Com seria el món, sense el valor de les essències primigènies, sense aquells condicionants que esdevenen normes primàries, els que ens han de guiar en el seguici permanent, que ens són exigible tot hora en la veneració de la llum eterna, llum en la veneració de la vida com un do incommensurable esdevenint llegat a conservar i preservar?
Tot remenant... en aquesta llibreria de vell que ja no és una rebotiga plena de pols i on pots descobrir veritables meravelles, ara, és com una capsa de sorpreses per igual, però no ets l’únic que ho pots trobar en la xarxa, només ens cal una mica d’enginy i una mica de paciència potser i buscar i remenar, com es feia antuvi, però sense aquell depenent de la botiga que llibres en mà et podia indicar dreta o esquerra, dalt o baix, terra o sostre, poc menys que el que fem ara; tot remenant doncs descobreixo una obra editada el 1821, amb un títol suggerent “El Censor”[1], era quelcom propi de la època i la figura, la del censor va durar fins a l’adveniment de la democràcia, garant de les bones costums i la privacitat política, convenia el què, el com i de quina manera i el què no, de cap manera, no fos dit, amb més mals modus que el C.A.C. que és la versió moderna i autentificada en democràcia de les bones maneres i les bones costums, és clar. El llibre, editat a Madrid, i em sorprèn perquè ens parla aquest llibre que no deixa de ser una revista, vaja un “periódico político i literario” que en número 43 de 26 de maig de 1821 ens planteja com “el dret públic d’una nació no pot tenir fermesa, a no ser que el dret internacional, o entre poble i poble, es fonamenti sobre la igualtat efectiva de les forces”, clar, ens trobem just 9 anys després de la Constitució de Càdis, 13 després de l’Estatut de Baiona i és clar, aleshores fins la censura es veia imbuïda per l’escola francesa, encara, després les tornes canviarien i penso que no ens n’ hem recuperat mai.
[1] El Censor: periódico político y literario. Volum 8. Imp. de el Censor. Madrid. 1821. Edición digital Universidad de Míchigan. Digitalización Google books
.jpg)
“Les ànimes dels homes (perdo i de les dones) són difícils d’entendre, recargolades de vegades i en tenebres.”[1]
[1] Gala, Antonio*. Una vez más. ElMundo.es. 27-01-09
*(1936) Escriptor espanyol. Llicenciat en Dret per la Universitat de Sevilla, Filosofia i lletres per la mateixa universitat i en Ciències Polítiques i Econòmiques per la Complutense de Madrid.
“(...) Com més moderadament es comporten i més lentament comencen a actuar, molt més obstinadament temo que s’encrueleixin quan entrin en acció. (...)” [1]
[1] Livi, Titus.* (Traducció Jordi Viles). Historia de roma. Llibre XXI. (Vol. XI). Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. Pag. 59
*(Titus Livius) (Pàdova 50 a C. - 17 d C.) va ser un historiador romà, protegit d'August i amic Claudi. D'estil poètic i arcaiczat, la seva obra més coneguda: "Ad urbe condita" (Des de la fundació de la ciutat)
En l’eix de les abscisses del mapa electoral a Catalunya, cal tenir present que un ítem important en l’ electoralitat és el nivell de coneixement dels corresponents candidats, aspecte que Laporta ha estat treballant abastament, per raons òbvies, el que li atorga un nivell de coneixement públic rellevant, necessari i imprescindible, diria jo, per afrontar aquest tipus de repte, si es donés el cas.
Des de l’àmbit de la sociologia electoral, és un fet intranscendent que durant el seu mandat, s’hagi deixat veure en esdeveniments de caire polític. Els escenaris polítics, però, en el marc de la comunicació política, no es diferencien tant d’aquells escenaris que configuren l’agenda social del personatge, fins i tot en aspectes que podrien semblar tant allunyats dels codis polítics com la rivalitat mateixa en la realitat esportiva, com la que es dóna com a component més “polític” en la pròpia composició de les directives i en els processos “electorals” que els són propis per a l’accés a les direccions de les entitats esportives d’aquest nivell.
