diumenge, 30 de desembre de 2007

Una manera de fer balanç


Podríem fer com que no veiem, com que no sentim, com si no anés amb nosaltres, que lluny queda Madrid o Nairobi posats a dir, amagats en la nostra vida interior si és que és vida no fer valor dels valors i principi dels principis i aventura del silenci a la resposta insospitada quan no hi ha d’haver resposta si no hi ha d’haver resposta, però de vegades el cel no pertany només a uns, a uns escollits que es reclamen hereus, hi ha sota el paraigua de la prudència l’escrutini d’aquell sorteig que ens assigna a uns i altres en uns llocs sense poder triar, sense companys adequats de viatge o en entorns inhòspits sense possibilitats de progrés, de prosperitat.

Tanmateix són tots plegats móns que ens envolten, no són pas llunyans, no és difícil, de vegades veure Somàlia ben a prop, però girem segurament la vista quan veiem que hi ha qui rebusca en els contenidors i salta d’alegria quan ha trobat un premi, com un regal, algun producte caducat o una jaqueta que pot servir. Mentre el món gira al nostre voltant, fent-nos creure en les bondats que ens envolten, si serveixen al consum i al comerç, malbaratant les nostres vides en allò que ens diuen que cal fer, lo políticament correcte si senyor, si no et fas preguntes, si no et qüestiones res, sinó repenses els clàssics, sinó...Sinó fos què?, em pregunto, en el meu silenci permanent amanit de dubtes.

Transites de vegades per les lletres, com un vòmit que vol desfer-se entre la blancor de la pàgina neta, per composar sintagmes que relacionats puguin conformar pensaments de vegades gens innocus, amb la voluntat de qui creu en les essències dels ser humans com a principi on l’univers es manlleva a ell mateix per donar-nos una mica de l’essència, del nèctar dels déus per existir.

Potser sí que val la pena sortir i cercar en aquesta boira persistent com la llum desborda aquesta fosca que ens inunda a la modernitat maldestra generant aprofitats que eleven càntics i lloances profans o no profans, interessats i lluny dels problemes, dels nostres problemes, dels de tots, dels de totes; perquè no tot s’hi val, no tot és instrument i només cal mirar als ulls per saber-ho, per saber que la veritat brolla tard o d’hora, malgrat les batalles i les guerres, malgrat els sens sentits que som com un regal tràgic que va alimentant el nostre dia a dia.

I la nit, sempre la nit estén el seu mantell de negror que eclipsa o amaga fins un altre dia les cuites o les dèries, perquè tu viatger saps on rau la veritat del món, saps on rau el saber?.

dissabte, 29 de desembre de 2007

Democràcia vs Oklocràcia


A la foto àgora de l'antiga Smyrna a Turquia


Si recorrem a un dels primers constitucionalistes de la historia, tot i que es tractaba d’un historiador el noble i ambaixador Polibi, podem observar com en els tractats d'aquest grec que va historiar la res publicae romana, ens parla de dos preceptes contraposats, un el de democràcia (δημοκρατία), com a govern de la demos (δῆμος), alguna cosa més que la simple circumscripció administrativa que en definitiva correspon a un model d’organització que d’alguna manera ens ha estat transmès, si som capaços de traspolar els termes i conceptes tribals en que neix a la nova dimensió de les “polis” contemporànies, enteses en el concepte ampli que va més enllà del model urbà delimitat per assolir la dimensió Estat; el segon dels conceptes polibians és el de la oklocràcia (ὀχλοκρατία) que neix sense una referència temporal o espacial com ara la democràcia però que ens assimila la seva forma, tot i parlar de oklos la massa, la gent, a un model que s’allunya del model deliberatiu i fàcilment pot esdevenir una degeneració que se sustentaria en una voluntat col·lectiva confusa o evicciosa, segons alguns autors, de fet ens situem en models que alguns autors sustentem com a fruit de l’acció demagògica i aquest model ens és descrit al llarg de la historia a partir de la seqüència de la gestió de les emocions irracionals amb estratègies de promoció de les discriminacions, uns certs fanatismes i exacerbacions de sentiments on hi juguen els instruments comunicacionals com a elements dimensionadors d’estratègies utilitzades al llarg dels temps de la nostra civilització i que es van repetint una i una altra vegada, també ara.

divendres, 28 de desembre de 2007

Presències

Vall on el silenci s’escola entre les fulles dels tarongers, on el sol acaricia la rodonor de les formes i l’olor, aquella olor sinuosa de les flors de la taronja replenant l’aire de les essències calmes, mentre els sentits exploten a l’acidesa del missatge; potser al nord el fred no ens deixa sentir la primavera perpètua del sud i el llevant, en tot cas els seus aromes, a neu i fred, ens glacen els pensaments i ens acaricien les galtes, com antuvi ho feien els canelobres que penjaven del pont, esperant ser moguts per la quitxalla tot jugant i deixant-s’hi les mans humides que després cercaven les llars de foc. L’hivern ens abraça, com una familiar que va a sopar i se’ns emporta aquella energia que gastem per fer caliu a l’entorn de taules ben parades, de brous fumejant, de carn d’olla que potser servirà per a fer croquetes l’endemà...; ho recordeu tot això?, que lluny que ens queda i que a prop a la vegada, com d’a prop en el temps i en el sentiment, amb les absències que planegen sobre les nostres presències i ens dibuixen un somriure, tot sabent que hi son a prop, ben a prop, fent de guia, de vegades, no sempre, però de vegades....

dijous, 27 de desembre de 2007

Honorar


L’acràcia del terror no entén de possibles, no entén de la dialèctica i aquesta dona, بینظیر بھٹو, castigada per la dictadura ho ha estat també ara per la intransigència sectària, honorem la seva memòria. Però valen el mateix els morts sense nom que han envoltat la tragèdia i dels que mai no en parlem, ells també mereixen que honorem la seva memòria, com per tots aquells que són màrtirs de la llibertat.

Valors


Saber que en la prudència s’hi amaga tot un món que et permet, però, des del silenci més ben intencional descobrir-lo i fer-ne partícips a la societat mateixa, a l’entorn que es vol transformar, perquè tot està en profunda transformació, fins i tot nosaltres mateixos canviem dia a dia mentre recollim experiències, però la recerca de la justícia i el bé social requereix un lideratge ferm, sustentat en els preceptes i els valors que atorguen els principis antics que donen, a la vegada, sentit a la vida humana, des de la perseverança, amb la paciència com aliada, recorrent els camins sense deixar-nos arrossegar per velles lleialtats i tòpics mal entesos. Descobrir en la simplicitat de les coses aquella essència que dona sentit a tot plegat i que ens permet no distreure’ns en el nostre camí per circumstàncies banals i afegides, perquè no hi ha res amagat sota el sol ni la lluna i tota veritat acaba aflorant, encara que de vegades et puguis sentir sol en la defensa d’uns ideals, d’uns dogmes, però en la modèstia, la tranquil·litat i el respecte és on es troben les virtuts extenses de la nostra consciència.

dimarts, 25 de desembre de 2007

2008, l'any de l'Estatut de Bayona, la primera constitució espanyola


A la fotografia la catedral de Bayonne.

