dijous, 28 de febrer de 2008

Esperit de llum


Veure la llum. El privilegi de saber que la paraula, com el signe, respon al senyal universal del bé, del bé com a principi, del bé com a valor, del bé com a experiència, del bé com tot allò que t’ha de definir en la teva interacció social, malgrat tot plegat pugui semblar una simfonia monocorde i acrònima difícil d’entendre, com aquell discurs eteri; el fet de saber-te prop de la llum, en sintonia amb el que t’envolta, amb el somriure permanent que et permet descobrir en els ulls del teu interlocutor aquella expressió que et parla de mons personals i íntims a compartir i alhora a fer de tot plegat un principi i un final, et fa saber que tot és tot , com aquella α i aquella ∞ que ens apropa una mica més, només una mica, a la nostra essència humana, a l'eternitat en un temps, com un somni, el mateix que ens transmet Max Ernst, potser...........


Us a sona?


Us a sona?: “Los informes parlamentarios no disimulan que la delincuencia es originada en gran parte por la inmigración. Los extranjeros, que no constituyen oficialmente más del 7 % de la población, representan el 31 % de la población carcelaria”. Forma part del discurs de Mariano Rajoy, però ho va dir Jean Marie Le Pen a Yvetot sobre el tema de la inseguretat el 27 de gener de 2007.

Us a sona? “No es suficiente proponer un contrato de integración incorporando un buen conocimiento de la lengua….. Se debe tener en cuenta un conjunto de elementos culturales, sociales y lingüísticos que revelen inmediatamente el éxito en la inserción (de los inmigrantes) en la sociedad …..o por el contrario, un fracaso patente”. Ho diu Mariano Rajoy, però forma part del programa electoral del Front Nacional francès a les darreres presidencials.

Us a sona? “La principal causa de la inseguridad reside en la inmigración…y que se ha transformado en un incremento de la población inmigrante por el reagrupamiento familiar…..y la apertura del derecho de asilo al mundo entero…, que se han transformado en un coladero”. Forma part del discurs de Rajoy però també ho deia el FN de J.M. Le Pen tot just fa un any.

Us a sona? “Quiero orden, control, ley, integración y que los derechos de los españoles no se vean perjudicados por los derechos de todos los demás. No puede entrar todo el mundo que quiera sin control, porque no cabemos” (Mariano Rajoy. EL PAÍS, 28.02.08) Això també forma part de l’ideari del Partit Republicà i del Partit Democràtic Nacional de la República Federal d’Alemanya en les seves campanyes contra l’asil dels immigrants, amb expressions com : “Das boot ist voll!” (El vaixell és ple) i aquests dos partits son valedors de l'esperit nazi a la RFA.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Les tres paraules

Llegiu en el discurs final del candidat socialista les tres paraules revolucionàries que donen sentit a tota política de caire social, a tota política de progrés, a tota política on l'individu passa per ser ciutadà i no sùbdit dels poders públics i del context global: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquest vídeo inclou tres parts, la intervenció final del primer debat, el del dia 25 de febrer de 2008 a l'Acadèmia de la Televisió, i les alocucions finals dels dos candiats, el del partit popular i el del partit socialista.


dilluns, 25 de febrer de 2008

Notes IX: L'audàcia del somni


El pensament, el model de les qüestions que els ciutadans es plantegen creen a l’entorn de les idees uns entramats en xarxa que els científics socials intentem de desvetllar, sorpresos, de vegades, de com evoluciona tot plegat i de com el model de societat, que encara empra valors del segle anterior, evoluciona vers un model d’individualitat ancorat en paràmetres col·lectius, distints de la consideració del conglomerat social com un tot cohesionat. El valor intel·lectual en la aportació política ens la definia recentment Carles Duarte en la seva columna setmanal al diari Segre. Duarte acaba dient:


“S’ha perdut l’audàcia del somni, devorada per l’immediatisme. I els intel·lectuals es refugien en l’esperit crític, mentre la gent es mira cada cop més escèpticament la política”


Potser aquesta veritat irrefutable del poeta i lingüista ens obliga a més d’un a valorar la nostra aportació, quin és el paper en definitiva que a determinats especialistes ens ha de tocar jugar veritablement en aquest tauler d’escacs, en el que es gestiona els instruments de l’Estat a partir de les aportacions de la dialèctica i el debat.

diumenge, 24 de febrer de 2008

Sensacions, sentiments, emocions....


Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....

Liberté

"A les meves llibretes escolars, al meu pupitre i en els arbres, en la sorra, en la neu, jo escric el teu nom. A totes les pàgines llegides, en totes les pàgines blanques, pedra, sang, paper o cendra. Jo escric el teu nom. En les imatges daurades, a les armes dels guerrers, a la corona dels reis. Jo escric el teu nom. A la jungla com al desert, als nius, a les emboscades, en els ecos de la meva infantesa. Jo escric el teu nom. En les meravelles de les nits, sobre el pa blanc de cada dia, en les estacions enamorades. Jo escric el teu nom. Sobre els draps blaus, a l’estany on el sol lluenteja humit, en el llac on viu la lluna. Jo escric el teu nom. Sobre els camps a l’horitzó, a les ales dels ocells i en el molí de les ombres. Jo escric el teu nom. Sobre cada sospir de l’aurora, en el mar amb els vaixells, en la muntanya desafiant. Jo escric el teu nom. A l’escuma dels núvols, en el suor de les tempestes, sobre la pluja menuda i fina, sobre el vitrall de les sorpreses, en els llavis amatents, ben a sota del silenci. Jo escric el teu nom. En els meus refugis destruïts, sobre els meus fars esclafats, sobre els murs del meu enuig. Jo escric el teu nom. En l’absència sense desig, en la solitud nua, sobre els sons de la mort. Jo escric el teu nom. En la salut revinguda, en el risc desaparegut, sens esperança ni record. Jo escric el teu nom. I pel poder d’un mot, jo recomenço la meva vida, he nascut per conèixer-te, com per nomenar-te: llibertat.”[1]


[1] Éluard, Paul. “Poésies et vérités”. Ed. Minuit. París 1942. Traduït per Albert Balada de la versió en francès.




Missatge clar, transmissor.

