dijous, 31 d’octubre del 2013

Hi ha moltes preguntes...



Hi ha moltes preguntes a les que ens resulta difícil de trobar-hi resposta, però potser és perquè no ens hem plantejat que de vegades o bé la pregunta està mal formulada, o bé resulta que la resposta no és  quelcom que es pugui expressar d’una manera senzilla, amb escasses paraules.

Quan ens trobem en aquestes situacions cal que ens plantegen la qüestió en la seva justa mida, per a poder avançar a través d’un camí eficaç, lluny de negar la realitat, només ens cal un breu recés per poder entendre la situació i cercar allò que ens cal.

De fet ens cal allunyar-nos de l’autocomplaença, que és generadora d’ansietat i motivar-nos en aquesta veritat que volem trobar i això no és un treball fàcil, és un treball complex i dur, però  en l’optimisme que ens necessari podem fer possible aconseguir aquest moment especial que és la resposta adequada a la pregunta encertada, lluny de tota desesperança, lluny de tota barrera que en les convencions socials s’hagi pogut establir, barreres i desesperances de la nostra pròpia ment, del nostre dubte personal, actituds i situacions limitadores, que de fet podem  menystenir, només, si la nostra disposició d’esperit controla, com de fet la neurociència ens demostra, l’inconscient controlant alhora el conscient, però amb un matís: com el nostre comportament ha de ser enfocat cap a la felicitat com a concepte abstracte, a partir d’actituds que ens hi obren, comentaris i anàlisis que ens hi ha d’obrir si pensem en clau del bé, de les coses bones de la vida, aleshores, brolla des de la nostra ànima i traspua el nostre propi organisme humà per esdevenir un valor transmès que inunda tot el nostre entorn, que irromp com un tamís que ho saneja tot, permetent, fins i tot, de superar obstacles que d’altra manera podrien semblar insalvables; això, però, no és un acte en solitari, mai ha de ser un acte individual, és imprescindible que esdevingui un acte cooperatiu partint del principi de la connexió de la nostra pròpia emancipació com essers, de la nostra auto realització  i de la nostra ànima en sintonia amb l’infinit mateix, amb la Creació com a part d’ ella que som.  
   
© Albert Balada

31-10-2013

dimecres, 30 d’octubre del 2013

El perdó és un acte complex...



El perdó és un acte complex, més enllà de la constricció, perquè en resulta d’un procés llarg d’introspecció i comprensió. Defugint tota venjança, i per tant defugint l’acció del mal, que espera a la nostra porta, inquiet; Defugint de la rancúnia i l’odi, elements que alimenten la foscor, que graten l’ànima fins a ferir-la; Defugint la manca de respecte cap a qui ens hagi agreujat, doncs en aquest respecte, apartem el mal definitivament del nostre cor.

No és menys cruel qui fa mal que aquell que no és capaç de perdonar en cap dels nivells anteriors, doncs en aquesta manca de capacitat esdevé la nostra pròpia debilitat i és com esdevenim aliment del mal, aliment de la foscor, ennegrim la nostra ànima.

Perdonar no significa deixar de reaccionar davant de tota acció, omissió o falta, sinó intentar de veure més enllà d’allò que estigui passant, d’allò que ens estigui passant, la manca de perdó, però, significa que aquelles accions, omissions o faltes, negativitat en definitiva, ens estan afectant i ens estan convertint en una persona distinta a com érem i com hauríem de ser, ens impedeix de ser aquells que hem de ser i aleshores, potser que ens plantegem si no hauríem de perdonar-nos a nosaltres mateixos.

Perdonar significa anular i sobrepassar, en definitiva, l’efecte del mal, significa una acció de llum, d’alliberament de la nostra condició física per esdevenir en connexió amb el món espiritual, amb l’Univers en tota la seva complexitat i harmonia, mantenint la puresa de la nostra ànima, per tant tan ràpidament com siguem capaços de resoldre els nostres errors més aviat retornarà la qualitat a les nostres vides perquè haurem fet una passa transcendent.


© Albert Balada
20-10-2013  

dimarts, 29 d’octubre del 2013

La misericòrdia...



La misericòrdia és nogensmenys que la compassió  benvolent, assimilable a la paciència, virtut que acompanya les accions del bé de les ànimes en estat de purificació, assimilable al perdó que ens cal sostenir com a essència de bondat i de camí de Llum, el que dit en termes contemporanis vindria a ser com aquell principi que ens ha de dur, des de la contemplació i la pau d’esperit a la justícia social, com instrument de transformació del món físic des del món espiritual.  