Si alguna cosa hem de recordar y rememorar l’any 2008, aquesta hauria de ser, en compte dels models exaltació nacional, molt propis de les societats políticament no avançades, la aportació feta pels constitucionalistes napoleònics davant d’una Espanya que tot just sortia, i ni tan sols això de la seva llarga letargia, de la llarga nit de l’obscurantisme absolutista que venien a defensar els llibertadors, els apòstols de la independència. De fet el constitucionalisme espanyol neix amb la aportació que se’ns fa i que tendeix a ser amagada amb l’Estatuto de Bayona (1), una carta atorgada, és cert, que seria publicada el 27, 28, 29 i 30 de juliol de 1.808 a la Gaceta de Madrid, l’antecessor del Boletín Oficial del Estado.

Aquest Estatut, una constitució en tota regla, malgrat que des d’una perspectiva del model constitucional resulta evidentment una carta atorgada, planteja rellevants millora sobre altres textos constitucionals com per exemple els de Westfàlia i Nàpols de la mateixa època i té una similitud sorprenent amb un altre text constitucional francès de 13 de desembre de 1.799, en terminologia republicana - revolucionària, la Constitució de l’any VIII.

Certament no es tracta d’una constitució dins dels models contemporanis, parlem tot just dels inicis dels models sustentats en els dictats de la revolució per una banda i de l’imperi per l’altra, apareixent dos elements de poder que son propis de l’època, el poble i l’emperador que són subjecte de pacte. Salvada aquesta circumstància hem de poder veure els avenços que aquest text constitucional aportava, segons reconeixen diferents constitucionalistes i investigadors (2), com el reconeixement a través del seu articulat de tot un seguit de llibertats, novedoses per l’època per una banda, però també respecte d’un país com ara Espanya, de fet hi trobem la llibertat d’impremta, la llibertat personal, la igualtat de furs, contributiva i la supressió de privilegis, la inviolabilitat del domicili i la promoció funcionarial conforme a mèrit i capacitat.

Però en l’ordre del model que defensem els federalistes actualment en aquest país, el text constitucional napoleònic aportava un valor interessant encara que amb una finalitat distinta aleshores, però que dimensiona el model que han assolit, per exemple els alemanys. El text de Bayona reconeixia l’existència d’un Senat, que basat en les teories de l’Abad de Sieyés, faria les funcions de garantia i tutela constitucional, evidentment des d’una perspectiva política, plantejant el text tasques fiscalitzadores dels ministres, com trobem en elements del constitucionalisme Italià vigent o sobre l’eficàcia mateixa de l’acció legislativa, per evitar-ne conflictes de competència entre les magistratures de l’Estat.

En tot cas, doncs, la primera Constitució que va tenir l’Estat espanyol, malgrat ser Carta Atorgada, malgrat ser Napoleònica, si que mereix de ser considerada i recordada l’any 2008, encara que hagués quedat en l'oblit tot i que la seva aplicació també reconeixia un desenvolupament legislatiu com en les constitucions modernes, en aquest cas escàs.



(1) Solé-Tura, Jordi i Aja, Eliseo. "Constituciones y periodos constituyentes en España (1.808-1936). Edit. Siglo XXI. Madrid. 1.977 ISBN 8432302848

(2) Fernández Sarasola, Ignacio. "La responsabilidad del gobierno en los orígenes del constitucionalismo español: el estatuto de Bayona". Revista de Derecho Político nº 41. pag. 177-214. Madrid. 1996.

Fernández Sarasola, Ignacio. "La primera constitución española: el estatuto de Bayona". Revista de Derecho nº 25 Universidad del Norte. pag. 89-109. Barranquilla - Colombia. 2006.

Conard, Pierre. "La constitution de Bayonne (1.808)" Edouard Cornely & Cie. Paris. 1.910

Morodo, Raúl. "Reformismo y regeneracionismo: el contexto ideológico y político de la constitución de Bayona". Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. 1994.







Desiderata


La fotografia correspon a la localitat de Montjoie en Couserans

Som com silencis en un cami que ens condueix ves a saber on, i de vegades en les paraules trobades com a l'atzar descobrim, un somni, la guia per caminar per la vida de la mà de la prudència i de l'amor als altres.

"Que les teves paraules siguin com aigües manses, però en constant moviment, que amb paciència es van obrint camí. Que siguin una benedicció per als camps àrids, que siguin donadores de vida per a totes les plantes que es nodreixen de la paraula convertida en aigua. Que la dolçor s’introdueixi en la vida dels assedegats que necessiten un glop per continuar vivint, no et fixis que s’aprofita d’elles, sempre flueix. Les paraules poden ser poesia, una frase cèlebre, un consell, un conte, una felicitació, fins i tot un acudit, però han de seguir un curs d’amor, perquè arribi a tothom. Però tingues cura, perquè les teves paraules poden ser en un moment donat com les aigües que baixen amb força, veloces, turbulentes i mortals, doncs al seu pas es desbordin i ofeguin. Aquesta diferència radica en els sentiments que ens embarguen en el moment en que les emetem. Transformem-nos igual que l’aigua i els nostres pensaments quan no siguin positius esdevinguin muts i estàtics, que quan siguin per a compartir siguin com líquid per conservar i crear la vida, que siguin vapor quan ho vulguem per distribuir sàviament en forma de pluja a tots sense distinció. Beneïdes siguin totes les paraules d’amor que de tu surtin, perquè demostra que el teu cor està en bones mans."

Font: anònima

diumenge, 23 de desembre de 2007

Un conte de nadal

Abordar un dia, un moment, un instant, com si fos el darrer dia de la teva vida, és el que se’ns demanda per Nadal, però de vegades el Nadal és, com gairebé sempre molt més senzill que tot plegat, és un dia més en la nostra llarga o curta vida, és el dia abans del dia després de qualsevol setmana, però sempre, tot, fins els mínims segons poden tenir la seva historia, jo he trobat en el ciberespai aquest curt dins de la pel•lícula “Smoke" , un film que ens explica un conte, una petita historia que podria haver succeït qualsevol altra dia, però que ens evoca la solitud que existeix sempre, la ceguesa que sempre existeix en un o altre sentit i tants d’altres sentiments que hi podreu trobar abocats, i que ens serveixen per veure-hi en el dia a dia de la gent, en el nostre dia a dia allò que defineix íntimament als sers humans i que els fa tant diferents....…...de la resta dels animals. la nostra humanitat, potser?