"L’evocació dels elements del missatge que busquen més una comunicació directa amb l’intel·lecte que amb els desitjos de compra (versió propaganda publicitària) han contribuït sobremanera a dimensionar novament l’efecte de contacte entre les forces polítiques i l’electorat en general per una part i l’electoral potencial de cada un dels nínxols polítics en qüestió................L’evolució dels missatges polítics evidencia també l’evolució de la societat, la maduresa en el terreny polític abasta ja les nostres societats, quelcom que no pot mesurar-se però que existeix en la forma i en el fons dels missatges electorals, els que sense lloc a dubtes tenen un caràcter marcadament polític-partidistes i repetitiu al llarg del cicle electoral de que es tracti.”[1]

dissabte, 23 de febrer de 2008

Homenatge i honor a la veu subversiva

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Poeta, narrador, assagista i dramaturg. És considerat un dels màxims experts internacionals sobre l'obra i la personalitat de Picasso, de les quals ha fet estudis que han estat traduïts a una desena de llengües. Juga un paper important en la represa de la literatura catalana de postguerra com a creador i editor de la revista Poesia i organitzador de recitals. Ha traduït obres de Rimbaud i de Balzac, entre d'altres. Ha recollit l'obra poètica a Poemes de l'alquimista, i les proses sobre art i literatura a Quaderns de l'Alquimista. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb la Creu de Sant Jordi (1989), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1999) i el Premi de la Crítica Serra d'Or d'obres completes (2006).

ORIENT[1]



"A l'Orient de la vida me'n vaig.

Viure en el Somni és viure en el món.

El meu camí me l'enlluerna un raig

de llum d'absència, d'éssers que no són."






[1] Palau Fabre, Josep (1.917-2.008) Poema de la serie "epigrames daurats" escrits la tardor de 1.936, dins de l’apartat "l’aprenent de poeta" de la obra “Poemas de l’alquimista".



Notes VIII: Llenguatges


Els ulls, et deixen testimoni d’allò que la llum ens reflecteix en les retines maldestres com una ombra a la que hem donat nom, com les ombres que una a una lluentegen en el nostre senderi virtual; canviar els vidres d’aquelles ulleres que matisen aquella visió que els anys tornen dificultosa, podria resultar la solució a veure-hi autènticament bé, Autènticament? Realment? Veritablement? Potser tancar aquelles parpelles petites, descansar en la foscor que t’omple el sentit i et comença a deixar descobrir sensacions distintes, diferents, amanides amb aquelles olors que desperten sentiments adormits en els racons recòndits de la ment, mentre els sons del silenci acaronen aquella foscor que ha pogut omplir de llum tota la buidor que les ombres diàfanes no omplien, en seria la solució.

Escoltar les músiques del vent i sentir-lo fregar la teva cara, sense veure’l, és clar, esmunyint una a una les seves notes per entre els plecs de la teva pell, com acaronant un llibre se’t poden descobrir nous paisatges, nous episodis a viure en les essències mateixes dels principis que la vida ens ofereix com quelcom de nou. Obres els ulls a aquells espai en blanc en el que s’hi van escrivint maldestrament els símbols, les grafies, els sons, els fonemes, totes aquelles lletres que, com agafades de la mà, es recullen en elles mateixes per expandir el llenguatge fins a l’infinit mateix dels diàlegs permanents, dels diàlegs amb la vida mateixa, encara que tinguis, i encara, els ulls tancats a les ombres que caminen entre els homes.

Notes VII: el poder de la raó


Per ilustrar aquest post utilitzo l'obra de José Càrdenas Aceves :"Silla/Ser"


Algú em va dir un dia, que quan mirava la terra, trobava les mirades de tots aquells que se la miren com tu i com jo; com la mirada de tots aquells que protesten, com la mirada de tots aquells que es conformen, com la mirada de tots aquells que viuen en l’atmosfera de l’optimisme i de la justícia.

Algú també es va declarar enemic de les guerres i les passions, perquè va considerar que el poder, l’autèntic poder el tindrà sempre la raó, i aquesta elimina les trinxeres i ens permet de créixer per mirar, com cal....

dimecres, 20 de febrer de 2008

Equipatges


Per ilustrar aquest post, un fotografama del film "le chien andalou" de Luis Buñuel


De vegades el monstre que portem dins, aquella fera alimentada amb els infortunis i delida per les misèries i els capricis de la vida, com per les formes desvirtuades de l’existència, no se’ns presenta a la vista confonent-se amb models de prudència i misteri, aquell somriure potser maliciós o la mirada ingènua teatralitzada ens fa reinterpretar, malinterpretar l’autèntic sentit de tot plegat

L’espai es desdibuixa, perquè aquella ària esplèndida com murmuri en l’aire dels sons melodiosos resulta un pentagrama de motius sense sentit que desdibuixen el contrapàs dels somnis, aquells que arrelats en una interpretació ascètica de la realitat mateixa, quan les mans omnímodes de la saviesa arrabassada en fan del foc d’encenalls quelcom de normal.

Només amb el convenciment que el somriure és la medecina més efectiva davant de tot incivisme, que el silenci advoca un principi d’honestedat indescriptible, ens pot fer conscients de fins a quin punt la senda humana està necessitada del recurs al saber, al saber antic, al saber clàssic, aquell que fins a Plató es va transmetre de manera oral de mestre a deixeble, com quelcom eteri que pot fondre’s en la immensitat de l’univers del coneixement que els homes han de menester per a subsistir en el bosc de l’existència, arrossegant aquella càrrega que el temps en dóna d’experiència com un bagul que conforma el nostre únic i eficaç equipatge.

diumenge, 17 de febrer de 2008

Notes VI: Ideals clàssics i Diògenes de Sínope


Quan a la Grècia antiga s’estenia el ideal de la paideia[1] que portava als joves grecs a practicar la gimnàstica, la música i l’astronomia, entre altres disciplines per arribar a l’areté[2], el cínic Diògenes de Sínope, sostenia que, si es posés la mateixa força en practicar les virtuts morals, el resultat seria millor, menyspreant la majoria dels plaers mundans, afirmant que els homes obeeixen als seus desitjos, com esclaus als seus amos.


[1] Paideia (en grec παιδεια, "educació" o "formació", a la vegada παις, país, "nen") era, per als antics la base de educació que dotava als homes d’un caràcter veritablement humà.

