dijous, 31 de gener de 2008

Corresponsabilitat


Ens cal en aquest món que veiem abocat al consum i poca cosa més, descobrir un principi d’autoestima en el que la construcció d’un espai global ens dugui a una aproximació dels principis de desenvolupament col·lectius que ens connectin amb la necessària i imprescindible realitat social, en la que motivar les essències de la col·lectivitat entesa a partir de les convencions urbanes, aquelles en les que la deixadesa de les obligacions cíviques sigui entesa com un mal a combatre, de manera que l’afirmació ciutadana faci exigència de l’objectivació de les polítiques públiques, com un instrument de progrés a avaluar permanentment, sense cap garantia inicial de permanència, sinó és sota la premissa inexcusable de la corresponsabilitat acceptada i valorada.

dimecres, 30 de gener de 2008

Una cita: Antony Giddens


"A mesura que el neoliberalisme desapareix en la distància i que el postmodernisme es dilueix com a filosofia cultural, veurem el ressorgir d’un programa polític eficaç de transformació que ens permetrà, al menys, intentar aconseguir una societat decent que inclogui a tot el món i que operi a escala global "[1]


[1] Giddens, Antony. Sociòleg. Director de la London School of Economics and Political Science. Conferència pronunciada el 21 de maig de 1998 a la Fundació Trias Fargas, en una traducció de Joan Prats. Fragment del paràgraf 56.

dimarts, 29 de gener de 2008

El necio

Si algú ho va dir cantant, per a què escriure?.

Una cita: Sami Naïr


Prestar oïdes a allò que diuen aquelles desenes de milers de manifestants en el món, és retornar a l’Estat la seva vocació de defensor del bé públic en front de l’actual tendència a la privatització dels bens col·lectius fent pressió als grups de poder i a aquells que pretenen accedir a ell; és contribuir a un renaixement de la política des de baix, oferint als moviments socials la possibilitat d’existir a través de formes originals d’organització. És també concebre la sobirania popular més enllà d’un sobiranisme estret, de replegament, conservador, teixint la solidaritat entre nacions, els pobles, els grups socials a escala regional o internacional.[1]



[1] Naïr, Sami*. “La barbàrie dels sense rostre”, article publicat a la premsa internacional el 26-08-2001. paràgraf sisè

*Sami Naïr és eurodiputat del Partit Socialista francès i professor convidat a la Universitat Carlos III de Madrid.

dilluns, 28 de gener de 2008

Honorem alicui habere

Un que, en aquest divertimento de remenar paraules i sensacions de vegades amanides amb reflexions acompanyades també per significacions d'altri, es recrea en un paisatge de propi, de públic, una manera de bastir la vida a aquestes alçades, un, deia, descobreix com la piràmide de la lletra s'enlaira en una lenta construcció entre el sol i la lluna, on cada peó juga la seva pròpia partida mentre està sotmès a l'ull permanent de la xarxa, aquella que escruta les passions i febleses de qui escriu, sense altra misteri, sense altra pretensió que distreure la ment i abocar una mica de sentit amanit de sentiment.

Quan hom pensa que un està de fet de tornada de tot, en aquest quasi primer segle de vida que m’ha estat permès gratament de viure, on ja les eufòries es troben absolutament compensades hores d’ara amb aquells moments baixos, que també n’hi ha, com si tot plegat fos ja una línia plana en la teva vida alimentada això si per altres plaers, distints, rebo una noticia que m’emociona, la noticia que m'arriba per mail em diu que he estat seleccionat per a formar parte del llibre:

BLOGS i LITERATURA, Primera antologia de la catosfera literària

Que serà publicat la propera primavera per l’editorial Cossetània. Us hauria de dir, i ho diré: Gràcies a tots i a totes els que em feu lletraferit.

Una cita: Dao de Jing


“On la bellesa es persegueix, allò lleig emergeix. On la bondat es percep, la maldat sorgeix. L’existència dona lloc a l’inexistència i la confusió produeix simplicitat. Lo elevat dona lloc a la baixesa. El soroll porta el silenci i en conseqüència l’abans s’oposa al després. Per tant l’home genuïnament savi no fa res i ensenya sense paraules. Ho posseeix tot i aconsegueix la unitat en totes les coses. Produeix, però o posseeix. Consuma la vida però no reclama èxits. Perquè no reclama, no pot perdre.” [1]


[1] Cita del Dao De Jing (道德經), obra que s’atribueix a Lao Tsé (老子), el "Vell Mestre"),

diumenge, 27 de gener de 2008

Una cita: Epictet


"No son les coses el que trastorna a les persones, sinó els punts de vista que aquestes adopten respecte de les coses"[1]



[1] Epictet ref. pag. 32 “Preguntale a Platón” de Lou Marinoff" [2] Edicions B- Mèxic. 2003. ISBN 846660684X

[2]Professor de filosofia al City College de Nova York

Somni


El somni abasta alguna cosa més que allò irreal, abasta aquelles recreacions del nostre inconscient, aquell món imaginari que de tant en tant ens obre la porta a una dimensió desconeguda del nostre pensament, des d’on recorrem distàncies que ens apropen a situacions i realitats distintes de les que cal aprendre el seu excurs, la seva aportació a la nostra qüotidianeitat. És ben segur que el somni ens saneja la ment que aporta el seu bagatge a aquesta creació intel•lectual de la nostra visió social. Avaluem a través de les percepcions candents com una metàfora situacions presents que ens acompanyen encara que no en tinguem la percepció adequada; la seva interpretació ens pot dur a entendre actituds, possibilitats, compromisos, aventures i fins i tot a deduir les posicions en el context real del com i del qui.