Solsticiar


Quan esgotes les hores d’un nou canvi de solstici, quan engeguem un nou solstici, sembla com si l’inici de tot plegat et marqués tots els minuts que has de recomençar. La cristianització d’aquest fet, el solsticiar, esdevinguda evidència consumista fins a cotes alarmants, deixa de banda altrament la voluntat calma de la terra, que relanteix els seus ritmes com nosaltres ho hauríem de fer, tot i que la industrialització va portar a les urbs una nova dialèctica que deixava de banda els temps que marcaven els solsticis i els equinoccis, per marcar un nou temps, el temps de l’oci i el consum a mesura que s’anava consolidant aquesta cultura que va predir entre d’altres Marx, potser més en els seus Grundisse que en el propi Capital.

Bastir aquesta societat de l’oci i del consum ha costat anys i sang, suor i llàgrimes sens dubte, segurament els mateixos en que s’ha produït l’evolució dels mitjans de comunicació i la comunicació mateixa, de manera que ha quedat configurada una societat estàndard en els models occidentals que ha deixat de banda tota essència fonamental, tot recurs a la pròpia humanitat, per pensar només en clau d’un suposat progrés que s’alimenta de necessitats banals i supèrflues, gens útils si m’ho permeteu, al desenvolupament del ser humà.

La transcendentalitat doncs de les dates, humiliades a partir de convenis socials creats ad hoc, deixa d’interessar-me, fins i tot des de la perspectiva en la que hi ha un tòtem en el que la familia cal recomposar-la per aquestes dates, com si altres dates de l’any no ho fossin iguals de transcendents sigui quin sigui el dia, per recomposar la relació amb la gent, estimada o no. De fet la nostra vida, el nostre destí en depèn absolutament de la nostra relació amb el nostre entorn, perquè com deia André Maurois: “ la vida no és un joc del que podem retirar-nos emportant-nos els guanys”….

divendres, 21 de desembre de 2007

Transgredir, transgressió, transacció.

Avui he robat, ho confesso. De fet aquella síndrome que se’t presenta davant del full en blanc, quan has d’escriure per força sobre un tema complex que crida l’atenció de tothom i surts de la teva pròpia tensió com per comprendre la tensió dels altres; és evident que el teu cap no és el de un superman i que per tant, com tots els mortals tens tota mena de limitacions, també aquesta la intel·lectual, després d’una setmana d’infart, us ho ben asseguro, feliç pel que s’ha dut a terme, però trist a la vegada per tot plegat, com si un sms arreglés el món o l’espatllés de cop, seguint i resseguint el clic clac del rellotge de l’univers, com si el déu Kronos existís de debò i mirés i remirés una i altra vegada el seu canell.

Avui he robat, doncs, les paraules d’una bona escriptora lleidatana, que va rebre el premi nacional de la crítica 2005 per “Mistana” i que ara ens regala amb les paraules d’un llibre excel·lent: “Els privilegiats”, que ha estat editat per l’editorial Empúries. Aixa doncs, ens diu l’autora Núria Perpinyà (Lleida, 1961) que:

"Sigui com sigui, les regles de l'art i de l'univers no estan per al comú de la gent. No està a l'abast de tothom comprendre els logaritmes ni l'aparell nerviós, ni que una escultura nua no és un cos impúdic invitant a l'erotisme; les Venus i les Afrodites dels pintors són símbols de bellesa pura que no s'han de mirar amb morbositat sinó amb admiració".

És probable que jo no hagués trobat millors arguments, per a definir des d’una perspectiva que m’és pròpia aquesta qüestió, avui candent, en conflicte, amb opinions sensibles i oposades a la vegada, on el valor i tot plegat entra en qüestió i potser ja està bé que alguna vegada la ciutat sigui sacsejada una mica, tot i que no ho tinc tant clar que hagi estat així, llevat de la consideració que el tema hagi ogut tenir en determinats mitjans i les corresponents editorials.

En tot cas ens resultarà difícil de comprendre que és i que no és art i qui ho és o no ho és pas d'artista, però tanmateix també ens cal preguntar-nos si tenim la possibilitat de discernir pels altres i si una cosa és o no és estètica a partir de les ostres valoracions subjectives. Segurament la transgressió també veu de la dialèctica del conflicte, sense la que no seria pas transgressiva cap acció, perquè entraríem dins del la concepció clàssica admissible i rèmora dels models expositius emprats al llarg dels darrers dos segles; en tot cas qui pot decidir-ho tot plegat?, qui en té la possessió de la veritat absoluta sobre l’art i el saber?; què ens hauria dit Sòcrates sobre el particular: que ens recordéssim de pagar-li el pollastre que devíem?.

Mira per on cap campanya mediàtica resulta tant acceptablement bona, com aquesta, basada en la transgressió de la transgressió, sense costos, sense estudis de mercat, però amb garantia d’èxit, evidentment efímera i sobre un debat estèril que difícilment arriba al ciutadà que va a comprar la seva baguette, emmudit en l’immensitat oceànica de la pròpia ciutat i els seus móns particulars i intransferibles, però en tot cas publicitat tant o més bona que aquella publicitat vírica que ara es llegeix entre el vocabulari dels publicistes, com un paradigma de l’inesgotable fórmula mediàtica d’augmentar les vendes des d’una perspectiva del mercat agressiu.

I que és l’art, sinó un mercat on el valor esdevé moneda de canvi, d’intercanvi de transaccions? Doncs ens estranya el que està passant? Santa innocència, Santa!

dimecres, 19 de desembre de 2007

Hams


Tant de bo que tot plegat resistís la mirada d’un nen i amb aquell somriure pogués rodolar per terra, com quan rodoles per la gespa acabada de segar, y aleshores te n’adones que ets capaç de tornar-te com quan eres petit i reviure aquelles ganes de viure que tenies. És aleshores també quan veus que el món son alguns segons, instants que et queden fixats a la retina i poca cosa més, sortint d’aquella monotonia aclaparant que de vegades arriba fins i tot a angoixar, això sí, sempre ens queda el recurs de deixar la mà lliure i gastar el que no tenim en les compres de Nadal, que el reclam i l’ham ja estan ficats!.

