dilluns, 23 d’abril de 2012

En un amagatall del cor...



En un amagatall del cor


Ansia el món;
Presència,
Saber-se viva,
En la maranya de pedra
Que desperta al dia
Embolcallada de records.
Sospir infinit quina mirada
Arriba,
Com un clam,
Tant alt,
Que amb el colpeix de les campanes
ensopega.

Ansia el món,
Com qui vol
Sentir els colors
De l’arc, prop del rostre
I pentinar-ne la cua,
Amb els dits,
Recreant el paradís.
Com el dia coneix la nit,
Li se la bondat
Feta bocins,
De vegades.

Ansia el món,
En un amagatall
Del cor,
On descobrir-hi mil misteris,
Mil tapissos
De seda i pedres,
On l’orient i l’occident hi ajunten
Amors i essències,
llegendes.

La se,
Com tu la saps,
D’orgull farcida
En la fosca
Que s’omple de lluna i estrelles,
En el dia
Que albira al sol
Majestuós que s’estrena.
Mentre,
Tot plegat gira el seu voltant,
Entre silencis
I paraules,
Entre clams
I roses.




Lleida, 9 d’octubre de 2007.
©Autor: Albert Balada, poema "En un amagatall del cor" dins de "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.

divendres, 20 d’abril de 2012

De vegades em pregunto...


De vegades em pregunto, quin és el valor i el sentit de les “coses”, d’allò que va conformant un cúmul de sentiments i experiències que habiten en la nostra existència com si fossin, potser, una pesada càrrega que arrossegues, però de la què, de cop i volta, hom sap pas perquè, esdevé d’una livianitat etèria.

Això sòl a passar  en aquell moment en el que prens consciència de la realitat mateixa de la present i de la passada, de lo anterior com d’allò que conforma el teu esdevenir més proper, i veus que ja no hi ha noms propis, veus com aquests es desdibuixem com l’aigua es desdibuixa quan una pedra comença a fer cercles al voltant d’ on ha caigut, és com descobreixes que el pensament el vas conformant a mesura que la vida transita al teu voltant, en cercles concèntrics, més grans els exteriors, més petits els propers, i com a mesura que s’amplien aquells cercles, aquells que eren petits esdevenen grans i els grans esdevenen immensos, per anar-se diluint, poc a poc, en silenci, mentre s’observen, i els veus apagar-se,  i barrejar-se amb el líquid element que és, de fet, com la vida mateixa i te n’adones que ella, la vida, una vida, no és res, si no hi una realitat que l’amara, que la converteix alhora en una part del tot, fent-la segurament insignificant en aquella dimensió que pot resultar petita sempre en comparació amb qualsevol altre espai i dimensió amb la que s’assimili; potser aleshores és quan t’arriba aquell moment, en el què, comences a prendre consciència de tu mateix, de la teva pròpia dimensió i del paper que has pogut jugar, o no, en el devenir del teu entorn; des d’una senzilla paraula a una mirada escadussera, des d’una veu a un somriure, des d’una abraçada a una expressió d’enuig; és quan tu mateix prens perspectiva i coneixement sobre el bé i sobre mal, com hi descobreixes amagada tota una ampla gama de grisos que es dóna entre l’un i l’altre, però també hi copses el color qui ha entre un moment i un altre, com abraçant-los.

La vida, no és cap refugi en el que mantenir-se aixoplugat i a salv de res ni de ningú, perquè tot passa, ho fa tant despresa que no ens deixa entretenir i depassa al moment mateix, a l’instant precís, tot mentre perdem la consciència temporal sempre, doncs res és passat ni futur, tot és present, encara que més enllà percebis com poques vegades has tendit a mirar endavant o a mirar endarrere, per a veure que et segueix, com per intuir el què et seguirà, clar que això de mirar endavant, seria com consultar els àugurs o els oracles i sempre comporta una part de màgia, que la nostra civilització va arraconar fa segles, perquè l’atzar que domina i controla els esdeveniments futurs, només són un seguit de variables que en el present ens són desconegudes, de manera que no ens queda altra que deixar fluir la vida en aquell camí que resseguim a peu o a cavall, però amb les mans suficientment lliures com per fruir dels cops de vent que les arbrades coven amagats darrera les fulles altives; fruir, sí, perquè res ens diu que mirar en una direcció ens indiqui el camí ferm, quan de vegades l’erm paratge ens és opac per ell mateix als nostres ulls, doncs el veiem distint de com és en veritat, potser perquè mai tenim present de mirar enrere, de reconèixer d’ on venim i qui som, és només aleshores, quan allò que ens era  impenetrable o tèrbol, pot esdevenir real, potser per a sorpresa nostra, en poder esbrinar aquella nova perspectiva, aquella nova visió què, distinta, es va conformant a partir, també, de nous matisos, d’una nova gama de  semblances que podien haver estar intuïdes o no, que podrien ser versemblants o no, però que esdevenen perfectament clares als nous ulls que les miren.

