dilluns, 30 de setembre de 2013

Vivim moments complexos...



Vivim moments complexos, fins i tot difícils, en economia de subsistència de vegades, però són diferents dels que van viure els nostres ancestres? En absolut, cada moment reflecteix un món que no és distint dels mons que ens van precedir, potser el que canvia és la resposta que hom dóna en funció de les circumstàncies personals, les experiències adquirides, la formació, etc. etc. Hom però, la complexitat d’abordar la supervivència ens obliga, si més no, a la introspecció, a cercar en la nostra ànima un discurs, més enllà del món físic, que ens hauria d’ alliberar de les convencions, de vegades malsanes, alhora que ens hauria de permetre de reconèixer-nos de manera distinta per poder afrontar la resposta que s’elaboraria d’altra manera, doncs la vida seria contemplada sense additaments, sense parers afegits, en la senzillesa i en connexió.  

© Albert Balada

30-09-2013

Desprenent-te de tot allò...



Desprenent-te de tot allò que suposa una càrrega, de tot allò que pot alimentar l’odi, aconseguiràs d’encaminar  la teva vida cap al respecte al proïsme i a tu mateix, i de retruc, aprendràs a estimar, i a saber que sense l’amor a la creació, l’existència esdevé fútil i vana, buida de tot contingut.  

© Albert Balada

29-09-2013

diumenge, 29 de setembre de 2013

Paga la pena...



Paga la pena ser-ne conscients de tot canvi, entendre el valor de les possibilitats que se’ns ofereix, de la possibilitat d’entendre i comprendre noves perspectives en la senzillesa mateixa.
A nosaltres, els humans, tan acostumats com estem a les convencions, a la nostra consciència atàvica, ens és difícil de poder copçar la veritable transcendència de tot canvi, però a cada instant que vivim, hi anem incorporant, amb subtilesa, experiències, que ens canvien, ensenyaments, aprenentatges, vivències que ens haurien de permetre transcendir, poc a poc, pas a pas, pam a pam.

Ens podrem reconèixer distints i distants alhora d’allò físic que ens encomana de no modificar la nostra perspectiva, és just aquí on rau la emocionant via nova, aquella per la què, de cada sensació en fem un esglaó i de cada esglaó una guspira que fa més visible la Llum que hom cerca, sense grans declaracions, sense grans evidències, només una, la de saber-nos en la cerca del camí.

Mentre la vida continua, entre petits detalls que es conreen al nostre voltant, sabent-los apreciar i gaudir, però en la què el tenir ja no és l’objecte, doncs l’objecte haurà passat a ser el descobrir-nos en l’ànima en connexió amb l’Univers i aquí és on rau el sentit de la nostra existència.

Es tracta com d’una conversa de cafè amb nosaltres mateixos, de la que en rebutjarem poca cosa, doncs tot és bagatge, tot té el seu propi sentit, tot crea o ajuda a crear les nostres noves conviccions, però també el nostre nou jo, aquell que naix del nostre creixement constant, de l’estudi, del pensament, però també, de nous propòsits, cada cop  més amarats d’una cerca constant que ens acaba definit en sintonia amb el Tot.
                                          
© Albert Balada
29-09-2013
  

     

Diuen els ensenyaments d'antic...



Diuen els ensenyaments d’antic, que els àngels són essers mítics, fets a imatge de Déu, però encarregats d’una missió concreta, unidimensionals, a diferencia de nosaltres, els humans, fets a imatge i semblança però amb lliure albir, el que ens fa, a més de ser part d’ Ell mateix, contenir aital minúscula expressió que devenim, en el cultiu dels valors que ens han de ser propis, des de les regles més bàsiques i elementals que ens van ser donades, - preceptes simples i bàsics, que fan de la relació de l’home amb el seu proïsme, instruccions que la nostra pròpia lògica dicta de seguir -, fins i tot sense un mandat,  fins a les més complexes, part sublim, a diferència dels àngels que la tradició recrea, 1, 3, 5, 7..., tant se val, com a missatgers i complidors de l’ordre donada, reconeguts pels exegetes, esmentats al Llibre com Gavriel, Mijael, Uriel, Reziel, Metraton, Laila...  fan de transmissors, de les nostres oracions i pensaments, com dels designis que els són encarregats, però només aquesta és la seva missió, limitada i causal, que no ha de distreure la nostra connexió del món físic al món espiritual, de la nostra realitat humana a la nostra participació de la essència divina, com tampoc ens hem de reconèixer en realitats idolàtriques, que castiguen l’essència mateixa de la nostra relació amb la Creació, de la nostra relació mística amb la unicitat divina, la unió de l’esperit amb la matèria en esser eliminat tot esvoranc amb l’entrega de la Llei.