Temple


Foto extreta del web http://paris.panoramas.free.fr/


A voltes en la troballa, veus dels enigmes més purs, de la font de la prudència, de la paciència extrema i la modèstia, com un discurs que recorre les parets del temple, en la tranquil•litat de saber-lo protegit... (1)


(1) Haiku d'hivern IV, original d'Albert Balada. 19-12-07




dimarts, 18 de desembre de 2007

En qualsevol moment a qualsevol lloc

En qualsevol moment, a qualsevol lloc pot nèixer l'essència mateixa de la nostra universalitat, el mestratge del que aprendre, la llum que ens pot omplir l'ànima... (1)



(1) Haiku d'hivern III, original d'Albert Balada. 18-12-07

diumenge, 16 de desembre de 2007

Viure

Sentir de la terra els seus perfums i el goig del lluenteig en els cels ardents del capvespre, comprendre l’immensitat de l’univers i la petitesa de l’ instant que ens és donat de viure... (1)


(1) Haiku d'hivern II , original d'Albert Balada. 16-12-07



Sento...

Sento, en el silenci de la tarda, la planùria boscana i les paraules com fulles dels arbres que ventegen.......... (1)

(1) Haiku d'hivern I, original d'Albert Balada, 15-12-07.



Concert de l'any 1.996 "D'un temps d'un País". Al piano el desaparegut Tete Montoliu amb Joan Manuel Serrat autor de la lletra i la música, al costat, escoltant la versió en jazz del tema "Paraules d'amor".

dissabte, 15 de desembre de 2007

Veus





Veus *

Veus ideals i estimades
d’aquells que moriren, o d’aquells que van
desaparèixer per a nosaltres com els morts.

De vegades parlen en els nostres somnis;
de vegades les escolta el nostre esperit en el pensament.

I amb el seu rumor per un instant retornen
ecos de la primera poesia de la vida nostra
com una música, en la nit, llunyana, que s’apaga.


* Kondastin Kavafis, POEMAS CANÓNICOS (1895-1915); Traducció del grec al castellà de Miguel Castillo Didier; traducció al català d'Albert Balada.

Estèric


Aprens, mentre escoltes la paraula de qui ha estat capaç de descriure-la una i una altra vegada i ara queda sorprès per les voltes de la vida, i com res no és el que sembla i tot canvia. Potser recollir l’experiència en el sentit, en el voler descobrir en les virtuts del llenguatge i la comunicació aquella porta que hores d’ara ens duu a allò desconegut, diferent, que se’ns albira distint i distant a la vegada, ben diferent d’aquells primers anys de democràcia.

Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.

Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.

Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?

Esbadiar


Obrir la ment a noves perspectives, deixar que l’espai abasti els seus propis elements i instruments com les onades que deixen damunt la sorra de la platja preuats tresors que poden no ser res per algú o tot un món, ben mirat. A ben segur que el vaixell encorat a port, necessita fer calafats per poder sortir a la mar i cavalcar damunt de les onades braves que l’envesteixen un i altre cop removent-ne el velar com un albatros que aguanta el vent, els ulls tancats navegant pels cels baixos i llampants de l’oceà que se li ofereix immens.

La lluentor marina arreplega els bancs que rodolen i rodolen recercant l’aliment que puja ara baixa de les profunditats, mentre les onades s’encabriten trencant la placidesa calma. El fred del nord deixa sentir les seves mans sobre les aigües càlides, mentre a la costa guaiten les gavines tot esperant, romanceres. Potser si que aquests ocellots ensinistrats semblen més rapinyaires, de la creativitat i els recursos dels pescadors, ja han descobert hores d’ara que no cal riscar si d’altres ho fan per tu, és més fàcil robar.

divendres, 14 de desembre de 2007

Interferó


És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.

dijous, 13 de desembre de 2007

Guinovart

En el record, al darrer Medalla Morera

L’aire ens relata de vegades hexàgons de colors sobre línies d’acrílic resseguides i perseguides; pigments maldestres que empastifen o desfan els fangs del sentiment i l’angoixa quan de l’aura invisible dels infinits presents es desdibuixa la vida de qui ha estimat sempre de dir el que sent, a interpretar a partir de tot allò abstracte, amagat i convuls que pot semblar una ziga-zaga.

La petitesa del món es transmuta en un símbol repenjat damunt l’espora que cau una i altra vegada sobre un esmalt, sobre una fusta, sobre un metall que respira lentament el sentiment de qui el mima amb la punta dels dits, amb la suavitat de qui té cura d'un animal ferit, com protegint-se de tot el que l’envolta fins a fer-se refugi on el repic de les campanes ressonen una i altra vegada transmutant els temps imperfectes per la perfecció sonora que llança el só contra les parets murmùries, contra els seus segles enfosquits per pors atàviques i mil·lenàries.

dimecres, 12 de desembre de 2007

Eixiverniu


Protegir el cor de la realitat evident, mirar cap a un altre cantó qui vol percebre realitats diferents a les evidents i continuar com si no passes res, com qui planteja lletanies i lectures que evoquen visions transcendents que ens deixen pensar en aquell cavallet de marbre que resideix en aquella bola nadalenca que ja no fa música però que conserves com un record impertorbable que redescobreixes any rera any i que nia en els atàvics sentiments que conformen alguns solsticis hivernals.

De vegades sentir enveja de no creure, de no voler, de no desitjar; sentir per a superar aquells cinc minuts de bogeria transitòria i descobrir-te de cop, davant d’un mirall tot dient-te que potser cal aturar-se, dir-se tanmateix alguna cosa, saludar-se; despertar dels somnis que ens duen als paradisos que mai hauríem volgut desperts, servents d’un determinat resultat estadístic, que acaba inevitablement amb cava català, quan a mi m’agrada potser el xampany francès a poder ser, o prenent quelcom que no faci moda, ni sentir l’humorista de moda, ni la cantant de moda, ni riure les gràcies de ningú, ni escoltar bajanades.

Poder-te descobrir en el silenci de la terra quan entra en el seu temps de repòs, de calma, d’harmonia; temps en la que es recupera en ella mateixa, com un somni latent lànguid quan s'inspira una cadència simfònica hom veu només aquella atent visió calmada, possible d’escoltar; mentre el vent del nord juga a refredar, l’ambient de tardor s’esgota, lenta, pausadament, gèlida nit va estenent el seu mantell blanc escarxat sobre els roures que ens queden, o les fagedes amortitzades o els camps de cereals erms per la sequera. Ara sí dius, perceps la plàcida vàlua del temps que dorm, del meteor que canvia, i dones les gràcies.

dimarts, 11 de desembre de 2007

Epifonema

A la fotografia, màscara funerària Minoica atribuïda a Agamenon.

