dimecres, 29 d’abril de 2009

Del camí, preludi (poesia machadiana)


“Mentre l’ombra passa d’un sant amor, avui vull

posar un dolç salm sobre el meu vell atri,

acordaré les notes de l’òrgan sever

al sospirar fragant del flabiol d’abril.

Maduraran del seu aroma les pomes tardorenques,

la mirra i l’encens salmodiaran la seva olor;

exhalaran el seu fresc perfum els rosers,

sota la pau en ombra del tebi hort en flor.

Al greu acord lent de música i aroma,

La sola i vella i noble raó del meu res,

aixecarà el seu vol suau de colom,

i la paraula blanca s’elevarà a l’altar.”[1]

 


[1] Machado, Antonio. Fragment del poema “Del camino, preludio”. “Poesia” recull de Joaquín Benito de Lucas. Andrés Bello. Santiago de Chile. 1987. 

dissabte, 25 d’abril de 2009

Contextualitzant Cristòfol


Descobrir les connexions de Leandre Cristòfol amb l’art internacional suposa uns dels reptes en la investigació permanent sobre el fons dipositat al Museu Morera, de fet les poques possibilitats que ara per ara poden ser ofertes per la precarietat d’espais de que disposa aquest Museu, li permet de comparar les perspectives dadaistes de l’obra cristofoliana respecte del constructivisme objectual del nord-americà Man Ray.  

Les afinitats creatives que ens proposa la mostra, suposa dimensionar de nou a Cristòfol, emmarcar-lo en una narrativa singular on la lírica de l’abstracció objectual veu de la perspectiva del concepte mateix, del model simbòlic que s’estableix a partir de la construcció. Les obres de Ray y les de Cristòfol, en certa manera contemporanis, tot i que Man neix a les acaballes del segle XIX, de manera que veu en la seva joventut de l’efervescència dels principis del segle XX, joventut que no li arriba a Cristòfol fins a finals de la dictadura de Primo de Rivera, de manera que els contextos socials i artístics eren pròpiament diferenciats.

Si més no l’esclavatge sobre els objectes residuals, de reciclatge els uneix en un principi creatiu, de manera que, ambdós, substantivitzen la seva creativitat a través de construccions en les que expressen, com ens diu el catàleg de l’exposició un cert lirisme  amarats en l’esperança crítica de l’observador, de l’espectador que ha de veure en les concrecions abstractes el valor de la reconversió de l’objecte emprat, que deixa el seu propi destí per a configurar un destí nou, una filosofia creativa de vegades etèria, de vegades espacial, de vegades fins i tot absurda.

 

Exposició:

Construccions Líriques Man Ray / Leandre Cristòfol

L’objecte i l’esperit dadà

Comissariada per Pilar Parcerisas

Museu d’art Jaume Morera Av. de Blondel 40 baixos Lleida

Del 28 d’abril al 28 de juny.

dijous, 23 d’abril de 2009

Sangue Sabur


“De nou, el silenci,

De nou, la quietud.

Només respiracions,

Perllongades,

i lentes”


Aquest curt poema, l’extrec de quin ha estat el meu llibre de Sant Jordi, un llibre escrit per l’escriptor francès Atiq Rahimi, vaja, més que francès: afgà, on hi va néixer, a Kabul,  el 1962, per a recalar a la vella Sorbona, on hi faria el seu doctorat en semiologia del cinema. No són les primeres paraules que diuen cal llegir d'un llibre per a enamorar-t'hi. Aquest bell i curt poema apareix en una plana ben entrada ja la recta final de la seva lectura. 

No es tracta d’un llibre de poesia, és un llibre basat en una realitat perenne d’una prosa brillantment construïda a partir d’un relat eminentment vital. El títol, “Sangue Sabur, la pedra de la paciència”, Premi Goncourt 2008, ens transporta a la realitat mitològica persa on aquella pedra, la sangue sabur, és aquella a la que un li explica les seves desgràcies, els seus patiments, les seves misèries, tot allò que no ens atrevim pas a revelar a ningú més, és com una mena de guarda secrets que allibera l’esperit d’aquell qui li conta la seva història. La tràgica història d’una dona afgana que cuida al seu home talibà malferit per mor de la seva guerra santa. La relació amb el seu entorn i amb ella mateixa.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Una cita: Joan Manuel Serrat


“....És impossible fugir d’un mateix, per més que ho intentis, per lluny que marxis, per molt que tractis de canviar de nom, de canviar de rostre... per molt que vulguis fer-te passar per algú altre, mai podràs fugir de tu, perquè sempre hi ha quelcom en tu, unit a tu, que no et deixarà escapar mai de tu....”[1]


[1] Serrat, Joan Manuel. Festival de Viña del Mar (Xile) . 2009

dimarts, 21 d’abril de 2009

Què curiosa és la vida...!


Fotografia de Pepe Bonet 2003.

Ara que estem vivint la febre  del 2.0, no seria cas de desmentir a tots aquells apòstols que veneren la divinitat i els encants que les tecnologies ofereixen per redimensionar aquest món en les acaballes del darrer cicle que ens és donat de viure; i no seria el cas, perquè hi ha una part de raó en aquesta desmesurada veneració, la tecnologia és una mena de finestra oberta al món que ofereix una dimensió absolutament distinta a la que podríem haver descobert amb altres avenços tecnològics al llarg de la darrera part de la nostra era; l’aspecte que a mi em crida més l’atenció ha estat la no estamentarització dels mitjans, una certa estamentarització si, però en general hi ha un accés interclassista que permet establir una nova paràfrasi en les relacions humanes, el que és més important: la transmissió del pensament, del coneixement i de les idees, que trenca, vulguem-ho o no, amb els models més clàssics o més moderns, o com diria Sarámago, fora de les urpes del poder...

És a través del facebook que he descobert el treball d’un realitzador barceloní, absolutament fascinat pel continent “negre”, per aquell bressol de la civilització que ha esdevingut a partir de les descolonitzacions de meitats del segle XX una mena de claveguera de l’experimentació ultra liberal dels organismes internacionals que ara s’esquincen les vestidures veient com no han fet més que alimentar una nova manera d’esclavatge: la misèria, de la mà de la cultura de la benevolència i el “laissez faire / laissez passer”. El llibre de cares, traducció que resulta bonament absurda de la seva forma anglesa si la  traduïm, porta a respectar l’exotisme del seu nom d’inici, i em descobreix a través d’una amiga, així és com es denominen els contactes que has anat establint, a un realitzador, com  deia, en Sergi Martí que més enllà de la denúncia, ens relata aquell dia a dia d’un continent condemnat a despertar en un o altre moment, per sorpresa i indignació del món encara colonial.

