diumenge, 27 de setembre de 2009

Guia útil


El brou de tardor obre les olors que displicents ressegueixen els animalons com una guia útil pels racons inerts de la casa estant. Que deu de passar, em pregunto, pel cap de la meva gata mig siamesa mig no se sap ben bé què quan em mira amb ulls escrutadors mentre recorro ranquejant el passadís de casa?, què deu de pensar la gata “turtle” ben aposentada damunt la taula de planxar que acaba de fer seva com volent que deixem de fer aquesta feina tan poc prosaica i tant necessària a l’hora si volem anar ben polits?.

De cert que manta vegades deu de passar pel seu pensament -memòria n’han de tenir quan els gats són capaços de somniar-, com de temps perdem els humans en aquesta definició de raça que tant poc ens allunya dels instints primaris que encara regnen en la nostra genètica, només que distorsionats fins al punt de ser la única espècie de la terra que és capaç de ser autodestructiva amb els de la seva raça i amb el seu propi hàbitat.

Mentre, quan ja s’esgota el dia, la proposta de viure al compàs del sol i la lluna com fan elles, les meves gates, és afalagadora, descobrir com el teu cos viu millor adequat a aquests horaris, mentre el món gira ràpid, desconcertat i embogit perquè les bigues del sistema han cruixit i s’esquerden fruit dels tèrmits i la caducitat de tot plegat.

Fonts d'investigació social


Quan “La Vanguardia” de Barcelona va obrir la seva hemeroteca digital al públic va ser un fet transcendent, no tant per la possibilitat de la consulta d’aquest diari i les dades que podia aportar des de 1881, sinó pel valor que això significa per a la investigació social en particular, es tractava de reconèixer els trets de la història social, política i econòmica del país a partir del recorregut per les cròniques, els reportatges i els anuncis que 128 anys ens aportaven. Ara ho fa també el diari ABC de Madrid ( i Sevilla), tot resseguint aquella aposta que inicià el diari barceloní, oferint-nos una base documental que abasta un recorregut que inicia l’any 1903, és a dir, ens ofereix aquest rotatiu 106 anys de la història del país que, com el de La Vanguardia, és un autèntic regal el que ens fa el diari ABC. Si a això hi afegim la possibilitat que ens permet el diari El País de recercar en la seva base de dades fins a 1977 o El Mundo amb dades des de 1994 - els diaris El Periodico i Avui ens ofereixen hemeroteca des de 2006, molt més recents, tot i que l’ Avui es funda l’any 1977 i El Periodico l’any 1978-, ens trobem amb molta informació substantiva tot i l’escassa digitalització dels darrers dos diaris citats. Benvinguda sigui doncs aquesta iniciativa d’ ABC, com ho va ser en el seu moment la de La Vanguardia.

Trossets d'història


Resulta estrany com la vida et porta de vegades a descobrir persones que tenen tant que contar;com davant d’un cafè, al que manté calent aquella flama escassa de l’espelma, poden anar desgranant trossets de la història que després descobreixes compartida en part, d’aquella història que s’amaga darrera del gris dels temps en els que es perdé la memòria. No hi ha millor tribut a la vida, que contar-la i en això, como qui acaricia aquells trets en els que un dia algú descobrís que el temps passa inexorablement i com la realitat quotidiana esdevé mite, radica la bondat de la memòria del detall aparentment insignificant, aquella sensació que recorre la mà quan llisca por la pedra o l’alè mateix del fred i la soledat.

dissabte, 26 de setembre de 2009

Una cita: Ramon Pedros


“El pitjor mal de la nostra democràcia: la política ha segrestat a la societat civil.” [1]


[1] Pedros, Ramon*. “El peor mal de la democracia”. La Mañana 26-09-09 http://www.lamanyana.cat/web/html/recontra.html

