diumenge, 28 de març de 2010

Una cita: Rocco Rochi


"...La veritat, una vegada nascuda, projecta la seva ombra en el passat , on es retroba en la forma de possibilitat, de virtualitat que esperava, per a realitzar-se, el miracle de la consciencia..."[1]



[1] Ronchi, Rocco*. La verdad en el espejo, los presocráticos y el alba de la filosofía. Ed. AKal. Madrid. 1996. pag. 18

*nat a Forlì (Itàlia) el 1957. Es graduà en filosofia a la Universitat de Bolònia, i es doctorà a la Universitat de Milà.

Entre les seves obres: Bataille, Blanchot, Levinas. Apasionado del conocimiento (Espiral, Milán 1985), La Filosofía de Bergson de la interpretación (Marletta, Génova 1990), La escritura de las verdades. Para una genealogía de la teoría (Jaca Book, Milán 1996); Hacia una ética de la escritura (EGEA, Milano 1996), La figuración de la comunicación invisible e indirecta (Christian Marinotti Editore, Milán 2001), La teoría crítica de la comunicación (Bruno Mondadori, Milano 2003).

dimarts, 23 de març de 2010

Balejar


Balejar els records, bons o dolents, com sanejar aquell terra, on la pedra vermella ressembla els antics terrers, és una bona feta, de tant en tant, quan devotament ens deixem portar per les planúries dels sentiments, de les emocions i hi descobrim com el temps ha passat d’una manera lenta, llençant els canyissos enlaire, de manera que el camí queda amagat i les bardisses ens ho confonen tot, aleshores si ens n’adona’m, és moment en el que la baleja faci la seva feina, i ens deixi l’espai lliure per a que el sol pugui lluir en tota la seva esplendor, en el miratge diàfan de la vida, d’aquell camí, vorejant que l’experiència va construint fins a arribar ves a saber on... La veritat és que no recordava ja el color d’aquella pedra terrissa i és bo de saber, com n’és el terra on hi repenges els peus, no creus?...

dissabte, 20 de març de 2010

Litúrgia matinal


Obria la bossa i amb aquella immisericòrde parsimònia deixava caure sobre aquell bol quadrat d’angles arrodonits, de blanc vingut a menys, aquelles cruixents que, picants, es presenten com una mena de pastes de té xineses que, acompanyades per la meitat d’una cervesa txeca de les que pots trobar en aquells supermercats econòmics, de barri, fa com una mena de vermut multicultural que diria algun snob, prestat a descriure modernitats. La casa agafa la flaire d’aquests pastes salades que colpegen el metacrilat amb la sonoritat de les formes acolorides i en funció del seu pes, deixant anar sons misteriosos en aquesta litúrgia matinal. El beuratge reposa en una copa ja d’antic, transparent, que deixa veure el color fosc de malta i aquella fortor que també flaira...; el matí manté el seu silenci, mentre els fulls, inexistents ja, dels diaris, venen i van, s’engrandeixen, s’amaguen, es recuperen, es subratllen o desapareixen entre el crepitar salat i el trànsit gola avall de les darreres gotes, com un tresor que cal apreciar segon a segon; el matí esgota el seu silenci, mentre contempla la primavera com planeja per ensenyorir-se dels núvols que avui han castigat el pati amb una foscor, diàfana però, mentre les escletxes deixen que llargaruts ramals de llum pentinin aquelles teulades d’uralita sobre les que baixen a reposar els ocells en trànsit, les cigonyes no, que avancen en el seu vol cap a les torres abandonades que es gronxen a l’atzar dels vents amb aquells seus nius enormes dibuixant en els paisatges urbans una mena de natura morta; el matí ja s’ha esgotat....

Aqcua alta


Hem esgotat els primers deu anys del segle y el món encara no té clar com salvar-se; aquest mausoleu de la cultura, de les anades i vingudes del poder, la natura, les passions, la vida i la mort com una Venècia on l’aqcua alta esdevé com un símbol, hores d’ara, com si d’una metàfora mateixa es tractés, en les essències humanes, encaramades en les notes silents dels vestigis marcats lenta i pausadament en els nostres valors.