Em resulta fàcil d’entendre com una frase “tornar al món el seu color”, veu molt d’aquests activistes anònims que treballen més enllà de les fronteres de lo políticament correcte, val a dir que més enllà dels modelatges establerts, quan ens descriuen i ens descobreixen la realitat d’aquella vida dels mutilats africans, la dels infants orfes, la de la música omnipresent en les essències mateixes d’aquesta terra, també amb la lepra, la malària, la sida...; “la vida i l’art cal viure’ls intensament” ens diu en el seu blog, retornant a les essències del 2.0 que contrasten amb el color de la terra argilosa que caracteritza el vell continent de planúries extenses,  molts continents en un mateix, de fet, i en aquesta transferència de sensacions i pensaments que ens permet aquesta global nova dimensió sobre la que especulen aquells apòstols de la nova divinitat social, llegeixo en el blog d’un compositor una cosa tan bella com:

“Vaig regalar les meves cordes velles de la meva estimada Camps, dons resulta que a Lubumbashi no venen cordes de guitarra espanyola. Però ahir em van demanar també les cordes mateixes de la meva guitarra. Com negar-me a això? Així que torno amb una guitarra sense cordes, com diu la segona estrofa de “Nada”: què curiosa és la vida..!..”,

demà aquesta terra continuarà incubant els beneficis del canvi amb el goig de viure, mentre la tecnologia serà només un instrument. 

 

Una cita: José Saramago


“ ....A Mart van apreciar molt que a la Terra hi hagi set colors elementals i que d’aquí se’n puguin extreure milions de tonalitats; Enllà només n’hi ha dos, el blanc i el verd. Encara que em van fer jurar que no parlaria de lo que vaig veure, suposo que estarien disposats a canviar tots els secrets de Mart per la manera d’obtenir el blau...”[1]

 


[1] Saramago, José. “La il·lusió democràtica”. Conferència Magistral dictada a la Càtedra llatinoamericana Júlio Cortázar de la Universitat de Guadalajara (Méxic) el 13 de març de 1998. 

diumenge, 19 d’abril de 2009

Una cita: Juan José Linz


“Els líders tenen la dura i poc grata tasca de dir al poble que amb la democràcia la economia no millorarà immediatament;  que sense un canvi econòmic no s’aconseguirà el canvi social ni la justícia, encara que siguin possibles algunes millores, i que, en darrer terme, l’èxit d’una societat no es el resultat de les activitats de l’Estat, ni tan sols del millor govern possible, sinó dels esforços de la societat en el seu conjunt. Els líders democràtics han d’evitar el perill de fer una propaganda excessiva de la democràcia. La seva tasca consisteix a rebaixar les expectatives al temps que mantenen l’esperança en que una societat alliberada del poder arbitrari podria desenvolupar-se autònomament en llibertat.” [1]


[1] Linz, Juan José*. “Transition to democraty: A comparative perspective”. Treball d’investigació per a la Taula rodona de la I.P.S.A. (International Political Science Association) a Tokyo. Març/Abril de 1982. 

* professor de Ciència Política a la Universitat de Yale (USA)

Epíleg de primavera...


Fotografia original de Jordi Balada, interior de la piràmide del museu del Louvre, Paris '09 

Quan la primavera recupera la seva esplendor, les essències de la vida reneixen obertes al despertar de la terra que ens acull en aquest nostre trànsit. La nostra vida no és infinita ni la nostra existència immortal i de vegades és difícil descobrir quin dia pot ser-ne de veritat important i quin no d’ entre tots els que es donen en les nostres vides, veient els instants mateixos que transcorren lenta i inexorablement, moments distints que ens van elaborant la nostra història, en la que hi apareixen personatges distints, diferents, amb interessos, tendències, competències i valors distints que aterren en un circumstància o una altra, fent transcórrer les seves influències com la confluència dels rierols en el descens de les aigües de les muntanyes, que s’ indeferencien en la conformació dels rius; no en coneixem els seus efectes, fins que no n’ estudiem, a temps passat, les conseqüències, avantatges i desavantatges de tot plegat. Aleshores, com un alt en el camí, es veu tot en perspectiva, aquella que dóna la vida, en la llibertat de les anàlisi on les dades les coneixes, les variables i els elements i t’adones que amb el temps has estat capaç d’aprendre no poques coses, dels errors com dels encerts, i veus com vas deixant pel camí gent que ha seguit el seu camí, emportant-se de tu una part que inexorablement els marcarà en la seva vida com en la teva has quedat marcat, més enllà, fins i tot, de la teva voluntat. Això no pot pas passar sinó has estat capaç de trencar amb aquella bombolla que t’envolta, que et tapa altres perspectives, raonaments distints, valors nous, que  en esclatar aporten visions que, de la calma estant, et deixen afrontar la vida amb energies renovades, és aleshores quan ens n’ adonem de l’ inici  d’aquesta nova visió que no contradiu pas la vella visió, l’amplifica i la duu a una visió molt més oberta del món, amarada de les velles essències, aquelles anteriors que ens transmet el llegat de les nostres tradicions intel·lectuals, revisant paradigmes per afrontar el nou món que se’ns obre als ulls, a la vida....    

dissabte, 18 d’abril de 2009

Una cita: Friedrich Krause


“La idea d’humanitat, demana a l’individu que per davant de tot i sobre el límit del seu dia o fet present, sigui ser humà per ell, el que vol dir, que miri amb atent esperit tota la seva vida en idea total i en pla pràctic i amb el sentit de cultivar totes les seves facultats, els seus òrgans i forces per a realitzar en ell la total humanitat en que es fonamenta la seva dignitat moral. Aquesta idea li demana que també sigui ser humà per als seus semblants més immediat, això és, que prengui amb ells part en tot pensament i obra per als fins comuns, que sobre tota oposició temporal mostri cap a ells un sentit d’amor de lleial concurs, per a la realització en tots, i consegüentment en ell mateix, del destí comú.”  (1)


    (1) Krause, Karl Christian Friedrich. Ideal de la humanidad para la vida. Comentada per Julián Sanz del Rí. Ed. M. Galiano. Madrid. 1860. 

