dimecres, 31 de desembre de 2008

سلام , שלום, Pau


Acomiado l'any amb una fotografia de Montse Esteba, "Ossor" i la paraula "Pau", escrita en tres llengues: àrab, hebreu i català; podria escriure-ho en moltes altres llengues, però tot i així estic convençut que no serviria de res. Malgrat tot, sense utopies ni desideratas, com un imperatiu categòric, aquesta paraula, usada també com a salutació, hauria ser la única paraula sagrada a invocar: سلام , שלום, Pau!!!

Una cita: Hemingway

Hemingway amb la seva dona a l'Havana, on residia

“...Tot en ell era vell, llevat dels seus ulls; i aquests, tenien el mateix color de la mar i eren alegres i invencibles... “[1]


[1] Ernest Hemingway. El vell i la mar. L’hospitalet: Debate. 2003. pag. 8

dimarts, 30 de desembre de 2008

Hàlits

Retrat anònim de Calderón de la Barca al Museu Lázaro Galdiano de Madrid

En aquests darrers hàlits d’octenni, quan els freds esmercen bondats a la terra i obren els cels a la feréstega llum del sol, podria ser hora de recuperar el cant de “Segismundo”, un dels personatges de l’obra de teatre “La vida es sueño”[1] de D. Pedro Calderón de la Barca, qui en el final de l’acte segon, conclou:


“És veritat; doncs reprimim-nos

Aquesta fera condició,

Aquesta fúria, aquesta ambició,

Per si tal vegada somniem;

I així farem, doncs som

En món molt singular,

On el viure només és somniar;

I l’experiència m’ensenya

Que l’home que viu, somnia

El que és, fins a despertar.

Somnia el rei que és rei, i viu

Amb aquest manant,

Disposant, governant;

I aquest aplaudiment, que rep

De prestat, en el vent s’escriu,

I en les cendres el converteix

La mort, quina malaurança!

Hi ha qui intenti regnar,

Veient que ha de despertar

En el somni de la mort?

Somnia el ric en la seva riquesa

Que més cura li ofereix;

Somnia el pobre que pateix

La seva misèria i pobresa;

Somnia el que a vaguejar comença,

Somnia el que afana i pretén,

Somnia el que agreuja i ofèn,

I el món, en conclusió,

Tots somnien el que són,

Encara que cap ho entengui.

Jo somnio que sóc aquí,

D’aquestes presons carregat,

I vaig somniar que en un altre estat

Més lleuger em vaig sentir.

Què és la vida? Un frenesí,

Què és la vida? Una il·lusió,

Una ombra, una ficció,

I el major bé és petit;

Que tota la vida és somni,

I els somnis, somnis són.”

[1] La concepció de "la vida és un sueño" és molt antiga: tenim referències en el pensament hindú, en la mística persa, en la moral budista, així com en la tradició judeo-cristiana, com en la filosofia grega. Segons Plató, l’home viu en un món de somnis, de tenebres, captiu en una cova de la que només podrà alliberar-se tendint cap al bé. Aleshores l’home desistirà de la matèria i arribarà a la llum. L’ influx d’aquesta concepció platoniana en aquesta obra de Calderón de la Barca, és evident. Segimundo viu dins d’una presó, d’una caverna, on roman en la més completa foscor pel desconeixement d’ ell mateix, només quan és capaç de saber qui és, aconsegueix el triomf, la llu. La Vida es Sueño es va estrenar el 1635 i fou publicada l’any següent sota el nom de :Primera parte de las comedias de don Pedro Calderón de la Barca.

dissabte, 27 de desembre de 2008

Llegint a Euclides


Ens recordava Beppo Levi[1], matemàtic i filòsof, com ja Plató[2], fa relatar a Sòcrates el mite de Er visitant l’Avern, en clara crítica a “Homer i als poetes perquè amb l’al·licient d’un conte fantàstic, propaguen passions i falses ensenyances”, de fet l’afirmació de Plató va fins i tot més enllà, quan aquest afirma amb rotunditat: “No serà el propi dimoni qui us elegirà, sinó que cadascú de vosaltres elegirà al seu dimoni...La virtut no pertany a ningú; segons que cadascú l’honori o la menyspreï, més o menys obtindrà d’ ella ....”.