*Llicenciat en Filosofia per la Universitat Pontifícia de Comillas i en Periodisme per l’Escola Oficial de la Església de Madrid. Ha estat professor d’Història de la Cultura, de Literatura i de Història dels Sistemes Filosòfics a la Facultat de Ciències de la Informació de la Complutense. Ex-cap de Cultura d’ ABC ,ex- corresponsal d’ ABC a Moscú i de TVE i EFE a la URSS, ex delegat general d’ EFE per a Estats Units iCanadá a Washington, i ex-delegat general d’EFE a Bruselas , ex-director de l’agència EFE , ex-cap del gabinet de premsa de presidència de la Generalitat de Catalunya, ex-director del Diari de Tarragona, i actual conseller Delegat i director de publicacións del diari La Mañana

divendres, 25 de setembre de 2009

Una cita: Barack H. Obama

El President dels USA, Barack H. Obama presidint la reunió del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 24 de setembre de 2009 (Font The White House. Fotografia original de Pete Souza)

"Una guerra nuclear no pot guanyar-se i mai hi hauríem de combatre. I no importa com de grans els obstacles puguin semblar, mai hem de deixar d’esmerçar els nostres esforços per reduir les armes de guerra. No hem d’aturar-nos mai ni hem de deixar de fer fins que vegem el dia en el que les armes nuclears hagin estat desterrades de la faç de la Terra."[1]


[1] Obama, Barack H. Fragment del discurs al Consell de Seguretat de les Nacions Unides del dijous, 24 de setembre de 2009 amb el títol "El dret internacional no és una promesa buida". Font The White House Briefing Room Blog.,Jessica Lee

dimecres, 23 de setembre de 2009

Eclecsis cíclica, sociologia i història, breus apunts.


La memòria acostuma a ser fràgil, més que no pas dèbil i la remembrança de qualsevol fet en la vida d’una persona es revesteix d’una aura eclèctica que de vegades desdibuixa la realitat mateixa fent de tot plegat un engany, tot i que no és així, la nostra mateix complexió cerebral acostuma a dibuixar el nostre passat en clau de present, vist des de la perspectiva de les nostres experiències, de la nostra formació, de la nostra cultura, de les nostres relacions i la perspectiva mateixa des de la que va ser observat o participat el fet de que es tracti.

Ara que s’acompleix el centenari de la formulació teòrica per part d’Albert Einstein de la Teoria de la Relativitat, no resultaria anecdòtic acudir a la recerca epistemològica d’aquella disquisició valorativa de la ciclicitat històrica, com una variable independent que permet de determinar accions i situacions en el marc del concepte històric econòmic, social i polític. En aquesta contextualització deia el professor Gamboa[1] del físic Xilè, en el reconeixement de la controvertida ciclicitat que “potser en aquesta sort de ciclicitat històrica, Einstein com Goethe, llençà el seu mocador y ara són els joves –potser només dos o tres d’ entre milers- els que hauran de tenir el coratge per a recollir-lo i enfrontar-se a l’herència més enllà del que va deixar un gegant”; evidentment Gamboa ho explicava des de la perspectiva en que s’estableix l’ estatus de la teoria de la relativitat i les possibles noves implicacions que hi podrien haver més enllà d’ ella.

La ciclicitat, doncs discutida en tants àmbits resulta de vegades recorrent en el context científic com un aforema intrínsecament conseqüent amb la realitat mateixa que es desenvolupa al voltant dels fets científics com també en la història i l’evolució i els seus contextos, en lo referit a la història del pensament i de les idees com de la història social mateixa. En aquest sentit resulta interessant de reconèixer el treball que, en l’àmbit de la semiologia , ens aporta Rosa Ana Álvarez[2] que amb una senzilla definició ens fa aclariment notori d’aquesta realitat científica en afirmar que la ciclicitat “no es refereix al transcórrer del temps, sempre successiu, sinó a la plasmació del mateix”, però encara abunda més en el tema i ens explica com aquest concepte significa com “és la repetició d’idèntics fets a través del temps, i poden estar protagonitzats per diferents personatges –la història que es repeteix per a distints membres de la societat- , o pels mateixos personatges –signe de lo absurd de l’existència humana-“, ens diu, tot aclarint que les “manipulacions que poden operar-se en els diversos temps, tant en la història, com en el discurs, permeten diferenciar el temps narratiu del dramàtic.

