dijous, 29 de maig de 2008

Notes XIX: boscos de pedra


Aquella sensació estranya que t'embarga quan camines amb passes lentes, el cap baix, embadalit comptant les llambordes, reconeixent pas a pas, pam a pam, de cada carrer per on transites en aquell caminar terapèutic amb que et regales al finalitzar el dia, és una sentiment que vola per l’esperit de la nit que tot just comença a planar sobre els boscos de pedra i els camins ennegrits, és un sentiment que ens converteix en essers indefinits en el plaer de les planes blanques, les planes, aquelles misterioses dames que ens atreuen fins a captivar les ments identificant les coses, els fets, les sensacions i tot plegat, com un misteri màgic, aboques com posseït pels esperits de la raó móns de paraules, de signes, d’expressions, que et fan absolutament transparent; nuesa de l’ànima que embriaga el moment en que el badall del rei sol, dóna pas al silenci nocturn que vigila els sóns....

Somni


“...Somni és la mort, en qui d’ell mateix fou senyor,
I la vida d’açi va tenir per somni:
Plàcida us serà la terra, i lleu,
Que fou llarga, direu, la vida breu....”
[1]


[1] De Quevedo. Francisco. Poesias escogidas de Quevedo. Prologadas y recopiladas por Luís de Tápia. Sáenz de Jubera, Hermanos, Editores. Madrid. 1914. pag. 10.

Paraula


"Ni marbre dur i etern
ni música ni pintura
sinó paraula en el temps. "
[1]


[1] Machado, Antonio a Juan Ramón Jimenez, poesia total y obra en marcha. de Cristóbal Garcia y Enrique Baena. Edi. Anthoropos. Barcelona. 1991. pg 15.

dimecres, 28 de maig de 2008

Llibertat

La foto: "París" d'Emil Jianu

Brolla del silenci estant, com una carícia que et recorre l’ànima. Et pertany, com un tresor que s’acumula i fa interès, guardat en aquell bagul vell i desarmat, de pell adobada, d’olor de fusta. L’escoltes com un plany que plana a l’alba, mentre tot just la llum, la seva llum, s’esmicola per entre els racons.

Sigillum dei....


Neix el valor, com un concepte fruit de l’experiència, de vegades bandejada per les circumstàncies, de vegades desconegut,fins s’erigeix com un axioma irrefutable, malgrat pugui esdevenir incomprensible al profà. El seguici, tantes vegades irreflexiu en el caminar, porta a un allunyament de la realitat mateixa, pentinada i adobada a conveniència de propis i estranys, rodejant aquell castell que acumula, darrera les pedres velles, aquella sapiència que de vegades es foragita perquè aporta clarividència en un món que es regeix per ítems limitats, comprensibles, diametralment oposats, de vegades a la realitat mateixa, però incontestables perquè poden ser assumibles d’immediat, sense cap altra misteri ni estratègia. Segurament la partida ens presenta un tauler amb aquest model, però de vegades la torre, aquarterada i sense enroc, cau sota les excel·lència d’aquell alfil que, malauradament i tard ens descobreix el seu cant diagonal que complementa la creu però l’ha fet estranya i inútil. Aleshores, la nit avança inexorablement sobre tot plegat, a l’espera i en l’esperança que el descens al saber esdevingui valor en si mateix més d’hora que tard.

dilluns, 26 de maig de 2008

Harmonies


Com esperar que en el silenci dels camins de ferro, desperti la sonoritat que ens hauria de dibuixar el principi de tot plegat? Potser seria agosarat de reconèixer en aquells ulls cansins, en aquella mirada baixa: la solitud?; Potser com l’harmonia mateixa, com el desig de saber-se perduda en la ciutat com engolida per la maquinària urbana que ens dibuixa el temps mateix, així la solitud, com el silenci i la prudència ens han d’acompanyar dia darrera dia, en aquesta representació teatral que n’és ella mateixa: la vida. Saber distingir aquelles passes de ball, on se’ns descriu, rodolant, els cercles de la vida, jugant amb les notes, delectant-nos en els equilibris, girant, girant, fins que tot esdevé a la mateixa hora principi i final, alfa i omega, destriant-ne aquella simfonia de colors que ens descriu la música, com una companyia que ens alimenta l’esperit.

Novus Ordo Seclorum





Aventurar la sapiència en un món obert a la manca de virtut, implica la necessitat de descobrir aquells homes bons, capaços de convertir la seva vida en una vida de servei a la humanitat sencera, anacoretes del saber, dels secrets que ens transmeten els grans, per albirar aquell destí on la maldat sigui rebutjada, sigui anihilada del cor dels éssers humans, per conformar un complex entramat que faci de l’aliança aquell nexe d’unió entre civilitzacions, recuperar en la història de la humanitat un altre set cents quaranta i dos. És arribada l’hora en que la llum esdevingui com a principi fonamental del nostre pas per la vida, del nostre trànsit com esglaons d’una cadena ampla que descriu la transmissió i l’enllaç de coneixements del passat al futur, de la ment al cor dels homes,

diumenge, 25 de maig de 2008

Notes XVIII: Sartre i Beauvoir, del jo al nosaltres


"Il ne s’agit pas de substituer au portrait officiel de Sartre et de Beauvoir (tel qu’ils on formulé publiquement) un nouveau portrait qui se presente seul authentique, mais bien plutôt de suivre la formation de ce portrait, de mettre au jour et d’examiner ses esquisses et ses retouches à travers un analyse de leurs écrits." [1]

No es tracta pas de substituir del retrat oficial de Sarte i de Beauvoir (tal i com ells l’havien formulat públicament) un nou retrat que es presenta sol autèntic, però més aviat de seguir la formació d’aquest retrat, de posar al dia, com d’examinar els seus esborranys i els seus retocs a través de l’anàlisi dels seus escrits

[1] Poisson, Catherine. Sartre et Beauvoir, du je au nous. Rodopi, Amsterdam. 2002. pg. 18

Temps de cireres




El seu món replega les olors que destil·la la pluja del matí, arrecerada en els amagatalls de la casa vella, aquella que aixecaren els avis, o ves a saber, ningú no ho sap el temps que tenen aquelles parets de tolba. Els arbres farcits de fruits que es colliran ben aviat, quan deixi de ploure potser, recullen també les seves flaires, com les de l’ordi que creix poc o el blat que tot just despunta i reverdeix els camps. Mentre, a ciutat, ens pensem que tots els camins són, com els carrers de la vila, arreglat i enllumenats, quan descobreixes que n’és de plaent de recorre’ls, pas a pas, pam a pam, mentre la plana s’extén i es fa immensa als teus ulls, quan intentes de recórrer el curs del riu que recrea les boscúries que el ressegueixen tot definint-ne el paisatge que se’ns aventura descobert de nou per algú de mirada quasi infantil. El seu món és un món diferent, on els lladrucs simpàtics d’aquell gossot que camina a pas lent omplen un silenci que trenquen els gorgotejos de les caderneres o el pas cansí d’aquell gat que una i altra vegada es trenca en creuar la carretera propera, ens delecteja prop de l’arbre que ens obre camí. Potser sí que n’és de temps de cireres, aquelles cireres ennegrides, madures, dolces que de petit penjàvem de les orelles, com un símbol mitològic que ens definia en els jocs, ara, aquelles boles saboroses, ens diuen que la primavera ens acosta a l’estiu, quan la pluja ens ha arribat i pentina els camps assedegats.

dissabte, 24 de maig de 2008

La Foule




La Foule
Musique: Charles Dumont


Je revois la ville en fête et en délire
Suffoquant sous le soleil et sous la joie
Et j'entends dans la musique les cris, les rires
Qui éclatent et rebondissent autour de moi
Et perdue parmi ces gens qui me bousculent
Étourdie, désemparée, je reste là
Quand soudain, je me retourne, il se recule,
Et la foule vient me jeter entre ses bras...