© Albert Balada

29-09-2013  

Genets...



Genets de la creació cerquem la Llum, fins i tot des de la foscor mateixa que és en la mundana existència, doncs res a veure en el món físic si hom no se sap en perfecta sintonia amb un mateix, perquè per més que t’embolcalli, sabent substituir des de la foscor la Llum hom creix, hom reneix cap la fidelitat perpètua que en resulta de la descoberta del sentit de la vida. 


© Albert Balada
29-09-2013

dissabte, 28 de setembre de 2013

La pau és el sentiment...



La pau es el sentiment que esdevé primordial per entendre la connexió amb el nostre proïsme, la fraternitat que ens és exigible en el silenci de l’harmonia, en el silenci de la solitud, en el silenci de la paraula exacta, perquè d’ ella se’n deriva el respecte que ens devem, fins i tot, a nosaltres mateixos com instruments que en som del devenir de l’ànima universal.  

© Albert Balada

29-09-2013

Celebra la vida...



Celebra la vida, somriu als elements i sigues feliç del goig de viure, no hi ha bé més preuat, la resta, prescindible, i si no hi és, no és en falta, només el gaudi de ser presents en l’instant precís en que mires al cel i ets capaç de veure-t’hi connectat...

© Albert Balada

29-09-2013   

Són sons serens...



Són sons serens, prolífics:  música de riells, sorolls de l’aigua, del vent, del foc, de l’aire mateix, intenta, pèrò,  de defugir dels sorolls de la vida mundana, d’aquells dels que gairebé no els perceps però que  són al  teu entorn,  i prova de descobrir-ne només els més senzills, aquells més subtils i elementals que hi són, encara que no t’ho sembli i et sabràs feliç posseïdor d’una realitat sublim.

Gaudeix amb la mirada serena i clara dels petits detalls que es descobreixen tot just davant teu, colors infinits, matisos de la realitat que es pinten en el quadre que en dibuixa la vida per a tu, per a tots, però no et perdis en els matisos, albira la fusió de la Llum amb el color i els sons i seràs capaç de descobrir la bellesa d’aquest món, perquè l’estaràs mirant amb els ulls de l’ànima.

© Albert Balada

29-09-2013   

La paraula rau...


La fotografia és original de Martine Olivieri

La paraula rau sense sentit quan el silenci dels experts és més conseqüent que ella mateixa, la gestió dels assumptes mundans ha esdevingut aleshores praxis i exegesis del que és. Potser ens caldria més conrear la senzillesa dels sabers d’antuvi i en aquesta simplicitat, créixer pensant, només, en allò que és veritablement necessari en la nostra vida, de la resta, en podem prescindir...

© Albert Balada

28-09-2013

Quan la modèstia...



La fotografia és fet a la fira de Sant MIquel d'Hostalric i és original de Montse Esteba

Quan la modèstia i l’ humilitat no són suficients, aleshores ha d’entrar en joc la generositat, només així els essers transcendim la nostra pròpia humanitat i reflectim en la nostra vida, aquelles realitats que ens enllacen amb l’Univers, en la senzillesa i el valor dels actes, doncs,  serem reconeguts com a fills de Déu, aleshores serem capaços de comprendre la immensitat de la creació, entendrem, tanmateix, el sentit de la vida que ens és dada, i en aquell silenci de nounat, esdevindrem, de nou en connexió d’ànimes, perquè no hi ha res de més important que aquell reconeixement, que aquell retorn a les essències de la nostra condició humana amarada de la amb que Llum la providència ens rega, només ens cal adquirir la capacitat de saber observar i comprendre, de saber-nos amarats, en la vida, de la vida mateixa, per esdevenir en el Tot, un mateix. 

© Albert Balada

28-09-2013

Som com reietons...



Som com reietons de reialmes minúsculs sotmesos a les efemèrides de realitats de subsistència, que dicten dues divinitats malsanes: el diner i la lluita fratricida gratuïta. Podem però sostreure’ns al negoci de l’èxit i la competència que sustenten aquells retrats grotescos de les ombres? La realitat pot semblar força distinta al que realment és, la capacitat de conduir el nostre destí segons altres dictats, més elevats, lligat a fets del bé.    

Obvietat rere obvietat, el model en el es sustenta aquesta realitat panteista, no descriu sinó un sistema en el què no hi ha canals de connexió dels uns amb els altres, del jo amb el proïsme, perquè rebutja aital connexió fomentant el manteniment de la rivalitat malsana com a fruit de creixement, però, aquella capacitat d’ auto conduir-nos, també ens hauria de permetre establir la relació entre la nostra existència i la espiritualitat que podem cultivar per a connectar més enllà del món físic.

