diumenge, 30 d’agost de 2009

Una cita: Wolfgang Amadeus Mozart i Emmanuel Schikaneder

"Només el silenci / Els raigs del sol" a la final de "Salzburger Festspiele" 2006 (René Pape, Diana Damrau ....)

“La fortalesa ha vençut i recompensa a la bellesa i a la saviesa amb una corona eterna”[1]


[1] Branscombe, Peter: "W. A. Mozart: Die Zauberflöte" Ed. Cambridge University Press. 1991. Cita final en el text de l'òpera: Die Zauberflöte, amb llibret de Emmanuel Schikaneder i música de Wolfgang Amadeus Mozart.

dissabte, 29 d’agost de 2009

Del cel plouen petons


Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....

divendres, 28 d’agost de 2009

Una cita: l'Alcorà

"Capvespre a Santacoloma" fotografia original de Montse Esteba

“Una paraula sincera (honrada) i el perdó valen més que una almoina seguida de greuges...”[1]


[1] Bergua, Juan Bautista. El Coran: nueva traducción, estudio preliminar e índice analítico. Ediciones Ibéricas y L.C.L. Colección Tesoro Literario, volumen 27. 1975 Sura 265. pag. 147.

dijous, 27 d’agost de 2009

Una cita: Ortega y Gasset


“D’aquí aquesta estranya dualitat de prepotència i inseguretat que nia en l’ànima contemporània. Li passa com es deia del regent durant l’ infantessa de Lluís XV: que tenia tots els talents menys el talent per usar d’ells.”[1]



[1] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas*1. Volumen 237 de Clásicos Castalia. Edición de Thomas Mermall Editorial Castalia. Madrid. 1998. Pag. 159.

*1La rebelión de las masas (1930) es el libro más importante y conocido de José Ortega y Gasset (1883-1955)

Hedra


Hi ha raons simbòliques que de vegades asseguren els misteris que hom protegeix a les prestatgeries, entre llibres, nous i vells, que s’acompanyen totes les hores, esperen a ser retrobats pels seus propietaris. De fet, si un aconsegueix de mantenir-se uns minuts en silenci, a ulls clucs, cobren vida i en l’espai al teu voltant dansen obrint i tancant-ne els seus cossos de manera que de tant en tant d’alguna d’aquelles munions de fulles enquadernades cau algun missatge ocult, misteri escrit amb lletra imprecisa, gargots de vegades imperceptibles, a saber, el temps que feia que eren allà dins, amagats entre l’ olor a tinta i a paper. Les danses s’intensifiquen a mesura que aquests ser inimmutables poden no resistir al pas del temps, i prenen consciència de la seva existència com del valor que hom els dóna, que ells identifiquen pel tracte que se’ls dispensa, pel respecte, per l’admiració....

Tot i que amb l’adveniment de la ciència i el seu mètode, la màgia queda postergada i extingida, suposadament, el valor d’aquelles realitats virtuals en les que endinsar-se de la mà dels olors o de les tradicions antigues, profanes, s'arrepleguen en els albors dels temps, donant-te de vegades raó dels pensaments més profunds, arrelats en conviccions pretesament noves, quan en realitat la memòria esdevé mut testimoni de l’engranatge del temps, aquell en la veneració dels arcans, com del kronos que vetlla del parnàs estant per l’esdevenir dels homes. La màgia esdevé recurs literari que acomboia l’esperit i allibera pesars i tragèdies, però compte, de vegades aquell suposat caos acientífic pot esdevenir ritual correcte en la veneració deífica i aleshores l’univers sencer s’allibera com si d’un somriure a la vida es tractés, per completar aquella obra, aquella partida que com en els escacs juguen els homes, acció/reacció, guany/pèrdua, blanc/negre... símbols que recreen màgiques virtuts, com els versos alexandrins que en les tardes estiuades deixen les seves grafies a l’esguard de l‘hedra que reposa somicant sobre els braços metàl·lics que l’envolten, deixa caure aquells brots que s’alcen, també màgics, com senzills i tendres espietes dels teus espais mentre l’ humiditat de la tarda respira flaires feréstegues que amaguen la follia dels homes. El sol cau, la màgia plana pels carrers a la cerca dels ulls innocents que la reconeguin, vigila....

