diumenge, 31 d’agost de 2008

Poema...o no.


Amarat en la disciplina
de domesticar la ment, camino
plàcidament entre les lletres
arrenglerades a redós del blanc esgrogueït
i m'alimenta l'ànima
com l'esperit deleix
del silenci i la calma
[1]

[1] © Albert Balada, Estiu 2008.

Una Cita: Ramon Folch

"L’opinador ocasional i indocumentat exerceix d’autoritat circumstancial que aporta noves especulacions a les declaracions igualment gratuïtes de l’opinador precedent.” [1]

dissabte, 30 d’agost de 2008

Una cita: José Montilla


“La nostra ambició no és desmesura, i si tenim la tenacitat de Tarradelles, la convicció de Pujol, la visió de Maragall, podrem.”[1]


[1] Montilla Aguilera, José. Trobades ciutadanes a Vilopriu (Girona) 29-08-2008.

divendres, 29 d’agost de 2008

'08 DNC. Obama: First day


Apel·lant de nou als sentiments i les emocions, Barack Obama, publicita sobre una referència comprensible al gran públic la diferencia substancial entre ell i John McCain, negar-se a que la possibilitat de canvi, paraula que prèviament havia pronunciat també l’ex Vicepresident Al Gore, sigui només d'un 10%, resta que resulta sobre el 90% de vegades que McCain sí que ha estat d’acord amb les polítiques de George W. Busch, aquell qui planarà una i una altra vegada sobre la realitat de la campanya, pel que sembla el punt essencial de l’estratègia: assimilar al representant republicà amb un model que no és ja de l’agrat de bona part dels nord-americans.

Entendre que el valor heroic de la ciutadania americana, com els ha definit Obama en el seu discurs, l’inspiren a diferencia del seu rival, de qui diu no entendre’ls o viure en un altre món, de manera que comença a fer seu el que era un leit motif de la campanya i dels axiomes de la seva rival la senadora Clinton, allò de qui entén millor, de qui s’assembla més al model del ciutadà mig, de la classe mitjana d’aquell país, que a l’entendre del ja candidat demòcrata, ha viscut sense la consciencia que l’administració Busch ha dilapidat els actius del somni americà i ha enfonsat l’economia.

Aquest discurs d’acceptació a l’estadi Invesco de Denver, com ho va fer JFK l’any 1.960 a Los Àngeles Colisseum i en l’aniversari de la mort de Marthin Luther King, representen, un cop més el recurs als sentiments, a les emocions, al record i pretén enllaçar Obama amb la millor tradició dels drets civils nord-americans quan afirma: "no importa la raça, la procedència, si ens unim el somni americà serà un", "Estats Units ha de lluitar per aquest somni, perquè no hi ha marxa enrere".

Ara, caldrà veure si aquest recurs serà l’únic que emprarà al llarg de la campanya cap a la presidència que s’inicia, o ho ha estat per no desvetllar res fins a després de la nominació de McCain, moment en el que caldrà entrar en el cos a cos, encara que sigui a distància, tot i que hi ha d’haver un cara a cara que hauria de presentar a Obama home d’Estat front de McCain també home d’estat i permetre dilucidar als nord-americans, veure si realment si el pèndul de faucould es troba hores d’ara en el bàndol del Democratic Party o ho està encara , per poc, en el bàndol del Republicain Party.

En tot cas la lectura de reaccions només podrà llegir-se a partir dels resultats del novembre i la participació ens donarà a entendre la voluntat de canvi o no del conjunt de la societat americana, mentre, la cerimonia-espectacle d’aquests quatre dies ha conclòs amb els ànims unitaris com es pretenia, i amb speaker d’excepció com ara: Joe Binden, els artistes Sheryl Crow, John Legend ou Stevie Wonder, Al Gore o Martin Lhuter King III.

'08 DNC. The last day and the first day


La experiència en comunicació d’aquest politòleg, un home tranquil, seré, segons diuen els seus col·legues de David Axelrod, posada al servei de Barack Obama, li ha permès establir en aquesta llarga pre-campanya un model, un nou símbol en l’electorat demòcrata, un cop superat l’escull del posicionament definitiu de la família Clinton. Sembla que en el moment en que les votacions feien l’efecte pretès, és a dir que les delegacions de vot inicial i fidelment Clinton votaven en bloc a Obama, i abans d’arribar aquest als 2.200 delegats requerits per a la nominació, quedava clar que els mandataris atenien les proclames tant de Hillary com de Bill.

Ara, però Axelrod, haurà d’afrontar la veritable campanya, la que pot portar Obama a la Casa Blanca o a l’ostracisme; una campanya que haurà de visualitzar adequadament que es centra contra Busch, de qui es vol distanciar McCain, veurem que diu en la corresponent Convenció Republicana del setembre, però on a la vegada el candidat demòcrata haurà de tensionar suficientment l’escenari com per a aconseguir esgarrapar aquells punts que li haurien de permetre assolir amb comoditat les claus de la Casa Blanca.

Cert és que el seu pas per un prestigiós mitjà com ara el Chicago Tribune, el coneixement també del poderós armament que suposa l’experiència viral en la xarxa, on la captació de fons en petit format li han permès d’afrontar una “cara” campanya, tot i que els “grans fons” els recaptava la seva adversària, li donen una certa tranquil·litat per afrontar el repte, el nou repte que representa l’enfrontament amb un candidat que sense una campanya excessivament agressiva i amb un perfil més moderat que el seu antecessor George W. Busch, afronta amb algunes garanties d’èxit aquest recorregut.

El model participatiu establert i emprat en el disseny de la campanya, absolutament novedós si es te en compte que els partits a Amèrica, tot i que queden en stand by fora de processos electorals, dominats per les maquinàries parlamentàries i/o municipals, i que s’enriqueix sobradament en campanya, no assoleixen el nivell de participació o assimilació participativa que semblen haver-los atorgat en aquest disseny.