Emportés par la foule qui nous traîne
Nous entraîne
Écrasés l'un contre l'autre
Nous ne formons qu'un seul corps
Et le flot sans effort
Nous pousse, enchaînés l'un et l'autre
Et nous laisse tous deux
Épanouis, enivrés et heureux.

Entraînés par la foule qui s'élance
Et qui danse
Une folle farandole
Nos deux mains restent soudées
Et parfois soulevés
Nos deux corps enlacés s'envolent
Et retombent tous deux
Épanouis, enivrés et heureux...

Et la joie éclaboussée par son sourire
Me transperce et rejaillit au fond de moi
Mais soudain je pousse un cri parmi les rires
Quand la foule vient l'arracher d'entre mes bras...

Emportés par la foule qui nous traîne
Nous entraîne
Nous éloigne l'un de l'autre
Je lutte et je me débats
Mais le son de sa voix
S'étouffe dans les rires des autres
Et je crie de douleur, de fureur et de rage
Et je pleure...

Entraînée par la foule qui s'élance
Et qui danse
Une folle farandole
Je suis emportée au loin
Et je crispe mes poings, maudissant la foule qui me vole
L'homme qu'elle m'avait donné
Et que je n'ai jamais retrouvé...

Una cita: Mario Benedetti


“De vegades l’ànima es descuida i et deixa una mica d’alegria” [1]

Serenor


La serenor i la placidesa dels somnis es reflectien en cada flaira de les arbrades, on el romaní acarona els peus d’aquells pinyoners que arreceren les merles i els pinsans; l’aire que riberenc refresca el terra remullat per les recents tempestes anuncia el soleiat dia, com un oferiment a l’esbarjo i a la bonança en la solitud de la vall on s’agermanen els rius i les civilitzacions. Vestia el cel la lluentor del sol voleiat per les cigonyes que, del niu estant, es llencen a la recerca en els rierols i les rieres de l’àpat amb que sojornar les goles famèliques de les cridaneres cries; mentre, de la muntanya estant, l’eco sorneguer rebota sobre les pedres l’especial sorpresa i el goig de la plana que s’obre als ulls del foraster.

Cercar


Cercar en l’infinitud de la bondat aquell principi que ens descrigui el perquè dels trànsits permanents en el pensament i les essències, seria com cercar aquella gota d’aigua que lluenteja en mig de les paraules que esgoten els mites. Cercar la mira de complicitat resulta de vegades poc més que decebedorament absurd si el món que hom coneix i el món que hom desitja no és necessàriament coincident, aleshores on podies haver trobat aquella posició de rigor hi descobreixes misteris que se saben descoberts, simplicitats en aquell escenari que és la vida.

divendres, 23 de maig de 2008

Quan el dia tot just comença


El dia en gris regalima bromes que pengen del cel estant, com una cortina que arrecera aquell sol esplèndid que s’amaga. El neguit de la gent, amunt i avall, atiant les hores primerenques arrossega aquells camins de ferro que creuen la frontera de les distàncies per acostar-nos als més diversos í prosaics móns. Converses i mirades escrutadores voldrien saber una mica de la vida pròpia i estranya, acompanyen aquelles passes perdudes entre el soroll dels caminars aliens que t’aclaparen. El silenci de nou, trencat només pel compàs mecànic i harmònic dels passadissos acordonats i eteris. La llum, emmudeix fins embogir engolida per la foscor soterrània, trenca amb el món conegut per reverdir la capça que recorre metres de d'obscures planúries, mentre els panells vermells lluentegen les parets. Quan el dia tot just ve de començar regalimant bromes.

dijous, 22 de maig de 2008

La república i els seus mals, parlem d'Itàlia

A la foto Norberto Bobbio

Norberto Bobbio (1909-2004) i Maurizzio Viroli (1952-), politòlegs italians, el primer al que es reconeix amb el sobrenom de “el filòsof de la democràcia”, el segon, professor de Princeton, un dels politòlegs de més prestigi de l'actualitat, debatien l’any 2002 sobre la República, la italiana, unes converses que van quedar escrites per a la posteritat[1] i en les que com cita el pròleg de Viroli, ambdós coincidíen en que: “Desafortunadament... les democràcies semblen haver esgotat la capacitat de mantenir viva la religió cívica” (Bobbio/Viroli 2002:5).

En un moment del “diàleg” es refereix una reflexió, que ben bé podria ser utilitzada per a descriure el moment actual, el context en el que es desenvolupa la governabilitat més absolutament contemporània de la bota itàlica i els recents esdeveniment: enfonsament de l’esquerra, victòria de l’extrema dreta, presa de possessió de l’alcalde Roma amb cohorts a mà alçada, la crisi de les escombraries napolitanes i els atacs contra romanesos i italians als suburbis .

Diu Viroli: “Seguint els ensenyaments dels clàssics, crec que l’amenaça més seriosa per a la supervivència d’una república democràtica ha arribat sempre de les faccions, enteses com a grups d’homes fidels a un cap, quin principal objectiu és obtenir avantatges i privilegis. De fet, allò que converteix a les faccions en particularment perilloses és aquella persecució d’avantatges i privilegis en la lleialtat dels seus membres a un cap” (Bobbio/Viroli 2002: 79) .

Diu Bobbio, alguna pàgina més enllà: “Una de les raons de la força i per a mi també de la perillositat de Berlusconi consisteix en assenyalar una nova etapa en la història del país: en ser i en presentar-se com a fundador d’un partit nou en contraposició als vells partits considerats decadents, al igual que els feixistes feien respecte de les antigues formacions polítiques de la Itàlia liberal” (Bobbio/Viroli 2002:82)

[1] Bobbio, Norberto y Viroli, Maurizio. Diálogo en torno a la República. Kriterios Tusquets editores. Barcelona. 2002.

Ciclicitat


En la dialèctica acadèmica sobre la ciclicitat dels processos històrics, de igual forma com les campanes de Gauss ens identifiquen el procés evolutiu de tot cicle paradigmàtic, ens cal revisar els textos antics, com aquells que ens descrivien les anàlisi que es feien sobre el particular ja en el segle XV, per a poder descobrir com hi ha una determinada defensa d’aquella ciclicitat. En aquest context trobem a Francesco Guicciardini[1], polític i historiador, vinculat a la saga dels Medicci, que ja escrivia l’any 1.521: “canviats només els rostres i els colors superficials, les coses tornen totes sempre idèntiques. No veiem cap característica que no s’hagi vist ja en altres temps. Però al canviar els noms i les figures de les coses, només els homes prudents les reconeixen. Sens dubte, però, la història és bona i útil, perquè et posa al davant i et fa reconèixer i veure el que mai no havíem conegut ni vist”.