Poesia: Quan vaig escoltar el docte astrònom


Quan vaig escoltar el docte astrònom (1)

Quan vaig escoltar el docte astrònom,

quan em van presentar entre columnes

les proves i els guarismes,

quan em van mostra les taules i els diagrames

per a mesurar, sumar i dividir,

quan vaig escoltar l’astrònom discórrer

amb gran aplaudiment de la sala,

que aviat em vaig sentir inexplicablement fastiguejat,

fins que em vaig escapolir del meu seient

i vaig anar a caminar sol,

en l’humit i místic aire de la nit,

mirant d’estona en estona, en silenci perfecte, les estrelles.


Versió de Leandro Wolfson (2)

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

(1) Walt Whitman (1819-1892), és considerat un dels més grans poetes nord-americans. La seva obra lírica concentrada en les successives edicions de “Fulles d’Herba” exerceix el seu magisteri sobre gran part de la poesia moderna.

(2)Leandro Wolfson, científic i traductor argentí

dissabte, 26 de gener de 2008

Notes IV: La estètica del poder


La estètica del poder, uns dels elements consubstancials a l’anàlisi del conflicte que ens aporten les teories weberianes, que amplien i corregeixen la interpretació marxiana, ens defineix l’escenari habitual de desenvolupament de les relacions de partit, enteses com la disputa de faccions, i per tant referides a les parts que entren en conflicte en la definició de mecàniques de poder, en l’escenari mateix de la lluita política, de la lluita per definir qui ha de ser el representant que hauran de triar els ciutadans i ciutadanes.

Així doncs aquestes faccions anomenades partits, estableixen en el verb “haurien” aquella potencialitat, amb l’interès de convertir el futurible en un potencial a través de la forma condicional simple de la semàntica lingüística que volen que esdevingui un futur simple. És en aquesta acció de conversió on s’esmercen els recursos necessaris per a la determinació o consolidació d’una massa electoral determinada, que hores d’ara encara que pugui semblar el contrari manté una definició estable i molt poca variabilitat, subjecta a pics en les respectives campanes de Gauss formades a partir de les excepcionalitats a l’interval modal aquella freqüència absoluta, el valor que conta en la distribució de dades en un període concret, de manera que salvant la distància d’un “pic” possible l’estabilitat hauria de ser la tònica general de qualsevol moment electoral si les masses electorals es troben suficientment consolidades, travades, diria jo, a partir d’aquesta consideració.

És probable que aquesta consolidació de les masses que és un factor previ a tota comtessa electoral posi de manifest determinades mancances si les organitzacions polítiques no han estat amatents a l’evolució de la seva pròpia massa, nerviossisme que es manifesta en un percepció de les coses de manera poc objectiva, de manera que aquella calma que és exigible a tota organització a tot candidat posen de manifest, denuncien, per les seves accions i reaccions actituds i posicions de debilitat en un mateix escenari electoral, on les forces polítiques estableixen el seu espai vital.

Reconèixer doncs la necessària virtut exigible a tot candidat, que ha de mostrar i encarnar allò que el ciutadà reflecteix de la seva pròpia experiència en aquells que han de gestionar la cosa pública, és la primera de les normes que s’ha d’imposar, a l’hora que ha d’establir en el seu discurs, el respecte més absolut, a partir de la senzillesa i la templança cap a totes les opcions polítiques sense excepció, de manera que els arguments puguin ser “sostenibles” i per tant creïbles, arguments que han d’haver estat repetits abastament al llarg de la legislatura, de manera que l’imaginari col•lectiu les pugui identificar com a pròpies.

Certament la preocupació per les tendències establertes que hores d’ara venen determinades pels estudis de mercat que realitzen històricament els mèdia, desvirtuen aquesta calma necessària en l’estadi de la confrontació de partit i de poder en llenguatge weberià, tot i que la aportació d’aquests ítems hauria de ser una aportació més al debat i la dialèctica, però no els únics, si entenem que convé també la discussió en la clau “màgica” de l’estat de les coses i de l’Estat en si mateix, la variable ideològica present i permanent en el debat existencial de les forces polítiques que ronda com un element circular que s’enroca de vegades en totes les forces, el debat liberal vs social, Estat mínim vs Estat servidor i estat de les coses vs paper de l'Estat, en el convenciment que el model de democràcia en el que l’estat ha d’intervenir per les correccions al mercat en defensa del més dèbil és una pauta que és universalment admesa en els països de l’òrbita europea.


Publicat a "La Tribuna" (radiofònica) d'Onda Cero

Notes III: Quan hom prova...


A la fotografia restes d'una església cristiana bizantina de Drobeta-Turnu-Severin a Romania


Quan hom prova de respirar lenta i pausadament és com si el món anés a un altre ritme, com si la veu, la teva veu, esdevingués un lleu murmuri entre tota una munió de veus que sentides en una cadència temporal que les acomboia, fan en definitiva un murmuri que et porta a no entendre res, per molt que l’intel·lecte, quan n’hi ha, s’hi esforci i s’hi escarrassi per entendre una sola de les paraules, un sol dels mots, un sol pensament, una sola reflexió.

Segurament la respiració lenta i pausada et permet entendre que és equivocat voler anar més de pressa que el temps, per arribar on? La historia ens ensenya com els moments son irrepetibles i intransferibles i cal gaudir-los amanyagar-los i fer-los nostres, en el nostre imaginari particular, per recrear la nostra simbologia íntima, per això ens cal atenció, reflexió, la velocitat adequada i les referències lògiques que ens hem anat creant en el nostre inconscient. És molt probable que si hom prova aleshores de respirar lenta i pausadament el paisatge que se’ns ofereixi als nostres ulls no resulti tant diferent, però segurament en sabrem interpretar millor els ítems, potser.

dimecres, 23 de gener de 2008

Notes II: Sublimació antitètica


L’exageració en el discurs, però també en la vida mateixa, com una sublimació antitètica de la prudència, del model contrari a la banalitat, s’apropia de vegades de l’excurs públic en totes les seves vessants, des de la crònica rosa fins a la política, abonat el terreny per la dialèctica a l’ús entre alguns mèdia, que propicien aquesta vessant menys sensible a la realitat diària, al model corrent de la gent, dels ciutadans, pervenint la imatge que cal com a referent en la creació d’un cos social.

