dijous, 31 de desembre de 2009

Una cita: Albert Einstein


“Sense cap vacil·lació respondré que hi ha un camí correcte i que nosaltres som capaços de trobar-lo”[1]



[1] Einstein, Albert. Mis ideas y opiniones. Antonio Bosch, Editor. 2000. Barcelona. Pg. 245, de l’article publicat l’any 1931 per Cambridge University Press, “James Clerk Maxwell: A commemoration volume”

Una cita: Alberto Barrera


"El dolor físic, és el gran regulador de les nostres passions i ambicions. La seva presència neutralitza d’immediat tot altre desig que no sigui la desaparició del dolor. Aquesta vida que recusem perquè se’ns apareix estreta, injusta, mediocre o absurda cobra de repent un valor inapreciable: l’acceptem en bloc, amb tot els seus defectes, ...”[1]


[1] Barrera Tyszka, Alberto*. La enfermedad (cita del Diario del escritor Julio Ramón Ribeyro) Ed. Anagrama. Barcelona. 2006. Cita que introduce el artículo de Susana Cuadrado “Para tí”. La Vanguardia. 31-12-09.

*(Caracas 1960) és poeta i narrador.

Una cita: Miquel Martí i Pol


A poc a poc, desfaig els rulls del vent. La font degota lenta i m'acompassa la mirada i la veu. Tot se'm revela nou, ....”[1]


[1] Martí i Pol, Miquel, fragment del poema “Ara que l’any s’acaba” dins de l’antologia poètica “Els bells camins” (1985-1985). Edicions 62. Barcelona. 2001.


dimecres, 30 de desembre de 2009

Arquetipus rituals i simbòlics


La nit s’amansa en el silenci ben d’hora, si hem de ser sincers, i les passes ja recollides fan multiplicar les teves en les rajoles mal adobades; és en aquesta quietud de la vesprada, quan tot sembla magnificar-se, mentre et recrees en el reconeixement dels sorolls i les veus, apamant el terreny, com aquell que mesura distàncies i recorreguts, en l’harmonia que et dona la soledat del carrer, lluentejant escasses les bombetes que els balcons amb nens tenen connectades, de vegades singulars i originals, de vegades....

Hi ha qui diu que els nostres no són sinó arquetips rituals, simbòlics, que s’ancoren en el subconscient col·lectiu i com es desenvolupen al llarg de generacions, despertant per generació espontània, un trànsit entre el passat i el futur que acaba sempre amb la referència a la relació materno-filial, com un vincle secular i transmissor de coneixement imperceptible d’aquell intangible que, però, dóna un valor intrínsec fins a les coses més mundanes i vulgars, entenent-ho com a res de vàlua mesurable en el context de l’ordre dels valors o en lo econòmic mateix.

En el llenguatge hem pogut objectivar els somnis, també les realitats, però molt probablement aquell coneixement transmès d’una manera oral que s’acumula en sessions de convivència de la que també, de vegades, han participat els avis, perquè són ells els que aporten, tanmateix, una autèntica experiència de vida, i on el "mitos" esdevé cultura, abraçat a la vida mateixa que ens transmet la memòria. És com descobrir que som posseïdors d’un secret etern i permanent que nosaltres mateixos tindrem en obligació de transmetre a les generacions futures, per a bé i per a mal.

És aquell itinerari on se’ns descriu la vida pas a pas, és on comences a percebre que la capacitat de discernir va estretament lligada a la viabilitat mateixa de la nostra seqüència vital i alhora transcendent, com el pes inexorable d’una paternitat llunyana i distant, propera alhora, comuna tanmateix, diversificada en els llenguatges, condemnant-nos d’alguna manera a ventilar les estances enclaustrades, per a recollir aire nou i fresc, aire que de nou ens abraci com ens permeti una nova perspectiva. El vincle, doncs, ens porta a la recerca de la racionalitat, inscrita en aquella mísera, primigènia i potser foc fonamentada transmissió, que al llarg dels anys acaba representant tot un veritable capital que es fa intransmissible, llevat no sigui en la funció hereditària que el propi mite alberga, és aleshores quan la missió continua, amplificada en aquell trànsit que es pretén del model d’evolució social...

dilluns, 28 de desembre de 2009

Una cita: Anna Ferrer


“Si hi ha problemes hi ha solucions i quan no hi ha solució hi són la providència i la compassió”[1]



[1] Ferrer, Anna*. Entrevista. La Vanguardia. 28-12-09

* (Gran Bretanya 1949) esposa del cooperant Vicenç Ferrer i actual president de la Fundació Vicenç Ferrer