En tot cas el discurs que en la matinada del dijous al divendres Barack Obama pronunciarà en un nou auditori ens donarà pistes; aquest cop un camp de futbol americà, on la capacitat és superior, en aquell recurs simbòlic que recorre el que han fet els grans presidents demòcrates dels Estats Units, potser els que a ulls europeus podria semblar precisament un error, un plagi, és des de la seva perspectiva el recurs a la memòria “gloriosa” com a la gestió de sentiments i emocions que ha estat fonamental en una primera fase de la reflexió en la manera de ser i de pensar dels nord-americans. Després, però caldrà articular un discurs, arbitrar mesures creïbles, en una societat que ha passat de veure amb bons ulls la invasió de l’Iraq, a que una majoria del 60% la rebutgi actualment, de la que n’hauria de poder aconseguir captar-ne la majoria, quan, per altra banda, en l’escenari internacional, Rússia no ho està posant pas fàcil a les posicions geoestratègiques dels Estats Units, l’OTAN i la UE.


dijous, 28 d’agost de 2008

'08 DNC. The third day. Obama nominated.


Mentre potser hi havia hagut un cert moviment oscil·latori i visiblement erràtic en el plantejament de la unitat a l’entorn de Barak Obama, certament els passadissos han fet el seu efecte i en el procés de la votació, potser també mirant en minimitzar l’efecte perdedor que podia resultar respecte Hillary Clinton, aquesta proposa detenir la votació i que Barack Obama sigui elegit per aclamació, vaja, el que es coneix com sistema a la búlgara, col·loquialment, que posaria definitivament de manifest la unitat, no desitjada des d’una perspectiva real, sinó la unitat en l’entorn mediàtic, allò que calia, allò que cal a una campanya on els nivells d’intenció es mantenen en un empat tècnic i on un punt de diferència pot suposar definitivament una victòria aclaparadora.

Clinton, Bill, silenciós durant bona part del procés, al costat de la seva candidata, la senadora, entra en campanya com ex-president i en el tercer dia reforça aquesta posada en escena de la unitat i ja fa la comparació esperada que situa a Barack Obama en l’ideari simbòlic del nou president electe, de nou la gestió dels sentiments i les emocions, evocant com a ell també l’acusaven des de les files republicanes de ser massa jove i massa inexpert com per a ser comandant en cap (els presidents USA són a l’hora caps executius de les forces armades).

El model de les escenografies d’actes als USA no deixa res a l’atzar i Obama que no tenia previst aparèixer fins a la clausura, vista la resolució de passadissos i la proclamació per aclamació, “inesperadament” fa acte de presència al Pepsi Center Podium, per neutralitzar l’efecte mediàtic que la presa de posició final dels Clinton pogués tenir, i en definitiva per a ser ell l’únic model mediàtic de la jornada, perquè en definitiva es tractava de la seva nominació i no pas d’una altra cosa.

La jornada, però, va tenir de nou els seus speakers corners, aquest lloc amb aquella veterania que dona la pròpia historia del DP, on a banda de l’ex president Clinton hi eren a la tribuna d’oradors: el ex Senador Tom Daschle; el Governador Bill Richardson, els Senadores Evan Bayh, Joe Biden, John Kerry i Jay Rockefeller. El líder Majoritari del Senat, Harry Reid, el Senador de l’estat amfitrió de la Convenció Ken Salazar, el Líder Majoritari de la Cambra de Representants James E. Clyburn, i el Congressista Robert Wexler (D-FL), juntament amb el Governador de Chicago, Richard Daley, el Representant Patrick Murphy (D-PA) i el veterà de la guerra de Irak, Tammy Duckworth, qui va dirigir un “tribut honorant a aquells qui donen tant per a mantenir segura la nación, veterans, militars actius i les seves famílies”.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Una cita: Harriet Tubman

“Si tu escoltes els gossos, continua avançant (...) Si vols tenir el plaer de la llibertat, continua avançant i no et paris mai” [1]

[1] Harried Tubman (1820-1913)

'08 DNC. The Second day


Continua l’escenografia de la DNC, amb la dimensió dels sentiments, quelcom que tendeix a posar de manifest una unitat partidària que contradiu, de fet, el format propi del model dels partits en clau saxona, on la metodologia orgànica a l’ús és força distinta dels partits convencionals, en clau continental europea, per exemple.

Aquí és on raonablement es dóna un cert principi de debilitat que posen de manifest els demòcrates, l’enfoc de divisió prèvia, inevitable per altra banda, acaba essent però captiu dels propis temors i quan intenten de transmetre aquell principi d’unitat, escrit sobre els tradicionals panells blaus a l’ús, és cert que necessitava de la paraula de Hillary Clinton, per plantejar que malgrat el compliment dels reglaments de la convenció que exigeix en tot cas una transmissió de vots dels delegats, perquè Clinton no ha formalitzat mai una retirada, ningú pot garantir aquella transferència en aquell mandat, tot i que segurament els passadissos garantiran que hi hagi absències, abans que un vot de càstig.

La frase esperada va arribar radical, però plena de matisos, és cert que va afirmar sentir-se orgullosa del candidat i demanar-motivar als seus delegats cap al canvi de lleialtats per a donar suport a Barack Obama; matisos? els que van faltar en definir al que serà proclamat candidat demòcrata, perquè, com ho podia fer després de 18 mesos de desqualificacions i d’afirmacions en rotunditat de la manca de preparació per a assumir la més alta magistratura del país? . El cert és que la senadora Clinton va tenir el seu moment de glòria a la convenció demòcrata, disciplinada, atenent a allò que cal pel país, però quan es dissenyen les campanyes s’apel•la als instints primaris i es sublimen, i ara ningú és capaç d’aventurar quina serà la reacció dels delegats.