Clar que tot això només passa quan hom té un bon nombre de calaixos plens de papers escrits amb les traces que hem anat dibuixant, amb aquelles línies inconnexes, inconcluses i de vegades incomprensibles que hem anat definint, sense interès, sense constància, com qui diu i no diu, com si es tractés de missatges xifrats que algú altre hauria de desxifrar en un o altre moment, sense saber que seriem nosaltres mateixos els que l’hauríem, tard o d’hora de treure’n l’entrellat,  el sentit de tot plegat en un moment donat i no pas en cap altre; quan les hores passen tant ràpid que ets incapaç de retenir un temps que vola com enjogassat entre les pàgines humanes, al que empeny una dèria estranya i subtil que ens ha voleiat sempre, sense adonar-nos-en, escapant-se dels nostres dits, hàbilment, sense esclavatges mundans, lligat només pel devenir que no és altra que allò que ja està escrit, els dels dos moments que condensen allò que se’n diu la vida, allò que n’és la vida, sempre un moment present, d’un passat que no podem repetir, ni tampoc corregir, d’un esdevenidor que no podem més que definir lleugerament amb les nostres actituds, els nostres convenciments, les nostres realitats afegides, siguin volgudes o no ho siguin, però que ens van cisellant com l’escultor cisella la seva imatge, aquella creació que esdevé fruit de la pedra que es malmet i es rebutja, a tall petit i ferm, o a cop sever i precís o de manera improvisada i anàrquica, però que en defineix una obra més o menys bella, com una obra més o menys burda, com una obra més o menys precisa, més o menys enigmàtica, més o menys real, més o menys opaca, més o menys translúcida, més o menys simple, més o menys complexa, però sempre en funció d’una sola veritat,  segons com se n’hagi estat capaç de respectar l’element de treball, sabedor que no es pot malmetre tot, que cal aprofitar el que es pugi, perquè tot és vàlid i necessari, només ens en cal la perspectiva adequada per a descobrir-ho i aquest fet només ets tu, tu mateix, capaç de les majors proeses com de les més grans iniquitats, capaç de sostenir el món en una mà, com d’esbotzar-lo en mil bocins, perquè tu ets humà, un ser perfecte amarat de les més grans qualitats, però que tanmateix pots ser capaç de cobejar les pitjors metzines, dèbil com ets en la teva pròpia humanitat, incapaç de subsumir-te a les passions que t’embriaguen, a la cobdícia que afalaga els teus sentits, lliure com n’ets de triat i et deixes portar per la més vil de les nicieses: la manca de reconeixement a la teva pròpia ànima, a la teva pròpia consciència que sota el pes de qui no és humil, es perd en la seva condició humana, de la seva condició humana, aquella que ens fa ser uns essers dotats d’una especial significació com a sers pensants que som, generadors de pensament i tecnologia per a l’evolució de la espècie...            

         

Un Haiku

Un Haiku

Veig l’espelma,
Regalima la cera. 
La llum l’apaga... 




