diumenge, 29 de juny de 2008

El bé, dignitat i poder


Llegia recentment la carta d’activitat i status d’un 'think tank' en l’àmbit europeu i em sorprenia de llegir que “obren amb la finalitat del bé públic”; feia temps que no llegia o sentia una expressió d’aquest tipus, segurament un llenguatge arcaic si tenim en compte les noves formules retòriques a l’ús en els àmbits del llenguatge polític, però que recupera un element que és consubstancial a tot el que envolti allò referit a la gestió de la “polis”, entesa des de la perspectiva de l’aportació pública, el bé com a concepte genèric, com a terme absolut i el bé públic com a concepte o terme relatiu.

El bé, des de la perspectiva de Plató, per exemple, va estar assimilat pels estudiosos d’aquest pare de la filosofia política com un déu, ens ho diu clarament en el llibre VI de “La República”[1], en la metàfora del sol, on el filòsof grec ens assimila el concepte, la idea del bé, amb la perfecció i la veritat de les coses, quan Plató ens diu:

"-Doncs bé, heus ací –vaig continuar- el que pots dir que jo designava com a fill del bé, engendrat per aquest a la seva semblança com quelcom que, en la regió visible es comporta, respecta a la visió i a allò vist, de la mateixa manera com aquell en la regió intel·ligible respecta a la intel·ligència i lo aprés per ella.
-Com? -digué-. Explica’m alguna cosa més.
–No saps, -vaig dir-, respecte als ull que quan no se’ls dirigeix a allò quins colors s’estén la llum del sol, sinó als que prenen les ombres nocturnes, veuen amb dificultat i semblen quasi cecs com si no hi hagués en ells visió clara?
-Efectivament -digué.
-En cavi, quan veuen perfectament el que el sol il·lumina, es mostra, crec jo, que aquesta visió existeix en aquells mateix ulls.
-Com no?
-Doncs bé, considera de la mateixa manera el següent respecte de l’ànima. Quan aquesta fixa la seva atenció sobre un objecte il·luminat per la veritat i el ser, aleshores ho compren i coneix i demostra tenir intel·ligència; però, quan la fixa en quelcom que està envoltat en penombres, que neix o sembla aleshores, com no veure-hi bé, l’ànima no fa més que concebre opinions sempre canviants i sembla trobar-se privada de tota intel·ligència.
-Tal sembla, en efecte.
-Pot, aleshores, dir que lo que proporciona la veritat als objectes del coneixement i la facultat de conèixer al que coneix és la idea del bé, a la qual has de concebre com objecte del coneixement, però també com causa de la ciència i de la veritat; i així per molt belles que siguin ambdues coses, el coneixement i la veritat, jutjaràs rectament si consideres aquesta idea com una altra cosa distinta y més bella encara que elles. I, en allò referit al coneixement i la veritat, de la mateixa manera que en aquell altre món es pot creure que la llum i la visió es semblen al sol, però no que siguin el mateix sol, de la mateixa manera en aquest és encertat de considerar que un i altra són similar al bé, però no ho és el tenir a un qualsevol dels dos per el bé mateix, doncs és molt més gran encara la consideració que es deu a la natura del bé.
-Quina inefable bellesa –digué- li atribueixes! Doncs, essent font del coneixement i de la veritat, supera a ambdós, segons tu, en bellesa. No crec, doncs, que ho vagis a identificar amb el plaer.
-Atura la teva llengua –vaig dir- Però continua considerant la seva imatge de la manera següent.
-Com?
-Del sol diràs, crec jo, que no sols proporciona a les coses que son vistes la facultat de ser-ho, sinó també la generació, el creixement i la alimentació; hom però, ell no és generació.
-Com havia de ser-ho?
-De la mateixa manera pots afirmar que a les coses intel·ligibles no només els arriba per altri del bé la seva qualitat d’intel·ligibles, sinó també se’ls hi afegeix, per obra també d’aquell, el ser i l’essència; Hom però, el bé no és essència, sinó quelcom que està encara per sobre d’aquella en quan a la dignitat i el poder.”

El model ontològic de Plató és clar, situa en la cúspide del món sensible i intel·ligible al bé en conjunció amb el concepte triàdic de la filosofia platoniana, una tríada formada pel món del ser, pel món eidètic i el món del devenir; el Bé fonamenta i unifica el món de les idees i a la vegada és fonament i principi unificador del món sensible, cosmogonia que té el seu reflex en els móns personals i polítics, moment en el que ens cal recordar les tres instàncies de l’ànima segons el filòsof grec: concupiscible, irascible i racional; les seves corresponents virtuts: moderació, valentia i saviesa; i la seva projecció política en els estaments bàsics establerts per Plató: productiu (en els productors), unitiu (en els guardians), cognoscitiu o directiu (en el filòsof rei). Resulta evident per al filòsof que el concepte del bé no pot ser altra cosa que la divinitat, no alguna cosa divina, sinó la mateixa i única divinitat a la que cal venerar: el bé.




[1] Plató. La República. Traducció Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992.

dimarts, 24 de juny de 2008

École du Citoyen


(la foto darrera coneguda d'Antonio Machado)


Remuntar aquella calor valenta, amb aquell aire africà que ens acomboia cada estiu, no se’ns fa estrany; resulta com un exercici d’enginy amarat i amagat en les ombres calmes, sota la brisa suau si hi és, amb el beuratge dels déus, en l’instant dels misteris que ens transmet la tradició, aquella que s’estén fins als confins de la mediterrània, fins als confins de l'història.