No sabria dir si hi ha estudis o tesis que ens parlin dels elements que defineixen des d’una perspectiva sociològica un club com el F. C. Barcelona; de fet per les declaracions dels presidents anteriors, sembla que hi ha una certa història política oculta en la direcció d’aquest club al llarg de la seva llarga trajectòria, que de ser revelada ens permetria conèixer aspectes que ens clarificarien aquest i altres de la identificació ideològica i/o nacional de les diferents directives que ha tingut.
El moviment independentista de rel democràtica que es dóna a Catalunya ha viscut moments de gran projecció mediàtica en els darrers mesos per raons òbvies: ens trobem en moments preelectorals - no oblidem que al 2010 hi ha eleccions al Parlament de Catalunya-, per tant aquest clúster electoral que és l’ independentisme, també beu de la realitat pròpia d’aquest processos, processos que acostumen a ser intangibles, és a dir, sense que es faci d’entrada referència implícita cap a la realitat electoral, però on totes les posicions que es prenen en el tauler d’escacs de la realitat política afecten, com no, a les distintes possibilitats dels eixos ideològics i/o nacionals.
Ningú en l’àmbit científic ha pogut arribar a determinar mai quins són els ítems que porten als ciutadans a fer confiança a un o altre candidat polític. En democràcies avançades com la nord americana, tot i que el seu sistema beu de principis que van ser inspirats fa més de dos-cents anys, la rivalitat mateixa estableix “per se” aspectes de confiança/desconfiança en un determinat candidat, sense perdre de vista una variable com és el context electoral en el que es desenvolupa el procés i tots els ítems que afecten a la vida dels electors.
“[...] a la edat de cinc anys tenia la mania de fer traces de les coses. A la edat de 50 havia produït un gran nombre de dibuixos, amb tot, cap no tenia el veritable mèrit fins a l’edat de 70 anys. Al 73 finalment vaig aprendre quelcom sobre la qualitat veritable de les coses, ocells, animals, insectes, peixos, les herbes o els arbres. Per tant a l’edat de 80 anys hauré fet un cert progrés, als 90 hauré penetrat en el significat més profund de les coses, als 100 hauré fet realment meravelles i als 110, cada punt, cada línia posseirà vida pròpia [...]”.
[1] Hokusai, Katsushika*. Hokusai: sketches and paintings. Ed. Kodansha International, Tokyo. 1969
* conegut simplement com Hokusai (北斎) (1760-1849) va néixer i morir a Edo l’actual Tokyo. Fou un pintor i gravador japonès del període Edo, adscrit a l’escola Ukiyo-e de pintura japonesa.
[2] Rivas, Manuel. No Cabemos. El País 23-10-09
L’egiptologia ens diu que va ser Shepseskaf qui opta per un monoteisme filosòfic cultivat pels sacerdots de Ptah[1], Déu sorgit del caos primordial, considerat per la cosmogonia de Menfis, d’ on era originari, com el sobirà dels déus al haver creat el món a través de la paraula. Portava els títols de “senyor de la màgia”, “senyor de l’obscuritat”, “senyor de la veritat” i “senyor de les serps i els peixos”, que podrien estar relacionats amb la seva funció creadora. La ciutat d’ Hikuptah, coneguda amb el nom de “Mansió de l’ànima de Ptah”, podia haver donat origen a la paraula Aigyptos que Homer usà per designar tant al riu com al país del Nil. Aquesta visió filosòfica establia una nova concepció de la persona en el marc de la teologia menfítica, abandonant els símbols funeraris solars com també la denominació de Ra, pròpia dels faraons i usant nous símbols arquitectònics amb que distingir la dignitat funerària, la coneguda com a “Mastabat el-Faraun”[2], un nou instrument de purificació, un model que es veu repetit en el complex funerari de Jentkaus I, es tracta d’un estructura de planta rectangular, de 100 x 72 metres, orientada d’est a oest i composta de dos cossos, amb una alçada de 18 metres construïda amb pedra i revestida amb càlcica de Tura. Segons la llista real d’ Abidos que es troba a la tomba de Shety I i que recull el nom d’alguns dels faraons que el van precedir, el nom de Shepseskaf significava “El seu esperit noble”.