Seria hora de prendre l’anotació de Goldoni[1] per bona : “Oh feliç destí, amic, que de joia has colgat la morada i el morador...” i aquest hauria de ser el lema que pengés de totes les cases, com un avís... La vida esdevé buida sense una mirada fràgil però a l’hora interessada sobre totes les coses, endevinant amb el passat que carrega sobre les nostres espatlles l’esdevenidor, lluny de veure’s amarat de fal·làcies i ximpleses, la re pública és altra cosa, mentre l’aqcua alta se’ns presenta amenaçadora i cruel... una mena de complicitat històrica del domini a l’element desconegut que esdevé secular i gloriòs, com una epopeia: fusió i dinamisme, tradició i modernitat....


[1] Goldoni, Carlo. La buona figliuola maritata: Drama giocoso per musica. Stamperia Reale della Gazeta, 1769. Universitat de Michigan. 2007. Pag. 8

dijous, 18 de març de 2010

Una cita: Baltasar Gracián


"Natura i art: matèria i obra, no hi ha bellesa sense ajuda, ni perfecció que no esdevingui bàrbara sense el realç de l’artifici: a allò de dolent socorre i a allò bo perfecciona. Deixi’ns comunament a la natura lo millor, acollim-nos a l’art. El millor natural és incult sense ella, i els manca la meitat a les perfeccions si els manca la cultura. Tot home se sap tosc sense artifici, i ha de menester de polir-se en tot ordre de la perfecció"[1]


[1] Gracian, Baltasar. Oráculo manual y arte de prudencia. Red-ediciones. 2007.Pag. 16. punt 12

dijous, 4 de març de 2010

Cohesió vs Creixement




El psicòleg social Erich Fromm[i] ens deia que: “l’evasió davant la por que produeix la llibertat es produeix a través d’un retorn que condueix al totalitarisme, el recurs a la destructivitat i l’adaptació a una conducta de conformitat automàtica”; els estudis sobre les noves relacions internacionals[ii] ens plantegen tot un seguit d’ítems en les relacions d’occident amb el món islàmic, i de fet és del tot interessant i fins útil, el fet que la ciència política plantegi l’ interès sobre aquestes qüestions que són, en definitiva, sobre les que ha girat l’acció política en el camp que il·luminava Samuel P. Huntington[iii] i que servia per dibuixar una mapa en aquelles relacions que encara perdura en determinats identitaris.

Resulta obvi en societats fruit de la interiorització de la cultura judeocristiana com es pot donar un sentiment majoritari que vegi en una possible “almenarització” social un greuge que desdibuixaria els “sky line” de les ciutats, i en part en tenen raó, però precisament aquells estudis ens permeten de conèixer la realitat subsistent en tot aquest procés de conformació de la societat pluralista[iv], principi que dista una mica del model multicultural; perquè tots els immigrants no són iguals; perquè l’immigrant de cultura teocràtica planteja raons distintes respecte de l’immigrant que accepta la separació entre la religió i la política.

De fet l’anàlisi teòrica serveix, doncs, per a enquadrar els problemes pràctics que comentaristes i analistes de tot tipus afronten, com qui diu, amb una inconscient lleugeresa de manera que no ens hem de deixar embadalir per allò que podria esser considerar políticament correcte, perquè estem parlant de la societat en definitiva i per tant de principis i valors, ara ja universalitzats i si en mirem les teoritzacions de Huntington podem veure, fins i tot en la discrepància mateixa, com les seves tesis, les del xoc de civilitzacions, poden fins i tot haver substituït a les de la lluita de classes i als conflictes nacionals com a motors de la història, malgrat la discutible unilateralitat excloent que planteja, tot oferint-nos tot un seguit d’anàlisis històriques i plantejaments que permeten interpretar la realitat encara vigent.

Sembla coherent d’entendre certament que les particularitats islamistes, com apunta el professor Mohamed Darif[v], tot i que ell referència la marroquina que és la que ha estat objecte del seu estudi, “tenen la seva rel en una raó ideològica, en torn a la interpretació de la religió islàmica” , però en el reconeixement que “l’expansió ideològica, ve facilitada por diversos factors de tipus polític o socioeconòmic”.