De la mateixa manera com observem que el concepte de ciclicitat és un concepte emprat en la geologia, la seva significació en tant que atribut de les seccions estratigràfiques que mostren repeticions molt semblants en escales molt diverses ens duu a les teories de Schwarzacher[2] qui ens relata com aquella ciclicitat cobra vigència com a principi rector dins de la teoria geològica amb molta més acceptació que l’uniformitarisme. És en la clau de l’estudi de la historia del pensament i de les idees, on descobrim per tant aquella vigència interpretativa, com també la trobem en la dimensió antropològica i/o arqueològica de determinats estudis científics com ara sobre Mesoamèrica, com el que fa Fernando Lòpez[3], qui recull les paraules de Anna Chapman : "el modelo debe empezar con la secuencia a partir del siglo XVI y abarcar épocas anteriores como ya lo han propuesto muchos investigadores, tocando temas de interés especial, entonces cualquiera de las secuencias puede referirse al pasado anterior o posterior a su época. Es decir, aunque las diferentes secuencias estarían necesariamente situadas en un tiempo delimitado, ellas deberían ofrecer una cierta apertura hacia el pasado y hacia el futuro" [4] .


[1] Guicciardini, Francesco a Nicolàs Maquiavelo, 18 de maig de 1.521 a Niccolò Machiavelli, Opere, edició de Franco Gaeta, Turí, 1.984, vol III, pg. 525
[2] Schwarzacher, W. Repetition and cycles in the stratigrapy. Earth Science Reviews nr. 50. 2000. pag. 51-75
[3] López Aguilar, Fernando y Guillermo Bali, “Mesoamérica. Una visión desde la teoría de la complejidad”, en Ludus Vitalis III, 5, 1995, pp. 83-102.
[4] Chapman, Anne, “Mesoamérica, ¿Estructura o historia?”, en La validez teórica del concepto de Mesoamérica. XIX Mesa Redonda de la Sociedad Mexicana de Antropología, México, INAH, (Científica, 198), 1990, pp. 21-34.

Semàntiques


La complexitat transcendental de la gestió heracliana de la convivència, quan el model de la Grècia clàssica esdevé ultrapassat per la semàntica a l’ús en el segle XXI, ens permet d'observar com es mimetitzen models antecessors, com se’ns dibuixen escenaris on la deriva no democràtica esdevé normalitzant, perquè l’error en les estratègies de definició social, el que de vegades en el reconeixement de la nostra societat es defineix com franquisme sociològic existeix, de igual manera com alguns autors reconeixen com en els contextos de fanatisme i violència[1] “els pocs actuen per tots”, i com ,de fet, “la denominada revolució estudiantil dels 60 va ser dirigida pel cinc per cent de la població universitària, de manera que els percentatges pesen en democràcia, però son insignificants en contextos no democràtics”[2].


[1] Borrmans, M. Islam e Cristianesimo: La via del dialogo. Paoline. Roma 1993
[2] Sartori, G. La sociedad multiétnica. Taurus. Buenos Aires. 2003. pag. 142

dimecres, 21 de maig de 2008

Interpretacions


“Això no és un teatre”, deia aquell actor disfressat de persona en una interpretació magistral, quasi en la atonia final d’aquella obra. Probablement respondre alguna pregunta amb aquesta sensació de no saber exactament que dir; emprar respostes grandiloqüents, no fa grans homes, simulen adequadament aquell joc en les dialèctiques fútils.

Deia Marc Tul·li Ciceró[1] que "...ell feia el mateix que ara fas tu, per bé que ell ho feia amb una part de raó i tu no en tens gens, i amb tot no va fer acceptar per ningú el punt de vista que defenses, perquè feia l’efecte de valer-se dels mots per combatre la justícia”. El procés cíclic dels esdeveniments històrics, ens descriu de vegades un recorregut magistral a través dels textos antics, redescobrint que malgrat es tractés d’un text jurídic del segle I a.c., on la qüestió que es dilucida era la propietat d’un predi, i per tant era una qüestió de Dret, una causa civil, el llenguatge esdevé deliberadament carregat de valors no estrictament jurídics.

Com a jurista Ciceró es el més gran i influent dels oradors romans, alhora que un home de lletres en la seva integritat, un moralista que defensava la existència d’una comunitat humana universal més enllà de les diferències ètniques. Tot i les seves creences i la prevalença que establia en el lliure designi, va afirmar: “Oh déus immortals! Tant gran és l’increïble i diví valor d’un home sol, que en tan poc temps, ha pogut dur la llum a la república, de tal manera que vosaltres, que fa poc vèieu l’esquadra dels enemics davant la boca del Tíber, ara no sentiu dir que hi hagi cap nau pirata més ençà de la boca de l’oceà?”[2]

Tota interpretació, però, resulta fatídica, com diu el personatge Pséudolus de Plaute, quan aquest afirma: “Si tens cap pregunta a fer-me, fes-la; pel que jo sàpiga diràs que et respon l’oracle de Delfos.” [3] És a dir, cerquis el que cerquis pot veure’s embolcallat de la resposta que esperes inspirades en estances superiors, sense ser necessàriament verídiques o reals. El més aproximat a la realitat és, de fet, la realitat mateixa com també la seva interpretació més acurada.

Llatí com Ciceró, Plaute en la complicació de les seves trames de vegades afegeix un petit pròleg declamat per un actor, quina funció no era altra que la d'explicar arguments complicats tot evitant que el públic es... desorientés.

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge. 1.955. Barcelona. Defensa d’Aulus Cecina. Epígraf XXIV pag. 73,
[2] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VIII. Fundació Bernat Metge. 1.962. Barcelona. Sobre el Comandament de Gneu Pompeu. Pag. 33.
[3] Plaute, Tito Marci. Comèdies, volum IX. Psèudolus. Fundació Bernat Metge. 1.954. Acte I. Pag. 41

dilluns, 19 de maig de 2008

Homo platonicus secundum Diogenem


A la foto Rafael de Campalans


Diuen els que coneixen del tema, que aquella senzilla formula va canviar el món, E=mc², el concepte que relaciona massa i energia i que els fa intercanviables. Déu me’n guardi d’aventurar-me en els models de la física, seria alguna cosa més que agosarat per part meva, però aquest senzill teorema que ens canvia el món a partir de les investigacions que inicia el científic alemany Albert Einstein ara fa un segle, ens porten, inexorablement a la societat de la que avui en dia gaudim, a partir de les seves aplicacions i interpretacions.

Segurament aquell modest empleat de l’oficina de patents que en la seva adolescència es va interessar pel càlcul infinitesimal, és en bona part responsable de la interpretació científica futura de les seves aportacions a la física, però en resulten especialment interessants els contactes que va tenir amb l’enginyer Rafael de Campalans, aleshores Conseller de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya, en un sopar que aquest li va oferir el 27 de febrer de 1.923, a Barcelona, amb un menú escrit en terminologia llatina que, diuen, oferia un enigma en cada plat[1]: Homo platonicus secundum Diogenem cum jure Michelsoniense, Malum parvum cum Doppler effectu, Fructus Galilei, Caffea sobraliensis cum spirituosibus liquoribus et vectoribus tabacalibu, una broma dels seus col·legues els científics catalans o un codi?


[1] Font. Carmen Morán. Diari EL PAÍS- 11-08-2005.

Notes XVII: Societat oberta, societat lliure


El testimoni de la història ens descriu actituds i virtuts diverses, models i contramodels, fins i tot arguments i contraarguments , tot plegat circumscrivint els paradigmes o els seus canvis al llarg de la nostra evolució com a civilització homogeneïtzant. Sartori[1] ens parla de la societat oberta o tancada que ens descrivia Popper[2] , tot i que aquest filòsof considerava l’enemic primer de la societat oberta a Plató, curiosa interpretació que Sartori considera arbitrària.

