dilluns, 24 de febrer de 2014

Atribuirieu debilitat a la profecia?...




“Elogi de la poesia” de Šĕlomoh ben Rĕ’uben Bonafed qui nasqué entre 1370 i 1380 en el sí de la comunitat hebrea de Lleida, visqué algun temps a Serós i a Tàrrega. Recollits per Ángel Sáenz-Badillos de la Universitat Complutense de Madrid, publicat el 2002

a: http://www.ehumanista.ucsb.edu/volumes/volume_02/Saenz/Badillos.pdf del que n'he fet la traducció al català.


“Atribuireu debilitat a la profecia ? Vegeu
les paraules dels profetes , que en veritat apreciaven els poemes !
Passeu a Tarsis i als Kiteus , mireu
si fallaven les obres de les dites i els cants de goig .
Tinc igual que vosaltres ment per entendre llei i filosofia ,
més els meus pensaments en els poemes resplendeixen.
Brillantor , que presumeixo de les flames de llum i foc
de la llei dels meus pares es preen d'ells les virtuts .
Per mi va brollar del cep de la seva intel•ligència , i quan
florí els rius de la veritat es van assecar .
Per a mi va brillar el sol , en veritat baixaren els cels
esplendorosos , i les aigües de la intel•ligència van formar com un dic .
Si no hagués estat pel Temps , que saqueja i sacseja les meves lleres,
els rius de la meva Llei haurien estat amplis com el mar.
Va colpejar al declinar el dia els arbres del coneixement , però no
es van cremar ni es ressecaren les plantacions de la poesia
Gràcies a mi van sobreviure els troncs de les proses artístiques , i vegeu
que sobre la munió dels meus pensaments s’embolicaren .
Com tallaria el brancatge de bellesa de la poesia , si veieu
que em dóna fruit d'esplendor i glòria ?
No em preocupa que no es coneguin els meus poemes ,
en veritat als de boca pesada per al cant fan parlar .
Quan veuen l'encant de les meves paraules , comparable al
llenguatge dels antics , diuen : "Han estat robades. "
No han estat robades , però coincideixen , doncs mannà i mel
s'uneixen i un a un altre s'estimen.”

Ningú ha explicat...


La fotografia és de AG photographe


De Sir Rudyard Kipling a “The Light that Failed” (pag. 76 i 101 de la versió en castellà en 2006 traducció de Juan Luis Calleja.)

“Ningú ha explicat encara que passa, de fet, quan una força irresistible xoca contra un obstacle incommovible, encara que són molts els que han meditat profundament sobre aquest problema." (...) "És tan senzill com la regla de tres. Si rebaixem la nostra tasca usant-la per als nostres propis fins, la nostra tasca ens rebaixarà a nosaltres, i com som els més dèbils, patirem. ” 

L'home...




"L’home és la mida de totes les coses (1) i el principi és la meitat del tot" (2)

_________________________________________________
(1) sentència del presocràtic Protàgoras d'Abdera, citada per Plató a "Teeteto".
(2) cita homònima de Plató a "Les Lleis" i d’Aristòtil a "La Política"

dimecres, 19 de febrer de 2014

Distreu la teva ment...


La fotografia és original de Montse Esteba


Distreu la teva ment només en la cerca de la teva plenitud, el teu creixement és el més important.

Escruta també el sentiment i el testimoni del teu proïsme a la cerca d'allò ocult en la seva ànima, aleshores hauràs estat capaç de descobrir-te també en ell, hi hauràs descobert. a l'hora, el sentit profund de la realitat humana, com de les voltes que en silenci basteixen el claustre.

© Albert Balada
18-02-2014

dimarts, 18 de febrer de 2014

Quan el peix neda...



Un bon amic m’ha fet a mans aquest text que volia compartir amb tots vosaltres, el va escriure Eihei Dōgen (永平道元) (1200 –1253) i forma part de la seva obra  Shōbōgenzō (正法眼蔵), escrita entre 1231 i 1253:

“Quan el peix neda dins de l’oceà compren que l’aigua és infinita. Quan l’ocell vola per l’aire compren que el cel no té límits. El peix i l’aigua estan íntimament units. L’aigua és la vida per al peix. L’aire és la vida per a l’ocell. Així mateix el cosmos és la vida per a l’home.