Un cop més una bona munió d’speakers corners feien de nou militància de la gestió de sentiments i emocions, catalitzadors de les voluntats del partit i creadors d’un determinat clímax, el nivell dels representants que la DNC presenta en aquest segon dia han estat. El Governador Brian Schweitzer de Montana; El Governador Deval Patrick de Massachussets; La Governadora Kathleen Sebelius de Kansas; La Governadora Janet Napolitano de Arizona; El Governador Joe Manchin de West Virginia; El Governador Jim Doyle de Wisconsin; El Governador Ed Rendell de Pennsylvania; El Governador Ted Strickland de Ohio; El Governador David Paterson de New York; El Governador Chet Culver de Iowa; El Senador Bob Casey, Jr. de Pennsylvania; El Senador Patrick Leahy de Vermont; l’ex Secretari d’Energia Transport, Federico Peña; El Lider de la Majoria Demòcrata de la Cambra de Representants, Steny Hoyer; President del Caucus Demòcrata de la Cambra de Representants, Rahm Emanuel; El Representant Xavier Becerra (D-CA), Assistent de la Presidenta de la Cambra de Representants; i el President del Comitè de Campanya Demòcrata del Congrés Democratic Congressional Campaign Committee (DCCC) Chris Van Hollen; també els Representants Nydia Velásquez (D-NY), Linda Sánchez (D-CA), Tammy Baldwin (D-WI), Eleanor Holmes Norton (D-DC), Mike Honda (D-CA), el Director de California John Chiang, el President de Planned Parenthood Cecile Richards, Anna Burger de Change to Win, i el President del AFL-CIO John Sweeney.

En tot cas el discurs de la Senadora Clinton, apel•la a la autèntica lluita i aquest si que pot ser un missatge que entenguin els delegats i que després han d’entendre els electors. Clinton, Hillary, recorda qui és l’adversari per als demòcrates: John McCain i usa un missatge senzill que ja havia estat iniciat per Obama, que més o menys ve a dir, en clau col•loquial: “no volem que els propers quatre anys hi hagi la política dels darrers vuit”, però la Senadora ha anat més enllà i en el seu discurs ha emprat una referència que fa un pas més cap als suports al Senador Obama, especialment dirigida als sentiments i les emocions dels delegats, en emprar i citar a la icona nord-americana del coratge i la llibertat, Harried Tubman, que va morir al 1913.

dimarts, 26 d’agost de 2008

Una cita: George Elder Davie

“Les creences naturals o principis del sentit comú, com ara la creença en un món extern independent, la creença en la causalitat, la creença en uns criteris ideals, i la creença en el jo conscient com a distint de la resta de un mateix”.


Aquests són els principis fonamentals de la tradició intel·lectual en la democràcia que Davie[1] establia a partir de la tradició intel·lectual escocesa.

[1] Davie, George Elder. The Democratic Intellect. Edimbourg University Press. Edimburgo. 1961. pag. 274.

08' DNC, The First day




Aquesta llarga pre-campanya electoral que representa el procés de l’elecció de delegats en els dos principals partits als USA, conclou amb les respectives convencions demòcrata i republicana, iniciant aleshores, doncs, la recta final amb la primera de les dues convencions: La Democratic National Convention, que té lloc al Pepsi Center de Denver on s’afronten 4 dies de revolució simbòlica en les files del partit demòcrata, en la que definir aquell apartat de referències en la gestió dels sentiments i de les emocions en la representació nominal dels electors demòcrates que elegiran Barack Obama com a candidat a la presidència del país.

En aquesta epifania simbòlica, la direcció estratègica de la campanya estableix una vinculació enllaça amb la mitologia demòcrata, llegeixis per un costat la familia Kenedy i en especial la figura de JFK i per un altre costat amb el model del American Dream’s que expressava Martin Luther King; el disseny dels speakers corner que aniran desfilant, hauran de servir, doncs, per a sublimar aquells sentiments i aquelles emocions aprofitant que poden ser transmesos a través de tots els mitjans de comunicació del món, pendents del model, en particular a la ciutadania nord-americana, però també a la resta del globus.

La presentació el dilluns 25 d’agost, sota el lema: “Una nació” de la història de Barack Obama, llegeix el model dels congressos típics quan hi ha canvis de lideratge, però en aquest cas la història d’Obama s’ha presentat des d’uns perspectiva que il·lustri l’esquema mental dels nord-americans, intentant de reflectir una vida de lluita, oportunitat i responsabilitat, allò que defineix l’axioma nord-americà i s’escenifica, per tant, en i com la vida quotidiana de la immensa majoria dels seus conciutadans de classe mitjana, aquells que segons les dades amb les que treballen els demòcrates demanen un compromís de canvi que va significar, presentar com a speaker d’excepció la dona del candidat: Michelle Obama.

Tot un seguit d’oradors completaven als speakers del primer dia on el “tribut” al Senador Edward M. Kennedy va ser aquella aposta de lligam amb la història recent dels demòcrates. Entre els oradors que el programa va preveure, noms significats: La Presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi; El Senador Claire McCaskill de Missouri; La germana de Barack Obama Maya Soltero-Ng y Craig Robinson, germà mayor de Michelle Obama; Jerry Kellman, mentor i amic de Barack Obama; El Representant Jesse Jackson Jr.; l’ex Representant d’ Indiana Lee Hamilton; Tom Balanoff, President del SEIU de Illinois; Nancy Keenan, Presidenta de la organització NARAL Pro-Choice America; Reg Weaver, President de la NEA; el President de la AFT, Randi Weingraten; La Ministra de Justicia de Illinois, Lisa Madigan; El Contador Estatal Dan Hynes; el Tresorer de l’ Estado d’Illinois Alexi Giannoulis; El Secretari Municipal de la ciutat de Chicago, Miguel del Valle; i l’ Alcalde de Denver, John Hickenlooper.