En tot cas, la consideració d'oberta que ens proposa Sartori, en contraposició a les tesis de Popper, tesis que resulten també en opinió de Bertran Russell com a polèmiques i intranquil·litzadores, no és altra que la de, en essència una societat lliure, entenent el politòleg italià el concepte d’oberta, per tant com a lliure, com la descriu el liberalisme, ens diu i on sí coincideix amb Popper, en la manera com afirmava la lliberat entesa com “l’estat límit de la llibertat dels ciutadans de la manera més igualitària possible i sense sobrepassar els límits necessàris per aconseguir una igual limitació de la llibertat” .



[1] Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo, extranjeros e islámicos. Ed. Taurus. 2003. pag. 13
[2] Popper, Karl Raimund. La sociedad abierta y sus enemigos. Paidòs. Barcelona. 1981. pgs 108-109

Una cita: Albert Espinosa


"...saber quién eres, saber cómo es la gente que te rodea, conocer tus límites y sobre todo perder el miedo a la muerte." (1)

(1) Espinosa, Albert. El mundo amarillo. Edi. Grijalbo. Barcelona. 2008. Primer capítol

diumenge, 18 de maig de 2008

...Amb els perfums que destil·len les arbrades.




Plau de mirar al bosc, aquells arbres vells, aquells xops, aquelles alzines on encara n’hi ha, o aquells pins pinyoners que tant plaïen l’avi. Recórrer aquells camins que arreceren la vegetació a banda i banda, simulant un país diferent, mitle european potser, on la vegetació t’aborda amb matisos de verd que delectegen la vista.

La frescor omplia aquella estona i l’olor, aquella olor que frega els narius de les fragàncies boscúries, se t’endinsen al nas com prenent part de tu i transportant-te amb els perfums que destil·len aquelles arbrades. Feia temps que la sequessa ens ho impedia, com tornar a veure aquells cels vermells amb les boirines que transpiren del terra, com recrear nous paisatges plàcids en les tardes de la primavera estant.

Ens llegirem en les histories personals i particulars que duem penjades com tirabuixons de la nostra pell endurida, d’històries embolcallades de presències i absències; farem dels sabors, dels principis i dels finals com un degotall d’aquella aixeta plúmbica que ens regalima en aquella pica vella, encara de marbre, on l’àvia fregava les patates amb paper de vidre, per no llençar res, ens deia, records de temps de guerra.

Aquella pressa que abraona, empeny i emprenya, distreu de gaudir dels instants, mai repetits, sempre distints; desdiu de saber-nos portadors de les herències, de tradicions diàries, on el somriure o la salutació viuen o malviuen ja quan esgotem els dies, sense descans de vegades, en el nostre lent caminar; mentre, la nit de la vida cau quan tot s'esgota; el llam lluenteja al cel.....

dissabte, 17 de maig de 2008

Blogaires lletraferits




Eren quarts de vuit passats quan arribàvem al llogaret de Vallromanes, i el primer impacte, la seva semblança amb Vilassar de Dalt, riera estant; aquells plataners, tot assenyalant el pas de les aigües desbocades, el sauló que deixa, porós, engolir l’aigua que passa, quan passa, als aqüífers; quans records m’han vingut a la ment de la meva infantessa, quants!

Un poblet ordenat, amb un Casal, a la manera de la zona, però ordenat, si m'ho permeteu d'una manera moderna; un casal que acollia la trobada de bloggers que organitzava la presentació del llibre “La Catosfera Literària”, que ha estat editat per Cossetània. L’acte: dinàmic, gens avorrit i molt viu, on aquells textos 2.0 presentats ara en format 1.0, han reviscolat a la vella usança, amb la companyia d’una bona instrumental de jazz, mentre el silenci i la foscor recreaven les paraules gratifiques d’alguns posts escollits, Engolits per la literatura, pels sóns i les cadències de les grafies que ens destil·len les sensacions i les impressions de les vivències i les experiències d'alguns dels autors recollits en aquesta antolologia, hem esperat aquella pluja gratífica que ha volgut caure com saludant l'experiment editorial, aquest dissabte de maig.

Dades


Els “moments” a la vida política catalana no son entesos per una bona part de la població. Aquesta és una reflexió que ens cal fer a tots plegats, si llegim la pregunta numero 19 d de l’enquesta d’opinió del Centre d’estudis d’opinió de la Generalitat de Catalunya REO 419 “Baròmetre d’opinió política maig 2008”, sobre dades compilades entre el 14 i 25 d’abril de 2008, on el 67,6% dels enquestats en una mostra de 2.000 persones a Catalunya, manifesten que : "de vegades la política sembla tan complicada que se’ls fa difícil entendre el que està passant”.

L’estudi de l’organisme de recerca de l’opinió de la Generalitat, planteja al llarg de 320 pàgines tot un seguit de ítems que aporten tot un ventall de dades que poden ser molt interessants a l’objecte de l’estudi del perfil de l’opinió política i social dels ciutadans de Catalunya, però el que a mi en particular em sembla significatiu, és que hi hagi el reconeixement per part de la mostra d’una dada tant rellevant, que ens posa de manifest o bé un distanciament dels polítics o, el que és més probable, del discurs polític respecte dels ciutadans, la qual cosa ens obre tot un ventall de perspectives a analitzar, a avaluar diria que d'immediat, respecte del procés de compactació psicosocial de les polítiques públiques per una banda, com de la interacció amb la ciutadania de tot plegat per l’altra, donat que si 7 de cada 10 ciutadans ens estan dient que “no entenen” de que se’ls parla, alguna cosa no va bé.

Certament hi ha qüestions de difícil comprensió i ho valoràvem recentment, en una conversa en la que recordàvem el Referèndum per a la Constitució Europea; un text complex, llarg, eminentment tècnic, que resultava molt difícil d’explicar, com d'entendre als profans i per tant a la ciutadania en general, que va tenir el resultat que va tenir, forçant-ne finalment el procés de Lisboa que ha portat a la utilització del sistema de ratificació parlamentària en lloc del referend popular.

En alguna conversa d’aquelles que en diem de “’ptit comité” se'n parla ja de com comença a ser hora de tornar a circumscriure els debats als àmbits del parlament o de les assembles locals, en lloc de traslladar-los als mèdia, com ara succeeix, al mateix que caldria convindre com determinades "coses " hauríen de quedar circumscrites al debat estrictament polític en els àmbits corresponents, sense fer-ne un "ús", diríem que “populista” de les mateixes i llençar-ho al carrer com aquell que no vol la cosa; parlem, potser, de responsabilitat política. En tot cas cal, segurament, una reflexió en profonditat des de l'esfera política però també des de l'esfera de les idees.

dijous, 15 de maig de 2008

Aquella tassa...


Aquella tassa de cafè amb llet, de bon matí, ben aviat, quasi quan tot just el sol badalla i els carrers els acaben de posar, com se’ns deia quan érem petits. Aquella olor que destil·la ambients i sensacions tafaneres, que et porten de vegades lluny d’aquí de vegades a prop, amb mirades que et diuen que cal cercar en allò que ens porta el destí la realitat de les coses bones, el desig personal de voler el bé per a tu i per als demés, amb la mirada límpida, oberta al futur, amarat de l’experiència d’un passat recent ple d’experiències que es sublimen i es retrauen, que la ment dilueix en el seguit d’emocions que al llarg del dia ens apassionen o ens duen a la derrota més patent.