Amb tota probabilitat en el moment en el que es produeix un encontre electoral, conegut i admès que la reducció del temps efectiu de campanya és un tecnicisme que només limita una realitat legal, però que difícilment aborda o penalitza una precamanya, en ocasions llarga, llarguíssima, és en aquell precís moment quan la dimensió política acostuma a absorbir aspectes que potser experts i menys experts consideren adequats, però no fan sinó aproximar més la política a l’espectacle mediàtic, potser tenint en compte que els manuals a l’ús llegits per aquesta munió d’experts en mercadotècnia i comunicació política, arriben de les fonts nord-americanes, amb unes dinàmiques pròpies i a la vegada diferents, ben diferentes, a les continentals europees.

L’anàlisi d’aquestes dinàmiques ens dibuixa un panorama en el que allò important: el debat de les idees, deixa de ser el punt central de tot excurs, per endinsar-nos en la referència mediàtica, on el missatge, el contingut deixa de ser quelcom important per esdevenir un producte més, contràriament al desitjable, la cosa pública feta a imatge i semblança dels productes de mercat, quelcom que abonen els teòrics de les escoles de negocis, per altra banda.

dimarts, 22 de gener de 2008

Axion Esti

Odysseas Elitis, el seu nom deriva de tres paraules Ellas (Grècia), Elpida (Esperança) i Elefteria (Llibertat). Una manera potser masa greu de suplir l’apelatiu cert: Alepudhelis. Amic de Paul Éluard, René Chard i Henri Michau durant el període en que va viure a França. Odiseas Elitis, Premi Nobel de poesia, és autor de “Axion Esti”, el llarg poema que en forma d’oratori fou abastament difós durant els anys seixanta amb la música de Mikis Theodorakis; en ell, Elitis enumerava les illes del mar egeu, l’aigua, la llum i les costes mediterrànies. En el vídeo, un fragment del poema que es titula: Anigo To Stoma Mou (jo obro els meus llavis) en un enregistrament de 1977.

diumenge, 20 de gener de 2008

Notes I: Portokalenia

Portokalenia[1]
(primers versos)

Tant l’embriagà l’essència del sol,
Que doblegà el cap, i acceptà d’arribar a ser
La petita portokalenia
[2]

[1] Portokalenia, poema èpic d’Odysseas Elitis. Antología Fundamental, Barcelona 1.981, pg., 36
[2] Portokalenia, de Portokal: taronger



Una Cita: José Luís Rodríguez Zapatero


“A cada insult que rebem: una proposta…

A cada desqualificació: una idea…

I a cada exageració: un somriure” (1)



(1) José Luís Rodríguez Zapatero

Tot cercant la polis


Cobreixes la terra del mantell de l’escuma que dibuixa paisatges eteris sobre els mars verds que la guarden, fent de la blancor que enlluerna destins insospitats on els núvols es deixen caure, ombrívols sobre l’aire en calma, lentament descendent per la rocosa paret que s’alça majestuosa als ulls mortals. Cercaràs la polis que vas deixar anys enrera i en ella el somriure destre del ciutadà que defensa el llegat dels savis, mentre camines admirat pels canvis que no deixen de sorprendre’t.

dissabte, 19 de gener de 2008

Una cita: Giorgios Seferis


“Deixa ja de rondar el mar i les pells de les onades empenyent les naus, sota el cel hi som nosaltres els peixos i els arbres son les algues". (1)

(1) "Deixa ja de ronda el mar" poema breu de l'"Antologia 1925-1955" de Giorgos Seferis (en grec: Γιώργος Σεφέρης) (nat el 13 de març, 1900 a Esmirna, actualment Izmir, (Turquía) - i mort un 20 de setembre, 1971) es el pseudònim del poeta i diplomàtic grec Giorgios Seferiadis, premi Nobel de literatura 1963.

dijous, 17 de gener de 2008

La felicitat per decret


Es respirava encara aquell ambient monacal que vaig conèixer fa ben bé quaranta anys enrera, com si els anys no haguessin passat, una aturada també de la mà del model de l’arquitectura que correspon a la època, anys seixanta, per tant. Poques cares conegudes, però si que hi havia un ambient àvid de conèixer aquell relat que situa la política en el context de la dialèctica clàssica, de la mà de la filosofia, però també en relació íntima i conseqüent amb la felicitat, aquella que el liberalisme revolucionari establia com a paradigma de canvi, quines coses, les del segle XVIII, en les que calia escriure que la felicitat era un dret dels sers humans, castigats pel model estamentari i absolutista que regien els designis d’aquesta bella Europa, la felicitat, quina paraula!.

El reduccionisme vigent en tot allò relatiu al pensament, ens fa retrobar-nos en l’assaborir les mels de les doctes exposicions on se’ns recordin aquelles llargues hores de lectura que t’obrien a alguna cosa més que els stocks de llibres, fruir de la paraula com a estructura d’un llenguatge on la semiòtica ens tradueix els axiomes que estableixen la comunicació transcendent però alhora amarat d’aquell verb propi dels vells professors que es recreen en les paraules, i fan abstraccions sincròniques que s’acompanyen amb un llenguatge no verbal, on les mans, aquelles mans llargues i primes, descriuen símbols en l’aire com recreant un paisatge.

I perquè no ens haurien d’obligar les lleis a ser feliços?. Potser hem oblidat de ser-ho, de descobrir en les petites coses de la vida aquella felicitat que només es pot veure amb els ulls dels infants? Potser era això el que pensaven els il·lustrats, la necessitat d’ordenar a la nova política una funció que assumia el paradigma liberal, aconseguir la felicitat dels homes, certament el que ara podria semblar un anacronisme; però no hauria de ser aquesta la finalitat última de la voluntat de servei que hauria de ser exigible als servidors públics, però també als magistrats públics, aquells electes als que encomanem la gestió de la “polis”?.