[2] Areté (en grec αρετή) és un dels conceptes crucials de l’ètica i la política en la seva forma més elemental, és l’excel·lència o la perfecció.

Notes VI: Aprendre


Llegia avui per la xarxa que la tolerància és una virtut imprescindible per a la pau. Certament, aquest aforisme m’ha recordat, tanmateix, com aquest requisit, aquesta virtut, ens és exigible en la nostra diària existència, amb el nostre proïsme, de manera que siguem capaços d’acceptar des de les posicions més intransigents, fins als models més sinistres i complexos de fer política, aquells que es mouen en el silenci de la foscor, perquè la llum de l’esperança és una virtut que acabarà matisant els negres fins a fer-los grisos i aquests esdevenir blancs, com el gris que acaba veient-se blanc a través del mirall màgic de la càmera de la televisió.

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.

Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.




[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.

PAZ


dissabte, 16 de febrer de 2008

^


La blancor ressaltava amb aquell vermell lluent dels models d’escenari; el rostre en blanc i negre de la candidata per Barcelona i l’entusiasme de tanta gent disposada a sentir, també a escoltar, però per a gaudir en definitiva d’una estona de vibracions ens les que l’enginy per una banda, però també el recurs als sentiments, per l’altra, farien que els tovallons blancs i vermells del càtering, com un senyal es veiessin en l’aire d’aquella estança on tanta gent s’havia reunit com un cor espiritual a l’uníson.

El dia havia nascut lluent a la ciutat de Lleida, potser frescot, però un dia quasi primaveral, amb un sol que jugava a fet i amagar amb algun núvol que passejava per aquest dissabte encara d’hivern. Retrobar amics i coneguts, petar una mica la xerrada fora, a l’entrada, on els inflables servien de divertiment a la mainada i escoltar l'entusiasme, el valor de la paraula certa, l'impuls del cor del sentiment a la política.

El digital del diari Segre, diarisegre.com, referia així el contingut dels discursos :

Zapatero insta a CIU a què decideixi a qui recolçarà abans del 9-M

El president del Govern demana el vot dels lleidatans per fer front a les polítiques restrictives del PP

16-02-08 17:11 - El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ha instat a Convergència i Unió a què defineixi abans de les eleccions si recolçarà al PSOE o al PP. Ho ha dit avui durant un dinar-miting que ha tingut lloc als Camps Elisis de Lleida amb 2.200 militants i simpatitzants socialistes. Durant la seva intervenció, el líder del executiu espanyol ha demanat el vot als lleidatans per front a les polítiques restrictives del PP i per garantir els drets de tots els ciutadans.També ha garantit als lleidatans que el seu govern garantirà l'abastiment d'aigua arran de la sequera col·laborant amb la Generalitat. Zapatero ha estat acompanyat de la candidata del PSC, Carme Chacón a les generals qui també ha carregat contra el PP lleidatà dient que el seu candidat José Igancio Llorens no va fer ni farà res per Lleida. Per la seva banda la candidata al Congrès, Teress Cunillera, ha remarcat que Mariano Rajoy no ha tingut mai cap iniciativa important per a Lleida i ha indicat que gracies al PSOE, el problema de l'abastiment d'aigua sense necessitat del trasvassament de l'Ebre.


L'agència Europa Press, referia sobre l'acte, que:

9-M.- Zapatero pide a los votantes de CiU que elijan entre dar su apoyo al PSOE o al PP

LLEIDA, 16 (EUROPA PRESS) - El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, pidió hoy a los votantes de CiU, sin mencionar explícitamente a la federación nacionalista, que decidan el 9 de marzo si quieren votar al PSOE o al PP, y que no esperen a que CiU decida después de ese día a qué partido quiere dar su apoyo.


"Advierto, advierto que hay algunos partidos que dicen que van a esperar a después del 9 de marzo a ver si apoyan a Rajoy o me apoyan a mi. Yo les digo a los ciudadanos de Catalunya y de Lleida, que no deben esperar a después del 9 de marzo para decidir", aseguró Zapatero, en un mitin en la capital del Segrià al que asistieron 2.000 personas.
Insistió a los votantes que elijan directamente a quién prefieren. "Si prefieren un Gobierno presidido por mi o un Gobierno que representa retroceso, la derecha, y por supuesto una actitud que ha sido muy negativa hacia Catalunya", aseveró.
Aprovechó el mitin para pedir a los ciudadanos de Lleida que den un apoyo masivo a un Gobierno que, según él, "les ha respetado, les ha entendido y que está dispuesto a trabajar mano a mano, codo con codo, con Lleida y con Catalunya y con todos los pueblos de España".
Además de Zapatero, intervinieron la candidata del PSC por Lleida, Teresa Cunillera; la cabeza de lista por Barcelona, Carme Chacón; y el alcalde de Lleida, Àngel Ros. También estuvieron presentes los candidatos por Girona y Tarragona, Montserrat Palma y Francesc Vallès.
El PSC obtuvo dos diputados en Lleida en los comicios de 2004 en los que el PP perdió su único escaño, por lo que en estas elecciones ambas formaciones consideran la provincia de Lleida clave. Si el PP recuperara su diputado, el segundo socialista podría caer en unas elecciones muy disputadas.


L'agència EFE, diu al respecte:

Zapatero dice que necesita una victoria amplia en Cataluña

El presidente del Gobierno y líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, ha afirmado hoy que necesita una "victoria amplia" en Cataluña para frenar al PP tras advertir de que CiU no se define entre un PSOE que ha apoyado a Cataluña y un PP que ha ido "en contra" de los intereses y de la identidad catalanes.