La importància de la vida, com a camí a recórrer, ens requereix de la modèstia, com una actitud de bé, que ens aproxima també a la bellesa com a petita llum que ha d’inundar les nostres vides; atribut diví que forma part de la nostra ànima, però que cal descobrir en cada passa que donem, en cada acció o inacció que emprenem, que no han de servir a altra causa que a l’alliberament mateix de tota servitud, sense abandonar la rectitud que ens cal en el camí benèfic que cal emprar.

La inclinació al mal és una pretensió fàcil, i en la dificultat d’obrar en el bé, és on podrem descobrir-nos en la misericòrdia que obra.

© Albert Balada

29-10-2013     

L'esperança et porta...




L’esperança et porta al camí traçat, no ho dubtis, perquè fins i tot quan la teranyina estreny resulta que al final seràs en el lloc que cal, en el moment precís, aquell que  les circumstàncies i la causalitat han definit per a tu; serà, aleshores, quan cal despertar i comprendre l’escassa raonabilitat que en el món habita, però, si més no,  és en aquella esperança i en la satisfacció del bé que cal fer,  sense altra mesura que aquestes, com hom pren convenciment del nostre lliure albir en connexió amb la Creació.

© Albert Balada

29-10-2013

dilluns, 28 d’octubre del 2013

No hem d'oblidar...




No hem d’oblidar mai, que no s’ha de deixar  d’intentar d’accionar per les coses d’aquest món físic, doncs treballar en el bé i la llum, també per ell,  suposa aportar valor i neutralitzar en la seva justa mesura el mal i la foscor. 

Des del món de l’esperit, hom pot, però, tenir una perspectiva ben distinta que suposa, alhora, una possibilitat magnífica per allunyar els aspectes negatius que ens envolten i definir vies positives amb les que acomplir el viatge que ens és donat de fer , com  també interactuar en el lloc on les circumstàncies de la vida ens hagin dut. 

Res és casual, però la causalitat que comportin les nostres acciones  esdevenen projectors de pensament que s’amplifica i retorna, una i una altra vegada, doncs mai és prou per definir un termini, de manera que no podrem donar la nostra feina per acabada fins que no acabi el nostre propi termini, perquè serà aleshores quan iniciem un camí nou, distint, en un món d’espiritualitat per al que, en aquesta intervenció prèvia en el món físic, haurem preparat la nostra ànima.   

© Albert Balada
28-10-2013


Morir és senzill,,,




Morir és senzill, allò difícil és poder viure [1]..., jo hi afegiria i saber viure i prendre'n consciència...



[1] frase escoltada després de l'oració hebrea al films "Les Sandàlies del pescador" USA 1968, dirigida per Michael Anderson

diumenge, 27 d’octubre del 2013

La compassió alimenta l'esperança...



La compassió alimenta l’esperança en la pròpia consciència, desperta el principi essencial que ens defineix com a essers socials, però alhora ens identifica en la nostra dimensió més profundament humana, la radicalitat espiritual i la comprensió mateixa que ens cal, no només cap al proïsme, sinó respecte de nosaltres mateixos, una aproximació a la nostra pròpia espiritualitat, a la connexió de les nostres ànimes, la major grandesa que hom pot esperar d’un mateix.

© Albert Balada
27-10-2013


dissabte, 26 d’octubre del 2013

L'humilitat...



La fotografia és extreta del blog Globedia


L’ humilitat esdevé un bé preuat quan on repassa la vida i hom descobreix que no hi ha moneda de més valor que aquella que defineix un món personal en el que el gaudi comporta nogensmenys que la necessitat de reconèixer les coses belles la creació t’ofereix, i en el respecte i veneració, establir-la com quelcom d’important, com important és reconèixer en la saviesa, en el coneixement i el seu aprenentatge, però també en la aprehensió d’aquelles raons atàviques que, com a raons no escrites, són enllà, esperant les conreïs, ambdues, bellesa i saviesa ens transporten, de la mà de l’absència d’orgull i pretensió a aconseguir la força vital necessària per a comprendre-ho tot i esdevenir-ne part consubstancial.    

© Albert Balada

26-10-2013

La tendresa ens identifica, la generositat neix...