[1] Allen, James P. Yale Egyptological Studies 3, Religion and Philosophy in Ancient Egypt, Yale University Press. 1989
[2] Parra Ortiz, José Miguel. Historia de las Pirámides de Egipto. Editorial Complutense. Madrid 1997.
“(...) L’element central del liberalisme no es, com s’assegura sovint, l’ individualisme o la idea de llibertat. L’element central és la creença en un progrés gradual i inevitable, a condició només que aquest sigui assolit de la mà i amb la saviesa dels components i educats especialistes. (...)”[1]
[1] Wallerstein, Immanuel*. Pensar (en) los intersticios: Teoría y práctica de la crítica poscolonial"La cultura como campo de batalla del sistema-mundo moderno". S. Castro- Gómez, et al (editores). Centro Editorial Javeriano. Santa fe de Bogotà. 1999. pag. 163-187
*(1930) Sociólogo. Director del Fernand Braudel Center de la State University of New York y senior fellow en Yale University.
“A la plana rasa, sota la nit sense estrelles, d’una obscuritat i una espessor de tinta, un home anava sol per la gran carretera de Manchiennes a Monsou, deu quilòmetres de paviment entretallat a través dels camps de betteraves. Davant d’ ell, no veia més que el terra negre, i no hi tenia que la sensació de l’ immensitat en l’horitzó en la pla, més que pel rebuf del vent de març, ràfegues llargues com sobre un mar, glaçades d’haver ventat pels llocs costers i terres nues. Cap ombra d’arbre tacava el cel, el paviment anava dibuixant una línia en mig de l’encegadora foscor de les tenebres.”[1]
[1] Zola, Émile. Germinal. Ed. Bibliobazaar. LLC. 2007.Pag. 9
“És precís que vegem amb claredat que tota acció èticament dirigida pot acoblar-se a dues màximes quins fonaments difereixen entre sí irremeiablement: és possible orientar-se d’acord amb la ètica de la convicció o conforme a la ètica de la responsabilitat (...) Hi ha dos pecats mortals en el camp de la política: La manca de finalitats objectives i la manca de responsabilitat que no sempre, però si moltes vegades, coincideix amb aquella. La vanitat, l’excessiva ambició d’aparèixer lo més possible en primer pla, és lo que més indueix al polític un d’aquell dos pecats i fins els dos al mateix temps...”[1]
[1] Weber, Max. El político y el científico. Ed. Premia. México. 1980. pag. 47
“...els homes que admeten la diversitat i la discussió solen ésser de bon tracte, (...) els que creuen que tot és u i el mateix són violents í tenen sempre l'estaca a punt. Aquesta és una paradoxa de gran rendiment per a comprendre la vida.[1]”
Destriar és una feina feixuga, has de filar prim, com diria l’àvia, mentre oloro aquella flaira perfumada que ens colora l’ambient de les roses que marceixen a recer de l’esperit de l’ hivern, vermellejant la contrada; l’herbari ens deleix l’espai que espera calm la primavera per a poder florir l’estança; els vents del nord ens han deixat, entre murmuris i fredoradores, com aquella carícia gèlida imprescindible per a calmar l’esperit de la terra. Els brots, però, s’ arrengleren de la tija estant, esperant el moment per a gaudir entre boirada i boirada, del rajolí amb el que sol de vegades ens pentina les planes.
“El somriure, finalment, és una de les expressions col·lectives d’estima”[1]
[1] Stoppard, Tom*. La utopía de Tom Stoppard. El País – Babelia. 17-01-2010
El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.
“No hi pot haver un judici sense jutge -va dir el ratolí-. Jo seré el jutge –digué el gat-, i el condemnà.”[1]
[1] Carroll, Lewis*. Alicia en el País de las maravillas. Ed. Rialp SA. Madrid. 1990. Pag. 36
*Charles Louis Dodgson (1832-1898) , professor de geometria i lògica a Oxford i pastor anglicà
“No se si parlo d’un món perdut. Però la bellesa, les nimfes, els herois, la rectitud moral, han aconseguit de sobreviure a moltes altres batalles, a moltes guerres, des de fa molts segles”[1]
[1] Rohmer, Eric*. Entrevista ABC pag. 50 signada per Juan Pedro Quiñorero, a propòsit de la seva darrera pel·licula: “El romanç d’Astrea i Celadon” , una adaptació de la novel·la d’Honoré d’Urfé (1567-1635).