Només aleshores resulta comprensible la futilesa de la nostra existència al poder ser capaços d’avaluar-ne el valor real de les coses, del gaudi humà de les coses mundanes, respecte d’allò que és condició espiritual prèvia, la ètica rellevant que en defineix principis i valors de tan alta projecció que el conflicte entre ambdues realitats acostuma a desaparèixer quan hom pren consciència  que només ens pertany la valuosa ànima que nia en nosaltres i no allò  material, que acostuma a guiar-nos.

Mentre som esclaus d’aquest miratge mundà, deixem de cultivar la nostra essència divina, només quan canviem la perspectiva i deixem aquell esclavatge per enlairar-nos a través de la espiritualitat conreada, serà possible l’alliberament absolut i el reconeixement en aquell alliberament del camí que, en la calma i la comprensió, en la humilitat i la serenor, ens acosta a la autèntica llibertat.

© Albert Balada

28-09-2013   

divendres, 27 de setembre de 2013

Diu una dita...


La fotografia és original de Martine Olivieri

Diu una dita antiga, que quan la Llum desallotja la foscor, una nova foscor la substitueix; només quan la foscor mateixa es transforma en Llum, és aleshores quan cap foscor pot oposar-se-l’hi, tenint ben present, que qui fa el bé alimenta la Llum, mentre que qui falla alimenta la foscor.  De fet, parlem de l’auto expressió, del lliure albir, allò que podem decidir, però tenint en compte que l’ànima no ha perdut la seva connexió amb la Font, mai, allò que falla pot esser corregit, si hom vol fer-ho, és clar, però el retorn sempre és possible.  No hem de ser maldestres en el tracte del nostre cos, però si bé l’hem de cuidar com un bé que ens és donat, també hem de ser capaços de cuidar l’ànima i nodrir-la adequadament, amb la reflexió, la disposició d’ànim i la meditació en calma per a poder deixar de sacrificar el sentit real de la vida.

© Albert Balada

27-09-2013 

La meditació...



La meditació és un instrument que ens permet allunyar del nostre quefer tota mena d’odi, tota mala paraula, tot insult, és cert que no podem evitar que sigui en la ment i el cor dels altres, però la nostra actitud ha de ser nogensmenys que contemplació, lluny de tota decisió que pugui ser destructiva, que menaci la Llum que hom ha aconseguit, de manera que hom queda alliberat de coses mundanes que alimenten rauxes per esdevenir en connexió amb l’energia de la vida mateixa…

© Albert Balada

26-09-2013

dimarts, 24 de setembre de 2013

Tot allò...



Tot allò que ens haguéssim imposat, verbalitzant-nos-ho a nosaltres mateixos, cal acomplir-lo, perquè “allò que surt dels teus llavis has de cuidar i fer”, segons ens diu la antiga tradició. No hem de violar, doncs,  els principis que ens guien, tampoc aquells que ens auto imposen, promesa o sacrifici...

© Albert Balada

24-09-2013

dilluns, 23 de setembre de 2013

Allò que veritablement importa...



Allò que veritablement importa és el com ets ara mateix, no sucumbint a cap veu, interna o externa que impedeixi el teu progrés, el teu pas endavant en aquell camí que és la vida, en el teu creixement. És absolutament irrellevant el que vas fer, on i perquè, allò important és el que facis en cada moment, prenent-ne, però consciència, sense ser esclau, sinó senyor dels teus actes que s’han d’haver emancipat, gasela, àguila, arbre o pedra, així és com has de ser, perfeccionant-te en cada una de les formes que adoptis i essent conscient que et cal conèixer-te a tu mateix, com era escrit a la pronaos del temple de Delphi, per a poder entendre’t a tu i la teva posició i la teva natura, com al proïsme en la seva posició i en la seva natura, d’aital manera que reconeguem en el camí de la veritat, les causes que alimenten el patiment, que no són altres que l’absència d’humilitat i generositat que ens haurien de ser exigibles.

© Albert Balada

23-09-2013

El retorn...



El retorn a les nostres essències més íntimes, en la descoberta del nostre ”jo” en connexió amb la Divinitat, se’ns ofereix com un camí de canvi, de recuperació de la nostra expressió del bé, despullant tota via que ens enfosqueixi en el nostre devenir de les possibilitats d’èxit; és aleshores quan hom pren consciència que no és penediment el que ens cal, sinó el reconeixement d’aquella pròpia realitat que defuig l’anècdota per esdevenir categoria, i amb ella també esdevenir generosos amb el que tenim, doncs malgrat l’esforç res no ens arriba si no és per aquella connexió i per tant ens cal ser justos i comprensius car només som estris en el desenvolupament del que és i del que ha de ser, de tal manera com hem d’interactuar amb l’energia creadora per a ser-ne traça que plani sobre el món i l’impregni.