Volia…, ves a saber el que volia i aleshores, el temps que ho cura tot, desdibuixava el seu rostre, hi afegia mostres de saviesa i deixava de tibar aquella pell terça que un dia va ser. Volia…, en el record maldestre de les contrades d’antuvi cercar aquelles frases, aquelles paraules que van ser dites i que tant difícilment s'obliden, o no; perquè, certament, el temps tot ho cura i posa cada cosa al seu lloc, malgrat ens vulguem entestar en convertir-ho tot en racionalitat pura i mirar només al curt termini, com ho feien abans els avars, aquells que negociaven amb les vides alienes i posaven preu a les mateixes, un model encara estès i que practiquen algunes societats de les que en diuen sense ànima, per alguna cosa serà que tenen aquest apel·latiu. El cert és que volia, ja no ho recorda, probablement cercar l’impossible, allò que podria ser. Potser millor cultivar la rosa i dedicar el temps, només a tenir-ne cura. Ja sé que volia: va ser..., serà.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Ritmes


Obrir els ulls a noves perspectives des del silenci més absolut, només els sons de la vida que t’acompanyen dibuixen aquelles màgiques sensacions que, tapant absolutament tota essència vital, esdevenen un corredor en les energies que ens envolten com a paraigües existencials. Potser aquell silenci que ens diu, que ens parla de vegades, amb la seva sigilosa presència, ens porti a descobrir noves posicions, noves visions, arreglar aquelles ulleres desenfocades amb les que ho mirem tot plegat, com descobrint que els estris que ens han estat donats ens eren útils però ja no ho són, descobrir, com un silenci pot dir més, molt més que milers i milers de paraules juntes, imprudents, de vegades emprades a l’atzar de l’existència mateixa que ens fa necessària aquella comunicació intranscendent que ens hauria de fer diferents de la resta de sers que ens fan companyia en aquest viatge.

Tancar una porta al peregrinar en la descoberta de les il•lusions, i decidir que hom vol ser de gran, és la decisió més important que hom pot perdre en la vida, encara no és tard, mai és tard per aprendre-la, com qui raona per primera vegada amb el seu esperit i descobreix aquell missatge ocult entre les tovalles del migdia o amagat en un somrís, una altra vegada silenciós, o en el record d’un ésser estimat que va omplir algun moment la teva vida, sense culte, sense mite, només aquell record que es fa present en alguna cèl•lula del teu cervell, amatent a les emocions que ens alimenten també, les emocions que poden sorgir de les coses més simples, més senzilles d’aquest món que se’ns esgota.

Descobrir que vivim per preservar la vida, que vivim per fer del llegat dels somnis alguna cosa de real, saber-nos capaços de liderar aquest espai, aquest entorn, decidir, apostar per deixar de banda retòriques arcaiques i arcaïtzants, discursos idiotitzats i idiotitzants subjectes al dictat dels temps i del mercat, baixar els ritmes, saber-nos amb el deure i el deute amb el nostre món que cal pagar, tard o d’hora, més d’hora que tard, si pot ser.

dissabte, 8 de desembre de 2007

El calendari de l'eternitat




Imatge extreta del fons http://www.nasa.gov/ mitjançant el cercador google.


Ensorrades a les entranyes de la terra, bastint la gran construcció dels humans, com una cosa indeleble, com un fet immutable en la historia present i futura, s’alça a nostres ulls la construcció d’un món que basteix noves civilitzacions, amb uns sons que s’assimilen a la permanència, ofenent els ulls de la vida que ha sobreviscut al llarg de mil·lenis en la terra. La llum ha deixat d’il·luminar el cel, mentre nosaltres esperem com si hi hagués quelcom més a fora, quelcom que salvés el món del seu declivi, del declivi que han viscut totes les civilitzacions que ens han precedit, que han estat poderoses i dominants com la nostra, entre baralles, entre potencies que somniaven en posseir algunes més que d’altres a les altres i que feien, algunes, només de la cultura la seva essència perdurable.

Agafar una mica del terra que ens és donat de tenir cura o de l’aigua que s’esgota com a bé preuat i decidir que fer quan és fa tant difícil entre l’angúnia de saber-nos distrets per interessos mundans i infinitament menys eterns que nosaltres mateixos. Potser el lideratge que s’espera, potser saber que ningú hores d’ara està en disposició d’assumir aquest lideratge global i qui, qui ho voldria d’assumir la vetlla també pel seu propi interès quan se’ns fa un món tant complicat, un món tant difícil, on cada dia que passa n’és un dia més i alhora un dia menys, malgrat el gran núvol fosc ens deixi veure de tant en tant alguna guspira de la llum que dona la vida, aquella que remou les entranyes de la terra a la recerca de la clau que ens doni el secret per a la preservació, que travessa aquelles muralles de pedra que hem construït en el nostre entorn, que travessa els ulls que miren i ens dibuixa un paisatge inhòspit, inhumà, més inhumà del que és ara mateix, quan les filigranes intel·lectuals ajuden si més no a amagar aquesta comèdia que és de fet la tragèdia de viure.

Arrels que ens duen a ves a saber on, que ens desdibuixen perquè no hem estat capaços de ser el que s’espera dels sers suposadament més intel·ligents de la terra, arrossegats a ser terra mateixa, per viure en plenitud amb l’univers que ens donà un dia la vida i aixecar una bastida més en la construcció celeste, en aquesta càpsula que compartim com un infern permanent al que estem condemnats, escrivint una pàgina que és en realitat segons en el calendari de l’eternitat, uns segons malbaratats que haurien de deixar pas a noves petjades, a noves llums inconegudes.



MOUSTAKI 1973 - Il y avait un jardin ~ Les enfants d'hier

Una Cita: Garcia Lorca


"Quiero ser un poeta por los cuatro costados, amanecido de poesía y muerto de poesía. Empiezo a ver claro. Una alta conciencia de mi obra futura se apodera de mí y un sentimiento casi dramático de mi responsabilidad me embarga" (1)


(1) fragment del text d'una carta de Garcia Lorca a Fernandez Almagro que va ser venuda en subasta a Londres, a la galeria Cristie's al juliol de 2007

Farigola i mel.