En tot cas, quan encara el sol només ha fet aquell primer badall, és quan els ulls s’omplen d’energia, aquella que et dona el viure en societat, i saber que la nostra xarxa universal recrea una i una altra vegada civilitzacions darrera civilitzacions, a la recerca destil·lació de la humana essència; de les sensacions més mundanes, per esdevenir herois de vegades, dimonis d’altres, com resseguits per la lluita permanent, aristotèlica, escolàstica del bé i el mal, conscients que hi ha més matisos, més colors en tot plegat, per poder esbrinar que volem, quin futur desitgem. En tot cas aquella senzilla estona, en la que et delectes en l’olor que perfuma el lloc, un olor a cafè intens, amarat d’aquella llet calenta que l’acompanya, et deixa en els llavis un regust especial que t’acompanya en aquell moment del dia, potser fins que un altre cafè et torbi el són.

Veure en els ulls de la gent només aquell bé que ens distingeix de les bèsties, aquell bé que es reconeix com una virtut humana distinta i alhora tant corrent que hauria de poder ser universal, en el món de les coses senzilles, del món de la nostra existència vital.

Avec le temps

dimecres, 14 de maig de 2008

Viatge...


El món sovinteja l’èxtasi com aquella sublimació dels valors, de les possibles, de les realitats. El trànsit en tota vida comporta renúncies, pas als valors, tampoc a l’excel·lència, sí a l'existència mateixa en el servir com a principi i ens permet d’observar i valorar com la essència en la progressió vital ens és donat de gaudir-la, a partir d’aquell dia, en que la llum intervé en la teva consciència; el matís recorre aquell tauler blanc i negre, on la lluna i el sol esdevenen companys de viatge, mentre el cordó que ens uneix a la vida, sota el propi cel, ens guia cap a un món de simbolisme, de permanència, on el soroll de l’espelma trenca el silenci, en la mateixa percepció que la música ens aporta des dels sòns particulars com universals que ens adornen la vida..

Rierols de ciutat


Sentia caure la pluja sobre el meu rostre, intensa, freda, humida; hores robades al sol viu de maig que s’amaga darrera d’aquests núvols de tempesta que ens fan obsequi quan tot enfosqueix lentament. L’aire fred talla el rostre, mentre la foscúria comença a fer-se propietària del dia que esgota les seves hores. Després, els rierols de ciutat galantegen amb les pedres envellides del centre, mentre cerquen els embornals per abocar-s’hi.

Avui plovia a Lleida, com ahir, com abans d’ahir, semblava estrany recuperar un maig plujós com els d’abans, on la tradició exigia paraigües com a complement del vestir. Sortir en dia solejat sabent que tot acabaria en pluja quan els camps rebrien l’impacte que sacseja els plançons i neteja els arbres, després el terra engoleix gota a gota els excedents per alimentar els aqüífers.

Tautologies


Entretenim les ànimes en banalitats, segurament noticiables, però banalitats a fi de comptes; disputes estèrils sobre temes intranscendents provocats per rèmores testimonials que ens rupturen i ensordeixen. A que treu cap discernir el que fa tant de temps que “és” i només la saviesa d’alguns, la deixadesa d’altres i la capacitat de maniobrabilitat d’altres ens descriuen en un escenari fal·laç? A que treu cap destriar i abocar misèries per no saber si si o si no, quan tot plegat no treu a res i encara menys apaigava la pròpia ineptitud en les essències mateixes de les tautologies barates? Correrem a tancar a pany i clau el que creiem nostre...nostre? Correrem a testimoniar greuges i planys; a ser més que qui o que...Mentre, passaran els anys arrauxats sobre camps de batalla de paper cartró, que interessa a propis i estranys, en la mesura en que no deixa d’alimentar aquella mescolança de basarda i misèria, orbitant al pas dels àzims.


Olor de camp


Sentia el sospir de la ciutat en el lent caminar gaudint de la fresca primaveral, quasi afrancesada, on el verd dels arbres i la gespa s’omplia d’aquella aigua recent caiguda que els enverdia de goig. Un lleuger airet feia bellugadisses les branques com forçant una saludada en cadena a mesura que passeges al seu cantó, sentint aquella distinta olor de camp que transpira lentament, fins que en sents l’essència. El sol enlluernava encara una mica, forçant-te a tancar els ulls i oblidar la visió total, per recrear-te en els detalls que pots percebre per entre les celles clausurades a l’entorn de les retines que veuen del goig del lloc que encara respira.

dimarts, 13 de maig de 2008

Emocions personals


L’any 1.986 vaig escriure una havanera “Cançó trista al moll de l’alba”, per als jocs florals de la ciutat de Lleida que organitzava l’Acadèmia Mariana, d’aquell poema, l’any passat en vaig fer una nova versió, que avui ha estat estrenada pel Grup Boira, que n’ha fet els arranjaments i la música i l’ha cantada a la plaça de Sant Joan de Lleida amb el títol: "La dama de la mar".

Ha estat emocionant d’escoltar-la a peu d’escenari, de sentir aquelles notes a piano i guitarra, sota un cel que tot just venia de deixar un recés en la tempesta de la tarda, perquè la música embolcallés aquella església d’ambientació neo-gòtica amb tanta, tanta gent com hi havia; així ha estat en escoltar aquelles veus, la de l’ Enric Bardina, la d’en Ramon Bordes, també a la guitarra, la d’en Jordi Carulla i en Toni Castell també al piano, quan amb finetza cantaven: “Assentat al moll de l’alba, els peus penjant al gust del vent suau de llevant....”.

dilluns, 12 de maig de 2008

És...la festa


Essències de canyella, amarades dels aromes de la flor del taronger, que perfumen estances on la brisa càlida reposa. Pluges de maig que alliberen els aromes del verdum i els sentits de les roselles. Silencis pausats després de la disbauxa, on la tarda dibuixa lentament en les bromes del cel figures mítiques, mentre recorres en solitud els carrers d’aquella vella ciutat. La música omple els sentits, que els sentiments embadoquen, quan la nit tomba, estranya, sobre la llum que dibuixa colors i rius de formes, és... la festa.

Sense sentit


Tenen raó aquells que afirmen que de vegades tot plegat és un sense sentit, i el seny que cal posar-hi estranya i acaba enrarint-t’ho tot. Mentre planeja la insistència sobre l’antiga Birmània en la manca de garanties democràtiques del sistema, com si un sistema sustentat en la por i la dominació, i per tant basat en la lògica de la desigualtat i la legitimació del poder en pogués oferir de garanties d’aquest tipus; això té capficats als observadors, però cap intent d’ingerència humanitària, potser l’absència d’armes de destrucció massiva no ho fa necessari als ulls de la política internacional, o la posició geoestratègica, de moment, ja és la que li pertoca en l’equilibri centre - perifèria, mentre tant i com sempre, pateixen sempre els mateixos.

diumenge, 11 de maig de 2008

Una cita: José Montilla


"La España democrática, plural y federal debe ser la solución para todos sus pueblos y la mejor garante de los derechos de todos sus ciudadanos." (1)


divendres, 9 de maig de 2008

KHILIOI




Recrear en mil articles el que penses, resulta difícil; avui, tot remenant pel meu panell he descobert que ja hi sóc: 1.000. Per això he volgut triar l’expressió grega que dona títol a aquest post, com una reverència personal a les arrels de la nostra cultura i que m'han ajudat a arribar al miler, significat de l'expressió.

dijous, 8 de maig de 2008

Una cita: Yamamoto Sunetomo


“Hi ha que saber morir a cada instant de la vida; es viu l’instant, l’aquí i l’ara, sumit en un etern present” [1]


[1] Sunetomo Yamamoto (1659-1719). Hagakure (ocult sota les fulles) selection. The way of samurai. Easyread comfort edition. Australia .2006. pag. 1.

Espais de llibertat que contaminen.....