Una cita: Nicollo Machiavelli


“El príncep que procura el creixement d’un altre està llaurant la seva pròpia ruïna; perquè clar està que per a aconseguir-ho ha d’usar les seves pròpies forces o la seva habilitat, i aquests dos mitjans que ostenta, sembren gelos i sospites en l’ànim d’aquell que, per ells, ha arribat a ser més poderós.” [1]


[1] Machivelli Nicollo. El Príncipe. Ed. Imprenta de José Trujillo. Madrid. 1854. Biblioteca de Catalunya. Pag. 26

Una cita: Pablo Neruda


“Tal vegada no vaig viure en mi mateix, tal vegada vaig viure la vida dels altres. De quan he deixat escrit en aquestes pàgines, es desprendrà sempre –com en les arbredes de la tardor i com en el temps de les vinyes- les fulles grogues que van a morir i els raïms que reviuran en el vi sagrat. La meva vida, és una vida feta de totes les vides: les vides del poeta.” [1]


[1] Neruda, Pablo. Confieso que he vivido. Ed. Pehuén editores. Santiago de Chile. 2005. Pag. 7

dilluns, 24 d’agost de 2009

Una cita: Omar Khayyám


“Conforma’t en aquest món amb pocs amics. No busquis perllongar la simpatia que algú et va inspirar. Abans d’estrènyer la mà d’un home, pensa si aquesta pot arribar a colpejar-te algun dia”[1]



[1] Khayyám, Omar(*). Rubaiyat. Traducció Edward Fitzgerald. Ed. Wordsworth. 1993.

*(1048 - 1131). Matemàtic, astrònom i poeta persa nascut a Nishapur, la aleshores capital selyúcida de Jorasán, l’actual Irán.

Una cita: Rafael Baraona


"No oblidis que tornaràs a aquesta ciutat que es mor, on l’aire fou algun dia pur i solíem tocar la neu amb els ulls...”[1]



[1] Baraona, Rafael. Los viajeros. Lom Ediciones. Santiago. Chile. 2002. pag.11

diumenge, 23 d’agost de 2009

Martha's Vineyard


Els problemes, les qüestions, tenen raons i dinàmiques pròpies que acostumen a evolucionar a partir de les variables que s'hi van afegint, de manera que aquella dita berber que diu que si un problema té solució no cal que te’n preocupis i si no la té tampoc cal, fa bona la intenció del president dels USA, Barack Obama, de donar-se unes curtes vacances a Martha's Vineyard, després de la cursa de fons endegada des de la seva presa de possessió i en un moment àlgid de l’ acalorat i de vegades demagògic debat sobre la seva proposta de reforma del sistema de salut, en un país que encara no ha acabat de sortir de la recessió, amb els alts costos que això comporta i que disparen el dèficit, de per sí ja alt, i amb dos focus bèl·lics oberts a l ’Iraq i l’ Afganistan. Aquesta, que s’apunta com una pausa breu, en comparació amb els seus antecessors, li ha de permetre agafar forces 7 mesos després per a poder afrontar la recta final del seu primer any de mandat, no serà com ho era George W. Busch el president amb més vacances de la història, però segurament si el nivell de tensió s’aconsegueix d’apaivagar pot convertir-se en un President que faci història per alguna cosa més que per la seva condició d’afroamericà.

El sentit de la justícia


Com podria provar un sentiment de recórrer milers i milers de quilòmetres fins a trobar aquell grum de pols que plana sobre les essències de la nostra vida? En el convenciment de la nostra pròpia limitació, la ment, els sentits, poden despertar-se a indòmites passions, humanes, però lluny de la tebior cartesiana, per a descobrir-nos hereus de principis eterns que poden rastrejar-se per entre les línies de les nostres cultures. El valor de la mà que acarona els camps del blat crescut i daurat que espiga cap al cel, on en les hores calmes els poetes i els filòsofs, resguardats d’aquella calima estiuada, llancen al vent els seus pensaments i els seus versos, com fugint de tota lluita estèril, de tota batalla que no sigui la pròpia de les idees, s’ennuvola en l’encens dels valors i els principis, protegint-los, a l’esguard de tota niciesa de tota maldat, com un tresor en el temps. Per això ens els seus diàlegs Plató[1], el mestre, ens refereix que: “sembla doncs, que el just es revela com un lladre, i potser tal cosa l’has apressa d’ Homer; doncs aquests, que té en molt a Autólic, avi matern d’ Ulisses, diu d’ ell que “molt renom es donat a fraus i robatoris”. És, per tant, evident que, segons tu i segons Homer i segons Simònides, la justícia és un art de robar per profit dels amics i dany dels enemics”. El sentit de la justícia, del valor de la bondat i el culte al bé com a instrument suprem en les accions humanes és en la essència mateixa un aprenentatge permanent que també havia reconegut el mestre quan en els seus diàlegs afirma que “ aquesta és –digué-, la ciència de Sòcrates: no voler ensenyar, sinó anar d’aquí cap allà, aprenent dels demés”, aquesta és la bondat de la vida, la seva essència mateixa, la de la felicitat, l’aprenentatge permanent, defugint de tot lligam, per a permetre que l’experiència serveixi de guia i d’inspiració en permetre’s de gaudir de la vista en el seu viatge pel camí, perquè tots els estadis de la felicitat sorgeixen de la virtut.