Deien les padrines que la bona farigola és aquella que es collia per dijous sant, no tant per la santedat que l’església podia atribuir a aquell dia que varia pr l’adscripció lunar, si més no per la coincidència amb una determinada proximitat allunyament dels solsticis, i molt probablement per la qualitat i les propietats que en funció d’aquella rotació podia adquirir aquesta herba útil com una bona desinfectant. Quan de nen escoltes aquestes histories, et resulta difícil de poder saber, de poder comprendre aquestes tradicions ancestrals, perquè en l’àmbit de la discussió antropològica, aquesta si que pot considerar-se una tradició que malgrat la seva cristianització, es remunta als primers pobladors que veien en les herbes, en les plantes les possibilitats i propietats terapèutiques que nosaltres podem trobar en la indústria farmacèutica.

La combinació de les propietats naturals dels productes de la terra, lluny del parany que ens pugui portar a defugir el progrés, resulten acurades en determinades circumstàncies, i de fet la utilització complementaria resulta adient si tenim en compte que apleguen al seu entorn tot un seguit de paràmetres que potser ni en les nostres dietes diàries aconseguim d’acomplir, de fet la combinació per exemple dels efectes beneficiosos de la mel que ha estat emprada al llarg de la historia per les seves característiques vinculades a l’estimulació i la força, juntament amb la farigola pot acabar sent un bon tònic per a les malalties de l’època de l’any en que vivim.

divendres, 7 de desembre de 2007

La nova cultura epistolar


T’asseus lentament davant del teu ordinador, amb aquella taula plena de papers i notes, acompanyat dels teus llibres, reflexions properes i llunyanes que resten sempre amatents a l’espera que les recuperis una i una altra vegada. Aquesta finestra al món que se’t presenta de vegades com una fusta de salvació en la que pots expressar els teus més profunds sentiments a modes de declaració epistolar, com aquelles cartes que en el segle XVIII van constituir també significatius llibres que ens descrivien situacions personals i socials, recordem si més no per a citar-ne dos “Les cartes perses” o “Las Cartas Marruecas”. Salvant les distàncies i els models de l’època, és probable que repetim aquells models amb els formats propis de l’etapa post moderna que ens ha tocat de viure, recuperant doncs antigues i bones costums que deixen de banda aquella intranscendent situació de l’individualisme globalitzant per esdevenir un corpus cohesionat a través de la literatura, de l’escriptura, on intentem de descriure passions i missions, deures i drets, visions i reflexions, i de tant en tant una mica de filosofia.


Aquesta senzilla i petita reflexió la faig quan la
Maria Guardia, una bona amiga m’atorga des del seu blog el premi de blog solidari, descrivint aquest des del que llegiu aquestes línies amb un apressi que li agraeixo, no se si el meu blog predica precisament la solidaritat, en tot cas, potser si que darrera d’aquelles lletres, darrera d’aquells versos, darrera de totes i cadascuna de les reflexions que hi insereixo s’hi pot llegir un principi universal que descric en el zenit del blog mateix, com una estopa que descriu a modes dels antics les essències del que vol ser aquest conglomerat de paraules.

Ara em toca a mi d’atorgar aquest premi que vol ser com un esperó a continuar en el treball diari, en el treball a través de la xarxa, en descobrir-nos al món com una peça més el conglomerat social que pensa i té la sensibilitat de dir-ho, de parlar, d’escriure-ho, de mullar-se en definitiva; Els blogs als que vull guardonar amb aquest premi, perquè si, perquè em dona la gana, són:

El blog de la
Joanna Martín, un blog nou, que encara té l’olor del forn calent, de pensar com el faria, on aquesta amiga analitza, recrea una notícia apareguda cada dia als mitjans i ens aporta la seva visió la seva perspectiva, una perspectiva nova al meu entendre on se’ns descriu ella mateixa buscant-hi la reflexió que ens proposa...

El blog de la
Cristina Catarecha, una molt bona fotògrafa que també acaba de crear el seu blog, on a més podem descobrir que és una apassionada del dir i del saber dir, del veure i entendre al seu entorn el que passa i com passa.

Hi ha, però tant blog que podria rebre la consideració solidària, mireu els enllaços al lateral dret d'aquest meu blog, tants, desconeguts, amics i coneguts, de tot hi ha que em sabria greu, molt de greu, deixar-me’n algun. Per tant comprendreu que no en citi més, que doni per citats tots aquells blogs que d’una o altra manera em són referència, sabent que de vegades els blogs són en la ment de cadascú, els pensaments que poden o no transmetre’s en el decurs del nostre dia a dia, del nostre sinuós trànsit per la vida, on fem d’aquestes cartes a la xarxa el nostre valor com a persones.

dijous, 6 de desembre de 2007

Una cita: Joan Subirats

“Tot és igual i anodinament urgent. I tot allò que potser és veritablement important desapareix en una pluja constant de missatges i senyals”. (1)

(1) Joan Subirats, "Sobredosi de connexió", El País, 6-12-07

Estralls


És com un estrall que la vida et porta i qu t’acompanya al llarg d’ella, com un company de viatge que no et deixa ni a sol n i a ombra, de vegades saberut, de vegades descarat, de vegades, tantes vegades fins i tot pesat, que t’acarona el coll i et treu la veu, com qui et pren de vegades algun do, però ailàs, et deixa en silenci, aquell silenci preuat que tantes vegades mentes i que a més d’un caldria per escoltar-se ben be el que diu; en aquest silenci, però, ens queda la paraula, la paraula que ensenyoreix l’univers dels símbols i dels signes i que composa pensaments si la teva ment et deixa, mentre la resta dels mortals s’esveren per les coses més intranscendents en dialèctiques estranyes que només fan que enfrontar sentiments a sentiments per endurir encara més les malbaratades existències que com l’interbancari ens hem prestat a un dia, i poca cosa més.

dimecres, 5 de desembre de 2007

Qui a le droit?

Quan la vida s’atura un instant, mentre et somriuen els faigs de la fageda, i aquells ocells escadussers que ronden les branques ermes, alces la vista i descobreixes que la llum del sol esdevé monòtona, si no fos perquè l’instant et pertany només a tu, o potser per a compartir amb l’amic que et dona una sorpresa, tot just en aturar-se aquell instant, suficient que et permet saber com n’és de bella la vida, si en sabem gaudir el moment precís en el que les coses senzilles esdevenen eternes, com la mirada pura d’un nen.


Le regard du ciel ou le regard de mon chat


A la foto la meva gata "dolça"


Viatjar per l’espai de les idees a la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures, recrear-nos en els espais de filosofia, per aconseguir el progrés de la nostra humanitat, defugir quedar-se quiet, però tampoc adorar cap ser viu, perquè el nostre cos és temporal, les idees són eternes, així ens permet de significar-nos a nosaltres, peons d’aquesta gran partida d’escàs que és la nostra humanitat, en el pervindre de les generacions futures, en la conversa permanent amb nosaltres mateixos, amb els qui tenim al voltant, valorant absolutament el somriure i el silenci, com l’amor i el bé universal, en la clara i evident conseqüència que això ens pot reportar, que pot reportar al nostre entorn.

