dimecres, 30 d’abril de 2008

Com el cant dels ocells


I em recordes aquell instant immanent que es repenja en les espelmes vermelles que galantegen l'aire de la estança; moments de silenci, d'esperança, de prudència, de sentiments que voleien les entranyes de la terra redescobrint les nostres primàries virtuts, fins atrapar-nos en l'esquelet de la vida, que ens acomoda i ens transporta a la infantessa perduda, on els estels encara brillen amb aquella intensitat que només els ulls dels infants poden entendre. Potser aquell dia en el que siguem capaços de poder entendre el món des d'una altra perspectiva, de sentir l'olor dels núvols, serà aleshores quan podrem saber de la nostra pròpia virtut i sentir l'autèntic valor de les coses senzilles, baixar a nivell de terra i escoltar els batecs dels cors de les persones, com s'acomboien i el seu ritme recrea una cançó que imita els cants dels ocells.

"La Catosfera Literària" ja és a punt

Una cita: 742


“….I donat que exposes la teva ànima només a causa de l’amor als teus germans, i no impulsada pel desig de conquesta d’allò impossible, lo impossible serà esclau teu. Perquè has de saber que cap d’entre els fills dels homes pot resistir-se a la crida de les veus de lo invisible…” [1]

[1] Anònim. Las mil y una noches. Editorial Diana. Guadalajara (México). 1.982. Tomo V. Capítulo 742.

dimarts, 29 d’abril de 2008

Una cita: Maquiavelli


"La antiguitat i continuïtat del domini apaguen les memòries i els motius d'innovacions, perquè cada mutació prepara el terreny per a un nou canvi" (1)


(1) Maquiavelli, Nicollo. El Principe. Ed. Planeta. 1992. Pag. 7

dilluns, 28 d’abril de 2008

Una mica de Jazz?

Una manera de relaxar l’esperit, d’apaivagar les ànimes atònites, podria ser la d’escoltar aquest ball de notes; d'escoltar com s’enfronten entre elles en una incruenta batalla que ens defineix un escenari de sensacions i percepcions que ens transporta i ens sublima


diumenge, 27 d’abril de 2008

Un dia, el dia.....


El dia, on l'amor regalima pels plecs de la pell i esgotes l'ànima en l'amistat profunda i perpètua. Mentre al cel es respira el silenci i la pau que ens hauria d’inspirar rebota en els ulls serens dels nens, mentre els jocs envaeixen tots els seus moments, propulsada com un arc de Sant Martí, que es repenja en aquell turó ferit. La llum entra tímidament en l’estança, mentre una música plàcida ens recita les notes pausades que cauen damunt del banc de fusta, aquell que justament avui ha canviat el seu sentit per escoltar paraules, per escoltar simplement.

Passegem per entre les calèndules i els plataners; a l’ombra plàcida mentre els sóns, com les rialles, omplen l’univers; com els principis i els valors vaguen per aquell espai eteri cercant els cors on arrelar. El dia, un dia, omple els ulls de la llum blanca que ens dibuixa un somriure mentre els tanquem deixant lliure l’oïda al murmuri de les aigües i al soroll de la sorra que recull les passes perdudes, extraviades per entre les llambordes.

Una cita: Àngel Ros

"Difícilment contribuïm a la cohesió social si les administracions que invertim en crear residències per a la tercera edat deixem que es perdi l’estima que cal dels fills i els nets cap els avis, com si deixem que es perdi l’estima cap als fills dels pares i els avis, per moltes llars d’infants que l’administració pública construeixi". [1]

[1] Ros Domingo, Àngel. Discurs al Palau de la Paeria de Lleida. 27-04-08.

Un esglai de l'ànima


Tot plegat com una espurna que encén aquella espelma d’encens que crema lentament la seva essència, mentre el fum blanc olorós puja també lentament en l’aire, omplint tota l’estança de delicat aroma que embriaga. El dia neix, com qui neix a una nova existència i ens cal somriure al sol i a la terra, als pares del nostre univers particular i personal que es configura cada moment de la nostra existència de la mateixa manera com ho fan tots els essers vius amb els que fem convivència.

Gaudir d’aquest fet transcendent, com és el saber-te viu, o viva, si el lector és un purista del llenguatge en clau de gènere, és la millor de les experiències en la vida, gaudir de l’instant precís en que abandonem el somni i despertem a un nou dia, en la nostra vida, aquest únic i emocionant valor, el de sentir-se en connexió amb tot el que ens envolta és la única cosa que té un principi:, el concepte mateix d’humanitat. La resta, tot plegat, no val res, sinó hem estat capaços de donar valor a la vida, a la nostra i com no a la dels demés.

Potser són doncs encertades les paraules de Marc Tul·li Ciceró[1] quan ens pregunta: una ferida infligida al cos farà més manifesta la vostra violència que un esglai de l’ànima?... Segurament el valor del sentiment, aquell que mou tot plegat, que allibera la nostra més íntima presència, esdevé tanmateix el tresor més preuat, mentre no tothom és capaç de poder intuir que és aquest model sensible el que mou el món a través dels temps, com una roda cíclica que ens porta sempre com per atzar a les essències de la espècie humana.


