dijous, 30 de maig de 2013

La vida et dóna algunes sorpreses...


La vida et dóna algunes sorpreses, ja m’hi vaig acostumant, però qui m’ho havia de dir que en un d’aquells recessos previs a l’entrar a l’aula, una alumna em demanés permís per regalar-me un llibre que havia publicat al 2008; ja em direu demanar-me permís...! Jo feia poc que havia perdut a la meva “cendreta” una mig siamesa que ens havia acompanyat durant gairebé 12 anys.

Era lògica la seva petició, no tothom entén la íntima relació que s’estableix amb un gat, entenent els seus signes, el seu llenguatge, el seu misteri però imagino que va saber interpretar la meva tristesa, i si més no, que acceptaria el regal, i és clar que sí!, de manera unes classes més enllà, no gaires, em va obsequiar amb el llibre, que és en realitat una declaració d’amor als gats, on la seva reflexió final, no me’n puc estar de copiar-la aquí, com un homenatge a ella, la meva alumna, la Maria José Cortina, però també a la meva gata, que és en el seu Orient etern, i que tanta estima ens va donar i a la que tant vaig plorar; diu l’autora:

“ Aquest món enigmàtic i fascinant dels gats, estimar-los, observar-los, acaronar-los, fa que em senti profundament unida al misteri de la vida, a aquella vida que emergeix amb força de les entranyes de la terra, i que ens regala la meravellosa riquesa d’una natura a la que mols mirem amb passió i respecte, convidant-nos a compartir la nostra vida amb esser d’altra espècia i a gaudir de l’immens plaer que dóna el descobrir els diferents llenguatges de l’amor”[1]     


© Albert Balada
28-05-2013




[1] Cortina, Maria José. “La gata bajo la luna”. Ed. El Clavell. Premià de Mar. 2008

La Cendreta (acs)









diumenge, 26 de maig de 2013

Somnio i veig...



Somnio i veig

Somnio i veig
Els carrers humits,
De la serena albada.
Amb la llum que lluenteja
I pentina paraules d’amor
Del despertar del sol
Tebi que, al ponent,
Vesteix els camps de verd,
Galantejant al cel blau.
Terra acaronada pel cers,
Escampada de núvols juganers
Del maig estant...

Somnio i veig
L’ombra del turó què va ser,
Enlairada més enllà dels pensaments,
Voleiant taulades, Esperança desfeta,
pluja fina abraçada als cors de la gent...

Somnio i veig
Els colors de les ànimes
De la plana estant,
Clams d’aigua i terra sedegada,
Llambordes escasses i sorolls
De vell, passos resseguits
Despertant, forasters
Que es gronxen dalt les alabastres...

Somnio i veig
El migdia...



© Albert Balada
26-05-2013





 



Diuen que el millor mestre és el temps...



Diuen que el millor mestre és el temps mateix, aquell que sense necessitat que li facis cap pregunta, t’anirà donant les oportunes respostes mentre la vida passa. Potser per això el fatalisme estoic es definia com una inexorabilitat impertorbable, que governava el coneixement i la raó, des de la natura mateixa de l’ànima humana, i potser també, no hi ha, com no hi havia per ells, altre postura, altre matís que la concepció harmònica de la vida en consonància amb la virtut mateixa...  

© Albert Balada
26-05-2013


Només podem...

`

Només podem aprendre del que ha passat, pels amics, els aliments i la família, per totes aquestes coses cal donar gràcies a Déu, sense turmentar-se i aixecant la vista al sol lluent que ens acompanya o la pluja que ens pentina el rostre...

© Albert Balada

26-05-2013

No diguis...



No diguis el que sents, reserva els teus sentiments per al diàleg amb tu mateix, en el silenci de la nit, apaivagant totes les teves ànsies, fins i tot els anhels més efímers, deixant que els pensament passegin per la teva ment, com un somni pentinant les finestres de la vida. No diguis el que sents, reserva els teus sentiments, com un bé preuat amagat com una penyora es guarda en capsa de cabdals, perquè els sentiments vesteixen l’ànima i aquesta només a l’univers pertany, a tu i a Déu pertany...

© Albert Balada

26-05-2013

dissabte, 25 de maig de 2013

El paradís era mort...