No hi ha separació. L’home ha de fer realitat que la seva vida i la del cosmos estan íntimament unides. Quan l’home es veu com a quelcom separat del cosmos s’equivoca de direcció i comet innombrables errors”

Totes les organtzacions són imperfestes...



Totes les organitzacions són imperfectes perquè imperfecta és també la raça humana, no perquè ho hagi estat en la seva creació, sinó perquè en el seu lliure albir es recrea en la foscor, sense entendre  ni comprendre que de les tenebres s’establí la llum, que d’elles es separà; som doncs, essers destinats al bé...  

© Albert Balada

18-02-2014

dilluns, 17 de febrer de 2014

Peut être demain...





Peut être demain on dît souvent, mais c’est pourquoi que l’on n’a pas a présent le sens du chemin bien marché ? Toujours on voit sur le lendemain nos espoirs, mai il faut reconnaitre la vie au moment qu’elle est vécue, dont ce jour, cet instant a présent, devient passé d’immédiat et il faut recommencer… 

© Albert Balada
16-02-2014

No és fàcil respirar...



No és fàcil respirar i saber-te viu, perquè la vida només es percep, com aital, quan ens maca; clar que no ets tu qui en tens la percepció, sinó aquells que t’acompanyen, doncs a tu t’és ja impossible de tenir la sensació, només la teva ànima que ha entrat en connexió amb l’univers, però haurà abandonat el món físic, la percepció serà distinta, teva, però distinta, doncs ja no ets tu, com ho coneixem...

© Albert Balada

16-02-2014

dissabte, 15 de febrer de 2014

Petites píndoles de bonhomia...



Petites píndoles de bonhomia ens ajuden a cuidar la nostra ànima i el nostre entorn, fent saludables els nostres sentiments, com també les nostres paraules, aquelles que fan paisatges.  Quina és la comprensió necessària per a entendre la diferència entre la foscor i la llum? El sentit figurat d’aquests dos mots entronca amb  el dels seus homònims del món físic i ens evoca el sentit del pensament, però també el del despertar del dia, des de la matinada a l’alba i d’ ella a la claror incipient que lluenteja el llevant, una evocació aquella que ens deixa altres mots com ara claror, benedicció, tranquil·litat, prosperitat, en contrast amb reptes, confusió, dificultat, tots en combinació que ens porten a madurar com a essers humans en el nostre trànsit vital, fins al dia que en ella serem capaços d’establir la diferència entre la foscor i la llum, entre el bé i allò que no ho és; en aquest despertar la tradició sefardita ens evoca la figura del gall i el seu cant,  símbol d’una actitud plena de optimisme, esperança i creença, que visualitza i celebra la benedicció, fins i tot abans que aquesta sigui de fet una realitat.

© Albert Balada

15-02-2014

divendres, 14 de febrer de 2014

Hi ha soroll...





Hi ha soroll, molt de soroll, de vegades l'ambient pot esdevenir irrespirable, quan te n'adones que res va amb tu, que hi ha condicions del sender que distreuen del veritable sens; has vist aleshores com el soroll minva, com s'obre una plana fèrtil i el silenci regna on hi havia soroll...

© Albert Balada
14-02-2014

Camina...




Camina pels senders de la vida amb el convenciment que el teu camí, llarg o curt, necessita de la reflexió permanent i en aquesta cerca que ens acompanya, també del repòs de la ment per a bastir les experiències viscudes de la introspecció imprescindible per a calibrar les brúixoles personals, sempre en el sentit de la Llum com del bé ...

© Albert Balada
13-02-2014

dimecres, 12 de febrer de 2014

La lluna creix...




La lluna creix o minva, com un joc al que l’univers convida, i en el seu trànsit, esdevé curosa, molt curosa, manlleva l’aigua recreant paisatges, per després deixar-la fluir, els seus mesos són els de la vida, també els de la terra, mentre resta enllà impassible: ara nova, ara vella, tot fent com una mica de mare de tots nosaltres des de la seva solitud infinita, des del seu silent estar, camí de llum...