dissabte, 26 de desembre de 2009

"Al·legats", Una cita: Sir Charles Spencer Chaplin


“Ho sento, jo no vull ser emperador, aquest no és el meu ofici. No vull manar ni conquerir ningú. Voldria ajudar tothom a ser possible: jueus..., gentils..., negres..., blancs...; tots nosaltres volem ajudar-nos els uns als altres, els essers humans som així, volem viure per a la felicitat de l’altre, no per a la seva desgracia, no volem odiar-nos o menystenir-nos els uns als altres. En aquest món hi ha lloc per a tothom, i la terra és rica i a tots pot alimentar. La vida pot ser lliure i bella, però hem perdut el rumb, la cobdícia ha enverinat l’ànima de l’home, ha dividit el món amb barricades d’odi, ens ha submergit en la desgràcia i el bany de sang; hem desenvolupat la velocitat, però ens tanquem en nosaltres mateixos; la maquinària que ens dóna l’abundància ens en deixa sense; els nostres coneixements ens han tornat cínics, la nostra intel·ligència durs i desconsiderats; pensem massa i sentim massa poc. Més que no pas maquinària, necessitem humanitat, més que intel·ligència, cortesia i bondat, sense aquestes qualitats la vida serà violenta i tot estarà perdut. L’avió i la ràdio ens han acostat entre nosaltres, la natura mateixa d’aquests invents clama per allò de bo que hi ha en l’home, clama per la fraternitat universal i la unió de les ànimes, i encara més, la meva veu arribarà a milions de persones en el món, milions de desafortunats homes, dones i nens, víctimes d’un sistema que porta l’home a torturar i empresonar innocents. Per aquells que no em poden escoltar, els dic: no desespereu, la desgràcia que ens afecta és només la mort de la cobdícia, el ressentiment dels homes que temen el progrés de la espècie humana, l’odi de l’home passarà i els dictadors moriran, el poder que li van arrabassar al poble tornarà al poble, i en tant que els homes donin la vida per ella, la llibertat no ha de morir. Soldats, no us sotmeteu a les bèsties, homes que us menyspreen i esclavitzen, que en res valoren les vostres vides, i us diuen que fer, que pensar, que sentir, us martiritzen, us tracten com a bestiar, inútil carn de canó, no us sotmeteu a aquests engendres, meitat homes, meitat màquines, amb mentalitat de màquines i cor de màquines; vosaltres no sou màquines, no sou bestiar, homes sou i en els vostres cors estimeu a la humanitat, no odieu ni viviu per a l’odi, el rebuig a tot el que és natural; soldats, no lluiteu per l’esclavatge, lluiteu per la llibertat; En els llibres sagrats està escrit: el regne de Déu està dins de l’home, no un únic home, no un grup d’homes, sinó tots els homes, i vosaltres els homes, vosaltres teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat, vosaltres, el poble, teniu el poder, de fer aquesta vida lliure i bonica, de fer d’aquesta vida una aventura meravellosa, aleshores en nom de la democràcia exercim aquest poder, a unir-nos tots ja, a lluitar per un nou món, un mon decent, que li doni a l’home l’oportunitat de treballar, que us doni a tots un futur i a totes les edats, seguretat, fou prometent aquestes coses que les bèsties van arribar al poder, però menteixen, no tenen cap intenció d’acomplir la seva promesa, mai no ho faran, els dictadors es fan lliures a ells mateixos però esclavitzen als seus pobles, lluitem nosaltres ara per acomplir la promesa, lluitem per a fer el món lliure, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, l’odi, la intolerància; lluitem per a que en el món regni la raó, en que la ciència i el progrés condueixin a la felicitat de tots els homes, Soldats, en nom de la democràcia, a unir-nos tots ja...”[1]


[1] Chaplin, Charles Spencer*1. El gran dictador*2. Al·legat final.

*1 (1899-1977) actor, director, escriptor, productor i compositor britànic.

*2 (1940) segona obra sonora de Chaplin, produïda per la nord-americana United Artist i finançada pel propi Chaplin.

Una cita: Umberto Eco


“El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d'acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà(...)És el paper de la religió el de proporcionar aquesta justificació. Les religions són sistemes de creences que permeten als éssers humans justificar la seva existència i reconciliar-se amb la mort.”[1]



[1] Eco, Humberto*. God isn't big enough for some people. The Daily Telegraph UK. 27-11-2005

divendres, 25 de desembre de 2009

Una cita: Salm CIV


“Vestit d’esplendor i majestat, t’embolcalles com un mantell de llum que s’estén pel cel com un tendal, fent la teva mansió sobre les aigües, els núvols com a carruatge per avançar les ales del vent, usant com a missatgers als oratges i de ministres als llamps....”[1]


[1] Salm CIV (fragment)

dimecres, 23 de desembre de 2009

Elogi de la senzillesa


Mentre s’escrivia el dia, t’anaves adonant que era com una mena d’epíleg misteriós, en el que les paraules van conformant la una història, senzilla, viscuda com tantes altres transcorren al teu voltant, i descobreixes com un instant pot contindre tota una vida, i en tota una vida es dona aquella intensitat cofoia de matisos que coloren els moments precisos... Deia Borges[1] que un es passa la vida parlant, mentre l’escriptura és ocasional, el diàleg és continu, fins i tot amb les pedres, de les que, diria jo, són testimonis muts de la nostra presència i transitar pels camins que hem triat, rodejats per tota una multitud invisible, un amfiteatre de persones futures....

Si bades un sol instant, pots descobrir les virtuts del silenci, però també el soroll indefinit i permanent que acostuma a acompanyar als humans, sorolls professionalitzats que esdevenen sinònims de virtuts necessàries, gens harmònics, feréstecs, agressius, que et conviden a valorar la pròpia individualitat, a tapar les orelles i deixar d’escoltar... És aleshores quan hom valora el silenci com un company de viatge que no gasta més valor que poder escoltar la teva pròpia consciència quan et permets de pensar en moments de felicitat, en descobrir-te aquells moments oblidats en la memòria que t’és grat de recordar....

