dissabte, 31 de gener de 2009

Una cita: Jean-Jacques Rousseau


“....No sin sorpresa y escándalo se observa el desacuerdo que reina sobre esta importante materia entre los diversos autores que de ella han tratado. Entre los escritores más serios, apenas si se encuentran dos que manifiesten la misma opinión sobre este punto. Sin hablar de los filósofos antiguos, que parece se empeñaron en la tarea de contradecirse unos a otros sobre los principios más fundamentales, los jurisconsultos romanos someten indistintamente el hombre y los demás animales a la misma ley natural, porque consideran más bien bajo ese nombre la ley que la naturaleza se impone a sí misma que la prescrita por ella, o más bien a causa de la particular acepción con que interpretan esos jurisconsultos la palabra ley, que parece ser la han tomado en este punto como expresión de las relaciones generales establecidas por la naturaleza entre todos los seres animados para su conservación. Los modernos, reconociendo solamente bajo el nombre de ley una regla prescrita a un ser moral, es decir, inteligente, libre y considerado en sus relaciones con otros seres semejantes, limitan consiguientemente la competencia de la ley natural tan sólo al animal dotado de razón, es decir, al hombre. Pero como cada uno define esta ley a su modo y la fundamenta sobre principios en extremo metafísicos, ocurre que, aun entre nosotros, bien pocos se hallan en disposición de comprender esos principios, faltos de poder encontrarlos por sí mismos. De suerte que todas las definiciones de esos hombres sabios, por otra parte en perenne contradicción recíproca, convienen solamente en una cosa: que es imposible comprender la ley natural, y por consiguiente obedecerla, sin ser un grandísimo razonador y un profundo metafísico; lo cual significa precisamente que los hombres han debido emplear para la constitución de la sociedad conocimientos que se desarrollan trabajosamente, y entre pocas personas, en el seno de la sociedad misma....”[1]


[1] J.J. Rousseau “Discurso sobre el origen de la desigualdad entre los hombres” Traducción del francés: Ángel Pumarega. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.

diumenge, 25 de gener de 2009

Una cita: Miguel de Cervantes


"Porque te hago saber, Sancho, que hay dos maneras de linajes en el mundo: unos que traen y derivan su descendencia de príncipes y monarcas , a quien poco a poco el tiempo ha deshecho, y han acabado en punta, como pirámide puesta al revés; otros tuvieron principio de gente baja, y van subiendo de grado en grado hasta ser grandes señores; de manera que esta la diferencia, en que unos fueron que ya no son y otros son que ya no fueron...."[1]

[1] De Cervantes Saavedra, Miguel. Don Quijote, Libro I Capítulo 21.Ed. Francisco Rios. Barcelona. Crítica. 1998.

Càntic per un dia


Càntic per un dia[1]

Tots els dies les cuites ens captiven,
Passem de llarg els uns dels altres, tot mirant-nos,
O sense mirar-nos, a punt de parlar-nos o parlant.
Al voltat, tot és soroll. Al voltant, tot és
Soroll i bardissa, espines i terrabastall,
Tots els ancestres en les nostres llengües.
Algú cus, arregla un uniforme trencat,
Repara una llanta,
Restaurant tot allò que és precís de restaurar.
Algú busca la música en alguna part,
Amb culleres de fusta sobre el cubell metàl·lic,
Amb violoncel, altaveus, armòrica, veu.
Una dona espera l’autobús amb el seu fill.
Un pagès examina el voluble firmament
Un mestre diu: traieu els llapis. Comenceu.
Trobem als altres en les paraules, paraules
Mordaces o afectuoses, xiuxiuejades o declamades,
Paraules que s’avaluen i es revaluen.
Recorrem vies entre la pols i autopistes que indiquen
la determinació d’¡alguns, i la de altres que diuen
necessito veure que hi ha a l’altre costat.
Se que després, en el camí hi ha quelcom de millor.
Ens urgeix trobar un lloc on ens trobem a resguard.
Entrem en allò que encara no podem veure.
Que es digui amb franquesa: molts moriren per aquest dia.
Cantem els noms dels morts que ens han portat a aquí,
Que van col·locar les vien del tren, que van aixecar els ponts,
Que van recol·lectar el cotó i els enciams, construïren
Pam a pam els edificis lluents
Que després mantindrien nets, enllà dins treballaren.
Lloances per a l’esforç, càntic per al dia.
Lloances per tots els cartells fets a mà,
Per les conjectures en les taules de la cuina.
Alguns viuen d’acord com estima al teu proïsme com a tu mateix,
Altres anteposa no fer mal, o no quedar-se amb més
De lo necessari. Què tal que amor fos la paraula més poderosa?
Amor que superi lo conjugal, lo filial, lo nacional,
Amor que irradií una onada de claredats,
Amor que no es previngui contra el patiment.
En la nítida lluentor del dia, en aquest cel d’hivern,
Qualsevol cosa es pot aconseguir, iniciar qualsevol oració.
En el llindar, sobre la vora, en la cúspide,
Càntic per avançar dins d’aquella claredat.