Viatjar també temporalment a la descoberta de la cultura ens pot por portar lluny a la recerca de la cultura universal que es recrea en la llarga i permanent construcció d’aquesta Europa tant nostrada, i podem aturar-nos en una plaça qualsevol per escoltar aquell violí que ens recrea la música i les melodies de Mozart. Envejant el privilegi de qui el té, com gaudir de l’amistat de les notes de delecten en l’aire gèlid de les tardes austríaques, però quina experiència ens serà representada en format fotogràfic, per poder gaudir-ne dels paisatges i les persones que hauran estat models de l’objectiu indiscret, fins i tot de vegades impertinent de qui recerca el missatge permanent, el discurs de la mirada o de l’objecte i que espero retrobar a través de la mirada serena de la Cristina Catarecha.

Però avui el dia m’ha sorprès amb una altra troballa, una d’aquelles que emociona, com saber d’un naixement, perquè també una altra mirada serena, intel·ligent i amiga s’ha atrevit a aventurar-se a la xarxa, descobrint-nos aquell secret de saber dir les coses, amb la dignitat absoluta de qui creu en els ideals clàssics, de qui creu, en definitiva en allò que significa saber-nos instruments de la llum i del bé; de vegades la vida et permet, encara d’emocionar-te per aquestes petites però transcendents aventures del intel·lecte que ens permet de saber-nos vius, al menys, un dia més en el camí de les nostres vides, potser per això Martín L. ens descobreix la seva visió del món i es llibera, com un ocell que alça el vol a la recerca del seu propi univers, a cop d’ala, mentre el sol no aconsegueix d’encegar-lo i s’enlaira cap als núvols finíssims que dibuixen figures etèries que ens deixen gaudir de l’espectacle més impressionant de la terra: gaudir del cel, amb la mirada serena d'un gat, o aquella dolça mirada d'un gos, o la del company o la de l'amic, tant se val, mentre poguem volar a les alçàries de la llibertat.

dimarts, 4 de desembre de 2007

Aquella pedra tosca


Albira el somni profètic, aquell que et guia per una senda obscura i malvada, en la que segurament si n’extreus els tòpics que l’acomboien pots descobrir un paisatge magnífic en el que reposar i descobrir com el dia repenja el seu sol sobre les calmes i gegantines arbrades del bosc majestuós que s’alça davant teu, darrera aquell arbre que te’l tapa.

Angèlica presència que ens indica que el dia és en essència màgic, com tot plegat en la creació, si som capaços de trobar-li el just encant que li correspon, mentre s’enlairen els càntics litúrgics antics i els goigs invoquen virginitats immanents i hieràtiques que ens evoquen passats obscurs entre muralles i maresmes, entre almenars i dentals, obres de valents obrers que en ordre cenyien el martell per esculpir dia rera dia aquella pedra tosca que cal polir, com una ofrena als déus que ens contemplen, de vegades enlluernats per la nostra dèria, per les nostres males costums, mentre el bé malda per sobreviure, mal que bé entre els camps erms d’ordi i blat o entre les rutes grises dels gegants de teulades vermelles i saulons.

dilluns, 3 de desembre de 2007

D'un viatge al voltant dels valors


Distreus la mirada en l’aire, avui que la temperatura enganya i l’hivern se’ns acosta present, sense malícia amb els refredats a la vora, com un regal. Veus juganers els núvols en l‘aire i t’imagines que tot és tranquil, que res no pot torbar aquesta tranquil·la tardor, aquest lluent sol de desembre, encantat ja per les llums que pengen a banda i banda del carrer, com recordant aquells canelobres que el gèlid hivern penjava fa tants anys enrera dels carrers adormits pel fred i l’aire glaçat.

Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.

I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.

Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.


Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas

Una cita: Miguel de Unamuno


"Vull viure i morir en l'exèrcit dels humils, unint les meves pregàries a les seves, amb la santa llibertat de qui obeeix."


La imatge que ilustra aquest post surt de la web de l'editorial Casariego de lletres espanyoles, http://www.casariego.com

diumenge, 2 de desembre de 2007

Ànima


Sigues humil, fins a descobrir-te tu mateix en la barbàrie dels dies i les nits, dels fets i les persones. Sigues humil, viatger, per descobrir-te com una ànima lliure malgrat les cadenes modernes que ens situen de nou en la caverna, com en el mite de Plató, on no ens deixen veure més que les ombres de la realitat, manipulada, de vegades. Sigues humil i deixa que el teu enteniment et permeti albirar nous i diferents horitzons, aquells blasmats al redós dels valors que tanta por fan, valors que es recreen en principis, principis que veuen de les fonts de la civilització mateixa, que evoluciona i avalua, que ens diuen, et diuen, em diuen, que cal vetllar i molt per la puresa, amb la prudència, que cal mesurar molt les paraules i ser conseqüent amb el silenci loquaç, per evitar el discurs fàcil, la dialèctica barata, el centralisme democràtic que sembla inspirar de nou els esquemes socials i que mira a banda i banda de l’espectre polític. Sigues humil viatger amb la teva ànima lliure.



La font de la fotografia és el cercador Google i la seva referència, en no trobar-ne l'autor:
http://photos22.flickr.com/31443256_ccd0d3ef8c_o.jpg

El valor del silenci

El silenci es vesteix del verd que gaudeix de l’humiditat oceànica, que transpira la suor dels déus i el perfum del tròpic, veu de les essències del testimoni de la bondat, que amara en els cors purs i sense maldat en els que anida el mestratge i la llum que només ells perceben, com una guspira en mig del foc abrasador de les relacions humanes. Si llegeixes aquest post, has de saber que el món mereix una altra oportunitat a com l’hem gerenciat fins ara, des de la ciutat més gran a la més petita del país més gran i poderós al més humil, de l’home més gran al més dèbil, aquest és l’autèntic mestratge, siguem diligents en fer de les nostres vides el valor del silenci.





El vídeo que acompanya aquest post és de Madredeus a les Açores i porta per títol: "Silenci"

dissabte, 1 de desembre de 2007

Melodia

Diu Luís Garcia Montero a El País de Juan Gelman, el darrer premi Cervantes, que “mentre els seus pares li parlaven en rus i els exiliats espanyols li explicaven històries de la guerra civil, ell, Juan Gelman, va anar acostumant-se de petit al desarrelament. Per això no és estrany quan la seva poesia va començar a rebuscar en el realisme de la ciutat per establir un diàleg amb el buit”.