Que alguna cosa està canviant en el món de la literatura, en el món de l’opinió, en el món en general resultat obvi, tòpic fins i tot. El proper dia 17 es presenta a Vallromanes la primera antologia blogger catalana, "La Catosfera Literària", en la que m’honoro de ser-hi. Però el que ha estat més important és el pas dels prestigiosos Ortega y Gasset, de premiar una blogger, potser el fet que sigui cubana i que no l’hagin deixat sortir del país hi afegeix alguna cosa més, però en definitiva comença a quedar clar que el model 2.0 representa quelcom en el context de l’opinió, sigui quina sigui.

Em sento molt orgullós que aquesta blogger, Yoani Sánchez, amb el seu blog: Generación Y , hagi estat distingida amb tant alt guardó; per ella, però també pel que significa respecte dels canvis que afrontem tots plegats en aquest segle XXI, canvis, però, que en el seu cas hauriem de combinar amb la paraula: esperança, o potser cercant la variable revolució indexada com un element més de les variables 2.0; el seu premi és un reconeixement a tota la galàxia blogger, també.

Sigui quina sigui la filosofia que ha inspirat el suport a aquesta experiència, el cert és que el reconeixement a la presència del blog en l’àmbit de la vida informativa, però també en el relat, com en la filosofia, en la literatura, ho és en definitiva sobre l’expressió més quotidiana del context epistolar que representa escriure a cegues en aquest espai mediàtic que és la xarxa, i, més com en el cas d’aquesta filòloga cubana, que ho fa amb el risc del moobing polític o potser l’extorsió, com tanta altra gent arreu del món, com ens relata avui el diari El País en el seu suplement sobre els premis i en concret en la seva pag.41; quan de sentit tenen, doncs, aquelles paraules que escrivia, entenc que resignada, en un post del dia 3 de maig: ¡Qué ganas tengo de crecer… de hacerme adulta y que me dejen salir y entrar de casa sin permiso!, mica a mica aquests petits espais de llibertat contaminen, segur.

dimecres, 7 de maig de 2008

Fa 40 anys....


El dimarts 7 de maig de 1.968, el Quartier Latin de la capital francesa es troba en estat de setge. Els instituts realitzen accions de solidaritat. Els sindicats d’estudiants i el Moviment 22 de Març organitzen una marxa de 25 kmt que travessa tota la ciutat i dura fins a la mitja nit. L’encapçala una pancarta amb el lema “Vive la Commune”, escoltada per desenes de banderes vermelles i negres. La manifestació fluida, mòbil, disciplinada i nombrosa no va poder ser controlada per les forces policies malgrat el reforç de la CRS. Les centrals obreres estan desconcertades i pateixen les pressions de les seves base que anuncien la seva disposició a afegir-se als estudiants......

Manifest Maig Francès de 1.968


Les assemblees generals dels diversos establiments públics d’ensenyament superior (segons la llista adjunta), proclamen solemnement que una reforma de la Universitat ha de seguir la línia directora dels següents principis fonamentals:


1. INDEPENDÈNCIA i CONTESTACIÓ.


a) La Universitat ha de ser absolutament independent de qualsevol poder polític.
b) La Universitat ha de ser el centre de contestació permanent de la societat. La informació i els debats lliurement organitzats entre estudiants, personal docent i personal no docent de la Universitat constitueixen el medi fonamental d’aquesta contestació.
c) Aquest principis hauran de ser garantits, així com la presència i lliure expressió de les minories per un conjunt de regles internes de cada establiment d’ensenyament superior.

II. AUTOGESTIÓ


a) L’ensenyament gratuït en tots els nivell és un deure per a una societat present i futura.
b) Ha d’estar oberta a tots, efectiva i igualitàriament, sense imposar cap selecció.
c) Els establiments d’ensenyament superior han de ser regits paritàriament per estudiants i ensenyants sense cap ingerència externa.
d) Els fons públics aportats per l’Estat es fixaran en funció de les exigències de la col·lectivitat nacional, expressats en els plans econòmics a mig i llarg Termini, que la Universitat ha de fixar-se democràticament, i quina aplicació és obligatòria per als establiments públics. Les organitzacions del personal docent i d’estudiants estaran representades en les comissió d’elaboració dels plans. Les quantitats es dedicaran a l’ensenyament per plans, un cop ratificats aquests, s’imposaran com a una obligació del poder polític executiu i deliberant al votar el pressupost anual. Aquestes quantitats, pel que fa referència a l’ensenyament superior, es repartiran entre les universitats a través d’un organisme paritària de personal docent i estudiants que hagin participat en l’el·laboració dels plans.
e) Tota real autonomia exigeix la institució d’organismes capaços de neutralitzar les forces exteriors, que podrien desposseir de fet als estudiants i al personal docent del poder decisori en tot allò que fa referència al funcionament de la Universitat. Únicament els comitès nacionals de vigilància, nascuts dels comitès paritaris, poden definir els mitjans acordats per a contestar als intents de recuperació, especialment als que s’aprofitarien immediatament de les utilitzacions anàrquiques de la autonomia.

III. AUTODEFINICIÓ


a) Els estudiants i el personal docent han de poder sotmetre a examen, regularment i amb tota llibertat el contingut i la forma de l’ensenyament.
b) La Universitat haurà de ser un centre de cultura social. Per tant haurà de determinar ella mateixa els marcs en els quals els treballadors participaran en les seves activitats.
c) Els exàmens i concursos en la seva forma actual hauran de desaparèixer i ser substituïts per una avaluació continuada basada en la qualitat del treball realitzat durant el període. El suspens en una assignatura, en la forma actual, no sanciona sempre la peresa o falta d’aptitud de l’alumne, sinó, amb freqüència, la falta d’ensenyances.


IV. AUTOPERPETUACIÓ


La Universitat és la voluntat d’una perpètua superació per:

a) Una estreta conjunció de la investigació i l’ensenyament;
b) Educació permanent;
c) El reciclatge regular dels treballadors i del personal docent; per això han d’establir-se anys de total disponibilitat per a l’estudi.

Aquest text elaborat pels representants dels establiments d’ensenyament superior següents :
I-E.P. París; Dret i Ciències Econòmiques de París; Medicina, París; Filosofia, Sociologia i lletres, París; Llengües Orientals; ex Escola d’ Art; Ciències de la Halle aux Vins; Ciències d’Orsay; Ciències Econòmiques, Poitiers; Ciències Econòmiques, Clermont-Ferrand, es proposarà a les Assemblees Generals i serà adoptat o refusat en la seva totalitat.

Pensament


Diria potser, que el sol lluenteja més, quan el carrer d’un barri qualsevol transpira pau, aquella paraula que tant costa de trobar en les infinituds del proïsme, lluny d’esgotar la seva dinàmica presència, quan hom transcendeix la humanitat mateixa, si som capaços de discernir el bé del mal com la llum de la foscor o el silenci del soroll.

Segurament emprar conceptes com ara la cerca d’allò positiu en tot procés d’evolució paradigmàtica, o de modelatge en el pragmatisme sempre des d’una perspectiva formal, ens identifica un món en variància que ens porta a descobrir aspectes revolucionaris en allò referit a la relació de les persones amb el seu entorn, a la definició ecològica del viure en societat, del conformar el global de les relacions individuals, sustentades en principis bàsics i universals a l’hora.