[1] Plató. La República. Llibre I. Vol 220 Colecció Austral. Ed. Espasa-Calpe. Madrid. 1962

divendres, 21 d’agost de 2009

Una cita: Ernst Cassirer


“El mite, és el mode típic del coneixement primitiu i expressa simbòlicament les emocions, lligades al profund desig de l’individu d’alliberar-se de les cadenes de la pròpia individualitat, (...) de perdre la seva pròpia identitat” [1]



[1] Cassirer, Ernst*. The myth of the state (Gesammelte Werke, Hamburger Ausgabe). Meiner Verlag, 2007. Citado en Bobbio, Norberto; Matteucci, Nicola; Pasquino, Gianfranco. Diccionario de la política. Editorial Siglo XXI. Madrid. 2001. pag. 978

* (1874 – 1945) Filòsof alemany d'origen jueu. Fou professor a les universitats de Berlín i d'Hamburg. Amb l'adveniment del nazisme es va exiliar primer a Suècia y després als Estats Units, on va morir. Creador de la filosofía de les formes simbòliques, que estableix les diverses realitzacions en les que es concretitza la cultura humana fundades en una activitat simbòlica

Una cita: Mijail Mijailovich Bajtín


“Un tot és mecànic si els seus elements estan units només en l’espai i el temps mitjançant una relació externa i no estan impregnats de la unitat interior del sentit. Les parts d’un tot semblant, encara que estiguin juntes i es toquin, en sí són alienes l’una de l’altre.”[1]


[1] Mijailovich Bajtín, Mijail*. Estética de la creación verbal. Editorial Siglo XXI. Madrid. 2005. Pag. 11

* (1895-1975) . Crític literari rus quins estudis sobre l’obra de Dostoievski i Rabelais han tingut una profunda influència en la crítica i la investigació semiòtica contemporània. segueix, i molt directament, a filòsofs i sociòlegs germànics, singularment a Ernst Cassirer.

dimecres, 19 d’agost de 2009

Felicitat


Resulta complex de determinar aquelles vicissituds que cal servir en la vida per esdevenir autènticament feliç, per assolir aquella màxima que estableix que tot el que faci l’home ha de ser substanciat només en el sentit d’assolir la seva felicitat. Remenant prestatgeries, que és quelcom que acostumo a fer de tant en tant, per retrobar-me amb alguna lectura estimada que queda oblidada entre la literatura que m’envolta en aquest santuari meu, redescobreixo un llibre de contes[1], petit, senzill, sense gaire misteri en la seva portada, que m’endinsava cap a finals de la dècada dels 90, el meu fill era petit, en el món màgic de la descoberta del valor de les paraules, de la transcendència del mots col·locats adequadament en l’entorn que convé, per ensinistrar en la vida al que era el meu cadell.

Conegut i retrobat aquest amic emmascarat en el blau intens amb que es decora, començo per la darrera pàgina, com un invent i trobo el següent paràgraf: “d’aquesta manera el príncep Siddartha va començar la seva vida de compassió”, vaja doncs, podria ser que aquest atzar m’hagués portat a descobrir que per assolir la felicitat cal abstreure’s i endinsar-se en el món de compassió com va fer el príncep del conte? No n’estic del tot segur, però a la meva manera de veure-ho, aquesta història del Buda que ens parla del rei Suddhoana i de la reina Maia, ens descobreix el passatge dels cignes i com Siddartha en contrast amb el seu cosí Devadatta, aprenia com la sintonia amb la terra, la contemplació i la complicitat amb els elements ens duen a la guarició de l’ànima, com feu amb aquell cigne blanc ferit per la sageta de Devadatta i al que Siddartha va curar amb les seves mans, amb fulles de sàndal i mel.