Michelle Obama plantejava dues línies essencialment simbòliques en el seu discurs, l’apel·lació a la seva relació familiar, dona i mare, però també l’haver nascut al South Side de Chigago un barri que alguns no dubten qualificar com a ”desheretat”, per a reflectir valors i principis: “que cal treballar dur per obtenir el que es vol a la vida; que la paraula és sagrada; que cal fer allò que dius; que cal tractar a la gent amb dignitat i el respecte encara que no els coneguis i, fins i tot, si no estàs d’acord amb ells.”, reflexions totes elles amarades evidentment dels principis de la il·lustració revolucionària bi- centenària.

Per avui els organitzadors, sota l’enfoc de la “renovació de la promesa per a Amèrica” han previst un moment important, si tenim en compte les maximitzades crides a la unitat, escenificació feta fins i tot amb la crida conjunta dels dos caps de campanya tant de Clinton com de Obama; serà aquest un moment en el que, segons els plantejaments demòcrates, intentaran de fer veure com milions de nord-americans pateixen pel que ells anomenen “les polítiques fallides dels darrers vull anys”, i per tant traint els seus ideals clàssics[1] i desequilibrant l’economia; contràriament en l’opinió del candidat demòcrata, aquest creu impossible una economia forta amb una classe mitjana dèbil; serà el moment de l’aparició de la “perdedora” d’aquesta pre-campanya la senadora Hillary Clinton acompanyada del Governador de Virgínia . Mark Warner, obrint una temàtica del procés discursiu cridada a blasmar el procés d’unió dels demòcrates, interpretant a banda d’aquell aforema que planteja que ells, els demòcrates, són els que millor poden entendre, i per tant defensar, a la societat nord-americana.


[1] Howard, Michael. La noblesa del defensor de la llibertat. Citat a Chomsky, Noam. El miedo a la democracia. Crítica S.L.. Barcelona. 2003. pg. 30: “Durant 200 anys els Estats Units han preservat quasi immaculats els ideals originals de la il·lustració: la creença en els drets de l’individu atorgats per Déu, els drets inherents de llibertat de reunió i d’expressió, les benediccions de la lliure empresa, la capacitat de l’home de perfeccionar-se i, sobre tot, la universalitat d’aquests valors”

dilluns, 25 d’agost de 2008

La Torre de la Memòria - 記憶的塔


Com núvols que s’enlairen des de la torre de la memòria en fan un arbre del que neixen l’amistat i la felicitat.

像從記憶塔上升成為樹代表友誼和幸福的雲彩。

dissabte, 23 d’agost de 2008

A propòsit....



La foto és de Maciej Bodek

La fira acostuma a explicar-se segons li va a cadascú i la visió de les coses té tants de matisos distints i tants graus des d’on mirar-se, que aquella humana reacció de discutir els punts de vista dels altri resulta estèril i fútil, com rebatre la bellesa i la capacitat de vol d’aquell rossinyol que senyoreja un racó de bosc. Veure els bancs vuits d’aquell 1938, sota l’enfoc “dei fasciti” i llegir la reflexió que ningú no els ocupa a la solana, com si no passes res, com si els morts no fossin encara al terra deixats, sagnants, sota la rialla pèrfida de qui testimonia una ciutat abandonada i trista: esgarrifa, perquè el testimoni en blanc i negre ens descriu una mirada, un enfoc, un valor i ens diu això si, que el somriure negre va passar per una ciutat que potser no va poder plorar els morts....una anècdota, calia alçar el braç.

*Lleida 1938, José Demaría "Campúa" I.E.I., Sala Montsuar del 5 d'agost al 7 de setembre de 2008

divendres, 22 d’agost de 2008

Eclipsis

Eclipsi del 31 de Juliol de 2008 sobre la fortalesa de Jiayuguan, a la "gran muralla" Xina, fotografia de David Gray per a l'agència Reuters.

Alguns dels que van construir-la eren gent instruïda que havia desobeït un edicte imperial que prohibia llegir llibres “subversius”, quina por que ha fet sempre el saber....

dijous, 21 d’agost de 2008

Símbols vs pensament


Segons Sahlins[1], les mercaderies, els objectes de consum operen com a símbols en les societats post modernes, el que establiria el dictat de les relacions socials, per a ell, els capitalistes manufacturaven imatges d’identitat que encara no existien.

En general aquest tipus d’interpretacions de la societat ens avisen de com tendim a considerar pragmàtic allò basat en les nostres preocupacions o interessos; tendim a veure com a purament simbòlic, aspectes com la ideologia, els rituals, els mites, els codis morals, etc. La saviesa atàvica queda substituïda per la direcció que els models visuals pretenen d’imposar, fins i tot en allò relatiu a la opinió pública o més ben dit en allò relatiu a la opinió publicada, ja se sap, en els diferents formats que l’evolució tecnològica ens ofereix.