[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge 1.955. Discurs en defensa de Aulus Cecina. pag. 64

dijous, 24 d’abril de 2008

Reaccions


“En qualsevol grup d’individus podem reconèixer aquells per als qui aquestes diferents reaccions a la frustració i la aflicció responen a la seva modalitat: ignorant-la, tractant-la amb expressió no inhibida, venjant-se, castigant una víctima i buscant la restitució de la situació original. En els registres psiquiàtrics de la nostra pròpia societat, alguns d’aquest impuls son reconeguts com a camins dolents per a fer front a la situació; altres, com a bons. Els dolents son considerats com conduents a desajustos i insànies; els bons, a un adequat funcionament social. Queda però que la correlació no es troba entre qualsevol tendència “dolenta” i la anormalitat en un sentit absolut. El desig de fugir de l’acció, de deixar-la al marge a tota costa, no determina una conducta psicopàtica enllà on, com entre els pobles ella està regida per institucions i sostinguda per qualsevol actitud del grup.”[1]




[1] Benedict, Ruth. El hombre i la cultura.Edhasa. Barcelona. 1.989 pag. 263


Ruth Fulton Benedict (1887-1948) neix a Nova York, fou professora de la Universitat de Columbia. va publicar entre d'altres: "Patterns of Culture" i "The sword and the Chrysanthemun".

Dignitat


Deia André Bretón, segons recull l'equip de Bordeaux avance, vinculat al PS, que "Aimé Césaire és un Negre qui és no solament un Negre però certament tot en un Home, qui fa saber totes les interrogacions, totes les angoixes, totes les esperances i tots els èxtasi i que influencia de mica en mica a mi com un prototip de la dignitat", quina bonica reflexió que voldria fer meva en un món que se'ns mostra absolutament insolidari, absolutament cínic, absoluta i fredament diabòlic, on l'home és, de vegades, un ser alienable si no respon a uns o altres interessos; el valor del concepte home, però també de la dignitat humana se'ns aventura indispensable en les relacions socials, Bretón tenia raó. com Aimé Césaire (1.913-2008), quan diu: "Qui sóc jo per a lluitar contra l’inacceptable, el malestar del món ? Era com un volcà fermat dins de la montanya. Tot encerclat i de cop, tot explota, com la montanya escapsada" (1)


(1) Césaire, Aimé. Cuaderno de un regreso al país natal. México. Ediciones Era. 1.969.

dimecres, 23 d’abril de 2008

dimarts, 22 d’abril de 2008

Núvol de paraules


Podria semblar un poema minimalista, un haiku en versió moderna, però aquest és el núvol de paraules, d'etiquetes, els tags que apareixen en el ranquing Technoraty d'aquest blog. Mai m'hi havia fixat i curiosament hi descobreixo, m'hi descobreixo, com obrint un llibre i anotant sensacions, emocions, vivències... Potser aquest modest post evidenciï alguna cosa més que paraules, alguna més, segurament.... en silenci, això sí, en silenci.....

diumenge, 20 d’abril de 2008

L'exercici de la fraternitat


El contrast, la blancor de la neu, el cruixir del gel, aquella pluja intensa que ens regalen els cels… La rialla de complicitats mentre escoltes de vegades paraules obscenes que descriuen els principis del que alguna vegada ens parlava Chomsky[1]: “…a la gent d’aquí l’han ensenyat a creure que hi respostes fàcils, i les coses no funcionen així. Si vols fer alguna cosa, t’hi has de dedicar i comprometre't-hi dia rera dia”. Prendre consciència de les paraules del filòleg nord-americà significa abastar tot un univers de perspectives que les delimiten algunes vegades el context de llocs o experiències en les que la cooptació amara tots els principis.

En paraules de Salvador Giner[2] :”prendre’s seriosament l’exercici públic i social de la fraternitat no resulta fàcil, fora de la retòrica sentimental o la mentida ideològica més flagrant, fonamentada en unbonisme” perillosament acrític” i certament com ell mateix afirma, la doctrina al voltant d’aquesta solidaritat que alguns i algunes tant farceixen en els seus discursos, està amarada “d’advertiments, descomfiances i incredulitats”.

Aquell recurs intranscendent a l’excurs dialèctic en el que es redueix a la mínima expressió l’anàlisi i l’avaluació, com a principis contradictoris, segurament agraden no pocs “experts i expertes” que circulen pel món de la “cosa pública”; de fet el silenci no és mai real, posats a dir, donat que s’estableix un model circular, en el que sota paradigmes de centralitat determinades cohorts abasten el monopoli del determinisme ideològic per cercar definicions ad hoc. Potser la vivesa del diàleg i del debat abastarien noves dinàmiques que ara es veuen perdudes o atemorides per l’efecte mimètic i simbiòtic de les arrels socials de que venim i on la grandiloqüència en un perfecte cabdal d’harmonia ens arrossega cap a la mediocritat.

No seria difícil de descobrir altres possibilitats, altres principis, altres praxis, si no hi hagués aquella essència natural i consubstancial a la persona que la duen a convertir-ho tot en un model autoritari, en el que el combat dialèctic, el debat, deixen pas a modernes interpretacions dels models maquiavèl·lics, aquells que Nicollo Maquiavell[3] cita dient que “les intencions del poble són mes honestes que les dels grans, que només desitgen oprimir, mentre que el poble no aspira a més que no ser oprimit” o com ens versos de Petrarca que també en El Príncep es citen: “Virtut contra furor, l’arma prendrà en breu combat: que l’antic valor no ha mort encara…”



[1] Chomsky, Noam. Ambiciones Imperiales.Edicions 62. Barcelona. 2006. pag. 43
[2] Giner, Salvador. Ciutadania pública i multietnicitat. Societat Catalana 2007.ASC. Barcelona 2007. pag. 23
[3] Maquiavelli, Nicollo. El principie. Edit. Planeta. Barcelona. 1.992 pag. 46 i 123

divendres, 18 d’abril de 2008

Més enllà del determinisme holístic



Poema visual d'Alfredo Espinosa


Segons Weber, la relació pot ser definida com una conducta plural –de diversos- que, per el sentit que abasta, es presenta com recíprocament referida, orientant-se per aquesta reciprocitat. La relació social consisteix, doncs, ple i exclusivament, en la probabilitat de que s’actuarà socialment en una forma (amb sentit) indicable; essent indiferent allò en que la probabilitat descansa”[1].

