Deia John Stuart Mill que calia concebre la política democràtica com un mecanisme fonamental per l’ autodesenvolupament moral, no seria agosarat de dir que ens convidava ja a les darreries del segle XIX a exercir aquest principi amb totes les seves conseqüències, és a dir moralitzant la política i la democràcia alhora, com? doncs a partir d’una curada gestió dels recursos públics, entenent al ciutadà com a accionista únic de l’Estat, sobre el que ha de pivotat tota sobirania.
Hores d’ara l’evidència de l’actual situació financera, que abasta una crisi de dimensions encara no adequadament avaluables, ja no és qüestionada per gairebé ningú i fins i tot el govern espanyol que dóna la informació en funció de les seves pròpies estratègies tacticistes, també ho admet quan l’evidència és irrefutable. Això ens fa pensar que, més enllà del concepte de lideratge en clau clàssica, en èpoques de bonança resulta fàcil per a qualsevol gestor mitjanament dúctil recorrent al disseny discursiu de tal manera que acaba essent d’aplicació la “teoria del quadre”: “això també ho se pensar jo”, clar que, quan el quadre està ja fet i comercialitzat. El lideratge en una etapa de canvi de cicle, des d’una perspectiva democràtica s’entén, requereix unes postures actitudinals que resulten difícils d’albirar: comprendre la complexitat de l’entorn, inquietud i amplitud de mires, actitud positiva i creativa i esperit obert essencialment al procés de canvi.
No resulta difícil d’imaginar, doncs, la cara de sorpresa de més d’un dirigent polític, després d’entendre el seu perfil com assimilable al del nou mandatari nord americà, quan aquest, el president dels Estats Units de nord-americà, adverteix a la cimera de Londres que ell no pot resoldre els problemes dels demés, en apuntar com no pot gestionar sol el lideratge mundial d’aquesta crisi. Té, de fet, una certa lògica la dinàmica excursiva del posicionament de Barack H. Obama en una cimera d’aquest tipus, i la digressió significa quelcom de essencial en termes de ciència de l’administració: cada país ha de resoldre la seva problemàtica i ha de gestionar les polítiques públiques d’acord amb la seva pròpia responsabilitat i en funció de la seva pròpia realitat, assolint lideratges complementaris, només en la mesura de les possibilitats evidents.
La política nord americana post Busch, hereta i admet d’entrada una situació de conflicte, d’esvoranc, negada o maquillada per l’anterior administració, i l’actitud hores d’ara de la nova administració és coherent en els referents observats en els dos mesos que porten de mandat. Acceptar tota situació és el primer pas, com en una malaltia, per a poder intervenir el malalt, en aquest cas el sistema, el model, amb un raonament existencial l’acceptació de la necessitat, des d’una perspectiva filosòfica del reconeixement d’un nou principi, d’un nou punt zero en la nostra civilització; potser per això els principis liberals que inspiren les polítiques del nou mandatari dels Estats Units, fan que aquestes vagin molt més enllà de tot model d’espectacle com les aliances de civilitzacions, fins i tot posats a acceptar un cert marge d’error en els plantejaments de Hantintong; les aliances, de produir-se, es verifiquen a partir de la tasca dels experts, sobre el terreny o, en tot cas, d’una manera teòrica, perquè hores d’ara ja no serveixen de res els discursos ben intencionats, que poden ser, en definitiva, un efecte distorsionador en la implementació de polítiques actives, quan el temps és una variable que cal tenir present quan és imprescindible de ser altament eficients en dos àmbits preferents: la gestió econòmica i les relacions internacionals, amb una perspectiva a llarg termini. El rigor ara és més transcendent que mai, més del que hauria estat exigible per a la gestió de les crisi conjunturals dels anys 70, 80, o 90 del segle passat, perquè ara han d’esser avaluades amb exactitud les raons estructurals sense deixar de banda les responsabilitats i el seu origen.
Hom podria veure en les declaracions fetes pel president francès, a les que se sumen les de la canceller d’alemanya, una nota discordant, potser en les discrepàncies del model i aspectes com l’ intervenció i el nivell de dèficit de l’Estat, però des del meu punt de vista és quelcom més, si ho analitzem i va enllà de la curtedat de mires de determinades polítiques, perquè Europa s’hi juga hores d’ara nogensmenys que el seu lideratge mundial, si no sap afrontar adequadament la gestió de la seva crisi sistèmica i això no vol dir pas que Nicolàs Sarkozy o Àngela Merkel ho facin més o menys bé en els seus respectius països, vol dir que ara no és hora només de fotografies, és un moment d’acció, de valentia, per a afrontar allò que resulta inevitable: dir a les coses pel seu nom. Potser manquen assessors qualificats, ves a saber, el cert és que el dia demà, haurem de ser capaços d’explicar als nostres fills i als nostres nets com hem sabut gestionar el resultat d’allò que nosaltres mateixos hem creat, per inoperància, incompetència o per mal control. La veritat és que, la crisi, la cosa, com se l’anomena col·loquialment, posa en evidència males praxis, mals models, molta mediocritat i avarícia, no ens queda altra que salvar ara a la política i podria ser que fins i tot a la democràcia mateixa.