La fotografia és original de Montse Esteba


La tendresa ens identifica un matís de l’ànima, de difícil expressió si hom no comprèn el veritable sentit del concepte, com ara la seva connexió amb el sentit que això implica en la nostra vida, nogensmenys que reconèixer el valor de la senzillesa en les actituds i alhora el valor que això aporta a les nostres dinàmiques, de manera que si entendrim els cors, més enllà, però d’actituds servils i postulats dèbils, sabrem comprendre al proïsme en la seva pròpia dimensió, com a nosaltres mateixos, ens sabrem conscients de la nostra pròpia existència, del sentiment de pertinença a la Creació mateixa, comprenent tanmateix el nostre paper en aquest món físic des de la nostra espiritualitat manifesta.      

La Generositat neix del batec del cor mateix, perquè no és cap acte fútil, ans al contrari, inunda, transmuta, colpeja totes les muralles que son aixecades, perquè una actitud generosa representa apostar per reconèixer-nos a nosaltres mateixos en el proïsme i en aquesta posició davant del món, descobrir-nos l’existència mateixa, en els seus valors, com en els seus principis.
   
© Albert Balada

26-10-2013

dijous, 24 d’octubre del 2013

És complicat de mantenir de de vegades...




És complicat de mantenir de vegades les pròpies idees, de vegades més que complicat és difícil, i d’altres ja resulta gairebé impossible.  En general, la corrent dels temps acostuma a tendir a arrossegar qualsevulla dissidència o plantejament individual, fora de convenció, parlem de pensament, d’opinió, de reflexió.

La vida, però, t’ensenya que la fermesa en els teus convenciments, amb la discreció i la paraula justa, perviu en les generacions futures, si hom sap fer transmissió adequada i prudent, és de fet la llibertat que circula a través de l’ànima en comunió, cert és que quan el manteniment del parer resulta impossible, aleshores hi ha un procés d’auto sacrifici important i aquesta és aleshores la grandesa del convenciment que aconsegueix en el silenci i la prudència el manteniment d’aquell parer.  

En realitat parlem d’una auto entrega, de la construcció dels ponts i les columnes que es construeixen pas a pas, amb fermesa, amb més o menys dificultats, però a la fi, més enllà de qualsevulla negació de la realitat, és la realitat mateixa que s’acaba transformant tard o d’hora, amb la humilitat perenne, doncs encara que sapiguem que no es dóna valor al propi convenciment, que fins i tot pot ser una mena de “no res”, tard o d’hora sura, com l’oli que no aconsegueix de barrejar-se en l’aigua per molt que ho remenem.

© Albert Balada

24-10-2013

Els detalls són importants...



Els detalls són importants, abans no esdevingui el fet categoria, doncs en ells ens hi descobrim en el moment mateix , en el propòsit, en el sentit, assumint la nostra veritable identitat a través d’ells, com si miréssim de reüll al sol, fent que esdevingui quelcom de tangible allò que és intangible, com els percebem, aleshores, ens marcarà l’instant següent, doncs haurem estat capaços o no de mirar-los i recollir-ne o no el sens en la seva latència.

Descobrirem com tot depèn d’un únic acte de consciència, doncs dels detalls sorgeix el gran canvi i d’ ell allò que és rellevant i significat, aprenent a gaudir de l’ús del temps que ens és donat, fent-lo eficient en la seva comprensió més enllà de tot ordre i de tota ordre, sense necessitat de ventar ni una sola paraula, doncs en el fons de l’ànima s’haurà completat el cicle, sense cap desaprofitament, aprenent de l’experiència i, fins i tot dels moments de foscor que s’allunyen lenta i pausadament en contacte amb una única espurna, un únic detall.

© Albert Balada

24-10-2013      

Camí que plana...



Camí que plana per valls i fondàries, que s’estén al llarg de revolts i pujades; de pegades pla, de vegades pedregós, amb paratges fantàstics, amb paratges erms; és en definitiva el nostre camí en el que ens cal de saber articular aquella cerca constant i permanent que ens ha de permetre créixer, sense més ambicions, ni pretensions, que conrear el saber en ell, en la superació personal com en l’ajuda al proïsme a cada passa, per avançar lenta i pausadament, sense presses, per acomplir el nostre destí, fita transcendent que ens engatja amb els camins dels altres, rutes que es defineixen certes si hom assoleix en la calma els principis primers que han de vestir la vida humana ...     

© Albert Balada

12-10-2013 

Símbol eteri...