Però insisteix Levi en la passió geomètrica de Sòcrates en citar-lo de nou Plató en el seu llibre VIII quan afirmar: “Ara les coses que han estat generades per déu, tenen un període que està comprés per un nombre perfecte y la generació humana un en el qual la progressió de rels i potències, amb tres intervals i quatre terminis semblants i diferenciants, excedents i diferents, proporcionen un resultat complementari i racional”


[1] Beppo Levi. Leyendo a Euclides. Libros del Zorzal. Rosario. 2000. pag. 35
[2] Plató. La República, llibre X. Traducció Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992.

divendres, 26 de desembre de 2008

Una cita: Rousseau


“L’home és nat lliure, hom però, a tot arreu es troba encadenat. Alguns es creuen els amos dels demés, encara essent més esclaus que ells. De quina manera s’ha produït aquest canvi? Ho ignoro.” [1]


[1] Jean-Jacques Rousseau. El Contracte Social (*). Longseller. Buenos Aires. 2005. pag. 26
(*) Títol: Del contracte social o els principis del dret Polític. Autor(s): Jean-Jacques Rousseau. Primera edició: 1762. Llengua: francesa. Edició local/Editor: Amsterdam

dimecres, 24 de desembre de 2008

Com un alè


Bat les ales entre somnis.
Com els sons imperceptibles
Ens acarona
En la nit on l’hiverní és arribat.
Ens despulla l’ànima
I ens transporta,
A l’univers de la vida
Que s’enyora:
Dels records, de les presències
Dels detalls infinitament
Petits que transcorren,
Dia rere dia.
Mentre l’aiguabarreig
De sensacions
Ens fa translúcides
Les absències,
Com un sospir
Que passa,
Com un alè.
I en la dolçor etèria
L’esperit entra en calma...







© Albert Balada
24-12-08

dilluns, 22 de desembre de 2008

Valors comuns


“Els valors dels nostres fundadors estan lluny d’haver-se plasmat plenament en la pràctica. Però estan molt més acceptats avui que fa decennis.... Hom però, els valors universals són més necessaris que mai en aquesta era de la globalització. Tota societat necessita la cohesió que proporciones els valors comuns, de manera que se sàpiga que esperar els uns dels altres i tinguem principis compartits per a resoldre les diferències sense necessitat de recórrer a la força. Aquesta consideració val per les comunitats locals i per les comunitats nacionals. Ara que la globalització ha escurçat distàncies i que experimentem quasi immediatament l’efecte de les coses que la gent diu o fa en l’altre extrem del món, també sentim la necessitat de viure com una comunitat mundial. I només podem fer-ho si tenim valors mundials que ens uneixin. Els successos recents han demostrat que no podem donar per segurs els nostres valors mundials. Percebo en tot el món una considerable inquietud davant la possibilitat que l’entramat de relacions internacionals s’estigui desbaratant i que la pròpia globalització estigui en perill.” [1]

[1] Fragment del discurs de Kofi Annan a la Universitat de Tubinga (Alemanya) el 12 de desembre de 2003 davant del Word affairs Council amb el títol: Existeixen encara valors universals?

dissabte, 20 de desembre de 2008

Em dorm


Em dorm
En la càlida mirada,
Tendra i dolça,
Entretinguda
En insondables misteris....

Pausada,
En la calma
D’un camí conegut,
Quan es balanceja
Com marejant les ombres.

Distreu
L’esperit, amb clams
Que temperen
Aquella ànima
De nin....

La seva veu
Apaivaga en la nit
La desesperança.
Sojorna el contacte
Humà,
Que deleix
En el seu silenci....

Abraça el vent
Com el mira
Amarada a la finestra,
Esquerra a dreta
Guaitant,
En el vol de l’oreneta
Quan retorna....

Esglai,
Sensacions que recorren
L’esquena,
Mentre deix
Una carícia....
Ella.





© Albert Balada
19-12-08 Dedicat a la meva gata “Dolça”.

divendres, 19 de desembre de 2008

Perfum de cafè




Jeus,
sobre la taula
Plena de papers
Rebregant el diari,
Com amagant-lo.
El teus petit i discret cos
Em fa companyia
En la tarda,
En la fosca,
Mentre l’oratge esdevé mut...

Em mires,
A penes si hi veus,
Tanques els ulls.
Escoltes,
Glopejant les ombres,
Que es balancegen
De l’estança estant....

Guaites els dits,
Els meus dits,
Com fan música amb les lletres.
Olores el perfum
Del cafè refredat,
Mentre gemegues un gruny
Que se m’escau missatge,
Que se m’escau misteri.

El teu somrís
Em parla;
Quan les teves orelles ballen
Recreant-se en els sons:
T’estires,
Creixes com creix
Un poema,
Des del fons del cor,
Fins a l’infinit...

Em mires,
A penes, si em veus.....




