diumenge, 28 de setembre de 2008

God bless America!




Aquesta expressió post revolucionària que hauria de servir com a formula inclusiva, creadora de consciència nacional als Estats Units, derivada de l’antiga expressió monàrquico-imperial del God bless the King!, em serveix per a plantejar el que podria ser, des de la perspectiva d’aquest article, l’actual estat de la qüestió, l’estat de la nació dels Estats Units d’Amèrica, a gairebé un mes vista de les eleccions presidencials nord-americanes, amarades i amanides de la més gran crisi de la seva història, molt més greu que la que provocar l’enfonsament dels mercats financers en la tercera dècada del segle XX, res de nou en les perspectives i que no pretén pas ser l’eix central de la meva anàlisi.

Aquest modelatge semàntic, però, em permet una doble i distinta lectura, plantejar més enllà de la dificultat econòmica del moment, la caiguda en picat de determinats valors, el que podríem qualificar de fenomen de la “nevera buida”, on ja no resulta fàcil de cercar aquell complex identitari que ja va definir en el seu moment el sociòleg alemany Ulrich Beck, el de la recerca de l’enemic que justifiqui tota acció, tota política, tota instrumentalització ideològica. La realitat supera a la ficció de vegades, i és cert, el paradigma que ha estat útil i ha amarat tota la vida política universal, la concatenació del principi liberal i democràtic amb el modelatge del “mercat” on la no intervenció, la no regulació, ha suposat i ha estat un apostolat que fins i tot ha creat escola i que durant dècades ha inspirat no tan sols a les escoles de negocis, si més no ha estat l’eix fonamental de les polítiques d’institucions tals com ara del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, arribant fins i tot a neutralitzar, com ho està ara, la pròpia estructura de les Nacions Unides, que ha acabat convertint-se en allò que va provocar la desaparició de l’extinta Societat de Nacions, malgrat declaracions universals, com els dret de l’home, entre d’altres, ha arribat al seu punt i final. God bless America!

Déu salvi Amèrica, o qui salvarà Amèrica si en lloc d’una afirmació retòrica assumim que tot allò que succeeix, potser sigui fruit de l’avarícia o la falta d’escrúpols, com diu el senador McCain, però potser més degut a la manca de regulació estatal com diu el senador Obama, el sistema ha trontollat, i de quina manera, posant en qüestió a la “primera democràcia del món”. Dues visions enfrontades, Conservadora versus Liberal, la connexió amb els principis del patriotisme a ultrança, per una banda, versus el liberalisme polític que aposta per un nou encaix i el diàleg en l’esfera internacional.

Es fa difícil determinar quina és la resposta interna que genera el primer debat presidencial, valorar-ho des d’una perspectiva europea podria ser un greu error, si tenim en compte que hi ha principis, fins i tot existencials, que fan diferents a un ciutadà americà d’un ciutadà europeu. Probablement aquella crida al canvi, la que també va fer en el seu moment JFK bevia d’aspectes distints, de la generalització del New Deal, dels Drets Civils; ara, en aquest nou mil·lenni, obrim segle com s’obria l’anterior, amb vells problemes econòmics i nous plantejaments, noves perspectives ideològiques, però també amb el necessari reconeixement de la societat dual, obrera i corporativa, que es distingeix en posicionaments fiscals i de política internacional distinta en un i altre candidat, corbates a banda....

Les agències, els mèdia, recorren a la simplificació, a la valoració elemental que ens diu, com un partit de futbol, com un partit de bàsquet, un resultat de tauler, apreciació que podria ser òptima si les variables tinguessin un punt de connexió científica i una freqüència de valors que permetés aquestes asseveracions, elements que no tenen; segurament la mirada qualitativa és la única que permet determinar aspectes que sobresurten en una escenificació ideològica, com ara un debat presidencial, on l’enquadrament, ens defineix alguna cosa més. CBS i CNN coincideixen en aspectes de solidesa de discurs del senador Obama, certament el canvi que es propugna des de aquesta candidatura presidencial, tot i que un primer debat no pot assolir el risc de donar instruments de contra atac a l’adversari, ens planteja una visió del país i del món, a tenir en compte, abreujant la tensió, identificant el context i aportant, si bé que no solucions, si perspectives de definició, encara que només siguin terminològiques, com ara posar en qüestió el model del Medicare, l’assegurança pública de salut per als majors de 65 anys.

Els nivells de confiança que en un debat polític pot arribar a generar un candidat són directament proporcionals a la comoditat amb la que el candidat es desenvolupa en el medi en qüestió més una bona dosi de seguretat en la comunicació del missatge i el discurs, a banda del respecte i la no anulació o reconeixement de l’existència del seu adversari polític en l’escena; aquesta identificació és clarament favorable al senador Obama, tot i que el senador McCain, menys estimat per la neutralitat del mèdia i odiat diríem pel disseny del seu uniforme, no manifestava menys incomoditat en la dialèctica del debat, tot i que, de vegades la incapacitat de mirar als ulls del seu adversari podia fer menys creïble la seva proposta, extreta dels principis del conservadorisme de manual.

