dimarts, 20 de novembre de 2012

Una cita: Eclesiastès



“Vana il·lusió, vana il·lusió! Tot és vana il·lusió! 3 Quin profit treu l'home de tant treballar en aquest món? 4 Uns neixen, altres moren, però la terra mai canvia. 5 Surt el sol, s'amaga el sol, i torna aviat al seu lloc per tornar a sortir. 6 Bufa el vent cap al sud, i gira després cap al nord. ¡Gira i gira el vent! ¡Gira i torna a girar! 7 Els rius corren al mar, però el mar mai s'omple; i tornen els rius al seu origen per recórrer el mateix camí. 8 No hi ha ningú capaç d'expressar quant s'avorreixen totes les coses; ningú veu ni sent prou com per quedar satisfet. 9 Res caldrà abans no hi hagi hagut; res farà que abans no s'hagi fet. Res hi ha nou en aquest món! 10 Mai faltarà qui digui: «Això sí que és una cosa nova!» Però tot això ja ha existit segles abans de nosaltres. 11 Les coses passades han caigut en l'oblit, i en l'oblit cauran les coses futures entre els que vinguin després.”[1]


[1] Eclesiastés 1, 1-11

dilluns, 19 de novembre de 2012

Una cita: Maur Esteva




“Em sembla que, de l’onze de setembre ençà, sorpresos, per no dir astorats, davant del què veiem, llegim i sentim, l’evangeli d’avui ens obre la nostra ment per apropiar-nos aquella benaurança del text de Mateu que diu: «benaurats els perseguits per causa de la justícia», però en els dies històrics que estem vivint, si llegim allò que el Papa Joan XXIII, en una afortunada frase, ens deia, fa cinquanta anys, que calia llegir els signes dels temps històrics, la podem traduir així: benaurats els perseguits per una causa justa.

Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa, fins i tot, si cal, essent perseguits ni que sigui patint persecució, més encara, amb persecució espiritual, dialèctica, perquè qui té la màgia de la paraula pot fer terrorisme espiritual. Si, en lloc de «perseguits a causa de la justícia», o «patir fam i set de justícia o de ser justos», llegim «per una causa justa», per una causa justa, he dit, no és pas forçar el text; em sembla que més aviat pot ser llum per als nostres passos i ajudar-nos a caminar endavant decidits i sense por.[1]



[1] P. Maur Esteva*.  Kerygma de Solius. Homilia predicada a Solius. 1 de novembre de 2012
*(1933) Estudià teologia i litúrgia a Roma; Abat resignat de Poblet i abat general emèrit de l’Orde Cistercenc


dilluns, 12 de novembre de 2012

Una cita: André Breton


Si nosaltres, no trobem prou paraules per a denigrar la baixesa del pensament  occidental, si  nosaltres  no  temem  d’entrar  en  conflicte amb  la  lògica, si nosaltres som incapaços de jurar que un acte realitzat en somnis té menys sentit que un acte efectuat en estat de vigília, si nosaltres considerem fins i tot possible donar fi al temps,  aquesta farsa sinistra,  aquest  tren  que es surt  constantment  de les seves vies,  aquesta boja pulsió,  aquest  inextricable  nus  de  bèsties  rebentants  i  rebentades,  com pot pretendre ’s que donem mostres d’amor, i fins i tot que siguem tolerants, respecte d’un sistema de conservació social, sigui el que sigui? Això és l’ únic extraviament delirant que no podem acceptar.[1]


[1] André Breton. Segon Manifest Surrealista. 1930.  

diumenge, 4 de novembre de 2012

L'Oceà








La fotografia l'he manllevada del mur de Facebook de Josep Ibarz, la foto convida, i tant què si, a relatar i a escriure, veurem com s'han portat les muses en aquest diumenge de tardor per poder acompanyar aquest retrat del "mare nostrum" romà, l'"Okeano" grec, hereu del mar de Tetis...
 





L’Oceà

De vegades, cal viure en solitud,
L’immensitat marina...

De vegades, al bell mig, veler
Se n’amanseixen les onades...
Subtil i tallant proa
Com amarada de vent.