divendres, 17 d’abril de 2009

Una cita: Julian Sanz del Rio



“Les antigues costums forjades a l’empara del sentiment creient i la tradició s’allunyen cada dia, sens que les noves s’hagin afirmat i regularitzat; en aquesta llarga tradició tot just resten senceres  aquelles aparents o someres virtuts que exigeixen la nostra posició o professió o l’honor exterior social. Però més endins, en el fons insondable de la llibertat moral, en el món de les intencions, en el santuari de la consciència, en l’esfera superior dels primers i darrers fins, resten avui per a nosaltres bastes regions obscures, y quasi desèrtiques, on la veu interior no parla, ni ens acalora l’esperit del bé, ni l’entusiasme de la virtut ens reanima. I en aquest silenci i buit interior hem de tenir en compte que davant les noves i poderoses forces amb les que avui està armat l’home sensible, i la pobresa i l’emmudiment de l’home interior, ha pres la consciència social l’avantguarda del que resta encara de sentit i hàbit moral en els pobles més cultes.“ (1)



    (1) Sanz del Río, Julian en el comentari introductori de Krause, Karl Christian Friedrich. "Ideal de la humanidad para la vida". Ed. M. Galiano. Madrid. 1860. Pag. 20

dijous, 16 d’abril de 2009

Una cita: Clan Clements


Fotografia de Jordi Balada, Museu del Louvre, Paris '09

"La llibertat natural no és una cosa aïllada o exclusiva"     [1]



[1] Clements, Clan. "Instinto de Libertad" Ed. Humanitats, Bcn. 2009. pag. 257

 

El secret dels mestres constructors


Porta dels Apòstols. Situada a l'ala de ponent, és la porta exterior per la qual s'accedeix al claustre, al costat del campanar. La seva mida i la seva composició la situen entre les tres més importants del gòtic català. El seu basament estava format per pedestals que sostenien les imatges dels Apòstols, escultures d'una altura mitjana de 2,30 metres que foren materialment triturades durant la guerra civil; es completava amb rics dossers dels que sortien les arquivoltes. El dintell que tanca el timpà és sostingut per un pilar central que divideix l'obertura en dues portes i amb sòcol esvelt que sostingué la imatge de la Verge del Blau. font: http://www.amicsseuvellalleida.org/catala/portes.html


Es fa difícil, de vegades, abastar tota la immensitat de les recreacions gòtiques i segurament de poder tenir un mostrari complert de la devastada porta dels apòstols de la “Seu Vella” de la ciutat Lleida, el missatge que ens arribaria de l’antigor seria, sense cap mena de dubte, un mestratge acomplert en la essència mateixa del terme. Ara, ens conformem amb les restes després de mil i un saquejos, els que ha sofert, que han deixat al llarg del temps aquesta porta d’accés al claustre catedralici, però, amb un bell pantocràtor, alguna cosa més que un senzill mostreig de l’esplendor d’antuvi. El secret dels mestres constructors es pot trobar tant en la mirada  dels personatges de l’escena recreada, com en les mateixes vestidures o fins i tot a través d’aquells essers mitològics, transmetent tot plegat un recorregut simbòlic de profunda complexitat en el que descobrir-hi veritats eternes, missatges ocults,  essències vitals, que van més enllà del contingut merament religiòs. 

The next revolution


Fotografia original de Montse Esteba . La resclosa de Sant Salvador (Santa Coloma de Farners)

La “Revolució Neolítica”, el terme encunyat per l’ historiador Vere Gordon Child[1] a partir de les seves investigacions sobre l’ anomenat Creixent fèrtil a l’orient pròxim, ens aporta a ulls de l’ interès en l’establiment social i polític actual la perspectiva sobre aquelles primeres societats sedentàries;  l’origen de les civilitzacions en la paradoxa del canvi, a partir de segles d’història en la transformació de les primigènies societats natufienses, aquelles caçadores i recol·lectores, quina diversificació tècnica va suposar la transformació neolítica dels ritmes socioeconòmics i polítics d’aquelles comunitats primitives.

Seria fàcil de comprendre, a la vista dels treballs d’investigació, com aquelles primeres societats que “domestiquen” l’agricultura silvestre i els animals salvatges, que transformen els seus hàbitats i les seves identitats tecnològiques, que incorporen a la seva cultura a gossos i gats, com se’ns descriuen importants canvis en els àmbits culturals i ideològics, doncs els lideratges en la caça havien desaparegut o s’havien transformat, per a convertir-los en lideratges nous  a partir de la identitat de subsistència en l’explotació de la producció autosuficient.

Comprendre que hi ha una certa similitud, entre aquella primera revolució i aquesta nostra tercera, fruit dels col·lapses periòdics del sistema que beu encara de les dimensions de la nostra anterior revolució industrial, la segona, com en la primera, aquella en la que es va donar  la transformació civilitzacional a partir de tallar amb la rel primigènia del model de subsistència i entramat social que creava el model de la caça i de la recol·lecció.

Només cal posar una mica d’imaginació per a determinar les conseqüències d’aquells canvis que van esdevenir al llarg de mil·lers d’anys en aspectes tant significats com ara el lideratge o la configuració de les elits, això hauria de suposar en aquell trasbals, la confrontació d’estructures mentals distintes, les d’un caçador, o les d’un recol·lector, en relació a les que hom podria observar en les noves elits d’un grup que esdevindria essencialment urbà, on les relacions entre els membres d’aquella comunitat serien ja distintes a les de les societats predecessores.

Probablement es produïa una transferència imperceptible de “poder”, però clar i notòriament a partir d’un procés cronològicament ample d’aquella transformació societària, fruit essencialment de les noves tecnologies de sedentarització. Hauria creat aquesta tecnificació majors conflictes de transferència de lideratges?; Podria ser cert que no hi van haver cap tipus de conflictes entre les elits d’una i altra civilització? Els líders dels clans caçadors i recol·lectors van deixar de manera natural el seu lideratge per esdevenir líders d’una societat de pastors i agricultors? Apareixerien de sobte nous líders, nous lideratges amb nous conceptes i noves visions socials, primàries, però nous conceptes en definitiva?.  Totes elles són preguntes que hores d’ara podrien no tenir una resposta clara.

L’antropologia ens refereix les seves relacions, els seus valors culturals, la realitat dels seus cultes funeraris, com les seves referències i preferències, però per poder arribar a determinar aquests aspectes imperceptibles que no queden escrits en les restes fòssils, tals com les relacions pròpiament socials i de lideratge, el paper de les elits,  haurem d’usar una mica de la imaginació a partir, això sí,  dels estudis científics que les disciplines relacionades amb el tractament de dades històriques ens poden oferir.