*(Nanci, 1920 - Paris 2010) fou un crític i director de cinema quin nom era Jean-Marie Maurice Scherer.
“En totes les profecies està escrita la destrucció del món. Totes les profecies expliquen que l’home crearà la seva pròpia destrucció. Però els segles i la vida que sempre es renova engendraren també una generació d’estimadors i de somniadors; homes i dones que no somniaren en la destrucció del món, sinó en la construcció del món de les papallones i els rossinyols. Des de petits venien marcats per l’amor, darrera de la seva parença quotidiana guardaven la tendresa i el sol de mitjanit. Les mares els trobaven plorant per un ocell mort i més tard també els trobaven a molts morts com a ocells. Aquests essers cohabitaven amb dones translúcides i les deixaren prenyades de mel i de fill reverdits per un hivern de carícies. Així fou com proliferaren en el món els portadors de somnis, atacats de manera ferotge pels portadors de profecies que presagiaven catàstrofes. Els batejaren d’il·lusos, romàntics, pensadors d’utopies, tot dient que les seves paraules eren velles i, de veritat, ho eren perquè la memòria del paradís és antiga en el cor de l’home. Els acumuladors de riqueses els temien, llençaven els seus exèrcits contra ells, però els portadors de somnis totes les nits feien l’amor i seguia brollant la llavor del ventre d’elles que no només portaven somnis sinó que els multiplicaven i els feien córrer i parlar. D’aquesta manera el món engendrà de nou la seva vida com també havia engendrat als que inventaren la manera d’apagar el sol. Els portador de somnis sobrevisqueren als climes gèlids però fou en els climes càlids en els que semblaven brollar per generació espontània. Potser les palmeres, els cels blaus, les pluges torrencials tingueren quelcom a veure en tot això, la veritat és que com laborioses formigues aquests espècimens no deixaven de somniar i de construir mons bonics, mons de germans, d’homes i dones que s'anomenaven companys, que s’ensenyaven els uns als altres a llegir, es consolaven en les morts, es curaven i cuidaven d’ entre ells, s’estimaven, s’ajudaven en l’art de l’estima i en la defensa de la felicitat. Eren feliçós en el seu món de sucre i de vent, de totes els racons venien a impregnar-se del seu alè, de les seves clares mirades, cap a tot arreu sortien els que havien conegut als portadors de somnis somniant amb profecies noves que parlaven de temps de papallones i rossinyols i de com el món no hauria d’acabar en una hecatombe. Per contra, els científics dissenyaren ponts, jardins, joguines sorprenents per a fer més joiosa la felicitat de l’home. Són perillosos – imprimien les grans rotatives. Són perillosos –deien els presidents en els seus discursos. Són perillosos –murmuraven els artífex de la guerra. Cal destruir-los –imprimien les grans rotatives. Cal destruir-los –deien els presidents en els seus discursos. Cal destruir-los –murmuraven els artífex de la guerra. Els portadors de somnis coneixien el seu poder però no s’estranyaven, també sabien que la vida els havia engendrat per a protegir-se de la mort que anuncien les profecies i per això defensaven la seva vida encara amb la mort. Per això cultiven jardins de somnis i els exporten amb grans llaçades de colors. Els profetes de la obscuritat es passaven nits i dies sencers vigilant els passatges i els camins buscant els perillosos carregaments que mai aconseguirien d'atrapar perquè el qui no tenia ulls per a somniar no veia els somnis ni de dia, ni de nit. I en el món s’ha començat un gran tràfic de somnis que no poden detenir els traficants de la mort; per tot arreu hi ha paquets amb grans llaçades que només aquesta nova raça d’homes pot veure, la llavor d’aquests somnis no es pot detectar perquè va embolicada en cors vermells, en amplis vestits de maternitat on els peuets somniadors atabalen els ventres que els aixopluguen. Diuen que la terra després de parir-los desencadenà un cel amb arcs de Sant Martí i bufà de fecunditat les arrels dels arbres. Nosaltres només sabem que els hem vist, sabem que la vida els engendrà per a protegir-se de la mort que anuncien les profecies.” [1]
[1] Belli, Gioconda*. De la costilla de eva. Ed. Nueva Nicaragua. Managua. 1987
*És poeta i narradora. Nascuda el 1948 a Managua (Nicaragua), seguidora de la poesia d’ Ernesto Cardenal i Claribel Alegría, poesia que havia inaugurat una nova visió de la poesia renovant las lletres del seu país. L’any 1975 s’exilia a Mèxic i el 1976 fixa la seva residència a Costa Rica. Ha viscut a Los Angeles des de mitjans de la dècada dels noranta. Sorprengué des del seu primer llibre: “Sobre la grama”, amb poemes eròtics en els que els instints del cos s’expressen amb total llibertat. Les obres que seguirien, continuarien en l’àmbit de les preocupacions polítiques i socials.