Escoltar les interpretacions de les referències a les escoles sociològiques i politològiques sobre el desencontre social dels ciutadans i els polítics, la mal dita abstenció, però hem d’admetre que el llenguatge col·loquial comença a fer malla en les reflexions científiques, és escoltar com hi ha una clara diferenciació entre models interpretatius, com sempre entre els saxons i els europeus continentals, però escoltar, en definitiva la referència a Hanna Arendt, la politòloga de l’ Escola de Frankfurt que ens proposa el retorn al paradigma clàssic, i perquè no a l’avaluació de la gestió política, ha estat per mi una autèntica sorpresa, no per qui feia la referència, si més no, per saber-me content de descobrir que hi ha pensament polític en aquest país, malgré tout, com algú diria: vida intel·ligent. I és clar que n’hi ha, l’aposta intel·lectual passa també per l’anàlisi de les coses i el reconeixement que ens trobem, sens dubte, en un canvi de paradigma, en una transformació social de gran volada, a l’empara dels canvis tecnològics, per una banda, però també pel reconeixement del fenomen global, on serà difícil posar barreres a l’evolució i als fluxos.

Tot i així la conclusió, la dialèctica permanent entre les teories del poder i les del reconeixement de la política com a servei, la dialèctica del conflicte i la dialèctica de l’acció, que ha anat transcorrent al llarg de la història, com una espurna planteja, en definitiva, la permanent qüestió del bé com a instrument de transformació i progrés.


Me'n oblidava, totes aquestes meves reflexions que us aboco, són de la conferència que Josep M. Carbonell, el president del C.A.C. , ha fet en el marc de l'I.R.E.L, sota el títol "Política i felicitat" a la ciutat de Lleida, ens ha recordat el que ja apuntava l'any 2006 en un article que va publicar la revista "El Ciervo", fa tot just dos anys, sota el títol "Las razones de un malestar".

dimarts, 15 de gener de 2008

65.000 i 850


Emociona de veure aquesta xifra, de saber-te llegit 65.000 vegades en els teus 850 articles publicats en aquest blog, una fita que no podia ni sospitar el mes de juliol de 2005 quan començava aquesta aventura d‘escriure, de descriure, d’analitzar, en tot cas de deixar que els teus pensaments aflorin i deixin de pertànyer-te per passar a ser propietat de la xarxa, ja ho diuen que només ets “amo” dels teus silencis, que n’hi ha us ho ben asseguro.

Gràcies, per exemple a en Marc Vidal, el promotor de l'encontre "catosfera" que en refereix com un dels 50 principals i em descriu com: “L’Albert Balada edita el seu diari digital des de juliol de 2005. Tot i que la seva vinculació al PSC determina molts dels seus raonaments, cal destacar la seva preparació en politologia i la seva capacitat d’abstrair-se per analitzar objectivament la realitat”.


Gràcies també a la candidata del PSC per Barcelona al Congrés dels Diputats en aquestes elecciones generals '08, Carme Chacón , a qui des d'aquí desitjo molts d'èxits i als organitzadors de la seva web per la consideració d’enllaçar-me com la seva gent.


I a tots aquells que al llarg de tot aquest temps m’han enllaçat, o m’han enviat comentaris per amplificar el missatge d’aquest blog o per opinar o simplement per ser enllà llegint les meves histories quotidianes: també, gràcies, moltes i moltes gràcies.

Castelfranc


De vegades recerques móns perduts, referències que tens o t’imagines i acabes trobant anys després en aquells detalls que no vas saber percebre en el seu moment, molt probablement perquè la mirada, tantes vegades, ens condiciona la perspectiva en funció de tants de factors!.

A mesura que hom va sent conscient dels valors que ens calen, d’aquells principis que poden semblar intranscendents, hom pot veure, per exemple, en aquell temple com esdevé un símbol que et lliga a la familia i d’aquesta al món més versemblant on la llibertat es converteix en un codi en el que sustentar els valors fraternals que ens fan a tots els homes iguals.

Passejar per davant i recrear-te ara en aquella fotografia trobada, record d'una visita, anys ha, al Museu de prehistòria d’un poblet en mig del departament del Lot; enllà on els vells republicans van anar a parar un cop els feixistes francesos, propers a Vichy, els van deixar anar.

Els sentiments d’harmonia apareixen aleshores de la mà de les voreres asfaltades, dels porticons de fusta i de l’abraçada del teu fill, mentre sents com hi ha de quelcom de màgic, quelcom que algun dia et farà descobrir que hi ha presències que no deixen mai d’acompanyar-te, sensacions i misteris que t’aborden al llarg de la teva vida, experiències que t’acosten lenta però inexorablement a contemplar visions que s’esgoten, tot veint com la llum il·lumina semblances noves i distintes, com refermes els valors i com pots mirar amb la front alta tot allò que de vegades no és el que sembla.

T’asseuries en aquell banc de pedra blanca, contrastada amb la pedra de cantera que dibuixa els perfils de les cases, a gaudir d’aquell sol que penja de les parets centenàries i deixa les ombres morir lentament, sense cap núvol que destorbi la mirada, només aquell blau que també algun dels teus va contemplar, és en un moment, un instant que només a tu et pertany, quan descobreixes que els seus principis son els teus i que en tu perduren i que només t’és permès de transmetre’ls al teu fill, sense discursos grandiloqüents, sense pompositat afegida, conscient que són valors que no abunden i manta vegada manquen, però també amb el convenciment que els comparteixes amb la bona gent, amb els homes bons que es recreen en el bé com a fi últim, però també com a principi.

És aleshores quan somric plaent a la vida que et permet trobar aquests moments i em sento feliç de poder ser feliç, malgré tout...!