Zapatero ha participado en una comida en Lleida, junto a unos 2.200 militantes y simpatizantes del PSC, en la que ha estado acompañado también de la cabeza de lista del PSC en las generales, la ministra Carme Chacón, y la candidata leridana Teresa Cunillera, entre otros dirigentes. Tras el mitin de esta mañana en L'Hospitalet de Llobregat (Barcelona), el líder socialista ha subrayado en Lleida: "Advierto: hay algunos partidos que dicen que van a esperar a después del 9 de marzo para ver si apoyan a Mariano Rajoy o a mí, y yo les digo a los ciudadanos de Cataluña y de Lleida que no pueden esperar a después del 9 de marzo, sino que elijan directamente". "Que elijan directamente si quieren a un Gobierno presidido por mi o uno con lo que representa la derecha, que ha tenido una actitud que ha sido muy negativa hacia Cataluña", ha agregado. Zapatero, que antes en L'Hospitalet se ha conjurado con el presidente catalán, José Montilla, a seguir trabajando juntos desde el Gobierno y la Generalitat al margen de posibles alianzas postelectorales, ha aprovechado su acto en Lleida para dejar claro que no quiere esperar a ver si cuenta o no con los nacionalistas catalanes tras el 9 de marzo para amarrar el Gobierno de España. Ante la actitud de CiU, formación a la que no ha citado explícitamente, Zapatero ha pedido a los catalanes que "no esperen", que se definan ya. Zapatero ha defendido su proyecto progresista y "de vanguardia", con políticas en favor de los derechos civiles y del crecimiento económico -ha vuelto a apostar por superar a Francia en PIB dentro de cuatro años-, y ha subrayado que quiere seguir cuatro años más en esa dirección contando con el apoyo de "la mayoría de los catalanes". En este sentido y para "tener una amplia mayoría en España y tener un Gobierno más fuerte ante una derecha que ha crispado y ha intentado desestabilizar", Zapatero ha admitido: "necesito una mayoría más amplia y es ante todo Cataluña la que me la puede dar, y confío en que me la dé el 9 de marzo".


El diari lleidatà La Mañana, en la seva edició digital publica:

Zapatero pide en Lleida el voto socialista para no tener que pactar

Lleida. Alfonso L. Congostrina 2008-02-17. “Hay algunos partidos que dicen que van a esperar a después del 9 de marzo para ver si apoyan a Mariano Rajoy o a mí, y yo les digo a los ciudadanos de Catalunya y de Lleida que no pueden esperar a después del 9 de marzo, sino que elijan directamente”, aseguró ayer el número uno de la lista del PSOE por Madrid al Congreso de los Diputados, José Luis Rodríguez Zapatero, en la visita de poco más de una hora que realizó a la capital del Segrià. Con esta afirmación quiso criticar la decisión de Duran Lleida. Sin nombrarlo ni a él, ni a la federación nacionalista, dejó caer esta perla en la comida-mitin, previo pago de diez euros, que tuvo lugar ayer en el pabellón número cuatro de los Camps Elisis. Además de esta afirmación, ZP, jugando en casa, no comunicó nada nuevo. Eso sí, cumplió con la promesa hecha a Iñaki Gabilondo en el off de la entrevista de Cuatro: “Nos conviene que haya tensión” y focalizó su “tensión/crispación” en tejer a críticas, trajes, chaquetas, camisas y chalecos contra Mariano Rajoy, Acebes y todo aquel popular que se le pusiera por delante.

Prueba de ello fueron afirmaciones como: “La firmeza de Rajoy es que los niños vayan a la cárcel. Eso no es firmeza ¿sabéis lo que es firmeza? (aquí el lector debería imaginar un coro de Quéeees entregados como música de fondo). Firmeza es, decir al presidente del país más poderoso del mundo que nuestras tropas se van de Irak (aplausos)”. Para Rajoy hubo una ración más de tensión/crispación: “No hay una derecha más a la derecha en toda la Unión Europea que la de Rajoy y el Partido Popular”. Tras pedir el voto, confiar en Lleida y prometer que si gobierna al final de la próxima legislatura “España superará la renta per cápita de Francia”, el candidato por Madrid se fue por donde había venido no sin antes recibir los abrazos y los “guapo, guapo” de los leridanos concentrados. Antes de la actuación de Zapatero fue el turno de Carmen Chacón. La candidata por Barcelona subió con un más que reconocible estado de gestación al atril y tras lanzar mil y un besos desde la tribuna se puso de lo más cariñoso, sin olvidar la tensión/crispación: “No he visto nunca a los del PP quererse tanto como nos queremos nosotros. Te queremos Jose Luis, con T de Talento, de talante, de te queremos”. Luego le tocó recibir a Jose Ignacio Llorens, la barcelonesa proclamó: “Aquí se presenta el mismo que prometió y prometió y no hizo nada. No debemos nada a la derecha. No es lo mismo un presidente que impulsa el Estatut que otro que lo intenta enterrar”. La candidata por Barcelona siguió con los piropos al jefe que la ha convertido en Ministra: “El PP quiso tumbarte por ser amigo de Catalunya. Iremos masivamente a las hurnas porque Lleida no te va a fallar”.El discurso de Chacón fue muy parecido al que previamente había efectuado la candidata leridana Teresa Cunillera que al igual que la Ministra de Vivienda se puso de lo más tierno: “José Luis tú sabes que yo te quiero desde hace muchos años. Te queremos porque nunca nos has fallado”. Y también dio un poco de estopa al PP: “Los populares tienen que resucitar a viejos candidatos (en clara referencia a Llorens) pero el PP no tendrá candidato por Lleida porque tenemos memoria. Si vuelven volverán a querer hacer el transvase del Ebro... No puede ser que las mujeres consientan que gobierne Rajoy el cual ha recurrido la ley de igualdad”.El alcalde de Lleida, Àngel Ros, fue el anfitrión y el que primero intervino. El alcalde de todos y cada uno de los leridanos, los que votaron a los socialistas, al PP, a CiU, ERC, IC-V... o no votaron directamente, el Paer en Cap de todos los ciudadanos dio la bienvenida a ZP con un: “Está lo bueno y mejor de Lleida hoy aquí contigo”. Ros también quiso participar del estado de tensión/crispación: “Sólo Zapatero permitirá que se despliegue el Estatut. No podemos permitir que gane alguien que no quiere el Estatut”. El alcalde hizo una predicción: “El PSC seguirá teniendo dos diputados y dos senadores y con el PSC volveremos a hacer a Zapatero presidente porque eso es bueno para Catalunya y para Lleida”.El aforo del pabellón número 4 de los Camps Elisis de Lleida superó las 2.000 personas y entre ellas se podía distinguir a alcaldes de otras poblaciones, ex alcaldes, concejales y socialistas.

dimarts, 12 de febrer de 2008

Descobrir....