Ningú guanya o perd un debat, obren la porta a que la gent, el ciutadà, el món en general es senti més o menys identificat amb algú i el seu programa, a banda que pugui o no dur-lo a termini sota condicionants atípics aquest cop, però el cert és que en un món de conflicte, la confiança i el diàleg i la cooperació, si arrelen en l’identitari americà, com un nou somni, podria significar un canvi de “règim” que operi en el canvi de paradigma latent que s’anuncia en el pensament universal. Mentre, ens caldrà esperar a veure com al llarg de la resta de debats ens desgranen, un i altre, propostes concretes o no.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Obama / McCain, el primer debat. Conservadorisme front a Liberalisme




La Universitat de Mississippi a Òxford, en el format clàssic dels debats dialèctics universitaris als Estats Units, ha obert la porta al debat entre els senadors Obama i McCain, planant tota l’estona sobre el debat i a preguntes directes del moderador els efectes del pla de reajustament financer. L’actual model nord americà ha estat posat en qüestió tant per un com per l’altra, obrint pas la diferencia substancial entre ambdós senadors a l’hora de valorar els principis que han de definir els retalls o les demores que haurien de suposar en les polítiques a aplicar, en funció de l’efecte que pot provocar aquest reajustament, reajustament que en opinió del Senador Obama no és més que degut a les polítiques de George W. Busch, en la mateixa tessitura de la candidatura del senador McCain.

McCain, que ha començat recordat al Senador Kennedy, en una clara i estratègica aclucada d’ull a un cert electorat demòcrata, ha reprovat el que ell anomenava usura i avarícia de determinades classes corporatives, però sorprenentment no ha acceptat que la manca de rigor de les polítiques republicanes hagi provocat aquest “Crack”, que a dir del Senador Obama suposa una situació pitjor que la de 1.929; amb molta seguretat, Obama ha plantejat un pla de suport fiscals a lo que ell anomena les classes mitjanes les butxaques de les classes treballadores, terme poc emprat, que es troben, com ell diu, “també en situació de quiebra”. “Jo ja ho vaig advertir” diu Obama i “estem en el principi del final de la crisi”, diu McCain

Quan s’introdueix el tema de la guerra d’Iraq sorgeixen clares divergències, el soldat McCain, aposta en clau conservadora per un retorn a partir d’una victòria, en un llenguatge patriòtic, mentre Obama, opositor a la guerra, recorda els costos que això representa quantificat econòmicament i ho diferencia sobre les intervencions necessàries. El plantejament de la sortida, però suposa un punt de connexió dels dos candidats, mentre que McCain justifica la intervenció Iraquiana, Obama no hi troba justificació i planteja que les intervencions militars han de tenir justificacions adequades, tot i que l’habilitat d’Obama en aquest tema el porta a enaltir a les reformes que hi ha hagut en els plantejaments de les forces que encara són a Iraq, però recorda les errades dels plantejaments inicials i com es necessiten plantejaments seriosos i analítics.

El recurs patriòtic apareix novament en el discurs conservador de McCain, els patriotes que es reallisten, la voluntat de no retorn derrotats, com una estratègia global, critiquen les retallades proposades pel senador Obama, que ho justifica no sobre la financiació, sinó a la diferència entre tàctica o estratègia, plantejant que no volia donar un xec en blanc a Busch i s’ha vist el que ha passat a Iraq, el que passa a Afganistan. “Cal acabar una guerra de manera responsable, per etapes i donar alleujament a les famílies de les tropes –a Iraq”, i es planteja perquè no es continua cercant a Bin Laden a Afganistan on si que calen més tropes, mentre que el senador McCain planteja com a escenari central i estratègic al mateix Iraq . El tema central, doncs, tenint en compte que el President dels Estats Units és comandant en cap de les forces armades, continua essent els procediments de guerra i la critica per part d’Obama de la manca de previsió en la detecció de la potencialitat agressiva de Al Quaeda, detecció que també hauria permès de delimitar que el lloc de conflicte no seria Iraq, sinó Afganistan i al control del tràfic d’opi. McCain reconeix però que es va abandonar als afgans en mans de les tropes soviètiques, però utilitza una possible teoria demòcrata que atribueix a Obama d’atacar si convé en territori de Paquistan, fa referència a “Alexandre Magne” (?!) per a definir el model d’organització tribal de la població local de qui caldria obtenir el suport i eludeix que la qüestió sigui Al Quaeda, apostant per no necessitar més gran nombre de tropes. Obama, directe, recupera el tema de l’estratègia errònia en accions de guerra com la d’Afganistan cal en opinió del senador demòcrata que Paquistan cooperi i el suport a Mussarraf, al model antidemocràtic, el nostre dictador, reconeix Obama, que, diu, no havia fet res contra una Al Quaeda que s’ha reforçat. Una i una altra vegada el concepte de derrota i victòria, el recurs patriòtic de McCain, en front del model liberal, racional, objectiu d’Obama recordant el calvari de les morts sense sentit dels soldats nord-americans, recordant la missió de la pressa de decisions incorrectes sobre el manteniment de la seguretat dels Estats Units, insistint en haver-se passat per alt als autèntics causants dels danys, oblidant al que passa a Afganistan perquè no hi ha hagut persecució a Bin Laden.

La política exterior centra absolutament aquest primer debat en analitzar el perill nuclear d’Iran, el que McCain planteja com un perill autèntic, no tan sols per la zona, sinó que ofereix de nou el model de “lliga de països democràtics”, en clara referència al model precedent en el cas de Iraq, per a neutralitzar el rearmament Iranià i la cobertura i esponsorització que, en opinió del senador republicà, fa del terrorisme internacional. Obama planteja la incoherència de la mesura del Congrés sobre el plantejament de dilació del mandat sobre Irak per atacar a Iran, de qui també coincideix en no acceptar el potencial nuclear, plantejant però una tipologia sancionadora demanant, gairebé exigint, la cooperació Rússia i la Xina, a les que no defineix com a autèntiques democràcies, però critica el model usat fins ara, la manca del model diplomàtic, del sistema de diàleg. Apareix el conflicte ideològic Iran/Israel, com a comportament verbal que propugna l’actual president iranià el que no pot ser legitimat. Obama, però planteja de nou la necessitat del diàleg previ en funció d’una garantia de seguretat també i fins i tot fa referència al conseller Kíssinguer i si el diàleg falla aleshores cal explorar altres formules, recordant l’enviament d’ambaixadors per part de Busch, el que ha recordat no és va fer amb Corea del Nord i això ha portat a que hagi quadruplicat el seu potencial nuclear.