Una cita: Περὶ ὕψους


Una de les obres més destacades en l’àmbit literari de l’antiguitat grega, juntament amb "La poètica", d’Aristòtil, és « sobre lo sublim » (Περὶ ὕψους ), on un autor desconegut ens diu que:


"hi ha cinc vies per a arribar a la sublimitat: els grans pensaments, les emocions fortes, certes figures de la parla i del pensament, dicció noble i disposició digna de les paraules”

Compartir el bé


El pensament es defineix a partir de les minúscules freqüències que transmeten els connectors que ens fan interpretar la percepció que tenim de les coses; percebre aquella recepció d’allò que en la nostra consciència es determina a partir de valors i convencions, a partir del desenvolupament del coneixement, del saber, com de la racionalització de les coses, de l’alliberament permanent de les essències del no bé, per esdevenir portador del material genètic primigeni amb el que vam ser dotats tots els éssers vius: l’instint de supervivència que no pot encarnar en ell cap altra dimensió que no sigui la de compartir el bé.

La necessitat enverina tot valor intrínsec, degenera les ments i s’apropia dels proïsmes que perden fins la seva pròpia dimensió del ser, la seva única dimensió, per altra banda, els fa esdevenir simbions manipulables i estèrils a l’evolució humana que hauria de partir del coneixement, l’experiència i l’estudi i poc poden poden aportar, sinó és a pensar de nou en el valor del bé i defugir de la seva falsa consciència.

diumenge, 13 de gener de 2008

Una Cita: Ion de Chios


Ion de Chios va viure a l’entorn del 490 a.c. fins al 420 a.c., va ser un poeta tràgic i líric, al temps que cultiva la filosofia com també l’astronomia. Aristòfanes (La Pau, 832 i ss) li dona el sobre nom de “astre del matí” en al·lusió als primers versos d’un dels seus poemes, sens dubte una tragèdia. Va ser contemporani de Pericles, també de Sófocles, Eurípides i Esquilo i va ser amic de Sócrates. A la foto un racó de Chios, el lloc del poeta Ion, extret de la pàgina www. greece.org


Principi de Poema

Esperem l’estrella del matí,

Que viu en les tenebres però qui

Ens anuncia amb les seves ales blanques, el sol..



Quan un poeta és mort


Quan mort un poeta, el vent xiula en el silenci maldit de les paraules que entristides li giren l’esquena al sentit i s’omplen en la sintaxi de llàgrimes, perquè la mà ja no dibuixarà grafies i llegirà com qui guixa l’encerat d’una classe amb mil nens àvids de conèixer el canvi que produeix aquella coma en el llenguatge. Quan mort un poeta, el millor record és llegir la seva obra, en la quietud magnífica del pensament abocat des del misteri mateix de la creació. Quan mort un poeta, mort una mica del tot. Quan mort un poeta, com deia la cançó tots els seus amics ploren i busquen un lloc per enterrar-lo entre els camps de blats daurats i les roselles vermelles, mentre el món sencer plora.

Ha mort Àngel González que deia d'ell mateix: "que fora de les biografies serioses és aquell senyor que camina al nostre costat quan passegem pel parc, no usa vestit de poeta ni té estàtua de pedra, perquè a les estàtues no els escauen bé les ulleres, i perquè no!, senzillament..". Un enllaç amb el seu poema "Elegido por aclamación" que publica la biblioteca Cervantes virtual.

i la seva veu com a testimoni de la historia

Powered by eSnips.com

La baixa moral o la immoralitat a seques


Blair i Sarkozy al Consell Nacional de la UMP (Unió per a la Majoria Presidencial), on l'ex premier britànic ha afirmat davant dels consellers (font Le Monde):

“Aux Etats-Unis je serais démocrate, au Royaume-Uni, je suis travailliste, en France je serais.... probablement au gouvernement" (Als Estats Units jo seria demòcrata, al Regne Unit, jo sóc laborista, a França jo seria...probablement al govern)


De la Foto de les Açores, passant pel JP Morgan Chase and Co., al suport a Nicolàs Sarkozy en les municipals franceses. En mala hora llegiria Tony Blair “La tercera via” del sociòleg britànic Antony Giddens.






dissabte, 12 de gener de 2008

La lògica de les coses

La mobilitat social ascendent i descendent de la teoria clàssica escenificada en un ascensor

La lògica de les coses apunta sempre la necessitat de la recerca del saber, de la cerca de l’instint per a esbrinar el tot o la part, les essències mateixes del que ens envolta, per poder configurar una societat en la que els conceptes holístics no siguin precisament aquells que determinin les responsabilitats futures ni els ancoratges en els que ancorar cada un dels membres de la mateixa.

Segurament la interpretació de la lluita de classes, entesa a partir del determinisme científic, té alguna cosa a dir malgrat la conceptualització hagi quedat desfasada i els models d’estamentació de la societat segueixi paràmetres diferents als que van configurar le societats dels segles XIX i XX; és important que la consciència de classe, a partir dels nous ítems pugui ser assumida de manera clara pels components de la mateixa deixant de banda aquelles estructuracions artificioses fruit més dels objectius del màrqueting i del mercat que de la veritable anàlisi de la societat, tant des del punt de vista antropològic com des del punt de vista sociològic.

Descobrir doncs que la majoria de la societat composa un estament anomenat classe obrera, segurament distinta de la classe obrera fabril, fordista que va definir la classe obrera o baixa que ens interpreten els grundiβe marxistes per englobar tot allò que el “desarrolisme”, que els “new deals”, ens van configurar com una classe mitjana, que alhora nodria tot l’estament menys adinerat de països com els nostres, els moderns “sans coulottes” no hauria de ser cap sorpresa, seria doncs descobrir uns models en els que aquesta nova classe obrera es contrapesa a dues classes; la nova classe mitjana que configura la classe corporativa, aquella que sense ser titular dels mitjans de producció executa les polítiques com si detentessin aquests mitjans i el diferencia de la classe obrera unes altes rendes, encara derivades del treball, si el valor afegit de les seves rendes poden ser considerades així; aquesta classe comptabilitza la seva existència amb la tradicional classe alta, que no deriva de valors polítics sinó econòmics, configurant un estament detentador de la major part de la riquesa real i efectiva.