© Albert Balada
18-12-2008 Dedicat a la meva gata “Cendreta”

Els Ponts del Silenci




Minut a minut,
L’aire esdevé fred,
mentre el sol gemega
Damunt les catifes seques.

Els ponts del silenci
Amaren les gebres calmes
Que rebreguen el temps.

Quan la foscor cau,
Els gats miolen
A la lluna primerenca i freda.

El vent bufa
Ensinistrant els núvols enfosquits
En la dansa dels somnis....
Arrossega fulls,
Tempera esperits,
Recull malsons.....

El rellotge canta ja
La mitjanit,....
Els ponts del silenci
Amaren les gebres calmes
Que rebreguen el temps.

........








© Albert Balada
18-12-2008

dijous, 18 de desembre de 2008

Notes de text I: El cantor II

Fotografia original de Montse Esteba

Vaig empegar el meu nas als vidres bruts i ateranyinats, mentre el mestre obria aquella porta vella que deixava entreveure, encara millor, els sons d’aquells mans àgils i menudes que resseguien les cordes. Se’m feia melodia igualment coneguda però la flaira de vell embolcallava d’una manera misteriosa aquell home, sec, de mirada trista embadalit amb la seva guitarra, sense aixecar la vista a penes. –Lluís, veniu, entreu- em digué el mestre deixant caure mig cos de la vella porta. Vaig apartar els meus nassos dels vidres i vaig seguir-lo fins a la taula on ens esperava un beuratge fosc que encara colpejava les parets dels gots de fusta que ens havia deixat a tota pressa aquella tavernera grassa, aquella que mirava amb ulls entristits aquell home de la guitarra en un racó de l’estança.

El cor se m’encongia en la tebiesa melòdica que omplia l’ambient d’aquell antre on ens havíem parat. El mestre, Argimón, movia el cap mentre acostava el got als seus llavis amagats darrera les seves barbes; feu un senyal amb el dit, quan l’home de la guitarra aixecà per un moment la vista, i en veure el senyal del mestre: somrigué, per baixar de nou el cap a aquelles cordes castigades pel temps. –Escolta, Lluís, escolta bé aquests sons, que algun dia seran sons d’esperança-. Se’m feu tant estrany aquest missatge, però em vaig distreure amb el beuratge, anys després recordaria aquelles paraules, quanta raó....

Art i compromís


Què és el que ens diu Tàpies, ara, en el valor de l’escriptura descoberta com un art en ell mateix, en el Tàpies que descobrim, el del missatge escrit darrera les paraules de la seva obra pictòrica, aquella que deixa a terra assecant-se com si li ho permetés d’arrelar en els principis de tot plegat?, doncs la memòria temporal, aquella que ens permet de descobrir, a la vegada, la memòria abstracta, el pensament distret en els principis immaterials de la vida, en els racons de la ment del creador, la memòria personal de qui expressa passió per l’art i compromís....

dilluns, 15 de desembre de 2008

Globalització i crisi


(Globalització i crisi* article publicat al nro. 40, pag. 8-10 de la revista Àmbits del Col.legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, va ser escrit el 30 de juliol de 2008)


L’avaluació dels models econòmics parteixen adequadament de valoracions que quantitativitzen aquelles posicions que se’n deriven de les evolucions del creixement o decreixement de les economies, de manera que en determinen aquells perfils que incideixen en el reconeixement del valor d’una concreta situació de l’economia d’un país en el context mundial. Certament aquest esquema resultaria vàlid, tot i que no té en compte aquelles aportacions que poden ser fetes des d’altres disciplines acadèmiques en les avaluacions d’aspectes exògens als estrictament econòmics, el que ens permetria contemplar el procés globalitzador des de perspectives distintes.

Durant molt de temps s’havia contemplat el concepte “globalització” com un concepte en clau de neutralitat, sense una suposada perspectiva ideològica; certament des d’un punt de vista teòric aquest plantejament resulta possible, però podem arribar a una altra conclusió diferent? és també possible?. De fet ens trobem amb uns fenòmens que realment corresponen més adequadament al que podríem definir com a nivells d’integració regional directament vinculats a principis propis del liberalisme econòmic, de manera que la integració econòmica, la globalització en definitiva, sembla derivar substancialment dels principis de la liberalització comercial i financera[i]; però aquests mateixos principis haurien de pretendre la reducció de la pobresa, tot i que la seva aplicació en els mateixos processos d’integracions regional només aconsegueixen un increment dels nivells de la desigualtat i de precarietat laboral, per altra banda.