És ben probable que no hi hagi tanta distància en l’actual situació respecte dels plantejaments d’aquells canvis, els de la primera revolució com la va definir Gordon Child des d’una perspectiva arqueològica; és evident, però,  que també des d’una perspectiva social i política, és aquesta tercera revolució una revolució imperceptible que pot col·lidir amb els paràmetres preexistents però estem situats en un moment en la història social de la humanitat, on segurament no sabem, como probablement no ho sabia l’home paleolític cap on anava, com tampoc sabem d’entrada quina serà la nostra propera etapa en aquest camí evolutiu que ens és donat de caminar.

No cal buscar referències mítiques, canvis d’era o conjuncions astrals, aquesta seria una postura on la visió màgica de les coses es contraposa al mètode científic; és una postura fàcil d’entendre la realitat vista des de la perspectiva distinta a la que trepitgem cada dia, a la que confraternitza amb el nostre jo individual i el nostre jo social. L’evidència, però, és la desorientació en la que ens podem sumir, una desorientació que pot veure’s engolida per tota mena de “gurús” que puguin veure una mena d’apostasia mil·lenarista justificada en l’absència de respostes des de tot tipus en aquesta evolució.

Segurament la diferència radicaria en que encara vivim, com els humans paleolítics en un model que veiem que subjecte al canvi però que encara no ens ha convertit en una  nova societat, com aquella que en el seu dia va deixar la caça i la recol·lecció; no sabem quina ha de ser la nova societat a la que ens aboquem, però el que si que és cert és que en ella apareixeran nous tipus de lideratges, noves formules de convivència social, noves formes de participació efectiva que podrien trencar, o no, amb  els nostres models de representació. Arribats a aquest extrem de  l’anàlisi seria evident, també, que els nivells d’autoritat legal, poguessin ser posats en qüestió, de manera que l’ús de les noves formes de relació social i les futures que puguin aparèixer puguin ser instruments de qüestionament genèric de la legitimitat institucional.

Podria acabar essent aquesta la situació? Estem tant segurs que situacions d’aquest tipus no les van haver d’afrontar els nous homes neolítics? Existeix la possibilitat d’haver pervingut enfrontaments entre les antigues elits i les noves elits sorgides d’aquella nova societat? Només la imaginació ens pot donar testimoni, les hipòtesi, malgrat el coneixement de determinades variables, no ens poden dur a cap evidència, la dubtabilitat general ens ho demostra.

Així doncs, si prenem, amb la cautela que ens exigeix el “mètode científic”, la hipòtesi de partida del model rupturista de la primera de les revolucions humanes, podríem aventurar, només aventurar, l’esgotament d’un model que, consolidat i admès com a vàlid fins als nostres dies, ens pot dur a un futur adveniment, a curt, mig o llarg termini, a un nou model, sota un nou paradigma de substència, sota un nou paradigma de gestió,  sota un paradigma de lideratge i representació, una societat distinta, en definitiva a la que hem conegut fins ara.

El pas dels dies, dels mesos, dels anys, dels segles ens ho confirmaran o ens ho desmentiran. De moment només ens queda que observar, en el silenci de l’observació acadèmica, fins al més mínim detall de tot plegat per a poder esbrinar, mica en mica si es donen les característiques d’aquest canvi que se’ns aventura en l’evolució humana i com.   

 


[1] Gordon Childe, Vere. Los origenes de la civilizacion. Ed. Fondo de Cultura Económica. México.1983

 

dimarts, 14 d’abril de 2009

Notes de text II: el llegat d'Argimón

Fotografia original de Jordi Balada. París '09

Argimón, en veure els ulls d’aquell jove badant aquell bastiment majestuós, se l’endugué a resguard del sol que ja havia arribat al seu migdia i, sota la mirada d’aquelles gàrgoles que semblaven bonament vives es dirigí amb veu solemne al seu jove amic: escolta’m bé –li digué-,  algun dia, no gaire llunyà, tu també seràs capaç d’entendre el significat dels signes, dels senyals,   de saber reconèixer les imatges intangibles que ens mostren les imatges visibles, i llençà el seu índex llargarut en l’aire, tot assenyalant una de les figures que destacava d’aquell arc  que se li assemblava gegantí als ulls d’aquell jove, encara infant.

Anys enllà, de París estant, on ell i en  Camil hi havien anat a parar per estudiar lleis, recordaria més d’una vegada aquelles paraules del vell Argimón, però el que no sabia el vell constructor era que l’habilitat superaria el que ell li havia predit. Els dos vivien a casa de mestre Fortiac, un vell notari de la cort que els havia acollit com a ajudants, una mena de figura retòrica que servia per a designar als joves estudiants que anaven a fer de criats a les cases dels notaris del Rei, en sortir de la Sorbona,  amb l’esperança, i també la ingenuïtat, que algun dia arribarien a tenir el seu propi bufet i representar els interessos de cases nobles o del mateix Rei.

Fortiac no els maltractava, com era habitual; els havia donat un bon allotjament en les estances sota teulat de la casa on tenia el seu despatx, al numero 7 del carrer de montinyac, prop del mercat que tant li recordava aquell de Gisa, la vil·la que havien deixat ja feia alguns anys; des de la seva finestra podia gaudir d'aquelles flaires que al matí el despertaven de verdura fresca, de fruita acabada de collir i que acabaria nodrint les cases benestants de la ciutat, una olor que al vespre es transformava en una olor pudenta, les de les restes que hores d'ara eren recollides per aquells pobres desheretats que apareixien pels carrers de Paris en caure el sol...  Lluís havia començat a veure la misèria, aquella que és un grau que queda per sota de la pobresa que ell mateix havia conegut i això li causava neguit al jove lletrat.        

dilluns, 13 d’abril de 2009

Bo


El lligam de la família Obama amb els Kennedy es diu “Bo”, un cadell de gos d’aigües portuguès, negre i blanc, de mirada dòcil i respectuosa, que era propietat del senador de Massachusetts Edward Kennedy, germà de JFK. La veritat és que aquest detall que podia passar desapercebut, en els moments que estem vivint, amb el rebombori que envolta el món de la política a tots els nivells, és un cadell de gos el que pot centrar l’atenció d’aquest blog, potser la cosa més transcendent que succeeix en un dilluns de pasqua, en la que una família de la classe mitjana nord-americana incorpora un nou membre a la seva, un cànid, amb tota la especiació familiar que això representa i el valor en relacions paterno-filials que s’estableixen. El cadell sembla saludar displicentment al “president”, com sabent que formar part dels Obama, representa un gran honor, una gran fita per als de la seva espècie, donat que el seu predecessor no va tenir bones relacions amb la premsa, segons es comenta. Ara la família de la primera dama americana és una mica més normal, si la normalitat es pot establir en la Casa Blanca, potser aquell hort recentment inaugurat per estudiants de visita a la presidencial residència  i aquesta nova fita, humanitzen als nous moradors de la seu presidencial americana; benvingut siguis, Bo!.