Aquesta és la lògica de les coses que ens configura una societat nova, ligada a determinats ítems com ara l'estabilitat econòmica, l'estabilitat presupostària, l'estabilitat de preus i l'estabilitat inflaccionista, afectats tots els criteris anteriors per l'estabilitat financera sota regulació efectiva del banc central europeu i els bancs centrals dels respectius membres de la Unió. En aquest context una bona gestió computable en base a la comparança amb el creixement PIB i PNB, ens determinen la qualitat d'una gestió gubernamental ara que seran convocades noves eleccions. Siguem optimistes, mirem en positiu, sense oblidar la lògica de les coses i que les bledes no cotitzen en borsa.

Bibliografies

Las nuevas clases medias. (ISBN 8422940132). Tezanos, José Felix. Educusa. Madrid. 1973

Escuela, Ideologia y Clases sociales en España ( ISBN 8434416727) Lerena Aleson, Carlos. Ariel. Madrid. 1976

Las clases sociales nuevas aproximaciones teoricas. Val Burris, Philippe. Swedish Agency for Research Co-operation (SAREC)". 1993

Estratificación social y desigualdad. Harold R. Kerbo. Mcgraw-Hill. Madrid. 1998

Una cita: Pierre Lévy


Sense barrera semàntica o estructural, la xarxa tampoc esta fixa en el temps. S’unfla, es mou i es transforma permanentment (1)



(1) Lévy, Pierre. “Cibercultura. La cultura de la societat digital”. Anthropos Editorial, Rubí (Barcelona). 2007. Pag. 133.

Sense saber


Volia navegar pels cels de les paraules, sense saber que la seva significança envoltaria aquella plàcida tarda, on les lletres havien sortit a volar, escalant aquells cims que, saberuts, albiren a configurar qualsevol paradigma que es preui, saltant d’un lloc a un altre, com llebres esporuguides que ressegueixen aquella olor penetrant que deixa traça i navega per l’olfacte, definint-hi l’espai que s’ofereix a la vista. Volia volar acompanyat de sons i d’intel•lectes en permanent aprenentatge a l’entorn de l’arbre del saber que ofereix fruites madures que omplen de saviesa. Volia, però va descobrir que tot plegat és un somni, com una gran partida d’escacs en la que canvies permanentment de jugador, de color i que tan prompte pots ser el rei com el més humil dels peons en aquesta gran jugada còsmica que és el destí, com és l’atzar, amarat de voluntat saberuda, amarada d’esperança, tanta com d’il•lusió regalima el tauler.

dijous, 10 de gener de 2008

Una cita: Ortega y Gasset


"Qui vulgui ensenyar-nos una veritat, que no ens la digui: simplement que faci al·lusió a ella amb un lleu gest, gest que iniciï en l’aire una ideal trajectòria, fent-nos lliscar de manera que nosaltres mateixos arribem als peu d’aquesta nova veritat"



José Ortega y Gasset, 1883-1955, Filòsof , assagista, professor

Distància


Afrontar la racionalitat i el raciocini visceral al que ens aboca el mercantilisme barat, fruit potser el menysteniment de la cosa pública amarada de la gestió de poder, com qui juga una partida de mus, durant tants anys, ens descobreix una distància curta, no pas llarga, com aquella que descrivia en un post no pas tant antic, on deia que les bledes no cotitzen en borsa, segurament, com apuntava avui Antoni Franco en un programa d’audiència de la televisió catalana, segurament el nivell de politització dels mèdia, com de la gent que es dedica a la política, no és ni de bon tros el nivell del ciutadà mitjà al que preocupen, raonablement, coses més banals, que podrien semblar fútils a bona part dels prohoms de la pàtria, però, a cas no forma part això, el dia a dia normal i corrent de l’existència mateixa, o és que en la cursa d’obstacle ho hem oblidat, hem oblidat que la microeconomia, de vegades, no té res a veure amb la macroeconomia i es guia per dinàmiques diferents?

dimecres, 9 de gener de 2008

Sociologia, segons Unamuno


Diu, Unamuno, Don Miguel de Unamuno a propòsit dels seus “apunts per a un tractat de cocotologia[1] , "que la primera qüestió que sorgeix, com en la sociologia, és la composició semàntica, fruit de dues paraules, una llatina i una grega, un hibridisme que va servir com a fort argument en contra de la nova sociologia", com també hi ha arguments més peregrins i menys científics contra la ciència política. Continua dient Unamuno que no hem de dubtar respecte de la importància del nom, importància, diu “ tal que precisament lo més greu d’una idea u objecte és el nom que li hem de donar. Refarem aquell absurd aforisme, diu, de: "le nom ne fait pas à la chose" ( el nom no fa a la cosa). Sí, el nom fa a la cosa i fins i tot la crea”



De Unamuno, Miguel. “Amor i Pedagogia”. Alianza Editorial. Quarta reimpressió. Madrid. 2006. pag. 189.

Tremolor


La imatge: "oeil triste", original de Maruku. 2005.

Aquella mirada, penetrant, aguda, amb els seus ulls negres i aquella tremolor que li recorria el seu cos menut, ros, demanant ajuda; la tristor planava per l’aire aquest matí d’hivern, com un clam de tendresa arrecerat a la porta, cercant aixopluc, cercant una mà amiga…Mai com avui havia sentit tant de dolor amagat darrera les ninetes indefenses d’un ésser viu, tanta pena, us ho ben juro…tanta pena....tanta impotència....

dimarts, 8 de gener de 2008

Una cita: Miquel Iceta


"La resposta a la pregunta quin és l'objectiu del PSC en les properes eleccions generals és tan senzilla com rotunda: governar Espanya".[1]