[1] Poema original de Elizabeth Alexander (*) llegit per l’autora en la pressa de possessió de Barack H. Obama, com a 44è President dels Estats Units d’Amèrica el 20 de gener de 2009.
(*) Elizabeth Alexander (1962) va nèixer a Harlem, Nueva York, és professora del Departament d'estudis Afro-americans de la Universitat de Yale. És autora de quatre libres de poesia. La seva darrera colecció "Amèrica Sublim" fou un dels tres libres finalistes per al premi Pulitzer.

dimecres, 21 de gener de 2009

Tot és possible....

John Trumbull's (June 6, 1756 – November 10, 1843) famous painting is usually incorrectly identified as a depiction of the signing of the Declaration. What the painting actually depicts is the five-man drafting committee presenting their work to the Congress. Trumbull's painting can also be found on the back of the U.S

Viure aquest moment és un dels privilegis que ens ha atorgat la vida, sí, esser present en aquest moment històric, difícil, no hi ha dubte, emociona, il·lusiona, però a la vegada obliga a analitzar cada paraula que es diu, cada detall, cada gest, cada mirada, és sens dubte el recurs al sentiment i les emocions aquell que en circumstàncies com les presents aboca al món a embadalir-se en escoltar, de nou, el missatge senzill, però eloqüent, que justifica la màxima liberal del “tot és possible”, amb esforç, tenacitat, audàcia, enginy, treball, esforç i també, estima.

S’atribueix al canceller alemany Otto von Bismark una frase lapidària: “els polítics pensen en les properes eleccions, els estadistes en les properes generacions”; de fet no he pogut trobar on i quan ho va dir, però el cas és que aquesta senzilla frase, sigui o no del polític prussià, recull el model del sentiment perdut que ens aboca a construir un nou món sobre les bases del model liberal democràtic en el que vivim, mancat del valor i la essència dels estadistes. Algú també en algun moment havia parlat de lideratge, de la seva manca, potser aquesta és la clau: el lideratge dels humils.

És també cert que és fàcil fer un discurs, construir frases, adobar les orelles amb allò que la gent espera sentir, necessita escoltar, però no resulta tant fàcil crear líders, crear la empatia necessària per a aconseguir que la sang bombegi de nou en els cors de la gent, això no neix de la nit al dia, fruit de l’atzar, fruit de cinc minuts d’inspiració, d’improvisació o d’empatia momentània, és quelcom més. És cert que en el silenci del treball rigorós apareixen noms més anònims que d’altres: David Plouffe, David Axelrod, Emmet S. Beliveau, Valery Jarret, John D. Podesta, i tants d’altres; també és cert que tot plegat ara serà objecte d’estudi, però el valor més important, el valor transcendent en realitat és aquell que va una mica més enllà del que està fet o del que està per fer, és aquell que distingeix el abans i l’ara del després, és la senzillesa mateixa de tot plegat, és la pròpia humanitat del valor de reconèixer en tots i cadascun de nosaltres un valor inexcusable com a element constitutiu dels principis revolucionaris de la declaració d’independència nord-americana, recordar el valor que s’estableix en el preàmbul que van signar aquells “54 representants” el 4 de juliol de 1776, principis encara vàlids, hores d’ara: “...Sostenim com a evidents per elles mateixes aquestes veritats, que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la Vida, la Llibertat i la cerca de la Felicitat. Que per a garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan vulgui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la, i a instituir un nou govern que es fonamenti en aquells principis....” .

