Diari d'Albert Balada ©

Una cita: Wislawa Szymborska

2012-02-02T00:54:00.003+01:00

Als meus amics (fragment)[1]

Coneixedors dels espais

De la terra a les estrelles,

Ens perdem en l’espai

De la terra al cap.

Es interplanetari,

Del lament a la llàgrima.

En el camí de la falsedat a la veritat

Deixes de ser jove.

Ens fan riure els avions a reacció,

Aquest esvoranc del silenci

Entre el vol i la veu,

Com record del món.

Hi ha hagut vols més veloços,

La seva veu que arriba amb retard

No ens arranca del somni,

Sinó anys després.

[1] Szymborska Wislawa*. Poesía No Completa. Fondo de Cultura Economica, Mexico DF 2002

*Tot i que Szymborska, neix a Kornik (oest de Polònia) el juliol de 1923, i és la poetessa més coneguda de Polònia, va haver d’esperar fins a la concessió del Nobel el 1996 per a que la seva obra arribés a la resta del món. La autora destacà per una poesia plena d’humor i pel seu hàbil joc de paraules.

Traducció feta al català per Albert Balada de la traduccó castellana feta per Gerardo Beltrán y Abel A. Murcia en el llibre de la referència.

9 poemes per a una exposició

2012-01-26T15:40:00.006+01:00

“9 poemes per a una exposició”

Recull de poemes d’Albert Balada que acompanyen l’obra pictòrica d’Elies Domingo a la Sala Benseny de Caixa de Tarragona, el mes de març de 1999.

Llegits per la rapsode Mary Bometón, el dia 17 de març de 1999 en un acte que va ser presentat pel periodista Jesús Riverola

Codi de registre de la propietat intel·lectual

Expedient: 02/1999/4414

Codi: L-938

“Com sigui la nit, així serà el dia”

Proverbi Banen

Com un llençol de bruma...

Llença el seu tel

Com una xarxa,

Com una etèria presència

Sua, cau lentament

I com un llençol de bruma

Acarona el rostre dolç

Un sospir entretallat

Cercant en l’aire un racó

De complicitat on refugiar-se,

Rodolant per la cambra

com una gran bola feta de nit.

Penja les parpelles d’un dol d’hores tèbies

Al redós de la memòria.

Duana de sentiments

Que aclaparen la ment...

S’esgota, com faltant-li l’aire,

Poc a poc, fimbrant,

Queixant-se, cremant

De mica en mica,

Lentament

Fins a esgotar-se.

Manllevant la xarxa,

S’esvaeix el misteri

Que dibuixa un somriure.

Un glop d’aire

Omple els sentits

I reviu palpitant,

En els ulls...

“Déu parla en una llengua estrangera”

Proverbi Ovambo

El Somriure en el sud

Mig ensopida,

Amb la mà tremolosa

Al pit, guaitant

I vetllant-ne els moments.

Sol·lícita i protectora,

Que res no li falti,

Del res que no té.

Ell,... et veu

Dolça i enèrgica,

Valenta i amatent...

Al seu costat tot el temps,

Curant les ferides, Aqueles què mai no es curen.

De genolls, el rostre serè com una verge,

I tanmateix...

Entristida i sense llet per alletar,

Dèbil i impotent,

Et dolen, rabiosa, les seves llàgrimes,

La seva fam...

Sents el més gran enuig,

Cerques una resposta,

Que mai per mai arriba.

Una mica d’arròs?

Una mica de blat?

Una mica només,

Per ajudar a morir

Amb l’estomac més ple.

Ho intuïes, ja no respira,

Potser fa estona que no ho fa.

Te n’havies adonat,

Però no pots plorar.

Recull com sempre, dues racions,

Te’l mires,

En ell, veus la mateixa mirada

Repetida en tants de rostres:

El somriure fred i mort,

La misèria en el sud.

“Si no dormim, mai no podrem somniar”

Proverbi Baulé

Criatura del món

Flor de tardor

A l’esclat del Sol

Tebi de setembre,

Nissaga de sang extinta

Que vola al seu entorn,

I el protegeix.

Criatura del món,

Del cor, fas brollar un sospir

Que arrossega l’ànima

Cap a l’ immensitat del cel

Cap a l’estel que assenyales

Amb el teu dit de nin...

Silenciosa presència t’acompanya,

Llargues hores amagada,

Llargs silencis,

Solitud...

Els ulls,

Negres pupil·les escrutadores,

Clucs i oberts,

Miren passar cerimònies

Cap al tard,

Quan els xiprers tomben el rostre

Per dormir, i a la vesprada planeja

Lleugera com de l’oreneta el vol

Amb els seus crits mistèrics.

Mussites en somnis paraules

De records del dia,

Gatgeges en l’aire carícies dolces,

I sospires...

Crides el seu nom, el repeteixes,

Una i una altra vegada

Fins a esgotar-te en la nit,

Dins d’un somni de cristall

Que mai no recordes,

Com una espelma esgota

La seva vida en un sols sospir,

En un sols glop d’aire traïdor.

Dorm nin, dorm...

Dorm criatura del món.

“L’escarceller és un presoner més”

Proverbi Bamileké

L’Ànima de la Llibertat

Company de misteris,

Guarda d’enyors, sensacions i silencia,

Ànima en llibertat.

Reculls la paraula que porta el vent

I fas néixer en el cor

L’essència de la dolçor,

De l’amargura,

De la tendresa.

Amagats planys

De vespres d’hivern

Al redós de la llar…

Somnis d’estiu

A l’ombriu fresc de l’arbre paer.

Càntics de primavera

A la flor del festeigs,

Cançó de tardor

Mentre el temps passa.

El meteor recorda, Avisa del transcórrer

Del sol, de la lluna, i dels estels,

Motiu i presència, voltes del món.

Mentre reps i guardes testimoni de la paraula

I en fas xiuxiueig del seu secret a la Memòria.

“Tot és possible per a qui no és mort”

Proverbi Malinké

Quan els ocells ja no canten

Caus lenta i pausadament

Sobre les espatlles cansades

D’aquell que mira,

En la planúria boirada

Al camp ras del cel gris de l’hivern.

Els ocells no canten

I els primers flocs de neu acompanyen

Com sospirs el cel

El roig flameig d’un foc.

Rostres quasi humans,

Miren amb els ulls distrets

Aquells home entrat ja en anys

Que estossega i amb les mans,

Refrega els seus records.

Els estris a terra, arraconats,

Són civilització que acompanya

Els darrers capvespres,

Quan la llum ja no és companya.

Només el palmell

Aspre i dur,

Fa record de la dolçor de la pell

Dels companys abatuts.

Res no el fa tornar,

Res no l’impulsa a baixar

On es decideix un futur

Que d’altres han decidit per ell.

Prefereix la companyia dels xais,

Dels estels,

Del foc cremant-li el rostre,

De l’ udol del llop

Que coneix d’antuvi,

I en el record, sempre el record,

mai compartit, per por de perdre’l

o que li sigui robat.

Sols a ell pertany,

Res més no té.

“El cor no és un genoll, no és lògic que es doblegui”

Proverbi Peul

Vola falcó i crida...

Aixeca el vol amb un cop d’ala

I el veus endinsar-se en la immensitat del cel,

Tot tapant de vegades el sol,

Mentre gira sota els núvols

Que l’acompanyen.

Voldria ser els seus ulls per mirar el món

En perspectiva,

Tot llençant crits a l’alba.

Voldria cercar les altures

Per saltar de terra a l’infinit,

De les coses mundanes al negre intens

I fer un vol per les estrelles.

Voldria ser com tu, i no podria...

