diumenge, 30 de març de 2008

Noves dialèctiques


El món occidental, és aquell que és mou sobre el paradigma de la descoberta que hi ha un altre món en vies d’industrialització tardana o que ha perdut el tren de la mateixa, amb un altre món afegit que no arribarà mai ni a plantejar-se tant sols més que economies de subsistència i altres móns, els emergents, en permanent descolonització que compatibilitzen els avenços tecnològics i industrials amb un model primari de societat, on la participació ciutadana es troba ancorada i dirigida, contràriament al passa en els altres móns; podem veure com és de complexa la governabilitat de tot plegat, si tenim presents que ens acostem a una època en la que l’escassetat dels recursos: dels minerals fòssils i de l'aigua, per posar un exemple, seran les dues característiques definitòries del primer quart del segle XXI.

Ubicats doncs en aquesta tessitura, on algunes tendències científiques encara investiguen el model caduc de la democràcia participativa, hem de recordar el que ens diu Habermas, en el sentit que“el procediment democràtic ja no extrau la seva força legítima solament ni tan sols de la participació política i de l’expressió de la voluntat popular, sinó de l’accessibilitat general a un procés deliberatiu estructura de la qual fonamenta una expectativa de resultats acceptables"[1] ; sembla doncs cert que els conceptes polítics són i seran canviants, i aquest cop ja a partir de les noves expectatives globals, sense deixar de tenir en compte aspectes del model realista en les relacions internacionals, model del que n’hem vist alguns exemples concrets en els darrers anys.

Així doncs es faran absolutament acceptables les paraules de Schmitt qui afirma que “una de les manifestacions més importants de la vida legal i espiritual de la humanitat és el fet de que qui tingui el poder real és capaç de determinar el contingut dels conceptes i de la paraula. Caesar dominus et supra grammaticam (César és també senyor de la gramàtica)” [2] en el sentit que les noves circumstàncies, com en tot canvi de paradigma establiran un nou discurs polític, excurs que beurà de les fonts de les noves dialèctiques, que s’establiran, un cop més en la història a partir de les societats en conflicte, un conflicte en el que l’adversari haurà de constituir una categoria crucial per a la vida política democràtica com reconeix Mouffe, per a qui “el model adversarial haurà de considerar-se com a constitutiu de la democràcia perquè permet a la política democràtica transformar l’antagonisme en agonisme” [3] .

Com ha d’influir tot plegat en els models d’estratificació social, ens haurà de fer revisar als teòrics, des de Marx fins a Weber, passant per Parsons, Davis i Moore, Dahrendorff, etc. I valorar, avaluar i establir nous paradigmes en la construcció dels models nous d’estratificació social i de desigualtats que aquest món canviant ens dibuixi al llarg de la segona dècada del segle.




[1] Habermas, Jünger. The Postnational Constellation”. MIT Presse. Cambridge. 2001. Pag. 110

[2] Schmitt, Carl. Völskerrechtliche formen des modernen imperialismos. A Positionen und begriffe. Duncker and Humbolt. Berlin. 1.988. Pag. 202

[3] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Económica. Buenos Aires. 2007. pag. 27

dissabte, 29 de març de 2008

Una cita: Sigmund Freud


"L’ésser humà no és un ser mans , amable, com a molt capaç de defendre’s si l’ataquen, sinó que és lícit d’atribuir a la seva dotació pulsional una bona quota d’agressivitat” [1]



[1] Freud, Sigmund. Civilization and Discontents. The Standard Edition, vol. XXI. Vintage. London. 2001. pag. 111

divendres, 28 de març de 2008

Una cita: Niklas Luhmann


“…Si bé el futur és incert molt del que passi en époques que han de venir dependrà de decisions que cal prendre ara…” [1][2]



[1] Luhmann, Niklas. Observaciones sobre la modernidad. Paidós. Madrid. 1.977
[2]citat a: De Vinanzi, Augusto. Globalización y corporación. Anthropos.Barcelona.2002.

dimecres, 26 de març de 2008

Una cita: Ibn Zuhayr


“....No et deixis enganyar per allò que es desitja i promet, les esperances i els somnis són només desvariejaments...” [1]

[1] Zuhayr, Kaab Ibn (segle VII d.c., considerat company del profeta). Poesia árabe clásica. Grijalbo Mondadori SA. Madrid. 1998. pg. 20

Façon creative


Podria semblar una antítesi o una transgressió en si mateix afirmar raonablement que hi ha un art de crear, una façon creative, una manera d’entendre o senzillament que no tot neix de l’arbitrarietat, sinó de l’essència mateixa de tot plegat que l’expressió albira la seva formació intel·lectual i neix.

Distingir la fornada de quelcom ben definit, d’allò que en deien els antics inspiració no resulta difícil de discernir, perquè en el fons, la genialitat s’amaga sempre sota l’espai creatiu sense deixar una engruna a la còpia permanent que invalida intel·lectualment tota creació. Com la societat mateixa, l’art se’ns presenta com quelcom de canviant, canvis imperceptibles de vegades, però que ens obliguen a deixar enrera paradigmes esgotats, formulacions caduques, interpretacions agosarades que van més enllà d’allò que la prudència ens aconsella i com en tot plegat, tothom en resulta expert, com us ho diria, resulta analista diplomat en experiència i poca cosa més; el valor, doncs, de les coses acaba resultant fútil, tant, fins al punt que desmereix la pròpia aura creativa, a totes les arts i les ciències.

Una cita: Claudia Noseda


“La frontera entre la pau i la guerra, en allò referit a relació dialògica, ve delimitada per les ganes o la desgana: les ganes de construir la pau, la desgana per a conservar-la" (1)

(1) Noseda, Claudia. Antiestrategias. RBA libros SA. Barcelona. 2006. pag. 41

Una Cita: Albert Camus


De jove, jo demanava a les persones més del que aquelles podien donar: una amistat continuada, una emoció permanent.

