dissabte, 30 de novembre de 2013

Encara que arribi el dia...




Encara que arribi el dia en que no ens falti de res, sempre serà necessària la pregària, el contacte amb el  Creador,  perquè les circumstàncies són causals i en elles s’esdevé tot allò que està escrit; és, en definitiva, la necessitat de mantenir-nos en permanència vinculats a l’Univers com a símbol de quietud, per tal d’allunyar-nos de la falsa modèstia, acceptant allò que esdevé en la seva normalitat, sense pre judicis, sense cap altra model que no sigui l’agraïment i el delme obligat, perquè ens hem enfortit a través de les passes de la nostra vida, si hem estat capaços d’entendre i interpretar tots els senyals.

© Albert Balada

30-11-2013 

divendres, 29 de novembre de 2013

Ptolomeu...



PTolomeu, Tales, en els seus teoremes ens descobreixen els triangles, també Pitàgores ho feu, però més enllà de les raons trigonomètriques, hi podem trobar en ells, els tres, la perspectiva filosòfica de tot plegat, una lògica espiritual, a banda de la descripció bàsica de la figura geomètrica  formada per “3 segments anomenats costats els extrems dels quals es tallen 2 a 2 en 3 punts anomenats vèrtexs”, més enllà de mitjanes i baricentres, de mediatrius i circumcentres, de bisectrius i incentres, perquè la transcendentalitat la trobem en l’ortocentre, just on les tres alçàries d’un triangle es creuen, perquè és en aquest punt, on sobrevolant  la seva formulació teòrica, es significa de manera multidimensional el triangle mateix, assumint una perspectiva de perfecció que es recrea en els valors que comencen a concebre’ls homes que descobriran en les realitats clàssiques, atàviques consciències que es glosen en els frisos de les cases, com un senyal, un emblema que sublima de tota decoració tot cobrant significança...

© Albert Balada

29-11-2013

Ens reconeixerem i ens identificarem...


La fotografia és original de Llorenç Melgosa.

Ens reconeixerem i ens identificarem per les nostres raons espirituals, en el creixement, no pas en el decreixement, absorbint ensenyament per a modelar l’ànima, però també el jo que hi interactua i que respon a les convencions del món físic, projectant aquesta nostra ferma convicció i compartint-la, en l’apreciació que esglaonem pausadament el temps que ens donat de viure, però també el temps de pregaria, moment de gran transcendència intel·lectual, en el que refermem els nostre vincle amb l’Univers mateix, amb la Creació com una manera d’excel·lir, més enllà  del món físic al que dominen altres regles de joc, deixant que es vagi conreant lenta i pausadament la vivència magnífica de les Llums que creixen amb els dies, dels dies en els que creixem en conrear la pau d’esperit, però també per haurem descobert que és moment de conrear la consciència, de conrear el valor principal que inunda tots els altres principis, mentre projectem en nosaltres mateixos, com en l’altri , el valor de la descoberta.

© Albert Balada

28-11-2013  

dimecres, 27 de novembre de 2013

Pren seient i reflexiona...


La fotografia és original de Llorens Melgosa

Pren seient i reflexiona, deixa transcórrer els pensaments, contempla’ls, repassa el que els llibres i els savis et diuen, cerca d’ entre ells, concentra la teva mirada en aquell que et dugui a entendre la pròpia existència, que t’ajudi a comprendre la via del teu trànsit, fins que un pensament colpegi clara i harmoniosament la teva ànima, el teu sens, perquè hauràs descobert, aleshores, que no és només en la filosofia on descobreixes la resposta, doncs aquesta és davant teu, admira-la, contempla-la i eleva les benediccions que la data d’avui requereix, tot conreant la llum que t’ha d’ il·luminar a tu i els teus, però també de la que has de fer partícip a les generacions que t’acompanyen...

Albert Balada

© 27-11-2013

Els nostres actes...



Paret del Convent de les Clarisses de Lleida

Els nostres actes requereixen d’ esser reflexionats, considerats a partir de la valoració del bé i la consideració de la bonhomia que ens cal entre tots nosaltres, considerant-ho tot plegat d’igual manera a com considerem el camí cap a la veritat que és el camí cap al reconeixement de la llibertat com a bé suprem, com a principi essencial.