ιχθυs


Se’m feu estrany de veure en el pastís de pasqua un peix fet d’ametlla torrada amb mel, un dolç semblant al tarró, que el coronava, aquella “munna”  que compartíem amb amics regada amb un bon blanc de la terra. La discussió al voltant del pastís era la significació del peix, un significat no conegut per qui desconeix les arrels antropològiques de la festa o la realitat mateixa de l’obsequi: munna, dàdiva àrab, cristianitzada. Les cultures jueva, cristiana i musulmana, han perfilat els trets de la cultura hispana, que no hispànica,  moderna.

Les lletres que en grec formen la paraula ιχθυs (peix) corresponen a l’acrònim de la frase grega: Ιησους Χριστος, Θεου υιος, Σωτηρ que es tradueix com Jesús Crist, fill de déu, salvador. Per quest significat, el peix, es convertí en un símbol profusament usat pels cristians primitius durant les persecucions, això els permetia el reconèixer entre si, sense aixecar les sospites dels seus perseguidors. Doncs, més enllà de les interpretacions que en determinen el valor en la fe d’aquesta simbologia, el símbol del peix, esdevenia un símbol identificatiu de la pertinença a les societats secretes cristianes, secretes en tant que calia protegir-se en la persecució a que eren sotmesos. Cert que, tot i que es manté en una determinada estètica moderna, res a veure ja amb la simbologia antiga, llevat de missatges privats. Així doncs la tradició de la comunicació simbòlica de societats secretes, també amara en les comunitats cristianes primitives, assumint-ne en la terminologia grega els elements distintius originaris.

El peix, doncs, lluny de les interpretacions astrològiques que es podrien usar, per la coincidència dels inicis de l’era cristiana amb la de la era de Peixos,  deriva de la paraula grega ιχθυs que en la pronuncia fonètica s’entén com a Ichthus, arrel terminològica que podem trobar en paraules del vocabulari corrent en català. En aquest acrònim, cada lletra tenia el seu significat, així la primera lletra la I-IOTA, és la primera lletra de la paraula grega IESOUS que significa Jesús; la X-CHI, és la primera lletra de la paraula grega CHRISTOS que significa Crist; Q-THETA, és la primera lletra de la paraula grega THEOS que vol dir déu; U-UPSILON, és la primera lletra de la paraula grega HUIOS que vol dir fill; S-SIGMA, és la primera lletra de la paraula grega SOTER que vol dir Salvador.

Trobem, doncs, que les societats primitives, iniciàtiques, havien de menester identificar els seus membres d’una manera no convencional, de manera que només ells i no pas els profans, poguessin identificar-se enllà on desenvolupessin les seves tasques, la seva vida social, o més enllà, en els desplaçaments propis de les societats primitives, fonamentalment agràries, que havien de canviar les seves ubicacions en funció de les necessitats de les terres en la seva explotació i a partir de la necessitat de cultivar noves terres.

 

diumenge, 12 d’abril de 2009

Temps de misteri, finestrejant....

Fotografia original de Montse Esteba

En les primaveres atardorades, i ja em dispensaran el neologisme i potser l’errada semàntica, plau de recórrer els carrers humits i notar aquell humiditat que regalima per tot, freda, esmunyedissa, que et fa entrar en contacte amb els cels ennegrits en els oratges maldestres que destrien aquests dies, sembla, per arrabassar-li al sol el seu reialme novament estrenat.  T’atures, i pots escoltar el colpejar de la calamarsa en la solitud dels carrers, on de tant en tant el clam d’aquell gos que li crida a l’aire, trenca la quietud inerme del recolliment laic.    En dies com aquests, on els àpats s’eternitzen en sobretaules acadèmiques i d’anàlisi, hi apareix, entre d’altres el nou llibre d’ Alejandro  Jodorowsky,  xilè que passa bona part de la seva vida a Mèxic i decideix afincar-se a París, que entusiasma a un contertul·lià. Potser m’entusiasma més la conversa sobre les essències del mar i l’efecte que produeix en els essers humans, de fet a mi m’encanten les galernades, aquelles onades que topen contra els murs de formigó de les andanes dels ports i aixeca tones d’aigua espumosa que cauen a pes sobre els passejos de marina; sembla estrany això en un home de terra endins, potser les arrels marineres fan el seu efecte de tant en tant, o potser és aquest meteor estrany que ens apaivaga les florides dates de la resurrecció cristiana.  Un temps de misteri en el que si desentranyem l’entrellat de  tot plegat, potser no deixa de ser un clam gens mistèric a l’abandó de la simplicitat aristotèlica com la recerca d’una espiritualitat suprema que ens transporta a un renaixement d’un ser, d’una nova consciència. Mentre, també aquella malta d’agradable sabor, et fa sentir per un moment esclau d’instants materials, que cal, perquè no?, gaudir en tota la seva intensitat.... No és possible veure caure el sol en l’horitzó i deixar-te embadalir per la lluminària que colpeja els núvols estants, perquè aquests s’han ensenyorit del cel engrissat i fosc, galernenc diria jo, de la terra endins del cronista...... 

dissabte, 11 d’abril de 2009

Carlemany, llegendes de pàsqua...o la teoria del conflicte.