Segons Alberto Abuela[3], referint algunes notes i estudis de Nimio de Anquin en l’estudi de la poesia i la filosofia a Empedocles , “Aquesta ciclicitat, tan específicament arcaica, es mostra, segons el grec, en el devenir del món (kosmos), el que presenta una clara influència heraclitiana. Però, per una exigència del seu propi raonament, amb una evident influencia parmenidiana, va a sostenir l’eternitat i la immutabilitat del ser. I és en aquest sentit encertada la afirmació d’ Anquín quan afirma que la mostració del ser sobrevé per alguna de les seves perfeccions no per totes a la vegada. La seva presència davant d’ Empedocles fou per la eternitat i la ingeneració." El sociòleg italià Luciano Gallino[4], per la seva banda, ens introdueix al marc de les relacions entre la història i la sociologia al veure’s ambdues condicionades per la manera com es concep la història mateixa, o bé per una filosofia o teoria del sentit, de la direcció, del desenvolupament, o bé per la ciclicitat dels fets històrics, el que constitueix un fet històric en si mateix i en aquest sentit ens introdueix a la realitat dels canvis socials, del seu motiu i si aquest canvi es produeix realment[5], des d’una perspectiva sistèmica.

Podríem aventurar un conclusió altament precipitada, per raons de l’espai que es dedica a aquest article, però certament, de la mateixa manera com es reconeix la ciclicitat sedimentària en els processos estratigràfics, i encara que pugui representar aquesta una interpretació un cert holística, no seria possible establir que en els processos suposadament sedimentaris que conformen els fets històrics, pot produir-se aquella mateixa ciclicitat que la estratigrafia[6] i altres ciències i altres ciències vinculades amb la història natural reconeixen?



[1] Gamboa Rios , Jorge. Mas allá de la Relatividad de Einstein. Edic. Departamento de Fisica de la Universidad de Santiago de Chile. Campaña de Divulgación de la Ciencia y la Tecnología: ¿Cuáles fueron los aportes de Einstein en 100 años?. 2006

[2] Álvarez Menendez, Rosa Ana. Sistemas de signos no verbales en los esperpentos: análisis semiológico. Volum 43 de Problemata literariaEdition Reichenberger, Kassel. RFA. 1998. pag. 47 y 50.

[3] Abuela, Alberto. Empédocles, el último arcaico. Revista Symbolos. 2009.

[4] Gallino, Luciano. Diccionario de Sociologia. Siglo XXI, Madrid. 1995. Pg. 484

[5] Gallino, Luciano. La società: perché cambia, come funziona: un'introduzione sistemica alla sociologia, Paravia, Torino, 1980.

[6] Gil, Javier. ''Ciclicidad y Cicloestratigrafía: Aplicación al estudio de sucesiones de plataforma carbonatada en la Cordillera Ibérica''. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 100 (1-4): 77-94, (2005), España.

dimarts, 22 de setembre de 2009

De revolucions i revoltes....


En una entrevista que Nicolas Delalande[1] y François Jarrige[2] li fan a l’ historiador Eric Hobsbawm[3], publicada aquest dilluns per « la vie des idées », aquest ha posat de relleu, responent a la qüestió de qui son els rebels d’avui en dia, que «de temps en temps, apareixen noves formes d’acció. Per exemple -ens diu- que durant la Gran Depressió dels anys 30, a França com a Anglaterra i també a Amèrica, l’ocupació dels centres de treball, de les indústries fou notori, fou molt característic.. Avui, és el segrest dels empresaris i encara altres accions. No crec –diu-, que s’hagi de classificar les accions com a “primitives” o “no primitives”. És una recerca de nous modes d’acció eficaces. Jo -continua dient- he d’afegir que aquelles noves formes d’acció son llargament determinades per les circumstàncies.. Nosaltres -afegeix- tenim avui noves circumstàncies, que no existien en el passat, a saber que vivim dins d’una societat mediàtica. Aconseguir de donar a curt termini la màxima publicitat a una acció -conclou- i trobar una nova manera de fer-la, és una manera perfectament racional de manifestar el seu punt de vista. En l’espai que pot donar-se, per exemple, de prendre un patró com ostatge no té cap efecte real sobre la repartició del poder, però certament produeix un efecte de publicitat enorme, cridant l’atenció de l’opinió, en tant que sigui bona o dolenta la publicitat que se n’obtingui.. »


[1] Diplomat de l’IEP de Paris i agregat d’història és ATER al Collège de France. Prepara una tesi d’història social i política sobre el consentiment a l’ impost en la França dels segles XIX i XX.