Va deixar escrit John Locke[1] : “no val la pena interessar-se en el que diu o pensa qui només diu o pensa el que l’altre mana” i certament aquest aforema, aquest principi de codi natural, ens aboca a la relectura del nostre món, a la cerca, de nou, de les essències mateixes que els clàssics ja ens van descriure i que tant fàcilment han estat oblidades. En recuperar els valors, no només d’aquell que diuen va inspirar aquella declaració revolucionària, rau, doncs la rauxa de l’evolució humana, perquè, com ens diu de nou el filòsof: “les idees més amples i més abstractes procedeixen de la sensació o de la reflexió, ja que no són sinó lo que la ment, per l’ús comú de les seves pròpies facultats ocupades en les idees rebudes dels objectes sensibles o de les operacions que prop d’elles s’observa en si mateixa, pot albirar i de fet albira”.

La memòria d’aquells que ens han precedit ens mira i ens observa i ens demanda a la vegada passes enèrgiques, actives proclames que deixin clar quin món estem obligats per imperatiu natural a deixar a les generacions futures, que no s’avergonyeixin dels que serem els seus avantpassats i acabin honorant, com ho fem ara nosaltres, per les decisions encertades que en el seu dia prenguem.

[1] John Locke, Samuel Eliot Morison. “Ensayo sobre el entendimiento humano”. Traducció de Edmundo O'Gorman. Fondo de Cultura Economica. Méxic D.F. . 1999. pag. 6

dimarts, 20 de gener de 2009

Una cita: Barack H. Obama


"Lo que los cínicos no entienden es que el suelo se ha movido bajos sus pies" (1)


(1) fragment del discurs de Barack H. Obama, 44è president dels USA, font El País

Una bonica reflexió

** FILE ** This 1960's photo provided by the presidential campaign of Sen. Barack Obama, D-Ill., shows Obama with his mother Stanley Ann Dunham. The Kansas-born mother, the Kenyan-born father, Barack Obama Sr., met at the University of Hawaii. They married, and Barack, "blessed" in Arabic, was born on Aug. 4, 1961. (AP Photo/Obama Presidential Campaign) ** FOR EDITORIAL USE ONLY, NO SALES **

Una bonica reflexió, la que ens fa la filòsofa italiana Glòria Origgi, sobre Barack H. Obama, i que publica el digital “La vie des idees”, quan ens diu: “ És una dona qui ha gunyat les eleccions americanes: Stanley Ann Dunham, nascuda el 1942 que es va emportar un cancer el 1995, als 53 anys a penes, abans de veure’s acomplir el seu somni visionari. l’elecció del seu fill Barack Hussein Obama com el 44è president dels Estats Units. El seu nóm masculí li havia estat impossat pel seu pare, Stanley Dunhan, qui hauria preferit tenir un noi. Filla única d’Stanley i de la seva dona Madelyn Payne, Stanley Ann fou una jove inconformista i una mare solitària, convençuda de poder criar els seus fills tot preparant-los per a un món nou, globalitzat i multicultural”.

dilluns, 19 de gener de 2009

Una cita: Amado Nervo


“El meu amic pateix una rara malaltia. Aquesta malaltia no té nom encara; però vaig a donar-li: es diu, o es dirà, si el nom és acceptat i acaba tenint bona fortuna: majusculisme. El majusculisme és la tendència a escriure amb majúscules una infinitat de paraules que no les necessiten. És a dir, que no les necessiten per als comuns dels homes. Perquè si les necessiten per als sers excepcionals que enfondeixen a les paraules una ànima misteriosa i tènue. Si jo dic: La Nit està saturada d’arcans, tot lletrat mitjanament entén que aquesta nit en majúscula no és un simple fenomen astronòmic que consisteix en que el gep de la vella terra ens amagui el sol.... La nit de la que parla el majusculista és una entitat, és una entelèquia... i la seva majúscula inicial ha de ser una majúscula transcendent.....” [1]


[1] Amado Nervo*. Cuentos y crónicas de Amado Nervo. UNAM. Mèxic. 1993. pag. 69
*poeta mexicà (1870/1919)

Una cita: Barack Hussein Obama


"Hoy, celebramos la vida de un reverendo que, hace más de 45 años, se levantó en el National Mall a la sombra de Lincoln y compartió su sueño con nuestra nación, mañana, nos uniremos como un pueblo en el mismo Mall donde el sueño del doctor King aún resuena. Al hacerlo, reconocemos que aquí en América, nuestros destinos están inextricablemente ligados" (1)

divendres, 16 de gener de 2009

De la vida


De la vida



Distrauré la vista
En les profundes gorges
On el somnis inicien les seves passes,
Mentre la foscor
De l’entorn acaricia
L’ànima cansada.