Fotografia original de Montse Esteba. Hostalric '09

Diuen els annals[1]d'Hauréau que, durant les festes pasquals de l’any 787 dc., una viva disputa es va aixecar davant de l’emperador Carlemany, entre els cantor del seu cor de capella. Per una banda els cantors gals i per l’altra els cantor romans. Es diu que els gals es ventaven de les excel·lències del seu mètode, mentre que els romans s’enfrontaven a ells tot dient que havien alterat les antigues tradicions, les antigues pràctiques que se seguien fidelment a Roma, instaurades per Sant Gregori.  Com que la querella no s’ acallava, l’emperador va voler resoldre la cuita i es diu que va dir als cantors: On s’ha d’anar, segons el vostre criteri, a cercar l’aigua més pura, a la font o als rius? A la font, van dir tots ells amb una sola veu! Retorneu doncs, replicà el monarca, a la font de Sant Gregori, doncs és manifest que uns i altres heu corromput el cant eclesiàstic. Després, va demanar al pontífex romà que li enviés clergues disciplinats en la bona escola i capaços de formar als seus alumnes, però aquesta és només una versió, la d’un monjo d’ Angoulême; una altra versió, la d’un monjo de Saint Gall, ens explica  com els llatins, envejosos de la “gloria” dels francs, es van confabular, de tal manera, que en ser distribuïts per l’imperi van ensenyar pràctiques diverses, com si de l’antic mètode gregorià es tractés, descobert per l’emperador i enquerit el pontífex, diuen que aquest va dir a Carlemany que si ni enviava d’altres, cegats com eren tots per l’enveja farien el mateix, de manera que li proposava un tracte, que li enviés dos gals que es comportessin adequadament, que els hi retornaria formats en les habilitats del cant antic. Sigui quin sigui la realitat sembla que l’una o l’altra va ser la manera com  els francs van aprendre les cadència de les notes llatines, tot i que hi ha qui diu que no s’adia de cap manera les veus rudes amb les modulacions llatines. 

Aquestes llegendes transcrites per  altres estudiosos[2],  ens posen de manifest en la discussió, el debat sobre el valor dels principis mateixos i la distorsió que se’n pot fer a partir del pas del temps i la inadequació d’aquell que els interpreta o els rellegeix. El valor doncs de la font, per una banda i la necessitat dels principis educacionals, de la formació, de l’adquisició dels coneixements a partir del respecte a les normes preestablertes. Segurament si a això hi afegim les possibilitats d’un aprenentatge experimental que és el que d’alguna manera es sosté, - tot i que el que el llenguatge antic no ens permet d’albirar una interpretació d’aquest tipus -, els nivells, que en realitat bé a ser el que pretenien d’afirmar i transcriure  les llegendes, s’haurien aconseguit.

Podem també esbrinar, a partir de l’abstracció dels trets històrics documentats, com els exemples contradictoris ens acosten a la interpretacions mateixes de les relacions socials, a partir de components derivats de la “natio”, que configuren, encara ara, perspectives de relació en l’àmbit del conflicte. De fet descobrirem com una i altra narració d’ambdós frares, ens testimonia un evidencia a partir de perspectives distintes, una única consideració que parteix de dos àmbits de coneixement però que no usen del diàleg per a la determinació del relativisme científic inomés en el conflicte i a partir del concepte mític de l’autoritat monàrquica, concepte que encara impera en la nostra societat postmoderna, el conflicte determina el fet i amb ell les raons mateixes que l’envolten, sense altra perspectiva; aquesta és, doncs,  la raó arcaïtzant.  En què hem canviat?

 

[1] Hauréau, Barthélemy. Charlemagne et sa cour (742-814). Ed. Hachette. Paris. 1868

[2] Lebeuf, Jean. Dissertat sur l’ètat des sciences du temps de Charlemagne. Paris. 1737

Què és viure?: caminar cap a una meta!

A la foto Friederich Nietzsche

Deia Ortega y Gasset[1], que la seva època era així, perquè ho era de descensos i caigudes, de fet, fa referència al treball que comença a ser publicat en la premsa l’any 1927,  probablement en ell, aquest representant del pensament liberal, ens descobreix com l’abús de les paraules, fan que aquestes caiguin en el desprestigi, evidentment ens està parlant del llenguatge a l’ús en l’època, també lluny, com ho és ara, del procés de diàleg; “El llenguatge, -ens diu Ortega-  és en essència diàleg”, com deixa dit en els seus apunts interpretatius del diàleg del “banquet” de Plató; el valor del llenguatge, però, en la seva actitud social, posa de manifest, segons ell,  les limitacions d’allò visible, de les possibilitats de transcendir, de traspassar el límit local per a ubicar-se en àmbits superiors. Ja parlava d’humanitat aleshores el filòsof.

El sociòleg Fernando Vallespín[2], ens desvetlla en una frase intel·ligent l’univers d’ Ortega, en afirmar que: “la persistència en lo local en moments de societat global, és una de les grans paradoxes del temps en que vivim”, si a aquesta asseveració hi afegim el valor del llenguatge orteguià, ens adonarem que en prop de cent anys l’avenç ha estat limitat i malgrat l’ ahistoricisme de la ciclicitat, aquesta és de fet una realitat insondable en els valors de socialització, i per tant en la recreació de l’individu: el cicle es repeteix, errors i actors que podrien semblar transmutats d’altres èpoques.

Descobrim doncs una certa flaira nietzschiana, quan en aquesta dècada del tercer mil·lenni, veiem la transcendència de l’home per sobre del seu destí, de la seva realitat, amarada per una falsa moral, aquella voluntat del poder que ens descrivia Friederich Nietzche[3], envoltant el discurs i la realitat mateixa, potser l’hora de superar l’esser humà, de construir el superhome que el filòsof alemany ens proposava, ens acosta encara més a aquell concepte de rebel·lia que ens descrivia Ortega y Gasset, quan ens diu que:  “...lliurada a sí mateixa, cada vida es queda sense ella mateixa, buida, sense res a fer, i com que ha d’omplir-se amb alguna cosa, s’inventa o fingeix frívola pròpiament i fingeix falses ocupacions...està perduda al retrobar-se amb ella”, no resulta difícil descobrir, doncs, la descripció de l’ hipocresia imperant que ens fa Ortega, convençut que en lo laberíntic que és l’egoisme, entenguis la individualitat, ens diu que “viure és (...) caminar cap a una meta”.

De nou, la mirada es tomba, per observar el llegat antic o el llegat modern, sense el pensament ens seria impossible entendre fins i tot el caos, ell però representa el perill, vivim, com aleshores en el xantatge universal que Ortega ens descrivia i ja aleshores ens advertia que: “no cal ennoblir la crisi present, mostrant-la, com un conflicte entre dos morals o civilitzacions, la una caduca i l’altre en l’albor”, descobrint-nos el valor de la moral, de la conducta espiritual, en realitat, un model doctrinal sobre la vida humana mateixa.       


[1]  Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas. Ed. Castalia. Madrid. 1998. pg. 95-129.