©Albert Balada
20-04-2012

Una cita: Simeón Ben Yodai


“No cregueu que l’home és només carn. Allò que realment fa a l’home és la seva ànima”[1]


[1] Ben Yodai, Simeón*. El Zohar. Revelacions del llibre de l’esplendor. Versió d’Ariel Bensión. Pròleg i selecció de Agustí López. Ed. JJ de Olañeta. Palma de Malorca. 2006. de  Pag. 44
* Nom pseudoepigràfic de Moisés de León que el va escriure entre el 1280 i el 1286.

dilluns, 16 d’abril de 2012

Una cita: Lluís Racionero

 “La meditació serveix per a mantenir a ratlla la rancúnia. Allò important és conserva l’alegria i fer feliços a tots aquells que trobes en el teu camí”[1]


[1] Racionero, Luís. Entrevista El País “entrevista con...” 13-04-2012

Una cita: Ovidi


“La gota d’aigua cava la pedra, l’anell es desgasta amb el seu us i la reixa de l’arada s’embota a força de solcar les gleves. El temps devorador ho destrueix tot, menys a mi, i la mort es declara vençuda per la tenacitat dels meus mals. Ulisses es cita com a exemple d’una paciència perdurable, doncs va vagar durant deu anys a través dels mars tempestuosos; però no sempre tingué que arrossegar els rigors del destí, i gaudí moltes vegades de plàcid repòs.”[1]


[1] Ovidi. Cartes del Ponto. Ed. Credos.  Madrid. 2007 Llibre IV. Epístola X

diumenge, 15 d’abril de 2012

Una cita: Arthur Schopenhauer


Una compassió sense límits cap a tots els esser vivents és la mostra més ferma i segura de la conducta moral. Això no exigeix cap casuística. Hom pot estar-ne segur que qui està ple d’ ella no ofendrà a ningú, no usurparà els drets de ningú, no farà mal a ningú; ans al contrari, serà indulgent amb cadascú, perdonarà a cadascú,  socorrerà a tots en la mesura de les seves forces, i totes les seves accions portaran el segell de la justícia i de l’amor als homes; Intenti de dir-se alguna vegada: “aquest home és virtuós, però no coneix la compassió” , o bé: “és un home injust i malvat, però és molt compassiu”, i aleshores saltarà a la vista la contradicció.[1]


[1] Schopenhauer, Arthu*. L’Amor, les dones i la mort”. EDAF. 1981. Madrid. Pag. 167

dissabte, 14 d’abril de 2012

Una cita: Simone de Beauvoir


“(...)Existim per a fer-nos feliços els uns als altres (...) Però la gent que no són feliços per a que existeixen? (...) Si coneixes gent desgraciada provarem de fer alguna cosa per ells (...)”[1]


[1] De Beauvoir, Simone*. Les belles imatges (les belles images).  Edicions 62.  Barcelona. 2008. Pag.24
*(París, 1908-1986) Pensadora i novelista francesa, representant del moviment existencialista

dijous, 12 d’abril de 2012

Una cita: Jünger Habermas


“La utopia de la societat del treball ja no té poder de convicció, i no només perquè les forces productives hagin perdut la seva innocència o perquè la abolició de la propietat privada dels mitjans de producció per si sola no desemboqui en l’autogestió obrera. Sobre tot, la utopia ha perdut ha perdut el seu punt de contacte amb la realitat: la força del treball abstracte, capaç de construir estructures i de transformar la societat”  [1]


[1] Habermas, Jünger. La crisi de l’Estat del Benestar i l’esgotament de les energies utòpiques dins de Ensayos políticos. 1984. Barcelona. Península 1988.  

dimarts, 10 d’abril de 2012

Una cita: Moshé ben Maimón.


“la convivència s'aconsegueix de dues maneres: una, eliminant la violència que els homes es fan mútuament, es a dir, que els homes no facin nomes el que els sembla just a ells o el que llur voluntat o poder els permet de fer, sinó el que es útil a tothom ; l'altra, procurant que els individus adquireixin costums convenients a la societat, per tal que la ciutat estigui en ordre”[1]


[1] Moshé ben Maimón*. Guía de los Perplejos (escrita en l'any 1190). Ed. Conaculta: México D.F., 2001
*Còrdova, 30 de març de 1135 — Al-Fusṭāṭ, Egipte, 13 de desembre de 1204. Nom amb què és conegut en la tradició europea el filòsof, metge i talmudista hebreu Mosĕ ben Maimon, anomenatRambam en el judaisme i Abū Imram Mūsà ibn Maymūn en la literatura àrab.

diumenge, 8 d’abril de 2012

Una cita: Salvador Allende


"....El pensament es vertaderament cristià quan el pensament interpreta el verb del Crist i no el de los mercaders del temple..."[1]