Símbol eteri del poder que s'incardina amb el terra mateix d' on en treu la forca amb la que sustenta l'edifici que ens defineix i basteix; símbol i essència alhora de l'ésser humà que aglutina tot el saber antic, valors i principis...

© Albert Balada
22-10-2013 

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Encara que puguis...



Encara que puguis tenir la consciència que només ets un entre milions, i per tant, difícil gairebé impossible d’intervenir, d’interferir en el devenir humà, t’equivoques, ens equivoquem, perquè la nostra ment, com les nostres accions en forma d’actitud, podem de fet canviar el món, a través de la nostra comunió amb l’Univers. Si només tenim una mirada cap al món físic, aital intervenció se’ns farà molt difícil i veritablement és limitativa i limitadora alhora, però no hem d’oblidar que darrera tota actitud hi ha una ànima, una consciència, és aleshores quan hom pot conrear els principis de la reacció global, evidenciant-ne aquesta connexió de manera fefaent, mireu, si més no la potència d’un somriure, res no es fa més que moure els músculs de la cara i, per descomptat una predisposició, si és forçat no ens serveix, però un somriure que surt des de l’ànima, des del cor, si ho voleu, és una de les accions més potents...

© Albert Balada
22-10-2013


dilluns, 21 d’octubre del 2013

No has de deixar...




No has  de deixar que la fatiga t’empaiti, tampoc has de deixar créixer les angoixes ni els planys que fumegen de les formes i els costums;  si optes, però, per cercar nous celatges, navegaràs per aigües fosques fins a la Llum i aquell sostre que encercla, com una bombolla, el teu entorn, serà esbocinat, quan hi arribis, atenent la teva voluntat,  esdevenint alliberat del món antic que has decidit d’abandonar, per recrear-te en nous colors i noves formes, en la raó essencial de la vida com està escrit d’antuvi...

© Albert Balada
21-10-2013


diumenge, 20 d’octubre del 2013

No és casual...


La fotografia és original de M. Ángels Leon Sedano

No és casual que la tardor dibuixi camins preciosos i precisos, potser més, fins i tot, que la primavera mateixa esclat com n’és de vida, no és casual, doncs en el camí d’adormir-se la terra en la generació de vida, exalta la vida mateixa i ens en descriu el trànsit al respòs i i la calma que són necessàries per a la creació mateixa...    

© Albert Balada

20-10-2013

Són com els trams de la vida...


La fotografia és original de Montse Esteba

Són com els trams de la vida en el nostre creixement,  testimoni, esglaó a esglaó de la nostra relació amb l’ intel·lecte, però també, a banda de amb la raó, amb la espiritualitat mateixa i amb els sentits, raons que ens ajuden a entendre la complexitat mateixa de la vida:  pas a pas, no hi ha presa, doncs el camí fa pujada, el que el pot acabar fent un camí pesant, on anirem omplint les alforges amb els aprenentatges que anirem conreant, deixant enrere, per a compensar, bagatges innecessaris, dèries impròpies, valors que no ho són i principis que tampoc, per a recrear una veritat nova que se’ns va despertant a mesura que acomplim aquest nou viatge, com si d’un tràngol iniciàtic es tractés, que t’aporta en la recepció i la comprensió l’obertura de mires necessària per a poder afrontar aquest nou tram en la vida...

© Albert Balada

20-10-2013

dissabte, 19 d’octubre del 2013

No resulta pas fàcil...




No resulta pas fàcil descobrir allò per al que hem nascut, només que les circumstàncies i convencions tendeixen a amagar-ho, la intencionalitat n’és ben clara: embolcallar i perpetuar un sistema que menysté els valors i els principis que són anteriors a nosaltres mateixos, però que traspuen per les nostres essències.

Què hi podem fer doncs? Quan hom pren consciència, la qual cosa acostuma a ser tard, quan els anys han passat abastament, aleshores, és el moment de reconèixer el valor principal que ens impulsa, i reconèixer-nos en ell , aleshores ens hi descobrirem, però el que és més important, també ens sabrem redescoberts de manera que allò que va quedar anul·lat pren cos, en aquesta realitat nostra i ens mostrarà que encara hi som a temps per a conrear valors i principis.

© Albert Balada

19-10.2013

L'egoisme...