La pregunta estratègica en aquest punt ha estat la crítica al desconeixement d’Espanya com a país aliat i membre de l’aliança atlàntica, i a no deixar clar si es reuniria McCain amb el president espanyol, aspecte que ha estat plantejat Obama, quan McCain defuig parlar-ne, quedant com una mera anècdota i retornant a la dialèctica Iran/Israel i no accepta cap punt de diàleg. Obama planteja el reforçament dels llaços amb els països de l’àrea de l’Otan, sense obrir de nou un procés de la guerra freda, però planteja la defensa dels interessos estratègics dels Estats Units, reprovant la posició davant del conflicte de Geòrgia. Mentre McCain critica la posició russa sense entrar a defensar el posicionament de la administració Busch. Obama planteja una nova estratègia de l’energia i recupera l’argument de l’increment de la producció nacional, potenciant les energies alternatives, fonamentalment renovables i netes, actuant i no parlant, aquí ataca els vots en contra de McCain, recuperant aspectes com la carestia de la benzina per les butxaques dels ciutadans, que intenta respondre amb l’explotació de nous jaciments de petroli.

La pregunta trampa als candidats per tancar el debat, de la possibilitat d’un nou atemptat, quelcom que figura en l’identitari col·lectiu dels nord-americans. McCain parla de la escassa possibilitat de que això es produeixi de nou, tot i que planteja que queda molt per fer per a afirmar que s’està en un país segur; Obama reconeix que s’està més segur, s’ha invertit molt, però descriu un panorama en el que en opinió del senador, no s’ha fet prou, per exemple en una maleta pot viatjar una arma nuclear, s’inverteix en escuts antimíssils i en la no proliferació nuclear, però hem oblidat Al Quaeda, diu, que opera en 80 països, manca la cooperació amb els aliats i parla de la percepció que es té dels Estats Units, al que ara no es respecta pels errors que s’han comès, per exemple la tortura que soscava la democràcia. El sistema antimíssils el defensa McCain i cita a Reagan per retornar a Irak, on diu que de fallar, això aniria contra tots els sacrificis realitzats i tot es perdria, reapareix el patriotisme sobre èxits que ell qualifica de fràgils.

Particularment m’agradaria destacar les frases finals que defineixen obertament el model de un i altre la pugna conservadora / liberal, en dos posicions marcades, amb un Obama distés, dominant l’escenari, mentre que la tensió era evident en la persona de McCain que alguna fins i tot s’ha referit al seu adversari com estar més a l’esquerra del liberalisme, un recurs d’alguna manera mccartià:

“Mai hi ha hagut un país en aquest món que hagi tingut aquest declivi econòmic i hagi mantingut la seva despesa militar” “Ara la situació i la imatge amb la que la gent mira als Estats Units no és la mateixa i cal donar un missatge de que invertirem en allò que representa l’ideal americà.” Barack Obama

“Jo se com curar les ferides de la guerra i com treballar amb els amics” “Tinc experiència i puc assumir ara mateix la presidència” John McCain




dijous, 25 de setembre de 2008

Una cita: Mahatma Ghandi


Diuen que Mahatma Gandhi va dir un dia, que: “Un somriure no costa res i en canvi produeix molt; enriqueix a qui el rep sense empobrir a qui el dóna. No dura, això sí, més que uns instant, però el seu record pot esdevenir, de vegades, etern. Ningú és massa ric per a prescindir d’ella ni massa pobre per a no merèixer-la. Dóna felicitat en la llar i suport en el treball; és símbol d’amistat. Un somriure dona repòs al cansat, anima als deprimits, no es pot comprar, no es pot prestar, no es pot robar, dons són coses que no tenen valor, fins al moment en que el somriure es dona; i si algun cop et topes amb algú que no sap somriure, sigues generós, dóna-li el teu, perquè ningú te tanta necessitat d’un somriure com aquell no pot donar-la als demés”


diumenge, 21 de setembre de 2008

Allen, poesia, història, tragèdia....




Allen és sempre Allen, descobrint-nos en aquesta darrera etapa marcs que enquadren històries, ho va fer amb "Match Point", que era un film essencialment britànic i ho ha fet amb "Vicki Cristina Barcelona", que és un film absolutament mediterrani, una història de desamor més que no pas una història d’amor.

El director nord-americà, que emfatitza a la recerca de l’amor i fins i tot en un diàleg de Bardem, ens diu que “la civilització al llarg de milers d’anys no ha sabut trobar l’amor”, ens duu en aquella descripció de la recerca de les relacions humanes, a partir de l’amor, a la descoberta d’ una nova visió, una nova perspectiva, en la que aposta a més per a descobrir-nos detalls com la fotografia dels nens davant la columnata del Parc Güell, on la forma i el color, així com la tria dels figurants infantils resolt un missatge distint, com un homenatge... Allen, fa en el seu film, allò que difícilment fem mai, descobrir-nos detalls com ara el del restaurant “Els 4 gats” on es recrea part de la trama inicial del film en perfecta simbiosi de l’escenari que se li ofereix en la combinació colorista per una banda i en el factor intimista, un toc que acostuma a ser proper en totes les seves obres.