© Albert Balada

23-09-2013

diumenge, 22 de setembre de 2013

L'aigua és poderosa...




L’aigua és poderosa, pot arrasar la terra, fins i tot pot destruir el gel, al que forada quan el meteor feréstec de l’ hivern n’estableix muralles que li ho barren el pas, com que l’aigua no suporta la lentitud i ha anat acumulant força al llarg del seu trànsit, flueix gota a gota per entre les escletxes que grinyolen al temps que es brunyeixen mentre músiques celestes fan clam de natura .

© Albert Balada
22-09-2013

Si l'aigua...



La fotografia de músics de carrer al Barri gòtic de Barcelona és original de Pilar Combalía Griñán

Si l’aigua es veu atrapada, sempre tendeix a cercar un nou carrerany per on fluir en el seu camí de vida;  mirar-la, en el seu transitar, ens hauria de fer eminentment feliços, car no és més que un reflex de l’itinerari que tots hem d’anar seguint, és com un obsequi que ens dat, en secret, alguna vegada, i ens permet de descobrir-nos en perspectiva.

© Albert Balada
22-09-2013


Quan se'ns fa més comprensible...


La fotografia és original de Xulio Ricardo Trigo

Quan se’ns fa més comprensible l’existència humana és quan la minsa Llum il·lumina la foscor tèbia de la nit, quan hom descobreix formes i sensacions a través de l’encant de la claror escassa, potser perquè, de dia, quan el sol rega la vida amb la seva  de lluentor, no som capaços de percebre la bellesa en tota la seva esplendor; però si en aquella de la candela, som capaços de desvetllar cada detall, acabarem per admirar-nos en la magnificència de la Creació, que és com admirar-nos de l’Univers mateix des del primer instant.

No ens hem de contenir en admirar la Llum que ens il·lumina, que ens dóna vida, doncs és en la seva essència d’ on som, tanmateix, de manera que en formem part, fins quan no en som conscients, doncs ens contenim en Ella, com l’aigua que brolla de la font, doncs les nostres ànimes són guspires que s’escampen pel món, com gotes que amaren la terra...

© Albert Balada

22-09-2013   

dissabte, 21 de setembre de 2013

Ens hauriem de poder sostreure...


La fotografia del bosc de ribera és original de Ramon Farré

Ens hauríem de poder sostreure dels pensaments que ens engarjolen lluny de la realitat mateixa, hauríem de saber-nos reconèixer en la simplicitat del Tot, i alhora en la unicitat de cada ànima present en aquest món que és nogensmenys com evocacions d’aquella Divinitat perenne, com l’aigua vivífica que transcorre pels senders que amara de vida, i aquesta en el seu propòsit de devenir valor i principi, felicitat que transmet el fet que, per evident, no deixa de requerir l’enaltiment i la commemoració, per gada gota que transita prop nostre, recordant-nos que no ens és necessari res del que ens envolta, només la vida mateixa i el contacte i connexió amb el món, Tot en un, Un en tot, misteri i confessió del que hi ha, del que És i del que no és.

La llar de l’home no radica més que enllà on és el seu cor, on és capaç de transformar-se i descobrir-se arrelat en la terra, però també essent àtom de l’univers mateix, més enllà del nostre món, però també en ell, com un objectiu de transcendència que se’ns albira més enllà de l’oració, la meditació o els santuaris, en l’explosió d’aquella reclusió interior que la porta oberta, de bat a bat, ens permet d’abandonar, sense trencar aquella homogeneïtat causal que ens aboca a l’infinit mateix de les petites coses, de les petites històries, on El trobem.

Hem de ser capaços de veure’ns reflectits en aquest trànsit en els altres, observant a l’hora el món físic i l’espiritual com un pont en el que la fusió d’ambdues percepcions es pot donar, clar que només si estem en pau amb nosaltres mateixos i amb el món, serà aleshores quan l’aire que hom respira se’ns farà entenedor, i la realitat cobrarà una nova dimensió, una nova perspectiva, idees i fets, seran una mateixa cosa, com un retorn a la infantesa de l’home en la que va començar a descriure’s aquest llarg camí.    

© Albert Balada

21-09-2013

El camí et desperta...



El camí et desperta l’observació, en solitud, i paga la pena la descoberta d’allò vell, que de nou, se t’ofereix als ulls; no hi ha discurs, no hi ha cap mena d’interès, perquè el trànsit per aquests carrers no es descobreix en cap guia turística, però els seus racons, tot i que poca, guarden una mica d’història, nogensmenys que la dels seus hostes, petites històries que conreen una història social, límpida de valors estrany, amarada d’olors de menjars que al bull són ara fent-se al foc del migdia, una gran història... 