L'egoisme representa una de les xacres que envaeixen l'essència humana, desperta vanitats i egos que es subjecten, la major part de les vegades, a valors materials, inútils i fútils que regalimen les vides. Defugir-lo comporta una actitud de sacrifici que es veu compensada, sens dubte, per la correcció que significa en un context social...

© Albert Balada

19-10-2013

La tardor...






La tardor se'ns presenta al terra, fulles groguenques que inexorablement van caient, desmentint l'estiu que encara ens pentina amb calors estranyes. L'engany doncs resulta impossible, la saviesa de la natura, per senzilla, imitable se'ns mostra davant dels miratges que la vida et presenta de tant en tant, i de l'aprenentatge? Els seus ritmes que també ens marquen...

© Albert Balada
18-10-2013

Descobrir...




Descobrir en la minsa Llum de l’espelma la revelació de la llum que desballesta la foscor, ens hauria d’inspirar el valor de la pròpia harmonia, doncs en aquesta acció, es recrea tot l’univers al temps que també hi podem recrear el sens de l’esperit mateix, tant que ens sabrem posseïdors d’una realitat que ens transcendeix, l’oració, per tant acompanya aquest fet de manera que les paraules embolcallen la essència mateixa s' enlaira la nostra ànima.

© Albert Balada
19-10-2013

divendres, 18 d’octubre del 2013

De vegades la veu silenciada...





De vegades la veu silenciada és la millor posició que et pot tocar en la vida, malgrat que pugui semblar el contrari, sigui de manera intencionada, sigui de manera sobrevinguda, sigui com sigui, si les convencions et silenciaven, parlem doncs de models inconclusos, de rebel·lia, perquè la paraula s’activa malgrat el silenci imposat o impostat, malgrat la cadena que grava la vida mateixa, perquè en aquesta certesa el creixement és a l’abasta si hom veu amb claredat les proposicions...

© Albert Balada

18-10-2013

Sota les columnes...




Sota les columnes el silenci deixa escoltar-se, com en secret queden sons, paraules, músiques per l'esperit que sota cobert s’estan, dansant al ritme calm de la natura, dels meteors i  de les hores , tots ells penjant a les seves entranyes com caramelles.

Som present que es dibuixa, com anònimes lletres sobre el papir de la vida, som realitats úniques i precioses que haurien de perdre un instant per a descobrir-nos  i saber-nos conèixer, només així podrem créixer de manera que puguem albirar, si més no, una mica el que És.

© Albert Balada

17-10-2013

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Com s'enlaira...



Com s'enlaira,pam a pam, la magnòlia, mentre de tant en tant deixa que el perfum recordi la seva condició; així ens cal esdevenir també a nosaltres, lluny de saber-nos enfrontats i distants, reconeixent en el proïsme les nostres pròpies debilitats i malsons, els nostres propis greuges, alimentats per les convencions establertes. 

Potser el silenci i la contemplació siguin, aleshores, els millors aliats, però també el propi convenciment, doncs com l'aigua rega les arrels i les fulles de la magnòlia, així el saber-nos garants i guardes, preservarem la Llum...

© Albert Balada
16-10-2013

L'esforç de créixer...



L'esforç de créixer radica en la concepció transcendent de la nostra pròpia dimensió humana, més enllà de convencions, i en connexió amb la Creació, nomes així ens sabrem alliberats de fútils misèries com de meres i vanes esperances, en el convenciment que des de la foscor en sabrem i serem capaços d’albirar la Llum, mereixedors, aleshores,  d'aquell gaudi que ens descobreix un camí que esdevé infinit,  amarat en la cerca de la veritat...

© Albert Balada

15-10-2013

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Temps per tornar a créixer...


La fotografia és original de Jordi Balada

Temps per tornar a créixer, la terra, comença a evidenciar el seu recés, com en nosaltres, els ritmes vitals decreixen i el periple solsticial, des de l’equinocci de la tardor en l’hemisferi nord, de la primavera, en l’hemisferi sud, ens apropen al solstici d’hivern quan la terra comença de fet a reviure, a despertar i a preparar la gran brollada de la primavera. Temps de reflexió, temps de contemplació, temps de retrobar-nos amb el jo, més que no pas amb l’ego, temps de valor, temps en definitiva que ens cal dedicar a cultivar-nos en el saber, però també en lo espiritual...  

© Albert Balada

14-10-2013

Si només hi som nosaltres...



