En els darrers dies, potser fruit de la intensificació de les calors de l’estiu, estem assistint a un espectacle únic en el model del que ha de ser l’actitud de les oposicions als governs de tot tipus.
En general, sempre em resisteixo a entrar en el debat polític ordinari, donat que entenc han de ser els electes els que han d’establir els discursos dialèctics adients en l’àmbit de la gestió i de la seva crítica, però el que ha succeït durant tota la setmana, com en el darrer dels plens de la ciutat de Lleida, com en el resultat informatiu del dia següent, crec que a ningú no se li escapa que ha sobrepassat els límits del debat honest i enriquidor, per entrar en el que podríem definir com el debat esperpèntic i surrealista al que se’ns vol portar i al que honestament, ens hem de resistir.
La ciutat no necessita, la ciutat no vol, que la picabaralla “tècnica” entre els polítics derivi cap a cotes de manca de respecte i utilització de les persones per a finalitats insospitades, no necessitem aquest nivell de tensió, no el volem, volem un clima de convivència on el debat i la discussió aportin noves idees, noves formes, a una gestió absolutament encomiable dels afers públics com la que es duu des de l’equip de govern de la Paeria.
Una cosa no es fa certa per més que es repeteixi, malgrat que aquesta tècnica emprada pel lloctinent de Hitler, Joseph Goebbels, li va sortir efecte en un moment tràgic de la nostra història recent; la veritat es fa certa amb el treball i la didàctica i la pedagogia sobre la feina feta, o en el cas de la oposició amb la crítica constructiva i la dinàmica positiva; en definitiva estem parlant sempre de treball, lluny de la utilització dels mitjans com un instrument propi per a un fi.
La ciutat per ella mateixa és el fi últim al que haurien d’aspirar tots els servidors públics, els electes els primers, la ciutat entesa com a voluntat de servei als demés i per tant una crítica racional i raonada sempre és ben entesa, però la insídia, la calumnia i la utilització del victimisme emboscats d’atacs furibunds, no és el que la ciutat necessita, però tampoc el que es mereix.
HI uns certs límits que la política activa no pot traspassar mai, i és la falta del respecte a les persones en la seva activitat diària, en la seva activitat social, esportiva o la seva militància política, el deure del respecte i el dret a ser tingut, no potser superat per ningú, i menys per aquells que branden per ostentar un càrrec de representació pública o que de fet ja l’ostenten i que per tant tenen una obligació superlativa de respecte a tota la ciutadania a la que es deuen.
És lamentable l’espectacle a que ens estan portant a la política local, la lluita desenfrenada per sortir millor posicionat en una campanya unilateral per part de CiU i a la que no tenim per a que subscriurem’s-hi ningú, una situació que ens porta al deplorable espectacle que obre portades de diari en els inicis d’un calorós primer de juliol : no és això el que ens demanda la societat, no és això.
Estaria bé que la raó planés en les estratègies de CiU i després de demanar les disculpes pertinents, tornés el seny a la política local, que els ciutadans ens ho agrairan en allò que cal fer per les persones que donen la seva confiança als polítics que les representen en la gestió de les institucions.
Si fem un símil i a la política s’apliqués la tècnica de la sanció per punts dels carnets de conduir, avui el líder de l’oposició a l’ajuntament de Lleida els hauria perdut ja tots i s’hauria de tornar a examinar per a poder conduir, o el que en clau política voldria dir liderar, de vegades és millor comptar fins a 10 abans d’empastifar la vida política i social.
