta que contarà a més amb el bouzuki d’Eduard Iniesta, tota una festa de la poesia, on si us he de ser sincer m’hi agradaria anar responent a l'invitació que se'm formula, acompanyat dels meus amics i amigues amb els que gaudim en aquelles estones que ens permet la nostra activitat diària, de la lectura detinguda, lenta i delectant dels poemes.

Descobrir Kavafis és evocar la moderna poesia grega, amarada, això sí, de les referències clàssiques, però descobrint-ne un autor contemporani que es recrea tantes vegades en la bellesa, en l’amor, en l’idil·li, en l’oblit, en la distància, en el calor d’un jaç. Crec que aquesta audició dirigida per Manuel Dueso i Mariona Rosselló deixarà en l’ambient les paraules escrites ara fa 100 anys, al redós de la mediterrània, mentre l’aire càlid vestia de fragàncies exòtiques les costes alexandrines.

Com ens proposa en aquest poema que recullo del grup de poemes canònics (1895-1915), que trobo d’una elegant bellesa, en una traducció feta per jo mateix.


A LA ENTRADA DEL CAFÈ

Quelcom que digueren al meu costat

Va dirigir la meva atenció a la entrada del cafè.

I vaig veure el cos que semblava,

Com si l’amor l’hagués forjat

Amb la seva més consumada experiència,

Blasmant les seves harmonioses formes amb alegria,

Elevant-ne esculturalment l’estatura;

Blasmant amb emoció el rostre

I deixant a través del tacte de les seves mans

Un sentiment a la front,

En els ulls, i en els llavis...


O en aquest vídeo on Sean Connery ens recita el poema "Ithaca" un dels més coneguts de Kavafis, amb un fons musical de Vangelis.


Posem que parlem de Catalunya


El valor que donem als fets, als símbols, a les sensacions, als models en els que conformen la nostra vida en societat, el nostre referent històric, ens porta indefectiblement a cohesionar un cos social en defensa de valors identitaris que, no ens equivoquem, haurien de configurar l’essència de la nostra autèntica realitat a partir del nostre encaix en la construcció present i futura del nostre entramat polític, de l’encaix en la construcció federal d’Espanya i en la construcció confederal d’Europa, posem doncs que estem parlant de Catalunya.

En front de les vel·leïtats refundadores i reconstructores, sustentades la majoria de vegades en visions esbiaixades de la realitat social i política del nostre país, però també a partir de models caducs i alhora amb una forta càrrega de personalisme que deixen de banda el tren de la post-modernitat i aborden la qüestió identitària des d’una perspectiva romàntica, podem oferir la possibilitat de recrear unes noves essències sorgides a partir de la necessària adequació de la part al tot, en el sentit de descobrir que el desinterès palpable de la gent en els polítics, que no en la política, neix precisament de propostes que res tenen a veure amb la realitat social i política dels nostres conciutadans i conciutadanes que viuen el seu dia a dia d’una manera diferent a les declaracions grandiloqüents de determinats líders polítics.

És evident que la inflexió del canvi de segle i la gestió i control de la tercera revolució industrial, a diferència de les anteriors, demanda una certa dosi d’originalitat, molta més, segurament, de la que ens hauria estat exigible si els criteris socials haguessin estat els mateixos que se’n derivaven de la màquina de vapor, per exemple; ara, la nostra societat, que manté i accentua la diferència entre les rendes, de la mateixa manera com l’accentua respecte d’altres territoris del món, planteja, ens planteja, la necessitat de pensar des d’una perspectiva teòrica en l’element cohesionador que no és altre que la gestió de la societat a partir d’uns principis socialment acceptats i lluny de d’establir diferències identitàries.

La societat que hem configurat una mica entre tots, però substancialment heretada de la recreació europea de la postguerra, a remolc dels nostres veïns, ens planteja en l’àmbit de la res publica, qüestions bàsiques com ara l’habitatge, la renda, com també la delimitació dels drets i dels deures, però substancialment recreant aquell new deal a partir d’un compartit model nuclear en el que elements definidors d’aquella contemporaneïtat que han passat a ser secundaris, i on el dia a dia, es converteix en l’obsessió real de les societats del primer món, també de la nostra, diferenciada tan sols del context geo-polític per l’element natural de la “natio” o el lloc de naixement i la llengua com element vehicular a protegir.