© Albert Balada
21-09-2013

Hi ha moments...



Hi ha moments, on el silenci i la pau t’acompanyen; són aquells moments que esdevenen infinits, com si hi hagués una connexió estranya amb un èter que ho envoltés tot; si ets capaç d’arribar a aquest moment de contemplació, sense reclusió ni allunyament, hauràs descobert la teva connectivitat amb el món, però també amb l’Univers; només si el teu esperit roman alliberat de tot pensament que l’alteri, si et proposes de gaudir fins de l’aire que respires per glorificar el valor de la vida, aleshores excel·liràs en la companyonia que se’t demanda de la teva existència, doncs sabràs conrear un aire feliç i místic alhora, en la descoberta del que t’envolta com un regal preuat.

© Albert Balada

21-09-2013

Escoltant...




La fotografia és original de Montse Esteba

Escoltant, més enllà de les paraules i del sentit que hom hi descobreix al llenguatge i la seva expressió, trobarem l’essència mateixa del significat, hi podem descobrir el dolor social, el dolor individual que nia en cada persona i potser la transmissió d’aquest dolor ens arribi de manera indirecta, la interpretació acurada de la consciència amagada ens pot arribar a fer comprendre moltes de les actituds de les persones, molta de l’actitud del cos social, és aleshores quan la expressió de la compassió esdevé primordial en l’enteniment del proïsme, de manera que, més enllà de convencions, hom pot reconduir sentiments diversos de la foscor malsana a la Llum vivificadora i guaridora, perquè l’ànima connecta amb aquella ànima que pateix, encara que no siguin costat per costat, a la cerca de la unió universal i esmenant pertorbacions en la essència mateixa de l’esser...   

© Albert Balada

21-09-2013

divendres, 20 de setembre de 2013

Hi ha un lament...



Hi ha un lament en la vida humana, constant, roent, permanent:  la lluita per la supervivència, l’explotació de l’home per l’home, fins i tot de la manera més subtil, natura possiblement, però en realitat nogensmenys que fum, perquè l’esperança rau en la pressa de consciencia, en el convenciment de la nostra pròpia existència més enllà de l’esclavatge modern, i descobrir, com n’és de possible l’alliberament, aproximant el món físic al món espiritual i descobrir-hi els aprenentatges que ens aporta la situació i què es pot aportar a l’existència en la cerca d’un camí cap a la Llum, aquella terra promesa dels avantpassats; però no només la descripció i la prescripció suposa de fet el canvi, el canvi s’inicia en consciencia mateixa, en endevinar que no és una lluita del bé contra el mal, de la llum contra la foscor, senzillament es tracta d’amarrar fort la flama de l’existència contra l’escassa llum de la subtil presó.

© Albert Balada

20-09-2013

Filosofia és...



La fotografia és original de Can Cabreta (Cardona)

“…filosofia és una certa manera de ser prou valent o prou ingenu, per aceptar que no hi veiem clar…”[1]




[1] Rubert de Ventòs,. Xavier. Per què filosofia ? Edicions 62. Barcelona. 2008. ISBN 9788429759327pag. 152.

No es tracta d'una lluita senzilla...



No es tracta de la lluita senzilla contra el mal, encara que pugui semblar aquesta una fita absolutament lloable i enaltidora, el cert és que la nostra missió és assolir aital dimensió que aleshores el conflicte esdevé banal i fútil, doncs la essència del coneixement abandona la malsana i perversa relació, per esdevenir precisament Llum, a la que ha de retornar en el seu estadi natural el món, en algun moment de la seva llarga existència, omplint el buit, el res, per entrar en connexió amb la Llum de l’Univers.

És preferible, doncs, mentre ens trobem en aquest moment de creixement personal, si hem arribat a tenir consciencia que ho és, defugir tota batalla, allunyar-nos de tota vulgaritat i perversió, resistir-nos a formar part de la bordesa  en la que no pot ser present la Llum, si ho fem, haurem assolit una part de la nostra missió, i si a més som capaços d’abordar fites  que ens duguin a la Llum, aleshores haurem descobert el camí que mena a la transformació de tota foscor.  

© Albert Balada

20-09-2013

dijous, 19 de setembre de 2013

Només mirant al món físic...



Només mirant al món físic, no podem ser capaços d’entendre les circumstàncies de la vida, per  a poder entendre-les hem de mirar dins del nostre cor i també en el cor del proïsme, les paraules no ens desvetllen les veritables raons de tota acció, doncs el llenguatge, com tota realitat humana, pot crear miratges, de fet és útil per elaborar el missatge que hom vol donar, però aquest, el missatge convencional, allò que diem, allò que ens diuen, no són més que meres construccions del nostre conscient, però que tenen de veritat?