Avui només se demana’ls-hi menys del que poden donar: una companyia sense frases. I les seves emocions, la seva amistat, els seus gestos nobles conserven per a mi el seu valor cabal de miracle: un efecte cabal de la gràcia" (1)


(1) Camus, Albert. Le premier homme. Editions Gallimard. 1994. Paris. Feuille IV

dimarts, 25 de març de 2008

indestriable voluntat



De vegades hom pot trobar, tot plegat, la poesia en qualsevulla de les coses transcendents o intranscendents de la vida, fins i tot, en l’acció política mateixa hom pot descobrir la poesia que l’instant, el moment, ens ofereix, i comprendre i entendre els missatges ocults o encriptats, o senzillament entendre el que és senzill i mirar veure el sentit de tot plegat, sense confondre la mirada i entendre que, tot plegat, la poesia és calma i serenor, és introspecció i a la vegada expansió de sentiments i sensacions; però essencialment és missatge, única i exclusivament missatge, que hom pot llegir o no llegir, intuir o no intuir, però que en tot cas hi és, en la vida, com en la política; i ens cal llegir poc a poc, resseguint les lletres, les síl·labes i les paraules, els sintagmes i les frases, per entendre-ho tot plegat a través dels paràgrafs de vegades malfiats, de vegades entossudits, de vegades complexes, de vegades….

Potser que aquella adolescència que ens porta a l’edat adulta hagi arribat a la política hores d’ara ja, amb l’exigència social caps aquells que peregrinen des de la seva formació acadèmica amb la llosa d’un transició que ens ha durat molts anys; una transició que ens ha conformat una casta de gent que ens ha construït un país al que han servit onerosament i als que cal agrair aquella herència que ara ens lleguen a les generacions que hereten el futur, un futur complex, un futur en el que, com en tot, ja no hi ha res autènticament de local, no hi ha res autènticament de distint, on l’efecte papallona és absolutament possible a partir de l’indestriable voluntat de cadascú de nosaltres, això sí, en la lectura que en fem de, segurament, tot plegat.

diumenge, 23 de març de 2008

Tendra indulgència


“Em pregunto fins a quin punt es poden reconèixer l’home i la bestia que no parla. A través de quin paradís primitiu, en l’alba de la llunyana creació, corria el sender on els seus cors es trobaren. Encara que el seu parentiu hagi estat oblidat tant de temps, no s’han esborrat els senyals de la seva constant unió. I de cop, en una harmonia sense paraules, es desperta un confós record i la bèstia contempla el rostre de l’home amb confiada tendresa, i l’home tomba els seus ulls cap a la bèstia amb tendra indulgència. Es diria que els dos amics emmascarats es reconeixen vagament sota la disfressa.” [1]


[1] Tagore, Rabindranath. El Jardiner. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1985. LXXIX

dijous, 20 de març de 2008

Aquella crònica sentimental.....


No em resulta difícil pensar i escriure com el mestre Vàquez Montalbán, i el recordo encara viu baixant per les escales del claustre de l’IEI. Em sentia bé escoltant aquells textos que ens transmetien misteri, angoixa, misèria… Sí misèria, aquella misèria que és fruit de tota dictadura, on hi ha un art oficial, una faràndula oficial, uns còmics oficials. Còmics? Parlo de la comèdia, però també de la política i de la societat, com ens ho havia descrit sempre Manolo Vàzquez.

L’espectacle que ha estat estrenat a la Sala Muntaner de Barcelona el dimecres 19 de març de 2008, té la clau de l’humor que li donen aquests grans actors i actrius: la Lambert, la Esteve, la Frauca, en Genís, en Pujolras i també aquest cop l’Albertí. Sí, ens feien riure, però de vegades l’expressió de les seves cares, em recordava, perquè no dir-ho aquell model de la tragicomèdia grega, el model clàssic del teatre, on l’expressió amb la música ho era tot. Veure les ganyotes, potser analitzar-les en detall, et permet descobrir un retrat inhòspit, però real, d’aquella Espanya que a cops espanta i que ens ha marcat a tots plegats, al menys a tots aquells que no som fills de la democràcia i sí del franquisme, que bevem d’aquell franquisme sociològic que de tant en tant transpira.

En una cita que recull Eugenia Afinogénova[1], de Vázquez Montalbán, aquest ens diu en el seu llibre “Crònica sentimental de España ”[2], sobre el que es basa l’espectacle, que:

“…La sentimentalidad colectiva se identifica con una serie de signos de exteriorización: las canciones, los mitos personales y anecdóticos, las modas, los gustos y la sabiduría convencional. Todos estos signos exteriores son cultura popular y están configurados por los medios de formación de la cultura de masas...”.

Però ens parla Vázquez Montalbán només de cultura popular? Jo crec que ell vol anar una mica més enllà, ens vol descobrir l’atabisme d’una societat castigada en la iconoclàstica d’un règim que va viure i perviure algunes generacions a l’extint gèrmen republicà, com una memòria històrica, que intenta recollir-se i recrearse permanentment en ella mateixa i aquí és on neix la sàtira de l’espectacle que combina amb perfecció la seriositat del plantejament de l’escriptor amb el regne de l'humor fi.

És doncs l’espectacle, com la obra, un model de contra-cultura; acceptar el que hem estat, el que som com a anàlisi i reflexió, segurament, del que serem. Si som capaços d’afrontar el passat amb aquesta serenitat, sense apassionament, però amb l’ull crític suficient, amb la simpatia i el gest, l’humor i el rigor, també sabrem afrontar el futur, potser....?.


[1] Afinoguénova Eugénia, professora de literatura espanyola a la Universitat Marquette de Milwaukee (Winsconsin - USA)
[2] Vázquez Montalbán, Manuel. Crónica sentimental de España. Espasa Calpe. 1986. ISBN 8423921506, pag. 15


La gran farsa de la batalla de l'aigua


Es lamenten uns amics meus que aquesta sequera no els ha permès de collir, com mana la tradició, farigola en dijous sant; de fet la santedat d’aquest dia la marca el factor de canvi de lluna, que defineix també en el seu trànsit la pasqua jueva la que realment celebrem; sense saber-ho potser aquesta societat nostra que va cristianitzar, en la mateixa manera, els ritus pagans i els de la religió matriu.

Així doncs, aquesta fútil i estèril batalla, que no guerra per l’aigua, engegada pels mitjans de comunicació, més que no pas per la discussió de carrer, s’anuncia com una batalla territorial, pròpia de països en vies de desenvolupament, i on tothom, com sempre succeeix és expert i no poc en ciències hidrològiques. En lloc de veure el país com una única metròpoli, on el concepte global en la seva dimensió local necessita, hom però també d’aquesta visió global, veu com neixen les desavinences, veu com la confederació de regants del Ter, que havien guardat silenci, i quin silenci durant dècades ara parlen i lamenten que el 70% dels seus cabdals d’aigua vagin a Barcelona, o els de l’Ebre, o els del Segre.