És en aquest sentit que la globalització, segons alguns teòrics, més que un model, acaba essent la culminació d’un procés endegat i protagonitzat pel mercat, pel capital[ii]; de fet aquella neutralitat i innocència inicialment reconeguda que podia establir el propi concepte, resulta hores d’ara poc més que fora de lloc; és en opinió d’una part del món acadèmic, que observa com la globalització no és més que una manera d’entendre les relacions socials, molt més enllà de les perspectives econòmiques i directament relacionat amb un element que neix vinculat als principis del liberalisme econòmic: la pobresa[iii].

En aquest context resulta pertinent de recuperar les referències prèvies als processos migratoris, com a la delimitació dels salaris dels exèrcits laborals menys qualificats, de manera que podríem concloure inicialment que aquests clústers no acabaran beneficiant-se de l’ordre global, en principi perquè són grups altament vulnerables, en la mesura en que es produeixi un ajustament de les rendes, això ens hauria de dur a un augment de la desigualtat, un problema sens dubte global, sinó és que s’arriba a una veritable harmonització dels estàndards laborals i socials, de manera que, potser sense adonar-nos, estaríem globalitzant la tensió treball-igualtat, aspectes directament relacionats amb els processos migratoris d’aquest segle XXI[iv].

Però la configuració dels àmbits que resulten implicats per aquell concepte utòpic inicial del model globalitzador, no ens impedeix de comprendre que cal entendre-ho des d’una perspectiva en la que la integració de factors diversos, de variables distintes, ens duen a la comprensió de nous esquemes en la interpretació del món contemporani, d’aspectes tanmateix globals en definitiva com ara el canvi climàtic[v]; de fet la declaració sindical a la COP13, ja ens adverteix que no entrem només“en l’àmbit de lo hipotètic, sinó que s’ha convertit en una realitat patent i alarmant”.

Pot resultar evident, doncs, que el sistema econòmic i social del món desenvolupat, aquell que en principi hauria de ser l’axioma del concepte global, no pot ser considerat sostenible si les consideracions a l’entorn del concepte “globalització” no signifiquen també les concrecions d’un model que hagi d’afectar en positiu a tota la humanitat; i si aquest, per tant, no té o no abasta a tots els ser humans, a tots els ciutadans i ciutadanes; la globalització en lo teòric no tindria cap sentit, perquè com ens indica la científica Irene Bustos[vi], haurem de convenir que els mots global i social són “dos conceptes intrínsecs”.

Altres elements semblen planar sobre els termes que donen títol al present article, conceptes que en si mateixos defineixen, tota l’organització mundial: el sistema financer -bancari - i el sistema mundial d’alimentació –la producció d’aliments- . Si atenem a les consideracions que ens fa el Fons Monetari Internacional, en el seu informe de 28 de juliol de 2008[vii], “els mercats financers mundials continuen essent fràgils i els indicadors de risc sistèmic es troben encara a nivells alts”, riscos sistèmics que, per altra banda, semblen haver-se contingut d’alguna manera, segons indica el mateix informe, a partir de les mesures adoptades pels bancs centrals, tot i que també avança l’informe que encara hi pot haver entitats financeres que es vegin obligades a captar encara més capital, abordant el FMI obertament el concepte “crisi”, en acceptar que “en aquesta etapa de crisi les característiques de les estratègies de resolució i assoliment del suport estatal desperten una major atenció”; s’admet doncs, en certa manera, que”el model del mercat ja resoldrà”, no sembla ser un principi òptim.

L’Informe sobre la estabilitat financera mundial de 2007 del FMI[viii], ja referia un seguit d’aspectes a corregir en el sistema econòmic global. Aquest estudi especialitzat feia esment a la relació entre la incertesa i la manca d’informació, com a elements significatius de la situació de crisi latent; ens deia també que cal comprendre com la innovació financera podria haver contribuït a la situació que ja s’apuntava en 2007; que no cal menystenir el paper que les qualificadores de risc tenen, com la necessitat de prestar atenció a la valoració de productes complexes, i com el perímetre de reunificació del risc ha de tenir un espectre més ample. De fet doncs l’informe GFSR a que fem referència indicava com el sistema financer mundial, és a dir global, es considerava al 2007 ja sotmès a una “pesada prova” [ix]

El president del Banc Mundial, Robert Zoellick, anunciava l’abril de 2008[x] la possibilitat que al menys 33 països del món afrontessin la possibilitat de malestar social i polític degut a l’elevat preu dels aliments i de l’energia; paral·lelament els fluxos mundials de finançament per al desenvolupament 2008 preveu una disminució en el creixement del PIB mundial, que passarà del 3,7% en el 2007 al 2,7% en el 2008, segons recull el comunicat emès per aquest organisme que situa les causes en la resistència al creixement en els països en vies de desenvolupament per la seva resistència a les turbulències financeres i a l’alça dels preus de l’energia i dels aliments[xi]; un informe que també estableix com en aquest context global, són els “pobres del món”, doncs, els més afectats pels creixents preus dels aliments i de la inestabilitat dels mercats petroliers; globalitzem la crisi.