Només quan hi ha una ànima pura darrera de cada imatge, aleshores és quan podem tenir el convenciment que no hi ha miratge, i per a aquesta disposició d’ànim ens són necessàries petites accions,  tan insignificants que poden dur a canvis inexorables en el nostre entorn, és en aquests canvis en els que connexionem amb l’Univers, és la nostra connexió  amb la Divinitat mateixa de la que en formem part, sense grans pretensions, actuant d’acord amb el sentit de l’ànima i les paraules justes, d’ànima a ànima, donant de tu, fins i tot el que no s’espera, perquè potser hi ha qui necessita d’una paraula amable, d’un sentiment, d’una mirada i el seu propi orgull li ho impedeix al proïsme, o a un mateix, de prendre’n consciència.

Cal doncs fer la proba i de vegades escoltar els silencis que l’ànima conrea, i en ells on esdevenim acció, sense prejudicis, sense axiomes preestablerts, només sabedors de la causa superior a la que cal servir, que no és altra que el món mateix, sense ambicions mundanes que pertorbin l’esperit, car venim a aquest món sense res, i sens res ens en anem.
Són els actes de generositat en aquells on pot trobar-se l’objectiu, generositat que passa per saber-nos en possessió preuada de la vida i en el moment que hom sent compassió per un mateix, on pot acabar sentint compassió pels altres, i aleshores en resulta un acte d’alta humanitat, l’exercici del major acte de generositat que hom pot exercir: el de tenir el privilegi d’ajudar els altres, però també a un mateix.

© Albert Balada

19-09-2013   

dimecres, 18 de setembre de 2013

Els problemes que hi ha en aquest món...



Els problemes que hi ha en aquest món poden ser manca de Llum? Probablement no puguem aconseguir a través de cap acció individual gran cosa, però la nostra aportació, per minsa que sigui en la recerca d’aquella Llum que ens il·lumina ha de servir, com una cadena que s’inicia i pot arribar fins als llocs més recòndits de la terra, aconseguint d’omplir aquell buit que hom detecta i  on endevina com a evident, doncs no hi ha propòsit més elevat que la cerca de la Llum i la seva transmissió, com una lluita infatigable i noble a l’hora per l’establiment del bé com a paradigma, vencedor per sobre de la foscor que plana sobre la humanitat mateixa, missió de la que ens cal prendre consciència, en el grat de descobrir-nos en aquest menester, el propòsit Universal: que la llum sigui feta i present, acte de bondat i bellesa tanmateix des de la nostra petitesa.   

© Albert Balada

18-09-2013

dimarts, 17 de setembre de 2013

Vivim ancorats...


La fotografia és original de Montse Esteba


“Vivim ancorats en un passat que ens fa presoners  del temps, sense necessitat de ser-ho, però és obvi que la nostra por al desconegut ens amarra i ens convertim en víctimes de la pressió del moment, quan el que realment caldria és alliberar les nostres cadenes i conrear llocs nous en la ment, encara que això ens suposi una gran dificultat, salvable, si més no, la nostra pròpia transcendència a través del culte a la llibertat a aquest nou esglaó en la supervivència, però això sí, sense convertir aquest culte en un fet idolàtric, perquè això ens deixaria buits de sentiment, seriem una ànima que esdevindria fosca; no hi ha res fàcil, i fins i tot aquest trànsit pot arribar a ser dificultós,  però és clar que aquesta experiència paga la pena de viure-la i prendre’n consciència, adquirint nous coneixements, noves experiències amb les que nodrir cada nova passa”

© Albert Balada

17-09-2013  

diumenge, 15 de setembre de 2013

No hi ha el que enganyi tant...



La fotografia és de la Vall glacial de Madriu a Andorra

No hi ha el que enganyi tant com el nostre dictamen al jutjar d’alguna cosa nostra; i en aquest cas més s’aprofiten les crítiques dels enemics,  que les lloances dels amics; perquè aquests com són el mateix que nosaltres, ens poden al·lucinar tant com el nostre propi dictamen”[1]




[1] Da Vinci, Leonardo. Del propi dictamen. El tractat de la pintura per Leonardo de Vinci,i els tres Llibres que sobre el mateix Art escrigué León Bautista Alberti. Impremta Reial de Madrid. 1784. Abadia de Montserrat. Del llegat del pintor Pere Pruna.Pag. 8

dissabte, 14 de setembre de 2013

Descuidant les coses...