Segurament el plantejament global hagi de passar per reconèixer que la gestió d’un bé no ja escàs sinó escasíssim ha de ser prioritari en les agendes polítiques actuals, com no ho va ser, per manca de previsió, interès, coneixement o per model de govern molts anys enrera. Reconèixer l’escassetat d’un bé implica a més que hi ha d’haver una protecció pública d’aquest i per tant una gestió lligada a l’implicació de totes les administracions, sense excepció i dic, sí administracions, perquè d’altra manera les tensions territorials desbaratarien una gestió eficaç i eficient del tema.

L’agenda política de l’aigua és imprescindible hores d’ara, no ja pels anys de sequera que estem patint, si més no perquè a banda que pugui ploure o no, que caigui fins i tot a bots i barrals; és obvi que tot i que el canvi climàtic pot ser-ne el causant, ho és també els efectes d’una desertització immanent provocada per una gestió gens eficient de la terra. Encara no he sentit ningú parlar del reconeixement que les terres necessiten una gestió del reg que no passa pel gota a gota que pot provocar, segons els experts la salinització de la terra mateixa i l’assecada dels aquífers, la tala indiscriminada dels boscos, el canvi dels arbrats, els canvis dels conreus i, amics meus, les presses d’aquesta societat postmoderna que necessita molta aigua que malbaratar com perdre-la pel camí, cosa que mentre hi havia excedents ni tan sols suposava una qüestió d’interès, aquesta si que és una qüestió d’infrastructures important.

No és hora de taules de anàlisi, és hores d’estudis empírics i gestió adequada del problema i de l’agenda, fer-ho d’una altra manera és un error, com fer de l’aigua una batalla, un enfrontament territorial

dimecres, 19 de març de 2008

Notes XIV: Viure i respirar


Imagino. En aquests dies de calma i de silenci obligats, obligats perquè de tant en tant cal avaluar les coses, cal fer una aturada tàctica, que no tacticista i donar un respir al cos, a la ment i a la família, recrear-te en aquelles petites coses que abandones, aquell paper que cal acabar, aquelles notes que mai pots posar en net, aquella trucada que cal fer, aquell passejar per la Rambla, gaudint això si del fred pirinenc que ens baixa acanalat a les ribes del Segre, mirant els ulls de la gent, gaudint dels somriures i deixant la mala llet de banda: respirar, respirar profondament. No oblidis de respirar, em deia una bona amiga que sap com les passions, de vegades, et fan oblidar allò essencial, allò vital, que és nogensmenys que la teva vida, aquella, la única que val la pena de viure.

La casa remuga en silenci, només les músiques inunden les sales i s’enllacen i enlluernen com un xoc en el no res; les notes, de vegades difícils d’entendre, de vegades dòcils i eloqüents, es repengen per les cadires, es llencen a les cortines com faules antigues que es desvetllen. Mentre, atent a aquests silencis en cadència, escoltes de lluny, encara, l’arribada d’un “mercancies”, o les sirenes que de tant en tant omplen de sons els carrers buits de gent, mentre les notes continues dansen en l’èter flamíger de la primavera amagada. Les gates dormen, gaudint d’aquest silenci plaent, com un regal; els seus cossos relaxats s’estiren damunt la manta irlandesa que els agrada, potser per aquells vermells i verds que encara conserva, malgrat els anys i tota la història que ja té i guarda.

Tot recordant Plató


“...I arribats a quinquagenaris, a tots els que haguessin sobreviscut i destacat sempre en tots els treballs i les ciències, cal conduir-los fins al final i obligar-los a que, elevant l’ull de l’ànima, mirin al front a allò que proporciona llum a tot; i quan vegin el bé en ella, prenent-lo com a model ordenaran durant la resta de la seva vida, cadascú en el temps que li toqui, tant a la polis com als particular i a ells mateixos. Doncs encara que dediquin massa del seu temps a la filosofia, tindran que assumir, quan els arribi el seu torn, tot el pes dels assumptes polítics, i governar cadascun en bé de la polis, no com una cosa bella en si mateixa, sinó com quelcom que els és de menester de fer, i així, havent ensenyat sempre a tots com ell, que els rellevaran en la cura de la polis, aniran a viure a la illa dels benaventurats; i la ciutat els dedicarà monuments commemoratius i sacrificis públics com a sers semidivins, si la Pytia[1] ho permet, o, sinó, com a mortals feliços i excel·lents ..." [2]



[1] Pytia. L’Oracle de Delphos. Plató comparteix la consideració, comuna en el seu temps, d’aquest oracle com la màxima autoritat religiosa del món grec.
[2] Plató. La República. Alambra Longman SA. Madrid 1996. ISBN 8420511621X. Llibre XVIII apartat 540b. El retorn a la caverna.

dimarts, 18 de març de 2008

Haiku: soroll


"El vent xiula entre l’arbrat de la rambla.
El sol esmicola el fred.
La ràdio sona."

diumenge, 16 de març de 2008

Del vot local al vot sanció, del vot sanció al vot local


Certament no poden ser traduïts sota cap concepte els resultats electorals d’uns comicis respecte d’altres que no siguin del mateix contingut electoral: unes legislatives, respecte d’unes municipals, per exemple. Aquest axioma de la sociologia electoral porta als analistes a avaluar sempre les dades precedents per poder projectar comparatives i les noves derivades d’altres processos electorals son avaluables només a partir de les masses electorals com a referències exclusivament a partir d’un determinat procés.

Hom però en el cas de França, on la tradició política fa que bona part de la “noblesa” francesa, si entenem aquesta meva boutade com una referència als electes legislatius, tenen, per manca d’incompatibilitat una relació directe amb el seu llogaret, uns 8.000 ajuntaments al veí país, que a més de conformar bona part de la classe política francesa, també configura i prefigura la cambra d’elecció secundària, el Senat.

Així doncs, mantenir l’axioma de la ciència política no és possible en el pentagrama, i tot i que no hi ha hagut pas una clara victòria per part del PS respecte de la UMP, el partit del president Sarkozy, certament s’ha produït la recuperació de ciutats significades com ara Toulouse o Strasbourg quan hores d’ara s’estan encara realitzant els escrutinis de les municipals i cantonals franceses, el que diuen alguns analistes, fonamentalment de l’àmbit de la comunicació, com no podia ser d’una altra manera, que és directament proporcional a la baixada en el nivell de popularitat del president de la República.