En el film Woody Allen pentina els cabells d’una creació absolutament mediterrània, on la llum, és un element definitori, aquell nou protagonista que ens fa veure en la blancor de l’escalinata del parc, o en els matisos del drac, no tant sols la descoberta i exaltació que el director en fa del context, si més no, el valor de la contextualització distinta recercant com ho feu en “Manhattan” aquell matís que fa veure en la visió del turista els detalls imperceptibles als ulls de qui comparteix dia a dia la vida a qualsevol ciutat del món.

Amb Rebecca Hall, Scarlett Johansson, Javier Bardem, Penélope Cruz, es recrea Allen en el valor d’un pòquer que usa tot sabent extreure’n les seves potencialitats, la manera de dirigir hi diu molt per a que en destaqui un Bardem intimista descobrint la timidesa de l’artista del creador i una Penélope Cruz encarnant l’histrionisme del model de dona artista, possessiva, com una gal·la daliniana, amb magistralitat excepcional, en diàleg amb els matisos que les actrius nord-americanes aporten a aquesta tragèdia grega, mètode que el director usa tot sovint en el descriptiu dels seus guions per a definir tota una estratègia de percepcions, fins i tot la metòdica circul·lació dels figurants, o el valor de la versió original, en aquesta ègloga de l’amor i el desamor, fent possible aquell encontre de la poesia, de la història i la tragèdia, de Virgili, Clío i Melpòmene, en el model triangular de les relacions que la narració ens descriu, però amarat també de l’esperit d’Anacreont fins i tot en l’apunt sàfic.. ...

Descobrim un nou capítol en la descripció que ens fa de les relacions humanes el director, homenatjant-ne l’amor, com el vi i la civilització mateixa, que ens descobreix també en l’abstracció de l’art, com la subtilesa de la complexitat en compartir i ens alaba el retorn a la simplicitat de les coses, a la vida calma del poeta que no vol deixar conèixer la seva poètica, la seva saviesa, en una rèmora kioniana.

dissabte, 20 de setembre de 2008

Un nou Genet


No és un autor fàcil, o potser de tant primari la simplicitat es torna complexitat. Jean Genet, ens transmet en la seva obra: “Les criades”, estrenada un 16 de febrer l’any 1.947, el mateix any en el que, per exemple, es publica “La Peste” d’Albert Camús, el valor de l’odi. L’autor al que es qualifica d’autor maldit i al que va ajudar, no poc, Jean Paul Sartre, ens testimonia en aquesta obra la seva pròpia concepció de la realitat humana i social, transmutant les seves pròpies experiències a uns transcripció existencial de la realitat, en la que la lluita de classes, les passions més baixes i mesquines, el valor de la vida humana i de les seves relacions, esdevenen principis i valors que ens descriuen totes les misèries i indignitats que apassionen l’autor.

L’obra que s’acaba de presentar al teatre Muntaner de Barcelona, recull aquell plantejament de l’escriptor francès que fossin homes i no dones els qui la representessin en una desconextualització de la femineïtat més que no pas en una clara referència a la seva pròpia realitat homosexual. La proposta de Manuel Dueso revisa i actualitza la posada en escena a partir d’una recerca, al meu entendre, de les possibilitats que l’expressió permet adoptar en els rostres i els cossos dels actors; en una escenografia estàtica en permanent diàleg amb els intèrprets, del somriure maliciós i pervers fins a l’angoixa més patent tenen en l’expressió aquell metallenguatge existencial que se’ns vol transmetre de la mà de l’Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila.

Podríem descriure l’obra de Genet i la interpretació que se’n fa al Muntaner com un assaig de poètica? Amb tota probabilitat. Els símbols i els senyals que s’empren, el mateix contrast en el vestuari dels actors que escenifiquen a les criades –Alcayde i Genís-, respecte del de la “senyora” –Vila- , ens proposen la distància entre l’absurditat aburgesada i l’anulació de les classes baixes, però és clar que el missatge assoleix en aquesta versió el sentit mateix del vers que endureix les carns i les ments com ens presenta tot plegat, com encadenat a l’existència, en el veritable sentit de la tragèdia, en el pur i clàssic concepte, com un ritual que ens anuncien els cors inexistents i imaginaris de la foscor de les passions humanes.

Aquestes magistrals posada en escena i interpretació, fan honor a les paraules de Sartre[1], quan afirma sobre l’obra de Jean Genet: “...aquesta capbussada de Genet en l’univers de la marginalitat fan del món una espècie d’objecte de perversió. És a dir, Jean erotitza el cosmos que el rodeja a la recerca del plaer que la sordidesa li provoca, sucumbint als submóns...”