Fragment de fresc antic[1]

El paradís era mort: rellotge sense corda.
Lleons lànguids dormien al costat dels corders,
Tigres i gaseles feien cops de cap entre les flors
L’ unicorn semblava fet de tamís filats
Els cavalls de goma, els braus de peresa,
Els gossos havien deixat de bordar
I sota l’ espessa ombra dormia com una pedra
Un mono lleig –Adam? –.
Fart d’aquest món immòbil,
El Pare mateix llanguia somniant altre ser.
En el seu avorriment feu una criatura esmaltada
De flors, de maduixes, de pomes,
Estrambòtica,
Ardent,
Torbadora,
Amb urpes de pètals a les mans i als peus,
Amb tendre i fresc olor a peix.
Els lleons han deixat de badallar,
Les feres les han circumcidat totes d’una vegada,
Els centaures s’han acostat al galop per a mirar-la
I una bandada d’àngels han baixat a tota pressa
Per alabar-la en les seves cançons de plata.
Tova, nua, sense vergonya,
Eva somreia a tots dolçament,
I el cor del paradís començava per fi a bategar.










[1] Voiculescu, Vasile*. Antologia de la poesia romanesa. Verbum Editorial, Madrid. 2004. ISBN 9788479622923. Pag. 35

*(1884-1963) metge rural, un dels principals traductors de la poesia russa al romanès. Fa seu un univers pagès, redescobrint la cultura popular, les creences i tradicions, valors i virtuts oblidades. Escriví molt i publicà poc. 

Del pa vostre i la sal de cada dia...




Del pa vostre i la sal de cada dia[1]

Del pa vostre i la sal de cada dia,
He menjat, i la meva set he saciat amb la vostra
Aigua, amb el vostre vi. Us he vist morir
I he dut també la vostra existència.
Hi hagué quelcom, els meus benvolguts amics d’ultramar
Que jo no compartís
De l’oci o el treball, algun dolor
O alegria que jo no conegués?
Ara conto, per a diversió
Dels ben esguardats, les vostres vides
Com a cosa de broma. Vosaltres sí que sabeu
El que la broma significa.   




[1] Kipling, Rudyard. El himno de McAndrew: y otros poemas : antología poética. Editorial Renacimiento, 2006. ISBN 84-8472-233-6. Pag 25. Traducción José Manuel Benítez Ariza. D’aquest poema al català: Albert Balada.

Ni tu, ni jo, ni ningú pot colpejar tan fort com la vida...




“Deixa’m dir-te una cosa que tu ja saps: El món no és un sol brillant i l’arc de Sant Martí. És un lloc malvat i pervers... i no importa que tan rude siguis, et colpejarà fins que caiguis de genolls i et quedis així per sempre, si tu ho permets. Ni tu, ni jo, ni ningú, pot colpejar tan fort com la vida. Però no es tracta de colpegis dur, es tracta què tan dur puguin pegar-te mentre segueixes cap endavant... es tracta de tant com puguis suportar i encara així continuar cap endavant. Així és com s’aconsegueixen les victòries. Així doncs, si saps el que vals, surt i aconsegueix el que et mereixes, però has d’estar disposat a rebre els cops, a no assenyalar a ningú tot dient: no vaig ser el que volia ser per culpa d’ell, d’ella o de qualsevol, això és de covards i tu no ets això, tu ets molt millor que això...”   (monòleg del film “Rocky Balboa” 2006 feta per l’actor que interpreta al personatge, Sylvester Stallone)

divendres, 17 de maig de 2013

Llisca...






La fotografia, "Ferroviària 8" és original de LLorens Llorenc Melgosa Alonso

Llisca pels camins de ferro que les mans rudes i les esquenes de plom van traçar, pocs que en queden encara, on s’escolta trencar el silenci a cop de roda que colpeja el salt de via, mentre el vapor s’escapa tot xiulant. Pocs que en queden i el seu encant ens descobreix els ritmes dels temps passats, el compassat i tebi rodar per entre paratges feréstecs als que es foragita, poden gaudir, però, de la bellesa que escapa del temps que vola...

© Albert Balada
17-05-2013 


dilluns, 13 de maig de 2013

Una cita: Salvador Espriu





“Anatema contra el qui revolta instints i sentiments contra l’imperi de la raó, l’alta lluminària de l’amor de Déu en la tenebra de l’home. Res al marge de la raó, res en pugna amb la raó, res per damunt de la raó, excepte Déu”[1]


[1] Espriu, Salvador. Primera història d’Esther, Dins Obres completes / Edició Crítica, Vol. 11, p. 74.)

diumenge, 12 de maig de 2013

El silenci cuirassa...





El silenci cuirassa el campanar, torre de vigia, minaret potser, que s’ubica en direcció a La Meca; cristianitzat, el pas del temps grata en la seva pell, vent i pluja, meteors que de la carícia fan envellir la vella dama. El silenci cuirassa el campanar i els homes el cuirassen per embellir la vella dama, per enaltir-lo com es cura la pell del temple...

© del text Albert Balada
12-05-2013
© de la fotografia Llorenc Melgosa Alonso

dissabte, 11 de maig de 2013

Hi ha forces poderoses...




Columna a l'entrada de l'edifici del MAU d'Almacelles.