Les característiques fonamentals d’aquestes eleccions municipals i cantonals franceses serien el model paritari absolut de llista home/dona, sense altre possibilitat, com ho determina la llei 2007-128 de 31 de gener de 2007 que va modificar l’article L264 del Codi electoral i que determina que “la llista (dels candidats) serà composada alternativament per un candidat de cada sexe”; aquesta modificació legislativa respon, per altra banda a la inicial reforma constitucional del codi electoral i la constitució fet al 1999 que establia un model similar al espanyol tot i que establia que en grups de sis candidats hi ha d’haver el nombre igual de homes i dones. Aquella reforma, la de 2007, entrava en funcionament en aquest procés de març 2008.

Una altra novetat des del punt de vista terminològic seria la catalogació de les llistes que seria feta pel Ministeri de l’interior francès per a les comunes (ajuntaments en la terminologia republicana francesa) de més de 3.500 habitants, on el decret 2001-777 de 30 d’agost de 2001 determina que les graelles de determinació política a les que s’han d’adscriure els partits i coalicions i que significa per tant que els moviments o partits sense etiquetes no serien doncs acceptats per les prefectures en el dipòsit de les llistes. Així els quadrants ideològics son en aquestes municipals: Extrema esquerra, comunista, socialista, radical d’esquerra, divers d’esquerra, verds, ecologista, regionalista, altres, Moviment demòcrata, majoria per un nou centre, unió per un moviment popular, divers de dreta, front nacional i extrema dreta.

Després de la reforma de l’elecció del senat amb la llei 2003-697 de 30 de juliol de 2003, els senadors son elegits pels grans electors amb sufragi universal indirecte el 52% dels escons i per sufragi universal directe el 48%, 343 escons en total. En el procés d’elecció indirecta participen un total de 577 diputats, 1.870 consellers regionals (diputats regionals), 4.000 consellers generals (diputats provincials) i 142.000 delegats dels consells municipals. Vet aquí la importància dels resultats municipals per a la determinació de la segona cambra amb funcions legislatives d’acord amb l’article 24 de la Constitució francesa de la cinquena República.

El cafè d'Orient o una resposta a Joaquín Leguina


Qui pot dir que un altre s’equivoca, qui és capaç de poder arribar als límits del saber per poder afirmar, com l’oracle que hom té el senderi de la veritat i que la possessió d’aquesta només a un pertany?

Albirar els resultats de l’opinió que és lliure, perquè aquesta ja no només pertany a qui la emet, em permet d'afirmar que aquesta es socialitza en el moment en que deixa de ser una íntima reflexió per esdevenir quelcom de públic i en tant que pública opinable, però pot configurar així una reflexió dialèctica, discutible?, en tinc, si us he de ser sincer, serioses dubtes.

Sorprèn la setmana amb la reflexió que l’expresident de l’assemblea de Madrid Joaquin Leguina fa al seu bloc. Aquest polític, escriptor, bidoctorat, economista, en un post que titula “Mejorando lo presente”, ens descriu la seva particular visió de l’estat de les coses, analitza críticament el resultat no ja electoral, sinó la composició parlamentària i quina ha de ser la posició de les aliances, quina no pot abandonar-se, amb una crítica, ni tan sols velada al PSC, segurament sense entendre, hores d’ara, 30 anys després del Congrés fundacional, el que és i el que representa en l’escenari polític català i espanyol i fins i tot si m’apureu en l’imaginari col·lectiu.

Destil·la Leguina, si m'ho permeteu, un cert menyspreu per dir-ho d'allò més suau, respecte del qual segurament allò de més fàcil seria d'usar el recurs a la discussió, al debat, sobre el seu plantejament que es veu carregat d'una ràbia atàvica; però en tot cas em permetré de ser acadèmica i políticament correcte perquè el seu modus interpretatiu no és particular ni exclusiu i partint del supòsit de la subjectivitat que la seva anàlisi planteja i que només sorgeix d’un ancorament personal històric referit a un moment i un plantejament ad hoc distint i molt anterior a l'actual, em permetria de recordar hores d'ara el que va dir Francesc Pi Margall un 11 de febrer de 1.891, en el banquet celebrat en el Cafè d’Oriente en commemoració del divuitè aniversari de la proclamació de la Primera República, per si no enten on són les aliances al 2008, els pesos i els contrapesos:

“Les coalicions permanents, us ho he dit repetides vegades, no serveixen sinó per a enervar als partits que les formen. ho dubteu?”

Una cita: Francisco Ayala


“Si un es pren massa seriosament a un mateix, això és dolent, és ridícul.” [1]


[1] Ayala Garcia-Duarte, Francisco (Granada 1906-) Doctor en Dret, filòsof, escriptor. Declaracions fetes als mèdia en el seu 102 aniversari el 16 de març de 2008.

dissabte, 15 de març de 2008

Les mels de malta


Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.

Haiku: el dia


"Les fulles esdevenen verdes
Però l’ocell encara no nia;
El dia desperta cansat"

Una cita: Ulrich Beck

“...Tant en la vida quotidiana com en la política, en tots els àmbits d’acció es troben respostes als problemes que sorgeixen de la simultaneïtat de modes de vida que son en competència en el sí, tant de l’experiència individual com de la necessitat per a comparar, reflectir, criticar, comprendre i unir certituds contradictòries....” [1]

[1] Beck, Ulrich. La mirada compotita o la guerra es la paz. Ed. Paidòs. 2005. pag.112

Auctorictas


Resulta estrany de vegades el respecte que pots sentir per algú amb qui no compareixes una part del ser individual, amb tota probabilitat el sentit monacal que sostenia, la seva pròpia pertinència a l’orde fundada per Benet de Núrsia. Improbable doncs de compartir principis ecumènics, tot i que les regles de l’orde serien fàcilment assumibles, però respecte per qui en la protecció de la “regla”, a partir del model monacal primigeni, sostenia per l’auctorictas atorgada els principis del progressisme i la defensa del país, com si no podríem haver vist la seva signatura en el document “manifest sobre la familia i la llibertat sexual”. Els qui el recorden, ho fan sobre la bonhomia, l’afabilitat, i la intel·ligència que avui em recordava algú, en tot cas, el cercle dels éssers en perfecció s’ha tancat sobre Dom Cassià Maria Just, en un dia de març, com en d’altres anònims fora del temple del saber en el camí cap a l'orient etern.

dijous, 13 de març de 2008

Haiku: ignorància


Venerable aquell qui arriba al saber en la ignorància plena, que desperta en cada dia, l’emoció de la descoberta...