La pregunta doncs que potser ens caldria fer és, si tot plegat no respon al que ens diu Luís de Sebastián[xii], sobre el que ell entén com a Globalització: “El procés d’integració dels mercats de mercaderies, financers, de coneixement i el d’expansió de les cultures dominants (notablement la nord-americana) per tot el món”?; però també el professor, ens fa una reflexió igualment interessant en afirmar que: “existeixen índexs senzills i complexes per a mesurar la globalització, o més precisament quan globalitzat està un país. Doncs bé, segons tots aquests índexs Àfrica és la part del món menys globalitzada”. Hores d’ara, segurament, ja no és problema de disquisicions terminològiques, sinó de reflexions científiques a l’entorn del perfil ideològic del model global, de la recerca de respostes adients a fenòmens globals, allunyats del narcisisme propi de les descobertes primigènies. El tot global, els seus equilibris i desequilibris, evidencien la intrínseca relació entre les civilitzacions, potser?.


[i] Borrell, Josep Are there any alternatives to the liberal globalisation? Grupo de Ginebra. Febrero 2008-.
[ii] Altvater, Elmar. Globalización, la euforia llegó a su fin. Abya Yala. Quito. 2004. pag. 11
[iii] Hunter R. Is globalization reducing po verty and inequality? A Navarro eds Neoliberalismm globalization and inequalities. Consequences for Healt and Quality of life. Baywood. Publishing company, Amitiville. New York. 2007.
[iv] Martin, S. Global Migration, Trends and Asylum. Working Paper num. 41. Institute for Study of international Migration. 2001.
[v] http://www,.global-unions.org(pdf.ohsewpp_12bc.sp.pdf/
[vi] Bustos, Irene. Respuestas a la crisis alimentaria desde el colectivo de la Ciencia. Global Progressive Forum. Barcelona. 2008.
[vii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial. Actualización sobre el mercado. 28-07-2008. http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/fmu/2008/02/0708s.pdf
[viii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial de 2007. http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/gfsr/2007/02/sums.pdf
[ix] Extret del comunicat de premsa del FMI: Avaluació de riscos per a l’estabilitat financera mundial. Informe sobre l’estabilitat financera mundial (Informe GFSR). Setembre de 2007
[x] BBC Mundo. De data 02-04-2004. http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/business/newsid_7327000/7327635.stm
[xi] Informe del Banc Mundial 2008. Globe Developement Finance. http://www.worldbank.org/gdf2008
[xii] De Sebastián, Luís, Professor Honorari de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’empreses (ESADE): “Nuevas Sorpresas de la Globalización” . G.P.F. Barcelona.2008


diumenge, 14 de desembre de 2008

Poesia: Abu Nuwàs


(*)[1]
Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L’única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
En mi no busquis seguretat,
sóc qui defuig cops i combats.
Quan veig heretges em poso a córrer
damunt del poltre, les brides fixades
al llom i la cua. Com és l’arnès?
Com és l’escut? Com són els sabres?
Sols em preocupo quan fan la guerra
per quina banda fugir és més fàcil.
Si fos la festa, beure vi pur,
dormir amb les verges, em trobaríeu
sent cavaller de tots els àrabs.[2]

[1] Abu-Nuwàs
(Segles VIII i IX)
“Sembla que el mestre no li va permetre de recitar cap vers propi fins que no hagués memoritzat mil fragments de poetes i poetesses àrabs. Un cop apresos, els recità davant del mestre i demanà permís per compondre els seus propis poemes. Dlàlaf al-Àhmar, però, no ho permeté encara. Abans li digué que havia d’oblidar tot el que havia memoritzat. No fou fins oblidà els versos que el mestre li donà el seu consentiment.”
[2] Khamriyyat. Poesia bàquica. Barcelona, Proa, 2002. Traducció de Jaume Ferrer i Anna Gil