Sóc com aquells

Que no sospiren l’aire tebi de la vida.

Vola falcó i crida

Ben fort, que retombi el teu cant

I planegi entre les valls i muntanyes.

No tornis a la mà que t’ encaputxa,

Escapa lluny, molt lluny

I fes de la terra la teva pàtria.

No diguis a ningú d’ on ets o qui ets,

Sigues germà dels teus germans.

Recorda el niu, i la mare,

Per tornar si s’escau,

Un dia a les valls on nasqueres.

Endinsa’t amb un cop d’ala

En la immensitat del cel

Tot girant sota els núvols.

Vola falcó i crida...

“L’estranger és la rosada”

Proverbi Bambaras

Deixeu que facin seva aquesta terra

Amb les ales esteses

Rodolant sota el blau

I els ulls en guaita

Explorant...

De cos llargarut,

Prim i espigat,

Talla la vista mirar-te enlaire.

Quan cada vespre retornes plàcid al niu

Satisfet amb només

Gairebé res...

Has volgut fer de la boira

El teu hivern,

I del fred

El teu millor company!

Cal que no esborrem els hostes,

Cal que no els foragitem,

Deixem que els seus fills

Siguin fills nostres

I faci seva

La nostra llar.

“...a nosaltres ens toca creure”

Gm. Miguel Àngel Isla Lúcio

Pare, jo vull esser una flor

Són grocs els tornassols

Quan la llum del sol

Empelta les seves galtes.

-Veus fill com n’és de bonic el món!

-Pare aquell ocell que voleteja

A l’entorn del sol, es cremarà?

-No pas fill meu, tot el que veus

És sempre sota el cel.

-Pare i jo, puc volar?

-Sí, fill meu, tu també pots.

-Però.., pare, jo no tinc ales!

-Tant se val, amb tenir un cor

Com és prou si tanques els ulls.

Si tanques els ulls i veus els tornassols

Lluentejant sota el sol

I els ocells volant fins a l’infinit,

Tu pots esser ocell...,

O sol..., o vent..., o riu...., o llum...

Si vols, ho pots ser tot!

-De debò, pare?

-Sí, fill meu,

Ho pots esser tot.

Només cal que ho vulguis

I faràs un món de colors.

-Llavors, pare, jo vull esser flor...

-I perquè no...?!

Poema escrit en l’aniversari del naixement del poeta Federico Garcia Lorca, l’any 1998, en homenatge al seu esperit de llibertat i tolerància.

Homenatge a Federico

I la lluna, on és la lluna?.

El seu rostre seré,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.

Eren les cinc ,
no de a tarda, no.

I la lluna, on és la lluna?,
és preguntava.
Amb la tristor trencant-li el cor.

No fou la bala, no...
I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol!.

Una llàgrima solitària,
un sospir i un viatge cap a l'eternitat.
I la lluna, però, on és la lluna!!??

A la lluna l'ha mort el silenci

A la lluna l’ha mort el dol pel poeta assassinat.

A les cinc, amb la negra nit moria.
No hi era la lluna, no,
la lluna moria amb ell i en ell.

Una cita: Rabbi Ezriel Tauber

2012-01-23T20:32:00.003+01:00

“Si descobreixes el teu valor intern, mentre estàs privat de determinades coses essencials, aleshores després, quan la normalitat torni a la teva vida, la prens amb el coneixement que mai més tornaràs a canviar els valors reals per valors externs”[1]

[1] Rabbi Ezriel Tauber, “Autoestima en mig de la dificultat”

Una cita: Zygmunt Bauman

2012-01-23T17:28:00.004+01:00

“La història de la modernitat és una història de tensió entre la existència social i la seva cultura. L’existència moderna compel·leix a la seva cultura a mantenir una oposició contra ella mateixa. Aquesta conflictivitat és precisament l’harmonia que necessita la modernitat” [1]

[1] Bauman, Zygmunt. Modernitat i ambivalència. Anthropos. Barcelona. 2005. Pag. 30

Res no és banal

2012-01-21T19:50:00.001+01:00

La distància que separa l’home de Déu, no és infinita, al contrari, és més curta del que sembla, perquè la pròpia caducitat de l’existència humana dóna fe de la nostra pròpia immensitat i del temps limitat que ens és donat per acomplir els nostres propòsits, que no són altres que l’avenç i el progrés de la humanitat mateixa de la que en formem part com quelcom indestriable i etern a l’hora. Els símbols i els senyals apareixen a cada instant, com una guia en la que descobrir-nos i en la que descobrir aquell camí traçat que podem recórrer, si volem... Res no és banal, tot és transcendent, fins del fimbrejar d’una espelma, al caure de la rosada sobre una fulla erma, només hem de saber mirar i gaudir de cada instant, aprendre alhora el que hom se’ns ensenya i veure-hi més enllà, per obrir-nos a una realitat distinta, però no distant, aquella ens embarca cap noves dimensions de la vida i de les realitats presents, dimensions que ens acosten a una veritat absoluta, aquella que ens ha de fer esdevenir lliures de tot lligam fútil i subtil que ens encadena a una essència material, que no culmina pas la nostra pròpia realització ni la nostra pròpia existència, pas més enllà d’un gaudi, com tampoc no ens determina ni ens defineix; La distància doncs que ens separa de Déu és ben efímera, si hom sap trobar aquelles traces escrites en el camí que, llarg o curt, transita entre dos moments que no ens és donat de decidir...

Ànima divina

2012-01-21T19:27:00.002+01:00

Riera de Santa Coloma de Farners. Fotografia Montse Esteba. 2009

Quan descobrim que darrera cada persona s’amaga un destí, serem capaços de veure com els seus ulls i la seva ànima estan íntimament lligats als nostres ulls i les nostres ànimes, entrelligats inevitablement, encara que hi hagi una distància establerta, com un esvoranc insalvable si la perspectiva és limitada, si la nostra visió es centra només en voler veure les nostres limitacions humanes, sense convèncer-nos que hi ha quelcom més en cadascun de nosaltres, en cadascun dels elements i les coses que ens rodegen, conformant-ne circumstàncies perfectes en un món imperfectament humà; aleshores, si hem estat atents, ens sabrem més propers que distants, ens sabrem oberts a buidar-nos de la nostra indiferència inversemblant i ens descobrirem capaços de sentir alguna cosa, d’esbrinar en els nostres records més profunds, lluny de tot temps i tot espai, alliberats de les fútils cadenes que ens hem autoimposat, per endinsar-nos en un món nou que ens podria assemblar del tot subtil, fins i tot secret, d’un món distint i irreal alhora, si ho mesurem sota paràmetres clàssics... Ens haurem trobat a nosaltres mateixos, rellegint-nos en allò que hem vist i descobert al llarg de la nostra vida, descobrint-ne el valor real d’allò que hem fet o hem deixat de fer, d’allò que realment té valor i d’allò que no en té, i ens sabrem endinsats en la nostra pròpia humanitat, en la veritat més profunda que amaga tot esser viu, la realitat del ser a partir de tot el que hem anat construint quan alegria i penes estan entreteixides en el vestit de l’ànima divina...

Retrats selvatans

2012-01-15T07:43:00.003+01:00

El tren lliça com festejant el ferrat terra, per entre les boscúries que canvien el paisatge que havia recorregut fins, ara; el cel canvia els seus tons per un blau lluent, pentinat per alguns núvols que viatgen al compàs d’un vent gairebé imperceptible. El silenci omple l’estança, on només quatre persones mal comptades no deixem de moure el cos al ritme que el comboi es balanceja, mentre la botzina sona fort quan enfila paratges que enterren noves estructures de formigó que, com aquells antics ponts de ferro, embolcallen el seu pas.