Em pregunto que ens voldria dir Machado, Antonio Machado[1], quan ens transmet que en la seva sang hi ha alguna gota de jacobinisme[2]? Descobreixo des de l'inocència del vers que la seva reflexió ens porta molt més enllà del ´"club dels jacobins"; el poeta, potser, s’acosta a l’epistemologia de Jean-Paul Marat, aquell que ens va aportar el seu llibre “École du citoyen” [3] i editava i escrivia “Le Moniteur patriote”; és això, segurament, el que ens acosta el poeta; és el culte dels sans-coulottes a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, el vers, aquell, que ens parla de la bellesa, però també de la raó, aquell que ens parla dels sentiments, de l’harmonia i de la felicitat.

[1] Machado, Antonio. Antologia Poetica. Alianza Editorial. Madrid. 1969. Campos de Castilla. XCVII. Retrato. Pag. 73.
[2] “...Hi ha en les meves venes gotes de sang jacobina,
per el meu vers brolla de font serena;
i, més que un home al ús que sap la seva doctrina,
sóc, en el bon sentit de la paraula, bo....”
[3] Œuvres de J.P. Marat (l'ami du peuple) recueilliés et annotées . Jean Paul Marat, Auguste Vermorel. Décem bre-Alonnier. París. 1869

dilluns, 23 de juny de 2008

I perquè no?


Diu el Projecte d’Informe que la ponent Marianne Mikko va presentar a la Comissió de Cultura i Educació del Parlament europeu, en la seva proposta novena, literalment que se : “suggereix que sigui clarificat l’estatut jurídic o d’altre tipus, dels weblogs i insta a un etiquetatge voluntari dels mateixos d’acord a les responsabilitat professionals i financeres i els interessos dels seus autors i de quins els publiquen.”

Com molts, jo encara no tinc una opinió feta sobre el particular, però és cert que acudir a la font mateixa de la notícia clarifica moltes posicions i en desmitifica d’altres segurament interessades i anònimes, és clar com no podia ser d’altra manera, perquè algú entén hores d’ara els llibres sense el seu ISBN, sense la protecció de les corresponents dades d’autor, o el que és més senzill de comprendre un llibre anònim?

Aquell projecte d’informe, suposa que som encara en bolquers els tràmits legislatius amb que reglamentar status, com atorgar possibilitats d’etiquetatge donant noves possibilitats als processos intel·lectuals de creació que són o poden ser en definitiva els blogs. No tinc encara opinió feta, però és cert que podem saber, com de fet sabem els IP dels creadors, no ens creguin pas amagats en l’anonimat aquells/lles que suposen estar-hi; per tant, Mikko el que ens diu és: donem status jurídic o el que sigui; i perquè no, em pregunto jo, si serveix per protegir els meus drets d'autor?

Una cita: Anna Sàez

"Font del pla. El 1789, mentre França es revolucionava , Lleida estrena aquesta font" (1)

(1) Sàez, Anna. El bisbe i les sirenes. Diari Segre - suplement lectura. Lleida. 22-06-2008.

Una cita: Antoni Gutierrez-rubí


"...La cultura digital es una ola de regeneración social (de ahí su fuerza política) que conecta con movimientos muy de fondo en nuestra sociedad: placer por el conocimiento compartido y por la creación de contenidos; alergia al adoctrinamiento ideológico; rechazo a la verticalidad organizativa; fórmulas más abiertas y puntuales para la colaboración; nuevos códigos relacionales y de socialización de intereses; reconocimiento a los liderazgos que crean valor; sensibilidad por los temas más cotidianos y personales; visión global de la realidad local y creatividad permanente como motor de la innovación. Hay esperanza de nuevos liderazgos. Pero en la Red sólo se reconoce la autoridad, no la jerarquía. Mejor las causas que los dogmas..." (1)



(1) Gutierrez-Rubí, Antoni. El nacimiento del ciberactivismo político. El País. 22-06-2008

diumenge, 22 de juny de 2008

Un exercici de generositat

(La foto: "Studio waterfall 1991-1992" de Pat Steir)

Resulta interessant de reconèixer hores d’ara en aquest procés de “dretització” europea, les aportacions més recents que la Ciència Política fa a la dimensió científica de la interpretació de tot plegat, i com que sempre l’explicació més senzilla és la més conseqüent, és a dir aquella potser més fiable, aquella de més vàlida, descobrir en les escasses 110 pàgines a través de les que el politòleg italià Giovanni Sartori ens descriu “La democrazia in trenta lezioni”[1], és descobrir un micro - tractat basat en la necessitat de recórrer al llenguatge planer, a fer-ne un manual, una fulla de ruta comprensible al profà, sobre una matèria en la que ell ja havia fet reflexions importants com ara en “The theory of democracy revisited”[2] o en “Democrazia cosa è[3]”, és en definitiva una autèntic plaer intel·lectual.

A un personatge com Sartori, que ha exercit el seu mestratge, la seva docència, i per tant la seva influència doctoral, en les universitats de Florència, Harvard, Yale i Standfort, resulta difícil de veure’l com un nou vingut, però si que manté aquella frescor en el seu llenguatge, aquella criticitat pròpia de qui ha vist, de qui veu el procés evolutiu del tradicionalment consolidat model italià, del ressorgiment de postulats que haurien estat difícils de sostenir a partir de la reconstrucció italiana i europea, però que ara, fruit essencialment de la aculturització de bona part de la classe política, com de l’esgotament, en part, de la pròpia societat italiana la que ell coneix sobremanera, resulta per exemple normal de retrobar imatges del “duce” en els llocs de souvenirs, no pas amagades, sinó ben visibles, sense vergonya, el que fa, doncs, inevitable que el professor hagi de reflexionar a un nivell de proximitat sobre el que hauria de ser consubstancial a l’existència del model liberal democràtic que ens hem donat.