Resulta obvi, doncs, que les dates transcendents de la historia dels pobles, comencin a servir per evocar futuribles a partir de les anàlisi de la realitat mateixa, del convenciment i la força que aporta la massa social a la recreació de les idees i dels models, a interpretar adequadament les necessitats i el discurs de la nostra societat, del nostre cos social al que intentem, només intentem, de representar, per portar-lo, com expressen alguns teòrics, a la felicitat que és allò a que hauria de tendir i a aspirar el ser humà.

Seria imprescindible, doncs, parlar de la responsabilitat moral en l’exercici de la política i fer-ho com ens proposava un teòric de la democràcia mateixa, Robert Dalh, quan ens diu que ser moralment responsables equival a ser autònoms, subjectes a decisions col·lectives en un procés que es maximitza a partir de les lleis producte de la nostra elecció, inassolible en cap alternativa no democràtica, el que ens faculta, diu, i ens obliga diria jo, a actuar com a persones moralment responsables, en aquest cas a l’hora de parlar en clau de país.



dissabte, 8 de setembre de 2007

Berlín


Un bon i estimat amic, m'envia aquesta fotografia des de l'anyorada ciutat de Berlin, en un dia gris i fred, avui, a la capital de la República Federal alemana i d'un lloc especial, un memorial que provoca a la ment, Das Holocaust - Mahnmal, una ègloga pètria a la memòria dels jueus que van ser assassinats per la barbàrie nazi.

Els blocs o esteles, es reparteixen en el que serien aproximadament dos camps de futbol, en blocs que no tenen la mateixa alçada, de manera que en un moment donat, el visitant pot tenir la sensació de veure una determinada ondulació. La tradició recomana recórrer en solitut el memorial, per poder copsar com se sentien els jueus deportats i humiliats, sagnats pel III Reicht.

Segurament la aportació de la creativitat urbanística germànica, acompanyada de la sensibilitat fan que aquesta visita d'aquest bon amic esdevindui un peregrinatge per descobrir les essències de la realitat social i política de l'alemanya reconstruida, de la concòrdia, de la unificació de la mà dels grans noms de la centralitat europea.

Si hi ha que parlar d'un arquitecte que marqui substancialment el rumb de l'arquitectura contemporània, aquest és sense cap mena de dubte Joseph Kleihues, estructurador de la denominada «Reconstrucció crítica» de Berlín i gràcias a qui l'arquitectura berlinesa ha anat quedant definida en totes les seves manifestacions.

Dialèctiques

Els Secrets de la política radiquen en la gestió dels conflictes inherents a la dialèctica mateixa que les relacions socials i humanes ens duen des de la perspectiva tant de la gestió de les polítiques públiques, Implementació de la acció política, com de la política mateixa en majúscules.

Veure com es construeix un projecte a partir de la necessària aportació de principis fonamentals que poder resistir qualsevol mena d’anàlisi, representa avui en dia tot un èxit, malgrat hi pugui haver ments amb una limitada visió provinciana, com recordàvem recentment tot sopant amb un amic, aquella visió que difícilment farà de les nostres contrades, un lloc on arrelar noves teories, nous conceptes i nous principis.

divendres, 7 de setembre de 2007

Nessun....

Fa temps, bastant de temps, una bona amiga, parlant-me de música clàssica, em va fer descobrir una bellísima ària que va ser escrita per Giàccomo Puccini dins de l’òpera “Turandot”, parlo de “Nessun Dorma”. I amb ella voldria fer un sentit homenatge a una veu que ha marcat bona part del segle XX, una veu potent, grandiosa, com la grandiositat i la elegància de les seves pròpies formes, parlo de Luciano Pavarotti que recentment ens ha deixat. Per aquesta amiga en el record a la divina veu:


Ciceron


Quan algú et comenta que ha estat capaç de llegir el tractat d’oratòria que va escriure Marco Tulio Ciceron no pots per més que mostra una reverència imperceptible en saber algú enamorat dels clàssics greco-romans. Descobrir en aquest tractat aquell erudit romà que a l’edat de 30 anys abandona la península itàlica per formar-se en la ciència de les escoles atenenques el modelatge clàssic de l’element discursiu que ell després incorporaria a la seva didàctica.

Preconitza Ciceron a la seva obra l’Orador un modelatge discursiu on reclama els models clàssics allunyats d’un procés que reprova dels joves massa enèrgic i potser no suficientment cults; potser trobo, però que el millor de Ciceron el dona en les seves obres filosòfiques, on la filosofia política dona pas a l’anàlisi a l’anàlisi de la cosa pública i de la llei, com a bon lletrat que era.