Records


Mirar el color dels arbres, sense fulles, orgullosos, guaitant el cel, abraçant aquella boira que es repenja sobre les branques nues. Veure clarejar el dia, mentre el riu fa un gran badall, els ànecs somnien alejades ribes de llunyans cabdals. Les olors dels camps humits i l’ordi en sega, barrejades amb aquella de vainilla que tot ho impregna, vestien el despertar de la ciutat que transitava, encara lenta, sobre les llambordes dels vells camins, acabats de regar.

dilluns, 7 de gener de 2008

Política II


Les discussions sobre religió acostumen a ser les més farfalloses, fonamentalment perquè aquells que entren en aquesta dialèctica mai afronten el problema de la mateixa perspectiva i amb tota probabilitat estan condemnats a entendre la teogonia des d'àmbits diferents. Certament el sol fet de creure ja pressuposa a l’igual que el fet de no creure l’acceptació ideològica de una determinada reserva mental que determina unes valoracions concretes sobre el fet transcendent en si mateix, de manera que les essències mateixes de la credibilitat teogònica esdevé una discussió banal si s’entén que des del temple sempre es faran les interpretacions adequades perquè son els lectors del llibre i per tant de veritats revelades i indiscutibles, possiblement altres interpretacions més tranquil·les podrien aportar diferents accepcions i fins i tot diferents posicions sobre el tema, però, ailàs, quina és la seva capacitat d’influència sobre el valor del fet teològic?

És evidentment, doncs, que si algú apareix en la perspectiva política afrontant una veritat revelada com a última, negant a més tota evidencia evolucionista, aporta unes dosis de fanatisme que defineixen per altra banda una part de la societat, difícilment la política resulta aliena a les característiques de la societat mateixa en la que hom neix i en la que hom es reben tots els ímputs. Però quina anàlisi per fiable i científica que sigui ens permet de discernir la possibilitat de l’establiment del missatge com cleaveage determinador d’una determinada opció política?. Segurament els ítems i els valors socials a tenir en compte en les contingències analítiques, amb tota probabilitat, passen per alt alguna variable que determini adequadament un perfil social que ens faci acceptable la determinació de tendències, per tant sempre es va a la barreja de criteris quantitatius i qualitatius per arribar a concrecions poc científiques i provades, que no ens deixen veure en l’horitzó de les abscisses un resultat fiable.



Teogonia

f. [AN] [LC] Conjunt de mites sobre l’origen i la descendència dels déus.

Teologia

1 f. [FS] [RE] [LC] Doctrina sobre Déu, els déus o el diví.
2 f. [RE] Disciplina que estudia metòdicament els continguts de la fe cristiana.
3 [FS] [RE] teologia apofàtica Teologia negativa
4 [FS] [RE] teologia filosòfica Teodicea .
5 [FS] [RE] teologia mística Part de la teologia que tracta de la mística.
6 [FS] [RE] teologia moral Part de la teologia que estudia la moral cristiana.
7 [RE] teologia natural Teodicea .
8 [FS] [RE] teologia negativa Teologia que, en parlar de Déu, no diu el que ell és, sinó el que no és.

Cleaveage

es refereix a una divisió o separació de la forma. El seu ús és dependent en gran mesura del context cultural

diumenge, 6 de gener de 2008

Política


Un any en el que el món elegirà al seu president, al dels Estats Units, que serà nomenat a principis del 2009, aquesta és un procés electoral veritablement important; com expliqueu sinó que el procés d’elecció de delegats, que no és més que això el caucus d’Iowa o les primàries que tindran lloc a New Hampshire, per a les convencions nacionals de dues de les candidatures que poden presentar-se, generin tant d’enrenou?.

El convenciment que les eleccions nord-americanes, amb tota la seva parafernàlia mediàtica però també una mica d’espectacle com tot el que toca el màrqueting, ens són absolutament importants, és una raó obvia. És un fet evident com aquest procés pseudelectoral ens permet de veure en aquest model complex i on no participa pas tota la ciutadania, com tampoc no ho fa en els processos directes d’elecció directa, processos cars, econòmicament parlant, quina podria ser la tendència, quin el reflex ideològic de la ciutadania de la primera potència mundial.

Observar el procés electoral dels nord-americans ens permet de veure quins són els imputs que se’n deriven després de “tot el que passa”; ens permet de veure què, com i qui sufraguen els grups de pressió i d’interès, i ens permetrà de veure, més endavant, després de les nominacions en un procediment electoral on les minories no tenen res a dir, com i quin ha de ser el seu pes polític per a decantar finalment el procés amb els suports finals als candidats cap a la casa blanca.

Perquè desenganyem-nos el sistema no és bipartidista d’inici, però si de principi atenent a un tercer partit els independents, donades les característiques del model de partits i de militància que està a l’ús en els estats units i en tot cas on el tribunal suprem decideix finalment; És una manera d’entendre la democràcia, on per exemple el vot deixa de ser secret al caucus d’Iowa, perquè m’entengueu.


Article enregistrat per a Onda Cero el 07 de gener de 2008.

divendres, 4 de gener de 2008

Madeleine

Sentia esmentar el seu nom, de vegades en la vella casa del terra roig, com una cançó amb sóns de guitarra, aquella vella guitarra espanyola que l’acompanyava pel Lot, als cafès, on la cadira de fusta li feia de tot un tot, mentre cantava aquella cançó de bressol que tant estimava. Escoltava jo, de vegades una melodia que se’m feia francesa, pels ritmes, però potser també perquè l’imaginava, a més, acompanyada pel diatònic, repiquejant sobre aquella barra de bar, on el Pastís esperava amb els sucrets i l’aigua freda: C’était une fois… assegut a la seva butaca preferida, repenjat sobre el seu bastó de traç senzill, calat sempre amb la seva boina, amb aquell aire d’intel·lectualitat republicana que sempre tenia, recordant, mal que bé aquella bella història d’amor i aquells seus ulls oberts, de la nina inquieta, que ell tenia sempre en remembrança.