De vegades, les relacions, o la interpretació del que signifiquen ens condueixen necessàriament, al que, com diria Weber, ha de ser una interpretació causal correcta d’una acció, el que significa que el desenvolupament extern i el motiu hagin coneguts d’una manera certa i al mateix temps compresos amb sentit de connexió, segons ens apunta el professor Tezanos[2].

És necessari doncs, prestar atenció tanmateix al grup social com a realitat immediata i per suposat central, com a projecció social que és des de l’infantessa dels éssers humans la seva dimensió social; tot i així el tòpic esdevingut paradigma que “l’home és un ser social –per naturalesa-“, ens fa veure com aquest entourage social és absolutament vital a la essència humana com ho pot ser la seva relació amb el medi natural: aigua, aliments, energia, etc. La comprensió d’aquest context ens pot portar a utilitzar s´mils com ara la interpretació de la vida en societat de determinades espècies animals, com ara les formigues o les abelles, que estableixen un entramat social que ens pot ser útil per a l’anàlisi sustentat en un determinisme holístic que determinades escoles haurien volgut establir en la interpretació del context social dels éssers humans.

Deixem per un moment de veure aquella semàntica holística per analitzar aquest model solidari que podem trobar en aquestes societats animals; certament, la seva limitació cerebral fa actuar l’instint i els registres genètics que els porten inqüestionablement al suport mutu, una manera de sistema cooperatiu, mutual, que es dissenya a partir dels complexes entramats relacionals dels rols i estatuts que es desenvolupen en el seu model tribal. Probablement, el procés evolutiu de l’home, l’evolució tanmateix del pensament, ens allunyen d’aquests models de la manera com ens allunyen també de les primitives societats humanes tribals, sustentades en models comunitaristes on aquell principi solidari era absolutament exigible a tots i cadascun dels membres de les societats que les configuren. Segons Nisbet, quina sigui la naturalesa d’aquest vincle social ens permet determinar aquelles forces que permeten als sers humans esdevenir units com a molècules socials[3] .

La pregunta radica doncs en en els motius o sentiments que fan que el grup esdevingui com a tal, referit evidentment als seus membres en part o en la totalitat, a les activitats que desenvolupin, i el que és més important a la comunicació o interacció entre ells com ens planteja Homans[4] i per descomptat les pressions socials i les provinents dels propis individus, on s’observa i experimenta el joc recíproc d’aquestes pressions, que també defineixen el perfil característic de societats globals, com de les d’escala reduïda, com ens ho anuncia Parsons[5]



[1] Weber, Max. Economia y Sociedad. F.C.E. Méxic. 1.964. pag. 21
[2] Tezanos, José Fèliz. La explicación sociológica: una introducción a la sociologia. Torán, Madrid. 1.997, pag. 155
[3] Nisbet, Robert A. El vínculo social. Vicens Vives. Barcelona, 1975. pag. 15
[4] Homans, George C. El grupo Humano. Eudeba. Buenos Aires, 1.968. pag. 120
[5] Parsons, Talcott (ed). La Sociologia norteamericana contemporanea. Paidòs. Buenos Aires. 1.965. pag. 64

dimecres, 16 d’abril de 2008

Sociologia de l'imperialisme


Ens diu Josep Alois Schumpetter (1.883-1.950) que "no hi havia cap racó del món on no s'afirmés que alguns interessos estaven en perill o patien un atac. Si no es tractava dels interessos de Roma, eren els del aliats de Roma; i si Roma no tenia aliats, doncs se'ls inventava. Quan era totalment impossible inventar aquesta mena d'interessos -doncs bé, aleshores es tractava d'un insulta a l'honor nacional. La lluita sempre estava revestida d'una aura de legalitat. Roma patia constantment els atacs de veïns malèvols, smepre lluitava per poder respirar. El món sencer estava impregnat d'una munió d'enemics, i era evident que el deure de Roma era de progegir-se contra els seus designis indubtablement agressius"[1], on podem canviar Roma per qualsevulla altre topònim, com ens diu Noam Chomsky " [3] .

La dramaturgia de l’enemic resulta evident per autors més contemporanis com ara Ulrich Beck[2], que ens parla del “narcisisme meliquista” quan ens defineix el cosmopolitisme com emigrat a la realitat i com a motiu bàsic de la nostra pròpia consciència de civilització, europea en aquest cas. D’aquesta manera estem cridats a abandonar posicions maximalistes, extemporànies diria jo per avaluar polítiques efectistes, sense invents que ens diguin a determinismes que siguin extranys als nostres conciutadans, evidentment faig una somera valoració del que ha passat a Itàlia, on el desarrelament, la pèrdua dels elements simbòlics, la nula política basada en la gestió dels sentiments i les emocions i tot val a dir-ho una certa anarquia social, ens prometen un hastiament que nosaltres, potser encara som a temps de no asseverar, com diu Beck, “la gent s’aferra a un hipotètic essèncialisme estratègic de la pròpia etnicitat –alguna gent diria jo- per a fixar fronteres que es borren i barregen constanment, entre dins i fora, entre nosaltres i ells”, per acabar dient que “sense una mirada cosmopolita no es poden tampoc de cap manera ni els nous paisatges de la identitat”.