De fet, doncs, el símbol tendeix cada vegada més a substituir a la idea i per tant a les essències mateixes del pensament, i aquesta no és pas una afirmació retòrica, val a dir, doncs, que aquesta simplificació porta a un reduccionisme vital en les entranyes mateixes de la civilització. Deleuze[2], ens recorda com la filosofia consisteix encara en inventar conceptes. “Jo no he pogut mai ultrapassar la metafísica o contemplar la mort de la filosofia”. La filosofia per ell té una funció que entén com a perfectament actual: la de crear conceptes; “segons ell ningú l’ha poguda substituir, perquè el concepte comporta altres dimensions aquelles que hom percep i el seu efecte”, que són en definitiva las que a ell li interessen i no les imatges. De fet aquella crítica subtil a l’aforisme: “una imatge val més que mil paraules” la sustenta, perquè, com jo, creu que les sensacions i les relacions sobreviuen a aquells que les proposen i els efectes desborden als sentiments i a tot allò que passa, el que difícilment pot ser un concentrat a la carta, el pensament i les idees són quelcom més elaborat i transcendent.

[1] Sahlins, Marshall. Culture and practical reason. University of Chicago press. Chicago. 1976
[2] Deleuze, Gilles, Pourparlers, Minuit. Paris. 1990. pag. 186-187

dilluns, 18 d’agost de 2008

Geòrgia


Diu Adam Kuper[1] que “la cultura sempre es defineix en oposició a una altra cosa” i ens concreta: ”Es la manera de ser local, diferent y autèntica, que es resisteix davant del seu implacable enemic, una civilització material globalitzadora” . Quan Huntington[2] afirmava que els grans conflictes de la humanitat deixarien de ser econòmics o ideològics per passar a ser culturals, tampoc anava tant errat quan ho formula, un cop s’ha posat fi a la guerra freda i on el model de conflicte, sembla, només sembla, que vulgui ser cultural. “Portarem la democràcia a Irak”, es deia, recordeu? Tot semblava absolutament basat en una guerra de cultura, un engany? Segurament. Però una part de tot el context el podríem arbitrar com de desestabilització cultural, tot i que una bona part ho era des d’una perspectiva de gestió del petroli de la zona, però aquesta era una guerra, una invasió, encara sota paràmetres anteriors als predits pel politòleg nord-americà.

Una georgiana anònima, Nana Datashvili[3], declarava a un mitjà de comunicació occidental que ella no voldria viure mai sota la dominació (aquí hi afegiria jo cultural) rusa, de fet, però el motiu de la invasió, a primeres llums posa de manifest el contrast de cultures i la voluntat de retornar a la cultura rusa d’una part del territori georgià, al menys aquesta seria la voluntat política dels seus líders, en les regions d’Osètia del sud (l’Osètia del nord ja forma part de la federació Rusa) i de la de Absajia que manté l'estàtuts del constitucionalisme soviètic de república autònoma.

L’abominació del model soviètic va fer també posar en qüestió el constitucionalisme de l’antiga URSS que establia adequadament models de secessió, sense necessitat d’establiments coercitius o en aquests cas com serien contravenint el dret internacional, per tractar-se d’una invasió en tota regla d’un país reconegut per les Nacions Unides (curiosa coincidència amb les declaracions de la Secretària d’Estat nord-americana), però el model de conflicte plantejat deriva directament de l’època staliniana, on, com també va fer després el general Tito a Iugoslàvia, Stalin va desplaçar poblacions per assentar-hi poblacions russes, era una visió colonitzadora, però que dècades vista ha generat aquest model de gestió territorial, on ja ho veieu, porta a una guerra de cruentes conseqüències tant a l’antiga república Iugoslava com ara en una guerra d’ocupació desigual a Geòrgia, que ha quedat tancada en fals, amb una retirada de tropes que es retarda el que no em genera cap dubte sobre una més que probable anexió per part de la Federació Rusa de les regions secessionistes, davant d’una tènue oposició de la comunitat internacional, perquè no hi ha garanties que els militars russos abandonin les regions en qüestió com a milícia de seguretat, encara que afirmin haver deixat territori georgià, curiòs oxímoron.

Potser també encara té raó Kuper quan afirma que “es continua assumint que la gent viu en un món de símbols. Les idees, potser inconscientment, dirigeixen als actors i configuren la història.”



[1] Kuper, Adam. Cultura. La versión de los antropólogos. Paidós bàsica. Barcelona. 2001.
[2] Huntington. Samuel. The Clash of Cilizations and the Remaking of worl order. Simon & Schuster. New York. 1996
[3] http://www.elpais.com/articulo/internacional/vivire/dominio/ruso/elpepuint/20080818elpepiint_3/Tes

dijous, 14 d’agost de 2008

Corxeres


L’ambient respira aquella música frissant que remena l’aire; les notes, cauen com en cascada per les portes i finestres, es repleguen a l’entorn de les llànties i surten disparades cel amunt, cel avall, perseguides per una calma que les vol temperar; mentre, poc a poc, el so desperta aquella rauxa i de nou l’ambient ensordidor arremolina els sóns, com el despertar del dia.

Les gotes d’aquesta pluja d’agost regalimen pels carrers i et plau deixar que et pentinin la cara, fredes, humides, que els fils del cotó s’embeguin d’aquella aigua de l’estiu calent que neteja el pols, guaitant com tomba pels embornals, farcits d’aquella fullaraca, d’aquella brossa....

Gires en la foscor de la nit recercant aquella pel·lícula fina que t’agrada de mirar a contrallum dels fanals rovellats i vells que pengen de les cases, arreplegues els records de la teva infantessa, al poble, i et rebenten l’ànima i et fan bategar el cor, aleshores, dibuixes amb els dits el recorregut d’aquestes llàgrimes del cel que et banyen el rostre.... escoltes de nou aquell cadenciós discurs de les cordes i el vent que s’alcen pentinant de nou l’ambient, volant per les estances, com fent salts en el temps, allunyant a la vida cap als móns on l’esperit reposa a cavall de les corxeres i els silencis....