Serem, doncs, prudents en tota valoració i en tota consideració, doncs cal tenir-ne el màxim nombre de variables conegudes per a poder emetre judicis, de manera que en absència d’aquelles la valoració esdevé un acte intranscendent, fútil, per tant lluny de tota aproximació a la rectitud i allunyat doncs del sender que requereix una adequada conducta que volem perfecta en els valors que hem de conrear.

Albert Balada

© 27-11-2013

Els moments...


Paret del convent de Jonqueres i campanar de l'Església de Sant Miquel de Barcelona

Els moments de calma i introspecció, de reflexió necessària, se’ns resulten imprescindibles en la complexitat de tot plegat.

És amarant els sentiments, que demanen tot just de ser gestionats en la descoberta de nous escenaris, de noves formes, de noves perspectives més enllà, com hom pot retrobar-se el jo, però també a l'altri en el camí de la vida i de la Llum, camí de recerca i aprenentatge...


© Albert Balada


27-11-2013

dilluns, 25 de novembre de 2013

La buidor...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa

La buidor, el no res, no és exactament el que significa i representa, doncs en ella mateixa es planteja un renaixement transcendent, fruit de la buidor mateixa, en omplir-se aquell espai i aquell temps, per contrarestar-se a ella mateixa, pot ser que no ho sigui des del món físic, també des del món espiritual la buidor pot esser omplerta, de fet ho és immediatament tan bon punt com se’n percep la seva existència, sense que això signifiqui que l’ansietat niï en la nostra ànima,  que ens encadenaria a una situació que contemplem i per tant de la que en som conscients.

© Albert Balada
25-11-2013

  

dissabte, 23 de novembre de 2013

El nostre camí...


La fotografia és original de Montse Esteba

El nostre camí, gradual i metòdic, esdevé sempre un ascens permanent en la nostra identificació amb el Jo suprem, en l’inexorable esdevenir de la nostra crònica de vida, aquest ascens pot ser encoratjador si descobrim el sentit dels esglaons amb els que creixem de natural manera en aquest viatge a la transcendència, però si encara no hem entès el sentit de la vida, pot ser angoixant i aleshores cada passa se’ns farà poc més que esgotadora.

Avancem, doncs cadascú al nostre ritme, de manera que en aquest ascens a la consciencia haurem d’anar-hi convergint convenciments i raons que ens hauran de permetre d’establir –hi noves i magnifiques interpretacions a mesura que ampliem el nostre coneixement, a mesura que el nostre creixement esdevingui fefaent i, alhora convençut; l’entorn, doncs, sempre és circumstancial, fins i tot quan ens sembli que res al nostre voltant ens facilita aquest camí, doncs les causalitats tenen, per elles mateixes també un aprenentatge que ens cal assolir, són de fet, tanmateix, esglaons invisibles que ens ajuden a fluir en la nostra dimensió humana.

© Albert Balada

23-11-2013

dijous, 21 de novembre de 2013

Hi ha qui diu...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa

Hi ha qui diu, i potser tingui raó que ens estem creant i recreant, d’igual manera a com canviem la pell, també els nostres sentits i sentiments, es re formulen a partir de les experiències que hom va conreant en la vida, de les experiències i del contracte amb el proïsme que també hi ajuda, d’igual manera com les causalitats que en aquestes circumstàncies es plantegen.

No som iguals, doncs, avui que ahir, com tampoc no ho serem demà, el que fa que una similar situació puguem valorar-la de manera distinta, això, no deixa de ser testimoni de la nostra evolució, que és en un sentit positiu si hem arribat a la conclusió que formem part de la ànima universal que és el tot, vol dir que sabrem obrar en perspectiva a partir del convenciment que en tenim.

Aquesta experiència de creixement ens obliga, però a ser exquisits i extremadament curosos respecte del bé en el que n’ hem de ser garants, assolint el mestratge amb el temps, a partir de l’estudi, de la lectura com de la observació, doncs ens devem, també a aquest imperatiu que igualment ens ajuda a fer brollar de nosaltres mateixos aquella rectitud que esdevé sol·lícita en la nostra relació social, però també en la sol·lícita relació amb el nostre jo espiritual.