[1] Sarte, Jean Pau. San Genet, comediante y martir. Editorial Losada. Madrid. 1967

Una cita: Jaume Sisa


"Una Rambla, una Barcelona i una urbanitat que molts van creue possible que girés del costat del somni i no de l'eficàcia econòmica, de la imaginació i de la llibertat creadora, contra la correcció ideològica..." (1)


(1) Jaume Sisa. Pregó de les festes de la Mercè de Barcelona. 19 de setembre de 2008

dijous, 18 de setembre de 2008

Esgotament


No seria difícil d’endevinar un cert esgotament cultural, diria jo, que potser es fa més palès quan hom arriba a situacions de crisi generalitzada, de valors, econòmica, social, si ens parem a escoltar la gent i hi descobrim, en essència, aquella necessitat de reprendre aquelles formes que definien ritmes diferents, simbiòtics, on, malgrat els mitjans ara intenten referir societats uniformitzades, obrien dimensions distintes. L’exigència “política” de donar seguretat i tranquil·litat, no té pas en compte que el mercat ha contribuït d’una manera, potser insospitada, al canvi de paradigma que s’està produint. La societat sorgida de la “revolució del mur” s’havia vist obligada a assumir ritmes diferents als que fins a la dècada dels vuitanta havien definit els escenaris, es clar que amarats en els climes de tensió i distensió de la guerra freda, és evident. Ningú no discuteix hores d’ara que comença ser creïble el principi de la insostenibilitat dels models industrials i econòmics, la insostenibilitat dels models socials que no neixen dels seus propis contexts sinó dels models teòrics, la qüestió és que, potser, es crida molt però no s’escriu lo suficient, tot i que recentment hi ha prou ideari que sustenta aquesta dimensió crítica de la fase final del paradigma preexistent.

Es probable que la inadequació dels models clàssics d’organització social, ancorats en formulacions anacròniques, no s’estiguin adequant, hores d’ara. en allò del model civilitzacional, als avenços tecnològics que s’estan produint, avenços que van més enllà, molt més, del que podrien suposar, només, avenços en matèria de les tecnologies de la informació i la comunicació. Potser els recursos teòrics als efectes dels factors científics i tecnològics en evolució permanent i els avenços que es produeixen, per exemple en l’àmbit de la salut humana, ofereixen esferes no computades en l’àmbit de l’esfera familiar i així en els diferents àmbits de l’evolució científica que la darrera dècada han anat definint, ens configuren una societat, la occidental, la altament industrialitzada i desenvolupada, que està trencant els seus ritmes per manca d’adequació o d’adaptació. De fet els canvis tecnològics són en el centre de les investigacions en el que s’anomena el canvi social emergent en la majoria d’estudis.

Escoltar Bigas Luna, demanant un retorn als orígens, sense deixar de tenir en compte l’interès dels avenços, ens posa de manifest com la reflexió comença a fer-se realitat també en altres àmbits distints als de la confrontació política, on les organitzacions no disposen d’arguments sòlids per afrontar els difícils moments que es dibuixen per als occidentals, i ni tant sols per a l’avaluació del canvi de paradigma. El model i el ritme de generació d’idea, de pensament, posaria de manifest en tota societat avançada,el seu alt nivell de deliberació a partir de les aportacions dels teòrics, acostament de posicions, abandonar certament el model de societat de conflicte que ens descriu Max Weber en la seva obra, la societat del segle XX, una societat distinta, si més no, de la del segle XXI, o no?

dilluns, 15 de setembre de 2008

Vida calma


La vida calma s’entesta una i una altra vegada en revelar-nos com podria ser un món pentinat amb altres estris, sense que la mirada narcisista ens porti de cap al mirall que reflecteix el que l’ull vol mirar i no un altra cosa. De vegades res és el que sembla, en el món en que vivim, i se’ns descriuen escenaris que poden semblar apuntats tant des de la darrera coma com fins als moviments simbiòtics de les mans; la realitat és que la vida, avui, pot amagar altres semblances, fruit de la frustració i el natural desencís respecte del model de civilització vigent, més que no pas altra cosa.

divendres, 12 de setembre de 2008

De covardia i valentia


Deia Aristòtil que el coratge és un punt mitjà entre la covardia –la por irracional- i la temeritat –no processar el perill-. La intrepidesa del valent, de fet, resulta potser de vegades en la capacitat de saber llegir bé o no el perill. La valentia d’afrontar-se a un públic en part refractari al Liceu de Pina Bausch, especialista en dansa abstracta i psicodrama analític, ens descobreix la seva particular virtut, més enllà de lo antisocial que suposa la temeritat, el fet que Bausch, sigui considerada actualment una de les figures més destacades en la dansa contemporània internacional.

El valent, segons ens el descriu el psicòleg Walter Riso[1], en realitat no és valent perquè no tingui por, sinó que s’escapa quan ho ha de fer. Per això l’hostilitat d’un públic amarat en el conservadorisme més recalcitrant, i emprant aquelles velles formes que ens descriuen els historiadors de la música en les lluites que s’esdevenien entre els seguidors de un o altre compositor en el segle XIX, fan de la incomprensió del llenguatge contemporani de la dansa un model antisocial emprant el major insult que pot esdevenir sobre un artista, la xiulada.

L’actitud de la Bausch, amarada de les taules que donen els anys i el prestigi assolit, al final aconsegueix de rebre la consideració que d’inicial li era deguda, però resulta evident que els nivells de consciència social, l’anorreament de la massa precisa de vegades d’un entorn i un context idonis, on la simplificació i primarietat es recondueixen en la suma d’individualitats optimitzant el que seria inacceptable com a resposta social.


[1] Riso, Walter. Amors altament perillosos. Columna. Barcelona. 2008. pag. 145

dijous, 11 de setembre de 2008

Debilitats i passions


El segle XX va veure en la caiguda del mur de Berlín i la reunificació germànica, un dels principals ítems simbòlics en la reconstrucció europea i mundial, es tancava així un procés que no només era producte de la guerra freda, es tancava un procés que neixia i enllaçava foscament, arrelava amb les primeres dècades d’aquell segle de canvis: revolució rusa, primera guerra mundial....Fa ben poc, el segle XXI s’obria amb una catàstrofe simbòlica, uns atemptats amb format novedós que tombava les torres del Word Trade Center de Nova York. La Ground Zero és avui, com aquella caiguda del mur, és una rèmora simbòlica que evidencia, que recontextualitza les dinàmiques en els escenaris mundials, uns escenaris on sempre les vides humanes, abans i ara, com aquelles pobres tropes de les edats mitjanes i antigues eren castigades, abatudes, esquarterades..., mentre els senyors, nobles i reis, ho miràvem des de les atalaies....