Hellas 2008

Què hi ha de distint d’aquest desembre de 2008 a les protestes estudiantils, també, del maig del 68; aquelles, les del maig eren a la mítica París i aquestes, les de desembre a la mítica Atenes, potser per això no en són tant de diferents, potser també perquè els interessos dels estudiants i els dels treballadors, sota l’atzucac del crash mundial dóna una nova perspectiva a la realitat evident de l’escassetat dels recursos de la sempre anomenada, mal anomenada classe mitjana, aquella que ara es descobreix que, com en aquell maig del 68, sota les llambordes no hi ha la sorra de la platja, aquella que alguns havien promès....

dissabte, 13 de desembre de 2008

Notes de text I: El cantor

Fotografia de l'obra "Cantor" de Meritxell Munné

Ressonen les rodes, cop a cop en aquell pedregós camí que amb Argimón resseguíem al costat del rierol, sonor, que temperava els retrucs de calesses i carros que el recorrien. En silenci, la quietud semblava fins i tot més intensa, darrera d’ell a la recerca del que em volia ensenyar, vaig escoltar un so distint, música que sortia d’aquella taberna que obria aquell carrer del poble, on els rocs esdevenien llambordes i els sorolls esdevenien urbans. Una melodia càlida que despertà també l’interès del mestre ens feu acostar-nos a aquell lloc, de finestres ateranyinades... –És això mestre el que em volíeu ensenyar?- vaig preguntar; Argimón girà el rostre i amb una mirada tendre, amb la mà esquerra es va apartar els cabells del rostre i amb la mà dreta va posar suaument el seu dit índex sobre els meus llavis, com no volent torbar aquell moment de candidesa....

divendres, 12 de desembre de 2008

Una cita: Louis Althusser


“Sens dubte, els temes de preocupació de Marx[1] desborden les preocupacions immediates de Feuerbach[2], però els esquemes i les problemàtiques teòriques són els mateixos. Marx no liquidà, per usar una expressió seva, veritablement aquesta problemàtica fins a 1845. La ideologia alemanya és el primer text que marca la ruptura conscient i definitiva amb la filosofia i la influència de Feuerbach. L’estudi comparat dels textos de Feuerbach i de les obres de joventut de Marx, pot, per tant, permetre una lectura històrica dels texts de Marx i una millor comprensió de la seva evolució” [3]


[1] Karl Heinrich Marx (Tréveris, Prúsia, 5 de maig de 1818 – Londres, 14 de mars de 1883) fou un filòsof, historiador, sociòleg, economista, escriptor i pensador socialista alemany. Pare teòric del socialisme científic i del comunisme.
[2] Ludwig Andreas Feuerbach (28 de juliol de 1804 – 13 de setembre de 1872) fou un filòsof alemany, antropòleg i crític de la religió.
[3] Althusser, Louis. La revolución teórica de Marx. (Traducció de Marta Harnecker). Siglo XXI. Madrid. 1990. Pg. 35

Miguel Hernández: Canción última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruidosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.




Miguel Hernández Gilabert (Orihuela, 30 d'octubre de 1910 -Alacant 28 de mars de 1942), poeta tradicionalment enquadrat en la generació del 36, tot i que la seva proximitat ho és amb la generació anterior, fins al punt que Dàmaso Alonso el considera un "genial epígon de la generació del 27".

Relacions humanes i socials segons Habermas


Els valors morals i ètics esdevenen un repte en el desenvolupament objectiu de l’”homo politicus” en concret en la conceptualització dels ideals en la discussió democràtica, per sobre del concepte mateix de política, amarats en el model de la concepció democràtica de les relacions humanes i socials, en els àmbits d’una dialèctica conseqüent amb la formació de ciutadans autònoms i madurs.

La cultura, la societat, la personalitat, defineixen els mons personals, individuals, el punt de vist dels subjectes socials, com ens descriu Jünger Habermas[1], que son colonitzats, fins i tot des de perspectives negatives per altres configuracions estructurals que el propi creador de la “Teoria de l’acció comunicativa”[2], com ara el “sistema”, estructuracions orgàniques que poden allunyar-se de la racionalització mateixa.

La interacció de dos subjectes capaços d’establir una acció comunicativa, hauria de suposar per a Habermas una interacció simbòlica de normes recíproques de conducta enteses i reconegudes en l’establiment de nexes socials en el món de la vida, que ens el descriu el filòsof alemany com el lloc transcendental on es troben el parlant i l’oïdor, on de manera recíproca reclamen que les seves posiciones encaixin en el món... i on poden criticar o confirmar la validesa de les pretensions, posar ordre a les seves discrepàncies i arribar a acords. La confluència del món extern, objectiu i social i el món subjectiu hauria d’implicar, doncs, la confluència simbòlica: el consens, però aquest consens està òbviament perjudicat per un procés discursiu amarat pels principis de la dialèctica del conflicte, potser per això ens diu que en la pràctica quotidiana no hi ha situacions absolutament desconegudes, fins i tot, apunta, que les noves situacions emergeixen a partir d’un món de la vida constituït per l’acerb cultural del saber que ja ens és familiar i per tant no és possible fugir d’aquest “món de la vida”.