© Albert Balada
12-02-2014

Se'ns farà difícil...




Se'ns farà difícil i fins i tot podem sentir llàstima per aquells que beuen de la rancúnia, l'odi, l'enveja... Actituds malsanes que ennuvolen els sentits i fan que la llum s'exhaureixi lentament en els seus cors. Aleshores la nostra pròpia essència ens ha de dur al convenciment de la raó lluny de disputes, conscients que l'esforç en el bé comporta requisits que cal acomplir en el sender de la fraternitat humana i ens sabrem alliberats en la certesa que no tothom ha entès...

© Albert Balada
12-02-2014

dijous, 6 de febrer de 2014

Semblances...




Semblances que ens transporten, experiències que aglutinen la nostra existència  i, en definitiva, què som? Quin és el sentit de tot plegat?

Quan aprens a conèixer les circumstàncies, i els designis, quan lluny de tota falsa modèstia et manifestes en la manera com convé a l’univers després de descobrir el teu camí en llibertat, i has estat capaç de deixar de banda les cordes que et lliguen a les convencions mundanes, aleshores has aprés que ets quelcom més que una gota d’aigua que descriu cercles concèntrics en aquell oceà social en el que et trobes immers, has estat capaç de transitar des d’una existència en la què el sentit de la vida beu de les convencions creades a interès d’un model estàtic, sense altra correspondència  amb l’univers que la perpetuació d’una determinada i esperpèntica concepció de la vida, i descobreixes, tanmateix,  la rel de la Llum perpètua que il·lumina el lliure albir cap a una transcendència que va més enllà de tu mateix, és aleshores, més d’hora que tard, quan ets capaç d’avançar, amb determinació cap a la unió amb la eternitat, podent observar com tot es transforma i el que immutable esdevé distint, perquè la teva percepció del món físic canvia, i ho fa des d’una posició nova, com qui admira des de l’atalaia la bellesa de la creació, és quan comences  a albirar el sentit de tot plegat i a comprendre qui o què ets i quina és la teva missió, tot honorant la vida que t’ha estat donada, la de ser  un veritable esser humà.

© Albert Balada

06-02-2014      

La paraula esdevé testimoni...




La paraula esdevé testimoni mentre el símbol és reflex del pensament, tot plegat atestació d'un temps que hauria de conrear el misteri profund del creixement; si no som capaços de construir i establir, alhora, l'arquitectura del present d'acord a la solidesa d'unes essències, correm el risc d’haver perdut inexorablement un temps preciós...

© Albert Balada
04-02-2014

diumenge, 2 de febrer de 2014

On voudrait...




On voudrait  retrouver les orages que l’on avait connus, là dans ces jours ou le ciel n’était pas encore ce ciel que l’on connait maintenant ; ramasser les pluies,  goutte a goutte et remplir les cœurs de l’espoir qu’on découvre quand on a la sagesse et la chance d’avoir aperçu la valeur du petit instant qu’il faut vivre et en faire aussi cadeau aux hommes, dont ils sont nos frères, et a eux, comme a nous, appartient le monde que l’on doît préserver jusqu'à la fin.    

© Albert Balada
02-02-2014     

dissabte, 1 de febrer de 2014

Sur ses rues...




La fotografia és original de Nicolas Yantchevsky 1953-1956


Sur ses rues, on souhaite, désormais, le souvenir d’hier, de toujours, de jamais, même que le temps s’en fuit dans la brume, le sens il est aussi présent que la vitesse ou le temps creuse tout ce que l’on a apprit, sens regret lorsqu’on n’avait pas rien, et rien de plus on a besoin sur le chemin à nouveau recommencé…



© Albert Balada
01-02-2014

Et sabràs...




Et sabràs viu quan entenguis que tot al teu voltant és senyal i símbol de vida i que en ella és la nostra universal connexió; et sabràs viu quan entenguis que tota idea té un valor i que només és en la llum com es pot conrear; et sabràs viu, quan entenguis que el temps no ho és, com tampoc l’espai i aleshores hauràs descobert el que realment ets, t’hauràs descobert a tu mateix...