Així potser seria la manera de saber reconèixer, en l’enteniment dels nostres actes i de les nostres sensacions, el que necessitem experimentar per poder obtenir la felicitat, tot allò que, per altra banda, hem d’evitar per a no ser infeliços, on l’equilibri no radica més que en l’equilibri intern reconeixent el desafiament de la consciència pròpia i col·lectiva de manera que puguem fer possible la il·luminació del futur aquella felicitat mitificada que pot assolir-se en la aprehensió del coneixement i el valor, tot aprenent a descansar la ment, perquè només en aquest introspecció serà possible d’assolir-la la felicitat.



[1] VVAA. Secrets de nit. Contes de lluny a petits i grans. Deriva Editorial. Barcelona. 1997

dimarts, 18 d’agost de 2009

Una cita: Agustín de Hipona


“Si al port de la filosofia, des del qual s’endinsa ja en la regió i terra ferma de la vida en benaurança, oh il·lustre i magnànim Teodor!, s’aconseguirà arribar per un procediment dialèctic de la raó i l’esforç de la voluntat, no se si serà temerari d’afirmar que arribarien bastants menys homes a ell, en ser poquíssims els que ara, com veiem, assoleixen aquesta meta.”[1]


[1] De Hipona, Agustín. De la vida Feliz (traducción Victorino Copanaga) Capitulo I.1. Obras completas augustinos hiponensis (http://www.autustinos.it)

dilluns, 17 d’agost de 2009

Homenatge a Federico


Ja ho havia publicat al 2006, quan s'acomplien 70 anys de l'assassinat de Federico Garcia Lorca, era 19 d'agost de 1936. Els investigadors diuen ara que no fou només per la seva adscripció esquerrana, tot i ser fill d'una família benestant i burgesa, les seves amistats o les seves inclinacions sexuals, sembla que pot provar-se que també les enveges familiars hi van tenir molt a veure, sigui com sigui, ens cal ara, de nou, als 73 anys de la seva mort homenatjar de nou al poeta.

L'any 1999 dins de “9 poemes per a una exposició”, vaig dedicar-li aquest poema en memòria del seu esperit de llibertat i tolerància:


"Homenatge a Federico"


I la lluna, on és la lluna?.

El seu rostre seré,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.

Eren les cinc ,
no de a tarda, no.

I la lluna, on és la lluna?,
és preguntava.
Amb la tristor trencant-li el cor.

No fou la bala, no...
I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol!.

Una llàgrima solitària,
un sospir i un viatge cap a l'eternitat.
I la lluna, però, on és la lluna!!??

A la lluna l'ha mort el silenci

i el dol pel poeta assassinat.

A les cinc, amb la negra nit moria.
No hi era la lluna, no,
la lluna moria en ell.


© Albert Balada

1999. Homenatge a Federico, 9 poemes per a una exposició.

Una cita: Benjamin Constant


“He defensat durant quaranta anys el mateix principi: llibertat en tot, en religió, en literatura, en filosofia, en indústria, en política; i per llibertat entenc el triomf de la individualitat tant sobre l’autoritat que pretén governar mitjançant el despotisme, com sobre les masses que reclamen el dret de subjugar a la minoria.” [1]


[1] Constant, Benjamin. Political writings. Cambridge texts in the history of political thoughtReedició Cambridge University Press. 1988. citat a Touchard, Jean. Historia de las ideas políticas. Ed. Tecnos. Semilla y Surcos: colección de ciencias sociales. 1975

diumenge, 16 d’agost de 2009

Una cita: Edward W. Said


"La realitat de la lectura és, abans que res, un acte d’emancipació i d’il·lustració humana, potser modest, però que transforma i realça el nostre coneixement en ares a quelcom de diferent respecte del reduccionisme, del cinisme o de l’estèril mantenir-se a banda”[1]


[1] Said, Edward W. “Humanismo y crítica democràtica” Ed. Debate. Madrid. 2008

Secrets....


Descobrir-te en un nou racó de la casa on el transitar del temps esdevé un moment, un instant si cal, retratat a través d’aquells símbols que te’n decoren l’estança, fa que aquell recorregut iniciàtic cap a un món desconegut, on els secrets de la vida descoberts pas a pas, com qui aixeca els llençols d’aquells mobles vells que eren tapats a cobert de la pols, deixessin ara al descobert les nicieses de tot plegat, fent que el valor de la senzilla complaença, aquella que es sustenta en el no res, prengui d’aquest seva consciencia el principi del que autènticament ha de tenir un veritable raó.