Certament se’ns reclama a tots plegats una certa cordura, una certa rigorositat i pocs o cap invent, en les sensibilitats socials que ens és donat de gestionar, potser perquè ens cal un cert, potser un tot, respecte al valor ciutadà que queda anulat per una prosopoeia mediàtica que amaga utopies de tots colors i després què.....

[1] Schumpeter, Joseph A. Imperialism and Social Classes. Paul Sweezy (A.M. Kelly) 1.951. pag. 68
[2] Beck, Ulrich. La mirada cosmpolita. Paidòs. Barcelona. 2005. pag. 11
[3] Chomsky, Noah. Ambiciones imperiales. Edicions 62. Barcelona. 2006. pag. 57

dimarts, 15 d’abril de 2008

Eufemismes de la realitat


El dia desperta gris, com una fotografia en color observes el teu entorn i descobreixes que el tot harmònic que coneixies esdevé un caos controlat per interessos ocults, distants i distints, eufemismes de la realitat, que es confonen amb el servei a la societat, amb aquell valor que ens hauria de definir.

La notícia mai arriba com l’esperes però saps que l’ignomínia és un valor hores d’ara que contempla exuberant la seva essència, sense adonar-se que el temps i el moment han esgotat la seva breu història i només aquells que volen jeure al costat de l’estàtua seran creditors de les convencions de l’ànima en discòrdia.

Deia Agustino de Venanzi[1], que “nomenar els escenaris al començament, ens permet expressar de forma cristal·lina la seva història bàsica i, addicionalment, facilita l’acomodació de les variables identificades en la investigació dels escenaris on millor es corresponen” ; aquest excurs ens permet de contemplar el naixement dels contextos de manera acurada, sense abandonar el modelatge del mètode ni substituir l’objectivitat per la tendència natural i humana a la subjectivació de tot plegat.

Moments d’anàlisi, d’introspecció, d’observació, de coherència, de principis, que ens obliguen a l'interiorització necessària en la contemplació humana, en aquella avaluació dels factors i les posicions, dels valors intrínsecs i dels ficticis, en aquella la descoberta de la falsedat com a element de distorsió de lo quotidià i de la normalitat en sí mateixa, en risc amb la indulgència i la compassió mateixes , perquè, com deia Nietzsche[2]: “Hi ha molt de fatxada entre els homes”



[1] De Venanzi, Augusto. Globalización y corporación; el orden social en el siglo XXI. Anthropos. Barcelona. 2003. pag. 296.
[2] Nietzsche, Friederich. Así habló Zaratrusta. Planeta-De agostini. Barcelona. 1992. pag 157

diumenge, 13 d’abril de 2008

Desmitificar


Cada 14 d’abril es desperta el tòpic, fem reflexions sobre el model d’Estat, alguns però amarats d’utopia malsana, desgranen la margarida a expenses de ves a saber quina involució que alguns substantiven en processos refrendataris. En tot cas el valor del 14 d’abril com a data és la del record d’un fracàs que s’inicia amb aquelles eleccions municipals que provoquen la fugida de qui detenta la corona.

Em resisteixo però a entendre com il·legítima aquell nova configuració de l’estat, com ho proposa gent diversa que reinterpreta la història a partir de les essències colpistes que encara impregnen no pocs teòrics de diferents àmbits de l’estudi científic; Em resisteixo, perquè possiblement sigui l’invent més novedós en l’àmbit de la ciència política, si entenem l’avenç que la segona república representava en el model que es vivia a Espanya en la dècada dels trenta, difícilment pròxima a nivell de coneixement i reconeixement dels principis substancialment republicans: llibertat, igualtat i fraternitat.

En tot cas va ser, sense cap mena de dubte, un punt d’inflexió que, malgrat el soroll de sabres i sotanes, malgrat la foscor en la que es va subsumir el país a partir de.., malgrat tot, va ser un intent de revalidació de nous valors, amarats d’aquelles premisses krausistes[1] que van transmetre entre d’altres Giner de los Ríos[2], potser la revisió objectiva de tot allò que ens llegà, analitzant com, qui i que va ser realment aquell episodi breu, i quin paper hi van jugar actors mitificats que potser caldria desmitificar, ves a saber.



[1] Krause, Karl Christian Friederich. (1.781-1832)
[2] Giner de los Rios, Francisco (1.839-1.915)

Notes XVI: Les amanides


Obrir la ment en un bloc té els seus riscos, és com fer una amanida d’idees, amarada una mica d’aquell coneixement que hom troba en el saviesa universal per elaborar un discurs propi, distint i diferent que, ailàs, pot contradir les principals normes que alguns s’imposen, desconeixent el principi de l’anàlisi i el mètode, que ens pot dur, que ens ha de dur de fet al qüestionament general.

Descobrir, aquesta paraula que pot semblar un ítem intranscendent ens porta manta vegades a l’instrument que ha de ser la nostra vida, al descobriment en permanència de tot allò que ens interessa, que pot no ser el que interessi a tothom o a uns quants, aquells que manden per esdevenir creadors d’opinió; és probable que potser les reflexions esdevinguin incòmodes, com ho pot ser un article o la participació en una tertúlia. De tant en tant ens cal una mica de sinceritat, en un món tant empobrit per les convencions que ni tan sols això són, més aviat per la pobresa dels principis i de les accions, dels axiomes i si m’ho permeteu del nul coneixement de vegades.