Edward de Bono[1] ens diu que “existeixen el poder de les roques i dels míssils i explosius i també existeix el poder de l’aigua. El poder de l’aigua és lent, però amb el temps arriba a erosionar grans àrees de profunds esvorancs , poc a poc.” [2]. En aquest convenciment plantejat des de la perspectiva de la psicologia social, podem entendre que les persones que gestionen tots els processos socials, com a elements de la configuració del conglomerat nodular que es prefigura, haurien d’estar obligats a la millora de la societat en benefici de tots els seus integrants, com una meta, com a principi.

La vida, és un bé preuat que ens és donat de gestionar, de tal manera que ens és obligat que aquest usufructe de que gaudim, esdevingui, com algú em deia recentment, un principi de felicitat com a valor, sense el que no tindria massa sentit absolutament res; crear, com pensar, com ajudar, com estimar, són valors positius que ens envolten permanentment i que hauríem de ser capaços d’interioritzar, com un element constitutiu d’aquella primigènia humanitat que dèiem ens fa discernir, com quelcom a assolir, però només com una passa més en el nostre desenvolupament .

[1] Edward de Bono, Ph Dr. En Medicina i Psicologia, ha estat docent a les Universitats de Cambridge, Oxford, Londres i Harvard, ha estat el creador del terme “pensament lateral”.
[2] De Bono, Edward. La revolución positiva. RBA Edipresse SL. Barcelona. 2008. Pag. 166

dimarts, 6 de maig de 2008

Una història senzilla


Resulta reconfortant, de seure una estona i escoltar aquelles músiques que guardes com un tresor personal, intransferible, com si haguessin estat escrites per a tu en exclusiva, raons de l’egoisme que ens mou a uns i a d’altres. Ella, la meva gata, és també amant de les meves músiques se m’aclofa lentament al costat, com volent ocupar tot l’espai des d’on surt aquella música; tanca els seus ulls axinats, i comença un ronroneig compassat, com un clam, com dient: s’accepten carícies....

De cop, volent contemplar tot el seu entorn, amb l’escassa vista que li queda, s’alça, s’asseu, es gira d’esquena, les orelles quasi dibuixant l’horitzó; sembla, de vegades, llegir els papers que deixo, com sempre anàrquic, damunt la taula. Un gran badall seu m’anuncia que ja es tard, mentre galanteja el seu pelatge cendra i de tant en tant fa com si em fes un somriure mentre doblega el seu cos que sembla com trencar-se.

Em mira, és gira, asseguda, la cua caragola les dues potes davanteres, mou les orelles a la cerca de sorolls i s’encara amb el llibre que li trava el pas, mentre amb la pota burxa per apartar-lo, potser pensant que és una mena d’història senzilla, com tot plegat en la vida.

Una cita: Deepak Chopra



"Sanar el cor és la única cosa que podem fer per a salvar el món" (1)



(1) Deepak Chopra, Adriana de Hassan. The deeper wound : recovering the soul from fear and suffering. New York, NY : Harmony Books, c2001. pag. 64

dilluns, 5 de maig de 2008

Valors europeus

La fotografia és de Igor Smel

Comentàvem els vitralls de la Sala víctor Siurana de la UdL, després d’escoltar les passes en silenci sobre la fusta del terra; potser el valor de la paraula tot reconeixent el treball de l’Àngel Jové i sentir Raimon Obiols reflexionant a partir del Tractat de Lisboa, em descobrien aquella nova dimensió de l’anàlisi política en sinceritat, feta realitat, acceptant que “malgré tout” tot avança, perquè tot aporta valor, fins i tot els fracassos. Escoltar-li aquella anècdota d'Àngela Merckel mirant esmaperduda al mar atlàntic des de la desembocadura del Teixo, i el comentari dels funcionaris: “ha llençat la constitució al mar. No, l’ha enviada camí de Filadèlfia”.

Quin privilegi, escoltar Julio Añoveros, Bernat Joan i Raimon Obiols, experiència, intel·ligència, formació, valors inexcusables en tot polític que ens apropen, paraula a paraula, anècdota a anècdota, als principis substancials del moviment europeista "ex novo" de finals del segle XX i principis del segle XXI, recordar el "no" francès com l’holandès i sentir-me transportat als elements substancials, a la memòria dels pares fundadors, al valor del constitucionalisme europeu, aquest cop des d’una perspectiva distinta, però aproximada, a la de les relacions internacionals com la del dret europeu, amb aquell valor afegit que ens aporta la pròpia experiència, quin privilegi!

Una cita: Antoni Fogué


"Demano als amics que sempre em diguin allò que pensen i no allò que potser jo voldria escoltar." (1)



(1) Fogué i Moyà, Antoni. Discurs de presa de posessió com a President de la Diputació de Barcelona. Barcelona 22-04-08

diumenge, 4 de maig de 2008

El teu món


Salpar a la recòndita recerca d'un mar d'esperança, en el convenciment que potser tot plegat és com una història plena de sense sentits, albirant aquella, la calma, que de vegades angoixa si la mires des del moll estant. Abraçar aquell amic que no t'esperes, és com rebre aquell missatge dels déus embolcallat de vida, soleiant la platja on el verd dibuixa un regalim de gespa on jeure al redós de la gran pedra que corona el racó de món.

Mires de descobrir que tot plegat té menys misteri del que creus, com la vida, pam a pam, veure que l'existència desemmascara sovint els impostors per la pressa, no pas per una altra cosa i com llegir no fa pas perdre l'escriure, tot admirant aquella declaració d'un personatge de Ruiz Zafon (1) quan afirma: "potser per això l'adorava més, per aquella estupidesa eterna de perseguir als que no fan mal".

De vegades la mirada ens descobreix la persona, veus els seu destí o potser fins i tot el racó íntim de l'ànima, encara que ens resistim permanentment a la transparència. Potser la senzillesa és el millor perfil, el dir les coses pel seu nom, però ailàs resulta tant difícil quan hom ha creat un món eteri, dúctil, intransferible; és aleshores com hom descobreix la realitat de les coses, el seu encaix, tot plegat, farcides d'interessos o no, ves a saber....

En tot cas, tot té un moment i unes circumstàncies; saber que el món és quelcom que ens pertany, com ens pertany també el poder de decidir, on la virtut de dir "no", ens fa lliures, com iguals i fraterns; això ens ho recordava avui aquell vell amic: el principi fraternal de l'acció pública, quina lliçó, magistral!; recordar que tot és civisme i com la civilitat és o hauria de ser voluntat de servei.


(1) Ruiz Zafón, Carlos. La sombra del viento. Planeta S.A. Madrid. 2004. pag. 53

dissabte, 3 de maig de 2008

any time



Enigma - Goodbye Milky way

Una cita: David Singmaster


“La idea fonamental és la de trobar un procediment que afecti solament a un element de una cara donada. És aleshores que es pot girar aquella cara i aplicar l’invers del procediment i es gira la cara a la seva posició original. Per tant és desfà el que es va fer en una altra part del “cub” i d’aquesta forma només afecta als dos elements en la cara en qüestió.” [1]



[1] Singmaster, David. Notas sobre el cubo de Rubick. Altalena editores, S.A. Madrid 1981.pag. 50

divendres, 2 de maig de 2008

Quina consciència?