De vegades, acomboiant, sobre l’argent feréstec
la placidesa calma sobre la mar,
amor,
oceà...


Albert Balada ©
Lleida, 04 de Novembre de 2012

dissabte, 3 de novembre de 2012

Una cita: Marco Anneo Lucano



“...les aigües oferiran testimonis i els oferiran les terres, també els oferirà la illa des del cim de les seves roques, i ambdues parts ens contemplaran des de les ribes oposades. Jo no se, oh Fortuna, quin magnífic i memorable exemple prepares amb els nostres destins, quants models de fidelitat i de respecte ...”[1]   


[1] Lucano, Marco Anneo*. Farsalia. CSIC. Madrid. 1974. Pag. 26 llibre IV
(39-65) poeta romà, net de Marco Anneo Sèneca i  nebot de Luci Anneo Sèneca nat la capital de la Bètica i mort a Roma.

Una cita: Plató



La fotografia és original de Sònia Pereda

“Em conduiria d’una manera singular i estranya, atenencs, si després d’haver guardat fidelment tots els llocs a que m’han destinat els nostres generals a Potidea, a Anfipolis i a Delio i d’haver esposat la meva vida tantes vegades, ara que el déu m’ha ordenat, perquè així ho crec, passar els meus dies en l’estudi de la filosofia, estudiant-me a mi mateix i estudiant als demés , abandonés aquest lloc per por a la mort o a qualsevol altre perill. Veritablement aquesta seria una deserció criminal, i em faria creditor a que se’m cités davant d’aquest tribunal como un impiu, que no creu en els déus, que desobeeix a l’oracle, que tem la mort i que es creu savi, i que no ho és. Perquè témer la mort, atenencs, no és altra cosa que creure’s savi sense ser-ho, i creure conèixer allò que no es sap, en efecte, ningú coneix la mort, ni sap si és el més gran dels bens per a l’home. Hom però, se la tem, com si es sabés amb certesa que és el més gran de tots els mals. Vet aquí!, no és una ignorància vergonyant creure conèixer una cosa que no es coneix?”[1]


[1] Plató, Obres completes, Apologia de Sòcrates. edició de Patrici de Azcàrate, tom 1, Madrid 1871. pag. 67-68

Obre la tardor...



La fotografia "Talarn" és original de Llorens Melgosa Alonso

Obre la tardor...

Obre la tardor amplàries denses, de boscatges que reblen el verd que van vestir.
S’intueix la calma de les flaires humides, de les fulles seques que han cobert
Els terres feréstecs dels colors de la vida que  s’atura.
Mentre, el passeig esdevé poesia i la paraula s’esmuny com regalims de presències,
embolcallant-ne els paratges infinits que en dibuixa el teu món.
La mirada cerca en l’ indret aquell glop d’aire pur pentinant-ne les galtes,
Acaronant els cels ennuvolats que s’enfilen de novembre sobre les arbrades.
Poc que passen els dies lentament despertant sensacions estranyes i ocultes,
I quan ho fan et deixen recrear-te en el record d’aquell instant etern, precari,
Que et deix acaronar el que va ser, per gaudir-ne del que és, moment precís,
Volander, eteri i etern alhora, en el camí llambordat que transcorres, ombrívol,
Íntim, com una pregària que s’obre a la llum que s’albira, invitant-te a avançar.
Via fora les males astrugàncies, en un rumb sense retorn
Que et duu més enllà dels somnis, molt més enllà,
Quan la terra entra en calma, com tu mateix, cobejant l’esperit de la vida....  


© Albert Balada

03-10-2012


 
 

  

Com seria...


Com seria la rosada sense l’alzinar veí, sense la calma que guareix de vent i pluja a redós de l’ àbsida malmesa reverdint en el temps la pedra que l’home va conrear? 

Com seria el silenci en el seu trànsit per les angostes restes, quan aquest esdevé sonoritat pètria que regalima per les estances? 

Com seria tot plegat si el pas de l’ànima maldestra hagués permès de conrear nous signes en els itineraris vitals? Potser el món seria el mateix o ben bé un altre o ves a saber si, què...


Albert Balada © 02-10-2012