Aquesta concepció ens hauria de fer comprensible com des de la perspectiva del teòric alemany[3] existeixen dos models de comprensió de les característiques normatives de la democràcia, en relació al concepte de ciutadania, al concepte de dret i a la naturalesa del procés de formació de la voluntat política: el model liberal, que intentaria de programar l’Estat en interès de la societat i el model republicà per al qui la política hauria de representar en ella mateixa un principi de socialització, de manera que l’estatus de ciutadans en aquesta darrera concepció no es determina pel model de les llibertats negatives que poden reclamar les persones privades, en contraposició a la primera concepció en la que l’estatus dels ciutadans està determinat per la mesura dels drets subjectius que tenen en front de l’Estat com de la resta de ciutadans.


De tota manera Habermas ens adverteix com La teoria discursiva, que associa al procés democràtic connotacions normatives més fortes que el model liberal, però més dèbils que el model republicà, pren elements de totes dues parts i els articula d’una manera distinta, els integra en el concepte d’un procediment ideal per a la deliberació i la pressa de resolucions; tot acaba depenent de les condicions de la comunicació i dels procediments que aporten la seva força legitimadora a la formació institucionalitzada de l’opinió i la voluntat comuna.


[1] Briones, Guillermo. Filosofía y Teorías de las Ciencias sociales. Dilemas y propuestas para su construcción. Domen. 1999. pg. 171.

[2] Habermas, Jünger. Teoría de la acción comunicativa. (Traducció de Manuel Jiménez Redondo). Taurus. Madrid. 2003

[3]Habermas, Jünger. La inclusión del otro. Estudios de teoría política.1999. Barcelona, Paidós. Barcelona. pp. 231-259.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Notes de text I: el camí


Fotografia de Montse Esteba
La Júlia camina amb el cap baix, com entristida mentre entona una cançó que no aventuro a desxifrar, els mots s’entretallen amb el seu pas enèrgic, però la melodia, repicava en el meu cervell, jo ja l’havia escoltada aquesta melodia –em vaig dir-; Argimón era assentat sobre un pedrot, a la bora del camí, repenjant el cap sobre les cames, va aixecar-lo tant bon punt va escoltar la noia arribar a prop seu, la noia es va aturar, el rostre d’Argimón la va atemorir, però en creuar-se la mirada, un somriure va omplir el nostre de la Júlia i va seguir caminant, amb aquella veu trista...

Argimón, d’ell era la veu que vaig escoltar entre somnis, tot recordant de cop aquelles veus que van omplir casa meva, i és clar, era ell! Aquella veu dolça, tranquil·la, serena, donant mestratge, apaivagant els ànims. Bon dia mestre Argimón, -li vaig llençar com si el reptés a explicar-me qui o què era- Bon dia Lluís, -em respongué- amb una mirada plàcida; Què feu vos per aquí tant lluny de casa? –em va preguntar-. De fet no sabia que contar-li, com tampoc imaginava que volia saber. Doncs he sortit a fer un vol, senyor! -Vaig dir amb la veu tremolosa- . De sobte es ficà dret, era de bona alçària, ben musculat, fort, i digué: -vols venir amb mi, t’ensenyaré....- , la veu s’anava perdent a mesura que caminava i no vaig poder saber que em va dir, jo, palplantat, sorprès, mentre ell se n’anava.... Espereu mestre Argimón! –vaig dir-li tot cridant-

dilluns, 8 de desembre de 2008

Fraternitat


“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. “ [1]

[1] The Universal Declaration of Human Rights Adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948 . Article 1

diumenge, 7 de desembre de 2008

El valor dels mites

Els mites ens descriuen com les exegesis, aquella semblança exagerada de les mortals vides, teatralitzades, de manera que ens sigui visible aquella part de nosaltres que es maximitza. Potser resulta cert, com ens diu Daniel Simeon[1], que la alteritat viu en l’espai predilecte de la terra desconeguda, que recorre espais indestriables, absoluts, com els que ens descrivia Heròdot[2], tot parlant de com Pitàgores, iniciat a la vida jònica, creia que després de la mort es sobrevivia per sempre, gaudint de la completa felicitat.