© Albert Balada

21-11-2013

dimecres, 20 de novembre de 2013

Diuen que el món...




Diuen que el món és complex, amb molts de camins per triar, però  no ho veieu pas com un compte enrere en el que destriar, doncs és una afirmació aquesta que s’allunya de la realitat. 

El camí de la vida ens va plantejant revolts, aquells que el nostre lliure albir ens ha de permetre de discernir en un o altre sentit, només ens cal ser capaços de discernir allò que suposa el bé, allunyar-nos del mal, de la toxicitat  i tenir un clar convenciment de la connexió universal que ens agermana a tots, en el món físic, com a pas transcendent cap al món espiritual.

© Albert Balada

20-11-2013

dilluns, 18 de novembre de 2013

No em seria fàcil...






No em seria fàcil d’escoltar determinades raons o arguments, o potser sí, tot depèn, doncs en la comprensió de les coses hi ha determinades circumstàncies casuals i causals que hi conflueixen, de manera que hi ha raons que escapen al món físic que poden resultar amb comprensions diferents, en funció de l’experiència personal, o fins i tot de la disposició d’ànim que hom pot tenir en un moment precís, cal dons esser molt curosos amb allò que escrivim, doncs no tothom ho percep d’igual manera, podent gestar, fins i tot, un resultat inesperat, distint al que hom pretén d’aconseguir.

De vegades, doncs, millor un silenci que una paraula, millor no parlar abans de penedir-te’n, no és coartar la teva llibertat, precisament en ella i per ella, i en el teu lliure albir, has de ser capaç de comprendre la complexitat social que ens envolta, i com fins i tot la raó més simple i senzilla esdevé quelcom de laberíntic, doncs aquell que llegeix, aquell que escolta no acostuma a recavar el parer de cap guia, de manera que es considera capaç de dilucidar-ho per ell mateix sense acceptar l’error en el que cau, condició humana per altra banda.

La prudència s’escau imprescindible, com actitud que s’ expressa en la opinió i en el parer, com en la escolta mateixa, per arribar a una sana comprensió del pensament, per arribar a una clara concreció de les idees, per arribar a entendre i acceptar, però també per a fer entendre i acceptar.

© Albert Balada
18-11-2013

dissabte, 16 de novembre de 2013

La raó profunda...




La raó profunda del pensament, relata a ben segur una realitat mistèrica que entronca amb la nostra relació atàvica amb la Creació, doncs no és silenci el que acompanya tot moment, sinó l’avantsala del llenguatge i l’expressió, la idea com a unitat que es conforma i es transforma, fins al tot, per esdevenir pensament i per tant concepte abstracte.

La nostra realitat present, dialogada,  beu d’aquella primigènia essència , que és on viu una de les realitats de la nostra ànima, aquella que pot connectar amb les diferents connexions del pensament, aquella que s’enlaira del món físic al món espiritual; som doncs pensament en la nostra més íntima concreció, d’aital manera que en la contemplació, en la reflexió, en la introspecció ens retrobem amb nosaltres mateixos com a part que som d’un tot expressivament immens.

©Albert Balada

16-11-2013 

dijous, 14 de novembre de 2013

El plor, la lamentació...



El plor, la lamentació, és de fet un concepte antic en el devenir de la història de la nostra civilització, que va de la mà de la nostra pròpia posició en la vida, però també de la dels nostres proïsmes; és el canvi o trànsit d’amistat a enemistat, la posició que davant determinats fets hom pren, de manera, de vegades talment arbitrària, doncs no hom coneix totes les circumstàncies que ens envolten o envolten determinada situació, de manera que pot produir-se una situació de dolor que afligeix per la incomprensió pròpia o d’ altri,  però la pregunta que ens cal fer és com defugir el defalliment o com alimentar la força suficient per a superar-ho?