[1] Allende Gossens, Salvador. Universitat de Guadalaja a Mèxic. Desembre de 1972

Una cita: Alexis de Tocqueville


“El desenvolupament gradual de la igualtat, és un fet providencial. Te les característiques principals d’aital: és universal, és duradora, s’emancipa cada dia del poder humà: tots els fets, com tots els homes, han servit pels seu desenvolupament. Seria prudent de creure que un moviment social que ve de tant lluny pot esser sorprès per una generació? Es creu que la democràcia, després d’haver destruït el feudalisme i haver vençut a reis, retrocedirà davant de paisans i rics? Es detindrà ara, quan ha arribat a ser  tant forta, i tant dèbils els seus adversaris?...”[1]


[1] De Tocqueville, Alexis. “De la democràcia a Amèrica, amb examen de la democràcia als Estats Units i a Suïssa” Ed.José Trujillo hijo, Madrid. 1854. Versió digital de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Pag. 8

La desesperança fa camí amb l'arrogància


La desesperança fa camí amb l’arrogància, dues cares d’una mateixa moneda mentre la política ha deixat de ser present i la suposada economia dibuixa el paisatge i l’escenari sobre el que teatralitzar-ho tot. Quan l’Estat de la restauració democràtica es dibuixava ara fa ja 35 anys, ho va fer sense entendre’s a ell mateix, cercant-ne un manteniment de les estructures fermes, potents i burocratitzades de l’Estat Unitari i plantejant una fal·làcia, una certa recepta federalitzant que no era més que una clara i absurda improvisació, concessió feta per mor del silenci dels territoris ancorats a una corona també improvisada, com tantes altres vegades s’han donat en el quefer de les històries hispanes,  fins que el soroll de sabres va magnificar aquella improvisació. Ara la improvisació la magnifica de nou un altre soroll el dels escriptoris i la burocràcia, aquella que ja estava en crisi quan Max Weber la va estudiar, però que ha continuat alimentant-se i creant un monstre, un nou monstre en l’imaginari col·lectiu, distint al que els seus pares fundador van pensar, i no parlo només de la restauració democràtica espanyola, parlo tanmateix del que ha esdevingut amb l’Europa que van pensar  Monnet, Schuman i Gasperi. La crítica a la microeconomia del funcionament a crèdit és un argument maleït i que no s’empra en la construcció d’aquest Estat Social i Democràtic de Dret, on primen els interessos de classe, però no en les formes clàssiques dels termes, si més no a partir del que interessa en un moment donat, sempre pensant en clau electoral i mai en clau de país o de les generacions futures, per molt que es digui o s’aventuri. Però una cosa bona tenen les lectures de la prima de risc, això si, l’advertiment que cap dels països del sud ha volgut escoltar, la necessitat de dimensionar les seves estructures, engreixades i hiperdimensionades, especialment en el cas d’Espanya que feia créixer una nova estructura alimentant-ne la antiga que havia de ser limitada en temps i forma. Però ailàs qui creia en el projecte al que es dedicà un títol sencer de la Constitució? Mentrestant l’empobriment de la societat no genera altra cosa que la desesperança i alimenta gratuïtament o no el conflicte i l’arrogància manté les estructures d’un Estat que es resisteix a deixar de ser el que era per a ser el que hauria de ser, amb una mena d’artilugi de tall poc o gens democràtic com és Europa. La civilització s’arrossega pels camins del desori i unes constants veus autàrquiques que tampoc són capaces de deixar entreveure un panorama més plaent. Kostas Lurantos, aviat quedarà en l’oblit, serà un nom més d’un paisatge social o potser ni tant sols això, com Salvatore de Salvo i Antonia Azzolini, però perquè ha de ser així?  Perquè ha de ser aquest el retrat que ens llegà l’arrogància? La realitat hauria de ser ben bé una altra si som conscients que les estructures i les superestructures no tenen cap mena de sentit si no cerquen la felicitat dels ciutadans que les suporten, i en lloc d’això ens trobem en front d’una realitat que banalitza la vida i l’esperança, sota una pàtina mediàtica que en desdibuixa l’objectiu i la imatge mateixa, esdevenint imprecisa i incerta.