Ja som arribats a destí, lleugers murmuris silents, com un bé preuat, planen sobre totes les coses, fins en la verdor de les plantes autòctones sembla pentinar-s’hi i l’aire; quina dolçor en l’aire flairat de les essències boscanes! El cos reacciona i demana un bon àpat amb el que lliurar-se als esperits malèvols que trastoquen aquella panxa que no acostuma a esmorzar aquelles olors de pa acabat de fer i el bull negre, regalimen les papil·les i els sentits se senten transportats definitivament a un altre indret, obrim estada doncs, semblen dir, gaudim-la intensament en aquelles petites coses que fan que la vida sigui veritablement transcendent.

Les paraules es tornen calmes, en llegir el diari que queda obert en la taula, mentre un glop de l’aigua celta apaivaga la set que l’entrepà motiva, els murmuris no deixen de ser una companyia plaent i fins i tot hi ha mirades que et conviden a no parlar més alt, ni gairebé més del que toca. El sol escalfa ja una mica més aquell fred matí de gener, on vaig visitar aquella terra. És ven cert que hi ha petits països en el país mateix, en els que hi descobrim tants de matisos, com podríem trobar entre grans distàncies, enllà, enclotat entre massissos s’obria una plana on l’arbrat em dibuixava un paisatge que em feia gaudir de cada color hivernal, dibuixant formes estranyes i antigues a l’hora, com una salutació feréstega que acompanya al viatger pels camins d’un pelegrinatge que esdevé joia.

Descobreixes en aquest encontre, a aquell tu que arrela en les teves herències genètiques, en aquelles retrats que l’àvia et feia dels paratges que ara visites; intentes recordar, però no pots, han passat molts anys, però et sembla com si la memòria no fos traïdora i t’anés descobrint mica en mica, pas a pas, allò que de fet ja coneixies d’antuvi, mentre res t’invita a dir ni una paraula, ni un mot que torbi aquella pau monacal, com un recorregut per la història que també és un xic teva. Et sembla, aleshores descobrir-te en un món nou que transforma, com clau de volta, l’antic fermall que esdevé plàcid i altiu, enjogassat pel regal que els déus t’atorguen, en una terra pentinada per petites ermites i llogarets que recorden promeses i ex vots de marina i de terra endins, imatges enclavades en la pedra mateixa dels murs de les viles, com vigilants d’aquella plàcida estança, d’aquell carreró, d’aquella plaça que conformen uns pocs murs de pedra vella.

La salvatgia dels arbres gairebé centenaris que voregen la riera, semblen fer de pentagrama per les notes que l’aigua respira en brollar les fonts que la nodreixen i en el repicar constant contra la pedra, et deixa sentir com un cor compassat i humit de natura que et saluda al teu pas, mentre les fulles seques fent un llit, que allansolat, tapa el terra que ensorolleix quan el trepitges, el murmuri de les branques ermes, enlairades com acaronant aquell cel de l’hivern que no deixa de respirar harmonies de colors verdosos i vegetacions dibuixant nous escenaris. No sabria dir que em va copsar més, si aquella melangia de terra endins, o bé descobrir una sorra pentinada per l’aire salat de la marina, aquella on tot just una gavina matinera i sola saluda l’aigua que pentina la platja, aquella on majestuosa i imponent s’alça damunt dels homes, un turó que, emmurallat, obre en la badia un senyal de vida antiga, deixant als peus miratges de colors i pedres, miratges de tons turquesa que et conviden a seure i deixar que el temps passi, lenta, ben lentament al teu davant com si la vida se t’escapés ben lluny i ben a prop alhora, esdevenint un mestratge vivificador i etern que t’acaricia l’ànima i et deix aleshores sí, lluny, ven lluny de tu mateix...

Una cita: Sant Agustí d'Hipona

2012-01-07T19:37:00.002+01:00

“Allò que els músics nomenen harmonia, això és en la polis la concòrdia, a saber, un estretíssim i importantíssim vincle per a la conservació de qualsevol república, que de cap manera pot ésser-hi sense la justícia”[1]

[1] Sant Agustí d’Hipona. La ciutat de Déu. Llibre 2 Capítol 21

Una cita: Plató

2012-01-07T19:36:00.003+01:00

“Als que han dut una vida pura i santa, els acompanya una dolça esperança que eixampla el cor, i nodreix la vellesa, i governa com vol l’ànim fluctuant dels mortals”[1]

[1] Plató. La República. Llibre I Col·loquis sobre la Justícia. Diàleg de Cèphal amb Sòcrates. Impremta de José Collado. Madrid 1905. Traducció de José Tomás y García. Original a la Universidad Complutense de Madrid

Una cita: Kondanstin Petrou Kavafis

2012-01-01T18:57:00.001+01:00

"...Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit..."

(Fragment del poema "Itaca" de Kondanstinos Petrou Kavafis. Traducció de Carles Riba)

Desiderata 2012

2011-12-31T17:40:00.003+01:00

Què s'acompleixin les prediccions de la fi del món, d'aquest món, com el coneixem, i què neixi un món on l'humilitat sigui moneda de canvi, on sapiguem gaudir del cant d'un ocell, on fruïm amb el regalim d'una gota d'aigua...

Una cita: Agustí Colomines

2011-12-26T14:51:00.004+01:00

“La història no és en cap cas la memòria, ni pot esdevenir esclava de l’actualitat”[1]

[1] Colomines, Agustí *. “El passat que no passa”. Bloc d’Agustí Colomines 26-12-2011

* Barcelona, (1957) és professor titular d'història contemporània a la Universitat de Barcelona. Especialista en historiografia i història del nacionalisme, ha estat Visiting Fellow a la University of East Anglia (Regne Unit). Des del desembre del 2007 és director de la Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem).

Reflexions sobre la crisi ètica*

2011-12-25T20:16:00.005+01:00

* Extret del Discurs de S.S. Benedicto XVI a la Cúria Romana amb motiu de les Felicitacions de Nadal. Sala Clementina. Dijous 22 de disembre de 2011

"Europa es troba en una crisi econòmica i financera que, en darrera instància, es fonamenta sobre la crisi ètica que amenaça al Vell continent. Encara no són en discussió alguns valors com la solidaritat, el compromís amb els demés, la responsabilitat amb els pobres i els que pateixen, manca amb freqüència, però, la força que els motivi, capaç d’induir a les persones i als grups socials a renúncies i sacrificis. El coneixement i la voluntat no segueixen sempre la mateixa pauta. La voluntat que defensa l’interès personals enfosqueix el coneixement, i el coneixement debilitat no és capaç d’enfortir la voluntat”

Enllaç amb el text íntegre

Reflexions sobre la Llibertat *

2011-12-16T17:44:00.001+01:00

* extret del text del Missatge de Sa Santedat Benet XVI per a la cel·lebració de la XLV Jornada Mundial de la Pau del 1 de gener de 2012. el 8 de desembre de 2011

La llibertat és un valor preciós, però delicat; se la pot entendre i usar malament. “En l’actualitat, un obstacle particularment insidiós per a l’obra educativa és la massiva presència, en la nostra societat i cultura, del relativisme que, en no reconèixer res com definitiu, deixa com a darrera mesura només al propi jo amb els seus capricis; i, sota l’aparença de la llibertat, es transforma per a cadascú, en una presó, perquè separa l’un de l’altre, deixant a cadascú empresonat dins del seu propi “jo”. Tanmateix, dins d’aquest horitzó relativista no és possible una autèntica educació, dons sense la llum de la veritat, abans o després, tota persona queda condemnada a dubtar de la bondat de la seva mateixa vida i de les relacions que la constitueixen, de la validesa del seu esforç per a construir amb els demés quelcom en comú »[1]

Per a exercir la seva llibertat, l’home ha de superar per tant, l’horitzó del relativisme i conèixer la veritat sobre si mateix i sobre el bé i el mal. En allò més íntim de la consciència l’home descobreix una llei que ell no s’ha donat a si mateix, sinó a la que ha d’obeir i quina veu el crida a estimar, a fer el bé i a defugir del mal, a assumir la responsabilitat del bé que ha fet i del mal que ha comès[2]. Per això, l’exercici de la llibertat està íntimament relacionat, amb la llei moral natural, que té un caràcter universal, expressa la dignitat de tota persona, assenta la base dels seus drets i deures fonamentals, i, per tant, en darrer anàlisi, de la convivència justa i pacífica entre les persones.