Friederich Nietzsche (1.844-1.900) que dedicà la seva obra “Así habló Zaratrusta”[1], fixeu-se: “a tots i a ningú” i quina creació va influir camps del coneixement com l’estètica i la literatura, ens diu quelcom d’interessant com que “el vertader món s’ha convertit en una faula i el que ens queda és la vida” però el més significatiu adagi que jo trobo en la seva obra és una reflexió sobre la política i el ciutadà, quan afirma en el seu capítol “De les mosques del mercat” que: “El poble compren poc allò gran, això vol dir, lo creador. Posseeix en canvi un gran olfacte per a tots els actors i comediants que simulen les grans coses. El món gira al voltant dels inventors de nous valors –gira d’un manera invisible. Però el poble i la fama giren al voltant dels grans comediants. Així marxa el món!”[2].

La transcendència del que Nietzsche ens deixa escrit ens obliga a la reflexió, perquè ens ho diu quan encara els valors de la democràcia liberal, com ha quedat configurada després de la guerra freda s’entreté hores d’ara a partir d’alguns autors a retrobar els orígens programàtics i els valors que l’han de definir. Potser per això es reafirma en lo que ell anomena “mercat”, del que cal apartar-se quan ens diu “tot allò gran s’aparta del mercat i de la fama. Apartats han viscut, sense excepció , els inventors dels nous valors” [3].

Però segurament, aquells que pensem en la clara influència del destí més que l’atzar en el quefer dels homes, aspecte que dibuixa la confluència de la vida en les vides dels altres, malgrat que s’estableixi, de vegades, el conflicte inevitable, l’arrogància en el predicament i les essències; però també, als qui creiem que la llum il·lumina la foscor dels pensaments hem de convindre en el principi que l’escriptor alemany ens transmet, quan afirma: “Per a que ningú pugui furgar en el meu interior, ni en la meva voluntat darrera, he inventat el llarg silenci il·luminat”[4]; harmòniques paraules que enllacen amb una reflexió que ens fa en el capítol de les velles i les noves taules en el que ens diu: “I moltes vegades hi ha més valor en contindre’s i passar de llarg...” [5]




[1] Nietzche, Friederich. Así habló Zaratrustra. Planeta-Agostini. Barcelona. 1992
[2] Pg. 70
[3] Pg. 71
[4] Pag. 197
[5] Pag. 236

Milonga del moro judio

Les mosques coneixen de fronteres?


Resulta rar per un “urbanita” com jo, recórrer camins de l’horta i descobrir un nou paisatge, distint i formós; un món de noves sensacions, de colors, d’aromes, de sorolls, un paisatge dalt de turons no gaire alts, el suficient per abrigar-te, mentre aquell fred matiner, quan el sol encara no calenta, et permet gaudir d’aquella olor de romaní i farigola, et permet gaudir de la visió de tota la vall del Segre, aquella que, com deia algú: “ no reconeix les fronteres, com no ho fan tampoc les mosques”.

Gaudia en companyia d’alguna cosa més que del plaer d’aquells horts especialitzats, els que les darreres pluges havien netejat per mostrar-me uns arbres de verd intens. Descobrir restes basilicals paleocristians, contemplar les connexions amb el riu, la vegetació de ribera i aquells arbres que simbolitzen una part de la nostra història, potser recordar el que va passar per aquelles terres fa més de 2.000 anys, quan van ser per un temps el centre del món civilitzat.

La recerca, la investigació de l’espai i del temps, dels recursos que podrien esdevenir lúdics però alhora poder plantejar possibilitats econòmiques distintes del sistema productiu i industrial tradicional, fa que calgui un plantejament de l'aprofitament dels recursos naturals com de la mateixa historia d’aquella vall del Segre que tenim tant a prop i que ahir lluïa en tota la seva esplendor; potser perquè la claror del temps després de la desitjada pluja i les notícies que ens arriben de Madrid i Barcelona, ens feien redescobrir als meus amics i a mi aquest espai que podría ser un oferiment social, si som capaços això sí, de saber treballar en xarxa i fer descobrir a tothom que el localisme a preservar ha de deixar pas a tot allò que ens fa “germans”, "fraternals" en definitiva, descobrir el principi de les aliances lluny dels principis clientelars; la manera de fer viable, de fer possible, que s' entengui en territoris petits com aquest que tothom complementa a tothom com tothom alhora ha de poder gaudir de l’avantatge de formar part d’un tot.

divendres, 11 d’abril de 2008

Derrumbar-nos cap als somnis


Avui he recordat un text d’Ernesto Sábato, aquell científic argentí especialitzat en relativitat i mecànica quàntica, format al Massatchusetts Institute of Tecnology, de profunda formació marxista, que és conegut per les seves noveles, obres com ara: “Abbadon el exterminador” o “Nunca Mas”; recordava el llibre “sobre héroes y tumbas” un llibre que porta dues dècades a la prestatgeria de casa reposant després de ser llegit, com un llegat dels déus, com tota aposta filosòfica, literària, que guardo com un autèntic tresor.

Repassant les seves fulles ja engroguides després de tant de temps, un observa com s’ha anat impregnant al llarg de la vida de les aportacions que en la creació universal ha anat recollint, encara que sigui de manera inconscient, bevent de les fons existencials, sense vacil·lacions que el fan a un, ara ja en l’edat madura, una persona reflexiva, però alhora conscient de les limitacions humanes, de les pròpies i de les alienes, però convençut, plenament convençut que la cultura alimenta el cor dels homes i que sense cultura no hi ha progrés, perquè tampoc hi ha lliure pensament i sense lliure pensament estem abocats als dictats de disciplines malèvoles.