Potser perquè com ens descobreix el poeta[2]: “Quan els jugadors hagin marxat, quan el temps els hagi consumit, certament no haurà cessat el ritus”... I és que tot és tant senzill, tontament arribem a creure en aquella complexitat que els estudiosos ens descriuen, però tot és tant i tant senzill que resulta fins i tot difícil de veure-ho així... i amb aquest pretext se’ns van complicant les coses o deixem que aquelles multituds que de tant en tant ens rodegen ens les compliquin, fins a descobrir que han passat els anys, instant a instant, i com el temps porta a l’oblit de les coses preuades si no fem un veritable exercici d’aturada i reflexió i aleshores, com qui compta les roses d’un pom, reprens els records que no són altra cosa que ensenyaments de vida, aquells matisos l’han anat colorejant fins a conformar l’expressió de tot plegat, i podríem prendre-li a Hugo[3] les paraules per a descriure en la bellesa que: “fins al més petit grà de sorra és un globus que rodola.... “ i aleshores entendríem la senzillesa que se’ns fa quotidiana a mesura que els anys passen, com per exemple d’estimar...


[1] Borges, Jorge Luís. En diálogo. Ed. Siglo XXI. México. 2005. Pag. 13

[2] Borges, Jorge Luís. Antologia. Ed. Siglo XXI. México. 2000. Ajedrez. Pag. 10

[3] Hugo, Victor. Dieu. Poema inacabat . 1891.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Una cita: Giuseppe Tomasi di Lampedusa


“No som cecs, (...), només som homes. Vivim en una realitat mòbil a la que tractem d’adaptar-nos com les algues es dobleguen sota l’ impuls del mar. (...) Podrem tal vegada preocupar-nos pels nostres fills, tal vegada també pels nostres nets, però no tenim obligacions més enllà del que puguem acariciar amb aquestes mans.”[1]



[1] Lampedusa, Giuseppe Tomasi di*. Il Gattopardo. Ed. Càtedra - Anaya. Madrid. 2003.Pag. 77

*(1896-1957) Aristócrata i escritor italiano.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Retalls


La seva ufanor la feia destacada d’ entre totes les plantes d'aquell jardí a molts peus d'alçada, fins a vint-i-cinc florades li vaig arribar a comptar durant l’estiu, una flor blanc, allargada, i fina que donava una certa flaira al seu entorn. El tinellet vell que la sostenia, quelcom més que d’adorn en el seu racó, perfeccionava l’estil d’aquell jardí fet mica en mica, on la verdor era la nota predominant, i les alfàbregues que no han pogut suportar el fred, perfumaven l’ambient que en les tardes d’estiu i tardor entrava a les estances, com invitant a ser usada en la cuina, olors de mediterrani... El solstici arriba i l’ hivern ens anuncia que el cicle arriba al seu final, que la terra vol descansar quan el sol s’alça per a regalar les gebrades des de la llunyania estant, pentinant la terra, com acaronant-la, tot esperant que en el proper equinocci es desperti. Llengoteres de fredor per entre els canyissos han gelat aquelles fulles vigorosament verdes que s’alçaven cofoies reverdint l’ombra en aquella tardor que semblava més un càntic espiritual a la primavera que el trànsit oportú, aquell que ens permet de contemplar les fulles assecar-se i colorejar els entorns..... En mig de tota l’ ermor glacissa desperten però els fills de les plantes, com anunciant que només dorm, en la calma de la terra el trànsit, fortes, sota la fràgil mirada d’aquelles que no han resistit la fredorada. Reculls les restes del naufragi tàntric en aquell reducte d’encís, on encara es respira pau, aquella pau del silenci i la remor de les fulles que encara queden. El Jardí resta en els murmuris de l’home que el visita, com un estrany paradís entre aquell regust pel plantar senzill i harmònic, entre cadires velles i aquella taula en la que el marbre ha envellit amb el pas dels anys, sostenint aquella jove olivera que malda per viure i reviure, per a fer-se arbre vell, com els d’antuvi i resseguir i fer ferma la terra. Ara les flors ja no hi son, alguna escadussera encara sura per entre les branques caigudes, demà tornarà a florir ufana, senyorejant l’estança, mentre, val la pena no badar paraula i deixar que la terra dormi plàcida, que no desperti fins que el sol la bany d’esplendor.....

diumenge, 20 de desembre de 2009

Una cita: Wallace Stevens


“Fa falta una ment d’hivern per a contemplar l’escarxa i les branques dels pins recoberts de neu i haver passat fred molt de temps per a mirar els ginebrons coberts de gebre els agrestes avets en la lluentor llunyana d’aquell sol de gener; i no pensar en cap misèria en el so del vent, en el so d’unes poques fulles, que és el so de la terra plena del mateix vent que està bufant en aquell mateix lloc desolat.”[1]


[1] Stevems. Wallace*. “El nino de neu”. Harmonium. Icaria poesia. Barcelona. 2002. Pag. 30

* (1879 – 1955). Advocat i Poeta nordamericà, adscrit, com T.S. Eliot, a la corrent modernista anglosaxona. El seu poema més conegut és potser "L'emperador dels gelats". L'any 1955 va obtenir el Premi Pulitzer de Literatura.