Per a mi és com una veu i un vers en cadència de tango, que voleu!; aquella tristor del desencís, aquell que a tots ens arriba alguna vegada, també el venta ben bé aquest flamant nou premi Cervantes. D’ell, en aquest poema que arriba a l’ànima si sabem llegir el que ens vol dir amb la seva veu de melodia portenya, quan ens descobreix les despulles, potser de la política, segur, més aviat de la vida mateixa i de les debilitats humanes, en aquest “Himne de la Victoria, en certes circumstàncies



Cançó última


Baixant de la xarxa aquest tema que ens canta Joan Manuel Serrat, l’any 1.992, amb lletra de Rafael Hernández Marín, que canta "als amics", m’inspira, que voleu, aquest poema que modestament us ofereixo, el primer dia de desembre, quan el solstici arriba, com un parany, un poema que està escrit en prosa per aquells que no els agrada de fer de cada vers un paisatge, podeu veure-hi un post, com qualsevol altre, si ho voleu, en aquesta meva "Cançó última".

Cançó última. (en vers)

Has capturat la meva cançó última,
com qui captura el cel
en la certesa humana de saber-se
que el món seria diferent.

Has descobert ombres obscures,
paranys que la nit fosca
deixarà de banda.

Has volgut trobar la bellesa
en un racó oblidat
de la teva senda,
quan veus rodolar una llàgrima
per celebrar la felicitat.

Seria inútil desterrar
les ments carregades
de falses notes,
aquelles que semblen
voler donar sons
atemperats i eterns.

Seria inútil
resseguir el riu antecessor,
amb aigües
que no son cristal·lines
com les que porten al mar.


Seria capaç de descobrir-me
sense una sola engruna de mesquindat
i encara així, no em sabria
prou digne de sentir-me persona.


Cançó última. (en prosa)

Has capturat la meva cançó última, com qui captura el cel en la certesa humana de saber-se que el món seria diferent. Has descobert ombres obscures, paranys que la nit fosca deixarà de banda. Has volgut trobar la bellesa en un racó oblidat de la teva senda, quan veus rodolar una llàgrima per celebrar la felicitat.

Seria inútil desterrar les ments carregades de falses notes, aquelles que semblen voler donar sons atemperats i eterns. Seria inútil resseguir el riu antecessor, amb aigües que no son cristal·lines com les que porten al mar. Seria capaç de descobrir-me sense una sola engruna de mesquindat i encara així, no em sabria prou digne de sentir-me persona.


Lleida, 01 de desembre de 2007.

© Albert Balada

Una Cita: José Montilla


"Un govern que no inverteixi de manera preferent en les persones i les famílies, en la reducció de la pobresa, en l’extensió dels serveis públics universals i en la seva cultura per igualar l’estructura d’oportunitats, és un govern que s’allunya de l’objectiu principal: garantir la dignitat, els nivells bàsics de benestar, l’autonomia i la llibertat dels ciutadans als quals ha de servir." (1)


(1) Fragment del discurs del President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, en el primer aniversari del govern d'Entesa de la vigent legislatura, fet al Palau de la Generalitat el 26 de novembre de 2007

José Montilla, en una fotografia de Joan Sanchez publicada a El País.es

A perpetuïtat.


La fotografia un escut indígnea de la República Dominicana que ha fotografiat una bona amiga meva.

Conèixer i reconèixer, establir la distància perimetral que separa l’una de l’altra afirmació hauria de permetre tothom de veure s’hi reflectit, de manera que descobrir tampoc té la mateixa significació que cobrir, ni versemblant encara que la rel nominal sigui la mateixa.

L’instrument democràtic, la societat mateixa que es dibuixa a partir de tot un seguit de valors que ara, paradoxes del destí i d’algun arrelament cristià entorn de models de gestió universitària, ens arriba també de la mà dels valors en l’empresa, com si l’empresa no tingués, no hagués de tenir uns valors preestablerts que s’acumulen als que defineixin els propis treballadors, entenent treballador com el de coll blau fins al de coll blanc. L’instrument deia, la societat, ens ensenya com l’avenç en les nostres relacions diàries podrien crear monstres que se n’aprofitessin dels avenços que deixen sorpresa bona part de la societat alienada de vegades per la vertiginosa i magistral posada en escena de la defensa de valors, en els que alguns d’aquests cavallers moderns de les creuades 2.0 difícilment podrien explicar, però son enllà, omnipresents, com una gota que cau segon rera segon sobre el teu cap i pretenen organitzar-te la vida.

Segurament haureu sentit aquesta sensació manta vegades, potser perquè donem per bones raons i situacions que ens venen donades i que sempre han estat Aixa, o perquè cal fer tal o qual cosa, sense qüestionar-te res, ni el com, ni el qui, ni el quan, ni el perquè. Segurament l’autèntica revolució, aquella de la que ens parlava George Moustaki, sense nominar-la (sans la momer) hauria de representar una revolta personal, sense induccions externes, coneixedors de la nostra dimensió humana, i acceptant que res canvia si no canviem nosaltres mateixos, que cal descobrir-nos en el camí de la felicitat, la felicitat de la que ens parlava per exemple Tocqueville, el noble que fugint de la revolució francesa, descobreix que Amèrica també estava revoltada i veu la vida a partir d’aleshores amb unes altres lents, amb unes altres perspectives.

Embolcallar les nostres cuites en banderes, en sentiments identitaris quan encara no sabem si la nostra pròpia identitat-persona els ha ben definits o reconeguts, perquè tantes vegades és menystingut el sentiment, ens hauria d’abocar a identificar els nostres valors a partir d’una seqüència concreta que només a nosaltres hauria de pertànyer, conseqüent amb la consecució del més preuats del bens: el bé en si mateix, malgrat algú s’entesti en voler cercar altres interpretacions i saber-se posseïdor de la veritat, el bé és el darrer dels valors universals que ens llega la humanitat, la civilització, juntament amb el parament que l’envolta, la terra mateixa, que ens és llegada a perpetuïtat o no..., com els valors mateixos.

El somni és possible


Dir-te viatger, que el somni és possible, que és possible descobrir en la paraula, només en la paraula el missatge de pau que el món necessita, per dominar la fera que ens transmet la ira i aquesta la disbauxa de l’odi i la rancúnia que malbaraten l’existència de l’home, d'aquell que necessita de la seva pròpia experiència per descobrir que tot, absolutament tot és relatiu, fins i tot l’alè, un sospir o la seva pròpia presència.