L’ús recte de la llibertat és, doncs, central en la promoció de la justícia i la pau, que requereixen el respecte cap a un mateix i cap a l’altre, encara que es distanciï de la pròpia forma de ser i viure. D’aquesta actitud broten els elements sense els que la pau i la justícia es queden en paraules sense contingut: la confiança recíproca, la capacitat d’establir un diàleg constructiu, la possibilitat del perdó, que tantes vegades es voldria obtenir però que costa de concedir, la caritat recíproca, la compassió cap als més dèbils, així com la disponibilitat per al sacrifici.

[1]Discurso en la ceremonia de apertura de la Asamblea eclesial de la diócesis de Roma (6 junio 2005): AAS 97 (2005), 816.

[2]Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, 16.

Enllaç al document íntegre

Només la veritat ens farà lliures...

2011-11-28T00:50:00.003+01:00

L’orgull no dóna el poder. L’aigua fa verda la terra i torna la vida... No és alçada, ni el pes, ni la bellesa, ni cap títol, com tampoc el diner, el que fa gran una persona. És la seva honestedat i respecte pels sentiments i interessos dels demés. Quan parla de cara i viu d’acord amb el que diu, quan està amatent, quan mira als ulls i somriu. Una persona és gran quan compren, quan és capaç de posar-se en el lloc dels altres, quan obra no d’acord al que hom espera d’ ell, sinó d’acord amb allò que hom espera d’un mateix.

Una cita: Anaxàgores

2011-11-19T22:17:00.004+01:00

"L’home pensa perquè té mans” [1]

[1] Anaxàgores de Clazòmene* a Aristòtil "De Partibus Animalium" IV 687a8-9

*Αναξαγόρας) (500-428 ac), Mestre de Pericles, Arquelao, Protàgoras d’Abdera, Tucidices i del dramaturg Eurípides, el primer pensador estranger en establir-se a Atenes. degut a la destrucció i reubicació dels habitants de Clazomene (Turquía). Havia ensenyat a Atenes durant uns trenta anys quan es va haver d’exiliar després de ser acusat d’impietat en suggerir que el Sol era una massa de ferro candent i que la Lluna era una roca que reflectia la llum del Sol y procedia de la Terra. Es diu que es va deixar morir de gana a Làmpsaco, una colònia de Milet.

una cita: Ernest Hemingway

2011-11-13T16:46:00.001+01:00

"....No somniava ja amb tempestes, ni amb dónes, ni amb grans fets, ni amb grans peixos, ni amb baralles, ni amb competicions de força, ni amb la seva esposa. Només somniava ja en llocs, i amb els lleons en la platja. Jugaven amb gatets a la llum del crepuscle i ell els hi tenia afecte...” [1]

[1] Ernest Hemingway. El Vell i el mar. Ed.Especiales. La Habana. 2002

Una cita: Joseph Ratzinger

2011-10-27T16:35:00.001+02:00

‎"La llibertat és un gran bé. Però el món de la llibertat s’ha mostrat en bona part absent d’orientació, i molts tergiversen la llibertat entenent-la com llibertat també per a la violència. La discòrdia assumeix formes noves i espantoses, i la lluita per la pau ens ha d’estimular a tots nosaltres d’una manera nova" [1]

[1] Fragment del discurs de Joseph Ratzinger (Benet XVI) en la cimera interconfessional d’ Asís.

Una cita: Ramiro Calle

2011-10-24T01:01:00.003+02:00

“La felicitat és un estat de consciencia...no hi ha altre bé que la pau interior "[1]

[1] Calle, Ramiro. La Vanguardia. 22-10-2011

Una cita: Manuel Castells

2011-10-22T19:19:00.003+02:00

“Però quan sorgeix una distància creixent entre representants i representats, quan el model econòmic, ecològic, de protecció social o de mode de vida entra en crisi o és qüestionat, aleshores els moviments socials són la font de renovació de la societat, l’únic antídot contra l’esclerosi d’una política sotmesa a les forces irracionals del mercat i a les racionals de la cobdícia.” [1]

[1] Castells, Manuel. Movimiento y Política. La Vanguardia. 22-10-2011

Una cita: Tomas Tranströmer

2011-10-06T18:27:00.003+02:00

“La meitat muda de la música és aquí, com la olor

A resina que envolta les branques ferides per un llamp.

En cada home un estiu subterrani,

En la cruïlla de camins, una ombra,

Y s’allunya corrent, tot seguint la trompeta de Bach.

La pietat inspira de sobte cautela. Deixar

La seva disfressa del jo en aquesta platja,

On la onada colpeja i es retira, colpeja

I es retira.”[1]

[1] Tranströmer, Tomas. Elegia (fragment) de l’obra “Desgel a Migdia”. Nórdica Libros, S.L. Col·lecció lletres nòrdiques. Pag. 21 Tradüit per Albert Balada, de la traducció castellana de Roberto Mascaró

Una cita: Plató

2011-09-25T11:50:00.003+02:00

Fotografia Montse Esteba.

“Sòcrates: No és aquest l’home que havent-se fet culpable de tots els delictes i permetent-se les major injustícies aconsegueix posar-se a cobert de les amonestacions, de les correccions i els càstigs”[1]

[1] Plató. Georgias o de la retòrica. Editorial Espasa Calpe. Madrid. 1988. Pag.82

Un dia, un nen...

2011-09-25T02:36:00.004+02:00

Un dia, un nen*

Un dia s’aixecarà sobre tres branques de lilà,

Aquelles que un nen mirarà com un llibre d’imatges;

El món, al seu voltant, serà buit i així serà

Com ell inventarà la vida des de la primera plana:

Tot dibuixan la forma d’una taroja

Li donarà al cel el seu primer sol;

Tot dibuixant l’ocell, inventarà la flor

Tot cercant la ramor de l’aigua, entendrà el clam del cor

Tot dibuixan els braços d’una estrella

Trobarà, l’infant, el cami dels grans;

Dels grans, d’aquells que han guardat una mirada meravellada

Pels fruits de cada cada dia i per les roses de l’amor.

*Edmond David Bacri -Eddy Marnay- 1920/2003, lletrista i poeta francés nat a Argel..

Traducció: Albert Balada

Una cita: Maríana Bernárdez

2011-09-23T13:02:00.001+02:00

“...Hi ha un perill superlatiu que es desconeix, és la insensatesa que sobrevé en no haver aconseguit cap so, encara que altra cosa serà, i ben distant, el delirar entre les paraules...” [1]

[1] Bernárdez, Mariana.* En la quietud del silenci. Casa del tiempo. UAM. México. Noviembre de 2009 Nro. 25. pàg. 97 i 98

(1964) Llicenciada en Comunicació Social i Doctora en Filosofia.