Una cita: Enric Juliana


“Crec que un pacte ritual amb la crueltat pot ser benèfic. Ho veig com un conjur. És un error voler envernissar-ho tot de bondat.[1]


[1] Juliana, Enric*. Eslovenia. La Vanguardia, 20-12-09


*(Badalona, 1957) Periodista y articulista. Ha treballat a TeleleXprés, Televisión Española, la revista El Mundo i a El País. L’any 1991 s'incorpora a La Vanguardia, corresponsal a Itàlia entre 1997 y 2000, actualment n’és delegat a Madrid . Entre els libres que ha publicat en destaca "La España de los pingüinos".

divendres, 18 de desembre de 2009

Retrats

Fotografia original de Montse Esteba, "Finestra a Hostalric"

S’esgota la setmana entre fredorades gèlides, on els glops de sol malden per deixar-se entreveure entre la glasseta metéo i diuen que les restes de Lorca no són on pensaven que eren, potser perquè ell forma ja part de l’aquella sensació d’humanitat que vela les paraules en la seqüència mateixa dels seus versos: “El dia se’n va poc a poc, la tarda penjada a l’espatlla, donant una llarga torera sobre el mar i les rieres. (...) quan les estrelles claven estocs a l’aigua grisa”.

S’esgota la setmana mentre d’Ali Salem Iselmu ressonen els versos, com aquells cants d’antic entre parets en silenci i nues, maliquejant entre els grans de sorra que emporta el vent : “Mira’m sempre i tracta d’entendre’m, veure el meu destí com el teu. Mai deixis d’observar-me, si ho fas, haurem desaparegut”.

S’esgota la setmana, en descobrir que el temps no és etern, és com una ombra fugissera per entre els pensaments; un ràpid transitar, com un sospir que s’enlaira i enfila l’infinit espai on dispersar-se, aleshores prens consciència que León Felipe també tenia raó: “Ni l’ infern... ni el foc i el dolor son eterns...només la Llum brilla sense treva, diamantina, infinita, misericordiosa, perdurable pels segles dels segles...”...

S'esgota la setmana tot aprenent de Vicente Hiudobro que “per a viure no necessitem tants horitzons".

dimarts, 15 de desembre de 2009

Enterrar Montesquieu


Ara estaran entretinguts ses senyories amb lo de les curses de braus, aquesta nimietat posa de manifest una cosa ben distinta al que pretenia: que els diputats i diputades no tenen llibertat de vot, és a dir que aquesta està coartada per la decisió que del sentit de vot pren el partit de torn i que el vot no és secret, de manera que si algú no fa el que li han dit queda en evidència. Al menys a la Iniciativa Legislativa Popular que respon a les sigles I.L.P, cal agrair-li el posar en evidència la perversió d’un principi fonamental en democràcia, que el vot ha de ser: lliure, igual, directe i secret, i pel que sembla en el Parlament de Catalunya, com també succeeix en el Congrés dels Diputats el vot dels representants dels ciutadans, no és lliure, potser si que igual, directe també -usen tecnologies que ho fan suposar-, però gairebé mai és secret. Montesquieu fa temps que va ser enterrat per la Democràcia i ara, els braus en la seva disputa: “curses sí, curses no*”, ens evidencien que l’hi ha estat posada una bona llosa en la seva tomba.


*Pel que sembla, els partits polítics al Parlament de Catalunya en aquest tema i només en aquest tema deixaran llibertat de vot i vot secret als seus diputats (12/2009)

Una cita: Benito Jerónimo Feijoo


“És la noblesa llavor de la virtut. Sembrada en el cos, fructifica en l’ànima. Qui comunica la sang, comunica els esperits. Fins i tot a llargues distàncies conserva el seu purpuri caudal la direcció que li donà la excelsa font d’ on es deriva. Del fervor, que la inflama, s’aixeca la flama, que la il·lustra. Serveix la glòria heretada d’estímul contra las pereses del cor. Presentada en la memòria; i posada en ella, és despertador de la voluntat. Ofereix-li aquell objecte al noble un original, de qui ha de treure en ell mateix la copia: un mirall, on vegi, no allò que és, sinó allò que deu ser: una escola mental, en la que els seus Progenitors són els seus Mestres. El que degenera d’ells, es constitueix estrany, respecte dels que mira com a seus. Es fa foraster, o hoste intrús en la seva pròpia casa. No li queda de la prosàpia altra cosa, que el cognom; i encara aquest ha de prendre nota que se li adapta com a un bastard.. Quan parlés dels seus il·lustres predecessors, no digui que descendeix d’ells, sinó que baixa o no només baixa, sinó que cau. La distància que hi ha entre l’heroisme i la vilesa, és l’espai que mesura amb la caiguda. La lletjor del vici duplica la seva deformitat en qui hauria d’apropiar-se com a hereditària la virtut. Quants ascendents gloriosos jacta, tants fiscals de la seva conducta a compte. Aquella glòria és la seva ignomínia. La mateixa que l’ enfosqueix, l’abat, perquè no li toca d’aquella llum sinó el fum. Es considera en l’arbre genealògic, que tant ostenta, com una branca marcida, a qui l’aire de la vanitat agita per a res més que fer soroll. En la filosofia ètica la noblesa, que no obra, no existeix. Els Escuts d’armes, que adornen les seves parets, ennobleixen l’edifici, i desdauren la persona. La memòria de triomfs passats, que obrí el cisell en la front de la casa, recorda a tots, que està morta en el cor del seu amo.”[1]


[1] Feijoo y Montenegro, Benito Jerónimo*. Cartas eruditas y curiosas (1742-1760), tomo segundo (1745). Texto tomado de la edición de Madrid 1773 (en la Imprenta Real de la Gazeta, a costa de la Real Compañía de Impresores y Libreros), tomo segundo (nueva impresión), páginas 44-55.