Caminaré per senderis nous,
Sobre pedres antigues,
Rocs sòlids i oblidats
En recòndits paratges,
Quan la foscor
S’escaigui en el camí
De la vida.

Faré promesa de retorn
De bondat infinita,
Revelant aquell misteri
Amagat en la buidor del ser.

Cercaré els vestigis
Primigenis de l’essència humana,
En els racons més recòndits
Del món.

I en la troballa descobriré
Com n’era de senzill
Tot plegat,
Doncs el bé rau
En el vol enèrgic de l’oreneta
Com en la calma volada
Del còndor.

Mentre la foscor
De l’entorn acaricia
L’ànima cansada,
Distrauré la vista
En les profundes gorges,
On els somnis inicien les seves passes....




@ Albert Balada
16-01.09

dijous, 15 de gener de 2009

Una cita: Karol Wojtyla


“La natura i la raó són sempre d’alguna manera, la font del coneixement dels principis morals. La raó és, en efecte, capaç de conèixer la veritat. Sobre aquesta capacitat natural es basa també el poder que la fa “creadora de normes”, ja que aquesta arrela en el coneixement de la veritat sobre el bé. La raó és en efecte qui coneix la veritat sobre el bé moral, tant de l’objecte de les accions humanes com de les accions mateixes” [1]


[1] Karol Wojtyla. Mi visión del hombre: Hacia una nueva ética. Traducció de Pilar Ferrer. Ediciones Palabra. Madrid. 1997. pag. 38

dilluns, 12 de gener de 2009

Una cita: René Voillaume


“Si creus en allò que no veus, demà veuràs allò en lo que avui creus” [1]



[1] René Voillaume. Como una hoja al viento (VV.AA). Plaza y Valdéz, Editores. Madrid. 1992. pag. 15

diumenge, 11 de gener de 2009

Una cita: Gerolamo Cardano


“...Hi ha tres mons: l’inferior dels animals i les plantes, que estan lliures d’engany i mentires, per viure subjecte a la llei de la natura, el superior dels esser feliços que llueixen en la veritat mateixa, i el del mig, que és l’únic en el que s’asseu la vanitat i la falsedat. Si d’aquest últim fos possible expulsar la mentida, guardaria molta semblança amb el món superior, doncs la saviesa i la intel·ligència i l’ordre i el culte als déus, i l’amor a la immortalitat i altres moltes coses fetes a semblança d’un i altre món immortal, el corpori i l’incorpori, brillarien en aquest món intermedi. Però la realitat és que està tacat per l’engany i la falsia. “ [1]


[1] Cardano, Gerolamo. “Simulación y disimulación “ , en VV.AA., “Sobre la mentira” , Valladolid, 2001, pag. 25-31. (extracto de Proxeneta seu de prudentia civili en Opera Omnia, Lyon, Haguetan-Ravaut, 1663, vol I, pag. 394-395), citat a Miguel Catalán. Antropología de la mentira: Seudología II. Taller de Mario Muchnik, Madrid. 2005. pag. 41

Una cita: Plató


“Sòcrates: ...En conseqüència, si tot no n’és pas d’igual a la vegada i sempre per a tothom, i si cada ser no n’és pas diferent per a cada individu, està clar que les coses tenen en elles mateixes una realitat constant, que elles no són ni relatives a nosaltres ni dependents de nosaltres, i que elles no varien pas a grat de la nostra manera de veure les coses, però que elles subsisteixen en elles mateixes, segons la seva essència i la seva constitució natural...” [1]


[1] Plató. Obres de Plató. Cràtil o de la propietat dels noms. Traducció Víctor Cousin. Rey et Gravier. Paris. 1837. pag. 11

Απολλυων


Seria molt aventurat de pensar, posem per cas, com la recreació de l’ Apolion relatada en els textos bíblics ens podria semblar, de fet, un text premonitori, com un relat, una visió, si pensem com n’hauria estat de complex segles enrere de poder descriure les tropes d’assalt modernes, els sorolls dels carros de combat, dels míssils, dels fusells d’assalt o de qualsevol estri o instrument de guerra; si entenem el text juanístic com escrit en el segle I de la nostra era, i la descripció que en ell se’n fa del relat apocalíptic de la destrucció[1], en coincidència entre la denominació hebraica בדון i la denominació hel·lenística Απολλυων, tot i que alguns estudiosos ho atribueixin a influències babilòniques. Podria assimilar-nos, perquè no, als relats dels moderns conflictes bèl·lics que assolen les regions antigues, vistos amb els ulls incrèduls i estorats d’un visionari, com qui veu el futur i no sap com interpretar aquelles imatges que res tenen a veure amb el seu context.