Una cita: Francesc-Marc Àlvaro

2011-09-22T18:12:00.003+02:00

“...La política democràtica és un diàleg permanent entre lideratges amatents i dinàmiques socials no sempre previsibles, induït per varies corrents que creen moments d’oportunitat”[1]

[1] Àlvaro, Francesc Marc*. De l’article “On va la transició de Mas?" Publicat a La Vanguardia 21-09-2011

* (Vilanova i la Geltrú, 1967) és un periodista i assagista català.

Una cita: Joseph Ratzinger

2011-08-21T15:11:00.003+02:00

"Sabem que quan la sola utilitat i el pragmatisme immediat s’erigeixen com a criteri principal, les pèrdues poden ser dramàtiques: des dels abusos d’una ciència sense límits, més enllà d’ ella mateixa, fins al totalitarisme polític que se aviva fàcilment quan s’ elimina tota referència superior al mer càlcul de poder. En canvi, la genuïna idea d’ Universitat és precisament el que ens preserva d’aquesta visió reduccionista y parcial d’allò humà....Com ja digué Plató: “Cerca la veritat mentre ets jove, doncs si no ho fas, després se t’escaparà d’ entre les mans” (Parmènides, 135d). Aquesta alta aspiració és la més valuosa que es pot transmetre personal y vitalment ... y no simplement unes tècniques instrumentals i anònimes, o unes dades fredes, usades només funcionalment."[1]

[1]Joseph Ratzinger, S.S. Benet XVI . Discurs a la Basílica de Sant LLorenç de l'Escorial. Divendres 19 d'agost de 2011.

Una cita: Francis Fukuyama

2011-08-14T13:50:00.003+02:00

“... Encara que la percepció mateixa de l’home respecte del món material està modelada per la consciència històrica que tingui d’aquest, el món material a la vegada pot afectar clarament la viabilitat d’un determinat estat de consciència”[1]

[1] Francis Fukuyama, ex analista de la “Corporación Rand” y ex subdirector de planificació política del Departament d’ Estat Nordamericà. Extret d l’article, publicat originàriament a la revista The National Interest (estiu de 1988), basat en una conferencia de l’autor al John M. Olin Center for Inquiry into the Theory and Practice of Democracy de la Universitat de Chicago.

Una crítica literària: "Veus del sàhara"

2011-07-27T23:10:00.003+02:00

Vides dirigides per la llibertat (Albert Balada)

03/05/2011

L'assaig d'Herranz, Peris i Palau, ens dóna una visió compacta d'opinions i de parers sustentats en les experiències viscudes en un grup seleccionat de persones que en testimonien una visió crua i de vegades aterridora de vides que han estat dirigides sota una única premissa: la llibertat; l'assaig que ens presenta Cossetània és nogensmenys que una anàlisi qualitativa de l'experiència grupal, sense interpretació aparent, més que els comentaris que s'identifiquen a l'inici de les entrevistes o les acotacions que ens permeten copsar l'ambient que perceben com a transmissors de fets, només li manca, al meu humil parer, una segona part, que contextualitzi i constrasti informacions, no per falsar res, ans al contrari, per documentar encara més els fets que ens traslladen: l'abandonament per part de l'Estat espanyol, les posicions de Marroc, Algèria i Mauritània, de les NU o fins i tot dels EUA. En tot cas, un llibre que es llegeix amb un llenguatge clar i planer i que et deixa atrapat en els relats colpidors.

Publicat per la editorial Cossetània

Una cita: Nicollo Maquiavelli

2011-07-13T22:56:00.001+02:00

“No cregui cap Estat que sempre és possible prendre una decisió segura: sigui quin sigui l’aliat, sempre persistiran els dubtes. Perquè en l’ordre natural dels esdeveniments, quan s’evita un inconvenient es cau en d’altres; la prudència és en saber discernir els dits inconvenients i prendre per bo el que sigui menys dolent”[1]

[1] N. Maquiavelo. El Principe. Edit. Planeta. Barcelona. 1992. pag. 106

Una cita: Joichi Ito

2011-07-13T15:50:00.002+02:00

“Qüestiona l’autoritat. Pensa per tu mateix. Sigues lliure en la teva manera d’actuar” [1]

[1] Joichi Ito*"Las voces serán más importantes que los votos" Ciberpaís –Elpaís.com- entrevista de Joseba Elola. 10-07-2011.

* (1966) es empresari i capitalista de risc. Sense estudis de grau acomplerts. Director del Media Lab del Instituto tecnológico de Massachusetts

Una cita: Facundo Cabral

2011-07-09T20:04:00.003+02:00

“Cuida el present, perquè en aquesta estació passaràs la resta de la teva vida”[1]

[1] Cabral, Facundo*. Introducció al cant del seu tango: “La esperanza”

*(1937-2011) cantautor argentí assassinat el 9-7-2011 a Guatemala

Una cita: Marina Subirats

2011-06-18T01:02:00.002+02:00

“Quan hi ha un problema, apareix la sociologia. Si no, ens ignoren”. [1]

[1] Subirats, Marina * "Las formas del Parlament también son violentas a veces”. La Vanguardia. 17-06-2011

*(Barcelona, 1943) Doctora en Sociologia. Premi Catalunya Sociologia 2011

Una cita: Jorge Semprún

2011-06-08T12:01:00.003+02:00

“Mai més, sigui quina sigui la circumstància, qualsevol preu a pagar, tornaria a sacrificar la veritat en ares a la pragmàtica raó d’Estat o de Partit”.[1]

[1] Semprún, Jorge*. Autobiografía de Federico Sanchez. Ed. Planeta. Barcelona 1978. pag. 140

* (Madrid, 1923 – París 7-5-2011) Polític, escriptor i cineasta en llengua espanyola i francesa.

Una cita: Enric Juliana

2011-06-05T13:15:00.002+02:00

“Vivim una època d’enderrocs. En hores vint-i-quatre, la vida pot ser una altra.”[1]

[1] Juliana, Enric* De l’article “Un got d’aigua clara”.La Vanguardia 5-5-2011

*Badalona, 1957, Periodista

Una cita: Gao Xingjian

2011-05-05T01:28:00.002+02:00

“La veritat és immensa, però la llei universal no es pot conèixer. Aquesta societat humana no pot preveure la guerra ni detenir-la. La guerra és molt estúpida, però fem la guerra. El món és estúpid, l’home és estúpid, i cal ser conscient d’això.”[1]

[1] Xingjian, Gao*. Contraportada de La Vanguardia. 06-01-2011.

* Ganzhou 1940 Premi Nobel de Literatura de l’any 2000. Llicenciat en llengua francesa. És dramaturg i novel·lista. La seva obra més important és “La muntanya de l’ànima”

Una cita: Stéphane Hessel

2011-03-31T01:36:00.003+02:00

“Del pensament productivista, dut per Occident, que ha travat el món en aquesta crisi només en podrem sortir a través d’una ruptura radical amb la fuita cap endavant del “sempre més” embolcallat de les essències financeres i l’ajuda de determinismes científics i tècnic. Estem en un temps transcendent en el que ens cal què l’essència de la ètica, de la justícia i de l’equilibri durador, esdevinguin prevalents, doncs riscos més greus encara ens amenacen, aquells que poden dur a la fi de l’aventura humana sobre el planeta fins al punt que aquest pugui esdevenir inhabitable per l’home”[1]

[1] Hessel, Sthéphane. Indignez-vos! Indigène Éditions. Montpellier (France). 2011.Pag. 20-21

Una cita: Marc Tul·li Ciceró

2011-03-17T02:00:00.003+01:00

"Qualsevol pot equivocar-se, però nomes el neci persevera en la seva falta"( Cuiusvis hominis est errare, nullius nisi insipientis in errore perseverare)[1]