Si només hi som nosaltres, malaguanyat espai... bastint immensitats en el pensament, en allò bell, administrant la nostra bondat i la nostra valerosa existència amb la força que ens caracteritza, sobre un espai que se’ns fa infinit en el temps, dins d’un escaquer que es dibuixa en la nostra cerca constant, delimitant-nos la grandesa del que És.

Potser la nostra experiència té més a veure amb les casualitats de la vida, més enllà del nostre intel·lecte, descobrint-nos que hi ha preguntes que ens hem de fer, però que necessiten ser fetes en un moment precís, concret, per a poder obtenir, no només la nostra resposta, aquella que l’estudi ens ha de permetre, sinó la resposta que ens cal en aquest moment idoni, descobrint-nos allò que només ens pot ser descobert quan la nostra ment, però també la nostra preparació espiritual ha albirat el lloc que convé al nostre destí per a ser capaços d’entendre tota la complexitat de l’Univers.

La raó del perquè de les coses, més enllà de la mera acceptació, ens és consubstancial com a essers intel·ligents, però aquesta raó creix en l’axioma humà de manera exponencial, radicalment exponencial a l’evolució mateixa i fins i tot més enllà d’e lla, revolucionàriament  sense malbaratament de talents descobrint allò que els mites no ens permeten de descobrir, l’existència de la raó suprema que governa l’ intel·lecte, la essència mateixa de tot plegat.

Potser en la nostra exigència rau el principi de l’errada, la pressa, lluny d’alimentar la calma i la perseverança per a descobrir-nos en el nostre moment present, com una realitat d’èxit en la nostra connexió amb el Cosmos, amb nosaltres mateixos en projecció. Els nostres sentits escruten les sensacions i els sentiments, la nostra intel·ligència va més enllà de les passions i en descobreix la bellesa que es conrea en tota la Creació, en aquest nostre creixement personal que ho és alhora col·lectiu, en la suma de coneixement i en la suma espiritual alhora.

© Albert Balada

14-10-2013

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Et sabràs distant...


La fotografia és original de Vicenç Raimundo

Et sabràs distant i present a l’hora, descobrint llocs que de present, formen part de la teva identitat més profunda;  racons senzills, pedres amb història, llambordes gastades pel pas del temps i el trànsit de la gent i dels pobles, que en dibuixen traces d’història, de passat i de present.

El món transita per diferents orbes, sensacions de realitats  etèries que ens descobreixen a nosaltres mateixos en el transitar per la vida, per la que anem amb els ulls com tapats creant-ne un vel  que se’ns descobreix quan els records gravats en la memòria atàvica ens fan obrir els ulls a retrats que, d’antic, se’ns fan presents...

© Albert Balada

13-10-2013

Hi ha estadis en la vida...


La fotografia és original de Montse Esteba

Hi ha estadis en la vida en els que t’imposes una determinada manera de viure, una determinada manera de ser, acostuma a ser aquell moment en el que totes les teves circumstàncies, les teves experiències, i fins i tot el poc saber que hagis pogut adquirir, et porten al convenciment de veure-ho tot plegat des d’una perspectiva distinta, més humil, més transcendent,  doncs transcendent són els passos que cada dia fem, transcendent és el camí, com transcendent és la vida mateixa, bé màxim preuat on n’hi hagi.

És el moment en el que ens autoimposem determinats preceptes, ens autoimposem expressions i afectes, ens autoimposem maneres i formes i és en aquest canvi que, en la seva individualitat ens permet prendre consciència dels nous progressos, avenços que, més enllà del món físic ens transcendeixen i evoquen a la nostra història, en una projecció cap a l’esdevenidor que no arribarem mai a conèixer.

Prendrem consciència que tot allò que surti dels nostres llavis, esdevindrà precepte  per a nosaltres, obligat acompliment, perquè esdevé la paraula Llei.

© Albert Balada

13-10-2013

dijous, 10 d’octubre del 2013

la Llum testimonia




La Llum testimonia sempre la seva existència; un camí que ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb el nostre proïsme, des del silenci immens vesteix de sons magnífics tota la creació, els constants desafiaments que l’existència mateixa et planteja,  no són  sinó exemples a través dels què pots arribar a fer traslluir la teva ànima, a fer-la créixer en cada experiència que afronta, sigui del sentit que sigui, doncs tot conflueix en un únic instant precís i preciós, aquell en el que tot es projecta. Si a cada graó aconseguim de despertar—nos i donar la mà a la Llum, el nostre creixement està garantit,  perquè no hi ha més esclavatge que aquell de sentir-te superat per uns fets que han de contribuir a fer-te gran i present en la Creació mateixa...