Serien transcendents en aquest relat les paraules de la Meisuna, dona del califa Moawia, segons relata Adolf Friedrich von Schack[1]: “amb un vestit de pells era jo més feliç que amb les arrabassadores vestidures”, potser perquè en la mística damasquina residien, també les essències contemplatives gens exemptes de veure’s en contradicció amb el luxe i la grandesa que sempre són requerits en determinades consideracions de poder. L’esperit i la vida es reflecteixen, nogensmenys a través de la paraula, o de la música o de l’art en general de la mateixa manera com ens insisteix Von Schack que: “una reproducció mètrica no pot tenir per objecte el servir de guia i auxili per a la intel·ligència de l’original, sinó més bé per al reflex poètic de la seva imatge”, tot referint-se, evidentment, a les propietats del llenguatge poètic.

El valor, doncs, de la metàfora o de les llicències poètiques com a elements circumstancialment vàlids i alhora necessaris i imprescindibles en la referència viscuda, sempre seran una interessant expressió per mitjà de moltes paraules d’allò que podria dir-se amb una o molt poques, evidenciant sobremanera la necessitat de la cura en el llenguatge però també en la aprehensió de la subtilesa i ductilitat del mateix com a font de transmissió del missatge, més enllà d’allò pròpiament personal i subjectiu, per abastar un ampli context de socialització, potser perquè com diu Pessoa[2]: “...No hi havia veritables novetats; hi havia només innovació i totes aquestes coses van ser deplorades...”.


[1] Von Schack, Adolf Friedrich. Poesía y arte de los árabes en España y Sicília”. Traducción de Juan Varela. Ed. M. Rivadeneyra. 1867. pag. 51. ed. Digitalizada Universidad de Michigan

[2] Pessoa, Fernando. Una cena muy original. Editorial Verdehalago. México DF. 2005. Pag. 7

Paraules...


El bo i millor de la saviesa és aquella que queda fora dels ulls espietes que remenen els llibres; de llarg moltes vegades la podem trobar entre les línies com un missatge ocult entre paraules, amagat entre les fulles de vegades esgrogueïdes o fins i tot en el blanc quasi pur i perfecte d’aquelles pàgines dels llibres acabats de fer. El dubte, però neix en el moment en que aquell vocable es resisteix entre les línies atapeïdes que refereixen episodis mítics o versemblants, científics, divulgatius o merament en l’anècdota de qui escriu conscient de les vendes i de saber - se’n llegit, aleshores pot resultar fins i tot especialment complex de descobrir aquell salt en el buit que són els misteris insondables que resten inevitablement clandestins entre els albirats designis de la lletra escrita.

Deia un joveníssim Ortega y Gasset[1], referit a la poesia modernista de principis del segle XX:“pensen que l’ànima universal està continguda en cada paraula”, en la seva rotunditat el filòsof sembla plantejar un cert oximoron: com pot estar continguda l’anima de tot plegat en cada paraula, si ni tan sols som capaços de dilucidar-ne res respecte de l’ànima mateixa o de la paraula i en tot cas el sentit oposat de la consciència mateixa que ens dibuixa la paraula de vegades pot no dur a cap significat?. Ortega sabia en la seva lucidesa que darrera de la paraula, entre mig, o rondant-la, tant li fa, hi ha amagat el misteri, aquella veritat que es dibuixa a partir del silenci, del punt i coma o del punt i seguit, usant un o altre mot que en determina el sens de la suma de sintagmes quins, en la pròpia entonació, en la dicció pausada i raonada, estableixen líriques harmonioses que ens dibuixen paisatges nous i distints, aquella ànima que el filòsof ens descriu com universal. L’ antimodernista Salvador Rueda[2], va escriure uns versos transcendents, un sonet en el que malgrat semblar tanmateix un modernista, atia contra el que per ell no és més que una moda efímera, però d’ entre els versos en destacaria dos, aquelles que floreixen entre paraules amagades, com qui diria: “...tasses que en l’engranatge van subjectes; un aigua mateixa les deixa plenes a vessar;...”, ens descobreix doncs el poeta el secret mistèric de les paraules. Imprudent....