De vegades es donen circumstàncies en les nostres vides que assimilen una mena de núvol que tot ho tapa, que enfosqueix totes les perspectives, és aleshores quan és necessari d’entendre com el propi silenci esdevé una conducta positiva, de reflexió, que acompanya el lament, doncs és imprescindible d’apaivagar tota arrogància per poder no defallir en la cerca de la veritat com a acte sublim, però també per entendre el convenciment que la felicitat no per aquestes circumstàncies s’allunya, al contrari, ens permet d’entendre la simplicitat de les coses, a través d’un treball ferm i constant, l’acceptació de la nostra existència, com de l’existència del proïsme.

El dia que siguem capaços d’anar un pas més enllà del perdó, de donar la mà al nostre enemic, aleshores haurem entès el sentit de tot plegat, el sentit de la vida que ens és atorgada, però també de la comprensió fefaent del nostre devenir, d’entrar en un bosc a allunyat del camí que seguíem, convençuts, tanmateix, que és talment provisional que ens possible d’entendre com el camí no queda lluny, al contrari, el que ens pot semblar com estar perduts es transforma aleshores en la descoberta del temps i l’espai en la nostra vida, en la seva relativitat i, de fet, en la proximitat del camí a recórrer...

© Albert Balada

14-11-2013     

dimecres, 13 de novembre de 2013

La solidesa...




La solidesa del missatge es mira per com aquest es basteix, si com una catedral a la que els contraforts fan mes forta o sense ells i per tant amb una dèbil estructura que difícilment aguanti...


© Albert Balada
12-11-2013


dimarts, 12 de novembre de 2013

El camí es defineix...




El camí es defineix a cada moment, canviant, eteri, cal tenir clar i present, però, que avançarem si en ell som capaços de descobrir-hi el valor del camí mateix, com també en tot allò que l'acompanya...

© Albert Balada
12-11-2013

diumenge, 10 de novembre de 2013

Les nostres sensacions...




La fotografia és original de M. Angels Leon

Les nostres sensacions ens porten a perpetuar el joc que l’avenç de la civilització ens descriu, però, si alguna vegada ens entretenim a descobrir en aquestes sensacions el mestratge del bé i no descartem el mestratge que allò que no és el bé ens aporta, en el sentit d’enfortir la nostra percepció de la bondat les coses, aleshores ens descobrirem distints, amarats de noves perspectives que ens obren noves portes a la recerca del camí que cerquem en permanència, encara que en siguem conscients, un camí en el que abocar-hi els nostres aprenentatges, sempre excels, encara que la llavor sigui minsa, prenent consciència del que som, de qui som i del que representem en aquesta obra de la Creació.   

© Albert Balada

10-11-2013

Tot és canvi...


 La fotografia és original de Montse Esteba


Tot és canvi en aquest univers perfecta i harmònicament establert , aleshores quin és el paper que nosaltres mateixos hem de jugar en aquesta realitat canviant? 

La resposta no és senzilla, però, si més no,ha de ser la d’intentar entendre aquesta realitat que se’ ns presenta, doncs nosaltres també som canvi, instant a instant, fruit de les nostres experiències, accions, inaccions i pensaments, i saber interpretar el camí i la nostra resposta ha de ser una posició davant d’aquest món com de nosaltres mateixos, establint un sender de connectivitat amb l’Univers, però també amb el proïsme, sense sobre actuacions, però amb la fortalesa suficient, com a fer un treball constant que et reorganitzi el teu cor, però també el de l’altri, doncs cap actuació individual deixa de tenir transcendència . 

© Albert Balada.
10-11-2013

dissabte, 9 de novembre de 2013

Hi ha una saviesa limitada...



La fotografia és original de Montse Esteba

Hi ha una saviesa limitada, però aquella que pot ser accessible fins a un nen de cinc anys, és aquella autèntica i il·limitada saviesa que ens parla de la capacitat humana per entrar en connexió amb la veritable essència de la saviesa, com llum que és de la nostra existència. 

Com l’aigua que mulla la terra i inunda de bonhomia les nostres essències, la saviesa ens reclama un diàleg transcendent en aquest procés que ens assimila-la d’aital manera que perceben la igualtat en la possibilitat d’accés. 