Hi ha forces poderoses que mantenen el moviment harmònic; així com també el de la pròpia natura, moviment que es conserva de manera inalterable, alhora que en permanent evolució, el que no obvia la harmonia i el caràcter immanent de tota ortodòxia, quines bases s’assenten sobre columnes, la més ferma expressió de les doctrines intel·lectuals, la conformació i base de la raó com expressió que entronca amb la terra, que és la seva rel i s’enlaira cap al celatge obert i immens.[1]

“(...) en l’apreciació d’un objecte sempre s’ha de tenir en compte no solament el reconeixement extern, formal, físic o material, sinó també el psicològic, revestit de connotacions socioculturals (...) la columna, gràcies a les seves qualitats funcionals (resistència i suport de l’edifici), també es converteix en un símbol d’autoritat. (...) bé sigui en la seva varietat de fusta o de pedra, és un suport de l’edificació. En el transcurs de la història, les columnes de pedra apareixien relacionades arquitectònicament amb el temple i el palau, com a elements arquitectònics dotats de solidesa i amb una funció d’aguant, han esdevinguts símbols d’aquestes arquitectures, i també símbol de l’autoritat i el poder del governant (polític/religiós) que hi habita. La columna és, per tant, un símbol de poder i d’autoritat, i representada aïlladament, té aquests atributs socials, atributs què, com en el cas del  bastó, deriven dels funcionals. (...)” [2]  




[1] © Albert Balada. 11-05-2013
[2] Valles Rovira, Isidre. Les Arrels socioculturals de l'art: una visió interdisciplinària del fenomen artístic. Vol. 45. Edicions Universitat Barcelona, 2001. ISBN 9788483382226. Pag. 129 

divendres, 10 de maig de 2013

La pedra...








La pedra, simbolisme per naturalesa, esdevé preuada si hom entén la virtut de la calma i l' acerb del treball en harmonia i sintonia amb la natura; amb l'arbre, el que arrelat en la terra ens identifica el model cosmogònic d'entendre que la cosa més minsa forma part del tot, com nosaltres i el perfeccionament en aquesta construcció divina, només l’aconseguirem de la mà del vent, del fred, del foc, de l'aigua, dels meteors que ens ajuden a cisellar la pedra símbol de l'església primitiva, també...

© Albert Balada
09-05-2013
 

L'heura...



L’heura llueix al sol que la pentina, amarada de vida, mentre et saluda en passar, parlant-te des de les essències de la calma en la que creix i es nodreix, tot convidant a respirar l’experiència que en transmet, en silenci i solitud, acaronant el paisatge urbà...


© Albert Balada
10-05-2013
 

diumenge, 5 de maig de 2013

Una cita: Søren Kierkegaard





“Crist ho anomena –presta-hi atenció!-: Hipocresia. I no només això, sinó que diu, -horroritzat!- que aquesta culpa d’ hipocresia és un delicte tan gran, justament tan gran, com assassinar als profetes, és a dir, culpa de sang. Sí, si poguéssim preguntar-li a ell, potser contestaria que aquesta culpa d’hipocresia, justament perquè és ben amagada i lentament s’estén per tota la vida, és una culpa més gran que la dels què, en una rauxa de fúria, assassinaren als profetes." [1]


[1] Kierkegaard,  Søren* . Com jutja crist el cristianisme. L’Instant nro. 2, 4 de juny de 1855. Copenhagen

* (1813-1855) qui considerava a l’esser humà una síntesi entre l’humà i l’etern. Considerat per la seva obra filosofia d’estudi i crítica del luteranisme, en el darrer any de la seva vida reflexiona sobre la blasfèmia de la cristiandat i i ho feu davant de la església, on es diu que llegia en veu alta les reflexions que publicava a la seva revista “L’instant”

dissabte, 4 de maig de 2013

Una cita: Carl Sandburg





Gratacels[1] 


De dia, el gratacel sobresurt entre el fum i el sol i té ànima.

Prades i valls, els carrers de la ciutat, a elles aboca gent que es barreja en els seus vint plantes i de nou es veuen abocats als carrers, prats i valls.

Són els homes i dones, nois i noies així abocaments i revertits al llarg del dia, els que donen a l'edifici l'ànima dels somnis i pensaments i records.

(Llançat al mar o clavat al carrer, a qui faria l'edifici, qui pronunciaria el seu nom o preguntaria a un policia com arribar-hi?)

Llisquen els ascensors penjats dels seus cables i els tubs despatxen cartes i paquets i les canonades de ferro porten gas i aigua i deixalles.

S'enfilen els cables amb secrets, transporten la llum i transporten les paraules, parlen de terrors i profits i amors, maledicció dels homes embeguts en els seus plans de negocis, les preguntes de les dones en les seves trames d'amor.