La memòria transcendeix els fets, i amb el pas dels anys, configura identitaris rellevants, evocatoris, catàrquics en molts casos, que posen de manifest com les debilitats i les passions esdevenen guies de la història i de les històries que la conformen; però us heu preguntat mai que seria del devenir dels països sense aquelles històries mínimes, sense les històries anònimes de tots i cadascun de nosaltres?. Potser n’estic fent una definició hol·lística, en sóc conscient, però la referència a aquestes unitats socials és necessària si tenim en compte que ens gerèncien les nostres vides en funció d’interessos diversos, distints i al·liens als nostres, com si la humanitat sencera fos un actor mut que de tant en tant neix, gesticula, somriu, plora, gemega i... es mort, esdevenint anècdota que mai arriba a ser convertida en categoria.

Qui ens condemna a repetir la història una i una altra vegada? Hostilitat permanent de una civilització que veu del conflicte com a proposta cíclica que castiga, sempre, sempre, sempre, al més dèbil, perquè com ens diu Kerbo[1] :” la societat és un col·lectiu d’actors als que individualment s’emmotlla i afecten certes forces grupals a les que contribueixen aquest mateixos individus”, gratuïtament diria jo, i potser Weber[2] tenia raó quan ens sàviament ens deia: ”L’home no pot conduir-se a la vegada segons les exigències de la moral de la santedat i les exigències de la moral temporal. Oferir l’altra galta és manca de dignitat si no és santedat. Per altra banda, si bé és cert que Apol·lo i Mart, Venus i Minerva no estan condemnats a combatir-se, cada persona, individual o col·lectiva, no pot sacrificar a tots els déus.” . Potser, com ell, ens hauriem de qüestionar sobre els principis de la dominació, de l’ús de la tecnologia com a instruments militars i molt en particular, sobre qui en detenta realment el control, qui ens colonialitzat, com i perquè.

Mentre la dialèctica del conflicte està servida, aquella que el mateix Weber ens va descriure, en un o altre format que fan vàlides les seves paraules: “El que tenim davant de nosaltres no és l’albada de l’estiu, sinó una nit polar d’una duresa i una foscor gelades, siguin quins siguin els grups que ara triomfin.”


[1] Kerbo, Harold R. Estratificación social y desigualdad. McGraw Hill. Madrid. 1998. pg. 220
[2] Weber, Max. El político y el científico. Alianza Editorial. Madrid. 2003. pag. 71 i 178

dimarts, 9 de setembre de 2008

Sant Keynes


Com podríem entendre i fer entendre, en un món complex com el que ha generat la guerra freda, que les polaritats es mouen, que són com organismes vius, mentre aquella tradicional relació centre perifèria ha esdevingut canviant.

Potser aquesta mirada peregrina fou la que va portar a la nissaga del Busch a les seves respectives guerres perses, potser amb els interessos ocults d’influir, també, en les expectatives de futurs sobre la producció petroliera, és cert, però en el desconcert de veure com augmentaven els interlocutors exponencialment, lluny d’aquell directori d’aliances i “FrontPage” que suposava el model bloc atlàntic vs bloc de Varsòvia.

La generació de líders resulta difícil en un marc de comprensió arriscat, amb zones inestables, amb una exasperant dèria mercantilista que ho abasta tot i on tot es permès en ares a la privatització dels guanys, fins que, això sí fins en el marc de les polítiques més liberals, reapareix Keynes (John Maynard), perquè, és clar, cal socialitzar les pèrdues, faltaria més! Aquesta és la crua realitat d’un món en expansió que contrasta amb un món, el de les antigues potències, en absoluta decadència perquè s’ha estancat.

Els apòstols de la desacceleració en les seves profecies resulten increïbles, de moment, en front d’aquesta globalització liberal que ens ha estat donada, aquella que necessita d’un ritme determinat, d’uns timings accelerats per a viure, o diria fins i tot que per a sobreviure; però no seria possible créixer a un ritme més baix, alimentar les nostres dèries a partir de menys expectatives o fer, si cal, una redistribució mundial, on creixin els que han de créixer, els que no ho han fet per mor d’una descolonització salvatge que només ha servit per a sembrar caos, misèria i por?

dissabte, 6 de setembre de 2008

Immanència


Eren com una brisa aquelles paraules càlides, dolces potser, que s’enlairaven mentre l’escoltava, embadalit. Els seus secrets, les seves estratègies, semblaven tant senzilles mentre els anava desgranant un a un, com aquell qui parla de la verema i es recrea en cada curull de raïm, en cada gra, per a descobrir-ne l’essència menys visible, aquell detall que pot passar desapercebut si no hi pares atenció. L’ombra de la saviesa destil·la a la seva vora, plana com un llençol de seda que voleia i ens ofereix onatges diversos on els reflexos de les clarors i els contrallums ens acomboien l’ànima maldestra que vol aprendre des de l’insignificant menudesa fins a l’element més transcendent en l’obra dels homes. Veus com els dies s’esmunyen per entre els dits de la vida i aprens a gaudir-ne cada dia com el primer, volent només descobrir-te en l’amor a la nissaga humana, impel·lit cap a la sorda recança del mall que pol·leix aquell teu roc, colpejant una i una altra vegada, mentre n’escantelles els sortints arrenglerats i punxeruts, aleshores ets capaç d’entendre que la paraula esdevé el símbol més preuat de la nostra existència i com aquesta, deutora del pensament, circumda el teu espai personal fins a arrelar en les profunditats de l’ànima on es recullen els sentiments més íntimament lligats a la pròpia existència, aleshores és quan pots escoltar aquelles paraules càlides com la brisa dolça del matí de tardor on la calentor del sol ja s’escapa a redós del cancell, mentre la decadència passa sense harmonia quan ja has descobert el secret de la senzillesa.