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Philippicae. Ed. Planeta. Barcelona. 1994

Una cita: Eduard Punset

2011-03-17T01:31:00.002+01:00

“És en el contacte amb els demés on és la innovació i la vida” [1]

[1] Punset, Eduard. BNF – La sexta TV. 16.-3-2011

Una cita: Albert Einstein

2011-03-15T01:50:00.001+01:00

“Molt aviat vaig prendre consciencia de la insignificança de les aspiracions i il·lusions que aclaparen sense descans a la gran majoria dels homes al llarg de tota la seva vida. Tampoc vaig tardar en veure com de cruel era aquesta inquietud, quina duresa es disfressava aleshores d’hipocresia i de grans paraules, millor que avui. La necessitat condemna a participar en aquesta carrera per la supervivència, però encara que resolgués les necessitats físiques, no satisfeia a l’home com a esser que pensa i sent.”[1]

[1] Einstein, Albert. Aubiographical notes, Paul A. Schilpp. Open court ed. La Salle III. 1949. citat a Sanchez Ron, José Manuel “Albert Einstein obra esencial / crítica”Ed. Crítica. 2005. Barcelona. pag. 43

Una cita: Gilles Deleuze

2011-03-06T01:15:00.003+01:00

“Només existeix el present en el temps, i recull, reabsorbeix el passat i el futur; però només el passat i el futur insisteixen en el temps, i divideixen en l’infinit cada present. No són tres dimensions successives, si no dues lectures simultànies del temps. “[1]

[1] Deleuze, Gilles*. Lògica del Sentit. (trad. Miquel Morey) Ed. Paidós Ibérica. Barcelona. 2005. Pag. 31

(1925-1995) filòsof francès. Després de finalitzar els seus estudis es consagrà a realitzar una sèrie de monografies sobre Kant, Spinoza, Nietzsche o Bergson. Va escriure nombroses obres filosófiques, però també sobre la història de la filosofia, la política, la literatura, el cinema i la pintura

Una cita: Pilar Rahola

2011-03-04T18:37:00.002+01:00

“No som el que correm, sinó el què som capaços de contemplar aturats en la cantonada del temps”[1]

[1] Rahola, Pilar*. Del artícle “El verbo durar”. La Vanguardia. 04-03-2011.

*Pilar Rahola i Martínez (1958) Doctora en Filologia Hispànica i Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Col·laboradora de La Vanguardia i del programa Els Matíns de TV3

Una cita: Coia Valls

2011-02-23T00:54:00.001+01:00

“…Tal com ensenyava Carnèades[1]…no es pot assolir més que allò probable. És a dir la certitud total esdevé impossible, però també ho és la incertesa absoluta…”[2]

[1] (Καρνεάδης) filòsof grec nascut a Cirene (l’actual Líbia) al 213 aC. Representant de l ' escepticisme forjat en pugna contra els epicuris i contra l’estoïcisme. Inicià l'anomenada Acadèmia platònica nova amb una nova orientació: el probabilisme que matisava l'escepticisme, essent adversari del dogmatisme. No va deixar escrits i la seva doctrina només es coneix a través dels seus deixebles.

[2] Valls, Coia*. La Princesa de Jade. (Premi Nestor Luján de Novel·la històrica) Ed. Columna. Barcelona .2010.Pag. 39

* (Reus, 1960), professora d’Educació Infantil i d’Educació Especial, logopeda i pedagoga terapeuta. escriptora i actriu, ha publicat relats en volums col·lectius, com ara “Dansa de blaus”, a Narracions breus (Sitges, Port d’Aiguadolç, 2001), “El pasaje de Lucía”, a Nubes de papel (Santander, Ediciones Ex-Libris, 2006) o “Fer-te meva, una obsessió”, a 10x10 microrelats (Barcelona, La Quadriga, 2006), amb els quals ha guanyat diversos premis.

Una cita: Joan Colomines

2011-02-22T23:45:00.000+01:00

“Són lluny i lluny la falç i la ginesta.

Ara visc la ciutat

Dalt d’un pis ben moblat…”[1]

[1] Colomines, Joan*. Fragment del poema “Paravles”, recollit al llibre de Aizarma, Santiago, Urbez, Luis, Equipo Reseña. Doce años de cultura española 1976-1987. Ed. Encuentro. 1989. pag. 76

* (1922-2011) És autor d’obres poètiques com La vida a cada pas o Entre la multitud, així com del manifiest Cap a un nou, real i necessari moviment poètic i d’assaigs com Aportacions a la lluita nacionalista catalana o La poesia, un combat per Catalunya).

L’ombra dels déus ran de l’aigua

2011-02-20T02:58:00.001+01:00

Sonen aires confusos que adornen

Les caroles tèbies dels gessamins...

Cauen el lents dies dels hiverns

Càlids, que s’esgoten,

Com la vida s’esgota pas a pas

Dins de les angoixes

del temps.

Buidor de la paraula viatgera,

Que deixa els somnis fugissers

Per esdevenir missatge.

Senzill clam,

esquerpa carícia

que adorna el seguici.

Humils gestes,

Déus de fang que s’esgoten...

Llàgrimes.

Una a una,

Mil a mil,

Reclamen dignitat...

Mentre, cau la nit.

La gola dels sàtrapes,

S’asseca sobre els terres

Eixuts i els llits,

Sense altra llum

Que vetlli la gegantessa,

dels cels Distints...

Esquerpa carícia

Que deixa els somnis fugissers

Senzill clam,

que adorna el seguici.

Buidor de la paraula viatgera,

Per esdevenir missatge.

Lleida, 20 de febrer de 2011

©Albert Balada

Dama del Mar

2011-02-20T01:57:00.001+01:00

Una havanera que em va musicar el Grup Boira

Comentari d’art a l’exposició fotogràfica de Montse Esteba. Vidreres febrer de 2011.

2011-02-04T23:54:00.001+01:00

Comentari d’art a l’exposició fotogràfica de Montse Esteba. Vidreres febrer de 2011.

La fotografia, esdevé art? és cultura? és la moderna figuració? És la visió contemporània del paisatgisme clàssic?

Imagino que deu de resultar estrany que algú comenci un comentari d’art sense fer un panegíric inicial de l’autor de la mostra, però si us entreteniu, encara que sigui per un instant, pensant en el que us diuen totes i cadascuna de les fotografies que aquesta exposició ens presenta, i al mateix temps us feu les preguntes que he formulat al principi, veureu com tot d’una cobra sentit tot plegat i és aleshores quan parlem de Montse Esteba, quan parlem de l’autora i la seva projecció en l’art, en la cultura, en la figuració, en el paisatgisme o potser, tot senzillament parlem d’ ella mateixa i de la seva particular manera de veure el món, una “manera” que ens porta a descobrir-la a través de l’objectiu de la seva “màquina de retratar”, com en deien els nostres avis, recordeu?

La veritat és que resseguint les obres que l’autora ens presenta, avui i aquí, ens podem fer una idea fins i tot de país, del petit o del gran país, segons es vulgui, si ens permetem d’usar el sentit que en algunes altres llengües romàniques té el concepte de país, referit al lloc o als llocs, aquells què, per ella, tenen una significació especial, en un moment, en un instant determinat; l’avantatge d’aquesta tecnologia, la fotogràfica, és el fet de poder establir en segons, el que els antics retratistes, els pintors, havien d’establir mitjançant apunts, perquè mai l’instant precís té ni la mateixa llum ni potser la perspectiva amb que moments després ho tornem a veure; és el mateix objecte, el mateix lloc, la mateixa gent, però mai un instant és igual a un altre, i aquesta dimensió temporal que pot captar la fotografia, necessita, tanmateix, d’aquella sensibilitat especial que només qui veu el seu entorn amb ells ulls de la innocència, amb els ulls de la sorpresa permanent, ja sigui per una flor, per un núvol, per una vall o per una tanca, per a citar-ne algunes, dóna sentit al moment i no pas a cap altre de distint.