Per tant no només l’ensenyament conrea la saviesa, també el pensament i la disposició intel·lectual de cada esser per conrear-lo. Potser la manera com hi  arribem sigui distinta, però la certesa és que sota el vestit que les convencions socials hi donin, hi pot haver res o molt, hi pot haver una consciència projectant saber o no, però lluny dels estereotips al que ens té acostumats la nostra societat, hi ha un seguit de valors essencials que ens descriuen com pensar i en aquest treball, en educar la ment per a saber com i de quina manera elaborar els ensenyaments, aleshores estarem ensinistrant-nos, de manera que puguem fer una passa més enllà del món físic, tot mirant per sota i per sobre de la superfície mateixa del pensament, una visió multidimensional que també ens recrea a nosaltres mateixos.    

© Albert Balada

09-11-2013 

divendres, 8 de novembre de 2013

La nostra societat...



La nostra societat, en la que regna un aspre desig de luxe i riqueses, no comprèn el valor de la ciència, ni que aquesta forma part del seu patrimoni espiritual més preuat, ni que és la base de tots els progressos que faciliten la vida i alleugereixen el patiment. Avui en dia, ni els poders públics ni la generositat d’alguns individus donen als científics el suport i els mitjans necessaris per a dur a bon termini un treball eficaç (...) Les sagrades estances conegudes amb l’expressiu nom de laboratoris, exigeixen que es multipliquin i que es dotin”[1]



[1] Curie, Marie Escrits biogràfics, Volum 2 de El Mirall i la LLum..  Universitat Autònoma de Barcelona, 2011. ISBN  9788493871741
   
Marie Salomea Sklodowska Curie, coneguda com Marie Curie (Varsòvia, Zarat de Polònia, 7 de novembre de 1867 - Passy, França, 4 de juliol de 1934), fou una química i física polonesa, nacionalitzada francesa. Pionera en el camp de la radioactivitat, fou, entre altres mèrits, la primera persona en rebre dos Premis Nobel en distintes especialitats, Física i Química, i la primera dona en ser professora a la Universitat de Paris.
                                           





dijous, 7 de novembre de 2013

Com les grans obres...



Com les grans obres, els sentiments profunds declaren sempre més d’allò que diuen conscientment. La constància d’un moviment o d’una repulsió en una ànima es torna a trobar en els hàbits de fer o de pensar i té conseqüències que l’ànima mateixa ignora. Els grans sentiments passegen en ells en el seu univers, esplèndid o miserable. Il·luminen amb  la seva passió un món exclusiu en el que tornen a encontrar el seu clima. Hi ha un univers de l’enveja, de la ambició, de l’egoisme o de la generositat. Un univers, és a dir, una metafísica i una actitud espiritual. El que és cert dels sentiments ja especialitzats ho serà encara més de les emocions tan indeterminades en la seva base, a la vegada tan confuses i tan “certes”, tan llunyanes i tan “presents” com poder ser les que ens produeix lo bell o suscita lo absurd. [1]





[1] Camús, Albert*. El mite de Sísif, Els murs absurds. Editions Gallimard, París, 1951. Editorial Losada, S. A., Buenos Aires, 1953. Alianza Editorial, S. A., Madrid, 1951, 1983, 1985. Pag. 8. ISBN: 84-206-1841-1

(7-11-1913/4-1-1960) fou un novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i periodista francès nat a Argèlia. En la seva variada obra desenvolupà un humanisme fundat en la consciència del absurd de la condició humana. Entre les seves obres destaquen: L’estranger, La pesta, Un home rebel i La caiguda entre d’altres.

dimecres, 6 de novembre de 2013

La construcció permanent...




La construcció permanent del nostre destí, destriant el bé del mal, polint el nostre devenir, hauria d’esdevenir la fita més important per assolir la aproximació a la veritat, per acostar-nos a la llibertat mateixa i per tant a la felicitat entesa com a principi i final de la nostra existència.

Només en conrear el nostre cultiu personal, això permet de germinar el bé en nosaltres com a instruments mateixos de l’Univers, essent clau de volta de la nostra pròpia concreció com a essers únics i irrepetibles que som.

© Albert Balada

06-11-2013  

La maduresa...