“Les persones amb capacitats crítiques són aquelles que no accepten les visions superficials sobre els problemes i que tampoc accepten els arguments d’autoritat. La crítica demana autonomia individual i capacitat de judicar les coses i les situacions sobre bases racionals. (...) No totes les persones tenen aquesta capacitat en el mateix grau. (...) Cal observar que la possibilitat d’exercir la crítica és una de les principals característiques de la llibertat individual. Per aquest motiu, en el món modern, els ciutadans crítics per excel·lència han estat els intel·lectuals.” [1]
[1] Berrio, Jordi*. La comunicació en democràcia: una visió sobre l’opinió pública. Universitat de València. Vol. 8 “Aldea Global”. 2000. Pag. 135
*Doctor en Filosofia. Professor de Sociologia de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Sartori, el politòleg italià va inventar un concepte interessant als voltants de finals del segle XX, el concepte de l’ innovamentisme metodològic[1]; Ell ens deia que mai “no es proposava d’inventar res”, perquè en la humilitat que caracteritza a aquest científic social, afirmava ser “un d’aquells autors antiquats que consideren com a primera obligació la de transmetre correctament el pensament”, el pensament, quelcom més que un concepte, i de vegades fins un oximoron si entenem que l’anàlisi i l’establiment dels teoremes científics a l’entorn de la sociologia política i la ciència política, disten no poc de les realitats que les teoritzacions proposarien; La principal preocupació per a Giovanni Sartori, que ho hauria de ser per a tots els que inintencionadament ens dediquem, mal que ens pesi, enveges i rebutjos a banda, “a intentar -com ell apunta- de conjugar dos mil anys de reflexió sobre el problema de la democràcia, a través del mètode rigorós i adequat”. El politòleg italià apunta la necessitat de transmetre adequadament el pensament filosòfic i polític, evitant aquell innovamentisme i intentant alhora de trobar una llarga tradició sustentada, no ho oblidem, en “els elements característics de l’ideal liberal democràtic”, i és en aquest context, distint a com s’intenta blasmar, en aquells que ara reconvenen en innovar ideològicament, que només antecedent el valor de la llibertat al de la igualtat és com es concep l’ideal liberal – democràtic que per altra banda defineix el sistema en el que vivim, més enllà del pretèrit social i igual que trobem ben defensat tanmateix en l’ ideari d’un altre politòleg, el de Norberto Bobbio[2], teòric de la democràcia com del binomi tens llibertat-igualtat .