Potser perquè ja ens ho havia dit quan es pregunta el que és de fet la democràcia i ell es respon que “...la storia è il mito di Sisifo, ogni generazione ricomincia daccapo. Nessuno di noi nasce civilizzato: il nostro certificato di nascita porta l'anno zero. La nostra età storica, la nostra maturità di uomini del proprio tempo, deve essere sempre riconquistata, la si deve sempre ricuperare: e ogni volta il tragitto si allunga, ogni volta c'è da risalire un poco di più....”, per això ens fa aquesta magistral aportació, vitalíssima, extremadament actual, de candent i rabiosa actualitat, un missatge amb tota seguretat dirigit també a les noves formules creades a partir de l’omissió ideològica, conscient o inconscientment, en lo políticament correcte o en la òptica ideològica on s’abandona, de fet, la metafísica o la filosofia com a valors substantius del mètode democràtic, per a sucumbir, com ens diu Sartorien el que ja Gaetano Mosca[4] teoritzava a principis del segle XX i que Robert Michels[5] ratifica a partir de la seva experiència alemana: “...quanto più un’ organizzazione diventa organizzata, di altretanto diventa sempre meno democratica. L’organizzazione snatura la democrazia e la transforma in un sistema oligarchico...” .

La democràcia, però, és un exercici d’absoluta generositat; aquesta és la conclusió de Sartori, un vehicle per al que ens han calgut quasi dos mil anys, però fins is tot en això ens convida a reflexionar sobre ell quan ens diu: “distinguere tra la macchina e i macchinisti”, on els conductors son els ciutadans en un model, el millor que mai ha estat inventat per a permetre l’home de ser lliure i mai sotmès a la voluntat arbitrària i tirànica dels altres homes. Ens recorda també, però, com ho deia bé Ortega y Gasset[6] com “...l’uomo massa...è un bambino viziato e ingrato che riceve in eredità benefici che non merita e che, di conseguenza, non apprezza”, però espera que siguin les noves generacions aquelles que desmenteixin aquest aforema.

[1] Sartori Giovanni. La Democrazia in trenta lezioni. Arnoldo Mondadori Editori S.p.a. Milano. 2008
[2] Sartori, Giovanni. The theory of democracy revisite, part 1, The contemporay debate. Chatman House cop. New Jersey. 1987.
[3] Sartori, Giovanni. Democrazia cosa è. Rizzoli. Milano. 1993
[4] Mosca, Gaetano. Elementi di scienza politica (1896). G. Laterza & Figli. Bari. 1953
[5] Michels, Robert. La sociologia del partito politico nella democrazia moderna (1912). Società editrice Il Mulino. Torino. 1966
[6] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas”. Ed. Castalia. Madrid. 1998.

diumenge, 15 de juny de 2008

Blogosfera, apunts per al debat


Per a poder avaluar la situació de la blogosfera, i no m’estic referint encara a cap àmbit concret, sinó al conjunt de blogs que “habiten” la xarxa, més que el recurs als actuals medidors: Technoraty o Alianzo, per a citar-ne dos, és necessari al meu entendre de fer-ne avaluacions científiques, amb un toc d’objectivitat. En aquest àmbit, serien dues avaluacions també de referència, les que ens fan dos diputats, un al Congrés i l’altre al Parlament. Per una banda la Diputada Lourdes Muñoz que actualitza i compara estudi en lo relatiu als blogs en clau de gènere en l’àmbit de la política. Per l’altra el Diputat José Antonio Donaire que actualitza i compara l’activitat dels blogs.

Les aportacions d’aquests dos reputats bloggers ens fan adonar de quin l’escenari, quin és el mapa de la blogosfera, circumstanciadament referida a l’àmbit polític, estaria per veure si aquesta avaluació podria ser traslladable, en allò que ho pogués als àmbits generalista de la globalitat dels blogs, al menys en aquells que poden ser referits al nostre país. Per a poder fer alguna avaluació necessària, tot sigui dit, i sembla que ja hi comencen a veure’s-hi alguns treballs doctorals, fonamentalment vinculats als estudis "blog" i "TIC", com en l’àmbit dels màsters en TICs, que podem trobar en diferents universitats. En tot cas per a poder establir una adequada avaluació, caldria ,al meu entendre, establir clarament la taxonomia dels blogs, que no és altra cosa que determinar-ne la temàtica i a partir d’aquí el nivell relacional més que d’influència, convenint que en tot cas el “sistema” blog requereix de les noves tecnologies per al seu ús, de manera que hauriem de convindre que necessàriament són elements de les tecnologies de la informació i la comunicació, com a instrument genèricament absolutament consolidat.

Aquesta taxonomia podria establir-se a partir de la determinació de l’existència de blogs corporatius, professionals o semi-professionals, per una banda, de blogs d’activisme cívic, social, literari, filosòfic, polític, etc., per altra banda, i un tercer clúster de blogs referit al del periodisme o blogoperiodisme, és a dir a referir situacions o anàlisi de situacions, en aquest sentit no oblidem el blog darrerament guardonat amb els Ortega y Gasset, Yoaní Sanchez, per exemple. Descobrir-nos els àmbits sense entendre cap descripció taxonòmica com a tancada i subjecte a permanent discussió i canvi, seria el principi que ens aporta aquest nou model de gestió, la blogocosa, com la refereix el meu vell amic, Enrique Castro, més enllà de les delimitacions temàtiques o territorials a les que tendeixen els blogs marcadament en l’actualitat, un”mercat” al meu mode de veure, que haurà de venir regulat fonamentalment per una “autoregulació” que com tot en els àmbits de la llibertat com és el procés de gestió i opinió en el “fenomen blogger”, s’acaba produint sempre.