En tot cas deixeu-me dir-vos que hores d’ara em mostro absolutament admirat d’aquest èquites romà, que va cultivar la doctrina legislativa, la poesia, la retòrica, la oratòria, el discurs, la filosofia i que ens deixa una frase que sembla estar al corrent de quelcom que podria haver estat dit avui, i que ho va ser en el darrer segle abans de crist. Diuen que va dir:

“Res pertorba tant la vida humana com la ignorància del bé i el mal”.

L'evidència ens demostra, doncs, que els clàssics grecs i romans van aportar no poc a la civilització, en establir regles per regular les nostres relacions socials que ara redescobrim en saber-ne els conductors de molts tractats que ens arriben dels països de parla saxona com si fossin una gran novetat.

dijous, 6 de setembre de 2007

Relativitats

Obrir el cor a noves experiències, sincerar-te amb algun amic o amiga que es recrea en la teva particular visió de les coses, en la teva dimensió personal i el teu paper en el context social i polític, em descobreix de cop una nova dimensió de les relacions humanes, en les que l’apartat discursiu s’eleva a altes cotes d’expressió dialèctica, on el que menys importa és el temps que hom dedica a recrear-se en aquesta aptitud humana que és la comunicació i l’anàlisi, a la vegada de perspectives i experiències, de models emprats o de les percepcions viscudes o per viure.

Si la nit t’acompanya encara que faci fred i després d’un bon àpat, en els racons del jardí, seus davant d’un bon glop d’absenta, descobreixes, segurament aquella complicitat que abasta no poques matèries, que abasta, tanmateix un territori sense límits en el que compartir tot un catàleg de ítems que ens transporten a un nou món, distint, especial, radicalment especial, com allò nou, que descobreixes en algú al qui ja creies especial.

Les hores es transformen en moments eterns, fins al punt en el que podria fins i tot perdre’s la noció del temps en si mateix, si no fos perquè reps avisos que et diuen que es fa tard, o potser aviat, vés a saber que succeeix en realitat , en aquell entorn que ens va descriure Einstein, a partir de la relativitat mateixa del temps.

dimecres, 5 de setembre de 2007

Jo no veig res de millor

Quan hom parla de la sensibilitat, de l’acompanyament que et representa la vida en societat, de vegades, potser no sempre, tendim, tots i totes a oblidar algú que el tenim a prop, molt a prop, quasi tant que se’ns fa invisible al llarg dels anys, de manera que resulta difícilment reconeixible, perquè et coneix més i millor, de vegades molt més que tu mateix. El temps, segurament, aquell company impenitent i que sempre ens acompanya fins al final dels nostres dies, en que el destí decideix de fer-nos jugar-nos el seu joc, ens envia, de tant en tant missatges de canvi, canvi en les nostres percepcions, canvi en les sensacions que percebem respecte dels nostres alter-ego. Segurament mai podrem saber que ens hauria deparat la vida si tot hagués anat d’una altra manera, en tot cas, sempre en el convenciment que aquesta és la millor vida possible que ens ha tocat viure, he volgut recuperar aquesta cançó del duet Aznavour-Piaff, que ens enterneix el cor i ens deixa, en aquest món de rancúnies, odis, enveges, però també de persones plenes d’encant, un missatge.




Més blau que els teus ulls
(Edith Piaff/Charles Aznavour)

Traducció Albert Balada


Quan jo aixeco els ulls
Jo retrobo el cel
I em dic: “Déu meu,
Però com n’és de sensacional,
Tant de blau”.
Quan jo aixeco els ull,
Jo retrobo els teus ulls
I em dic: “Déu meu,
És veritablement meravellós,
Tant de blau”.

Més blau que el blau dels teus ulls
Jo no veig res de millor,
Com el blau dels cels.
Més ros que els teus cabells daurats
No pot imaginar-se,
Com el ros dels blats.
Més pur que el teu aire tan dolç,
El vent, com al mes d’agost,
No pot ser més dolç.
Més que el meu amor per tu,
El mar, com enfurismat,
No se’ns acosta pas.

Més blau que el blau dels teus ulls
Jo no veig pas cap cosa millor,
Com el blau dels cels.
Si u dia tu tinguessis que marxar
I deixar-me,
El meu destí canviaria de cop
De cap a peus.

Més gris que el gris de la meva vida,
Res no seria més gris,
Nogensmenys que un cel de pluja.
Més negre que el negre del meu cor,
La terra profunda
No tindria pas aquesta negror.
Més buit que els meus dies sense tu
Cap cofre sense fons
No se’ns acostarà.
Més llarg que el meu plany d’amor,
Com l’eternitat
A prop teu seria curt.