La llum t’il·lumina el rostre i en la solitud de la nit, moll, xop, amb la foscor que ve després de la galerna, després del llamp, la darrera gota tomba, solitària, quan el silenci tot ho domina.....

dimecres, 13 d’agost de 2008

Tot saludant Mahmud Darwis


No hi ha millor homenatge per a un poeta que recordar la seva poesia, la seva obra, el seu pensament. Quan un poble honora als seus poetes, honora la seva consciència. Siguin aquests versos extrets d’una obra seva recent, el meu modest homenatge a Mahmud Darwis

“...Deposa aquí i ara la tomba que tu portes
i dóna a la teva vida una altra oportunitat
de restaurar el relat...”
[1] [2]




[1] Fragment del poema ”Dépose ici et maintenant” extret de l’obra "Ne t’excuse pas", (Lä ta’tadhir’ammâ fa’alta) recull de poemes traduïts de l’arab per Elias Sanbar, Editions Sinbad/ Actes sud, 2006

[2] Mahmud Darwis (1941-2008) va nèixer a Al-Birwed, a Galilea, aleshores Palestina sota protectorat britànic, avui dins de l’Estat d’Israel.

dimarts, 12 d’agost de 2008

La nostra condició humana



A la fotografia Primo Levi (1919-1987)


Obrir el dia amb una idea al cap resulta incòmode, cercava un llibre que he pogut trobar, valguem déu, del químic Primo Levi[1], totes aquelles idees gens elaborades, sorgides, com diu ell en aquella particular espontaneïtat, abocant el pap; em venien al cap una i una altra vegada, necessitava, m' urgia, de cercar de nou les seves paraules en aquest títol mític: “Si això és un home”; i com sempre passa en les relectures, hi trobes perspectives diferents, hi descobreixes paràgrafs que et semblen nous, perquè potser no vas entrar en la lectura simbòlica que el text requeria o, vés a saber..., de fet penso si potser els llibres, tots els llibres, caldria llegir-los al menys dues vegades en la vida, per poder afrontar-los des de perspectives temporals i, per a què no dir-ho, també socials diferents.

Al ciutadà italià i jueu Levi, quan li preguntaven perquè en el seu llibre no hi havia expressions d’odi envers els alemanys –el llibre relata en primera persona la seva estada a Auschwitz-, ni tampoc rancúnia, ni desig de venjança i finalment si els havia perdonat, responia que per naturalesa no ho era de propensió a odiar, Considerava l’odi, ens deia, com un sentiment irracional i bast i preferia, segons recull l’apèndix del seu llibre, que les seves acciones i els seus pensaments, en la mesura de lo possible havien de neixer de la raó. Un testimoni que esgarrifa com ho fa també amb aquest paràgraf que em permeto de transcriure literalment:

“A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta. Els moments que s’oposen a la realització de tots dos estats límit són de la mateixa naturalesa: deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de tota infinitud. S’hi oposa el nostre sempre insuficient coneixement del futur; i això s’anomena, en un cas, esperança, i en l’altre, incertesa del demà. S’hi oposa la seguretat de la mort, que imposa un límit a tota alegria, però també a tot dolor. S’hi oposen les inevitables preocupacions materials, que, així com enverinen tota felicitat duradora, també distreuen constantment la nostra atenció de la desgràcia que ens amenaça, i en fan fragmentària –i per tant suportable- la consciència. “



[1] Levi Primo. Si això és un home. Edicions 62. Barcelona. 2008.

dilluns, 11 d’agost de 2008

Les Termòpiles


Ὦ ξεῖν’, ἀγγέλλειν Λακεδαιμονίοις ὅτι τῇδεκείμεθα, τοῖς κείνων ῥήμασι πειθόμενοι (Estranger, assabenta als espartans, que aqui dormim el somni etern obeïnt als seus preceptes). (1)


(1) Simònides de Ceos, citat a Herodot, VII, 228. Batalla de les Termòpiles 11 d'agost de 480 a.c.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Desordre


Probablement siguin certes les paraules del mestre Kongzi[1], quan ens deia “si algú actua sempre amb violència donarà lloc al desordre i l’anarquia...”.

Aquelles suposades “guerres regionals”, ens instal·len en una perspectiva de conflicte permanent, mentre a Beijiin tenen lloc uns jocs olímpics, que distreuen l’atenció del món del conflicte georgià. La conjuntura econòmica internacional ens descriu un món globalitzat amb una crisi en permanència, i una Xina on per a manifestar-te has de demanar permís policial, el que es planteja simplement en els informatius com una mera curiositat.

Estrany tot plegat, mentre ens acostem a la convenció demòcrata nord-americana, on el PD nominarà oficialment Barack Obama com a candidat a la carrera presidencial, i els republicans faran lo propi amb John McCain. Mentre, l’actual president George W. Busch, bandera en mà saluda al nedador Phelps, després de recordar que per ser potència mundial cal respectar els drets humans, qui ens ho hauria de dir, de qui encara manté obert el centre d’internament de Guantànamo.

[1] Merino, Maria, Silvia Arrau. La sabiduria de Confucio.Longseller. Buenos Aires. 2000. pag. 36

divendres, 8 d’agost de 2008

Davant la muntanya Chin-t’ing


Ocells que es perden en les altures
Passa un núvol, quiet, a la deriva.
Sols i davant per davant, la muntanya i jo
No ens hem cansat de mirar-nos
[1]

[1] Li Bai .A punto de partir, traducció del xinès por Anne Hélène Suárez. Editorial Pretextos. Madrid. 2005



Li Bai (701-762 dc), en xinès 李白, en pinyin Lǐ Bái i en wade-giles Li Pai, fou un poeta xinès considerat el poeta romàntic per exel·lència de la dinastia Tang.