[2] Vallespín, Fernando. La ocasión perdida. El país. Madrid. 2009.  

[3] Nietzsche, Friederich . Así habló Zaratustra. Edición de Andrés Sánchez Pascual. Alianza editorial .Madrid.2003.

divendres, 10 d’abril de 2009

Diu Ciceró


I encara hi ha una opinió de gran autoritat,- diu Ciceró-, que jo lamentablement he estat a punt d’oblidar: la meva, segons diuen”, aquesta frase, lapidària, ens aporta la veritat inexcusable que ens llega el jurisconsult romà a mode de propòsits excel·lits, aquells que ens descriuen principis de rebel·lia abundats en els models del propi convenciment, de la pròpia consciència, en els valors de la legitimitat en front, per tant,  del valor de la legalitat; i ens continua advertint Ciceró: “...alguns homes seriosos decidiren que cadascú només havia de tenir davant dels ulls la pròpia consciència[1], i és cert, només la pròpia consciència serà aquella que ens dugui a l’aquiescència on el pal·li esdevingui pretor i cura de l’auri en el devenir dels temps. La servitud humana davant dels vicis en front de les virtuts perennes i universals esdevé moralment impròpia i vil. En essència això ens planteja el dilema de l'existència mateixa d’un sistema quan la consciència ha de quedar en segon terme lluny dels principis, lluny de qualsevol principi.


[1] Ciceró, Marc Tul·li.  Discursos. Fundació Bernat Metge. Col·lecció escriptors llatins. Barcelona. 1962. Defensa d’Aulus Cluenci. 

dijous, 9 d’abril de 2009

Abans de l'ocàs....


Mata de la família de les labiades, molt aromàtica, de fulles oblongues i petites, i flors bilabiades, rosades, violàcies o blanques, en inflorescències terminals, freqüent a les timonedes i als matollars mediterranis, de la qual s’obté el timol (Thymus vulgaris). És una planta aromàtica de molta fortalesa que es fa a qualsevol camí. Algunes tradicions ancestrals li atribueixen propietats màgiques i perquè aquestes no es perdin diuen que cal collir la farigola en un Dijous Sant avans de l'ocàs. 

Els valors, moltes vegades, es recullen de les tradicions familiars d’aquells ensenyaments senzills que esdevenen tradició en l’accepció concreta del terme. Jo mateix, em recordo de ben petit acompanyant al meu avi, muntanya amunt, en les serralades del maresme, prop de la font freda, per collir la farigola a la que la lluna havia atorgat noves propietats en la tarda del dijous sant, quan encara no havia caigut el sol i del bosc es respirava aquella flaira humida que t’omplia de sensacions feréstegues, primigènies, que arribaven fins ben dins teu. Era una tradició i un encert alhora, perquè aquella herba esdevenia màgica en qualsevol cura i aquella seva olor característica, de la seva flor i la seva tija embolcallava les teves mans, com una carícia dies i dies. Segurament les fetilleres dames de la nit, invocaven l’esperit de la natura que hauria de guarir les ferides del cos... Avui, acomplint aquesta tradició familiar, m’he deixat perdre per entre les restes del secà, que ja no en queden, als vorals del Segrià, on la feréstega farigola humida de les pluges de l’any que han banyat la terra, creixia mig amagada, gens entristida, omplint de flaira màgica l’entorn. La guarda d’aquesta collita s’ha de deixar curar a la llum de la lluna, que amb els seus aires, assecarà les tiges i endolcirà les flors que, diuen, no cauen; mentre, aquella olor recorre les estances del balcó estant, com un encenser que deixa aquell perfum de pau i de saviesa ancestre....

dimecres, 8 d’abril de 2009

Daimon

Fotografia original d'Emil Jianu

El significat rellevant del pensament pot suggestionar els canvis efectius en aquesta societat post-industrial, en la que els camins emprats seran en definitiva els que ens endinsin en les quotes del saber o en la misèria intel·lectual més absoluta, perquè de vegades l’ ethos no aconsegueix de significar-se prou en la dignitat de la polis, de manera vehement com un element més que com un instrument, a través del que endinsar-nos en la creació d’una nova societat. L’evolució i contravenció dels principis substancials, dels valors en una terminologia més col·loquial, esdevé l’espai temporal en el que circumscriure la dialèctica de les forces i els esforços que s’esbatussen en aquest present de debat de vegades estèril, de vegades maniqueu, de vegades més subjecte als perfils, els estils i les estètiques de la propaganda que al modelatge sincer dels principis essencials de la convivència.

Entenent, doncs, l’ ethos en la seva simbologia primigènia, com a punt de partida, aventuradament distinta de la significació ad hoc que se li atribueix en contraposició al pathos, però emmarcada en aquella vehement introspecció que ens aporta la convicció d’un sistema ètic, en propostes que podem trobar des de Plató fins a Habbermas: com a morada, com a casa, com essència d’una existència, veurem en aquests temps que comencen a ser contraris a l’exacerbació materialista i on la relativitat afronta un dels seus majors reptes, com podrem albirar que se’ns fa imprescindible de comprendre allò que tenim entre mans, però el que és més important encara comprendre quin és el valor que atorguem a la vida social i a la vegada quin és el valor que n’ atorguem a la seva gestió.

Hi ha qui diu que la laïcitat ha mermat aquell ethos de la societat civil, expressió poc encertada ben certament, però que ve significar el resultat de segles de guerres de religió transportats a una interpretació de la concepció ètica que pot acabar passant factura, per la fractura en el tractament de la llibertat post revolucionària. L’esperit, en certa manera el daimon que es recrea en els diàlegs platònics, la veu profètica, més enllà de les deïficacions pròpies de cada visió teològica i teleològica, és aquella que ens significa i ens retorna al principi substancial cooperatiu i pacífic en el que l’ideal ètic ha de subsistir sense transformar-se. Perquè, com ens deia Aeci[1], citant a Heràclit: “el cosmos no és engendrat segons el temps sinó segons el pensament”.