Notes XIII: abraçar la vida


"Trobeu la mansor del tigre i aplaneu enllà la vostra discòrdia" (dita colombiana anònima)


Abraçar la vida com qui esgota segon a segon la seva essència no serveix de res, si no som amants de la vida mateixa i ens regalem aquells instants preciosos que ella ens do, cada dia, a cada moment, després de la dura batalla diària, com aquell general que ens demana una treva entre focs al camp de batalla. Algú em deia, quina llàstima el pobre Napoleó, que volia ser geògraf!. De fet endurir l’esforç, per establir permanències en el nostre propi dolor, amanit de la necessitat irrefrenable de poder esdevenir quelcom en la vida, no ens pot dur sinó a la infelicitat. Amb tota probabilitat podríem coincidir, si vaguem per les històries profanes de la gent normal i corrent, com tu i com jo, que no vol més que passar el seu dia a dia, si vaguem deia, descobrirem com en cadascun de nosaltres s’hi amaga el geni de la saviesa, aquell que recerca en l’univers dels mortals, en els més recòndits racons, aquell misteri, aquella dita, l’aforisme no reconegut, per convertir-lo a l’univers mateix de la saviesa guardada en un pot de magdalenes, lluny de la patètica fornada de mediocres, però valents, sabedors que la imatge no es pot comprar, com tampoc el saber, com tampoc l’estima, o l’honor, o la lleialtat….

Haiku: J.M.Sagarra


"...I encendre el foc

del pensament que vibra..." (1)



(1) De Sagarra, J.M. Antologia de la poesia catalana. Castellnou edicions. Barcelona. 2007. Pag.216 i 217, fragment del poema "Aiguamarina" publicat originàriament dins del poemari "Àncores i estrelles" , l'any 1.935.

dimecres, 12 de març de 2008

L'asile de nuit


Per ilustrar aquest post una obra de Pablo Ruiz "Picasso"


Rosa Luxemburg, paradigma de la socialdemocràcia germànica (i aquí la denominació "socialdemocràcia" és ben correcta), escrivia des del que ella nomenava “l’asile de nuit” (l’asil de nit): la presó [2] , un seguit de cartes als seus amics i companys; de la que va escriure el 23 de maig de 1.917 , n’he volgut extreure aquest paràgraf, que té una significació que va molt més enllà del concepte mateix del fet polític, albira entre els murs separadors una essència filosòfica que beu, segurament d’aquelles fonts clàssiques; deia, des de Wronke: “….Ara, sóc jo mateixa una mica com el rei Salomó: comprenc, també jo, el llenguatge dels ocells i les bèsties. El que ben entès no vol pas dir que els animals facin servir les paraules humanes, però comprenc el so de les seves veus, les diferents vivències i sensacions que ells experimenten….”[1] , potser escoltant en silenci, en aquell silenci de la nit i la foscor de les ànimes, o senzillament amb els ulls tancats, retrets en nosaltres mateixos com fent del nostre interior el nostre particular món, podrem entendre, penso, aquells mots de Luxemburg dirigits a la Sonitschka, Sonia Liebknecht, la companya de Karl Liebknecht.



[1] Luxemburg, Rosa. Dans l’asile de nuit. Editions de l’Herne. Paris 2007. Pag. 52. traduït per Albert Balada.

[2] Com la societat que ella ens mostra ja al 1.912, com una societat que li sembla aparèixer ja aleshores "bruscament sota les aparences frívoles i enervantes de la nostra civilització que permeten de descobrir l'abisme nihilant de la barabàries i la bestialitat"

diumenge, 9 de març de 2008

Generals 2008. Avaluació de dades relatives a la circumscripció de Lleida.

PSC 73.492 (1) 36.746 (3) 24.479 (6)
CIU 56.541 (2) 28.271 (4) 18.847 (7)
ERC 25.479 (5) 12.740 (9) 8.493 (11)
PPC 29.984 (4) 14.992 (8) 9.995 (10)
ICV *No entren en el comput per quedar per sota del 3% ( barrera legal)




Observem com el primer i segon diputats queden consolidats tant per part del PSC com per part de CiU, el tercer diputat queda clarament adscrit al PSC, però podem observar com el quart diputat que passa a ser propietat del PP queda en disputa amb les dades del hipotètic segon de CiU, del que s’allunya, però el resultat del que hauria de ser el número 1 de CiU, a l'igual com ho fa de l'hipotètic tercer del PSC.

Aquestes dades, a expenses de la validació per part de la Junta Electoral i la incorporació del vot C.E.R.A. (1), posen de manifest la consolidació del vot socialista, el manteniment a la baixa del vot convergent, una tendència que es manifesta en CiU des de fa alguns cicles electorals; el retorn a la seva "moda" (2) habitual per part d’ERC i tot i que no s’ha produït una recuperació del vot del PP cap a la seva moda habitual, el rebaix tant del partit radical, com dels nacionalistes permet als populars la recuperació de l’escó que, per altra banda queda lluny de la possibilitat d’obtenir-lo el partit socialista en aquesta darrera distribució del càlcul d'Hondt (3) .

Per tant si fem una avaluació objectiva de resultats a banda dels escons obtinguts, a la demarcació de Lleida hi ha un vencedor clar el PSC.

Nota: El present estudi pot tenir alguna variació donat que no hi havia escrutat encara el 100 de vot en el moment en que ha estat realitzat

(1)
Cens de residents absents
(2) La moda és el valor que compta amb una major freqüència en una distribució de dades.
(3) Mètode matemàtic ideat pel jurista belga Victor d'Hondt aplicat als models proporcionals

Generals 2008: Avaluació de dades de participació a les 20:00 h.

L’avaluació final de resultats de participació, en identifica un resultat menor en participació a Lleida respecte del 2004 de més de 6 punts, hom però el resultat se situa per sobre dels 4 punts si tenim en compte el valor 2000; en la mateixa línia podriem avaluar els resultats de Catalunya, però si ens situem amb el resultat global de l’Estat podem veure com quasi el resultat queda a 2 punts per sota del 2004 i un percentatge similar d’augment de nivell de participació respecte del 2000. Queda per veure si pot quedar a 0 a aproximat el resultat global si tenim en compte l’aportació que pugui fer el vot C.E.R.A.




Espanya

2000 70,00%
2004 77,26%
2008 75,35% -1,91% respecte de 2004 / +5,35% respecte de 2000

Catalunya

2000 64,70%
2004 76,96%
2008 71,18% -5,78% respecte de 2004 / +6,48% respecte de 2000

Lleida

2000 65,80%
2004 76,63%
2008 70,27% -6,36% respecte de 2004 / +4,47% respecte de 2000

Generals 2008. Avaluació de dades de participació a les 18:00

Amb aquestes dades i prenent també en consideració a les que han estat obtingudes a les 14:00, podem concloure que hi ha un augment de la caiguda de la participació a nivell de l’Estat de més de dos punts respecte de les primeres dades obtingudes, amb un augment significatiu tant en la dada catalana com en la lleidatana tant respecte l’any 2008 com respecte de l’any 2000 en un o altre sentit.