Alguna bibliografia de consulta que trobo interessant:

* Bartolomé, D. i Montoya R. “Blogs un vistazo al fenómeno de la moda”. 2006.,
http://sociedaddelainformacion.telefonica.es/jsp/articulos/detalle.jsp?elem=3154
* Cerezo, J.M. “La Blogosfera Hispana” 2006.
http://www.fundacionorange.es/areas/25_publicaciones/la_blogosfera_hispana.pdf
*Vazquez Rocc, Adolfo. “El fenómeno blog: “disturbios en el parque humano”. 2008.
http://adolfovrocca.bligoo.com/content/view/200982/
*Castells, Manuel : “Comunicación, poder y contrapoder en la sociedad en red”. 2008.
http://www.campusred.net/TELOS/articuloAutorInvitado.asp?idarticulo=1&rev=75

dissabte, 14 de juny de 2008

Temple de solitud


M’he perdut aquesta tarda, pels camins del versos pausats i potents, dels missatges amarats de saviesa, dels salms que ens alcen de vegades fins a aquella immensitat etèria que ens saben descriure aquelles paraules ordenades i mimades. Avui he transitat per un món particular i personal que ens descobreix, amagat en la xarxa paraules ínfimes i íntimes, que de vegades no cal que estiguin escrites a la manera com els cànons exigeixen.

Resseguia els pensaments, els aforismes i destriava, ara un ara un altre, mentre la claror del sol encarava aquell raig que definia un camí clar en l’estança, en el meu temple de solitud, és aleshores quan m’he vist descobrint els versos de Juan Ramon Jiménez, senzills, com la senzillesa de la brisa mateixa, quan ens diu: “...Passeu, no penseu en la meva vida....”[1]; com poden les paraules testimoniar tant de misteri, tanta saviesa en tant poc espai, en la blancor dels somnis....?

Potser quan el poeta ens descriu, ens obre el seu sentiment, ens està creant un altre món, una altra dimensió que ens agafa la mà i ens acarona, amb aquella carícia anònima que entendreix el cor, si ens diu com Josep Porcar que “....els pensaments són gats famolencs que es passegen cauts per les taulades d’un món pensat per mi només ....”[2]


[1] Jiménez, Juan Ramon. Fragment del poema “El ser uno”
[2] Porcar, Josep. Fragment del poema “Gats”

Una cita: Beppo Levi


“...La raó és que, quan l’interès es dirigeix principalment sobre els fets, i els fets apreten de tot arreu amb la seva força brutal, qualsevol ficció és bona per a posar-li un ordre provisional, sigui tal ficció el mínim esforç de la naturalesa o les propietats específiques o el recòndit acord entre una operació simbòlica i una transformació física....” [1]



[1] Levi, Beppo. Leyendo a Euclides. Ediciones del Zorzal. Buenos Aires.1999. pg 34

Devolution act?


Busch (George W.) visita Europa, Irlanda torna a dir no en el referèndum a la Carta Europea, que té a veure tot plegat? Doncs molt, realment molt. El criteri dels secessionistes de la Unió hauria d’anar acompanyat d’una “Devolution act”, és a dir del retorn de les injeccions monetàries fetes des de la Unió al que era el país més pobre de la Unió. Obliden els anti-europeistes aquest factor de cohesió, o ho obliden quan la cohesió o convergència ha d’afectar altres economies recent ingressades. El record dels immigrants que marxaven a ramats cap a l’esperança americana no ha servit per mostrar-se els ciutadans més insolidaris de la Unió, que hi farem, deu de ser la seva component psicològica que els fa estar en el principi “aïllacionista”, però per sort, serà l’únic país que ha repetit referèndum, la resta, ratifiquen parlamentàriament, ja n’hi ha 18 de ratificats, ratificació d’un text complex i absolutament tecnificat. De visita-comiat per Europa, el mandatari nord-americà intenta ara rentar la seva imatge, a mitges, doncs continua llançant advertiments a Iran, però públicament dona suport a Palestina, com a estat naixent per tranquil·litzar la zona; però val la seva opinió quan en un discurs d’alta transcendència política, també fa referències entre silencis o punts suspensius per obviar apunts masclistes, al mostrar els seus respectes per la primera dama francesa per acabar dient que és.... molt intel·ligent. Això fa bo, el que ens diu Miguel Catalan, premi d'assaig Alfons el magnànim 2001, quan afirma: "la relació amb els medis, en canvi, no posa en perill el nostre jo social, degut al buit en que cauen els nostres actes i les nostres paraules; podem així postposar la conducta, descansar del nostre jo social, i pendre'ns unes vacances de representació" (1)


(1)
Catalan Miguel. Antropología de la mentira. Taller de Mario Muchnik. Madrid. 2005. pag. 34.