[1] Aeci, Dexografphi graeci, 331. II, 4, 3

dimarts, 7 d’abril de 2009

Abruzzo


Em resulta difícil de mirar les imatges que ens arriben d’Itàlia, segurament ens pot semblar lluny, però són veritablement a prop, a dues hores escasses si ens traslladem en avió. Els seus rostres són semblants als nostres, les seves vides, la seva economia també, i veure la desolació que els acompanya, el desastre, et fa comprovar la certesa que pots perdre-ho tot en un instant, fins i tot la vida…. La zona, sensible a la col·lisió de les subplaques ha deixant, segons els mitjans un panorama que ens tenia acostumats a altres zones del món, però de fet, qui ens garanteix a nosaltres, tant a prop d’una zona de col·lisió com són els Pirineus, que en podem quedar lliures? Doncs res, perquè segons els experts en geologia, res ens avisa, tot i que, segons diuen, en aquest cas, hi havia moviments previs al gran sisme que podrien haver alertat. Però com es lluita contra un terratrèmol en societats no acostumades? No és el millor moment i la vida, de vegades, colpeja amb una duresa inusitada les mirades absents; els morts, la destrucció, aquesta cop tot tant proper, que el nom del que s’ha donat en nomenar “zona zero”, la localitat de L’ Aquila, a la regió d’ Abruzzo ha vist destruït el seu centre històric, una ciutat mitjana de uns 70.000 habitants, però paga la pena recordar més les vides humanes que s’han quedat pel camí i quin nombre continua augmentant a mesura que passen les hores. Entristeix, sempre entristeix, esperem només que l’ajuda als damnificats sigui l’adequada.....

dijous, 2 d’abril de 2009

Complexitat democràtica, les claus d'un nou lideratge


Deia John Stuart Mill que calia concebre la política democràtica com un mecanisme fonamental per l’ autodesenvolupament moral, no seria agosarat de dir que ens convidava ja a les darreries del segle XIX a exercir aquest principi amb totes les seves conseqüències, és a dir moralitzant la política i la democràcia alhora, com? doncs a partir d’una curada gestió dels recursos públics, entenent al ciutadà com a accionista únic de l’Estat, sobre el que ha de pivotat tota sobirania.

Hores d’ara l’evidència de l’actual situació financera, que abasta una crisi de dimensions encara no adequadament avaluables, ja no és qüestionada per gairebé ningú i fins i tot el govern espanyol que dóna la informació en funció de les seves pròpies estratègies tacticistes, també ho admet quan l’evidència és irrefutable. Això ens fa pensar que, més enllà del concepte de lideratge en clau clàssica, en èpoques de bonança resulta fàcil per a qualsevol gestor mitjanament dúctil recorrent al disseny discursiu de tal manera que acaba essent d’aplicació la “teoria del quadre”: “això també ho se pensar jo”, clar que, quan el quadre està ja fet i comercialitzat. El lideratge en una etapa de canvi de cicle, des d’una perspectiva democràtica s’entén, requereix unes postures actitudinals que resulten difícils d’albirar: comprendre la complexitat de l’entorn, inquietud i amplitud de mires, actitud positiva i creativa i esperit obert essencialment al procés de canvi.

No resulta difícil d’imaginar, doncs, la cara de sorpresa de més d’un dirigent polític, després d’entendre el seu perfil com assimilable al del nou mandatari nord americà, quan aquest, el president dels Estats Units de nord-americà, adverteix a la cimera de Londres que ell no pot resoldre els problemes dels demés, en apuntar com no pot gestionar sol el lideratge mundial d’aquesta crisi. Té, de fet, una certa lògica la dinàmica excursiva del posicionament de Barack H. Obama en una cimera d’aquest tipus, i la digressió significa quelcom de essencial en termes de ciència de l’administració: cada país ha de resoldre la seva problemàtica i ha de gestionar les polítiques públiques d’acord amb la seva pròpia responsabilitat i en funció de la seva pròpia realitat, assolint lideratges complementaris, només en la mesura de les possibilitats evidents.

La política nord americana post Busch, hereta i admet d’entrada una situació de conflicte, d’esvoranc, negada o maquillada per l’anterior administració, i l’actitud hores d’ara de la nova administració és coherent en els referents observats en els dos mesos que porten de mandat. Acceptar tota situació és el primer pas, com en una malaltia, per a poder intervenir el malalt, en aquest cas el sistema, el model, amb un raonament existencial l’acceptació de la necessitat, des d’una perspectiva filosòfica del reconeixement d’un nou principi, d’un nou punt zero en la nostra civilització; potser per això els principis liberals que inspiren les polítiques del nou mandatari dels Estats Units, fan que aquestes vagin molt més enllà de tot model d’espectacle com les aliances de civilitzacions, fins i tot posats a acceptar un cert marge d’error en els plantejaments de Hantintong; les aliances, de produir-se, es verifiquen a partir de la tasca dels experts, sobre el terreny o, en tot cas, d’una manera teòrica, perquè hores d’ara ja no serveixen de res els discursos ben intencionats, que poden ser, en definitiva, un efecte distorsionador en la implementació de polítiques actives, quan el temps és una variable que cal tenir present quan és imprescindible de ser altament eficients en dos àmbits preferents: la gestió econòmica i les relacions internacionals, amb una perspectiva a llarg termini. El rigor ara és més transcendent que mai, més del que hauria estat exigible per a la gestió de les crisi conjunturals dels anys 70, 80, o 90 del segle passat, perquè ara han d’esser avaluades amb exactitud les raons estructurals sense deixar de banda les responsabilitats i el seu origen.

Hom podria veure en les declaracions fetes pel president francès, a les que se sumen les de la canceller d’alemanya, una nota discordant, potser en les discrepàncies del model i aspectes com l’ intervenció i el nivell de dèficit de l’Estat, però des del meu punt de vista és quelcom més, si ho analitzem i va enllà de la curtedat de mires de determinades polítiques, perquè Europa s’hi juga hores d’ara nogensmenys que el seu lideratge mundial, si no sap afrontar adequadament la gestió de la seva crisi sistèmica i això no vol dir pas que Nicolàs Sarkozy o Àngela Merkel ho facin més o menys bé en els seus respectius països, vol dir que ara no és hora només de fotografies, és un moment d’acció, de valentia, per a afrontar allò que resulta inevitable: dir a les coses pel seu nom. Potser manquen assessors qualificats, ves a saber, el cert és que el dia demà, haurem de ser capaços d’explicar als nostres fills i als nostres nets com hem sabut gestionar el resultat d’allò que nosaltres mateixos hem creat, per inoperància, incompetència o per mal control. La veritat és que, la crisi, la cosa, com se l’anomena col·loquialment, posa en evidència males praxis, mals models, molta mediocritat i avarícia, no ens queda altra que salvar ara a la política i podria ser que fins i tot a la democràcia mateixa.