dijous, 7 d’agost de 2008

Tangibilitat canviant


Ens diu Sartori[1], prenent les paraules d’Ortega y Gasset, que la societat nascuda o criada a l’entorn d’aquell missatge principalment televisiu es vulgaritza; el politòleg italià fa una crida pel que és veu abans d’acabar el segle XX, com la feia Ortega en començar-lo, per incitar contra la falsa creença que una imatge val més que mil paraules, perquè l’opinió per a ser formada requereix ser documentada, i on el paradigma divulgatiu prima a la seva manera de veure dos aspectes essencials: per una banda l’excentricitat i per l’altra l’atac o l’agressivitat. “Mentre la realitat es complica, la ment es simplifica”, ens diu, quan ens preparem per afrontar la tangibilitat canviant

[1] Sartori, Giovanni. Hommo Videns (trad. Ana Diaz Soler) Taurus. Madrid. 1998

Àgores


El temps és circular ens diuen algunes al·legories. El cert és que si la imatge del cronotop de l’arribar tard ho és el conill d’Alícia[1], com ens descriu l’antropòleg Octavi Rofes[2], aquella combinació de les coordenades espai temps són un reflex ideal del nostre ethos social; Aquest concepte, el de cronotop, que institucionalitza científicament el filòsof i expert en semiòtica Mikhail Bakhtin[3] a través de la seva anàlisi de la novel·la, ens permet de contemplar la determinació d’un mon particular, individual, personal, inferit per altres factors i mecanismes, de fet la vida mateixa, el món real si parem a pensar; no és més que això, la interacció dels diferents organismes, una relació causal entre els actors d’aquesta representació suggerida a partir dels estereotips socials que ja van saber retratar els creadors clàssics, on el condicionament en la successió de cronotops ens descriu aquella àgora permanent en la història de la humanitat mateixa, tot i que els teòrics ens recorden l’existència d’un micro univers limitat i autosuficient que no està per a res lligat a la resta del món, més enllà dels valors i els principis que intenta inculcar-nos el model de la societat de consum o de les exigències d’aquell guió escrit i preestablert.

Posats a dir, és molt probable que aquesta visió de l’anàlisi en la novel·la, no sigui pas agosarada d’aplicar-se en l’anàlisi de la nostra real i inqüestionable manera de veure les coses; les qualitats dels personatges que apareixen al llarg de la teva vida, les característiques morfològiques i psíquiques, la interacció social que entre tots plegats en configuren, potser allunyant-se, això sí, d’una possible conceptuació idíl·lica, ens deix aquell escenari que es construeix amb l’encaix o el desencaix de les diferents peces d’aquest puzle vital fins a arribar a la descripció autèntica del nostre entorn, de la nostra pròpia naturalesa com la dels altres, a partir, també dels principis comunicatius que s’estableixen, d’aquells que en el context del llenguatge permeten fonamentar o no vincles de tot tipus.

[1] Carroll, Lewis. Alicia al país de les meravelles. (Trad. Salvador Oliva). Emnpuries. Barcelona. 1996.
[2] Rofes Octavi. Què mou l’escultura?. Calabria 147. Gencat DASC, 2008 pag. 263
[3] Piquer, Adolfo. La memòria en el marc del cronotop a “Memòria, escriptura i imatge”. U. Jaume I. València. 1996. pag. 107

dimecres, 6 d’agost de 2008

Riure, somriure o plorar


Podria fer riure, somriure o plorar, directament plorar. Com s’assembla tot plegat a la dècada dels 30 del segle XX. Un primer ministre il·luminat militaritza el carrer i potser alguna portada, potser algun articulista, poques anàlisi i mirem cap un altre cantó. Albert Garrido a El Periodico ens recorda Vassili Grossman[1], quan ens deia: "l’antisemisme del dia a dia és un antisemitisme que no fa córrer sang. Només testimonia que en el món hi ha idiotes, envejosos i fracassats”. És clar que l’articulista ens està parlant a més de Berlusconi de molta altra gent.

El cos et demana d’insultar, però amb això no n’hi ha prou, ni té, tampoc, garantida cap efectivitat; avaluar el que està passant: l’absentisme de l’elector d’esquerra a Itàlia, la manca de resposta ciutadana ens posa de manifest, al menys aparentment, una societat absolutament domesticada, disciplinada (aquest terme si que fa una certa por), segons algunes informacions amb un “to de normalitat” que ofèn, de fet, a la intel·ligència. Certament el principi de no ingerència internacionalment reconegut és quelcom que ens obliga, si no fos que en el marc de la Unió Europea aquest principi es contradiu amb els principis que compartim o hauriem de compartir els europeus.

Pot semblar que res no passa, “boutades”, però recordem quin és el nivell de suport de l’extrema dreta francesa, representada pel Front Nacional, o l’ascens, anys ha, de l’extrema dreta, el FPÖ, al govern de la república austríaca; Itàlia es militaritza i la societat europea, aparentment no s’escandalitza, que ens està passant?


[1] Gossman, Vassili. Vida y destino. Seix Barral. Barcelona. 1985

dilluns, 4 d’agost de 2008

Arxipèlag


En paraules entenedores resulta de vegades difícil parlar de política, potser perquè parlar de política des de la perspectiva de la ciència política resulta quelcom de distint al públic profà, com he significat altres vegades, com distant també respecte del que puguin expressar els electes, que en tant que electors passius, han de tenir o mantenir aquell llenguatge col·loquial que els és exigible per a fer-se entenedors entre els seus electors, amb els seus conciutadans.

Investigar la dimensió d’allò polític, resulta tanmateix distint de tot allò que hom entén per política, perquè apartat de l’art de convèncer i això no és només propi de la política, esdevenen tot un seguit d’accions que suposen el desenvolupament de les polítiques d’Estat, siguin fetes aquestes al nivell que siguin i com diria Alexis de Tocqueville, cerquen, si més no, la felicitat dels ciutadans.