Insbruck


Abocats com estem a dimensionar les nostres vides a partir d’Insbruck, de saber com distreu l’enteniment, com un instrument adequat, com ho és tantes vegades com a catalitzador de passions, un que no entén ni li agrada el futbol, restaria segurament apartat de les converses de cafè. Creia passats els temps en que la maduresa era valorada per la capacitat d’interpretar resultats per exemple, com un model de valoració social, on la importància de les actituds en el terreny de joc hauria de reflectir la capacitat d’enaltiment. Em quedo doncs amb l’apassionament en el canvi del canal, difícil, per no haver d’escoltar, aquelles paràfrasis en la descripció d’estratègies i models de joc. Perquè sense futbol el món no s’acaba, ¿?

dijous, 12 de juny de 2008

Una cita: Yamamoto Tsunetomo


"Un sempre s’enriqueix de la saviesa dels antics". [1].

[1] Yamamoto Tsunetomo . Hagakure. El llibre del samurai. La via del samurai., Hokuseido Press. Tokyo. 1.980

Saviesa, força, bellesa....


Amb el somni d’una societat més justa, sustentada en la saviesa , la força i la bellesa, com a principis i valors fonamentals, aquella casa basteix sobre l’honor dels seus germans, l’àbsida que sustentat en aquelles columnes dòriques, obren a l’espai de dimensió incondicionada, convidant a la reflexió i l’anàlisi. En el record d’Hiram és aquella benvolent complaença, aquella confiança absoluta en els símbols sagrats que honorem, en la fraternitat perpètua clamada per ajudar al necessitat que demanda l’auxili a la glòria dels principis que inspiraren la construcció de l’univers. Les mans alçades a l’esguard del sol i la lluna que vigilen la cúpula celestial, hom pregunta per aquell suport obligat que cal als que caminen per la senda. En ell ens hem de sentir inspirats en la fidelitat als ideals, disposats a la defensa que no ens ha de deixar tancats en la pròpia concepció de la nostra esfera, compartint amb el proïsme la construcció d’aquell bastiment de sentiments, harmonia i felicitat.

Una cita: Sócrates





"Nosce te Ipsum"

dimecres, 11 de juny de 2008

Una cita: Vicente Fernández




“Jo no anhelo a la aprovació universal, quan cap escriptor que jo sàpiga, per gran que sigui presumeix tant. La aprovació universal és tanta quimera com la pedra filosofal, com la quadratura del cercle. M’acontento amb que uns pocs homes de judici aprovin aquest treball, com que la veritat es faci un lloc entre els ben intencionats.” [1]





[1] Fernández Valcarcel, Vicente. Desengaños filosóficos, que en obsequio de la verdad de la religión y de la pàtria, da al público. Madrid. Real academia de Derecho Español y público. 1,787. pag. 79

dimarts, 10 de juny de 2008

Una cita: Barack Obama


“…Si estem disposats a treballar, a lluitar i a creure, aleshores estic completament segur que, durant generacions i generacions a partir d’aquest moment, podrem mirar enrere i explicar als nostres fills que aquest fou el moment en el que varem començar a proporcionar assistència als malalts i bons llocs de treball als aturats, que aquest fou el moment en el que va començar a parar-se la pujada dels oceans i el nostre planeta va començar a recobrar la salut, que aquest fou el moment en que varem posar fi a la guerra...” (1)








(1)
Fragment del discurso que pronuncià Barack Obama a St. Paul (Minnesota) la nit del 3 de juny de 2008, en proclamar-se vencedor de les eleccions primàries del Partit Demòcrata i candidat por aquest partit a la Presidència dels EEUU, que serà proclamat en la propera Convenció.

Distàncies


Algú ho voldrà veure com la victòria de la negritud contra el coratge d’una dóna, una limitació o un miratge, segons com es miri, la realitat en l’anàlisi abasta alguna cosa més, com els pesos i contrapesos que es donen en la llarga campanya electoral que implica als americans, prop més de 8 a 9 mesos, sense que ens adonem, que adoctrinen a la ciutadania, més que no pas als electors, com també als escenaris internacionals, i prepararen d’alguna manera l’encaixa de la principal magistratura en un context temporal limitat.

S’enfrontaven dos models en el Partit Demòcrata , més distints del que sembla a priori, potser amb algunes línies comunes, que en tot cas, caldrà veure si en una hipotètic aplicatiu possible, sigui tanmateix factible la seva aplicabilitat i no topi amb els grups de poder que influencien, però també guien candidats a la blanca casa. De fet el context en el que es desenvolupen aquest cop els processos de primàries i Caucus a nord-amèrica, amb un únic candidat per ambdós partits principals, el Republicà i el Demòcrata cap a les convencions i congressos d’agost i setembre, ens proposa un perfil liberal més que no pas conservador en el Republicà i socioliberal, més que no pas liberal en el Demòcrata, sense que això ens porti a engany, doncs crec només evidencia que la política als Estats Units aborda ara un procés de centralitat política, després quasi una dècada de conservadorisme.

La recent retirada per la batalla de la candidatura, per part de Hillary Clinton, sense esperar als resultats de la convenció demòcrata, posa de manifest que les velles famílies del Partit donen pas a una nova tendència, amb una alta qualificació professional, potser amb menys experiència en la gestió pública, però amb ítems organitzatius, propis de les millors estratègies d’imatge com del missatge, on aquelles escasses normes de manual universals has estat respectades fil per randa: missatge escàs i simbòlic, elements referencials, recomanació al canvi, nul esment al adversari, etc., etc., a banda d’un procés organitzatiu amb càrrega empresarial estratègicament desenvolupat, amb poques visualitzacions d’improvisació, quan menys externes, davant d’una campanya erràtica, a remolc de l’altre candidat, amb referències històriques tradicionalment emprades i potser no ben triades i un discurs més marcadament liberal que socioliberal.