A la foto una obra de Chema Madoz que s'exposa a des del 17/01/2008 fins al 30/03/2008 al Centre cultural metropolità Tecla Sala AV Josep Tarradellas i Joan 44 (L'Hospitalet de Llobregat). Produïda pel Ministerio de Cultura amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Fotografia de l’any 2000, aquesta retrospectiva inclou una amplia selecció de setanta-cinc obres que abracen el període comprès entre l’any 2000 i el 2005.


Descobrir pas a pas com el temps posa les coses al seu lloc, desdibuixa les fal·làcies i descobreix la mentida i l’engany; descobrir com la foscor pot donar pas a la llum si som capaços de ser garants de la veritat en un món sotmès a l’estigma de l’orgull i la perseverança en les ambicions personals i l’enveja i l’odi com a valors de les relacions socials. Descobrir poc a poc, pam a pam, com tot plegat no paga la pena si no és a partir dels ritmes vitals que marquen la nostra existència, descobrint-ne els misteris de les petites coses, de les coses belles que embolcallen els nostres somnis i les nostres passions sanes contra l’ insalubritat de les vides mesquines que cerquen l’èxit a corre-cuita.

Veure el sol com il·lumina els camps de blats permanents en el que les roselles assenyalen la tomba del poeta etern, o la pluja inexistent ens permet de somniar també en un futur sense ensurts i ple d’alegria i felicitat, permet descobrir també les ambicions forassenyades que ens dibuixen escenaris erms com les vides dels que les malbaraten sense trobar els valors que les fan eternes i magnífiques als ulls de la mare terra.

Com podries olorar sinó aquella tulipa que ensenyora aquell espai, nua i sola amarada de grogor en el càlid ambient de la llar? Com sinó podries estimar aquell núvol que dibuixa figures imaginàries com els somnis en l’atmosfera terràqüia? Com podries sinó esgotar aquella estima que guardes en capces i compartiment del teu cor, a l’empara de l’ intempèrie? Com sinó els ulls dels infants podrien ser els teus en veure les ninetes juganeres d'aquelles gates que t'acompanyen en els silencis de complicitat del teu univers?

Potser el fabulós destí d’Amelie, aquella música quasi surreal, com la pel·lícula mateixa, ens podria descriure en la percepció de Yan Tiersen un món irreal, potser alhora més real que la vida mateixa, sorgida de les sensacions i percepcions de qui veu en la seva pròpia i senzilla història una autèntica epopeia, mentre el món fa un giravolt i esdevenen perennes totes les fulles dels arbres caducs, els peixos de l'aigua surten de passeig i les magnòlies ballen al compàs que les llambordes marquen, en un dia d’estudi, d’un més qualsevol en el dia en que l’any comença a fer la llum allargar el dia.

dilluns, 11 de febrer de 2008

Notes V: Gestió d'emocions i sentiments


Les campanyes electorals diuen els experts que mobilitzen només i de manera directa un 3% de l’electorat proporcionalment a la relació amb la incidència mateixa dels grups que hi són presents en la pugna electoral i respecte del còmput de les proporcions en la representació real que tenen. Però resulta evident que s’han convertit en gestores d’emocions, més que en el elements exponencials de programes, definició, la de la gestió de programes atribuïda al professor Tierno Galvan.

Aquesta variable electoral, el període electoral en sí mateix, defineix ben poc, si tenim present el convenciment ciutadà més que no pas científic de l’allunyament progressiu de les polítiques, o de l’interès d’aquestes respecte de l’opinió del ciutadà mitjà, que, suposadament passa de les campanyes i dels partits, com passa, tot val a dir-ho de tota interacció social, des de les comunitats de propietaris, fins a les Ampes, passant per l’associacionisme corporatiu, de barri, etc.

El model individualista, que en sí mateix no representa cap greuge en la definició social i alhora si una crítica a la participació mateixa i a l’establiment d’una dialèctica generalista, és difícil de confraternitzar amb les dinàmiques actuals del model de societat de l’oci i a l’hora de societat post moderna, societat un xic distinta de la societat que podria emprendre aquella revolució definitiva que va predir Marx però que tampoc és una societat dòcil ni una societat dormida, és una societat observant i poc formada en les dinàmiques del vot, en opinió d'alguns experts

Un dels greuges compartits per la política, pels polítics és la necessitat de saber, de preveure comportaments i si l’interlocutor pot ser un especialista, politòleg o sociòleg, prop de les comtesses electorals és sovint abordat sobre les seves percepcions, però les seves percepcions han de ser necessàriament prediccions, com si el resultat polític pogués ser predit com ho són l’evolució de les isòbares. Difícilment cap estudi pot predir, com de vegades lleugerament ho fan alguns, alguna cosa que comporta tantes variables en contradicció com imprevisible la participació mateixa de la ciutadania o la capacitat de mentida que hi pot haver en els sondejos que sovint es plantegen.

Per posar un exemple, és difícilment comparable un estudi de multipartits a un estudi de bipartits o per entendre-ho millor, un estudi parlamentari respecte d’un estudi presidencialista en la seva final, com per exemple la francesa, de fet el marge d’error no estadístic varia substancialment com també les variables en joc, i la dimensió mateixa de l’univers, la mostra, com la transmissió percentual respecte de les contingències possibles.

El tensionament en aquest procés electoral en el que ens trobem és obvi i el model dual queda de manifest, a partir, també d’un procés carismàtic limitat, val a dir que el carisma al meu entendre és inversament proporcional al nivell de coneixement que els experts i els mèdia tenen dels models polítics i per tant substantivament distints de moments com ara la primera dècada constitucional, per exemple, o moments de tensió a nivell mundial com ara la guerra freda i els seus efectes sobre el sorgiment de líders carismàtics; evidentment aquesta opinió meva és opinable i discutible, donat que abasta també aspectes científics que van més enllà de la Ciència Política i la Sociologia, com ara la Psicologia i l’Antropologia, però, si més no, figura en les agendes de les investigacions socials.

