Els anys electorals acostumen a portar tot un seguit de ítems que de vegades afecten un o altre partit, en funció de les dinàmiques i les dialèctiques pròpies de cada estructura associativa, vinculada això si amb la maduresa de les seves estructures de poder com també de les del propi model de les organitzacions polítiques, sense obviar el paradigma democràtic en el sistema de relacions, que estimula aquests ítems que acaben produint una determinada escenificació mediàtica de vegades més semblant a l’esquema de les tragèdies gregues.
De fet hi ha una íntima relació a la tradició dels grecs entre la tragèdia i la filosofia que ens ha de portar a pensar com interactuen els éssers humans entre l’acció i la raó a partir de l’anàlisi de les situacions que afecten a la convivència i la relació en l’àmbit de la Polis, de la ciutat, o del nucli social de que es tracti.
Ens deia Aristòtil quan ens parla de la tragèdia, però també de la política, que hi ha un sentiment mundà respecte del que no s’és conscient de que sigui quelcom separat de la vida mateixa, on, a més es dona un procés de pedagogia implícit que sempre comporta també un procés de catarsi, terme grec que entre d’altres conceptes pot venir a significar en aquest cas la neteja de les ambicions.
La política, que de vegades es converteix més en l’art de l’absurd que en l’art d’allò possible, fruit de la constant dialèctica, però també del joc del poder, com ho trobem descrit en autors com Smith o Duverger, però també en un dels pares de la sociologia moderna: Max Webber, ve afrontant nous i profunds canvis en aquestes societats postmodernes fruit de noves demandes, però també de la necessitat d’abordar noves perspectives, on resulta també certa aquella frase atribuïda a Albert Einstein que afirma “que la imaginació és més important que el coneixement”, en el sentit sembla que cal abordar els problemes antics a partir de perspectives i angles nous, però també a partir de premisses clàssiques indispensables a l’hora d’establir un canvi “feliç”: disciplina, lideratge, estratègia i tàctica.
Cert és que molts autors han escrit sobre les organitzacions que són en definitiva els agents socials, els partits polítics, com instruments de creació valor i de cultura en el seu àmbit, on el valor de les estructures en si mateixes és fonamental per entendre el model de canvi que afecta als partits i les seves relacions amb la societat en la que es desenvolupen com han afirmat autors com Panebianco.
La visualització de relleus de lideratge i una certa pèrdua del control de la situació, desestabilitza els esquemes fonamentals i orgànics; així, recuperant a Webber, val a dir que en els seus estudis que inspiren la corrent estructuralista, ell proposa com elements definitoris i per tant variable contingents de qualsevol grup organitzat: la autoritat, la comunicació, l’estructura de comportament, i l’estructura de formalització, aspectes que per altra banda són tractats abastament per disciplines acadèmiques com ara la psicologia, l’antropologia, la sociologia i la ciència política entre d’altres.
Reconèixer el contingut i els terminis dels cicles polítics també és una variable contingent que cal tenir en compte i si ens referim als recents esdeveniments de canvi en el nostre país: primer sobre l’exercici de la sobirania en el procés refrendatari que hem viscut i després per la decisió personal de retirada de la vida política del President, podem veure com tots aquells valors que apuntaven els teòrics, adobat per aquesta delimitació cíclica, a més de l’establiment d’un nucli de voluntats expressades en l’àmbit de la llibertat i en el marc del paradigma democràtic, fan que hagi de ser presa en valor una nova dinàmica personal, el que alguns apunten i descriuen com de relleu generacional, és una manera d’expressar-ho si voleu, però esta clar que obre la porta a una nova manera d’establir lideratge i tacticisme.