© Albert Balada
01-02-2014

Village au fond...




Cançó escrita per Jean Villard Gilles, el 1945, per a Edith Piaff amb la que va fer la seva gira pels USA. Una oració que conté el doble significat, profà i iniciàtic, que tan li agradava a Gilles, amic d'Ansermet, Brel, Poiret, Serrault i Ramuz, que clou amb les paraules: l'eternitat de l'amor...

Village au fond de la vallée
comme égaré, presqu'ignoré
voici qu'en la nuit étoilée
un nouveau-né nous est donné
jean-françois nicot qu'il se nomme
il est joufflu, tendre et rosé
à l'église, beau petit homme,
demain tu sera baptisé...
une cloche sonne, sonne
sa voix d'écho en écho
dit au monde qui s'étonne:
"c'est pour jean-françois nicot"
c'est pour accueillir une âme
une fleur qui s'ouvre au jour
a peine, à peine une flamme
encore faible qui réclame
protection, tendresse, amour...

village au fond de la vallée
loin des chemins, loin des humains
voici qu'après dix-neuf années
coeur en émoi, le jean-françois
prend pour femme la douce élise
blanche comme fleur de pommier
devant dieu, dans la vieille église
ce jour il se sont mariés...
toutes les cloches sonnent, sonnent
leurs voix d'écho en écho
merveilleusement couronnent
la noce à françois nicot
"un seul coeur, une seule âme"
dit le prêtre, "et pour toujours"
"soyez une pure flamme"
"qui s'élève et qui proclame"
"la grandeur de votre amour."

village au fond de la vallée
des jours, des nuits, le temps a fui
voici qu'en la nuit étoilée
un coeur s'endort, françois est mort...
car toute chair est comme l'herbe
elle est comme la fleur des champs
épis, fruits mûrs, bouquets et gerbes,
hélas vont en se desséchant...
une cloche sonne, sonne
elle chante dans la mort
obsédante et monotone
elle redit aux vivants:
"ne tremblez pas coeurs fidèles"
"dieu vous fera signe un jour"
"vous trouverez sous son aile"
"avec la vie éternelle"
"l'éternité de l'amour..."

Oui, c'est elle, c'est la déesse...




El més bell cant que mai s'hagi pogut escriure, una oració a la "Fraternitat Universal" la que se'ns obsequia en la música de Georges Bizet i lletra del dramaturg Eugène Cormon i del poeta Michel Carré al 1863.


au fond du temple saint
paré de fleurs et d'or
une femme apparaît!
je crois la voir encore!

une femme apparaît!
je crois la voir encore!

la foule prosternée
la regarde, entonée
et murmure tous bas:
voyez, c'est la déesse!
qui dans l'ombre se dresse
et vers nous tend les bras!

son voile se soulève!
ô vision! ô rêve!
la foule est à genoux!

oui, c'est elle!
c'est la déesse plus charmante et plus belle!
oui, c'est elle!
c'est la déesse qui descend parmi nous!
son voile se soulève et la foule est à genoux!

mais à travers la foul
elle s'ouvre un passage!

son long voile déjà
nous cache son visage!

mon regard, hèlas!
la cherche en vain!

oui, c'est elle! c'est la déesse!
en ce jour qui vient nous unir,
et fidèle à ma promesse,
comme un frère je veux te chérir!
c'est elle, c'est la déesse
qui vient en ce jour nous unir!
oui, partageons le même sort,
soyons unis jusqu'à la mort!

Sigues fidel...




La fotografia és original de Llorenc Melgosa Alonso


"Cap a les deu" dins Joan Vinyoli. Les hores retrobades. 1951 .


Sigues fidel 
a les petites coses;
no t'és donat volar 
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès 
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

Horta i marjal...



La fotografia és feta aquest migdia pel bon amic Vicent Olmos


Horta i marjal, paisatges que fan temps i lloc. Silencis que trenca el retruc de la fusta, la remor de l’aigua, la serenor del vent. Camins de vida... 

© Albert Balada
26-1-2014