Tot repensant Pessoa


Recordo el pujar lent del tramvia groc, vell, ple de gom a gom, de costat a costat pels estrets carrerons de Lisboa, remenant els pendents i serpentejant els turons que guaiten l’entrada “do teixo” al mar, en el que plàcidament es dóna com qui desdibuixa la seva essència; em sembla encara poder veure en el meu imaginari personal, aquell home prim de barret enorme i abric fosc, recreant-se en la lectura amarat sobre la taula d’un cafè, mentre l’olor del peix fregit a les voreres sobre el carbó, recreava l’ambient d’una metròpoli en decadència. No se, us ho ben juro, que m'ha portat avui a recordar Pessoa, Fernando Pessoa, potser per una cita seva que em sembla d’una intensitat evident:


"la funció darrera de la crítica és que satisfaci la funció natural de desdenyar, el que convé a la bona higiene de l’esperit..."[1]



[1] Pessoa, Fernando (1888-1935). Del “Llibre del desassossec”. Lisboa 1.982. Compendi d’apunts, aforismes, divagacions i fragments del diari que va deixar en morir.

Recordant Teognis de Mégara

Ens deixà escrit al 520 a.c. aquest poema significat dins de la posia lírica grega arcaica

L’esperança és la única deessa que habita entre els humans,
Les demés van marxar, deixant-la enrera, a l’Olimp.
Se’n va anar la confiança, gran deessa, se’n va anar dels homes
El seny, i les gràcies, amic, van deixar la terra.
Ja no hi ha juraments de fiar entre humans ni justs,
Ni ningú demostra respecte als déus eterns;
S’ha extingit el llinatge dels homes pietosos; ara
Ni normes legals coneixen ni encara la pietat.
Més en tant que un viu i veu la lluentor del sol,
Conservi pietós la seva fe en la divina esperança,
Resi als déus i, en oferir-los les engreixades cuixes,
En els seus sacrificis invoqui, al començament i en acabar, l’esperança.
Guardis sempre del torbat discurs dels homes injustos
Que, sense cap recel del ser dels déus eterns,
De continu als bens d’altri la vista dirigeixen,
I estableixen infames arranjaments amb ruïns propòsits.

Felicitat


Ideograma japonès de la felicitat.


Com a cavall del vent i la tempesta, com qui guaita les sagetes que deixa caure el núvol ennegrit regalimant-te la cara, mentre et deixes portar pel somni cap a les arrels mateixes de l’existència, així és com cerques de vegades aquella sensació de felicitat que t’ompli només per un segon la vida, deixant que el pensament voli en la llibertat de l’ànima com una fulla alliberada pel vent. És com si el món fes una aturada, un instant i tot quedés en silenci, un silenci absolut i permanent que ho embolcalla tot fins el més mínim soroll, tot en silenci.

dijous, 3 de gener de 2008

Una cita: Li Xun




L’esperança no és ni una realitat ni una quimera, és com els camins de la terra: sobre la terra no hi havia camins, han estat fets pel gran nombre de caminants (1)






(1) li Hsûn, també conegut com Li Xun, escriptor xinès del segle XX

dimarts, 1 de gener de 2008

Una cita: Odysseas Elytis


El poeta ha de ser generós. No voler perdre ni un instant del seu suposat talent és com no voler perdre ni un dracma dels interessos del petit capital que t’ha estat donat, però la poesia no és un banc. Si un text s’escriu, es comunica als demés, tant millor. Sinó, no importa. Allò important és l’antiservilisme, la intransigència, la independència. La poesia és l’altra cara de l’orgull. (1)




(1) Odysseas Alepudelis, dit Odysseas Elytis, Premi Nòbel de literatura 1.979


Interpretar


Trencant la nit quan comença la matinada, aquella en que has estat castigat sense veure les campanades de l’antiga presó, qui la recorda…condemnat a beure’t aquell cava que no cal ficar a la nevera, fora al balcó que gela també refreden les coses i els ànims posats a dir, mentre un dit de gebra llença lluentor en l’aire sobre el metall dels cotxes adormits a l’asfalt que ennegreix encara més la nit. Veus com s’il·lumina als acords de nous instruments d’aquella nova generació que ens ha fer de reconèixer la revolució tecnològica com a vital, com gestionen les llums d’aquella torre que tan ens assembla a la de la city de Londres, posats a dir, en la modernor de les interpretacions segurament, estranyes similituds, intertextualitat ho va batejar una escriptora, recordeu?.

Obrim els ulls quan tot just la ciutat s’adorm posat el dia i els carrers en el seu lloc, sota aquell tel blanquinós que transforma l’aire gèlid i humit en fredor característica dels nostres hiverns d’interior a la plana, que ens allunya del regal del sol de l’hivern i te n’adones que tu encara no has fet la teva declaració d’intencions per aquest nou any que comença, com si l’atzar o el fatalisme no poguessin desfer tot aquell que pretens de fer més que els homes, per molt que ens creguem senyors de les nostres vides i deixes de pensar-hi; retrobes com cada any aquell concert vienès, el que veuen, com deia el narrador, tantes persones que només veuen un concert l’any, aquell, asseguts amb una tassa de camamilla a la mà, per la ressaca, sense el rigor de l’etiqueta.

I comença un nou any, amb l’incertesa que el futur només el coneixen els déus, perquè els homes poden predir el passat i els savis interpretar el present com ens va dir Plató, però amb el convenciment que aquest és un hivern fred, molt fred, com toca; sec, molt sec, molt més del que toca potser, i poca cosa més, però també sabent que som posseïdors d’un senda llarga que recórrer, com aquell camí de ferro que va descriure una historia, amb portes i finestres alternes que ens donen llum a la banda esquerra i aquelles roses acabades de collir i embolicades en paper d’estrassa, per no danyar-les, d’aquell roser sense flors que cal tornar a plantar i acurar amorosament, amb la tendresa de la mà amiga...

Desiderata

Alliberar els sentits de l’indòmita feresa de l’ànima que cavalca com esperitada, per resseguir la sendera calma de la llum que ens do la vida