La fotografia és de la localitat de Tastavins al Matarranya.


“Descuidant les coses d’aquest món, em vaig entrescar en el retir i el progrés de la ment, amb el que reclòs d’aital manera, per sobre del vulgar coneixement, vaig despertar la roí natura del meu fals germà, i la meva confiança, com a pare excels, va veure nàixer en ell una proporcional falsia, tan gran com era la confiança, il·limitada per cert, un crèdit sense fi.

Ensenyorit així, nogensmenys dels bens de les meves arques, sinó de tot quan procura el poder, tal com qui, transgredint la veritat, tomba de tal manera la memòria al pecat que a força de repetir una mentida li acaba donant crèdit, ell, el meu substitut, de tan exercir l’aparença sobirana amb tot el privilegi, va acabar per creure’s  el mateix duc. Cresqué aleshores la seva ambició.”[1]




[1] Shakespeare, William. La Tempesta. Editorial Norma. Buenos Aires. 2000. ISBN 9789580458982. Pag. 30

dijous, 12 de setembre de 2013

Quan els essers...




La fotografia "carrerò de Corçà" és original d'Albert Casaramona

Quan els essers humans prenem consciència del que som i on estem, observem el món que ens envolta amb clara admiració, en el moment en que som alhora conseqüents i comencem a comprendre’l, és aleshores quan es produeix el primer avenç social, la concreció d’aquesta il·limitada possibilitat.

Amb nosaltres neix la persecució de la veritat, com un principi, però alhora com una caiguda del vel que ens tapa els ulls, per poder albirar aquella llum que fa possible la comprensió de tot plegat i a mesura que això succeeix, cada passa necessita d’una nova passa, d’un nou relat, d’un nou repte per a ser esbrinat.

Emoció i passió esdevenen consubstancials a l’evolució del pensament, i d’aquesta, l’acomodació a una ment en evolució, la admiració per tot allò que el món present i ocult ens ofereix, per tot allò que el món present i ocult ens posa a disposició.

Les petites veritats sumen, una a una, a través de les què, l’estudi, la meditació, l’oració, el gaudi de la contemplació, contribueixen, totes, a l’amillorament, tal que ens ha de permetre el creixement com a essers humans que som, formant part d’un tot que és l’Univers, llum i font alhora que ens defineix l’existència i ens continua obrint vies per a la descoberta permanent d’aquella veritat, no pas per fer-nos més astuts, sinó per fer-nos més conscients de la nostra pròpia essència, de la nostra pròpia simplicitat en comparació amb la grandesa que ens envolta.   

© Albert Balada
12-09-2013


Ens cal...




Ens cal encabir en el nostre sí, en temps complexos, un notori equilibri que n’estableixi una relació fluïda i en pau, entre el nostre cos i la nostra ment, perquè ens és imprescindible una serenor completa per a poder afrontar aquella complexitat en la que la disposició d’esperit ens ha de permetre de conrear una existència fructífera; avançarem per camins pedregosos, però aquella confluència ens permet el pont necessari entre aquest món i el món espiritual, superior, que ens connecta amb la providència de manera que aquella distància que ens separi del proïsme pugui superar-se i compensar la desigualtat, transcendint i connectant d’aquesta manera amb l’Univers mateix del que en formem part, entenen que hi ha detalls materials, necessitats que són intranscendents, i per tant prescindibles, doncs per a res serveixen...

© Albert Balada
12-09-2013

dimecres, 11 de setembre de 2013

Serem plegats...




La fotografia és original de Martine Olivieri

Cadena d’unió


Serem plegats, blasmant de símbols,
El traç de romana llegenda,  de passió
Dels temps que d’antuvi conrea
El dissort.

De la campana el so,
No ja de mort, sinó de vida,
Albira als cels clams de festa
Tot recreant-ne el desig de ser.

S’avisa al món: mireu,
Aquesta és la veu que voleia
Més enllà dels sembrats,
De les heures altes,
De les tiges enfilades de la vinya,
Acaronant el mar,
Missatger i temple de cultura.

Vermell de rosa, daurat de sol,
Argentat de lluna...
Mans closes, braços ferms;
Remors en el llindar
De la bandera de la llibertat,  
Cadena d’unió
Que abraça cada lloc,
En un moment mateix
Amén.

© Albert Balada
11-09-2013


El dia desperta...



El dia desperta assenyalant-nos el sol que alimenta la vida, tot deixant-nos sentir el frec dels seus braços que ens agafen  fort, ben fort, en aquest regal com és el de renéixer cada dia des del somni a l'esperança... Sapiguem descobrir-nos en la virtut permanent i deixem-nos seduir per la voluntat de créixer, arrelats en els principis immutables i universals...