La maduresa depèn de l’ús que s’hagi fet dels coneixements i la experiència.  

El major miracle del que podem gaudir és del senzill fet de la nostra existència  i a cada instant, a cada moment hi incorporem cognició i vivència, de manera que ens recreem en això, esdevenint essers nous, distints a com érem un instant abans, tot i així, només és a partir d’aquell ús que esdevenim veritablement nous, veritablement madurs, veritablement humans, de manera que creem el nostre present a partir de conrear la nostra existència, aquella que esdevé vana i banal alhora si no és individualment útil i social aprofitable.

La lògica de la Creació, doncs, radica en nosaltres mateixos com a realitat divina que som, expressió mateixa de totes les qualitats que ens han estat atorgades, però és en el nostre lliure albir quan esdevenim encara més propers a Déu, des del moment en el que prenem consciència del sentit de la nostra vida, del valor preuat que significa, com de les nostres accions, inaccions i pensaments.

© Albert Balada

06-11-2013

La il·lusió...





La il·lusió que et desperta un nou dia, normalment acostuma a ésser directament proporcional a les expectatives que aquest et pot oferir; la cerca doncs d'aquestes esdevé, si mes no, un repte que acomplir en despertar-hi, en la senzillesa...

© Albert Balada
02-11-2013


dimarts, 5 de novembre de 2013

Quan deixem que el sentit...


La fotografia és original de Neus Bonamusa

Quan deixem que el sentit del nostre propòsit en la vida alleugereixi el seu pes, sobre les nostres circumstàncies, descobrirem que les nostres passes es fan més fermes i el propi sens, obra una nova dimensió, si, a més, som capaços de menystenir temptacions i egoismes, però només és possible si el nostre plantejament de vida ho és des de l’alegria, des de la felicitat de viure, esborrant les barreres invisibles que ens creem, les pors que genera la mateix por en la seva por, només aleshores ens descobrirem distints i capaços de créixer, artificis de l’èxit i la fortuna, entesos com a experiència de l’esperit.

Però quin deu de ser l’enginy que ens facilita l’accés a l’alegria i la felicitat, en un món en el que, manta vegades, les circumstàncies més aviat ens porten a la tristesa i la depressió? Doncs ben senzill, la tendència a pensar en clau positiva, sempre, en saber trobar en tot un aprenentatge, fins i tot en allò que ens pot semblar negatiu, doncs en aquest viatge diari és on apareix la nostra ànima veritable, acompanyada pel somriure interior que desperta el somriure en el rostre, és quan podrem arribar a apreciar la vida mateixa en el seu veritable valor.

© Albert Balada

05-11-2013     

dilluns, 4 de novembre de 2013

La por...



La fotografia és original de Montse Esteba

La por al present es projecta cap al futur; resulta difícil d’entendre la complexitat de la vida, però moltes vegades hi ha com un tel, causat per les raons quotidianes que no ens deixa veure el present en el seu context, és aleshores quan esdevé la por i el greuge, el lament, sense ser conscients que ens cal viure en la convicció que l’únic fet d’esser vius és el que ens atorga una dimensió excepcional a valorar en la seva justa mida.

De fet el moment present és canviant, a cada instant és conforma un univers nou de circumstàncies, en ocasions causals; si la desil·lusió i la por prenen espai, no hi haurà manera de poder fer un destriament de les nostres experiències, prendre consciència de nosaltres mateixos  i  poder badar amb ells amb ulls ben obert per a gaudir de d’aquest regal que és la vida.

La nostra interacció amb l’Univers és necessària, perquè interactuem a través de la nostra consciència amb tots els altres essers, per tant no hem de deixar que el soroll en forma de por, pugui enterbolir aquesta nostra posició en la Creació, doncs a través de les nostres accions, inaccions, pensaments i expressions, modelem tots els moments que esdevenen únics i irrepetibles.

© Albert Balada

04-11-2013    

dissabte, 2 de novembre de 2013

La colera...