[2] ATER a la Universitat de Maine, ha defensat en 2007 una tesi d’història titulada Les bris de machines et la genèse de la société industrielle (France, Angleterre, Belgique, 1780-1860).

[3] Nascut al 1917 a Alexandria, es cria a Viena i Berlín abans d’instal·lar-se a la Gran Bretanya als anys 30 del segle passat. És autor de nombroses obres que han marcat la disciplina històrica. Els seus llibres parlen sobre la revolta i dels bandits socials. A partir dels anys 70 ha publicat llibres de síntesi sobre la història europea i mundial a l’època contemporània ; amb la publicació l’any 1999 de l’ « L’Âge des extrêmes » la va fer conèixer al gran public, acaba de publicar a França el llibre « L’Empire, la Démocratie et le Terrorisme » (Bruxelles, André Versaille éditeur, 2009).

dissabte, 19 de setembre de 2009

En temps de pluges...


L’orador diví[1], Θεόφραστος (Théophrastre)[2], com se l’anomenava a aquell deixeble primer de Plató i després d’ Aristòtil, qui va ser successor en la direcció de l’Acadèmia, segons ens explica la poesia de Menàndre, en deixà dit que : “un home que dissimula es comporta de tal manera que aborda els seus enemics, els parla, els fa creure per la seva manera d’actuar que no els odia gens, els lloa en la seva presència, obertament, tanmateix que ells planteja secretes trampes, i s’afligeix amb ells si els arriba alguna desgràcia” , però ens adverteix que pot semblar perdonar els discursos que contra ell s’atiren, però la realitat mateixa és una altra tal que “el verí dels escurçons hauria de ser menys temut”. El grec ens planteja els valor de la dinàmica natural del essers humans en els processos de socialització, però també en la realitat mateixa dels processos de gestió psicològica de les relacions socials immediates i aquelles subsumides de l’acció de la seva concepció de la lògica[3] en la determinació de l’acció en l’àmbit de la polis. Un retrat de classe que dibuixa en el seu reconeixement del que anomena l’”aire precipitat”, quan ens descobreix les maneres d’un home precipitat, aquelles que evidencien “la direcció en un esdeveniment o un afer que està per sobre de les seves capacitats i del que no se’n sabria sortir honorablement, en quelcom que l’assemblea hauria de trobar normal”, seria com donar vi a algú que no el pot veure, ens digué. Però l’advertiment més interessant que ens fa l’obra del clàssic és justament contra l’estupidesa, la que considera “una malaltia de l’esperit” que acostuma a acompanyar, segons ens prevé “accions i discursos” i ens posa un senzill exemple per entendre-ho quan ens explica: “En temps de pluges incòmodes, quan tothom se’n plany, l’estúpid ens dirà: que l’aigua del cel és una cosa deliciosa”, vaja, un discurs a l’ús en els temps que corren.



[1] Théophaste (Erésos, Lesbos 372 ac – Atenes 288 ac)

[2] Théophaste . Les Caractéres.. (traducció del grec de Jean de la Bruyére). Firmin Didot frères, 1851. Edició digital de la Universitat de Míchigan. Pag. 463 i ss.

[3] Bochenski, I. La logique de Théphraste, Fribourg, Suisse, Librairie de l'Université, 1947.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Tot recordant De Gaulle


Diu Steffano Bartolini, en referència al lideratge del general Charles De Gaulle, que, aquest era: “conscient de ser un líder quin carisma es creixia en èpoques de crisi”. El general De Gaulle, en l’estudi de Bobbio, Mateuci y Pasquino[1] que inclou l’article de Bartolini, se’l considera “un mestre en l’art de crear, de tant en tant, a través de l’estil i dels temes de la seva política exterior, situacions de tensió, petites crisi que rejovenien les seves apel·lacions.”; en aquest sentit, en destaquen els politòlegs italians que: “la capacitat de capitalitzar l’atenció dels francesos li permetia (al general) refermar simbòlicament els seus valors revelant-se contra l’hegemonia de les superpotències”, però De Gaulle dimití al 1969, malgrat el seu carisma enderrocat per un referèndum de reforma del senat i de regionalització que no va aconseguir de portar a bon fi, de manera que aquella mena de bonapartisme que suposava el seu bagatge ideològic, com reconeix el mateix Bartolini, no va ser capaç de “liderar una crisi interna d’ impromptu exclusivament social”



[1] Bartolini, Stefanno. “Degaullismo” a Bobbio, Norberto, Mateucci, Nicola y Pasquino, Gianfranco. Diccionario de la Política. Ed. Siglo XXI. México DF. 2000. Pag. 438

diumenge, 13 de setembre de 2009

Testimonials declinacions...