divendres, 5 de setembre de 2008

'08 CNR. The last day


I com havia començat, sense la presència de George W. Busch, la CNR, la Convenció Nacional Republicana ha tancat portes i files a l’entorn de John McCain, qui en el seu discurs d’acceptació de la nominació, ha plantejat el que des de la perspectiva de l’anàlisi política podria semblar un oximoron: el canvi. Com pot plantejar-se un canvi si pretén substituir un govern del mateix color ens podríem preguntar? De fet el model americà no serveix per a legitimar governs sortint més que en el cas d’un segon mandat el que la legislació electoral permet. En el cas doncs d’esgotaments de mandat, no hi ha successors i el candidat republicà ha volgut deixar-ho clar de manera fefaent en la jornada de clausura.

Però és clar que cal estar a atent a la definició de canvi que els assessors de McCain ens proposen. El seu model no és George W. Busch, ni tan sols George Busch pare, de fet en el seu discurs planteja com a model el dels governs de Ronald Reagan, de fet, doncs, la proposta és el retorn a les arrels que en el context de la política global van establir Margaret Tatcher a la Gran Bretanya i el propi Reagan als USA, l’abandonament de del paradigma liberal per a abanderar el paradigma conservador que planteja algunes substantives diferències; el conservadorisme de fet es reconeix de manera significativa en la defensa de les formes de vida tradicionals, sense canvis radicals y a favor dels valors familiars i religiosos, en associació a un aposta “nacionalista” associada amb una determinació eminentment patriòtica i en lo relatiu als aspectes econòmics significa des d’una perspectiva teòrica l’aposta pel desenvolupament tecnològic i industrial, ítems que han estat descrits somerament en el discurs del candidat republicà.

Sobre l’escenografia, el manual també ha estat repetit pels republicans com inicialment ho havíen fet els demòcrates, l’esposa intervé per a presentar l’home de família, el que després irromp en la política, però que primer necessita tenir aquella aureola que cal tenir i més si l’escenari que es planteja conté un viratge en els paradigmes ideològics del partit, paradigmes que s’havien fet evidents al llarg de la carrera senatorial de McCain, amb encontres i desencontres amb republicans i demòcrates.

dijous, 4 de setembre de 2008

'08 CNR. The Third day.


El tercer dia de la convenció nacional republicana servia el plat fort de l’escenari plantejat per la candidatura republicana a la presidència dels USA, la primera presa de posició per part de la candidata a vicepresidenta, la governadora Sarah Palin. Els dos eixos fonamentals de l’argumentari republicà els ha centrat Palin en el que ha esdevingut un light motive d’aquesta campanya: experiència vs inexperiència i els mèdia.

Palin ha seguit fil per randa les instruccions que recomanen a un candidat no citar mai a l’altre, obviar-lo i d’aquesta manera ni el cognom Obama ni el nom Barack han estat pronunciat mai per la candidata que ha insistit en el recurs al conservadorisme que és el gir més significat dels plantejaments republicans, reivindicant novament les polítiques de Busch –aquest és un altre dels punts estrella- i fent quelcom que podria ser un atreviment: un advertiment als mèdia, sobre els que sembla no ha entrat bé, tot volent desterrar l’aire de provincianisme que se li atribueix i els “problemes” sorgits en el seu entorn familiar tot just a l’inici d’aquesta campanya.

Sense aportar cap dada significativa que desveli-li quin serà el discurs d’acceptació de la nominació de McCain que ahir van fer els delegats, sense cap detall específic de polítiques distintes o canvis que signifiquin una diferenciació dels seus antecessors o directament dels seus adversaris, Palin ha demostrat que apel·lar a la gestió dels sentiments i les emocions, quan s’ha referit a la seva vida com alcaldessa de la petita localitat de Wasilia, és una formula que rep el suport de l’auditori i ajuda a no desvetllar altres valors polítics o signes de les polítiques a desenvolupar. En la seva exposició Palin ha comparat el seu pas per l’alcaldia com la feina que fan els treballadors socials, en al·lusió a les feines desenvolupades per l’adversari demòcrata.

En resposta al provincianisme que se li atribueix ha contraatacat als mèdia, potser d’una forma poc valorada per Palin, qui ha criticat “el sistema” de Washington al que ha dit no pertànyer, per novament apel·lar als sentiments en afirmar que ella no ve a formar part d’aquest sistema sinó a servir. Aquesta llicenciada en periodisme i ciències polítiques per Idaho entra doncs a l’”arena” política després d’un silenci premeditat i deixant que els seus assessors preparessin un discurs que inicialment segons algunes fonts hauria parlat de qüestions polítiques, reformes, energia, etc. per a quedar definitivament ancorat en la rèmora de no pujar en excés el llistó cara al que ha de fer tot just avui John McCain.

dimecres, 3 de setembre de 2008

'08 CNR. The second day




La escenografia a l’ús del model dels conservative party, certament i malgrat jugar sempre embolcallats en la bandera i l’himne, la distància dels Republicans a Nord-amèrica, resideix precisament en sublimar aquesta diferència, quan hom usa una bandera onejant per a presidir l’escenografia principal.