La colera , de vegades es manifesta de manera subtil en el cor dels homes, una paraula a des temps, un comentari no comprés, una contradicció, una incomprensió en l’anàlisi, signifiquen una posició que ennegreix l’ànima, l’enuig és nogensmenys que aquesta predisposició, humana, certament, inútil tanmateix.

Es com si per un moment hom perdés el sens de la Llum i esdevingués un somni sobrevingut d’allò que conrees, que et porta a sobre actuar,  més enllà del que és necessari, defugint la plàcida conducta que hauria de ser consubstancial, cal doncs comprendre que tot està en moviment i entendre que aquesta íntima relació amb el cosmos de vegades entra en  fallida, és aleshores quan més ens cal abandonar els imperatius del món físic i endinsar-nos en el món espiritual, sense resistències malsanes, per a comprendre els canvis que es produeixen en l’entorn, descobrint que, de vegades les teves posicions no són estàtiques i generen in acceptacions, la qual cosa és normal.

Cal reorganitzar la teva comprensió i endinsar-te en l’enteniment del que esdevé en el cor de l’altri, doncs tot és en evolució, i manta vegades aquest procés no està en coincidència amb els teus plantejaments, aleshores, cal emprar el silenci com a instrument d’aturada i reflexionar sobre el moviment, com les paraules, de vegades no expressen amb tota la seva claredat allò passa en la realitat canviant.

Cal respectar les idees i els convenciment de l’altri, de manera que els teus convenciments no han de ser pas inductors de confrontació, al contrari, han de saber comprendre l’evolució de l’altri i en tot cas acceptar-la, sense altra valoració; és possible que l’altri pugui no entendre la teva disposició d’ànim, doncs són moments no confluents, com les nostres expressions no són tanmateix idèntiques, és el moment de comprendre que cal establir un principi de tranquil·litat que apaivagui  tot enfrontament innecessari, tota disfunció en la Creació, admetent  la reorganització de sentiments i sensacions,  doncs ningú no està en disposició d’ afermar-se en una raó absoluta, ans al contrari, aquesta és canviant, fruit de la pròpia experiència, com ho és de l’experiència de l’altri, però l’ego ens fa mantenir una posició intransigent a uns i altres, aleshores, cal establir-se en la calma i la reflexió per a poder entendre aquests moments precisos i abocar-hi tot el saber i la maduresa que ens cal.

© Albert Balada
02-11-2013                                                                                                                    

        

No hem de menystenir...


La fotografia és original de Llorenç Melgosa

No hem de menystenir el destinar temps a la calma, a la meditació, a la contemplació, a l’assossegament de l’ànima i l’esperit algun cop cada setmana, doncs  aquest recés d’espiritualitat, permet que ens imbuïm d’una certa elevació des del món físic al món espiritual, i alhora inundar-nos d’una energia re equilibradora que d’altra manera  no seria possible d’obtenir.

En el cessament de tota activitat mundana, ens centraríem, doncs, en allò interior, en la nostra ànima, que també necessita la cura adequada, en aquesta connectivitat amb el nostre jo interior, lluny de tot esclavatge.

Seriem més enllà de la condició de l’auto ajuda, seriem en aquella  actitud en la que reposa el testimoni de la nostra pròpia experiència   transmutada, en el control de les nostres emocions, en una sincronia perfecta que resideix en el procés harmònic que hom hauria iniciat, dins del que hom podria descobrir, tanmateix, aspectes que encara ens caldria treballar en el nostre perfeccionament constant, en el nostre desenvolupament.

Reflexió, meditació, contemplació, calma, assossegament, signifiquen un interval, un lapse, gran o petit en el temps i en l’espai , una mena de sanejament mental que ens permet aquella desconnexió necessària amb el món físic,  que ens hauria de permetre gaudir, per exemple, del sentit total de la natura que ens envolta, una petita mostra del Tot universal, en aspectes més enllà dels visuals, més enllà de tota determinació física, on podríem apreciar, fins i tot, un estat de coneixement creixent en comunió amb aquella realitat exterior que se’ns presenta des de la seva simplicitat i alhora des de la complexa realitat de la que en formem part, sense pors ni incerteses, establint-hi una relació profunda amb la Font de tota bondat.     

© Albert Balada

02-11-2013