Ens relata Sábato[1] una reflexió que sembla absolutament sublim, transcendent, com una anotació amb dedicatòria que ens diu: "Deliri de persecució! Sempre els realistes, els famosos subjectes de les “degudes proporcions”. Quan per fi em cremin, tot seguit aleshores es convenceran: com si s’hagués de mesurar amb un metre el diàmetre del sol, per a creure el que afirmen els astrofísics. Aquests papers serviran de testimoni. Vanitat post mortem? Tal vegada: la vanitat és tant fantàstica , tan poc “realista” que fins ens indueix a preocupar-nos del que pensaran de nosaltres un cop morts i enterrats. Una espècie de prova de la immortalitat de l’ànima?"

Descobrir tanta bellesa en el llenguatge, tant de dinamisme per a poder explicar aquells moments vitals que ens defineixen a tots plegats, em planteja la necessitat de continuar escrivint, la necessitat de deixar escrit el que hom pensa, el que hom sent, tant si estàs en clara sintonia amb el teu entorn com si no ho estàs; somrient que és el que toca, per a no acabar boig amb la velocitat com la que imprimim a les nostres vides, com si cada dia fos el darrer dels dies, que és cert, però amb aquell convenciment que si que ho és certament: que hi farem!. En tot cas pregar a allò que estimem, per a que les pluges ens donin a tots plegats una mica més de serenitat i deixem d’estar embogits en un serial del que els únics guanyadors son, sens dubte els mèdia, que aconsegueixen aquella part de mòrbida presència diària.

En tot cas acceptaré la proposta que un artista publica en un llibre catàleg recentment editat: “Vull podrir-me en la bellesa” [2], quin lema per a una campanya, no? Lluny dels discursos hiperbòlics, com una imatge, com un sentiment que gestionar....; mentre llegiré de nou Sábato des d'aquell paràagraf en que ens recomana derrumbar-nos cap als somnis....



[1] Sabato, Ernesto. Sobre héroes y tumbas. Seix Barral. Barcelona. 1984. pag. 404 relato XXVII ISBN 8432222127
[2] Ordi, Chuso y otros. P_O_3 HIPERPOP. Ajuntament de Terrassa.2007. ISBN 8486838223

dijous, 10 d’abril de 2008

Una cita: Jean Jacques Rousseau


“Tota la nostra saviesa consisteix en preocupacions servils; tots els nostres usos no són altra cosa que sujecció, incomoditat i violència. L’home civilitzat, neix, viu i mor en esclavatge; en néixer el cusen en un embolcall; quan mor el claven en un taüt; i mentre que té figura humana, l’encadenen les nostres institucions. “ [1]



[1] Rousseau, Jean Jacques. “Emili ou de l’education”. Jean Nehaulhe. La Haye. 1.757. Traducció Ricardo Viñas www. elaleph.com. www. educ.ar. Pag. 17

il y avait...

Il y avait un jardin qu'on appelait la terre...
"C'est une chanson pour les enfants
Qui naissent et qui vivent entre l'acier
Et le bitume entre le béton et l'asphalte
Et qui ne sauront peut-être jamais
Que la terre était un jardin
Il y avait un jardin qu'on appelait la terre
Il brillait au soleil comme un fruit défendu
Non ce n'était pas le paradis ni l'enfer
Ni rien de déjà vu ou déjà entendu
Il y avait un jardin une maison des arbres
Avec un lit de mousse pour y faire l'amour
Et un petit ruisseau roulant sans une vague
Venait le rafraîchir et poursuivait son cours.
Il y avait un jardin grand comme une vallée
On pouvait s'y nourrir à toutes les saisons
Sur la terre brûlante ou sur l'herbe gelée
Et découvrir des fleurs qui n'avaient pas de nom.
Il y avait un jardin qu'on appelait la terre
Il était assez grand pour des milliers d'enfants
Il était habité jadis par nos grands-pères
Qui le tenaient eux-mêmes de leurs grands-parents.
Où est-il ce jardin où nous aurions pu naître
Où nous aurions pu vivre insouciants et nus,
Où est cette maison toutes portes ouvertes
Que je cherche encore et que je ne trouve plus."
Georges Moustaki.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Tant gran sigui el seu fons....


Diuen, al menys així ho sosté l'editor de la versionada obra "l'art de la prudència" (1) de Baltasar Gracián (1.601-1.658) , que aquest va arribar a influenciar a intel·lectuals com ara La Rochefoucauld, La Bruyère, al mateix Schopenhauer o fins i tot a Nietze. En tot cas l'obra que aquest aragonès ens llega, membre de la Companyia de Jesús que havia estat professor a Lleida, en lo que ell anomena "oracle manual", aporta tot un seguit de principis morals, de tal manera que haurien de ser llibre de capçalera en molts casos, per les seves reflexions filosòfiques més que no pas teològiques (estudis que ell tenia), en considerar la moral com un univers autònom dels principis divins, un aspecte prou avançat a la seva època. Un exemple que em sembla molt interessant i absolutament reproduïble, per actual, és el seu aforisme numero 45 que reprodueixo aquí:

"Tant gran sigui el seu fons, el que tingui l'home, tant tindrà de persona (2)

Com les lluentors interiors i profundes del diamant, l'interior de l'home sempre ha de valer el doble que el seu exterior. Hi ha subjectes que només son fatxada, com cases sense acabar perquè van faltar els dines: tenen l'entrada de palau i unes habitacions de suburbi. No hi ha on descansar, o tot descansa, perquè després de saludar s'acaba la conversa. Entren amb les primeres amabilitats com cavalls sicilians ((3) i immediatament es converteixen en silenciaris (4), dons esgoten les paraules on no hi ha una continua corrent d'ingeni. Aquests enganyen fàcilment al altres que també tenen la vista superficial, per no a l'astúcia. Aquesta mira per dins i els troba buits com en la faula (5)"