[1] Ortega y Gasset, José. "Poesía nueva, poesía vieja". Los Lunes de El Imparcial, 13 d'agost de 1906, crítica a “Los Lunes de El Imparcial” de la obra “La corte de los poetas (florilegio de rimas nuevas)”. Prologo y Selección de Emilio Carrere. Madrid. 1906.

[2] Rueda, Salvador. Piedras preciosas: cien poemas. Editorial Rojas. Madrid. 1900. poema “La rueda de la noria”

dijous, 13 d’agost de 2009

Tot, com el diamant, abans que llum és carbó...


Avui, mentre els meus ulls s’entendrien, escoltava de nou al poeta alçar la veu, entre bambolines, discret a mitja llum, com una escala de cargol que puges i et despulla l’ànima; Avui el secret de la ciutat perduda es desvetllava en la memòria mentre el sospir i el somriure es trobaven lluny, en el buit dels misteris i les ombres, és aleshores quan l’he escoltat, com un murmuri que s’emporta el vent, al poeta com cantava en el seu cant, a la vida com allò de més valuós que hom té.

El poeta, Martí, José Martí[1] en els seus versos, com en una carta, ens va deixar escrit : “Jo sóc un home sincer, d’allà on creix la palma, i abans de morir-me vull, treure els meus versos de l’ànima. Jo vinc de tot arreu, i cap a tot arreu vaig: art sóc entre les arts, en la muntanya, muntanya sóc. Jo se els noms estranys de les herbes i les flors, i de mortals enganys, i de sublims dolors. Jo he vist en la nit fos ploure sobre el meu cap els llamps de claror pura de la divina bellesa Vaig veure néixer ales en les espatlles de les dones més belles: i sortir de les runes volant les papallones. He vist viure a un home amb el punyal al costat, sense dir ja mai el nom d’aquella que l’ha matat. Ràpida, com reflex, dues vegades vaig veure l’ànima, dues: quan morí el pobre vell, quan ella em va dir adéu. Vaig tremolar una vegada –a la reixa a la entrada de la vinya- quan la bàrbara abella va picar en la front a la meva nina. Vaig fruir, de tal manera que fruïa com mai: -quan la sentència de la meva mort llegia l’ alcaide plorant. Escolto un sospir, a través de les terres i el mar, i no és un sospir, -és que el meu fill va a despertar. Si em diuen que del joier vaig prendre la joia millor, prenc a un amic sincer i poso a l’altre costat l’amor. Jo he vist l’àliga ferida volar al blau seré, i morir en el seu cau l’escurçó del verí. Jo se bé que quan el món cedeix, lívid, al descans, sobre el silenci profund murmura el rierol mans. Jo he posat la mà ossada, d’horror i joia enravenada, sobre l’estrella apagada que caigué davant la porta. Amagat en el meu brau pit la pena que me’l fereix: el fill d’un poble esclau viu per ell, calla i mor. Tot és bonic i constant, tot és música i raó, i tot, com el diamant, abans que llum és carbó. Jo sé que el neci s’enterra amb gran luxe i amb gran plor, -i com no hi ha fruita en la terra com en la del cementiri. Callo, i entenc, i em prenc la pompa de l’arrimador: penjo d’un arbre maldit la meva intenció de doctor."

________________________


[1] Martí, José. Inclòs a “Poesía completa. José Martí”. Edició de Carlos Javier Morales. El libro de bolsillo Literatura Hispanoamericana - L 5322. Alianza Editorial. Madrid. 2001

dilluns, 10 d’agost de 2009

Una cita: Jean Paul Sartre


"El poeta en cada paraula pel sol efecte de l’actitud poètica, realitza les metàfores en les que somniava Picasso quan desitjava fer una caixa de fòsfors que fos tota ella un muricec sense deixar de ser una caixa de fòsfors.”[1]


[1] Sartre, Jean Paul. ¿Qué es la literatura? Ed. Àtica. Lisboa. 2006.

diumenge, 9 d’agost de 2009

Nagasaky, hora zero, fa 64 anys....


“Fa 16 hores, un avió nordamericà va llençar una bomba sobre Hiroshima i destruí la seva utilitat per a l’enemic (...). La força de la que extreu el seu poder el Sol s’ha deencadenat contra els que van portar la guerra a l’extrem orient.” El missatge radiofònic del aleshores president dels Estats Units Harry S. Truman, el 6 d’agost de 1945, va fer sospirar als americans, pel que suposa –el Japó es va rendir el 15 d’agost-: el final de la guerra en el pacífic, tot i que encara no se savía que aquell “poder essencial de l’univers” hauria costat més de 100.000 vies a Hiroshima, que costaría altres 100.000 tres díes més tard a Nagasaki el 9 d’agost.