*(1676-1764) Fray Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro. Assagista y polígraf del segle XVIII. Estudià a Salamanca. Obtingué la càtedra de Teologia de la universitat d’Oviedo, on residí des de 1709 fins al final dels seus dies. Va Pertànyer a l’orde de Sant Benet de Nursia.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Oda al brou


El fred que esgota les tardorades estranyes convida a fer brous, mentre l’aire humiteja i les galtes enrogides noten aquelles primerenques neus que en les planes sanegen camps i galantegen les vinyes assedegades. El silenci s’esmuny per entre les parets de les cases que regalen escalfor a dojo, és quan les llums lluentegen per damunt dels caps, amb estridents coloraines que en tons blaus caldegen les ànimes sensibles, que gosen mirar enlaire, estels que es repeteixen, formes que no ens són noves, aleshores el brou ja va prenent forma en la lentitud del foc que fa canviar el color de les aigües que s’ ensenyoregen amb el fat que adoba el sabor que vindrà.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Aminetu Haidar


A ningú no se li escapa la vergonyant fugida del continent Africà per part d’Espanya, res a veure amb la declaració d’independència atorgada a una de les províncies, la que després seria Guinea Equatorial, cosa ben diferent al que succeïa amb la província de El Aaioun, que rebia el nom de la seva ciutat capital. Fugida vergonyant que aprofita el regne al·lauí per a fer una ocupació meditada, perversa i permesa per la comunitat internacional que considera al Marroc un aliat estratègic en el Magrib i en l’entrada nord africana a la Mediterrània.

Es evident que les autoritats espanyoles tampoc han mantingut en democràcia una actitud absolutament diàfana, jugant, sempre a dues bandes i sense una posició decidida en un o altre sentit, a banda de la difusa política que en matèria d’exteriors segueix en els darrers temps on els ensurts i una gestió més que discutible posen en entredit no tan sols al propi ministeri sinó tanmateix a la pròpia presidència del govern.

Un cop més en la no intervenció defugim responsabilitats, no hem resolt com pertocava en dret internacional públic la pèssima gestió dels governs de la transició espanyola de la dictadura a la democràcia en el 1976 en que abandona el territori creant un conflicte internacional que queda en mans del Comitè de descolonització de les nacions unides i que encara ara no ha estat resolt pels governs Espanyols en democràcia, caldria recordar la resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides de 2002 sobre el dominat Acord de Madrid.

Tobby Shelley escrivia el 2005[1], sota el títol “Shara Occidental: tot esperant la conflagració”[2], que “Quan els polítics fracassen, el poble pot fer – i fa- la seva pròpia història”; l’autor del llibre “Endgame in Western Shara” posa de manifest que s’ha tolerat el paper de potència ocupant per part del Marroc, aprofitant aquesta avantatja mentre Espanya mantenia un paper que ell defineix com a “pusil·lànime” i podríem destacar la cruesa de la definició que ens fa, en afirmar que “mentre els diplomàtics xipollejaven, els sahrauís dels campaments de refugiats lluitaven per mantenir el cap fora de l’aigua”, curiosa manera de definir-ho si tenim en compte la precària situació en la que viuen o podríem dir: malviuen aquesta gent, que només pot albirar dos sentiments hores d’ara: ira furiosa i desesperació profunda.

No és l’actitud de Haidar, és l’actitud d’Espanya la que queda en entredit, com fa temps que ha quedat en tot el que fa referència a la seva posició en el concert internacional, mentre intentem fer veure que som potencia negociadora en el procés entre Israel i Palestina, som incapaços de donar solució o contribuir-hi en un tema del que en som, si bé no responsables d’entrada, si hereus del que es va fer i es continua fent.


[1] Shelley Tobby. Papeles de Cuestiones Internacionales. Centro de Estudios por la paz. Icaria Editorial. Madrid. 2005. Pag. 69-76

[2] Shelley Tobby. Endgame in Western Shara. Zed books. London. 2004

Realitat vs Manipulació


Si el cens electoral en les darreres eleccions celebrades a Catalunya, el de les europees d’ enguany és de 5.370.606 ciutadans i ciutadanes majors d’edat i persones amb dret de vot, i la consulta sobre la independència ha tingut una participació de 155.000 persones, de les que cal excloure els menors de 18 anys i els immigrants, que en el alguns casos eren una part important del cens d’electors, el que ens podria fer estimar la participació final entre 120.000 i 125.000 persones, això només representa un 2,3% del cens electoral, el 2,8 % si donem per bona la dada que s’ha facilitat de 155.000, veiem doncs l’escassa o nul·la incidència electoral de la consulta efectuada.