El joc en aquest sentit està servit i després de superats els entrebancs que suposa la suspensió “cautelar” de les activitats previstes, obre de fet la convenció republicana el “líder del món occidental” que, encara el seu discurs als delegats en el relleu que suposa el candidat John McCain, despistant les referències a la candidata a la vicepresidència, que ha vist com aquests dos dies la premsa nord-americana es feia ressò de personals que posen en perill la campanya del candidat del RP.

George W. Busch, que ha fet la seva compareixença via satèl·lit (?¿), no se n’ha estat de fer referències a l’11 S, el seu símbol, de fet, que justifica bona part de la seva política internacional, però també interna, no oblidem que continua vigent la polèmica llei, la “Patriot Act” que posa en qüestió la política de defensa de la llibertat, de fet, el que fent una abstracció simplificadora, demostra clarament el pas des de les posicions liberals a les posicions conservadores, des del punt de vista dels paradigmes que defineixen ambdues visions del món i els seus contextos, que no és més que el que ha succeït en les files republicanes abans fins i tot de la presidència de George Busch. El encara president ha arribat a afirmar que McCain és l’home adequat per a evitar un altre 11-S –el recurs a la por, doncs-, perquè segons Busch: “vivim en un món perillós”

El fet és que l’”engagement” de McCain a les enquestes continua per sota del seu adversari i el recent desencontre tingut amb la CNN no li ajuda pas gaire, una mostra, diuen de la manera de ser que ha caracteritzat al vell legislador. En tot cas aquest segon dia de la convenció, després de les intervencions més que forçades de les respectives esposes de Busch i McCain, repetint la cantarella hem deixat la política i ens hem vestit de nord-americans, en referència a l’atenció de la hipotètica catàstrofe del Gustav, dibuixa un escenari on la directora de campanya haurà de pensar estratègies dinamitzadores per a recuperar els punts perduts. De moment l’utilització de la “traïció” del senador demòcrata Joe Lieberman que apareix a la convenció republicana donant suport al tàndem McCain/Palin, sota la perspectiva que el més important és de ser americà, més que demòcrata o republicà, en un clar gir conservador després d’apostar al 2000 fortament per Al Gore.

Ara la governadora Palin tindrà a les seves mans la motivació dels delegats a la tercera jornada, no ho té fàcil, però està clar que hi ha un tancament de files entorn de tot model conservador a ultrança i de moment ella ho ha sabut trampejar davant dels seus.

dimarts, 2 de setembre de 2008

'08 CNR. The Open day


La CNR – Convenció Nacional Republicana- aquella que ha de nominar el candidat del Republicain Party a la presidència del USA, ha tingut un començament distint avui, amb les desercions motivades pel “Gustav”; Saint Paul a Minneapolis ha estat el lloc triat pels republicans, quan encara no es sabia la trajectòria d’aquest huracà que amenaça de reviure una de les pitjors gestions polítiques del govern Busch en matèria nacional.

La visió en mànigues de camisa del president George W. Busch, llegint l’agenda del dia, posa de manifest el control de la imatge com del fet polític que exerceix la directora de campanya, la advocada Maria Cino; sembla no voler deixar res a l’atzar i són conegudes les limitacions sobre les que es treballa. La decisió de suspendre els actes de la convenció ve més provocada per aquelles desercions que hi poden haver que no pas per voluntat pròpia, i que han propiciat que McCain forcés una declaració televisada des de Waterville a Ohio, en la que deia que calia treure’s el vestit de polític per posar-se el vestit de nord-americà, curiosa manera de veure-ho.

La CNR aplega prop de 4.600 delegats electes, la distribució dels quals ve feta al 50% entre representació personal i l'altre 50% territorial, consignats amb les denominacions de delegats i delegats alterns, respectivament Saint Paul, seu de la convenció que va ser designada l’any 2006 pel comitè de selecció. La fórmula de la convenció s’instaura l’any 1824 en l’àmbit republicà, en destaquen.

La decisió, doncs, de mantenir en la mínima expressió la Convenció i utilitzar, en principi, la fórmula de la proclamació, ha vingut a resoldre d’entrada el que havia de ser la gran festa del partit que actualment governa els USA, quedant tot, en definitiva,a expenses del resultat de la gestió de mitjans sobre una hipotètica catàstrofe, una gestió que s’ha iniciat amb la “ordre” del “Mayor” (Alcalde) de New Orleans d’evacuació total, amb un total de quasi 2.000.000 de desplaçats, que deixa una ciutat deserta, custodiada per la Guàrdia Nacional i l’exèrcit que controlen el nivell de sanitat logística dels murs de contenció que van vèncer fa tres anys quan el darrer huracà, el Katrina, va atacar aquelles costes. Tot i que l’avaluació del nivell de perill amb el que el “Gustav” ha arribat sembla que ha baixat del 5 -el màxim de l’escala emprada en el mesurament- inicialment previst a l’1, segons la regla Saffir-Simpson, el que a totes llum hauria de permetre aguantar els dics i potser també la pròpia convenció desmantellada, que hauria de recuperar a totes llums el seu ritme, per a desbordar un optimisme desaforat davant del que es considerarà una excel·lent gestió, això si el nou huracà Hanna no els acaba aigualint la festa.