dimarts, 10 de juny de 2008

Distàncies


Algú ho voldrà veure com la victòria de la negritud contra el coratge d’una dóna, una limitació o un miratge, segons com es miri, la realitat en l’anàlisi abasta alguna cosa més, com els pesos i contrapesos que es donen en la llarga campanya electoral que implica als americans, prop més de 8 a 9 mesos, sense que ens adonem, que adoctrinen a la ciutadania, més que no pas als electors, com també als escenaris internacionals, i prepararen d’alguna manera l’encaixa de la principal magistratura en un context temporal limitat.

S’enfrontaven dos models en el Partit Demòcrata , més distints del que sembla a priori, potser amb algunes línies comunes, que en tot cas, caldrà veure si en una hipotètic aplicatiu possible, sigui tanmateix factible la seva aplicabilitat i no topi amb els grups de poder que influencien, però també guien candidats a la blanca casa. De fet el context en el que es desenvolupen aquest cop els processos de primàries i Caucus a nord-amèrica, amb un únic candidat per ambdós partits principals, el Republicà i el Demòcrata cap a les convencions i congressos d’agost i setembre, ens proposa un perfil liberal més que no pas conservador en el Republicà i socioliberal, més que no pas liberal en el Demòcrata, sense que això ens porti a engany, doncs crec només evidencia que la política als Estats Units aborda ara un procés de centralitat política, després quasi una dècada de conservadorisme.

La recent retirada per la batalla de la candidatura, per part de Hillary Clinton, sense esperar als resultats de la convenció demòcrata, posa de manifest que les velles famílies del Partit donen pas a una nova tendència, amb una alta qualificació professional, potser amb menys experiència en la gestió pública, però amb ítems organitzatius, propis de les millors estratègies d’imatge com del missatge, on aquelles escasses normes de manual universals has estat respectades fil per randa: missatge escàs i simbòlic, elements referencials, recomanació al canvi, nul esment al adversari, etc., etc., a banda d’un procés organitzatiu amb càrrega empresarial estratègicament desenvolupat, amb poques visualitzacions d’improvisació, quan menys externes, davant d’una campanya erràtica, a remolc de l’altre candidat, amb referències històriques tradicionalment emprades i potser no ben triades i un discurs més marcadament liberal que socioliberal.

La dinàmica que s’engegarà un cop hagin estat ratificats els candidats finals dels dos grans partits a les presidencials nord-americanes, i la proximitat dels discursos, a banda de la tradicional voluntat demòcrata de reforma o implantació d’un sistema de seguretat social universal, implicarà un exercici de diferenciació que serà més difícil per la part demòcrata que no pas per la republicana, de manera que caldrà veure si Barack Obama es veu obligat a radicalitzar el seu discurs, per distanciar-se del seu contrincant John McCain, o es mantenen ambdós en una aproximació discursiva a la captura dels indecisos a partir de discursos similars només afectes a la credibilitat d’un o altre i a la captació de suports externs com de grups de pressió.

Seria doncs un error en veure el debat final a la presidència com la lluita de dos models racials, de dos models socials, per descobrir que la batalla a la presidència nord-americana és, per ella mateixa un canvi de rumb inexorable, forçat per les cruels circumstàncies dels efectes col·laterals.