No hi ha valors nous, ni transcendència post moderna que no arreli en les virtuts i els principis dels clàssics. Els models, un rere l’altre ens proven aquelles realitats pretèrites, aquells símbols que han recorregut la nostra civilització, la nostra raça, la humana, al llarg dels segles. Quan hom descobreix, com un misteri, quina és l’autèntica veritat de tot plegat, ens apareix sempre el clam de la vida feta història, com la llegenda de Minos, fill de Zeus, model exemplar de legislador antic, que es retirava cada nou anys a una muntanya per reaparèixer amb les taules de la llei, les taules, la llei, aquells valor, els principis que havien de guiar la convivència, la socialització.

Què és el que ens descriu Homer en la seva Il·líada[3], sinó el devenir d’una societat en conflicte permanent, en permanent sublimació de les limitacions i les frustracions humanes? Afrodita s’acuita a salvar al seu fill Eneas; com sinó hauria d’actuar una mare? El déu Ares, amb l’aparença del guia dels tracis Acamant, incita als troians a guerrejar; o no hi ha sempre qui sota l’engany incita a l’ altri? Hera i Atenea, armada per l’ègida, davallen plegades de l’Olimp amb la voluntat d’ajudar als aqueus, però finalment abandonen el combat i se’n van a l’estatge de Zeus; com sempre, els mortals, els obrers, els guerrers, se sotmeten als desitjos dels déus, com dels generals, per complaure’ls amb les seves vides, mentre ells són lluny del combat?.....

Els mites ens haurien d’ajudar a descobrir que és el que ens ofereix la vida, que ens ofereix el destí en aquesta realitat dual, de visions limitades, de misteris insondables que no ho són tant. Però, ailàs!, sempre l’home ha esdevingut llop per l’home, perquè el valor de la destrucció plau als esperits indòmits que veneren les piques d’ombres allargades quines puntes volen per damunt les espatlles...

[1] Simeon, Daniel. El mite d' Àfrica: els exploradors vuitcentistes i la seua visió de l'alteritat africana. Universitat de València. Valencia. 2002. pag. 95

[2] Eliade, Mircea. De zalmoxis a Gengis-khan: Religiones y folklore de Dacia y de la Europa Oriental. Edicionnes Cristiandad. 1985. pag. 35

[3] Homer, II·líada. Traducció de Montserrat Ros i Ribas i Col·laborador Joan Alberich i Mariné. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. pag 16

dimarts, 2 de desembre de 2008

Una cita: Leon Tolstoi


"Y de pronto vio claro que lo que le había estado sujetando y no le soltaba le dejaba escapar sin más por ambos lados, por diez lados, por todos los lados. Les tenía lástima a todos, era menester hacer algo para no hacerles daño: liberarlos y liberarse de esos sufrimientos. «iQué hermoso y qué sencillo! -pensó-. ¿Y el dolor? -se preguntó-. ¿A dónde se ha ido? A ver, dolor, ¿dónde estás?" (1)


(1) Tolstoi, Leon. La muerte de Ivan Illich. Longseller. Buenos Aires. 2004

Notes de text I: Despertar

Fotografia original de Montse Esteba

El dia havia nascut fred, d’aquell fred intens que el matalàs de palla no aconsegueix de mitigar, ni les brases del sopar encara calentes que servien per a bullir aquella llet, escassa, acabada de munyir que la mare ens oferia. Només aquell rajolí de sol que entrava per la finestra, on ens arreceràvem tots, ens escalfava una mica, el just per treure’ns aquelles tremolors del despertar. Havia estat una nit de somnis estranys, de sorolls i converses que no entenia, d’ombres, de presències i veus que no podia identificar, encara no se si eren ben bé somnis, o eren reals, només recordo certament d’escoltar a la mare com queixar-se, com exclamar-se de manera vehement, amb paraules que desconeixia, com gairebé tampoc la reconeixia la mare, ella tota callada, parlant d’aquesta manera; per això se’m feia clar que havia estat un somni, un somni d’un jove a qui li aclaparen totes les coses noves que descobreix al seu voltant, aquella vida que en desperta els sentits com els sentiments, com les emocions, però aquelles veus......

dilluns, 1 de desembre de 2008

Una cita: Alèxis de Tocqueville


"Après la liberté d'agir seul, la plus naturelle à l'home est celle de combiner ses efforts avec les efforts de ses semblables et d'agir en commun " (1)


(1) De Tocqueville, Alexis. De la démocratie en Amérique. Calmann Lévy. Paris. 1888. pag. 40
(Després de la llibertat d'actuar sòl, la més natural a l'home és la de combinar els seus esforços amb els esforços dels seus semblants i d'actuar en comú)