Contextualitzem per un moment aquest relat de la guerra, una guerra permesa, segons el text bíblic, que ens situa en un moment concret: “en la caiguda de l’estrella al terra”[2] i no seria difícil d’imaginar a partir del recorregut dels símbols que representen l’actual context dels estats - nació, i més en concret a l’orient mitjà, posem per cas; però el fet transcendent és el mateix aspecte que en el relat novel·lat donaria pas al anteriorment descrit, tot i sempre amb aquell caràcter simbòlic de difícil explicació per a un antic, que ens situaria de nou en una descripció com s’aboca a una guerra total, a com s’inicien les noves hostilitats, quin és el motiu, i com continuaria, no resultant de cap complexitat la seva identificació actual. Perquè pot observar-se tanmateix en el mateix text i en els versicles propers, com el visionari ens adverteix també de la globalització de retorn en aquest conflicte hipotètic[3], i no hauria pas de semblar agosarat de pensar en que això pugui ser així malgrat el mitologisme literari..., però no, a ben segur que seria molt aventurat de pensar que els textos antics ens adverteixen als habitants del seu futur, que és el nostre present, enllà on, també, diuen, va començar al menys una part de la nostra història, l’auge i declivi d’algunes civilitzacions...... com gens científic, veritat?


[1] Apocalipsi, 9, 7-11: “7 l’aspecte de les llagostes era semblant a cavalls preparats per a la guerra; als caps hi tenien com corones d’or, les seves cares eren com cares humanes, 8 teníen cabell com cabell de dona i les seves dents eren com de lleons 9 tenen cuirasses com cuirasses de ferro i el soroll de les seves ales era com el tronar de molts carros de cavalls corrent a la batalla; 10 tenien cues com d’escorpins i també fiblons, i en les seves cues tenien poder per a danyar als homes durant cinc mesos. 11 Sobre ells tenen com a rei a l’àngel del avern, quin nom en hebreu és Abadón, i en grec, Apolión.”
[2] Apocalipsi, 9, 1: “El cinquè àngel tocà la trompeta i vaig veure com una estrella que cau del cel a la terra i se li dona la clau del pou de l’avern”
[3] Apocalipsi, 9, 13-17 “13El sisè àngel tocà la trompeta i vaig escoltar una veu entre els quatre corns de l’altar d’or que era davant de déu, 14 la qual deia al sisè àngel que tenia la trompeta: “allibera als quatre àngels que estan lligats al costat del gran riu Eufrates!”15 I foren alliberats els quatre àngels que estaven preparats per a l’hora, dia, mes i any, a fi de matar la tercera part dels homes. 16 I el nombre dels exèrcits dels genets era dos-cents milions. Jo vaig escoltar el seu nombre.17 I així vaig veure en aquesta visió els cavalls que tenien cuirasses de foc, safir i sofre. Els caps dels cavalls eren de lleons, y de les seves boques sortia foc, fum i sofre.”

divendres, 9 de gener de 2009

Notes de text I: el temple


Havia esdevingut un somni, amarat d’aquelles boires planes que degotejaven aquells hiverns de Guisa, on el nom dels carrers es podia endevinar pel soroll dels clapotejos de les rodes de les tartanes, o fins i tot pels caminars dels trotons, esgarrapant els silencis closos entre les parets estretes dels ancestrals rèbols... Havíem deixat amb Argimón el regust de la taverna per endinsar-nos en la nit que esquinça el dia, tant d’hora... fent bona aquella actitud monacal de retirar-se amb el sol a les cel·les i obrir dia amb la primera llengotada de l’alba.