Hores d’ara l’evidència de l’actual situació financera, que abasta una crisi de dimensions encara no adequadament avaluables, ja no és qüestionada per gairebé ningú i fins i tot el govern espanyol que dóna la informació en funció de les seves pròpies estratègies tacticistes, també ho admet quan l’evidència és irrefutable. Això ens fa pensar que, més enllà del concepte de lideratge en clau clàssica, en èpoques de bonança resulta fàcil per a qualsevol gestor mitjanament dúctil recorrent al disseny discursiu de tal manera que acaba essent d’aplicació la “teoria del quadre”: “això també ho se pensar jo”, clar que, quan el quadre està ja fet i comercialitzat. El lideratge en una etapa de canvi de cicle, des d’una perspectiva democràtica s’entén, requereix unes postures actitudinals que resulten difícils d’albirar: comprendre la complexitat de l’entorn, inquietud i amplitud de mires, actitud positiva i creativa i esperit obert essencialment al procés de canvi.
No resulta difícil d’imaginar, doncs, la cara de sorpresa de més d’un dirigent polític, després d’entendre el seu perfil com assimilable al del nou mandatari nord americà, quan aquest, el president dels Estats Units de nord-americà, adverteix a la cimera de Londres que ell no pot resoldre els problemes dels demés, en apuntar com no pot gestionar sol el lideratge mundial d’aquesta crisi. Té, de fet, una certa lògica la dinàmica excursiva del posicionament de Barack H. Obama en una cimera d’aquest tipus, i la digressió significa quelcom de essencial en termes de ciència de l’administració: cada país ha de resoldre la seva problemàtica i ha de gestionar les polítiques públiques d’acord amb la seva pròpia responsabilitat i en funció de la seva pròpia realitat, assolint lideratges complementaris, només en la mesura de les possibilitats evidents.
La política nord americana post Busch, hereta i admet d’entrada una situació de conflicte, d’esvoranc, negada o maquillada per l’anterior administració, i l’actitud hores d’ara de la nova administració és coherent en els referents observats en els dos mesos que porten de mandat. Acceptar tota situació és el primer pas, com en una malaltia, per a poder intervenir el malalt, en aquest cas el sistema, el model, amb un raonament existencial l’acceptació de la necessitat, des d’una perspectiva filosòfica del reconeixement d’un nou principi, d’un nou punt zero en la nostra civilització; potser per això els principis liberals que inspiren les polítiques del nou mandatari dels Estats Units, fan que aquestes vagin molt més enllà de tot model d’espectacle com les aliances de civilitzacions, fins i tot posats a acceptar un cert marge d’error en els plantejaments de Hantintong; les aliances, de produir-se, es verifiquen a partir de la tasca dels experts, sobre el terreny o, en tot cas, d’una manera teòrica, perquè hores d’ara ja no serveixen de res els discursos ben intencionats, que poden ser, en definitiva, un efecte distorsionador en la implementació de polítiques actives, quan el temps és una variable que cal tenir present quan és imprescindible de ser altament eficients en dos àmbits preferents: la gestió econòmica i les relacions internacionals, amb una perspectiva a llarg termini. El rigor ara és més transcendent que mai, més del que hauria estat exigible per a la gestió de les crisi conjunturals dels anys 70, 80, o 90 del segle passat, perquè ara han d’esser avaluades amb exactitud les raons estructurals sense deixar de banda les responsabilitats i el seu origen.
Hom podria veure en les declaracions fetes pel president francès, a les que se sumen les de la canceller d’alemanya, una nota discordant, potser en les discrepàncies del model i aspectes com l’ intervenció i el nivell de dèficit de l’Estat, però des del meu punt de vista és quelcom més, si ho analitzem i va enllà de la curtedat de mires de determinades polítiques, perquè Europa s’hi juga hores d’ara nogensmenys que el seu lideratge mundial, si no sap afrontar adequadament la gestió de la seva crisi sistèmica i això no vol dir pas que Nicolàs Sarkozy o Àngela Merkel ho facin més o menys bé en els seus respectius països, vol dir que ara no és hora només de fotografies, és un moment d’acció, de valentia, per a afrontar allò que resulta inevitable: dir a les coses pel seu nom. Potser manquen assessors qualificats, ves a saber, el cert és que el dia demà, haurem de ser capaços d’explicar als nostres fills i als nostres nets com hem sabut gestionar el resultat d’allò que nosaltres mateixos hem creat, per inoperància, incompetència o per mal control. La veritat és que, la crisi, la cosa, com se l’anomena col·loquialment, posa en evidència males praxis, mals models, molta mediocritat i avarícia, no ens queda altra que salvar ara a la política i podria ser que fins i tot a la democràcia mateixa.