Montse Esteba ens descobreix i se’ns descobreix a la vegada, en aquesta selvatanesca dimensió, amb l’objectiu amarat de la seva personalitat, i alhora ens mostra la necessitat d’entretenir-nos, encara que sigui només per un moment, en quelcom que ens és propi, que ens envolta, que està sempre present però que, per evident, manta vegades se’ns fa com invisible; ella ho fa visible, roba aquell instant al temps i ens el presenta, com un regal per recordar-nos que som vius i com tots els detalls que ens rodegen fan d’aquest intangible, un retrat de la vida, de la nostra vida a través de la seva visió de l’entorn.

Vidreres, des de la meva particular perspectiva, gaudeix doncs d’un gran privilegi en descobrir el que ens diu, el que ens proposa Montse Esteba i us recomano que no busqueu res més d’allò que en la primera impressió us vingui a la ment; reteniu en el pensament aquesta sensació, aleshores els vostres sentits recuperaran sons, imatges, paisatges, entorns que us són familiars, que són en definitiva el què sou vosaltres mateixos, símbols de vida formant part d’un tot.

Us desitjo que la passejada per aquest viatge de sentits us sigui agradable i a l’autora que ens vagi deixant descobrir, més sovint, la seva particular visió d’aquest tros de món, del seu món, del seu país.

Lleida, 2 de febrer de 2011.

Albert Balada

Sociòleg i Crític d’Art

Una cita: Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. 4 de juliol de 1776

2011-01-29T21:56:00.003+01:00

“...Sostenim com a evident aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi són la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat...”[1]

[1] Declaració d’ Independència dels Estats Units d’Amèrica. 4 de juliol de 1776

Una cita: Franco Berardi

2011-01-29T21:02:00.003+01:00

“La felicitat és subversiva quan esdevé un procés col·lectiu”[1]

[1] Berardi, Franco*. Extret d’una entrevista a Pagina/12.12-11-2007

* Escriptor i filòsof italià (Bolonia 1949)

Una cita: Xavier Rubert de Ventòs

2011-01-26T22:06:00.003+01:00

“(...)I és que el problema dels catalans és ja una qüestió d’higiene mental en el conflicte amb Espanya. Viure de forma continuada l'assetjament de l'estat és molt cansat i perjudica l'estat d'ànim dels catalans. (...)”[1]

[1] Rubert de Ventòs, Xavier. De la opinió recollida en una conversa telefònica amb la redacció de Vilaweb.26-01-2011

Una cita: Fernando Pessoa

2011-01-22T02:28:00.001+01:00

“No tinguis res en les teves mans ni memòria en l’ànima, que quan un dia en les teves mans posin l’òbol darrer, quan les mans t’obrin res no caigui d’elles.”[1]

[1] Pessoa, Fernando. Fragment del poema “No tinguis res a les mans”

Igualdad y desigualdad, individuo y sociedad

2011-01-20T01:08:00.006+01:00

Fotografía: "Carrer de Tossa", original de Montse Esteba

Avanzar en la determinación de las desigualdades sociales o en cualquier caso en el modelo y las formas o usos que delimitan cualquier entorno societario y en la medida en que ello pueda afectar a su desarrollo político en coherencia con el papel que pueden jugar las elites en este sentido, nos ha de permitir descubrir que modelo de sociedad es la que se establece en la primera década del siglo XXI, de igual modo como en el reflejo de las comunidades ha de poder encontrarse alguna respuesta a los vaivenes que se evidencian a lo largo de esta etapa, su conexión con el último tercio del siglo XX, así como de las circunstancias que nos habrán de definir una sociedad cambiante, seguramente convulsa, en la contextualización post-industrial y en particular en un espacio concreto y delimitado como es el de la sociedad catalana, su concepto de autogobierno y autonomía política, el cambio de paradigma social con la construcción del modelo democrático, con conceptos referidos a la razón ideológica tales como nacionalismo, independencia, cooperación o socialización, centralización, descentralización, en particular, el análisis y evolución de los resultados electorales y los principios sustanciales en la conformación de los gobiernos, el modelo de pensamiento que ha impregnado, a su vez, cada uno de los distintos elementos que han ido conformando este complejo engranaje, puesto que como afirma Andrade[1]: las doctrinas políticas, las ideologías, están constituidas por teorías sociales, principios éticos y tradiciones culturales.

Se pregunta Jean Jacques Rousseau en el año 1754, dentro de la dedicatoria a la República de Ginebra de su Discurso sobre el origen de la desigualdad en los hombres, “¿cómo podría meditar acerca de la igualdad que la naturaleza ha establecido entre los hombres y sobre la desigualdad creada por ellos, sin pensar al mismo tiempo en la profunda sabiduría con que una y otra, felizmente combinadas en ese Estado, concurren, del modo más aproximado a la ley natural y más favorable para la sociedad, al mantenimiento del orden público y a la felicidad de los particulares?”[2] , pregunta que halla su respuesta en el propio discurso rousseauniano, cuando el pensador afirma que “no es necesario hacer del hombre un filósofo antes de hacer de él un hombre. Sus deberes hacia sus semejantes no le son dictados únicamente por las tardías lecciones de la sabiduría, y mientras no resista a los íntimos impulsos de la conmiseración, nunca hará mal alguno a otro hombre, ni aun a cualquier ser sensible, salvo el legítimo caso en que, hallándose comprometida su propia conservación, se vea forzado a darse a sí mismo la preferencia.”.

Rousseau nos habla, del individuo como centro de ese proceso de concreción social, de determinación de las relaciones nacientes a partir de la ley natural, como principio que en su tratado plantea como hecho fehaciente para la conformación social: “Considero en la especie humana dos clases de desigualdades: una, que yo llamo natural o física porque ha sido instituida por la naturaleza, y que consiste en las diferencias de edad, de salud, de las fuerzas del cuerpo y de las cualidades del espíritu o del alma; otra, que puede llamarse desigualdad moral o política porque depende de una especie de convención y porque ha sido establecida, o al menos autorizada, con el consentimiento de los hombres. Esta consiste en los diferentes privilegios de que algunos disfrutan en perjuicio de otros, como el ser más ricos, más respetados, más poderosos, y hasta el hacerse obedecer.

No puede preguntarse cuál es la fuente de la desigualdad natural porque la respuesta se encontraría enunciada ya en la simple definición de la palabra. Menos aún puede buscarse si no habría algún enlace esencial entre una y otra desigualdad, pues esto equivaldría a preguntar en otros términos si los que mandan son necesariamente mejores que lo que obedecen, y si la fuerza del cuerpo o del espíritu, la sabiduría o la virtud, se hallan siempre en los mismos individuos en proporción con su poder o su riqueza; cuestión a propósito quizá para ser disentida entre esclavos en presencia de sus amos, pero que no conviene a hombres razonables y libres que buscan la verdad.”

El profesor Jorge Riezu[3] considera al hombre, como factor creador de nuevas fuentes que nos han de permitir el estudio, un estudio que no se habría de limitar tan solo a la mera transcripción del hecho documental, si no que, como él afirma, corresponde al tratamiento de la agregación de “las peculiaridades que afectan y definen a ese individuo, situaciones, estructuras, condiciones históricas, etc.”. Las realidades, pues, son aquellas que interesan, como explicadoras de un contexto autónomo, pero presumiblemente interesante a la hora de abordar en una perspectiva científica, un contraste, como apunta el profesor Murillo Ferrol[4], entre la modernidad en lo político respecto del atraso relativo de la estructura social correspondiente.