Encara em ressonava al cervell aquella melodia càndida que ens regalava l’amic del mestre, quan demanà silenci, com si el pensament pogués encapsar aquella calma que ens rodejava.... Ens acostem al temple -em digué-, i cal guardar respecte per la seva majestuositat, pel treball dels obrers, per la mística de la seva creació... Paraules –val a dir-ho- que se’m feien estranyes, com tot en ell, però el cert és que a mesura que l’ombra de la catedral se’ns feia mes gran i deixava ja de confondre’s amb la foscor del carrer, aquella plaça ens descobria una imponent que s’alçava sobre les mirades, que s’alçava sobre els homes, com un regal als déus....

Un esglai en recorregué el cos quan Argimón, posant-me la seva mà sobre el meu cap, em convidava a gaudir de la visió que les fogueres de la plaça ens oferien. El dia –digué el mestre- la farà encara més imponent, però mira-la ara, lluny de la vista de l’home corrent; podràs descobrir-ne racons i senyals, misteris; busca’n la magnificència i el sentit mateix de l’essència de la vida, en cada pedra, en cada marbre, en cada.... El mestre va quedar en silenci, embadalit...

Consciència tràgica


Deia la escolàstica medieval, que “la naturalesa ha de servir de base i model a la ciència, per això l’art treballa d’acord amb la natura en allò que pot. Per tant és menester que l’artista observi la natura i operi com ella opera.”[1] ; en aquesta certitud s’inicia el paper d’allò que és natural en la interpretació de tot el que envolta l’home i com l’home, “els meteorits que venien de les alçàries, participaven de les sacralitats celestes, com un cel de pedra” [2] ; en tot cas els components mitològics en la cultura humana, esdevenen en aquesta component solidària que s’estableix entre la natura i la deífica sacralitat, el resultat d’una historia cultural complexa, d’aquell món màgic suposadament allunyat, foragitat de la interpretació científica per l’establiment del mètode fins a l’ homo faber, replegat en els canvis socials que descriuen una societat als segles XVIII i XIX que ha impregnat el segle posterior, on l’home se sent capaç de dominar la natura i a través d’ ella del propi temps i on la pròpia vanitat humana esdevé com a definició filosòfica, com a una consciència tràgica que ens domina.

Com diu Aristòtil[3], “la memòria, doncs, no és ni una sensació ni un judici, sinó un estat o afectació de les coses, una vegada ha transcorregut el temps. No hi pot haver memòria de quelcom present i en el temps present.”. Aquesta certesa aristotèlica ja ens adverteix al segle IV AC., com a sabedor d’aquella consciència futura, coneixedor, com ens diu, de la “pintura mental”, d’aquell objecte del pensament que esdevindrà consciència simultània del que ha esdevingut abans, quan es dóna l’exercici de guarda del record i conservació de la memòria mitjançant una constant repetició mental. Per això potser ens caldria fer cas a Polo de Acragante, un dels personatges de Plató en els seus diàlegs[4], quan ens recorda per la ploma del filòsof que “existeix entre els homes, moltes arts elaborades hàbilment a partir de l’experiència. En efecte l’experiència fa que tot avanci d’acord a una norma; en canvi –ens diu- la inexperiència ens duu a l’atzar” i potser al caos, caldria preguntar-se?

En realitat la resposta ens la dóna clarament de nou Sòcrates, personatge d’un altre dels diàlegs de Plató[5] , en conversa amb Hermògenes, quan Sòcrates diu: “I què? També t’has deixat arrossegar en la creença que no existeix en absolut cap home vil?” a lo que Hermògenes respon: “No, no, per Zeus! Més bé ho he experimentat altres vegades, fins al punt de creure que hi ha alguns homes completament vils i en nombre elevat.”, però, l’autor fa insistir Sòcrates: “I què? Mai t’ha semblat que hi ha homes completament bons?” A lo que conclou Hermògenes: “Sí, molt pocs.”

[1] Magne, St Albert. De Compositum de compósitis.1250
[2] Eliade, Mircea. Forgerons et alchimistes. Flammarion. Paris, 1956.
[3] De Aquino, Tomás. Comentarios a los libros de Aristóteles: Sobre el sentido y lo sensible y sobre la memoria y la reminiscencia. Ediciones universitarias de Navarra, SA. 2001
[4] Plató. Georgias o de la retòrica. Ch. Lahure. Paris. 1800. 448d
[5] Plató. Kratylos. Universitat Nacional autònoma de Mèxic. 1988. 386b