Més gris que el gris de la meva vida,
Res no seria més gris,
Nogensmenys que un cel de pluja.


En l’error de pensar, jo ho sé bé
En els endemà.
Perquè cal complicar-se la vida
Més que avui.

Més blau que el blau dels teus ulls
Jo no veig res de millor,
Com el blau dels cels.
Més ros que els teus cabells daurats
No pot imaginar-se,
Com el ros dels blats.
Més pur que el teu aire tan dolç,
El vent, com al mes d’agost,
No pot ser més dolç.
Més que el meu amor per tu,
El mar, com enfurismat,
No se’ns acosta pas.
Més blau que el blau dels teus ulls,
Jo no veig més que els somnis
Que em porten els teus ulls....

diumenge, 2 de setembre de 2007

what are you doing new years.....

No us ha passat mai que imagineu algú amb una música determinada, a mi tantes vegades!, mentre parlava amb amics, de l’amic Candi, m’ha vingut a la imaginació la veu de Diana Krall, una reina del Jazz melòdic; si tanqueu els ulls, mentre escolteu el tema musical, segurament els qui el coneixíeu el veureu pel carrer major tot passejant, amb les seves ulleres negres, mudat, sempre mudat, tot un “dandi” i un somriure, un gran somriure. Segurament la pregunta de la cançó, on aniràs aquest any nou, té tot el sentit: on aniràs ara, on seràs?...

Candi, salut!


Un cap de setmana intens d’activitat institucional, esdevé finalment trist, en saber la repentina mort d’un amic. A primera hora, tot just abans de seguir camí una trucada que m’anunciava el traspàs de l’amic Candi, del regidor Candi Vilafañe, m’entristia el dia.

Descobrir l’amistat que m’unia a ell i amb el seu pare, no és cap misteri, dues persones d’un tracte especialment cordial, de conversa agradable i de conviccions fermes. Candi, condemnat a viure en la seva cadira de rodes i amb la limitació que tenia, era un exemple per a tots nosaltres; sí, ja sé que pot sonar a tòpic, però certament era així, la seva dedicació, malgrat tot era absolutament encomiable i jo vaig aprendre a valorar diferent a la meva ciutat i com dotar-la en les necessitats que han de menester persones a les que 1 centímetre de més pot suposar un autèntic desastre, a valorar si un lloc és accessible o no, però fonamentalment a valorar a les persones per la seva autèntica dimensió humana, per la seva vàlua personal, sense tenir en compte altres característiques, de fet un pas més enllà.

No voldria pas que aquest post en el meu Diari, fos cap mena de necrològica, al contrari, un que veu en el fatalisme la complicitat de la nostra dimensió humana i el rol i el paper que ens és donat de jugar en aquesta vida, és conscient que aquesta meva manera de veure les coses s’escapa de la racionalitat que m’és exigible, com també n’escapa tota mena de fe religiosa posats a dir; és, doncs, en aquest context, en aquesta visió personal que en tinc de la vida humana, on veig el treball i la persona de Candi, fins i tot en la seva accidental limitació, una curta vida o no, segons ho mireu, dedicada als demés, a les necessitats primer de les persones amb discapacitats en la mobilitat, per accedir més tard al món polític a través d’un ideari ideològic concret, on la component social i l’encaix de l’individu en la creació del cos social necessita de la imprescindible correcció del mercat que han de fer les administracions públiques, en especial en allò referit a l’ajuda dels desfavorits, en les seves diferents dimensions. És aquest valor i efecte del que cal fer des de les administracions que va saber aportar a la seva tasca política.

Em costarà, serà difícil deixar de trobar-me’l en la baixada de l’audiència, per on tenia el seu accés al despatx que tenia en la Rambla de Ferran, al seu despatx de Regidor i parlar i saludar-nos, amb aquella permanent rialla i ganes de viure que tenia, amb aquelles ulleres Dolce & Gabana que li donaven un “look fashion”, com una tarda, ara fa pocs dies, quan en sortir de la Diputació li ho vam comentar uns companys que vam coincidir a Ferran. Però si faig de nou aquella lectura fatalista que us deia, potser és que havia fet ja la seva feina, ens havia ensenyat una mica a tots plegats, ens havia fet créixer en el valor a les persones, ens havia fet descobrir la veritable essència, la essència del factor humà, un valor que en ell hi veia un company també traspassat ara fa un any, en Pepe Brocal, quina filla, paradoxes del destí, rellevarà ara l'amic en la llista municipal.