© Albert Balada
10-10-2013
 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Desperta cor tancat...



Desperta cor tancat a la sensació de grandesa que et dóna el somriure de qui et saluda, desperta i desglaça aquest gel que t’encartona,  i no et deixa gaudir de la bellesa de l’agraïment de la mirada que lluny de ser captiva et captiva, despertat i allunya de tu angoixes vanes per saber-te posseïdor del béns més preuats a compartir, la vida que ens donada, la llibertat que amb nosaltres neix i ens ha de fer iguals caminant cap a la felicitat. Desperta !!!!!

© Albert Balada

09-10-2013

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Quin paper hem de jugar...



Quin paper hem de jugar en la nova societat, aquella que naixerà del canvi que es produeix de manera imperceptible però sistemàtica en la societat contemporània? 

El paper de l’esser humà de manera individual, però també en el seu context social, esdevé primordial, en el moment en el que la espiritualitat, la presa de consciència de la nostra ànima en connexió universal, en la evidència de la nostra participació de la realitat divina, es transformi en una influència clara i patent en tots els àmbits de l’esser polític, doncs és en aquesta nova realitat que es construeix a partir de la decrepitud del sistema existent com neix una nova realitat, més humana, més gran que nosaltres mateixos, allò més gran que hagi pogut mai esdevenir en la història...

© Albert Balada
07-10.2015

diumenge, 6 d’octubre del 2013

De totes les experiències viscudes...



La fotografia és de Martine Olivieri


De totes les experiències viscudes, de totes les situacions, fins i tot d’aquelles més agrestes, també de l’acció o inacció dels teus adversaris, pots extreure’n aprenentatges, però aleshores has de ser agraït, i saber-te beneït per la Providència, doncs hauràs sabut comprendre’n el sentit d’allò que ha succeït en el moment precís, perquè la vida té els seus moments i les seves regles d’interpretació, senzilles, d’adaptació a les circumstàncies i als moments, amb l’obligació d’estimar el proïsme, sigui qui sigui, com també d’apreciar tot allò que ens arriba, com també tot allò que ens deixa, res no és casual en aquest món.  
                       
© Albert Balada

06-10-2013     

Els innocents...



La fotografia és original de Montse Esteba

Els innocents han de menester dels gentils, doncs la sang vessada no mereix de ser-ho, pecat de la raça humana que manlleva vides sense la consciència que les ànimes perdudes són com si ens tallessin una part del cos mateix; la nostra manca de respecte a les Llei del Llibre, ens ha d’acabar passant factura, tard o d’hora; menystenim els antics preceptes, com també aquella connexió universal, en no saber-nos aliats del proïsme i rendir culte a déus falsos i mites de cartró pedra, que ens aparten de la nostra pròpia i primigènia consciència, en la pressa que hom té de ser més què, que no pas d’estar, de treure’n profit més què, que no pas de saber-nos en la felicitat que atorga la senzillesa de viure, Déu ens perdoni.

© Albert Balada

06-10-2013     

Omplim els buits...


La fotografia és original de Josep Bonamusa

Omplim els buits de les nostres existències, prenent consciència del com i del què,  descobrirem la tènue llum que defineix allò que és el nostre lloc de vida, però si hi aprofundim en el coneixement, també en la calma i serenor que ens cal, sabrem reconèixer l’univers en tota la seva esplendor en les coses més senzilles, enllà on fins i tot no hi prestem pas atenció; es tracta doncs de ser apòstols de la veritat com a trànsit imprescindible en les nostres vides, veient-ne el sentit d’ ella, de la vida, sense gaires instruccions, les justes, i serem capaços d’una aproximació real i efectiva a la nostra missió, que hi és, mitjançant actes de bondat necessaris més enllà del jo...

© Albert Balada

06-10-2013     

El misteri de la vida...