Quan tot just es commemoren els 64 anys del bombardeig de Nagasaky, el silenci i el sonar de les campanes són sens dubte un record al moment, una mena de cadència harmoniosa que ens porta a pensar com el paradigma del conflicte ha esgotat les seves filies i necessita del suport inexcusable a les noves idees sorgides de la voluntat de pau permanent, sense escatimar-ne esforços. Serveixi aquest post per a honorar aquelles víctimes, com totes les víctimes de les guerres que en el món han castigat sempre als mateixos.

Tots apel.len a la justícia....


“Tots apel·len a la justícia, però només fins a cert punt, y no es refereixen a la justícia suprema en tota la seva integritat. Per exemple, sembla que la justícia consisteix en la igualtat, i així és, però no per a tots, sinó per als iguals; i la desigualtat sembla ser justa, i ho és en efecte, però no per a tots, sinó per als desiguals. Ara bé, es prescindeix de per a qui, i es jutja malament. La causa és que es jutja sobre un mateix i, en general, quasi tot el món és mal jutge sobre les coses pròpies.” [1]



[1] Aristòtil. Política (trad. Julián Marías y María Araujo). Centro de Estudios Constitucionales. Madrid. 1983. Citat a Kelsen, Hans. Una nueva ciencia política?. Katz Editores. Ekhard Arnold Ed. Madrid. 2006. Pag. 61

Benvingut Alain D. Solomont


El fet que l’ambaixada a Espanya (que també ho serà d’Andorra) dels Estats Units estigui vacant fins al mes d’octubre de 2009, tot i la ja anunciada nominació(*) del politòleg Alan D. Solomont[1] (al que cal felicitar), pendent de la ratificació del Senat nord-americà, fa que amb el qualificatiu del primer ministre espanyol com un bon home per part del primer mandatari dels USA, no doni a entendre més que la veritable consideració de l'autèntica posició espanyola en el context internacional a ulls americans, coneguda aquesta nominació dos mesos després de la feta del ambaixador per a Haití , posats per cas, o a un mes de la de Veneçuela; aquest país no es tracta d'un element estratègic de la política presidencial nord-americana centrada en unir esforços amb l’eix París, Berlín, Londres com a línia de contacte primordial amb la Unió Europea. Poc que sembla doncs que haver mantingut buida la nominació durant 10 mesos (no es produirà abans de primers del proper mes d’octubre) implica el que implica.

El nomenament, però, d’un politòleg, determina el perfil d’anàlisi de la "referència" espanyola per part de l’administració Obama-Biden, el que cal observar des d’una perspectiva distinta a com pot imaginar-se, avaluant-ne aspectes que puguin entorpir, per exemple, el desenvolupament de politiques actives al continent llatinoamericà, al nord d’Àfrica o al proper orient, tres àrees que són geoestratègicament significatives i en les que es proposa desenvolupar noves politiques, o al menys fer-ho des de perspectives diferenciades que no volen intervencions fora de joc i/o excèntriques.

Curiosament, però a banda del retard, els mitjans de comunicació no destaquen aquest perfil del nominat candidat a l’ambaixada nord-americana a Madrid, en destaquen el seu perfil empresarial i la seva filiació religiosa jueva, aspectes, per altra banda que no fan sinó per una banda refermar aquella primera instrucció acadèmica rebuda on en els USA, com succeeix també a França, la capacitat i la determinació fan que només siguin aquests qui accedeixin al alts càrrecs de les respectives administracions i fins i tot dels primers nivells empresarials, cosa que, evidentment, no succeeix a España, i per l’altra definir el nivell de relacions que pot dur el representant del govern dels Estats Units, al menys com a punt estratègic de contacte, lluny de les ambicions de determinades apostes, i molt més enllà de les pròpies que es puguin considerar, on no hauriem de deixar de banda l'observació crítica dels sistemes de salut europeus.