(1) Gracián, Baltasar. El arte de la prudència. Oràculo manual. Temas de Hoy. Madrid. 1993
(2) Pag. 51-52
(3)Cavalls guarnits i completament armats
(4)Aquells que s'ocupaven de fer guardar el silenci als temples
(5) Fa referència a la faula XLIII de Esopo

dilluns, 7 d’abril de 2008

Una Cita: Bertolt Brecht


“Mentre pujava el pedregós sender ..., en la plàcida frescor de les primeres hores del matí, vaig sentir cantar entre les oliveres que bordegen el camí. La melodia creixia, es perdia i després tornava a augmentar a intervals regulars. No vaig poder comprendre la lletra; probablement era una cançó en idioma estranger.” (1)



(1) Brecht, Bertolt. Die geschâfte des herm Julius Caesar. Ed. Siglo XX i Seix Barral. Barcelona. 1.984. pag. 173

diumenge, 6 d’abril de 2008

Una cita: Albert Camus


“...Enfrontats amb... en la història més vella del món, som els primers homes -no els de la decadència que es proclama en els diaris- , sinó els d’una aurora indecisa i diferents...” (1)



(1) Camus, Albert. El primer hombre. Éditions Gallimard. Paris. 1.994. pag. 292

Sense títol


He oblidat el títol d’aquesta història, on els personatges deambulen per un escenari neutre, sense més combinacions ocultes que el terra fred i vell, les parets de totxana i la foscor d’aquella caixa gran on la negror deixa pas a les cordes que pengen, sense atrezzo, sense altres additaments, que la nuesa crua dels actors desgranant-ne un guió que els és donat, sense conèixer l’autor, sense conèixer la música, sense conèixer que potser són ells mateixos els qui s’interpreten, o potser ens interpreten a tots plegats.


El text és inconnex, s’improvisa, recull les pròpies aportacions que van fent els aprenents de bruixot que no s’atabalen, però tampoc deixen que els ajudants del director, ni els realitzadors els aconsellin; és aleshores quan algú cau damunt les tabales embrutides, quan el bruixir de tots ells, dels actors, fa de l’obra un text incomprensible, com una corda que s’estira a banda i banda de l’escenari per deixar aquell mocador vermell dins d’un o altre camp imaginari, est, oest, nord o sud.


Com si el que hi passa allà dalt importés quelcom de l’obra als atònits espectadors acostumats a saber quin és el sentit de tot plegat. Potser, com la mateixa vida, el guió és un sense sentit que sobre l’escenari desenvolupa una trama absolutament estranya, distinta del que hom observa diàriament; potser, perquè de tant que s’observa s’ha perdut la capacitat del detall o la del conjunt mateix.

Una cita: Ulrich Beck


“Una política de les perspectives no ha d’usar-se només per a relacionar la perspectiva de l’actor i la perspectiva de l’observador, si més no també per a relacionar distintes perspectives d’actor” [1]



[1] Beck, Ulrich. La mirada cosmopolita o la guerra es la paz.Paidós. Barcelona.2004. pag. 117

Sorolls profans




Sento els lladrucs del gos que a la nit crida, un lladruc intens, atemorit, solitari en l’estança no lluny d’aquí; mentre el vent xiula pel carrer, com si una porta s’obrís. El seu lament llastimós, en el silenci nocturn fa com un esglai, les ànimes tremolen en el sentiment del seu udol; la nit sospira mentre el camió de les escombraries trenca la quietud, els lladrucs l’acompanyen, com si aquests sorolls profans, intentessin de trencar aquella simfonia que omple la foscor.

Jeu d’esquena, com enfadada, perquè de tant en tant llença un miol la meva gata, com enfurismada per voler escoltar la conversa cànida que en la nit es dóna; mentre a ella, cantora de la lluna en el seu festeig temporal i hormonat, jo li demano amb el dit sonorament silenci. Enfadada o no, reposa el seu cap felí sobre la cadira que tria, com qui tria en l’espai aquella butaca orellera en la que reposar les tardes de dissabte i deixar passar les hores, embolicat de somnis que embolcallen aquells sopors tardans.

Els ulls ploriquegen, tantes hores davant de la blancor on les lletres dibuixen les paraules que lentament van entonant aquell missatge que t’encomanen els déus, mentre ella, fèlina companya entén que la són també se’ns encomana als humans malgrat els misteris de la nit siguin tant plaents. Potser es desperta un altre món, dimensions distintes que podrien descobrir, però....... els lladrucs continuen, els udols i els miols....

Una cita: Roa Bastos


“El hombre, mis hijos, tiene dos nacimientos... Uno al nacer, otro al morir” [1]


[1] Roa Bastos, Augusto. Hijo del hombre. Seix Barral, Barcelona. 1984. pag. 65

dissabte, 5 d’abril de 2008

Quan erem infants

La darrera nit del món

Aquell te amarat d'herba bona


Tornaba a aquella meva ciutat que era ja desperta amb la llum clara del desert en un migdia càlid, aquell on el sol enlluerna amb les lluentors de la sorra. Gaudia ensorrant els peus en aquelles muntanyes màgiques que caminen i parlen a la vegada, mentre els palmerals ballen als sóns dels alissis. A la pell pigades de la minúscula sorra que dibuixa com grams de salada essència aquell rostre castigat pel sol, que embolcalla aquella tela blava identitària.

