dijous, 7 de juny de 2007

Els nous mapes consistorials i la Diputació a Lleida


Els mapes consistorials sorgits de les darreres eleccions, quan encara s’estan tancant pactes i acords, evidencien una situació, per la seva banda del mapa polític que en proposa una situació similar a la que podem trobar en països de la Europa continental, enllà on prima el model de la proporcionalitat i la representativitat política, front d’altres models de menor proporcionalitat i on la utilitat el vot queda malmesa en produir-se un rebuig del sistema cap unes restes altes de la meitat de l’electorat aproximadament per afavorir un nominalisme majoritari que podríem considerar excloent i que tampoc garanteixen una estabilitat a ultrança, com apunten els seus defensor.

El model polític de pentapartit, és a dir de 5 partits principals a diferents graus, a banda d’aquelles organitzacions polítiques o agrupacions d’electors que testimonialment concorreixen als comicis del tipus que siguin, queda clarament consolidat en el nostre país, després de quasi treinta anys d’eleccions democràtiques, i per tant abundant en la proporcionalitat del nostre sistema que el legislador va voler primar per sobre d’una tendència majoritària, el nostre model recull diferents sensibilitats en diferents àmbits de l’espectralitat política que, a banda, en dibuixen vectors diferents, com vectors diferents en trobem en les pròpies organitzacions polítiques, en la seva majoria sorgides de la suma de diferents perfils teòrics en el moment de definició i consolidació d’aquestes organitzacions.

L’absència de votants, l’absentisme- denominació que prefereixo -, no és una opció vàlida com ho és el vot abstencionista i per tant no recull una sensibilitat política concreta a tenir en compte, on l’elector opta per no fer cap mena esforç per complir amb el que hores d’ara és un deure institucional de ciutadania, considero, parlant d’aquests absentistes doncs, que el nostre sistema que mai va establir l’inscripció preceptiva en el cens serveix per a fer denuncia d’aquella part de la ciutadania que fa deixadesa de la seva obligació i no queda emmascarat com en països com ara Bolívia, per exemple, on de declarar una abstenció del 29 %, l’abstenció real si no hi hagués inscripció voluntària, seria de l’ordre del 75%, de manera que potser no cal que ens estripem les vestidures, tot i que és absolutament adequat que se’n facin els estudis que corresponguin i es miri de prendre les accions de foment de la participació que puguin ser viables.

Resulta de recurs fàcil a determinats analistes i polítics d’atribuir, per altra banda, a l’absentisme la determinació de pactes i acords post-electorals, pactes i acords lògics per a la creació de majories, en un sistema en el que prima la proporcionalitat i per tant una tendència definida pel sistema que beu de les fons de la tolerància política, contra altres fórmules que han apostat per la delimitació de l’espectre polític i que alguns ara semblen voler abonar en ares a l’estabilitat política, quan la política mateixa neix de les essències del conflicte entès com a dialèctica necessària.

En aquest ordre de coses ens trobem amb institucions d’elecció secundària, institucions supra-municipals, algunes hereves de les tradicions pre-constitucionals, com ara les Diputacions provincials, amb un sistema d’elecció a banda del model general, en utilitzar un districte anacrònic: el Partit Judicial, on el model de distribució proporcional, llevat que una força política manllevi un suport excepcional, com ha estat fins ara, vindria determinada pel sistema de repartiment de ”quota” proporcional a partir dels districtes, de manera que l’acord sigui la tònica que ha de permetre la estabilitat institucional i per tant la governabilitat de la institució provincial en un resultat que en aquest cop veu resol una tercera força política que, en aquest cas, ha vist com la generositat de un dels partits majoritaris amb els que establiria el pacte li atorga la presidència de la institució.

El model de gestió d’aquesta institució, que arrossega els tics propis de governs provincials que l’han dirigida ininterrompudament en el període democràtic, llevat del període 1983-1987, proposa, tot i ser una elecció indirecta un canvi en el color polític quasi permanent, en l’acord PSC-ERC que hauria de definir un nou model en la gestió dels recursos provincials, on es doni pas al principi de la cooperació que paral·lelament als de la coordinació i la subsidiarietat, a banda de la identificació adequada dels seus clients: única i exclusivament els 231 ajuntaments i 11 Consells comarcals, que haurien de ser els que primessin en l’objectiu de desenvolupament de la demarcació, a través de la reforma i revisió dels diferents instruments de que es dota l’ens provincial fonamentant la nova gestió en el criteri de les dues “E”s: Eficàcia i Eficiència, així com d’un adequat estudi d’accions presents i futures i de l’espai geogràfic i polític en el que accionar.