Una vida llarga com la de Aleksandr Isayevich Solzhenitsin permet d’establir tot un seguit de principis que se signifiquen i es reconeixen a través de la seva aportació a la literatura universal, amb el detall de la seva perspectiva sobre el desenvolupament polític rus, des de la revolució fins al desmembrament de l’antiga Unió de Repúbliques i el naixement d’un nou model d’Estat, el de la federació rusa, després de la desaparició de la confederació d’estats independents. La mort de Solzhenitsin, doncs, significa una posada en valor de la seva obra creadora, un testimoni excepcional dels moments més foscos de la dictadura soviètica.

De fet l’acció política, les polítiques en plural, tant distintes del que s’entén per política reflecteixen tota un seguit d’intervencions en xarxa, d’intervencions en escala que ens determinen una definició més pragmàtica que ideològica, on aquest tint pot esser vist en la determinació del benefici que se n’obté per part de les distintes classes que configuren l’estructura social vigent, aquesta és la determinació del perfil “polític”, aquell que embolcalla l’acció en definitiva. Cal defugir del fet concret, avaluar des de la perspectiva de l’anàlisi més enllà del curt termini, fer-ho des d’una perspectiva més ampla a mig o llarg termini, allò que ens hauria de permetre de comprendre tot el que succeeix en aquell desenvolupament.

Mohamet


Era originari d’un altre país, segurament si hagués estat un fill del barri les festes haurien quedat suspeses, però aquest cop els defensors del multiculturalisme ni tant sols es van immutar; aquell minut de silenci demanat pel tenor del grup m’enorgullia, perquè com em va dir algú: és que no és fill de mare, també? Doncs també, sí, calia alçar-se i fer aquell breu, aquell escàs silenci, ben poc, lo suficient... per aquell noi, aquell nen que moria a les aigües del Segre al seu pas per Lleida, ben a prop d’on tindria lloc el darrer dels actes de la festa.

Distints, amb veus harmonioses, lluitant contra els elements electrònics i contra els mosquits, val a dir-ho, aquella cantada aquest cop diferent, com la que acostumen a fer el grup Boira, amb regust de cançons de taverna, de caràcter intimista en molts casos, ells deixaven les notes al vent que recollia aquella escassa brisa en la mitjana, entre la boscana illa central, on els ànecs engeguen el vol. Escoltar de nou aquella “cançó” a la que donen vida amb el nom de “La dama del mar”, feta sobre aquell vell poema que vaig escriure fa prop de 20 anys amb el nom de “Cançó trista al moll de l’alba”, que vaig refer recentment per poder adequar-la i que fos musicada pel grup, ha estat un plaer; n' han millorat l’orquestració i sona, com ells la fan sonar, amb aquell ritme lent, polifònic que m’emociona, d’escoltar com una lletra teva esdevé missatge.

Potser aquells peus al vent, que diu la lletra de la cançó, sobre el moll, podrien haver estat aquest cop els de Mohamet.....

divendres, 1 d’agost de 2008

Una cita: Tenzin Gyatso


“Tots els éssers humans som iguals i no hi ha cap barrera per no fer-nos un somriure els uns als altres. Les diferències són secundàries perquè el que volem tots és ser feliços”.


“El material no és suficient. Cal promoure un cor ardent, és un valor natural en els humans, que necessiten afecte i compassió. No estem parlant de la fe religiosa, sinó d'una cosa més bàsica. Per això és important que es desenvolupin els valors humans com l’afecte i la estimació”.


“Crec que a tot el món, orient i occident, es fa més atenció als valors materials i no tant als valors interiors. Aquesta és la font de la crisi”.


“Tots hem de contribuir a una societat més pacífica”.


“Compassió no és llàstima, és tenir un sentiment proper i cuidar als altres. La compassió s’ha d’estendre als enemics, sentir-ne compassió només per fet de ser humà”. (1)


(1) Fragments de la roda de premsa de Tenzin Gyatso S.S. XIV Dalai Lama a Barcelona, el 10 de setembre de 2007.

Quan les magnòlies floreixen


Els records, de vegades aprofiten aquells moments vegetatius de les tardes estiuenques, quan derrotat per la canícula, t’arreceres en les ombres dels teus espais més íntims, protegit d’aquell sol implacable que dispara les temperatures. Els records, són com aquella màcula que recorre la teva consciència, que defineix el teu encaix de la vida quan et sobrevenen aquelles imatges que ho sintetitzen absolutament tot.

La matinada cau, quan la fresca retorna d’entre les boscúries on ha estat amagada, i ens transporta fins aquelles fragàncies, aquells aromes que captius disfressen l’aire enrarit i encara tebi. Recordo el seu nom en la ceguesa que li matava la vida, les mans captives cercant amor, l’emoció d’un nou record, de saber que havia retrobat la seva mare; quina semblança a tantes històries viscudes, aquella que un dia et va marcar.

Viure la vida amb la intensitat de cada moment: etern, sincrètic, únic, irrepetible, significa viure-la arreplegant vivències que no pots transmetre però si robar de tant en tant d’aquell imaginari que esdevé teu per sempre més; viure els instants perduts, de nou, com aquell tren que s’atura inexplicablement en l’andana perduda d’un racó de món encara per descobrir.

Mentre, aquella botella, verda i buida, et permet un nou prisma del mantell de la taula i desdibuixa aquelles paraules escrites sobre cartró que tant poc havies apreciat. Veus una altra perspectiva, un món nou que se t’obre a la ment si ets capaç de deixar el llastra innecessari, aleshores, la veu en “off” de la consciència, et recorda de nou aquella música monòtona que parpelleja sobre aquella bombeta de baix consum i saps que les magnòlies han començat a florir en la darrera nit del món.