Benjamin Franklin[1] ens advertia que “hem de ser curosos quan en un sol home es troben poders, encara que siguin limitats, per por a que tard o d’hora no mini i destrueixi els seus límits i es faci absolut” . Devorar pàgines i pàgines, és, com escoltar els murmuris de l’aigua quan pentina la platja: ara ve, ara se’n va, guiada per l’energia llunàtica que en governa l’ascens i descens de les marees. La ment necessita del saber, perquè aquest és sinònim de progrés i només en el saber, lluny de testimonials declinacions, es pot avançar, reprenent la història, enllà on els que la rellegeixen, els que la simplifiquen o els que en volen distorsionar les perspectives han deixat les seves arrels acompanyant pedres incòlumes que han sobreviscut al pas del temps i dels homes. La racionalitat acurada i la lectura permanent ens duen a les portes de la saviesa que mai estan tancades.


[1] Franklin, Benjamin. El libro del hombre de bien. Imp. Juan Oliveras. Barcelona. 1867. pag. 273

dissabte, 12 de setembre de 2009

Una cita: Lluís Llach


“Aprendre, és un ofici que mai no acaba” [1]


[1] Llach, Lluís*. Presentació de la cançó “Aprendre”, dins del concert Verges 2007.

* Lluís Llach (1948-) músic i cantautor català, nascut a Girona va pertànyer al grup dels "Setze Jutges"; es pot considerar un dels capdevanters de l'anomenada Nova Canço.

divendres, 11 de setembre de 2009

Notes de text II: ....quan es retrata el migdia del món


Mentre els mortals es recreen en himnes i fanfàrries, jo, en primera persona passejo pels camins de la meva vida recorreguda i em redescobreixo, com un lladre entrant en una gran estança on es guarden els tresors dels meus temps, deixats per a les generacions futures, senzilles vivències que només a mi mateix pertanyen i formen part d’aquelles essències irreductibles, invencibles en el valor que només per a mi tenen; mentre, sonen fanfàrries i s’envolen banderes que embolcallen silencis eterns, aquells que es transmuten segons els temps i les circumstàncies al redós dels vents i les galernes, aleshores, tot passejant, puc mirar aquells ulls erms i buits i em veig satisfet, recreat, en harmonia, lluny de misèries amb l’honor dels avis, dels meus avis, a quina memòria et deus, lluny de fidelitats estèrils que desdibuixen els mapes de les vides quotidianes arrabassant de vegades fins el privilegi de viure en llibertat. Com un lladre em retrobo amb el que era meu i en la meva realitat perdura, que només a mi em pertany aquesta vida viscuda, aquells camins recorreguts, aquells somnis amagats, aquells tresors incommensurables que entre les línies de vells escrits es descobreixen, realitats insondables, que t’enforteixen quan es retrata el migdia del món....

dijous, 10 de setembre de 2009

Intervenció meva a "Lleida migdia" de Ràdio Popular de LLeida

Sergi Tor, periodista de Ràdio Popular a Lleida, em convidava a reflexionar sobre la situació econòmica espanyola a rel de les dades que es feien públiques a primers de setembre, per a l’ocasió havia previst que m’acompanyés en la meva aplicació discursiva el Secretari General de les Comissions Obreres de Lleida, Josep M. Baiget, va ser un matí entretingut avaluant des de la perspectiva que m’és pròpia, la de la sociologia política, el transcurs de la història recent d’aquest país.



diumenge, 6 de setembre de 2009

Una cita: Abraham Israel Pereyra


“Amb tot no ha d’apercebre’s l’idiota que amb alimentar als professors de la llei visqui exempt d’aquest noble i diví exercici perquè es veu incapaç d’ ell, doncs ha de procurar segons les seves capacitats, meditar de la divina llei, considerant que sense principi no hi pot haver final, i que de lo poc es puja fins al molt.” [1]