La broma càlida s’acosta sota un remoli que el vent aixeca, enfadat i amb un soroll ensordidor. Després la calma, aquella senzació d’ingravitat, mentre aquell te que ha estat amarat de bona herba bona i transvassat tres vegades com mana la tradició, cau lentament, calent, per la gola i notes el contrast del teu cos amb la temperatura exterior i per primera vegada notes frescor en el dessert…..

El testimoni ja és a punt: La Catosfera literària



Sembla que tot és ja a punt per a poder gaudir de l'edició en paper que en fa Cossetània, l'editorial, de "la catosfera literària", una relació de "blooks" on el comú denominador és la utilització adequada del llenguatge en la descripció de la realitat mateixa. Un honor de ser entre els escollits per a formar-ne parte d'aquest centenar d'autors digitals que quedaran retratats per aquesta obra cridada a ser testimoni d'un model literari, el model 2.0.

No cal dir res.


No cal dir res, només escoltar el món, com s’esmunyeix per entre les escletetges dels murs insolidaris. No cal dir res, només observar com de cadascun de nosaltres neix l’antítesi de la modèstia. No cal dir res, només cal que del silenci en sigui fet patrimoni i bandera, per poder presenciar el canvi lent i inexorable que proclama la vida sobre totes les coses, convertint-t’ho tot en una herència inevitable del pas dels moments i les seves interpretacions personals i úniques.

Només el valor de tot plegat queda escrit en el diari que hom escriu permanentment en la relació amb d’altri, en l’aposta diària pel bé, en l’aposta d’escoltar i ser transcendents amb el nostre silenci, la nostra calma, la nostra observació d’una realitat canviant i etèria, però a la vegada meravellosament dúctil i fantàsticament nostra.


Si hom s’és capaç de descobrir en un mateix aquella transcendent missió que l’acompanya en la seva dimensió humana, podrà potser algun dia transcendir la matèria i confluir en el tot, com aquell destí inexorable al que ens veiem avocats, en el convenciment que descobrir-nos a nosaltres mateixos, arrelar les nostres virtuts i desarrelar les nostres pors i les nostres quimeres, esdevé una fita inexorable per ser, en definitiva, més humans


La nostra pròpia humanitat


Descobreixes en la calma, el sabor del moment, de l’instant, de la mirada complaent, de la resposta amable, el valor que la vida t’ofereix. Assenyada virtut la del somriure permanent al teu entorn, sense esperar res més a canvi que un permís per a viure en la teva pròpia corporació de sentiments abreujats, de modèstia irremeiablement acomboiada en la timidesa perpètua, de qui descobreix en la petita llamborda aquella essència normal dels qui veuen en el detall el futur d’aquesta gran metròpoli que és la nostra pròpia humanitat

Notes XV: La pugnacitat


“Un examen a ull d’ocell de les formes culturals humanes, posa en clar lo erroni de diverses concepcions corrents. En primer lloc, les institucions que les cultures humanes construeixen sobre les suggestions presentades per l’ambient o per les necessitats físiques de l’home, no responen al impuls original tant estretament com amb la facilitat amb la que ho imaginem. Aquestes suggestions son en realitat senzills esborranys generals, una llista de fets simples. Són potencialitats mínimes, i la elaboració que en el seu entorn es produeix és dictada per moltes consideracions estranyes. La guerra no és l’expressió de l’instin de pugnacitat,. La pugnacitat és una suggestió tant petita en l’equip humà, que es podria prescindir de donar-li qualsevol expressió en les relacions tribals. Quan es converteix en institució, la forma que adopta segueix conductes de pensament distints d’aquells que estan implícits en l’impuls original. La pugnacitat no és més que el toc al globus de les costums, un toc que també pot ser refusat” [1]


[1] Benedict, Ruht. El hombre y la cultura. Edhasa. Barcelona. 1.989. (primera edició1.934). pag. 47

dijous, 3 d’abril de 2008

Una cita: Albert Camus


"Com podria fer-se per imaginar, per exemple, una ciutat sense coloms, sense arbres ni jardins, on no hi trobéssim ni el batre de les ales, ni el frissar de les fulles, un lloc neutre per dir-ho d’alguna manera?" [1]



[1] Camus, Albert. La peste. Editions Gallimard. Paris. 1947. pag. 11

dimarts, 1 d’abril de 2008

Honestedat


Reconèixer l’honestadat com un valor intrínsec en les relaciones humanes, comporta el reconeixement d’una virtut que ens descriu el pudor i la decència com adjectivacions sinònimes de les bones costums com d’allò raonable; allò que ens porta a veure en els principis de l’existència humana aquella ànima individual connectada inexorablement amb l’ànima col·lectiva, aquella ànima universal, com ens descriuren els pitagòrics, establerta en la pròpia naturalesa dels sers humans com les pasions i la raó que les governa i guia fins aconseguir l’harmonia, en un entroncament que ens recorden els models del logos i sofia en la base filosòfica occidental tant com els proceptes orientals del Zen i el Taoisme o fins i tot del budisme.

Parlem del modelatge basat en la determinació del bé i la bellesa, en la mateixa mida com és pot establir els principis de la lleialtat i el deure, principis que ens permeten descobrir allò que ens identifica amb la responsabilitat mateixa que tenim els humans respecte del nostre entorn, com una ordre divina.

Una cita: Bushido


“Les paraules d’un home son com les seves petjades, pots seguir-les enllà on vagi” [1]


[1] Artícle 7 del còdi Chugo del Bushido (s. IX-XII)