Estat

2000 55,45%
2004 63,02%
2008 60,38% - 2,64% respecte 2004 / +4,93% respecte 2000


Catalunya


2000 49,71%
2004 62,32%
2008 57,19% -5,13% respecte 2004 / +7,48% respecte 2000


Lleida


2000 49,57%
2004 59,87%
2008 55,45% -4,42% respecte 2004 / +5,88% respecte 2000

Generals 2008: Avaluació de dades de participació 14:00

Resulta curiòs, com en aquests dies d’eleccions, quan a tothom el que li pertoca és el sagrat deure de l’emissió del sufragi, tothom havent acomplert amb aquest deure, o no, es torna expert en sociologia política, prefigura antecedents i projecta resultats, fins arribar a conclusions inversemblants. I em pregunto jo perquè mantenim obertes les facultats de Ciències Polítiques i no deixem que aquests experts dediquin el seu preuat temps en lloc de a fer d’administratius o d’arquitectes a dissenyar escenaris polítics o el que resulta tant fàcil a fer anàlisi, replegant comentaris d’un i altre i configurant un discurs més o menys endresat per a significar el seu coneixement i reconeixement d’una formació inexistent.

Dit això que tot sigui dit he escrit amb la millor de les intencions, cercant un respecte cap als coneixements que només uns determinats professionals tenen, però que degut a la pròpia especulació portada a nivells populars genera l’efecte descrit; en ell moment en que escric això abans de la segona onada de dades de participació, poden extreure’ns algunes comparatives històriques que ens poden començar a plantejar un escenari en el que pot definir-se l’escrutini.

De moment dades que podem avaluar hores d’ara i que han estat dades oficials, l’índex de participació a les 14:00 hores i la seva comparació 2004/2000:

A la demarcació de Lleida:

2000 32,57%
2004 39,31%
2008 36,62% - 2 ,69% respecte 2004 / + 4,05% respecte de 2000


A Catalunya:

2000 34,11%
2004 42,21%
2008 39,31% - 2,90% respecte 2004 / +5,20% respecte de 2000



A nivell de l’Estat:

2000 36,50%
2004 41,02%
2008 40,46% - 0,56% respecte 2004 / +3,96% respecte de 2000


Per tant sense poder entrar a valorar altres factors i variables que ara per ara es desconeixen, resulta evident que hi ha un descens significatiu en els índex de participació respecte de les eleccions generals immediatament anteriors, tot i que la participació augmenta respecte de les eleccions generals a vuit anys vista.

Notes XII: Reflexió sobre la vida

A la fotografia el cos de dansa del ballet de Lorraine en la representació de l'opera "La Divina Comedia".


Amb la por de viure una vida equivocada, de no saber com aquell que desconeix les essències mateixes del ser, de no ser prou com cal o massa com cal, de sentir-te enganyat, estimat, maltractat o benvolgut, de veure com el filtre de color no és mai el mateix per a tothom ni tothom està mirant en el mateix moment la mateixa cosa ni té el més mínim interès, potser, sobre allò que a tu t’interessa tant.

Amb el neguit de saber-te vençut per la vida que avança inexorablement, dia a dia, hora a hora, instant a instant cap la senectut i de cop cap a descobrir que hi tens molta vida darrera, més de la que et queda per viure, i sents, et sents avorrit de tanta bogeria, de tanta pressa que t’abraça i et transporta, com els demés a mal viure el que et queda per viure.

Et venen a la ment les paraules de Dante[1] : ...Perquè sense amor i sense aplicació ningú pot dir-se filòsof, perquè ambdues coses son necessàries. I així com l’amistat per plaer o per utilitat no és veritable sinó ocasional amistat, com ho demostra la ètica, així la filosofia per plaer o per utilitat no és veritable filosofia sinó ocasional. Per on no ha de dir veritable filòsof qui per algun plaer tingui certa amistat amb la saviesa com molts hi ha que delecten l’oïda amb cançons i les aprenen i es delecten estudiant la Retòrica o la Música, i abandonen les demés ciències, o les defugen, quan en realitat totes son parts de la saviesa. Ni tampoc ha de dir-se filòsof el que amic de la saviesa per el benefici, com son els legalistes, els metges, i quasi tots els religiosos, que no estudien pel saber sinó per a guanyar moneda o dignitat; i que si els hi faltés allò que tracten d’adquirir, no perseverarien en l’estudi…”

[1] Alhigieri, Dante. La Divina Comedia. Seix Barral. 2004. ISBN8432227811. El Banquete III. El Paraíso. Canto XI

Una cita: Plató


"... És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tot els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel·ligible, ella és la proveïdora de veritat i d'intel·ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública" (1)


(1) Plató. La República. Centro de Estudios Constitucionales. 1.981. ISBN 8425906466

dissabte, 8 de març de 2008

Una cita: G.E. Lessing


"Va entendre tan bé ell el món que el va abandonar a la primera oportunitat" (1)


(1) text d'una carta que Gotthold Ephraim Lessing (2) sobre el seu fill mort, va dirigir a Johan Joaqchim Eschenburg (3) el 31 de desembre de 1778

(2) Teòleg, Metge i Poeta alemany ilustrat(1729-1781)

(3) Historiador, Crític i Poeta alemany (1743-1820)

dijous, 6 de març de 2008

Notes XI: El vot, el valor que ens iguala




Albirar un futur des de la perspectiva dels somnis, de les experiències, però també de les dialèctiques adequades dels sentiments retrobats, de les emocions ben gestionades, del sentit del deure, del sentit d’Estat, sigui quin sigui el lloc que s’ocupa en l’entramat social, conscients hores d’ara dels honors i els deures, de l’obligació en vers la ciutadania que és qui detenta la sobirania, la única i indivisible sobirania individual; depenent del vot de tots i cadascun de nosaltres, on el valor en democràcia ens iguala a tots plegats, des del més ric fins al més pobre, des del més saberut fins al més ignorant; sabent en definitiva que conformar, que configurar un govern respon a la sola voluntat del bé comú posat al servei d’uns ideals que és com ha de ser, no tothom ho veu així, no tothom hi creu, no tothom ho entén.