Una cita: Joan Subirats


“...El mensaje que nos llega desde la élite política es por ahora monocorde: trabajamos para volver a donde estábamos antes, pero sin Madoffs. Pero nada de lo que hacen parece asegurar que ello sea posible. Nadie parece responsable de nada, como decía Ramoneda en estas mismas páginas. Y ante esa falta de ambición y de alternativas, lo más razonable es imaginar que la abstención en las europeas aumentará. La gente cada vez tiene menos tiempo que perder en una tramoya política que parece sólo buscar el mantenimiento del statu quo y que tiene miedo a afrontar los verdaderos problemas pendientes...”[1]

dilluns, 5 de gener de 2009

Una Cita: Estefania

“...La història ens mostra que en las grans depressions econòmiques han donat pas primer al proteccionisme, després al nacionalisme i posteriorment als enfrontaments, moltes vegades violents...” [1]

[1] Estefanía, Joaquín. Casandra: Crisis ¿hasta donde?. El País 05-01-2009

dissabte, 3 de gener de 2009

Entendre

A la fotografia, Alain Tourraine

Alain Tourraine feia unes declaracions dramàtiques[1] fa escassament dos mesos. Tourraine, prestigiós investigador social que creu en l’evolució a partir de mecanismes estructurals i de les pròpies lluites socials, afirmava que vivim en un moment de “robatori econòmic i terrorisme polític”, en el que diu “ja no queda espai per a la sociologia”, perquè des de la seva perspectiva no hi ha espai per a ubicar l’actor social, els processos de negociació i de conflicte. El qüestionament que en fa el professor, sobre la realitat democràtica, tampoc deixa indiferent, en el sentit del reconeixement de la necessària mobilitat de la transcendència d’idees, tot i que ell la subjecta encara en un entramat en el que situa als partits com interlocutors de l’Estat. Tourraine, però, no es deixa d’afirmar: “no vivim en democràcia, perquè les idees no sorgeixen de baix”.

Ens ho deia en unes altres paraules fa alguns anys, sobre el model del liberalisme democràtic, el politòleg italià Giovanni Sartori, i ens ho deia recreant les imatges de 2005[2] des d’una perspectiva que ell anomena de “pessimisme pragmàtic” quan afirmava que: “el món va malament...vivim en una complexitat superior a la nostra capacitat per a poder-la entendre. La hem construït nosaltres mateixos, però la gent que hauria de gestionar les societats liberal-democràtiques, i tots els seus problemes polítics, econòmics i socials, ja no té la capacitat necessària per a entendre que és el que està passant i que és el que cal fer”. Per al professor Sartori, estava molt clar aleshores i per a ell en resultava una evidència, que: “ja no som capaços d’entendre el món que hem creat”.



[1] Acte d’inauguració de la càtedra Alain Tourraine de la Universitat Iberoamericana de Puebla (Méxic) 29-10-2009.
[2]
Entrevista feta a Giovanni Sartori i publicada a El País el 25-12-2005

divendres, 2 de gener de 2009

Una cita: Aristòtil


“...L’home dirigeix totes les seves accions, necessàriament cap a lo que ell observa com un bé. Els individus no es reuneixen en societat més que a la vista d’un bé: doncs aquest bé ha de trobar-se eminentment en aquesta societat per excel·lència...” [1]


[1] Aristòtil. La politica. Traducció de Jean-François Champagne. Ed,Lefèvre. Paris. 1843. Original de la Biblioteca Pública de Nova York. Digitalitzat el 20 set. 2007. Pag. 2

dijous, 1 de gener de 2009

Justícia, demana Barenboim

Foto de Montse Esteba
El fons del riu, amaga la solitud del paisatge en les boscúries infinites, on els nostres déus escullen aquella engruna de vida que beu del sol que les acaricia, en aquest tràngol excel·lent que camina entre els arbres que, ombrívols, ens acaricien el pensament......

Una cita: Rousseau

Foto de la tomba de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) al Panthéon de París.

“Le plus fort, n’est jamais assez fort pour être toujours le maître, s’il ne transforme sa force en droit, et l’obéissance en dévoir” [1]

(el més fort, no és mai prou fort per a ser sempre el director, si ell no transforma la seva força en dret, i l'obediència en deure)

[1] Rousseau, Jean-Jacques. Du contrat social ou Principes du droit politique. Edited by Sálvio M. Soares. MetaLibri, 2008, v1.0p. Libre I, pg. 3