La dinàmica que s’engegarà un cop hagin estat ratificats els candidats finals dels dos grans partits a les presidencials nord-americanes, i la proximitat dels discursos, a banda de la tradicional voluntat demòcrata de reforma o implantació d’un sistema de seguretat social universal, implicarà un exercici de diferenciació que serà més difícil per la part demòcrata que no pas per la republicana, de manera que caldrà veure si Barack Obama es veu obligat a radicalitzar el seu discurs, per distanciar-se del seu contrincant John McCain, o es mantenen ambdós en una aproximació discursiva a la captura dels indecisos a partir de discursos similars només afectes a la credibilitat d’un o altre i a la captació de suports externs com de grups de pressió.

Seria doncs un error en veure el debat final a la presidència com la lluita de dos models racials, de dos models socials, per descobrir que la batalla a la presidència nord-americana és, per ella mateixa un canvi de rumb inexorable, forçat per les cruels circumstàncies dels efectes col·laterals.

Una cita: Tucídices


“....fins canviaren per justificar llurs actes, el sentit ordinari de les paraules, L’audàcia irreflexiva era considerada coratge de camarada lleial, la vacil·lació prudent, excusa de covard....” [1]


[1] Tucídices. Història de la guerra del Peloponès. Traduc. Jaume Berenguer. Fundació Bernat Metge, Barcelona. 1982. Llibre III pag. 4

diumenge, 8 de juny de 2008

Epistemologia


Descobrir-se a un mateix, conèixer-te, com ens proposa Plató en el llibre VIII de La República a partir de la màxima socràtica que ens defineix el “mite de la caverna”, pot resultar difícil, però representa una aposta necessària en la nostra convivència social, en la interpretació dels nostres propis fets heteronòmics.

La didàctica de la filosofia amarada del simbolisme que ens aporta l’epistemologia platònica ens obre els camins per trobar-nos a nosaltres mateixos i descobrir les essències tant del que som com del que creiem ser, així com sortir a la recerca de solucions en aquest claveage que és la nostra pròpia realitat en conflicte amb la realitat d’altri.

La tradició de la Grècia clàssica, els seus ensenyaments ens construeixen tot un identitari mínim que resideix en la nostra memòria secular i que ens està transmès per la nostra forma social, aquesta ens aporta el raonament lògic necessari per a fer la introspecció que, necessària, ens porta a descobrir en nosaltres mateixos els valors de la ètica i la moral a partir de la interpretació i la consciència del “jo” més íntim i personal, un procés que en el transcurs d’un temps inconcret delimita un nou espai de coneixement, com una nova presència vital.

George Herbert Mead[1], ens aporta significatives reflexions sobre el concepte que un té d’un mateix que enten es desenvolupa de la interacció amb els altres significatius i després mitjançant la interacció amb membres del conjunt de la societat; en aquest context també és Richard Della Fave[2], qui ens diu que ens donem compte de que s’espera de nosaltres a partir de com observem de la reacció al nostre comportament, una amalgama d’expectatives i reaccions generalitzades que constitueixen “l’altre generalitzat”.

El procés d’autoavaluació no conclou amb la nostra formació acadèmica, el procés continua durant tota la nostra vida, i és a partir de la influència que en aquest procés en l’edat adulta produeix l’estructura ocupacional, la relació amb els membres de la seva “classe” (que aquí cobra una significació distinta), el que defineix la seva personal posició de classe, el que acaba influenciant, així com la formació rebuda en els processos d’autoestima com ens descriuen autors com ara Jacques i Chason[3].

[1] Mead, George Herbert. Mind, Self and Society. University of Chicago Press. Chicago, 1935
[2] Della FAve, L. Richard.. The meek shall not inherit the Eart: Self-evaluation and the legitimacy of stratification. American Sociolocal Review nº 45. 1980. pag. 980.
[3] Jacques, Jeffrey i Chason, Karen. Self-esteem and low status groups: A changing Scene?. Sociological Quarterly nº 18. 1977. pag. 399-412

dissabte, 7 de juny de 2008

Lluna minvant


Mentre aquella lluna minvant acompanyava les passes lentes, escoltava el so de les campanes de l’església que delectaven el cel fosc que cobria la ciutat. El silenci omplia després els carrers quan els sorolls profans deixaven d’envair l’òbit recent del sol, que hauria de donar pas al paradís dels somnis. El miol arrecerat trencava la placidesa, aquell traqueteig del camí de ferro em recordava el soroll dels talers que havien acompanyat les meves nits d’infantesa, al costat d’aquella estufa de ferro que escalfava l’estança, mentre mirava aquell cel que tot just omplien els pocs estels que lluentejaven la nit.