La fotografia és original de Montse Esteba

El misteri de la vida, rau en la pròpia consciència i el valor que hom té per a cadascú, de fet, és un bé atorgat, que ens testimonia una essència major que nosaltres mateixos, cert és que la limitació del temps terrenals, esdevé premonitòria de la nostra connexió present, passada i futura amb l’Univers mateix, però la nostra ment no recorda aquell viatge, aquella missió que ens ha estat encomanada i hem de treballar la nostra ànima a mesura que transcorre la nostra existència; despertar-la i conèixer aquell missatge que hi ha estat inserit en el seu fons, esdevé una fita que ens ha d’acostar a la sublim complaença, és, de fet, la nostra constant perfecció, en ella la que ens fa ser connectors entre ambdós mons, el món físic i  el món espiritual,  com a punts de connexió entre ells, de manera que el misteri esdevé menys distant de la nostra perfecció i el vel que el cobreix va deixant pas a la Llum que tot ho il·lumina i ens ajuda a transcendir encara més i alliberar-nos dels ancoratges mundans; cert és que el temps és limitat i pautat però esdevé aleshores preciós en cada instant, doncs haurem descobert la raó i el sentit de tot plegat, essent alhora preparats per un camí infinit més enllà de nosaltres mateixos, amarats d’un sentiment de complicitat amb el cosmos mateix, més enllà de la matèria.  

© Albert Balada

06-10-2013

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Diem que és infinit...


La fotografia és original de Llorenç Melgosa

“Diem que és infinit allò que mai comprendrà ningú, a allò que no tindrà fi. Perquè tampoc hi va haver principi. Diem cap del Punt suprem, per què és a partit d’ Ell on comencen els misteris intel·ligibles. Per a nosaltres aquest misteris tenen un fi, de la mateixa manera com va tenir un principi. Però la essència de l’infinit no te fi, d’ Ell ni tan sols en perceben intenció, ni llum ni claredat; totes les llums emanen de l’infinit, però cap d’elles és  prou lluent per a que ens puguin conduir a Ell. És una Voluntat suprema, més misteriosa que qualsevol altre misteri.”[1]



[1] Bar Joyai, Simeon. El Zohar. L’alfabet diví .Pag. 41

Hi ha minuts de joia...


La fotografia és original de Llorenç Domingo

Hi ha minuts de joia, moments precisos que el nostre inconscient ens regala, moments que de vegades des del nostre conscient ni ens n’ adonem, el regal d’un color, el regal d’un so, el regal d’un sabor, el regal d’una olor, el regal de la vida, percepcions intangibles, que amalgamen valors que esdevenen preuats a l’ànima...
                                     
© Albert Balada

05-10-2013 

Res és com sembla...


La fotografia és original de Llorenç Melgosa

Res és com sembla, la bellesa rau enllà on siguem capaços de veure-la, perspectiva oberta, sense negar la realitat, però acceptant que existeix enllà on mirem, matisos i convencions a banda, mirada oberta, el món es transforma a partir de la manera com el mirem, capaços com som de transformar en l’equilibri perfecte entre l’home i la Providència, perquè aquesta transformació de l’equilibri permet de recrear nous mons en la terra, noves perspectives en la perfecció  de la bondat que hom pot aportar.  

© Albert Balada
05-10-2013 

divendres, 4 d’octubre del 2013

Acomplim els designis...



Acomplim els designis del present com un mandat que ens autoimposem, conscients del valor que vivim, sense girar el cap al passat que ja no hi és, ni al futur doncs hi som, imperceptiblement,  a cada instant que passa esdevenint present i passat alhora, en un no res,  com si d’una dansa es tractés en el temps i l’espai.  No hem de caure, però, en els paranys de l’encant d’un moment donat, doncs cal continuar gaudint de cada moment que arriba, moments únics, personals, intransferibles, on és precís d’ aprofundir en els valors primigenis, sabent-nos posseïdors d’un do atorgat que venerar,  de la vida, però també sabent-nos animals socials, essent en aquest context que farem valer l’ imperatiu de respecte i ajut al proïsme, entenent que ell és també nosaltres. Deixem que el sol caigui sobre les nostres espatlles i recollim acaronant la lluna com germans nostres que són del celatge que ens anuncia el jorn del descans...

© Albert Balada

04-10-2013

dijous, 3 d’octubre del 2013

Em somriu...


Em somriu cada matí quan passo pel seu davant, i després em parla finet, dolç, com desitjant-me un bon dia, mentre ell gaudeix de l’aire del matí a la porta de casa seva. De fet ells també són criatures de Déu i en especial són capaces de detectar estats de ment i estat d’ànim; en rebre el retorn de la meva salutació, de nou, l’expressió li canvia, com somrient i es distreu en els pensaments de l’èter; no és d’estranyar, doncs, que la civilització egípcia els hi tingués tanta veneració...

© Albert Balada

03-10-2013