Para determinar la fuente fundamental y básica que nos ha de llevar a la contextualización efectiva de la sociedad post-industrial, entendida como aquella que abarca desde finales del siglo XX i la primera década del siglo XXI, resulta necesario acudir previamente a la definición del concepto de las desigualdades sociales, más allá del “eterno lugar común de la economía”[5]; para ello debemos reencontrarnos con los clásicos y ver como ya Platón [6] nos definía el concepto de estratificación social referido, eso sí, al modelo social y político imperante, sin dejar de detenernos en conceptos que él nos describe y asimila a su concepción de las formas de gobierno, pero para nosotros es muy importe entrar a analizar el concepto mismo de democracia, por ser el más próximo al actual concepto definitorio de nuestro marco político y social a partir del cual se determinaría el concepto de desigualdad.

Platón nos define el concepto de democracia como aquel en el que “antes que nada los hombres deben de ser libres, y la ciudad resultará llena de libertad y –añade- de franqueza y donde se dará la posibilidad que cada cual haga lo que quiera. (…) Y donde se da esta posibilidad, está claro que cada cual organizará la vida como le plazca”.

Ciertamente el valor de la libertad será uno de los principios que habrá de perdurar hasta nuestros días, como un bien individual, pero a su vez como un bien eminentemente social que nos configurará un determinado contexto general, en función, siempre, de sus fuentes anteriores, como apunta el profesor Riezu. Pero Platón nos añade más trazos al perfil democrático y si en principio nos habla de libertad, también lo hace respecto de un nuevo concepto, el de la igualdad, para afirmar que la democracia “distribuirá indistintamente la igualdad tanto entre los que son iguales como entre los que no lo son”, pero, como apunta el profesor Roncaglia[7], habremos de estar atentos y observar como ya Platón, como también haría más tarde Aristóteles[8], nos describen ambos las características de la estratificación social, que ellos advierten como hechos de la naturaleza intrínsecas a los seres humanos, en una tesis que perduraría justificando la jerarquización social que, tanto Tomás de Aquino como la escolástica que le sucedió, harían proveer desde “la voluntad divina” el otorgamiento de los talentos en los hombres, lo que habría de dar pié a las desigualdades de rango, mérito, capacidades, destreza y condición de cada individuo y en su función a la “justa” distribución de rentas y riqueza.

Será, sin embargo, a finales del siglo XIX, cuando Wilfredo Pareto[9] formuló su conocida ley de Pareto también conocida como la regla del 80:20, relativa a la distribución personal de la renta y que se sintetiza en una fórmula famosa:

Log N = log A – α log x

En la que N es el número de familias con una renta por lo menos igual a x, A es un parámetro que indica el tamaño de la población, y α es un parámetro estimado, que generalmente tiene un valor de 1,5.

La aparente aplicabilidad de esta fórmula a diferentes poblaciones y diferentes épocas se interpreta como una demostración de que la distribución de la renta es independiente de las vicisitudes históricas y sociales. Según Pareto, su “ley” refleja diferencias innatas en las aptitudes personales, distribuidas de forma aleatoria entre la población, siendo por lo tanto una ley de la naturaleza, que no divina, lo que nos lleva a los modernos modelos teóricos en materia de interpretación de las desigualdades que propugnan las teorías económicas, que van más allá incluso de lo que podría ser una simple teoría de la “distribución del Trabajo”[10] que no habría de permitir la comprensión de la estática y la dinámica de las cuotas distributivas, lo que el propio Roncaglia considera insuficiente, al entender que “el conocimiento de los mapas de preferencias individuales y la aplicación de los instrumentos del análisis del equilibrio general, y de ahí un enfoque subjetivo –dice-, también son necesarios”.

[1] Andrade Blanco, Juan. Entrevista a propósito de su tesis de Juan Andradre «El PCE y el PSOE en (la) transición. Cambio político y evolución ideológica», Universidad de Extremadura, diciembre de 2009. Centro de Investigación para la Paz.

[2] Rousseau, Jean Jacques. “Discurso sobre el origen de la desigualdad entre los hombres”. Traducción de Pumarega, Ángel. Calpe, Madrid. 1923. Edición digital Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. 1999.

[3] Riezu, Jorge. Perfiles de la II República (A propósito de la obra “Estudios sobre la II República Española). Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. Revista de Estudios Políticos. Número 206. 1976. Pág. 350

[4] Murillo Ferrol, Francisco. “Balance desde la perspectiva” articulo en Estudios sobre la II República. Pág. 254

[5] Schumpeter, J. History of economic analysis. E. Boody Schumpeter, Nueva York: Oxford University Press. 1954. (Historia del análisis económico, Barcelona: Ariel 1971).

[6] Platón. La República. (Libros VIII-X). Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992. (Traducción de Manuel Balasch) Pág. 37

[7] Roncaglia, Alessandro. Los orígenes de la desigualdad social: los castores para las mujeres y los ciervos para los hombres. Conferencia en el 5º Encuentro Ibérico de Historia del Pensamiento Económico, Madrid, 12-15 diciembre 2007.

[8] Aristóteles. Política. Edit. Garcia Gual, Carlos y Pérez Jiménez, Aurelio. Altaya. Barcelona. 1993.

[9] Pareto, V. “La courbe de la répartition de la richesse”, en Recueil publié par la Faculté de Droit de l’Université de Lausanne à l’occasion de l’Exposition nationale de 1896, pp. 373-387. (Trad. italiana, La curva di ripartizione della ricchezza, en M. Corsi (ed.), 1995, pp.51-70).

[10] los economistas clásicos consideraban que la división del trabajo caracterizaba a la economía. Esto no implica solamente la separación de tareas dentro de cada proceso de producción, sino también el hecho de que las diferentes unidades productivas sirven a distintos procesos de producción, los cuales conducen a diferentes (conjuntos de) mercancías. Así pues, al final de cada proceso productivo, cada unidad productiva (y cada sector, es decir el conjunto de unidades productivas que utilizan procesos de producción similares y producen mercancías semejantes) necesita recuperar sus medios de producción a cambio de por lo menos una parte de sus productos.

Una cita: Thomas Moro

2011-01-11T20:27:00.002+01:00

“(...) En totes direccions es donen regions depriments i tenebroses, sense cultiu ni atractiu natural, habitades per bèsties salvatges i serps, o per homes no menys salvatges i danyins que les bèsties...”[1]

[1] Moro, Thomas. “Utopia”. Ed. Colhiué S.R.L. Buenos Aires. 2009. Pag. 30

Una cita: Benet XVI

2010-12-25T20:27:00.002+01:00

"...Gràcies per la bellesa, per la grandesa, per la teva bondat, que en aquesta nit es manifesten. L'aparició de la bellesa, d'allò més bell, ens fa alegres sense haver de preguntar-nos per la seva utilitat".[1]

[1] Benet XVI. Homilia a la Basílica Vaticana. 24-12-2010

Una cita: Charles Dickens

2010-12-25T01:59:00.006+01:00

"....en el cel està escrit que els homes han de fer tot el bé que els sigui possible. De no acomplir aquesta obligació, el seu esperit es veurà condemnat a vagar pel món presenciant les més horribles misèries a les que ja no pots posar remei..."[1]

[1] Dickens, Charles. Cançó de Nadal. Ed. Lectorum. Mèxic. 2002. Pag. 23.