Certament la vida ens acostuma a deparar sorpreses, com aquella que un 4 de gener de 1960 li hauria de deparar a Albert Camús, en la carretera. Aquell inconformista com se’l bateja, més ben dit realista, que no regalista, hi deixava la vida; quina expressió aquesta de deixar la vida, com si no hom fes res més que això al llarg de la nostra vida, en la que les idees i el pensament conformen realitats eternes que es van creant i deixant. La realitat de vegades és tant distinta a com transcendeix, potser per això la seva visió existencial es diferencia de la de Sartre, per la seva pròpia individualitat, per l’observança esquiva del poder. Hauria volgut Camús ser traslladat al panteó d’il·lustres com proposa ara Sarkozy?, Ningú no ho pot saber més que ell i a ell no el podem interpel·lar més que a través de la seva recreació filosòfica, a través de les seves obres de les seves paraules. En tot cas, estaria bé que, qui va tenir lucidesa de deixar de banda al “partit”, de reconèixer en les seves estructures la mediocritat i les dinàmiques falsàries, sigui ara reconegut com a tal, més enllà del Nobel, que ho fou de literatura, però prop de les percepcions mateixes on l’home, on l’esser radica com a realitat primigènia, nietzsiana potser, com a realitat moral en definitiva: " la passió per l’absolut i la veritat"[1].
Amin Maalouf[1] ens parla en el seu darrer llibre de la nova perspectiva dels valors; parlem segurament del paper que els valors “tradicionals” defineixen en la configuració del paradigma nou, com en una clau absolutament dialèctica s’estableix un diàleg entre les diferents interpretacions que de l’aspecte social se’n deriven, a la recerca de la tercera proposta que estableix un principi de proximitat entre les dues propostes sotmeses a dialèctica. Segurament la perspectiva de Maalouf resulta limitada per la seva pròpia formació acadèmica com per la seva pròpia història personal, la seva relació intrínseca amb les cultures que troben la frontera en un país com ara el Líban, cruïlla de civilitzacions des d’una concepció utòpica en la primigènia manera de concebre de l’orient i l’occident com a elements de frontera.
[1] Maalouf, Amin. El desajuste del mundo. Cuando nuestras civilizaciones se agotan. Alianza editorial. Madrid. 2009
[2] Berlin, Isaiah. Dos conceptos de libertad ; El fin justifica los medios ; Mi trayectoria intelectual. Alianza editorial. Madrid. 2005.
[3] Clements, Alan. Instinto de Libertad. Ed. Equipo difusor del libro,S.L.Madrid. 2008.
[4] Weber, Max. La etica protestante y el espíritu del capitalismo. Ed. Fondo de Cultura económica. México. 2003.
“Semblaria que, a manca d’un substrat ideològic propi, aquestes esquerres (d’avui) prefereixin manipular la tradició republicana i liberal del segle XIX al seu favor, metamorfosant a pròcers decimonònics en líders socialistes”[1]
[1] Rojas Gutierrez , Rafael*. Simplificando a Bolivar. El País. 2-1-10
*(Santa Clara, Cuba, 1965). Historiador i assagista, Llicenciat en Filosofia i Doctor en Historia, és autor de més de quinze llibres sobre historia intel·lectual i política. Des de 1996 és professor i investigador del CIDE (Mèxic); ha estat professor visitant a les universitats de Princeton, Colombia i Austin.
Lorin Maazel (1986), Herbert von Karajan (1987), Claudio Abbado (1988, 1991), Carlos Kleiber (1989, 1992), Zubin Mehta (1990, 1995, 1998, 2007), Riccardo Muti (1993, 1997, 2000, 2004) Lorin Maazel (1994, 1996, 1999, 2005), Seiji Ozawa (2002), Nikolaus Harnoncourt (2001, 2003), Mariss Jansons (2006), Georges Prêtre (2008, 2010) i Daniel Barenboim (2009), la mirada en les grans batutes i tots els sentits presents en el despertar del matí del primer dia de l’any que neix solejat amb temperatures tardorades més que no pas hivernals, ens oferia aquella mirada particular, de qui alguna vegada es va fer dir Georges Dherain, sobre Johann Strauss, amb alguna aclucada d’ull a Offenbach, Nicolai o Lumbye, l’ancià director transmet encara una màgia difícil d’igualar, un estil desenfadat d’entendre la música en aquell temple on les muses de les arts des del sostre contemplen la tasca de les cariàtides vigilants... desprès, amb els sentits desperts, t’entretens en el jardí en la cura de les teves plantes, amarat en la bellesa, com qui se sap privilegiat de poder gaudir de tot allò senzill que ens envolta, ens comboia dels sentiments i ens embolcalla la moral....