Wahhabisme, Salafisme, Mahdisme, La Germandat Musulmana, són corrents del fonamentalisme islàmic que els estudiosos han identificat i referit hores d’ara, d’acord amb principis diferencials que es donen entre elles, una mateixa conceptualització teòrica que en determina uns elements diferenciadors, que les fa reconèixer com a filles de la crisi política, econòmica, social i cultural del model occidental trasplantat al món àrabomusulmà a partir dels contextos descolonitzadors.

Hi ha, de fet, un entorn social contra el que rebel·lar-se? I si aquest existeix, és imperativament una amenaça per alguna part de l’entramat social? Aquesta és una realitat que caldrà posar sobre la taula, perquè parteix d’una premissa interioritzada absolutament per les societats de tot tipus en el darrer segle i mig: la teoria del conflicte social, tot i que per Max Weber[vi], “la consciencia humana –idees, creences, valors...- és un element tant important com la tecnologia i el conflicte social en la gestació del canvi social”.

Resulta imprescindible recórrer a Ralf Darhendorf[vii] en el sentit com ens plantejava l’entrellat del nucli central del que ell anomena la quadratura del cercle, és a dir: cóm compatibilitzar en les societats lliures la prosperitat econòmica amb la necessària cohesió social?, on al meu entendre resideix el quid de la qüestió, com ens planteja el sociòleg alemany, complementant l’epistemologia weberiana: “cohesió versus creixement”, en un moment com el present en el que les diferents fonts científiques ens plantegen la fallida del sistema i la necessitat d’una reformulació absoluta del mateix, de manera que el criteri de consciència es fa encara més present, actual i viable que mai.

El segle XX va veure en la caiguda del mur de Berlín i la reunificació germànica, un dels principals ítems simbòlics en la reconstrucció europea i mundial, es tancava així un procés que no només era producte de la guerra freda, es tancava un procés que naixia i enllaçava foscament, s’arrelava, amb les primeres dècades d’aquell segle de canvis: revolució russa, primera guerra mundial....

Fa ben poc, el segle XXI s’obria amb una catàstrofe simbòlica, uns atemptats amb format novat que tombava les torres del Word Trade Center de Nova York. La Ground Zero és avui, com aquella caiguda del mur, és una rèmora simbòlica que evidencia, que recontextualitza les dinàmiques en els escenaris mundials, uns escenaris on sempre les vides humanes, abans i ara, com aquelles pobres tropes de les edats mitjanes i antigues eren castigades, abatudes, esquarterades..., mentre els senyors, nobles i reis, ho miràvem des de les atalaies....


La memòria transcendeix els fets, i amb el pas dels anys, configura identitaris rellevants, evocatoris, catàrquics en molts casos, que posen de manifest com les debilitats i les passions esdevenen guies de la història i de les històries que la conformen; però potser no ens hem preguntat mai cóm seria del devenir dels països sense aquelles històries mínimes, sense les històries anònimes de tots i cadascun de nosaltres?.

Podria ser aquesta una definició hol·lística, però la referència a aquestes unitats socials és necessària si tenim en compte que se’ns gerencien les nostres vides en funció d’interessos diversos, distints i aliens als nostres, com si la humanitat sencera fos un actor mut que de tant en tant neix, gesticula, somriu, plora, gemega i... es mort, esdevenint anècdota que mai arriba a ser convertida en categoria.


Qui ens condemna a repetir la història una i una altra vegada? Probablement l’hostilitat permanent de una civilització que veu del conflicte com a proposta cíclica que castiga, sempre, sempre, sempre, al més dèbil, perquè com ens diu Harold Kerbo[viii] : ”la societat és un col·lectiu d’actors als que individualment s’emmotlla i afecten certes forces grupals a les que contribueixen aquest mateixos individus”, gratuïtament diria jo, i potser de nou Max Weber[ix] tenia raó quan ens sàviament ens deia:

”L’home no pot conduir-se a la vegada segons les exigències de la moral de la santedat i les exigències de la moral temporal. Oferir l’altra galta és manca de dignitat si no és santedat. Per altra banda, si bé és cert que Apol·lo i Mart, Venus i Minerva no estan condemnats a combatir-se, cada persona, individual o col·lectiva, no pot sacrificar a tots els déus.” .