Titulo aquest post amb la vella i tradicional salutació republicana i socialista, sabedor que la seva energia restarà per sempre entre nosaltres, els qui hem estat els seus companys de viatge.


Per il·lustrar aquest post he utilitzat una fotografia de
María Lourdes Auyeros, de la ciudad de Córdoba (República Argentina)

dissabte, 1 de setembre de 2007

Александр Сергеевич Пушкин




Aleksandr Serguéyevich Pushkin, el nom en cirílic que titula aquest post, ens duia a principis del segle XIX un missatge romàntic de la seva terra rusa i de la llibertat, en el poema: "un presoner"; com en ell podem descobrir, modernista, les fràgils paraules en un altre llarg poema en que Antonio Machado lloa els recorreguts de dos germans, però on substancialment ens descriu una terra, els camps de castella, que enamoràren als germans Machado, Antonio i Manuel; aquesta ègloga que dedicada al Nòbel Juan Ramon Jimènez ens parla en castellà de "la terra d'alvargonzález", que m'ajuda redescobrir un gentil i encantador coment en aquest blog, on es recrea la fusió de l'esperit fundador amb el nou renaixement i els ambients, els contextos i els adagis que ens envia Machado, del esdevenirt premonitori dels "dos germans", com en aquella llibertat anyorada cantada pel poeta rus.

...La vida

Retalls

"Sagitària, 1.979", una obra de Francesco Clemente (Nàpols , Itàlia 1952). Paper fotogràfic i tècnica mixta sobre tela. 112 x 101 cm. Galeria de procedència : Chisel, Génova i Milán. Any d'adquisició pel Fons de la Fundación ARCO:1987. Comisari: Edy de Wilde.


La ciutat comença a recuperar aquella normalitat estranya que resulta de l’acumulació de ciutadans i ciutadanes que retornen a les seves activitats quotidianes i que es retroben en els circuits urbans, aquells que tots, una o altra vegada al llarg del dia, recorrem en la nostra activitat professional o en finalitzar la jornada a la recerca encara d’aquella estona a la fresca quan hi ha hagut puntes de calor, o per compartir una estona d’agradable i amical companyia.

També son moments pels records i a mi m’arriba el record, com un retall que repiqueja la ment, d’un poema que vaig escriure fa ja alguns anys, el 1979 concretament, és a dir quasi 30 anys, tota una vida a ben segur; aquelles paraules que hi vaig escriure m’han retornat una a una, com una melodia cadenciosa que repica en el cervell i us ho vull transcriure, malgrat a algú pugui considerar que resulta estrany que un especialista en ciència política faci recurs de la poesia per establir un missatge social i/o personal; opino per contra, que el llenguatge i els recursos lingüístics són útils especialment a les ciències socials per a fer còrrer el missatge, quin sigui.

De fet la meva aportació amb aquest poema dista molt del missatge social, perquè més aviat entro en un terreny lliscant, on la ment, aquest bagatge tant preciós, que ens distancia, o ens hauria de distanciar de la resta de ser d’aquest planeta ens pot portar a descobrir coses inversemblants si som capaços de recrear-nos en la preparació de la mateixa, amb un treball diari i constant de les nostres capacitats mentals, sobre la creativitat mateixa de l’individu i el seu context social i cooperatiu, sobre la aportació que en pot fer al desenvolupament de la pròpia raça com a col·lectivitat transcendent a la seva pròpia dimensió temporal.


El poema deia així


1.979”





Potser de la llum del sentir,
La fossada del mar infinita;
Potser del piular de l’ocell,
La font del saber recollida.

Qui sap si no serà la set,
O l’angoixa de veure perduda
La magnífica font del poder,
La magnífica font de la vida.

Tu i jo érem junts
I a l’hora no ho érem;
Amb el cos, que no amb l’esperit,
Viatjàvem costat per costat les estrelles.
Ara resta llunyà,
D’aquella la meva tomba,
En aquell el seu llit.

La joior de sentir-se déu,
De contemplar la llibertat,
Era néixer,
Era morir
En un mateix temps,
Morir i viure, per cas.
Desitjava que sempre fos així,
Cos, matèria, no sentits.

Quin patir tenir que baixar
De l’estel on em trobava,
Hauria volgut morir
Per veure-ho tot,
Tot, com sota mà, en lent moviment,
Mentre jo, minuts, instants si cal,
Tot fent anys,
Restava a dalt.



Lleida, Agost de 1.979
© Albert Balada