Democràcia dialògica

Mentre intentava d'escriure alguna cosa que tingués sentit, alguna cosa que poder dir ni tan sols original, pensar potser, escoltava el ressò d’unes paraules que impregnaven l’aire mentre em deien que l’odi i el racisme només seran extrets de la condició humana si hi injectem música i amor; diuen que això ho va dir Bob Marley; no se ni si tant sols és veritablement certa aquesta atribució, però en tot cas quan la meva gata acluca el seu cos i arqueja les espatlles expectant, descobreixo que el contingut pot tenir algun sentit de transcendent, en un món que necessita potser saber que els valors ens són propis, valor que no estan perduts ni amagats, on en la recerca estem descobrint en ells la virtut essencial que ens fa a tots plegats humans, encara que ens entestem en esdevenir quelcom distant i distint del zoon politikon (ζῷον πολιτικόν) a l’animal polític que ens descrivia Aristòtil, en un dibuix de l’essència social i real, també moral de la nostra humanitat, consciència de la realitat mateixa que esdevé ignorada tantes vegades....

Convertir les nostres realitats existencials en una definició del “jo”, del “nosaltres” sempre enfrontat al “ells”, als “altres” valors que defineixen, de vegades, la percepció de l’enemic, de l’adversari en una guerra individual que ja ens va ser descrit en l’àmbit del cosmopolitisme post modern per Ulrich Bech o Antony Giddens o que reprèn Chantal Mouffe, una condició que estableix l’escenari que es crea com un “locus antagonii” que descriu totes les formes de representació política a partir de la distinció d’adversaris en un camp de batalla en relació directament proporcional a l’emergència de l’antagonisme com una concepció ontològica sempre present.

El nou individualisme, estableix una dinàmica que ha estat analitzada per personalitats de la sociologia , un veritable desafiament a les formes de fer política que se sustenten en els models tradicionals, el que es percep com una possible als principis societaris i per tant situant en ruptura els principis de la responsabilitat individual i la responsabilitat col·lectiva, tot i que hi ha qui entén aquest nou individualisme com aquell que contribueix de manera substantiva a una nova centralitat democràtica que va més enllà, molt més enllà del concepte clàssic de les abscisses dreta o esquerra, s’està destradicionalitzant el model democràtic que passa a convertir-se en opinió dels experts en una democràcia dialògica, que hauria d’implicar la confiança de les persones llegues en els experts, confiança que hauria de substituir la confiança ordinària, que hauria de portar a la reforma del sistema d’experts en les esferes públiques democràtiques, per debatre i escoltar, escoltar i debatre, fent de la discussió pública un pas decisiu cap a la reflexivitat social, una relació pura, no obligada, del jo/nosaltres i l’oposat ell/els altres.

Humanitat: la poètica de l'evolució social

És ben cert que el despertar a la vida resulta difícil de comprendre sigui quina sigui la generació a la que pertanys, potser en aquest sentit l’utilitarisme dels subsahrians que es mouen a partir dels principis de subsistència i supervivència, fa que ho tenen prou més clar que nosaltres que, privilegiats, gestionem per casualitat aquesta part del món on l’evolució intel•lectual ha permès de configurar-lo com un espai en opulència en contradicció amb la resta, sigui quin sigui el nivell de desenvolupament o de cohesió social amb qui es compari.

D’aquesta manera, quan les mares d’aquella part del globus, a banda del que determinen les seves creences religioses, deixen que els seus fills de dos anys, dos anys i mig, comencin la pugna per la subsistència amb allò tant elemental com és compartir els àpats, on el sistema d’olla comuna tradicional genera el primer nivell d’exclusió dels més dèbils, aquests hàbits ens estan donant una lliçó transcendent que difícilment podrem entendre si no avaluem i establim els nexes d’estudi antropològic i sociològic d’aquestes societats en evolució, que per altra banda, s’aproximen tant a com van ser les nostres, potser a la distància d’un segle respecte de les formes i els contextos.

Les possibilitats d’interconnexió en el conjunt de relacions del primer món, impossibiliten per la seva pròpia dimensió, de prendre consciència de la fragilitat de la relació temporal amb la successió generacional, de manera que la tendència a la mobilitat, sigui horitzontal o vertical, com un factor de regeneració intenta establir nous principis i renovar les elits, a banda del creixement econòmic que, sense l’adequada correcció i redistribució de les plusvàlues difícilment configuraria una societat estable i sense conflictes, a banda de la consegüent sobre-protecció que el nostre model societari planteja en els relleus generacionals.

Aquesta diferència substancial entre una i altra concepció cultural i social, ens planteja un nou concepte a nivell de la definició dels perfils de societats que, com a model abandona els formats clàssics per instal•lar-se en la complaença de la formació per una banda, com a refugi i prefiguració intel•lectual i en el canvi de concepció terminològica per l’altre, de manera que el concepte propi de joventut ha experimentat un canvi significatiu, tal que els paràmetres d’ancianitat en una determinada cultura poden coincidir fins i tot amb els paràmetres anteriors a l’inici de l’edat adulta, en altres cultures i nivells de desenvolupament diferent a les de les societats econòmicament avançades, amb diferències substancials que poden afectar per raons del nivell de vida i de salut als índex de pervivència que compensa la creixent disminució dels índex de natalitat que es contraposen en un i altre nivell d’evolució socio-econòmica.

Neix aquí, doncs, també en aquest nou model de relleu generacional, un nou concepte d’identitat, que parteix, en el món de les civilitzacions avançades econòmica i tecnològicament a partir del concepte tradicional “d’humanitat” en contraposició a qualsevol altra identitat circumstancial a les que el propi Zygmunt Bauman qualifica com a identitats d’ocasió que poden provocar, fins i tot desconcerts existencials. Si Ludwig Wittgensteins afirmava que els millors llocs per resoldre problemes filosòfic eren les estacions de ferrocarril, avui afirmaria que serien els aeroports i els diferents fluxos en les migracions aeroportuàries els que ens portarien a la reflexió filosòfica sobre determinats privilegis d’una determinada part de la societat mundial que pot amplificar el concepte de la mondialització a partir de la íntima relació amb altres contextos i altres polaritats, concepte que va una mica més enllà que els ja clàssics de la globalització o glocalització, teoritzats entre d’altres per Ulrick Bech o a partir de la interrelació de les xarxes com estudia Manuel Castells o descobrint una nova estructuració del paradigma de “classe” com proposa Pierre Lévy .

En tot cas la poètica de l’evolució social ens descobreix en les diferencies de desenvolupament mundial la recreació permanent de principis originaris comuns que es modifiquen distintament a partir de la pròpia essència de diferents elements, de diferents variables, que conformen un món estratificat, però alhora connex i gens diferenciat, per això, és bo de recordar les paraules de Rosa Luxemburg: “Totes les nits, dormiríem en un lloc diferent, i el sol en aixecar-se ens sorprendria ja sobre els camins” .