Tot i així, considerant que no existeix una espiral de silenci, al menys evident, i tenint en compte l’avaluació de dades objectives com pot ser el nivell d’acceptació política de la presidència del govern sortint respecte del candidat opositor, l’evidència ens posa de manifest que amb l’actual nivell de tensionament el resultat de les forces polítiques podria posicionar en un mateix o similar escenari de sortida a l’actual situació parlamentària a les dues forces majoritàries en una forquilla oscil·lant al meu entendre a partir del nou escenari electoral del Partit Socialista respecte del Partit Popular, la confirmació de la qual determinaria l’establiment d’aliances de govern amb els grups minoritaris per una banda i els grups regionalistes per l’altra, al meu entendre a partir de la posició resultant en l’espectre electoral final.

En l’escenari català, si l’entenem com un univers propi, com en l’univers espanyol, la capacitat de mobilització reforça les teories que ens trobem davant de gestió de sensacions i sensibilitats i com aquest valor distingeix notablement de la lluita programàtica, si entenem que el ciutadà mitjà entén pròpiament el discurs d’allò que té un real efecte sobre les seves pròpies expectatives, les personals, les individuals i difícilment sobre les grupals o societàries, llevat d’aspectes simbiòtics o exclusivament identitaris, entenent si més no per identitaris, aquells que defineixes la seva localització i no pas com un element nacional/no nacional.

Segurament l’escala d’abscisses pot resultar discutible i més si tradicionalment el quadre nacional/no nacional i el quadre dreta/esquerra ha estat substancialment supeditat a l’intepretació dels resultats provinents especialment de les comunitats històriques. Aquesta tendència d’estudi marca una inflexió vàlida en la realitat autonòmica, però potser cada vegada menys en el context estatal, on el model dreta/esquerra, liberal/progressista, té cada vegada una major vigència i predicament, recuperant una dinàmica pròpia present en aquests escenaris en confrontacions anteriors a les darreres dues legislatures.

Publicat en audio a Onda Cero Lleida.

Oh it's what you do to me

De vegades una cançó et recorda vells temps, quan algú te la fa arribar, recrea en el teu imaginari poques o moltes coses que en tot cas resten en el teu particular imaginari, que sense saber-ho també forma part d’un imaginari col•lectiu que esdevé propi de generacions determinades que recullen aquelles percepcions que han configurat tota una existència determinada a partir de valors propis que configuren un determinat model de vida.

M’ha emocionat de rebre aquest tema musical, una cançó que planteja el model de vida a l’entorn de la ciutat, d’una ciutat concreta en aquest cas, Nova York, que podria ser la ciutat, aquella ciutat que ens defineix el nostre model existencial, podria ser qualsevulla ciutat del món en la que menem els nostres interessos, en la que podem descobrir les nostres passions urbanes, en la que desgranem els nostres moments, els nostres instants que s’aconglomen al voltant de les nostres vides, de la nostra diària experiència.


diumenge, 10 de febrer de 2008

Escletxes


Si escoltem la vida, aquells instants preciosos que ens passen entre el transcórrer de dos temps inexorables: néixer i morir, ens adonarem que de tant en tant podem percebre el lament d’aquell gos que se sent sol, o el vent bufar entre les escletxes de les cases abandonades de les zones velles del barri, aquell que no té el privilegi de ser habitat per les elits que fan distintiu el seu.

Si escoltem encara que només sigui perquè convé tancar de tant en tant els ulls i obrir els altres sentits, sabrem de cert que el bategar de la terra en el seu misteriós rodar ens porta sempre al mateix lloc, aquell en el que els sentiments ens arrelen a la vida, com si ens fos donada a precari, just en el moment en que percebre-ho ens acosta de manera inevitable al punt i final proper.

L’udol llastimós deixa d’escoltar-se quan arriba la mitja nit; el lament sensible i trist ja no ens atemoreix els sentits, perquè el silenci, s’ha fet present i tapa les pors i el misteri que la foscor delata tanmateix com els instants descobreixen el trànsit dels sentiments, dels enyors, de les pors, mentre el soroll del carrer, les màquines que hora a hora s’acompassen a la llum del trist fanal que il·lumina aquella paret antiga, va esmortint-ne el compàs, fins que tot esdevé mut, com l’udol, com la foscor, com el no res....

dissabte, 9 de febrer de 2008

I ells que saben?!


Quan seus davant del teclat del teu ordinador, acompanyat d’una bona Iris Red Beer, que només et pots permetre molt de tant en tant, et ve a la ment aquell comentari que un amic et feia tot esmorzant, quan li explicaves que mai havies estat amant (amant, quina paraula!) de la cervesa i ha estat en aquest final del teu primer segle de vida, quan li has començat a trobar el gust, el regust amarg diria jo, que abans tant et repugnava, ves quines coses!, ara me’n repugnen d’altres.

He repescat del Google la cançó que a mode de la de “Douce France” de l’Anick, han fet Sabina, Serrat, Ana Belen i altres músics i gent de mal viure, sobre una lletra de Mario Benedetti, un poeta uruguaià que fa com de corcó de les males polítiques i ens parla en el seu poema el “Silenci del mar” (1) de com “el silenci del mar brama un judici infinit, més concentrat que el d’un càntir, més implacable que dues gotes”, però també ens explica aquest que hauria de passar un examen segons la dreta, com “el mar escolta com un sord, és insensible com un déu i sobreviu als que sobreviuen”, per sort.

He fet fideus, i els quatre minuts que aconsella l’envàs s’han convertit en vint, perquè la cuina vol senderi, com deia l’àvia i temps de cocció i temps per pensar mentre remenes aquell compost de carn i ceba amb que fas la base, quina olor s’escola per les escletxes de la casa, com si voles omplir cada un dels seus racons.

Potser resulta estrany dedicar els finals de setmana a recrear els teus sentits, aquells que en el teu dia a dia perceben altres sensacions que et resulten estranyes i no vas aprendre a la facultat. Potser, només potser, seria bo de compartir de tant en tant experiències i saber que el món ens ha de sobreviure per mal que li remuga Benedetti, com ens diuen els poetes-músics que s’han enganxat als micròfons, aquells que ens criden més que ens canten, aquells que ens estiren de l’orella per recordar-nos, que tot, absolutament tot, pot acabar amb una rialla, no creieu?

A les meves gates els agrada la música, els agrada aquesta música; no crec pas que l’entenguin, només la senten, ja és prou, però se m’acosten prop, molt a prop, quasi per sentir-me bategar el cor, amb cada cançó que impregna l’aire, mentre em miren amb un somriure que només jo puc percebre, perquè els gats no somriuen, diuen, i ells que saben?!