Potser, com ell, ens hauríem de qüestionar sobre els principis de la dominació, de l’ús de la tecnologia com a instruments militars i molt en particular, sobre qui en detenta realment el control, qui ens colonialitzat, com i perquè, mentre la dialèctica del conflicte està servida, aquella que el mateix Weber ens va descriure, en un o altre format, quan fan de nou vàlides les seves paraules: “El que tenim davant de nosaltres no és l’albada de l’estiu, sinó una nit polar d’una duresa i una foscor gelades, siguin quins siguin els grups que ara triomfin.”

La ciclicitat de la història, potser, no sigui una paradoxa científica, perquè rellegint els nostres referents de civilització podem trobar la gran crisi econòmica que va viure la polis atenenca a principis del segle sisè abans de crist.

De fet abans que les relacions econòmiques esdevinguessin monetàries, ja hi havia tota una relació creditícia donada a partir de l’explotació irracional de la terra àtica en el marc d’un creixement demogràfic desmesurat; aquestes circumstàncies creaven un fenomen que afavoria la necessitat d’endeutament per part dels propietaris de les terres per a poder garantir la viabilitat de collites futures, però l’endeutament va arribar a ser un procés tant greu que fins i tot hi havia garanties personals, no com ara que es respon patrimonialment, eren situacions d’autèntic esclavatge entre homes lliures, el que afavoria, evidentment l’emigració per evitar aquesta situació final.

En aquest context es quan Solon, un dels set savis de Grècia, accedeix al Arcontat i a banda de les reformes constitucionals, planteja que les disposicions draconianes que s’exercien sobre els ciutadans atenencs havien de desaparèixer per a poder recuperar la dignitat, la propietat i alhora avançar cap a una nova societat, moment en el que s’estableix, tanmateix un nou dimensionament social en funció de les característiques censitàries que establien els nivells de ciutadania, però també els nivells d’intercanvi a partir d’una nova concepció ara ja monetària.

Resulta doncs evident que Solon, al que trobem descrit per Plutarc, Plató i Aristòtil[x] , va ser capaç de tenir la visió de ruptura amb el sistema preexistent alhora que la seva visió de futur i de cohesió social, en front de revoltes possibles va fer establir tot un seguit de reformes pactistes que definien aleshores un nou sistema de relacions socials i econòmiques que naixia.


[i] Fromm, Erich. El miedo a la libertad. Paidós. Barcelona. 1989.

[ii] Corral Salvador, Carlos Manuel; García Picazo, Paloma ; Kabunda Badi, Mbuyi . Los fundamentalismos religiosos, hoy, en las relaciones internacionales. Universidad Pontificia de Comillas. Madrid, 1994.

[iii] Huntington, Samuel P. El choque de civilizaciones: y la reconfiguración del orden mundial. Paidós, Barcelona. 1998.

[iv] Sartori, Giovanni. La sociedad multiétnica: Pluralismo, multiculturalismo y extranjeros. Taurus. Madrid. 2001.

[v] Darif, Mohamed. Marruecos Digital. 21-07-09.

http://www.marruecosdigital.net/xoops/modules/wfsection/article.php?articleid=242

[vi] Gilbert, Jorge. Introducción a la sociología. Lom Ediciones. Santiago de Chile. 1997. pag. 118.

[vii] Dahrendolf, Ralf. El recomienzo de la historia. De la caida del muro a la guerra de Irak. Katz Barpal Editores. Madrid. 2007.

[viii] Kerbo, Harold R. Estratificación social y desigualdad. McGraw Hill. Madrid. 1998. pg. 220

[ix] Weber, Max. El político y el científico. Alianza Editorial. Madrid. 2003. pag. 71 i 178

[x] Plató. Diálogos. Obra completa. Volumen VI: Filebo. Timeo. Critias. Editorial Gredos. Madrid. 2002.

Plutarc. Vidas paralelas. Obra completa. Volumen II: Solón & Publícola; Temístocles & Camilo; Pericles & Fabio Máximo. Editorial Gredos. Madrid. 1996

Aristòtil . Obras Completas. Política. Editorial Gredos. Madrid. 2005