Gregorio Samsa


Kafkiana la situació, la que avui, en la seva literalitat viu el meu país, el petit, com aquell que descrivia Brel dels seus països baixos, o el que tant bé va saber descriure Llach en la petitesa del trànsit solar, perquè com cita l’austríac avui ens podem despertar com Gregorio Samsa[1], el personatge de un dels seus contes i “després d’un somni intranquil, despertar un matí al llit, convertit (s) en un monstruós insecte”, clar que això va ser escrit fa tant i tant de temps, que sembla que res no hagi canviat en la ment dels homes que s’entesten una i altra vegada en decidir per tu que és el que millor et convé o el que millor convé al teu país, perquè com ell ens deia “hi ha venedors viatgers que es donen una vida de reis”, i és clar, això no fa sinó donar perspectives distintes, després de l’aclariment que tot i patir “indisposicions lleugeres cal posar davant de tot els negocis”, una cruel afirmació que després de 1915 es repeteix de nou, entestats com estem en discutir nicieses des de les taules dels negocis, sense pensar que la ciutadania anònima té cabòries que ningú no sap, hores d’ara identificar. Independentisme, federalisme, unionisme, socialisme, radicalitat, centralitat, liberalisme, nacionalisme, polaritat, són termes que han esdevingut buits, paraules que s’usen com un mocador de paper llençat a les escombraries, com qui diu. Hopenhayn[2], estudiant Kafka n’extreu la conclusió que “la estabilitat és una il·lusió divulgada per la propaganda i la única certesa que hi ha és el propi cos” I és aleshores quan ens adonem de la solució: “tornar el cos cap endins, desterritorialitzar-lo, posar-lo darrera les reixes de la repressió interioritzada”, perquè “sense llibertat de moviments, el cos comença a desplaçar-se en ell mateix”, i és aleshores quan la consciència i els valors esdevenen importants, perquè ja sabem que han desaparegut del discurs escènic, d’aquest “collage” de paraules a l’ús metòdic del màrqueting electoral, aleshores com per art de màgia, sota les rialles estèrils d’uns actors o la seriositat malsana dels altres membres de l’escena, apareix doncs, la mala consciència, vestida amb unes gales festívoles, inaugurant un espai nogensmenys que la “consciència de límits, una consciència límit i un límit per a la consciència”. Aprofito per a continuar dormint tot escoltant Brel, que em parla del mar del nord......



[1] Kafka, Frank. Die Verwandlung. La Metamorfosis. Ediciones de la banda oriental. Universidad de Texas. 1975

[2] Hopenhayn, Martin. Por qué Kafka?: poder, mala consciencia y literatura. Ed. Paidós. Barcelona. 1983.

Consulta sobre la Independència, el gran engany


Jugar amb els sentiments, és fer joc brut en política però també en qualsevol de les accions de la nostra vida; això és el que està passant a Catalunya amb aquesta “Consulta” sobre la independència que té lloc, el 13 de desembre de 2009 a 166 poblacions de les més de 900 que conformen el mapa municipal català, que representa a grosso modo poc menys del 5% de la població total catalana.

Evidentment no val la pena considerar ni tan sols la viabilitat de la qüestió sotmesa a consulta, ni la consulta mateixa, fruit d’una mena d’enquesta sense control previ de la mostra, però si que hi ha algunes qüestions que val la pena de valorar, entre altres coses, pel que considero ha estat una manca de respecte cap als suposats electors que puguin haver-hi participat.

  • En ella no hi ha un control efectiu sobre el cens a priori ni del vot a posterior
  • Els observadors internacionals no són tals observadors sinó convidats de moviments independentistes d’altres tants països
  • Permeten el vot dels menors de 18, menystenint la majoria d’edat establerta per la codificació civil catalana.
  • Permeten el vot dels immigrants sense tenir present si estan en situació legal o no en el país i sense tindre present que el seu vot en una consulta “legal” no podria ser tinguda en compte com tampoc la dels menors.

Imagino que aquells que defensen aquesta consulta, de bona fe, pensaran que el meu plantejament no deixa de ser un recurs al que ells acostumen anomenar “botiflerisme”, res de mes lluny, la veritat és que des de la meva perspectiva no deixa de ser una recurs a la consolidació de una determinada massa electoral que havia quedat malmesa en els darrers estudis d’opinió i poca cosa més, de manera que aquella bona fe que referia és només un aprofitament jo diria que il·legítim per les estructures d’algun partit que veu en aquesta “consulta” aquella emoció infantil que no deixa d’amagar els falsos interessos de recapitular sobre una massa electoral malmesa, però on el resultat és lluny de tot rigor demogràfic, democràtic i politològic.

dissabte, 12 de desembre de 2009

Una cita: Émile Durkheim

Tomba d'Émile Durkheim al cementiri de Montparnase de Paris, original d'Alèxia Pedrerol

“Si el cercar la paradoxa és propi d’un sofista, defugir-la, quan ens és imposada pels fets, és propi d’un esperit sense valentia o sense fe en la ciència”[1]