(1) poema inclòs en el llibre "Geografia" de Mario Benedetti, publicat per Alfaguara l'any 1984 en un original de la Universitat de Míchigan

Defensa de la alegria




Diu Mario Benedetti:

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias y la definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica los paros cardíacos
y de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como un certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar y también de la alegría.

Subjectes


Descobrir que el mètode científic és aplicable a la determinació de les ciències humanes, distintes de les ciències de la naturalesa implica descobrir tot un món nou que suposa l’acceptació de principis hipotètics subjectes als processos analítics que se’n deriven de la comparació, de la falsació, de la determinació mateixa a partir de les diferents teories aplicables.

L’establiment consuetudinari de l’àmbit de la política ens aporta un perfil que podria desvirtuar aquella aportació científica que és posada en qüestió, com no podria ser d’altra manera a partir del desconeixement dels valors teòrics i analítics que representa, valors teòrics en aliança permanent amb la ciència de l’administració i amb la sociologia mateixa, en primer terme, però sense menystenir altres disciplines, com ara la filosofia, l’economia, la història entre d’altres en les que es configura l’acadèmia en el model clàssic com els grecs la coneixien.

Avaluar les polítiques, els models emprats, la gestió de la i les polítiques implica un reconeixement científic que difícilment pot entendre’s des del convenciment de la política com administradora de sentiments i sensacions, una cosa distinta i de la que s’ha de diferenciar de manera evident i conseqüent respecte com d’aquelles valoracions que només poden ser fetes per experts analistes, en un context professional que comença hores d’ara a tenir les seves regulacions derivades de les pautes col•legials que se’n deriven de les disposicions normatives han estat emanades del Parlament de Catalunya recentment, massa recentment potser.

divendres, 8 de febrer de 2008

Estic amb....

Una cita: Arno Grün


"Els somnis poden ser més subversius que les ideologies polítiques, aquest és el motiu que fa que constitueixin una amenaça tant gran per als realistes autoproclamats"[1]




[1] Grün, Arno. Professor de Psicologia nat a Berlín el 1923 emigra al 1936 als Estats Units, on es gradua a la New York University. Ha escrit entre d’altres “The Betrayal of the Self" – Fear of Autonomy in Men and Women” i “"The Insanity of Normality: Understanding Human Destructiveness”. Des de 1997 viu a Suïssa.

La condició humana


I diria aquell ser diminut que gaudeix del sol sobre la fulla que sura en les aigües de l’estany, que el món és una altra cosa que allò que es té a l’abast de la vista? Segurament no, perquè la visió que en té de tot plegat limita la percepció mateixa de les coses i segurament el diminut ser estableix un complex ancoratge mental i determina, ho determina tot a partir del seu entorn més immediat, limitant, per tant, qualsevol amplitud de mires, qualsevol altra possible perspectiva sobre aquella mateixa cosa, que li donaria una nova dimensió, una nou parèntesi, una nova forma d’entendre l’univers mateix.

Va dir Mahatma Gandhi, en un discurs fet el 7 d’agost de 1.942, davant del Congrés Nacional Hindú: “ No volem estar permanentment com a granotes en una toll…”; aquest líder de la no violència, ens esperona en la lluita diària permanent, amb el seu missatge, ens guia per a la consecució de la llibertat personal que ens faci adonar de la nostra limitació de mires del nostre ancoratge en les perspectives limitades de la nostra condició que és humana, una condició que es reconeix en la recerca, però també en l’absència absoluta de valor, com la més universals de les condicions.

dimecres, 6 de febrer de 2008

L'amplificació del teixit de classe


De vegades cal posar blanc sobre negre, estendre aquella veritat que trenca amb les visceralitats que defineixen el nostre entorn sense perspectiva, sustentades en una component sociològica que defineix, no poques vegades, aquella dinàmica social que ens plantejava una societat transformant-se abordant la modernitat com un hàlit desconegut, sense un acurat adoctrinament, sense democratitzar l’esperit per entendre’ns, afrontant els canvis que el post modernisme aporta a aquestes societats, com la nostre, que durant els darrers anys ha anat a cavall i remolc dels nostres socis europeus, per esdevenir en la darrera dècada, al marge de les limitacions en les visions que en dona la política mateixa, un país en el que les dinàmiques ens fan reconèixer en una nova dimensió, abandonats a la creença que el model de classe estava esgota, com ens deien les referències post weberianes, reinterpretadores de les teories clàssiques del conflicte, de manera que assolir un moderat repartiment de la riquesa, estableix l’amplificació del teixit de classe en una dimensió nova, el xoc que provoca el fet migratori que ara esdevé complex i reinventat com un no problema, en allò que no troba explicació científica més que la lluita dels teòrics en els models de convivència amb un suposat nou fenomen, sense posar en qüestió la dimensió mateixa de l’existència d’una nova classe social que alimenta aquesta estamentació diferenciada i en la que no hi havia més cabuda.

De fet, afrontar-ho tot en la vida a partir de noves perspectives, com una falsació de la hipòtesi que cal plantejar permanentment en l’anàlisi del paradigma, seria tant senzill..! Però quantes vegades la nostra pròpia limitació, la limitació de la nostra mateixa perspectiva, de la nostra visió de les coses, ens fa no ser capaços de comprendre aquesta incapacitat nostra per a ser reflexius, alimentats per coneixements poc aprofundits, per realitats distorsionades, per límits difusos dels que no se n’ha fet prospectiva, i encara així, la nostra mirada continua en perspectives errònies, ni més ni menys que el que ens relata Plató en el llibre setè de la seva obra “La República” (1).