[1] Alan Solomont està Llicenciat en Ciències Polítiques i Estudis Urbans per la Tufts University com també en Ciències de la Salut per la Massachusetts Lowell Univesity. És President de la junta de “Directors of the Corporation for National and Community Service, per a la que va ser nomenat pel President Clinton l’any 2000, ratificat pel President Bush l’any 2007 i elegit de nou l’any 2009. Solomont ha dedicat part de la seva carrera professional a l’àmbit de la salut i l’establiment d’escenaris de la cura dels ancians. Es President de Solomont Bailis Ventures, que inverteix en les primeres etapes de l’atenció de la salut. És Co-Fundador de HouseWorks, una companya especialitzada en la cura a la llar que ajuda a persones de la tercera edat que continuen essent independents i dona suport a famílies que tenen al seu càrrec familiar ancians. També és fundador i Director General de Angel Healthcare Investors. Com a Senior Fellow and Visiting Instructor, Solomont ha dictat un curs de postgrau en Ciències Politiques sobre la presidència nordamericana a la Tufts University. Pariticipa en diferentes organitzacions sense ànim de lucre com: Boston Medical Center, Boston Private Bank & Trust Company, Angel Healthcare Investors, The New Israel Fund, Israel Policy Forum, the University of Lowell and the University of Massachusetts, Tufts University, John F. Kennedy Presidential Library Foundation, and the WGBH Educational Foundation. Ha presidit la Board of Combined Jewish Philanthropies of Greater Boston and Hebrew Senior life.

(*)THE WHITE HOUSE


Office of the Press Secretary
_______________________________________________________
FOR IMMEDIATE RELEASE August 6, 2009

President Obama Announces More Key Administration Posts

WASHINGTON, DC – Today, President Barack Obama announced his intent to nominate the following individuals for key administration posts:

  • David C. Gompert, Principal Deputy National Intelligence Director, Office of the Director of National Intelligence
  • William E. Kennard, Representative of the United States of America to the European Union, with the rank of Ambassador, Department of State
  • Alan D. Solomont, Ambassador to Spain and Andorra, Department of State
  • Robert J. Grey, Board Member, Legal Services Corporation
  • John G. Levi, Board Member, Legal Services Corporation
  • Martha L. Minow, Board Member, Legal Services Corporation
  • Julie A. Reiskin, Board Member, Legal Services Corporation
  • Gloria Valencia-Weber, Board Member, Legal Services Corporation

President Obama also announced that he will designate Ruth Y. Goldway, currently serving as a Commissioner on the Postal Regulatory Commission, as Chair of the Postal Regulatory Commission.

President Obama said, "I am grateful that such distinguished and capable individuals have chosen to serve in my administration at this crucial moment in our nation’s history. As we work to strengthen our nation at home and abroad, I am confident that they will be valuable additions to my administration and I look forward to working with them in the months and years ahead."

dissabte, 8 d’agost de 2009

Amb dedicatòria


Com seria possible descobrir en tota sort d’anàlisi, els ítems que haurien de definir el claveage social en els propòsits mítics? Probablement destruiríem la màgia del moment en destorbar-nos per aquestes nicieses com ens diria algú en la seva ignorància, cercant propòsits de rigor i saviesa en consonància amb el que ens descobria Plató; si més no, caldria esmerçar esforços en retrobar-nos en la necessària prospecció d’ideals per a observar amb candidesa com en són d’ inútils els esforços des de la perspectiva acadèmica per observar claus transcendents en tota gestió que es meriti. Fa ben poc descobria un document, una mena de classe magistral d’un estadista argentí fundador del justicialisme, que es plantejava la necessitat de l´’adequació científica sobre tota iniciativa, és a dir que en la gestió pública també s’escau el mètode científic, desmuntant doncs aquella fórmula cobejada per el que ell anomena amateurs, en definitiva els illetrats que planen sobre la classe política, els que per tota definició en diuen de la política art; formint-se els deia l’estadista en el document, formint-se...

dimarts, 4 d’agost de 2009

Quan el silenci s’esmuny...

"Cantor", obra original de Meritxell Munné.

Caminant entre matins

A resguard de les arbredes,

El silenci s’esmuny

Per entre els trepigs en cadència

Que la passejada porta.

Sembla com si la vila

Esdevingués temple,

Com si ningú s’atrevís

A dir una paraula

Més alta que l’altra,

Com si tothom hagués decidit

De tancar-se a pany i clau

I deixar que l’estiu

Passes com aquell carro

Vell i rònec que encara

Recorre els antics camins

De l’horta estant.

Mentre,

continuo caminant,

Entre matins

i a resguard

De les arbredes,

Quan el silenci s’esmuny.


© Albert Balada

04-07-2009