[1] Durkheim, Emile. Les régles de la méthode sociologique. Presses Universitaires de France. Paris. 1993. Ed. Morata. Madrid. 1997 Pag. 13

divendres, 11 de desembre de 2009

Enganys


Hi ha lloc per a la compassió?, hi ha lloc per a la tendre mirada sobre la placidesa? Compassió i placidesa amb la que es dilapiden, hores d’ara, els valors que hem anat conformant en l’herència individua creadora d’un complex social que s’endu la riada maldestre de l’especulació en les idees com en l’argent?. Aquell que és capaç de captivar-te amb una suposada complicitat, temptejant-te l’ intel·lecte, com qui escruta en el fons del pensament, pot esdevenir, nogensmenys que la caricatura de la perversió mateixa en la necessitat d’esborrar racons de la història que no convé airejar, o fins i tot dur-te lluny, en l’esperança del gaudi del silenci amb el que tancar a pany i clau tot el que no convé que sigui dit. Algú em referia fa ben poc que la figura més escaient en un referent actual seria la de definir el context vigent com, el que em deia, s’assembla a “una ciutat segrestada”, on l’adjectivació seria possible d’aplicar-la a nous subjectes, a nous sintagmes nominals, com ara país o nació, convertint la realitat mateixa en una mera quimera que només abasta els somnis compartimentats d’uns quants elegits que bramen a les portes de l’ infern, per a ser els primers en ser conduïts per la barcassa de l’ ades...... Sort en tenim que els racons de l’ànima sempre conserven aquella primigènia arrel que ens dóna la nostra pròpia essència i com una raó genètica, es desvetlla aquella en la seva transcendència, en la seva més íntima perspectiva, des de la que guaitar una partida com penjant d’un fil en l’univers de les coses perdudes, veient passar la vida com una cosa petita i minúscula als teus peus, mentre esgotes els senyals del missatge i descobreixes de nou, que l’engany també és un art, com la guitarra on els acords surten com rebregats per la màgia, d’ entre les cordes que vibren... Demà el dia serà fred, anuncien, amb aquesta boira que sembla haver-se instal·lat, senyorejant prats i carrers; mentre riurem feliços lluny de maldats perennes, abraçant les galtes grises que deixa penjar la broma, del cel de vidre que ens adorna la vida, aquell que, quan s’esmicola, ens mostra els colors i les olors que la llum ens recrea en la seva autenticitat, com possant música i moviment a tot plegat....

Una cita: Barack H. Obama

President Barack H. Obama looks at the Nobel Peace Prize medal at the Norwegian Nobel Institute in Oslo, Norway, Dec. 10, 2009. (Official White House Photo by Pete Souza)

“Adhering to this law of love has always been the core struggle of human nature. For we are fallible. We make mistakes, and fall victim to the temptations of pride, and power, and sometimes evil. Even those of us with the best of intentions will at times fail to right the wrongs before us.”[1]

(L'adhesió a aquesta llei de l'amor ha estat sempre el nucli essencial de la lluita en la naturalesa humana. Perquè som fal·libles. Cometem errors i som víctimes de les temptacions d'orgull i poder, i alguna vegada del mal. Fins i tot aquells de nosaltres, amb la millor de les intencions, de vegades fallem en la correcció dels errors que hem comès anteriorment.)



[1] Obama, Barack H. Remarks by the President at the Acceptance of the Nobel Peace Prize. Oslo City Hall. Oslo, Norway. December 10, 2009

Humanitat


“...L’amor destrueix el desig de fer mal a cap criatura i és la llavor d’altres virtuts. Una persona amb puresa de cor és estimada per tothom. La seva ànima és tan plena de bondat que l’odi no hi té cabuda. És aquesta humanitat el receptacle on tot és contingut. ...”[1]



[1] VV.AA. “Secrets de Nit”. Martí, Nuria. Adaptació del Jâtâka, relat de la tradició hindú. La història del cérvol de Kuru. Deriva Editorial. Barcelona. 1997. pag. 37

Aires enrarits


Al carrer es respira un aire enrarit, lluny, molt lluny de la visió “bonista” que tan al tres governs de la Generalitat, com al govern central es prodiga. La coerció feixista de legislar fins a la temperatura dels locals, com si l’energia fos gratuïta, o com algú deia la supressió de fins els “ous kinder”, el símbol de tota una generació, dóna a entendre, bromes a banda, que la rosa comença a pansir-se.

Si, ja ho se, jo vaig contribuir a un determinat model durant 22 anys*, és cert, no ho nego i a banda reivindico la meva tasca en la conformació d’una opinió social i un model de convivència d’Espanya i de Catalunya, això sí menystingut per la meva formació acadèmica, però, sincerament, no tinc res a veure a hores d’ara, no ja amb la suposada direcció ideològica, d’existir, com tampoc amb tant d’oportunista com deambula per les essències de la política o directament res a compartir amb la pitjor classe política governant de la història i en això podríem entrar a dilucidar fins a quin temps ho determinem.

M’avergonyeixen i molt, des de Barcelona a Madrid, també a Lleida i si a mi m’avergonyeixen a la resta dels ciutadans la seva manca de respecte, prepotència i manta vegades ineptitud poden acabar aconseguint, potser ho pretenen, que la gent arribi al convenciment que aquesta democràcia dirigista ja té referents anteriors, en el que alguns líders actuals van créixer i van començar a fer carrera....