[1]Pereyra, Abraham* . Hispanidad y judaismo en tiempos de Espinoza: estudio y edición anotada de La certeza del camino. Amsterdam, 1666. Universidad de Salamanca. Volumen 175 de Acta salmanticensia. Filosofía y Letras. 1987 Pag. 117


*Va nèixer a Madrid en data que no es coneix i tenia com a nom de convers el de Tomás Rodríguez Pereyra. Pròsper home negocis perseguit per la Inquisició espanyola, va aconseguir de fugir a Venècia i d'allà a Àmsterdam on va morir al 1699. Va escriure en castellà "La certeza del camino" y "Espejo de la vanidad del mundo". (Font Artigas M. del Carmen. Segunda antología Sefardí. Verbum editorial. Madrid. 2005)

Ànsia...


Malgirbat camina pel recorregut inert, entre arbrades, amenaçador, ales mig obertes, cames eixarrancades, com qui diu un ocellot disposat a aixecar el vol, només que no vola i el seu crit és ensordidor, per demanar pas entre congèneres i altres ansades que nien prop sobre el terreny erm que no deixa herbes per reparar-lo enllà on s’hi està. La seva ànsia menjadora fa que engoli tot el que troba al seu pas, la tremolor de la seva mirada anuncia el canvi de la guàrdia, mentre el Beefeater que els guarda recorre a pas lent els contorns empedrats del pentagonal recinte, mentre el clam augmenta, és l’hora del dinar i amb les seves ales obertes resulta una figura esfereïdora, ja no mengen carn humana, només despulles....

Notes de text II: -Però i la vida?-

Pandora, una de les llunes de saturn

- Però la vida, com és la vida?- Preguntava el jove deixeble al seu mestre mentre caminaven per les arbredes denses que els protegien de la solejada. -La vida, responia el mestre, no és, res és mentre nosaltres ens aboquem a malbaratar cada segon de la nostra existència en raons fútils, que res no ens aporten ni a nosaltres mateixos ni als altres amb els qui compartim aquest espai- La resposta no semblava donar un sentit al que la ment del jove albirava i de nou metres enllà li planteja de nou la mateixa qüestió –Però, i la vida?- La vida és saber i el saber el duu a l’hora l’estudi i l’experiència, també la contemplació, com el respecte i el sentiment d’estima als altres, perquè la vida, com tu te la planteges no deixa de ser un recorregut en solitari en el manteniment de l’harmonia universal, aquella que quan s’escapça allibera dolors als homes[1] que han de recórrer al valor de l’esperança com a reserva moral en el camí cap a la bondat que custodien els déus. El jove deixeble va mirar al mestre amb ulls d’agraïment, brillants i lluents, com qui acaba de trobar-se un tresor i des d'aleshores romangué en silenci, contemplatiu, gaudint de les flaires que com remors els arbres del camí deixaven caure al seu pas.....


[1] Comparán Rizo, Juan José. Raices griegas y latinas de la lengua española. Umbral S.A. editorial de CV, 2006. México. Pag. 193. El mite de Pandora.

dijous, 3 de setembre de 2009

Una cita: Eclesiastès


“Totes les coses són fatigoses més del que l’home és capaç d’expressar; mai es cansa l’ull de veure, ni l’oïda d’escoltar; Què és el que va ser? El mateix que serà; Què és el que ha estat fet? El mateix que es farà i res hi ha de nou sota el sol. Hi ha quelcom que ens permeti de dir: Vet aquí això és nou? Ja fou en els segles que ens han precedit. No hi ha memòria del que ens precedí, ni tampoc del que succeirà hi haurà memòria en els que seran després.”[1]


[1] La Bíblia. Versió dels textos Originals I Comentari Pels Monjos de Montserrat. Ed. Monestir de Montserrat. 1966. (original Universitat de Míchigan). Eclesiastès. Capítol I. Versicles 8,9,10 i 11.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Una cita: Benjamin Constant


“Els electors moderns (contemporanis) no conserven més que una semblança de sobirania[1]



[1] Constant, Benjamin. « De la liberté des anciens comparée à celle des modernes » (1819) a "De la liberté chez les Modernes", presentat per Marcel Gauchet. Ed.Hachette. Paris. 1980.