Hereus d'un futur


Quin goig els matisos del verd amb la llum tombant del capvespre, rodolant al costat del riu que ens alimenta i acompanya de sensacions i emocions aquesta vida nostra que malbaratem a cada instant en gestionar ves a saber ben bé què?! L’aire fresc bellugava les fulles calmes dels xops que verdissen i enverdissen l’entorn amb aquella canya bambolenca com el bambú, que flirteja amb el paisatge ufanós. Quanta pau es respira, mentre el gorgoteig de l’aigua trenca aquell silenci ensorollat pels rossinyols que salten branques enjogaçats. Potser si que tot plegat sembla un món de somni, però el tenim tant a prop, com amagat de mirades estranyes, que cal descobrir, pam a pam, espai a espai, mentre dibuixes amb els ulls aquella línia imaginària que separa lo real de lo irreal, per sortir volant damunt les muntanyes carregades d’arbres i pedra, aquella pedra blanquejant que no accepta ni un gram de gespa. La pau és més que un símbol, és com la llum, una pàgina que cal escriure en el llibre de tota vida que viu damunt d’aquesta terra, com una aventura permanent que ens ajuda a apaivagar aquelles pors atàviques per esdevenir simples mortals un cop i un altre, mentre esperes aquell trànsit de llum que ha d’arrivar a tots i cadascun de nosaltres, perquè res és etern, només ens sabem, com diu algu que aprecio: “hereus d’un futur que hem d’imaginar, pensar, discutir i construir col·lectivament”, si ens hi atrevim.

dimecres, 4 de juny de 2008

Cristòfol: somni

Escultura de Cristòfol a la Plaça de George Orwell de Barcelona

Leandre Cristòfol en una foto de Ton Sirera


El recordo encara, assegut a la dècada dels 80 en una entrevista que li vaig fer; ell amb aquella cara de nen que sempre, malgrat l’edat havia conservat, de nen entremaliat i humil, que destil·lava aquell aire d’artista, de creador, de mirada plàcida i de vegades absent, mentre parlàvem de París, del Japó, de l'art, de la vida i em descobria aquella immensa bondat d’algú que recrea plàsticament aquella essència vital que era el surrealisme que definia tota la seva obra, tota la seva vida.

Cristòfol és un bé hores d’ara, la seva obra abandona l’artista per esdevenir un símbol local, potser més que les malaurades 83 obres en litigi del fons del diocesà que agiten els ànims; descobrirem en ell el pensament i la visió etèria i aquell primer punt del manifest del surrealisme que l’any 1.924 establia André Breton, manifest que al meu entendre continua avui tant vigent com abans, tant des de la perspectiva artística com per la seva interpretació filosòfica de la vida.

“Envelleixo i potser sigui somni, abans que aquesta realitat a la que crec ser fidel i potser sigui la indiferència amb que contemplo el somni la que em fa envellir” , deia Breton, després de preguntar-se: “Quan arribarà, senyor lògics, l’hora dels filòsofs dorments? “

Els surrealistes es preguntaven “per quina raó no hauria d’atorgar al somni allò que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certitud que, en el temps en que es produeix, no queda subjecte al meu escepticisme?" l'obra de Cristòfol n'és una resposta.

Enllaç amb l'excel·lent dossier creat pel Museu Morera de Lleida amb motiu de l'exposició: "De l'aire a l'aire", organitzada conjuntament amb el Museu del Patio Herreriano, el Museo de Arte Contemporàneo Español de Valladolid i la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales del Ministerio de Cultura, i que recull l'univers creatiu de Leandre Cristòfol en una mostra única que es pot visitar fins al 5 d'octubre

Seu del Museu d'art modern i contemporani "Jaume Morera": Carrer Major, 31, i Av. Blondel 40, baixos (edifici Casino). 25007 Lleida

dimarts, 3 de juny de 2008

Mea culpa


La bondat de la xarxa, tot i malgrat el seu origen USA, és la universalització de la informació i l’efecte blogger no n’era un fet aïllat; no n’era dic, perquè darrerament i jo també he comés aquest error, mea culpa, hi ha una tendència comunitarista, una tendència localitzadora absolutament preocupant: castosferes, vallesferes, lleidasferes,... i altres “feres”.

És probable però, que si el procés de glocalització quedés en això en l’identitarisme local, podríem entendre que hi ha un procés pròxim a l’element “natio” que rebufa des de determinats bloggers; el pitjor és la necessitat amarada de un intent de convertir el que és 2.0 (un aforema que ens indica una determinada forma de gestió de la xarxa i poca cosa més) en un model 1.0, és a dir en allò anterior, i per tant sustentat en el contacte personal, fruit de les angoixes d’un particular model d’individualisme, però també de les essències bàsiques del control social i de saber: qui, com, quan, què i perquè.

I ja dic jo també vaig sucumbir en l’invent de la Catosfera, una experiència simpàtica que hauria de quedar precisament en això, en la simpatia i com diria un castellà “vas que te matas”, però és clar, juguem a les plataformes, a la mobilitat vertical a partir de les essències relacionals que tant es reivindiquen des dels aforemes 2.0, des de la solitud de la xarxa: quina pena, oi? Perquè si som capaços de descobrir en la creació d’opinions, d’idees, el valor en si mateix, a partir del reconeixement de la transmissió del pensament, a què ve de descobrir-nos, de fer-nos evidents en un món que podríem dir-ne no-matrix?

Una cita: Xenofont


“Diu Sòcrates: ...Antífon, així com altres homes es complauen amb tenir un cavall, un gos o un ocell, a mi em complau gaudir de bons amics. I si posseeixo alguna cosa bona els hi ensenyo, i els hi presento a d’altres que els poden ser útils respecte de la virtut. I juntament amb els meus amics recorrem els tresors que savis d’antuvi van deixar escrit en els seus llibres, i els llegim. Si veiem alguna cosa bona, la triem i la jutgem de gran profit, si podem demostrar que és útil” [1]


[1] Jenofonte., Recuerdos de Sócrates; Económico; Banquete; Apología de Sócrates, Editorial Gredos. Madrid, 1993.

dilluns, 2 de juny de 2008

Una cita: Mauro Cozzoli


“El llenguatge té com a finalitat intrínseca ser vehicle del pensament” [1]


[1] Cozzoli, Mauro a Antropologia de la Mentira de Catalán, Miguel .Taller de Mario Muchnik. Madrid. 2005. pg. 19

diumenge, 1 de juny de 2008

Democracia de mercat, democracia de compromís


Tot i les crítiques que es puguin fer a les seves teoritzacions, fonamentalment degudes a la interacció de la seva experiència política amb la seva investigació politològica, Norberto Bobbio és per a mi, sense cap mena de dubte un dels principals teòrics sobre la democràcia, en el ben entès que descriu els principis del model continental i de les característiques que la defineixen en el context contemporani, sense menystenir, per altra banda altres teoritzacions en l’àmbit acadèmic.

