dimecres, 20 de setembre del 2006

La Lleida real, la Catalunya real...

La realitat ideològica contemporània, és a dir de la postmodernitat, ens duu de la mà cap a noves interpretacions del paradigma democràtic, tant des de la perspectiva local, com des de la perspectiva nacional, dos àmbits que, però, són ja avui indestriables de la realitat geoestratègica que suposa el pertànyer al nucli essencial europeu per una banda, però també en la participació del reforç de les dinàmiques globals.

La realitat és tossuda i se’ns mostra oberta a tota mena de canvis, lluny de l’ancoratge fal·laç de l’ identitarisme, ja sigui local, nacional o de qualsevol altra mena. Identitarisme de tota mena i per dir-ho d’una manera clara i planera, de les col·lectivitats indígenes com de les nou vingudes.

El model que sustenti les seves polítiques en una identificació cultural, la dels fets diferencials, tendeix a la limitació de l’espai de referència, de manera que pot actuar sobre una base simbòlica obrint pas a una política absolutament de sentiments que pot quedar ben perfilada de la mà d’una bona campanya d’imatge, però que res ofereix en aquest contracte social que les forces polítiques han d’oferir a l’altra part, els ciutadans i ciutadanes amb les que es subscriu aquest pacte no escrit, que no és altra cosa que el discurs electoral, el que l’elector identifica com a promeses de mandat.

El tensionament del àmbit de la dialèctica, al marge de la convocatòria ja d’unes eleccions que consolidaran al meu entendre el model pentapartit que es dibuixa des de fa ja algunes dècades al nostre país, igual com ho fa també en l’àmbit local, evidencia un perfil del joc de candidats que lluny d’afrontar línies programàtiques que evidenciïn d’una vegada per totes el procés de la construcció del país, a partir d’unes polítiques actives derivades del desenvolupament constitucional i estatutari de que ens hem dotat majoritàriament, s’acostarà més a un baix perfil de crítica sobre l’autenticitat identitària, fonamentalment en l’espectre ideològic 5, 6 i 7 que en l’àmbit de la investigació aplicada a les ciències socials representa els valors del centre dreta i la dreta, en quin espectre es mouen ideològicament i còmodament fins a quatre forces polítiques: Convergència Democràtica de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya, Partit Popular i una part de l’ala liberal d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Per altra banda, en l’altre costat de l’espectre, és a dir des dels paràmetres 3,4 i 5, que en el mateix àmbit abans esmentat són els valors de l’esquerra, centre esquerra i centre, podem situar tant a Iniciativa per Catalunya, com al Partit dels Socialistes de Catalunya i a l’ala més esquerrana, valgui’m la redundància, d’Esquerra Republicana de Catalunya, on el perfil crític general se situa en la determinació dels valors socials del catalanisme polític, en les seves diferents vessants i amb les masses electorals que corresponen tant en aquest grup com també en l’anterior.

La prospectiva ens situa d’aquesta manera en un escenari divers, on la força del govern es determina substancialment no tant en funció del propi suport parlamentari, com de l’espectre polític d’influència en la cambra que en resulti de la legitimació dels vots dels electors, de manera que el decalatge del grup majoritari que aposti pel context real, pel context de les necessitats reals de la ciutadania, el que tanmateix és aplicable també en l’àmbit local, respecte d’aquell altre grup majoritari que aposti per l’ identitarisme serà el que haurà de determinar en definitiva el color del futur govern.

Penso que és arribada l’hora del debat ideològic, real, no d’un debat fals sustenta en mitologies i formulacions folklòriques, és l’hora de veure el problemes reals de la gent, de fer tanmateix aposta pel futur; d’establir un context de convivència que ens aparti de la distinció entre bons i dolents, per anar a la dialèctica primer i al consens després. Per sort, els ciutadans i ciutadanes tenen al seu abast un instrument important: la participació activa, el seu vot, per a determinar si una o altra forma de percebre la quotidianitat és la que ha de definir el nostre govern: identitarisme d’un o altre signe per una banda o la socialització dels avenços per l’altra; per Tots Sants ho sabre.