* vaig trencar la meva relació amb el PSC el 19 de gener de 2009.

dijous, 10 de desembre de 2009

Una cita: Carlos Fuentes


"...I aleshores et tocaràs el ventre, i el teu cap de canes crespes, de rostre olivat, pegarà oscament sobre el vidre de la taula, i una altra vegada veuràs aquell reflex del teu germà beso malalt, mentre tots els sorolls fugin, tot rient-se’n, fora del teu cap i la suor de tota aquella gent et rodegi, la carn de tota aquella gent et sufoqui, et faci perdre el coneixement....." [1]


[1] Fuentes, Carlos*. La muerte de Artemio Cruz. Ed. Andrés Bello. Santiago de Chiler. 1993. Pag.22

*(Panamà 1928) Novel·lista Mexicà. Premi Nacional de Literatura de Mèxic 1984 i Premi Cervantes 1987

dimarts, 8 de desembre de 2009

Identitats col·lectives


La vida i la mort són instants fràgils en l’existència humana, esdevenen i es concreten amb una ductilitat insondables i es rodegen dels escenaris místics que les cultures i les civilitzacions convenen en cada moment de les respectives històries. El misteri que envolta un i altre fet esdevé mític en si mateix a partir de la recreació de l’existència quan aquesta esdevé com un relat novel•lat a ulls de la perspectiva de la interacció social en aquella en la que els essers humans configuren la seva identitat col•lectiva.

Una cita: Antonio Gala


“L’optimisme, en circumstàncies normals, acostuma a ser un producte de la mala informació; però en circumstàncies com les d’ara, és un símptoma de greu trastorn mental.” [1]


[1] Gala, Antonio*. Lo sostenible. El Mundo.07-12-09

* (1936) Escriptor espanyol. Llicenciat en Dret per la Universitat de Sevilla, Filosofia i lletres per la mateixa universitat i en Ciències Polítiques i Econòmiques per la Complutense de Madrid.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Una cita: Esteban Pérez-Delgado


“És la consciència la que es dona llei a ella mateixa. És el suprem i únic legislador. La obligació moral, no radica ni en mandat teònoms, ni en el poder de l’Estat, ni en la bondat de qualsevol objecte particular. Tots aquests punts de referència són heterònoms. Y la consciència té la seva obligatorietat vinculant en ella mateixa. Kant ens explica aquestes idees al referir-se a la llibertat. Un dels ingredients inseparables de la llei moral és la llibertat” [1]


[1]Pérez-Delgado, Esteban. "Moral de convicciones, moral de principios: una introducción a la ética desde las ciencias humanas".Ed. EDIBESA. 2000. Pag. 110

diumenge, 6 de desembre de 2009

Com qui diria


Som llogaters de les ombres que governen els passadissos de l’ànima, on s’incardina el passat i el present, definint el personatge que ens és donat de representar en el damer en la que el destí es permet de jugar amb nosaltres ara davant, ara darrera, ara al costat, ara escac i mat, i aleshores cau la fitxa com descontrolada, sense vida, deixada de la mà de qui la controla, buida, morta, rebotant rítmicament sobre el tauler, mentre la resta de les fitxes ho miren i emmudeixen, pensant que a elles no els hauria de passar mai, perquè la partida encara té joc, diuen entre dents, immòbils en el seu rectangle mil·limetrat, i resant a l’espera que el joc continuï, perquè el rei esdevingui protegit i protector i alhora es permeti de guanyar, davant d’un adversari, o dos o deu, que del terra quadriculat estant, se’n veuen molts d’adversaris, molts més dels que es veuen des dels ulls de qui guia la partida, mentre, en aquesta ignorància comença aquesta viatge de no retorn.... llogaters com som de les ombres, un dia i un altre, sabent que les essències ens banyen, com qui es banya entre bambú i aigües verges, com qui diria....

divendres, 4 de desembre de 2009

In Memòriam: Jordi Solé Tura

Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930- Barcelona 04 de desembre de 2009). Doctor en Dret Constitucional

De vegades els dies són tristos, o potser no tant si algú ha culminat la seva vida i passa d’aquesta manera a ser ja llegenda en el món de la política, on poca gent acostuma a passar a la història a no ser per la seva contribució al desprestigi, en aquests temps que corren. Ens ha deixat, una autèntica llegenda, el professor Jordi Solé Tura, a qui, ironies del destí, algú que no sap ni dir de viva veu una necrològica ara li atorga la Medalla de la Generalitat a títol pòstum, clar no hi va haver temps de donar-li en vida.

He llegit les paraules que Andreu Mayayo, professor de la UB, catedràtic d’història, que va ser alcalde de Montblanch, i crec que quan no es pot millorar alguna cosa és millor guardar silenci i destacar-ne la seva bondat, parlo del seu article memoratiu publicat a El Periódico, del que en destacaria dos paràgrafs especialment, aquells que diuen:

Nascut en el si d'una família republicana i represaliada pel franquisme, Jordi Solé Tura va forjar la seva llegenda amb un currículum acadèmic impressionant que li va permetre, després del servei militar, deixar enrere el seu ofici de forner i convertir-se en professor universitari, després d'examinar-se en un sol any de tot el batxillerat i d'acabar en tres anys la carrera de Dret amb el premi extraordinari de llicenciatura a la butxaca.”, on ens parla de les excel·lències acadèmiques indiscutibles, y:

“Pare de la Constitució de 1978 i de l'Estatut de 1979, ministre de Cultura (...), Solé Tura ha estat un polític de raça, més que un doctrinari ideòleg, una persona, com ell mateix es definia, profundament optimista i un punt de referència per a tota una generació, que el va admirar a les aules, que (alguns) el va seguir en la política i que (tots) li va agrair la seva lliçó magistral, la seva saviesa i el seu compromís, per fer realitat el lema universitari: Libertas perfundet omnia luce! (¡La llibertat ho il·lumina tot!). Des d'avui llueix una nova estrella al firmament.”

Coelus illi est, tu autem ocullos eges ut eum videres