Jo ja havia parlat a principis d'any de la Constitució de Baiona, a celebrar més que no pas el bicentenari, i tot just avui que es commemora l'aixecament (?¿) de Madrid, prefereixo citar en aquest post el que ens diu Xavier Febrés (1) , a la foto, en un article que trobo magnífic publicat a El Periódico de Catalunya i que si m'ho permeteu subscric fil per randa; ens diu Febrés:

"A casa meva sentia dir, de petit: "Si el timbaler del Bruc s'hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos". Ho deien en un sentit d'oportunitat malaguanyada. Devien ser uns afrancesats.Avui es commemora el bicentenari de la revolta popular madrilenya del 2 de maig contra l'ocupant napoleònic, quan el rei espanyol Carles IV havia fugit i abdicat, l'exèrcit mirava cap una altra banda i les classes dirigents dormien. A Catalunya, el primer aixecament es va produir el 2 de juny a Manresa.Va ser el detonant d'allò que els espanyols anomenen guerra de la independència i els catalans, guerra del francès (1808-1814). En realitat, ho va ser de moltes coses més que avui encara es debaten, perquè som un Estat format de mala manera. El país es va dividir entre absolutistes i liberals, entre patriotes i afrancesats. Al moment de finalitzar la guerra, la restauració borbònica i el retorn de l'absolutisme en la persona de Ferran VII va allargar les malformacions de l'Estat espanyol durant prop de dos segles, fins a l'altra restauració borbònica, més liberal, de la Constitució democràtica del 1978 i la seva decidida vocació europea.Durant els dos segles de modernitat perduda, els historiadors espanyols van polemitzar sobre les dues visions esquemàtiques del conflicte, sobre les dues Espanyes de sempre. Ara ha sortit a la palestra un periodista i novel.lista d'èxit com Arturo Pérez Reverte (2) per desfer el nus gordià com sempre s'han desfet els nusos gordians, d'un tall net. És a dir, parlant clar. En la seva última novel.la Un día de cólera sobre el 2 de maig madrileny, recorda l'escriptor que quatre gats marginals i desarmats es van sublevar heroicament a la capital contra l'exèrcit més poderós del món i van desencadenar la resta. En una entrevista afegeix: "Paradoxalment, una jornada admirable en ella mateixa ens va deixar inútils per a la modernitat".Els liberals espanyols, qualificats d'afrancesats, van viure com van poder la tragèdia d'haver d'optar entre l'invasor carregat d'idees modernitzadores o el compatriota que s'hi enfrontava en nom de la tradició, el rei i la terra. La majoria es van exiliar i l'Espanya moderna es va construir d'aquella manera tan ranquejant i excloent. De petit, a casa, encara eren una mica afrancesats."



(1) Xavier Febrés (Barcelona 1949) Periodista i escriptor, va divulgar una primera aproximació a Puig Palau al llibre Grans hores de la Costa Brava. S’ha reeditat el seu treball de Josep Pla, Biografia del gran tipo, així com els llibres sobre Itàlia, Roma, passejar i civilitzar-se i Ofici d’amant a Florència. Els seus últims títols editats són les narracions de viatges: A tres quarts d’hora de Perpinyà i el dietari Alguns rastres marcats a la neu.

(2) Arturo Pérez-Reverte (Cartegena 1951) novelista i periodista español. Membre des de 2003 de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. Les seves darreres obres han estat: El dia de cólera (2007), El pintor de batallas (2006), Cabo Trafalgar (2004) i La Reina del Sur (2002), a banda de la colecció de Las Aventuras del capital Alatriste

dijous, 1 de maig de 2008

Temps


De vegades el temps s’atura lentament, mentre acaricies el món que t’envolta i destapes els sentiments i els misteris que t’és donat de gaudir. És aleshores quan pots descobrir la bondat de les coses, gaudir de les olors i els perfums, dibuixar els sabors com mai ho has fet, redescobrint--ne tot una gamma oblidada en la nit dels anys que portes caminats. La música, els sóns que requereixen atenció permanent, llampeguegen en l’aire que s’omple de sentiment, els vapors de felicitat planen sota la llum que s’escola per la finestra a mig tancar, mentre geus a descobrir el silenci de la tarda.

In memoriam


No he entès mai aquelles manifestacions no reivindicatives, festives; “para que coño sirven”es preguntaria el que va ser un bon amic meu, fidel a l’ofrena floral del primer de maig als Camps Elisis de Lleida, davant el bust de Pablo Iglesias. Per cercar aquella foto aguantant una pancarta, buscant portades de diari o alguna més en la que sentir-se human politic person, probablement. Però el cert és que el valor de la classe obrera, aquella que ha sofert al llarg de la història en pell pròpia els canvis de paradigma i que continua reben, perquè potser s’ha perdut tot el sentit i ningú no sap gestionar aquella societat de l’oci tant ben descrita per Marx.... Quin sentiment ha de tenir aquell que té un treball a precari, que cerca en competència dins del mercat el nínxol, un mercat en el que ens hem resistit a tot el que no sigui consum per fer del consum el màxim exponent del que som, del que ens defineix com a societat i per tant ens uniformitza, malbaratant valors com ara la solidaritat perquè aquest principi no ens val si no ens solidaritzen amb un mateix?

De que serveix enlairar banderes vermelles, sinó ens reconeixem com a classe, sinó sabem descobrir en la nostra igualtat el que els científics socials ens han descrit, sinó sabem veure que encara restem lluny de saber-nos fraternals més que solidaris, perquè no reconeixem en el germà els límits de la nostra pròpia inquina. Potser quan els “pares liberals” entonaven els clams de la llibertat, desconeixien que les revolucions burgeses tampoc van tenir en compte als milions d’homes i dones que pateixen encara ara per a poder subsistir , però ailàs, Madràs ens queda molt lluny, potser tant com els suburbis de totes les grans ciutats on hi ha instal·lada la pobresa, un fidel reflex de la nostra mateixa pobresa de valors. Mentre l’alegria embarga l’ambient i si el temps acompanya, perquè si plou tot i la sequera això no seria un bon dia, aixecaran barbetes, discursos elaborats, pocs convençuts, poc esperit obrer, poc esperit intel·lectual, mentre algú deu riure feliç al redós de la càlida presència en que embolcalla els seus havers, els nostres.

Pregàries


Resulta estrany de veure en la nit, com replegant-se en el turó aquells àbsides que encantats contemplen la llunyania, i no remembrar aquella vida monacal que recorria l’empedrat i enlairava pregàries; potser la nit ens amaga també els silencis com els dimonis, però també és cert que aquella majestuositat recull en la seva història, la història dels homes que la van viure, convençuts que les seves lloances al déu paulí eren una paradigma diferenciador i a la vegada reconfortant.

Potser el temps, potser aquest trànsit incontestable sigui el responsable de mirar des d’una altra perspectiva, o fins i tot poder fer d’aquest imaginari col·lectiu, un imaginari particular i privat, potser i només potser, podrien ser encertades les paraules que Italo Calvino [1] ens digué un dia: “... la joventut se’n va aviat sobre la terra, imagineu-vos sobre els arbres on tot està destinat a caure: fulles, fruits...” en tot cas, descobrir en el verb i en el vers aquell trànsit monacal, en la escriptura com en la filosofia, en l’anàlisi com en la reflexió, en la cita com en la nota, em fa resultar fàcilment comprensible aquella convivència monacal, si ho mirem amb els ulls profans de qui vol obviar altres aspectes menys recordables, però amb el convenciment, que la puresa del cor no la pot pervertir l’home ni el diable, mentre aquest es doni a la contemplació i la satisfacció de l’ànima.

Alçant encara la mirada a la quadrícula grega, aquesta encara ens presagia temps d’antigor que la mirada contemporània escruta, com qui se sent propietari d’un tresor que recórrer dia a dia, minut a minut, en la prioritària recerca dels valors perduts, dels axiomes encantats darrera tanta columnata, darrera de tanta pedra, guarda i senyal dels secrets antecessors.



[1] Calvino, Italo. El barón rampante. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1.984. Capítulo XXIX. pag. 236