Creure en la política, gestora d'emocions i de sentiments

dimecres, 5 de març de 2008

Una cita: Eugeni Bregolat


“Cal donar temps al temps, però no pot pretendre’s imposar a la Xina els models de les democràcies liberals. La Xina és vella, però també és sàvia, va sorprendre al món amb els seus canvis econòmics i probablement sorprendrà, tard o d’hora amb els seus canvis polítics" (1)(2)(3)


(1) Lleida, IEI, 5 de març de 2008.
(2) Eugeni Bregolat, actual embaixador d'Espanya a Andorra, ex-embaixador d'Espanya a Canadà i a la Xina
(3) Bregolat, Eugeni. La segunda revolución China. Destino. 2007 ISBN 842333919X

dimarts, 4 de març de 2008

Una cita: Barack Obama


"I'm asking you to believe in yours" (Li estic demanant que creguin en vostès) (1)(2)


(1)
Obama, Barack, Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat de Columbia, especialitat Relacions Internacionals i Llicenciat en Dret per Harvard.
(2) Eslogan del seu banner de campanya; Obama ha estat qualificat el candidat democràta digital en front de la seva rival Hillary Clinton qualificada candidata demòcrata analògica.

dilluns, 3 de març de 2008

Una cita: Norberto Bobbio




"...cada vegada que la humanitat supera una discriminació fa un pas endavant en el seu procés de civilització..." (1)(2)




(1) Bobbio, Norberto, jurista i politòleg italià (1909-2004)


(2) Bobbio, Norberto. "Dreta i Esquerra, raons i significats d'una distinció política" pròleg de Joan Subirats i traducció d'Àngeles Rojo.Ed. Afers 1995 ISBN 8486574234 reeditat l'any 2008.

Un únic segon


Un únic dia, una únic hora, un únic segon que dediquem a la cultura de la vida, a la cultura de la llum, a la cultura dels ideals revolucionaris, la tríada, serà suficient per a compartir amb el nostre proïsme els valors sagrats de l’existència humana, aquells que ens fan sensibles, aquells que ens fan distints, que ens fan en definitiva humans, perquè com van dir els estoics (1) : “és a tu a qui obeeix tot l’univers que gira al teu voltant, si tu dirigeixes amb rectitud la raó comuna que penetra sobre totes les coses.”


(1) Cappelletti, Angel J. Los estoicos antiguos: Zenón de Citio, Aristón de Quíos, Apolófanes, Hérilo ... Gredos. 1996. ISBN 8424918436
Mates, Benson. Logica de los estoicos. Tecnos. 1985. ISBN 8430911529

Una cita: José Luís Rodríguez Zapatero




“Os propongo cuatro años de más justicia social, de más políticas sociales, de más libertad individual, de convivencia y de diálogo, nunca de crispación, y de España en el mundo defendiendo la paz, la solidaridad y la justicia con los más débiles”. (1)




(1) Saragossa, 02 de març de 2008. José Luís Rodríguez Zapatero

diumenge, 2 de març de 2008

Spain's opposition Popular party hopes to win a general election in nine days' time by persuading Socialist sympathisers to abstain



Right sows doubt among waverers
By Leslie Crawford in Madrid .The Financial Times Limited 2008
Published: February 29 2008
Spain's opposition Popular party hopes to win a general election in nine days' time by persuading Socialist sympathisers to abstain.

"Our whole strategy is centred on wavering Socialist voters," Gabriel Elorriaga, a senior strategist at the conservative party, says. "We know they will never vote for us. But if we can sow enough doubts about the economy, about immigration and nationalist issues, then perhaps they will stay at home."

The Popular party (PP) needs a high abstention rate to win. Mr Elorriaga says the party faithful are all fired up to vote, but admits that the PP has been unable to broaden its appeal during its four years in opposition. "It will be difficult to increase our vote," Mr Elorriaga says. "The PP has a very hard, rightwing image at the moment. Even our own voters think they are more centrist than the PP."

By contrast, the Socialist party has a far broader base. "But their voters are less disciplined than ours," Mr Elorriaga says. "That is why we are directing our message at them. We are saying, 'your government has not taken care of your problems'. The election result will depend on the impact of that message."

Most opinion polls give the ruling Socialists a lead that is too narrow for comfort. That is because conservative Spaniards tend to conceal their true voting intentions. Pollsters say they try to account for this idiosyncrasy, but in a tight race, the impact of the PP's "hidden vote" is difficult to gauge.

As the election campaign began in earnest this week, José Luis Rodríguez Zapatero, the Socialist prime minister, has had only one goal - to get out the vote. In a private remark to a tele-vision anchorman that was caught on tape, Mr Zapatero confided: "We are relaxed about the polling data, but we could benefit from a little more crispación [confrontation]."

Mr Zapatero's comment explains a stunning role reversal in the run-up to the elections. During the past four years, Mr Zapatero has depicted himself as a leader of dialogue and consensus, while the conservatives, by their own admission, have kept their supporters angry and mobilised by deliberately seeking crispación . Now it is Mariano Rajoy, the opposition leader, who is preaching consensus as Mr Zapatero's gloves come off.

In an effort to sound reasonable to Socialist sympathisers, Mr Rajoy's message at a campaign rally in Santa Cruz de Tenerife, in the Canary Islands, was all about inclusiveness. "I am ready to be your prime minister, and I want my project, which is also yours, to be one that all Spaniards can feel comfortable with," Mr Rajoy said. "I don't want divisions, or tensions, or crispación ."

According to Mr Elorriaga, the PP believes it can do most damage to the Socialist party by attacking its record on the economy, which is slowing, and on immigration, which is rising. The PP is also relying on old-fashioned populism. The tax cuts it is promising - including a lower tax rate for working women - are more generous than those in the Socialist manifesto. The PP has also promised to bail out some 300,000 Spaniards who lost €5bn ($7.6bn) in a fraudulent stamp investment scheme.

The Socialist government shut down two companies in 2006 that traded in "investment grade" stamps after they had lured investors with offers of guaranteed returns. But as the investments were not insured, the government has not compensated the stamp collectors for their losses.

The PP has also latched onto growing concern about immigrants - who now number more than 4.5m, or 10 per cent of the population - in an economic downturn. In Tenerife, Mr Rajoy told supporters Spain needed tougher controls because "there is no room for so many immigrants". But Mr Rajoy's own record at controlling illegal immigration when he was interior minister in the last PP government* was dismal. Instead, he has focused on the problems of integration. Mr Rajoy says a PP government would oblige immigrants to sign an "integration contract" like those being applied in France, and he would also ban the wearing of Muslim headscarves in schools. The Socialists accuse Mr Rajoy of creating problems where there are none.