Bobbio aventura que en el moment en el que es produeix una crisi de la democràcia, -és aleshores quan hom entra en una crisi de l’Estat de dret, per això és important vetllar per les excel·lències “del sistema” a banda del processos electorals.[1] Tot i que hi ha qui critica el fet de la “no alternativa” al model de la democràcia contemporània, també es cert que aquest axioma ens permet establir una garantia en el propi model.

M’interessen del politòleg italià especialment la que s’anomena definició formal, procedimental y no substantiva del terme democràcia en lo que Bobbio ens proposa una definició de mínims; també m’interessa la seva conceptuació sustentada en el pensament liberal com a pressupost històric i lògic a partir dels valors de la igualtat i la llibertat, aquells que han de fonamentar substancialment l’Estat de dret; però el científic ens recorda també que s’ha de tenir present la importància de l’individu i del pluralisme, moment en el que incorpora els valors heretats de la Revolució francesa, la fraternitat i la renovació gradual de la societat a partir del debat de les idees.

Però un punt substantivament interessant de les teoritzacions de Norberto Bobbio, el representa també dos de les característiques que defineixen a l’Estat modern, la democràcia com a mercat: el mercat de la negociació i el dels processos electorals, i la democràcia com a compromís, el que ens situa veritablement en el context de la democràcia real.

[1] Bobbio Norberto. La crisis de la Democracia y la lección de los clásicos. Pensar la Democràcia. UNAM. Barcelona. 2001

Ortodòxia


Quan hom veu on s’arriba, arriba també el moment de la reflexió i de veure que ha quedat pel camí, qui s’ha quedat pel camí i si havia valgut la pena de fer aquest llarg camí de ferro, com algunes vegades he descrit, assumir quina és la teva posició en la vida, i el que és més important, assumir la teva edat adulta amb el convenciment que encara hi ha quelcom a fer.

De fet, quan llegeixes coses com ara: “De que parlem quan parlem de nou socialisme? Naturalment no tenim la més mínima intenció d’inventar doctrines ni encara menys, de fer de “guardians del missatge” d’una ortodòxia inexistent. Parlem de tendències, previsions i esperances per al segle XXI”[1] , te n’adones com el pensament n’és d’important en la determinació del llenguatge polític i com aquest, a la vegada, representa tot un món on la semiologia ens dirà com aquells signes, aquells codis que interactuen en la vida social com també en la vida política, determinen abastament una societat com la nostra, a cavall de diferents realitats, les heretades del segles anteriors XIX i XX i conformant una nova realitat, la del present segle, amarada en la nova revolució tecnològica i les tendències globalitzants.

La globalització ètica, aquestes son les paraules clau que comencen a pesar, entenent que aquesta hauria d’albirar tots els contextos de relació personal i social i per tanta amb un efecte centrípet que de vegades no és clarament present, abastant alguna cosa més que les lectures purament economicistes que se’ns donen aquests díes, com afirmava el filòsof Sosa Treviño[2] ja a l’any 2006: “Para que hablar de ética ante una situación sorda en donde lo único considerado como bueno es la productividad y las consecuentes ganancias”.

Els diccionaris de Ciència Política no ens descobreixen el terme ètica com lligat a la determinació i l’acció de la política, però el concepte ètic, en confluència amb els seus orígens grecs que ens assimilen Ethikos a caràcter, ens defineix per ell mateix el model, és a dir, com s’afronta el viure en societat, en la gestió, en la creació i en la implementació positiva. Probablement aquell tractat de ètica que va ser La República de Plató, ens descriu millor que ningú la ètica en la política, no ho oblidem en la globalització mateixa, eufemisme amb el que de vegades volem definir el fet polític, on aquell imperatiu categòric que ens descriu Kant és ineludiblement aquella emprempta dels clàssics en la descripció de la filosofia política. Hauria de ser doncs l’únic principi l’ètic aquell que hauria de moure tota definició política, tota acció, tota lectura, tota interpretació, tota creació en l’àmbit de les idees, més enllà d’interpretacions aristotèliques o escolàstiques, com de tota fenomenologia de valors, com a element substantiu i inalienable, sense proclamar-ho d’una manera retòrica i reiterada que acabés convertint-se en indecent, perquè, com ens diu Zabrebelsky[3] i com recullen Obiols i Comín en el seu llibre :”Mai es parla tant de valors com en els temps del cinisme”.


[1] Comín, Antoni i Obiols, Raimon. Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l’esquerra de demà. Pagès editors. Lleida. 2008. pg 191
[2] http://www.formacionxxi.com/porqualMagazine/do/get/magazineArticle/2006/07/text/xml/Globalizacion_y_etica_en_el_s__XXI.xml.html
[3] Zabrebelsky, Gustavo. El derecho dúctil, ley, derechos, justicia; Editorial Trotta, Madrid, 2005