dimarts, 26 de juny de 2007

Consciència col.lectiva

Les dificultats amb les que s’enfronten les forces polítiques, les organitzacions polítiques consolidades, és, sense cap mena de dubte, amb la contemplació d’un escenari, cada cop més estès, de la delimitació conceptual de la « res politicae » com allò que ja no és inherent al ciutadà, no pas perquè de fet no ho sigui, si més no, perquè hi ha una consciència col·lectiva, que això és així; la percepció generalitzada que l’instrument de control de la democràcia com és l’exercici del vot, però també el vot entès com a norma de determinació de la bondat o no de les gestions i de les intervencions en la cosa pública, obtenen o no l’aquiescència de l’elector actiu i conscient de que les coses són així, com de la potestat que aquest acte de voluntat l’hi atorga, definit en si mateix com un instrument d’expressió igualitarista i en conseqüència definint un esquema de llibertat difícilment obtenible si aquesta acció voluntària no es produís, a la vegada que, fraternitza l’acció en considerar el resultat global a partir de la suma de les accions voluntàries individuals.

Manta vegades he definit la no execució, la no acció en la determinació dels resultats democràtics, i per tant la manca de participació com un exercici que atempta contra la essència democràtica de la societat, el fet que el ciutadà consideri bé que no és necessària la seva intervenció política, bé que la seva intervenció política no serveix per a res, bé que pensa que la pròpia llibertat en l’exercici del sufragi li permet, per els mateixos conceptes, poder deixar de fer-ho, no crea sinó unes limitacions al sistema que abunden en el risc de ruptura del mateix si la cultura política d’una determinada col·lectivitat acaba assumint com a vàlida aquesta premissa abandonista que defineix clarament una part de la massa electoral com “absentitsta”, en una proporció cada cop més elevada.

Aquest fenomen que ja han començat a tractar alguns autors, podria anar sensiblement lligat a determinades reformulacions respecte dels canvis de valors, per una banda, però per l’altra íntimament lligat a la nul·la consideració de l’espai públic, en totes les seves vessants com un espai propi i compartit; la “res pública” com allò que ens és consubstancial i per tant definitori d’allò que som, és a dir el fet d’haver deixat de prendre consciència que hi ha una part de nosaltres mateixos o potser la totalitat que no pertany a la nostra essència individual, sinó que es defineix com un concepte col·lectiu i que per tant implica que compartim un espai, en la majoria de les ocasions, de convivència que té unes regles que tots fins ara compartíem i respectàvem, com ara l’obligació de l’emissió de sufragi, com també la del respecte al context públic que s’incardina necessàriament amb el fet privat que per tant deixa de ser-ho en sí mateix.

És probable que el camp d’anàlisi i de l’estudi comporti en els propers anys, tant des del punt de vista de la Ciència política, com de la Sociologia, l’Antropologia, la Psicologia social, etc., la determinació de l’evolució que està patint la nostra societat a partir de la conceptualització de paradigma post-modern; si aquesta situació que apuntàvem té a veure amb les variables que el defineixen o si es dona una nova conceptualització o noves variables que ens facin veure que els canvis que es produeixen en aquest context de la tercera revolució industrial, en l’intangible d’aquesta, a diferencia de les dues anteriors planteja “canvis” que no havien estat prevists, fins i tot abans de la consecució del zenit en la campana de gauss que defineix el nou paradigma en la seva formulació gràfica, variables que poden configurar un histograma que no segueixi per la independència d'aquestes una distribució normal però si que ho fa en una dimensió gran de mostra.