© Albert Balada
10-09-2013

dilluns, 9 de setembre de 2013

Els discursos polítics...



La fotografia correspon al logo emprat per l'Ajuntament de Lleida

Els discursos polítics, també els pamflets, de vegades pagats amb fons públics, que ens parlen de reivindicar el dret a decidir, són això, polítics, i responen a uns interessos determinats, de vegades de classe (polítical class), de vegades fins i tot personals (d’aspiracions), però són lluny de la significació real del que significa i representa el “dret a decidir”, jo els hi recomanaria benvolentment, només de llegir vagament el DIEC, aleshores se n’adonarien  que l’acció de decidir per un mateix, el dret a decidir, és el dret clàssic[1] d’autodeterminació[2] i que això no es reivindica, perquè hom el té, només cal fer-lo anar, exercir-lo, tanmateix, en la forma en que social i comunament s’estableixi, d'una manera legítima.

© Albert Balada
09-09-2013




[1] Art. 1.2 Carta de Nacions Unides:. Fomentar entre les nacions relacions de amistat basades en el respecte al principio de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles...

[2] Article 1.1 del Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i Article 1.1 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals: "Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret    determinen lliurement el seu estatut polític i procuren el seu desenvolupament econòmic, social i cultural."

diumenge, 8 de setembre de 2013

L'experiència ens demostra...


  La fotografia és original de Montse Esteba

«L'experiència ens demostra que és fàcil tenir molts amics quan la vida ens somriu. Acompanyar als altres en l'èxit i quan les coses van bé no costa res, però l'amistat veritable es demostra en la monotonia dels dies corrents, que és allò que més abunda en la nostra vida. Els amics veritables es demostren en les situacions adverses, en els inevitables moments de tristesa, de conflicte, de dubtes i decepcions. És llavors quan necessitem al nostre costat a la persona amiga i agraïm el seu suport amistós i desinteressat.
A més, no estem creats per a la solitud. Per això és molt important trobar a l'amic veritable. Per naturalesa estem cridats a trobar-nos els uns amb els altres, a conviure i recolzar-nos, no només intercanviant idees sinó fins i tot sense paraules. La presència discreta i silenciosa d'un amic al nostre costat en certs moments pot arribar a ser decisiva. Per això, en ocasions, trobem tant a faltar els amics.
Una bona experiència d'amistat suposa simpatia mútua i relació cordial, genera alegria i serenitat tot i que, certament, és molt més que això. Un amic és algú amb qui ens sentim totalment segurs, aquell que mai farà alguna cosa que sigui dolenta per a nosaltres o que pogués fer-nos mal, ni ens proposarà mai res que sigui incompatible amb els nostres propis valors i ideals.
Amb l’amic no cal cap demostració ni hem de simular les nostres debilitats. Ell les coneix perfectament i les accepta. Per això compartim obertament no només les nostres alegries i els èxits sinó també les nostres preocupacions i moments d'impotència, que amaguem a altres persones. Un bon amic és algú que sap estimar-nos independentment del que arribi a conèixer de nosaltres.
Una veritable amistat sempre ve acompanyada de generositat i capacitat d'abnegació en favor de la persona amiga, oblidant-se d’ell mateix. En aquest sentit, l'afirmació de Jesús és definitiva: ”Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”[1].
S’ha arribat a escriure que l'amistat veritable es reconeix per la seva durada: és més forta que la mort. Per això parlem sempre del tresor de l'amistat. No hi ha situació, esdeveniment o persona que sigui capaç d'anul·lar o fer desaparèixer l'amistat del cor del veritable amic. Però és un tresor en vasos de terrissa, fràgils com ho és tot allò humà. Ens cal la vigilància i la humilitat perquè “un amic fidel no té preu”[2]» 
© Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida
07-09-2013




[1] Jo 15, 13
[2] Sir 6,5-17

dissabte, 7 de setembre de 2013

Matisa els colors...


La fotografia és original de Montse Esteba


Alè de silencis

Matisa els colors i la llum
Com pentinant el pensament,
Mentre cau, com llàgrimes fines
Que colpegen el terra i s’esmerça…
Galanteja l’oratge, mimant les hores
D’un pas adormit sota cobert,
Guaitant el mirall d’ombres
Que la grisor reflecteix…
I en prens l’alè dels silencis
Que voleien, per escoltar
El clapoteig musical de les fulles
Dels arbres que, com dits,
Et prenen…
Del cel, braços oberts al clam
D’un dia i un altre,
Però arribes quan cal, en el moment precís,
Llenguatge de pas i traspàs,
Llenguatge de la alegria, mateix
En tan petita meravella…  

© Albert Balada
07-09-2013