(1) l'al·legoria de la caverna

dilluns, 4 de febrer de 2008

El 2.040è aniversari de la batalla d'Ilerda citada a "Commentariorum de bello civilis" de Juli Caesar


A la vora del passeig del riu Segre, que travessa de punta a punta la ciutat de Lleida, prop de la zona d’esbarjo, adjacent al campus universitari, s’aixeca una escultura pètria que costa d’identificar si no t’hi acostes i veus al seu peu que s’erigeix en honor de Juli Caesar. Juli Caesar? Pot preguntar-se algú quin excentricitat porta erigir-li una estàtua, bé un conjunt de pedres que simulen un guerrer, de fet. Doncs, precisament pel que ens relata el cronista lleidatà Josep Lladonosa (1), qui ens diu que en els “commentariorum de bello civilis”, Caesar “ens narra com entre el 49 i el 48 a.C. (és a dir ara fa 2.040 anys) envià al seu lloctinent Gai Fabi per a desbaratar la força dels dos generals pompeians que disposaven de cinc legions. Però Caesar hagué d’acudir personalment en adjutori de Fabi. Hom lluità durant quaranta jornades al llarg del Segre, fins a la ciutat ibèrica d’Octogesa, vora l’Ebre. Obligà els pompeians a lluitar en camp obert i Afrani hagué de capitular”.

De fet l’antiga Ilergècia, segons relata Lladonosa, fou teatre de dues guerres civils perpetrades per caps militars que aspiraven a l’hegemonia personal o de partit sobre Roma, lluites aleshores, com descriu el cronista de ressò universal, donat que hi prengueren part figures de relleu en la historia de les guerres civils romanes, segons cita: Sertori (Quint), (Quint Cecili) Metel, (Titus) Manli, Pompeu el Gran, Afrani (Luci), Petreu (Marc) i Juli Caesar, i és famosa la batalla d'Ilerda, nom romà de Lleida, que Caesar ens descriu, on es disputaven Pompeu i ell l’hegemonia de Roma.



(1) Lladonosa, Josep. "Història de la citat de Lleida". Curial documents de cultura. Barcelona. 1980. pag. 14

diumenge, 3 de febrer de 2008

Democràcia dialògica


Mentre intentava d'escriure alguna cosa que tingués sentit, alguna cosa que poder dir ni tan sols original, pensar potser, escoltava el ressò d’unes paraules que impregnaven l’aire mentre em deien que l’odi i el racisme només seran extrets de la condició humana si hi injectem música i amor; diuen que això ho va dir Bob Marley; no se ni si tant sols és veritablement certa aquesta atribució, però en tot cas quan la meva gata acluca el seu cos i arqueja les espatlles expectant, descobreixo que el contingut pot tenir algun sentit de transcendent, en un món que necessita potser saber que els valors ens són propis, valor que no estan perduts ni amagats, on en la recerca estem descobrint en ells la virtut essencial que ens fa a tots plegats humans, encara que ens entestem en esdevenir quelcom distant i distint del zoon politikon (ζῷον πολιτικόν) a l’animal polític que ens descrivia Aristòtil, en un dibuix de l’essència social i real, també moral de la nostra humanitat, consciència de la realitat mateixa que esdevé ignorada tantes vegades....

Convertir les nostres realitats existencials en una definició del “jo”, del “nosaltres” sempre enfrontat al “ells”, als “altres” valors que defineixen, de vegades, la percepció de l’enemic, de l’adversari en una guerra individual que ja ens va ser descrit en l’àmbit del cosmopolitisme post modern per Ulrich Bech o Antony Giddens o que reprèn Chantal Mouffe, una condició que estableix l’escenari que es crea com un “locus antagonii” que descriu totes les formes de representació política a partir de la distinció d’adversaris en un camp de batalla en relació directament proporcional a l’emergència de l’antagonisme com una concepció ontològica sempre present.

El nou individualisme, estableix una dinàmica que ha estat analitzada per personalitats de la sociologia , un veritable desafiament a les formes de fer política que se sustenten en els models tradicionals, el que es percep com una possible als principis societaris i per tant situant en ruptura els principis de la responsabilitat individual i la responsabilitat col·lectiva, tot i que hi ha qui entén aquest nou individualisme com aquell que contribueix de manera substantiva a una nova centralitat democràtica que va més enllà, molt més enllà del concepte clàssic de les abscisses dreta o esquerra, s’està destradicionalitzant el model democràtic que passa a convertir-se en opinió dels experts en una democràcia dialògica, que hauria d’implicar la confiança de les persones llegues en els experts, confiança que hauria de substituir la confiança ordinària, que hauria de portar a la reforma del sistema d’experts en les esferes públiques democràtiques, per debatre i escoltar, escoltar i debatre, fent de la discussió pública un pas decisiu cap a la reflexivitat social, una relació pura, no obligada, del jo/nosaltres i l’oposat ell/els altres.

Una Cita: Chantal Mouffe


"El que requereix la democràcia és traçar la distinció nosaltres /ells de manera que sigui compatible amb el reconeixement del pluralisme que és constitutiu de la democràcia moderna." [1]





[1] Mouffe, Chantal. “En torn a lo polític”. Fons de cultura econòmica. Buenos Aires. 2007. pg. 21

Chantal Mouffe és professora de Teoria Política del Centre for the study of democracy de la Universitat de Westminster a Londres

dissabte, 2 de febrer de 2008

La veritat: és


El retruc a tota moral allunyada de la moral kantiana que inspira el recurs estètic i teòric de la moral política, ens demostra tanmateix com és en el cosmopolitisme i no en aquella moral màgica - que tot i així mereix el respecte pel ítem personal - del que se’n deriva el principi de la humana convivència en la nova societat. De fet aquesta antiga moral màgica, ens hauria de portar a afirmar que en ella no hi podem trobar, com moral que se sustenta en el nacionalisme metodològic cap resposta a les desigualtats del món i per tant impossibilitada d’afrontar-ho com un discurs possibilista i reformador, ans al contrari resulta poc més que inútil, inservible alhora, encara que vingui representat com un dogma o suposi direcció de fe.

El respecte al pluralisme, a la necessària concòrdia, però també el recurs a les conductes individuals i les trascendentalitats immaterials que les envolten, haurien de fer inviable el discurs revestit de solemnitats anacròniques que esperen en un públic enfervorit per les creences l’adoctrinament d’aquells que pensen per altri; però el cert és que qui es creu posseïdor de la veritat, potser encara fins i tot convençut que el poder emana de decisions divines, no tothom per suposat, hauria, per dignitat, de fer respecte de les decisions presses pels representants dels ciutadans, per això potser cal saber també, com ens deia Antonio Machado, que “la veritat és la que és i ho continua essent encara que es pensi a l’inrevés”, doctes paraules de qui va morir en l’exili després del cop d’Estat de 1936.