Jaime García-Legaz, director of Faes, a PP think-tank that contributed much of the election manifesto, says the party is right in trying to anticipate problems that may arise in the future. "We have studied the experience of France and the UK with their immigrant populations, to see how it can be adapted to Spain," he says. Faes is closely linked to neo-conservative think-tanks in the US, and Mr García-Legaz happily admits that the PP has "borrowed" ideas from abroad for its election campaign.

Una cita: Carme Chacón


"On ells posen crispació, nosaltres posem feina" (1)


(1) Lleida, 2 de març de 2008. Carme Chacón amb Teresa Cunillera

dissabte, 1 de març de 2008

Notes X: El mite de Theuth


Atribueix Plató[1] al seu mestre Sòcrates, en el seus diàlegs, aquest amb Fedre[2]:


”….. Doncs bé, vaig sentir dir que va viure a Egipte als voltants de Naucratis un dels antics déus del país, aquell a qui li està consagrat l’ocell que anomenen Ibis. El seu nom és Theuth i va ser el primer a descobrir no sols el nombre i el càlcul, sinó la geometria i l’astronomia, el joc de dames i els daus, i també les lletres. Regnava llavors en tot Egipte Thamus que vivia en aquesta gran ciutat de l’alt país a què anomenen els grecs la Tebes egípcia, així com a Thamus l’anomenen Ammon.

Theuth va anar a veure’l i, mostrant-li les seves arts, li va dir que havien de ser atorgades a la resta dels egipcis. Va preguntar-li llavors Thamus quines eren els avantatges que tenia cadascuna i, segons se les anava exposant aquell, reprovava o lloava el que en l’exposició li semblava que estava malament o bé. Moltes van ser les observacions que en un i en un altre sentit, segons es compta, va fer Thamus a Theuth a propòsit de cada art, i seria molt llarg el referir-les.

Però un cop que va haver arribat a l’escriptura, va dir Theuth: «Aquest coneixement, oh rei, farà més savis als egipcis i augmentarà la seva memòria. Perquè s’ha inventat com un remei de la saviesa i la memòria». I aquell va replicar: «Oh, Theuth, excels inventor d’arts, uns són capaços de donar l’ésser als invents de l’art, i altres de discernir en quina mesura són avantatjosos o perjudicials per als qui faran ús d’ells.

I ara tu, com a pare que ets de les lletres, has dit per afecte a elles l’efecte contrari a què produeixen. Ja que aquest invent donarà origen en les ànimes dels qui l’aprenguin a l’oblit, per descuit del conreu de la memòria, ja que els homes, per culpa de la seva confiança en l’escriptura, seran portats al record des de fora, per uns caràcters aliens a ells, no des de dins, pel seu propi esforç.

Així que, no és un remei per a la memòria, sinó per suscitar el record el que és el teu invent. Aparença de saviesa i no saviesa vertadera procures als teus deixebles. Doncs havent sentit parlar de moltes coses sense instrucció, faran la impressió de conèixer moltes coses, malgrat ser en la seva majoria uns perfectes ignorants; i seran enutjosos de tractar, en haver-se convertit, en comptes de savis, en homes amb la presumpció de ser-ho»….”.


[1] Plató: l’escriptura i la paraula, el mite de Theuth
[2] Traducció catalana a partir de Fedro, 274b-275e (El Banquet, Fedó, Fedre, Orbis, Barcelona 1983.p.363-366).

Una cita: Carme Chacón


“No ens resignem que una dona segueixi morint a mans del seu exmarit cada quatre dies al nostre país, s´han de destinar més recursos perquè l´actual llei pugui ser “d´èxit”. (1)
(1) Granollers, 28-02-08

Notes IX: Tot recordant a Hobbes


Diuen els teòrics[1] que “El Leviatan” de Hobbes no és en essència monàrquic, ni tan sols aventura un model democràtic, es tracta d’un principi consubstancial, probablement a l’establiment de raonaments polítics a les relacions ciutadanes. La seva referència mitològica en contraposició a la bestialitat humana identificada en Behemot, no significa més que el recurs als principis més intrínsecament humans, radicats en uns valors universals que s’han anat refermant al llarg de les transferències de les civilitzacions i que s’escenifiquen en el que un segle més tard en nomenaria Rousseau[2] com el seu “contracte social” que escriu el 1.762, 14 anys després de la seva obra ”L’esperit de les lleis”.

Thomas Hobbes ens distingeix als èssers humans, però, abans que ho fes Rousseau, de l’esperit de la natura, en la concepció d’un esperit col·lectiu superior, com una garantia de la relació entre els ciutadans, una jurisdicció universal que subordina tothom a aquest contracte societari que és en definitiva la conjunció de tots els drets, i com a tal és indivisible i subjecta i condiciona tothom, corporacions i individus, el que ell anomena Leviatan.

Això ho escriu Hobbes en un moment en que el feudalisme es desfà i que es produeix la ruptura de la corona anglesa amb Roma, i ens diu de l’Estat, des de la seva perspectiva, que hem de situar adequadament en ple segle XVII, que no veu diferència entre les esferes pública i privada i ens parla del dret de representació, del model de l’assemblea, en definitiva del parlamentarisme sustentat en els valors del Leviatan. I ens diu que “El més gran dels poders humans és el que s’integra amb tots els poder pels homes units en el consentiment en persona natural o civil que és l’Estat”.

De fet resulten molt interessants les seves concepcions de poder, com ara la reputació del poder aconseguida a través de l’adhesió i l’afecte, o la reputació del poder en l'amor aconseguit a través de la popularitat, o la reputació del poder en l’èxit aconseguit a través de la saviesa o la reputació del poder en l’eloqüència la que des de la seva perspectiva ens el fan assimilable, aquest darrer, a la prudència.


[1] BOBBIO, Norberto: La teoría de las formas de gobierno en la historia del pensamiento político. Fondo de Cultura Económica. 1987. ISBN 9681627377
HOBBES, Thomas: Del ciudadano y Leviatán (Compilado por Enrique Tierno Galvan) Tecnos. 2005. ISBN 8430942556
SABINE, George Holland. LANDON Thomas. Historia de la teoría política. Fondo de Cultura Económica. 1994. ISBN 9589093140

[2] ROUSSEAU, Jean Jacques. El Contrato Social. Pierrot 1.958 .