Hora rere hora els calaixos hidràulics arriben al llit rocós de la terra i subjecten l'edifici en girar del planeta.

Hora rere hora les bigues fan de costellam i es tensen i sostenen i amalgamen les parets i terres de pedra.

Hora rere hora la mà del paleta i la massa del morter donen forma a cada part d'acord amb el desig promulgat per l'arquitecte.

Hora rere hora el sol i la pluja, l'aire i el rovell, el constrenyiment del temps que es precipita als segles, juguen amb l'edifici per dins i per fora i ho aprofiten.

Els homes que van enterrar els fonaments i van barrejar el morter jeuen en tombes on xiula el vent una cançó salvatge i sense lletra.

I el mateix els homes que van parar els cables i col•locar les canonades, i els que el van veure créixer planta a planta.

Les ànimes de tots ells són aquí, inclosa la del peó de paleta que demanava per les portes, a milers de milles de distància, i la del propi paleta que va anar a la presó de l'estat per disparar contra un home quan estava borratxo. 
(Un home va caure d'una biga i es va partir la crisma al final de la seva caiguda -aquí està-, i la seva ànima ha quedat en les pedres de l'edifici.)

A les portes de les oficines, a cada passadís, centenars de noms, i cada nom representa una cara ratllada amb un nen mort, un amant apassionat, una ambició per un negoci d'un milió de dòlars, la vida plàcida d'una llagosta.

Després dels rètols de les portes treballen, i res diuen les parets d'una sala a una altra.


Taquimecanògrafes a deu dòlars la setmana redacten les cartes dels advocats d'empresa, dels enginyers i administratius, i són tones les cartes que surten en paquets de l'edifici rumb a tots els confins de la terra.

Somriures i llàgrimes de les oficinistes entren en l'ànima de l'edifici, igual que les dels amos que regeixen les seves destinacions.

Les manetes del rellotge fan de les dotze una altra hora i cada planta es buida, homes i dones que marxen i dinen i tornen a la feina.

Al final de la tarda, tota la feina afluixa el ritme, tot va més a poc a poc quan cadascú sent que es tanca el dia.

Una a una es buiden les plantes ... Se’n van els ascensoristes d'uniforme. Se sent entrexocar les galledes ... Treballen les netejadores, parlen en llengües estrangeres.

Escombra i aigua i pal de fregar que netegen dels sòls la pols i la saliva humana, la brutícia de la màquina diürna.

Lletrejades a foc elèctric, sobre la teulada, paraules que proclamen en milles a la rodona on comprar alguna cosa a bon preu. El cartell no deixa de parlar fins passada la mitjanit.

Foscor als passadissos i vestíbuls. Ressò de les veus. El silenci ... Els vigilants ronden poc a poc de planta en planta, proven les portes. Ocupen les pistoles seves les butxaques ... Caixes fortes a les cantonades. Els diners en lloc segur.

Un jove vigilant s'aboca a una finestra i veu les llums de les barcasses que s'obren pas a la badia, xarxes de fanals vermells i blancs en el dipòsit del ferrocarril, un espectre de tenebres esquitxat de línies blanques i taques de creus i raïms de habitatges a la ciutat dorment.

De nit, el gratacel sobresurt entre el fum i les estrelles i té ànima.



[1] Sandburg, Carl*. “Poemes de Chicago”. Ed. La Poesia, Sr. Hidalgo. 2003.ISBN 9788495976147 Traducció al castellà de Miguel Martinez-Lage, la traducció d’aquest poema l’ha fet Albert Balada.

* (1878-1967) Avesat en el periodisme. Va començar a treballar als onze anys en diferents treballs: recol•lector de blat, obrer de la construcció, repartidor de llet, aprenent de barber, etc. Va obtenir el Premi Pulitzer l’any 1951. Publicat l’any 1916, Poemes de Chicago és un dels poemaris més coneguts de la poesia contemporània nord-americana.


Ens cal saber ser receptors de la Llum...




Ens cal saber ser receptors de la Llum que circumda el nostre planeta, dadora de vida, aquella que ens és atorgada, com un privilegi, com regal que rep tot esser viu i saber enaltir aquest privilegi tot protegint-la com el bé més preuat; perquè som lliures i en aquest valor i principi, saber  alhora proclamar la essència de la igualtat i el destí de la humanitat que no és altra que en la calma i l’harmonia esdevenir sacerdots de la felicitat, com a bé suprem que ens pertany...

Honor i glòria a aquells que han sabut dur al llarg de la seva existència el preuat do de la bondat com a insígnia aurada ; sapiguem doncs fer d’aquest món la vívida presència del bé en cadascun dels seus punts cardinals a través dels nostres actes, allunyats de passions amb la única il·lusió de la amor com a penyora a transferir al proïsme...

© Albert Balada
04-05-2013