divendres, 7 d’abril de 2006

La II República i el canvi de les elits

La II república espanyola, com també la fugaç I república catalana, representaven un canvi de paradigma en el context social espanyol, alguna cosa més que l’aventura democràtica i una gestió més o menys encertada de la res pública, representaven un canvi o al menys un intent, en la configuració de les elits, qüestió aquesta que difícilment es produïa en el context comparat en aquelles dates si no es donava mitjançant processos revolucionaris.

Pot resultar anecdòtic llegir textos com els de Pío Moa o les reflexions de Salvador Parrado als seus manuals, en afirmar la deslegitimitat de l’administració republicana, com si la cessió de poder per part de la monarquia en reconèixer la victòria del model republicà per via indirecta a través de les eleccions municipals de 1931 no legitimés per si sola l’adveniment de la República i amb les posteriors eleccions legislatives, però el més greu és com representa que encara hi ha qui no ha entès com el producte polític que hereten els ciutadans i ciutadanes espanyols d’avui és el fruit d’aquella primera experiència de llibertat, amb els seus errors i els seus encerts.

És molt interessant l’article publicat pel catedràtic Manuel Ramírez al diari El País recentment, sobre el model de partits republicà que pot explicar en certa manera el tensionament de la escassa però absolutament intensa vida política republicana, i de fet si fem un exercici de comparació veurem com les diferencies respecte del procés de transició democràtica post-franquista a Espanya, difereix en poc al que succeí en els que haurien d’haver estat els primers anys del model republicà frustrat per un cop d’Estat que se sustenta en un seguit de factors endògens.

Si ens situem doncs a partir de 1976 amb les pre-constitucionals lleis per a la reforma política i la d’associacions polítiques, podem observar com hi ha un pluripartidisme extrem, atomitzat, ideologitzat, que amb el pas del temps ha anat concentrant-se fins a determinar un model més cohesionat i menys atomista de la vida política parlamentaritzada. Aquest model coincideix amb el dels primers anys de la II República, que molts investigadors defineixen com una sopa de sigles, que el temps de fet no va permetre de refredar i resituar en el context harmònic en el que hauria derivat. Altres qüestions, com ara la manca d’una estructura moderna dels partits o el propi model dels mateixos, defineix, per alguns, una de les causes de la deriva parlamentària, mentre que per a mi són qüestions menors.

L’adveniment de la democràcia republicana, els seus valors, les seves afectacions, reivindicaven un nou model d’elits, les noves elits republicanes que haurien d’assumir la modernització d’un país amb un retard considerable en les seves estructures orgàniques, perquè no hi havia hagut prou temps en el disseny d’aquest perfil nou i es produïa una transferència en la gestió de les opinions, primer, i de la cosa pública després que pretenia un descabalcament il•legítim a ulls de les élites tradicionals en favor d’aquells que no gaudien de la pràctica històrica que els hauria de legitimar, a més de sustentar-se en uns valors contraposats als caducs valors sustentats per les elits tradicionals, que, tot i així, també tindrien la seva representació parlamentària.

Com en el cas del procés evolutiu imprescindible per a la consolidació del model propi de partits que la realitat comparada ens demostra com inevitable per a l’establiment de lideratges i preferències, també en el cas de la construcció de les noves xarxes de les élites, el model necessitava d’un procés de transformació que hauria d’establir-se en un termini no especialment curt en la direcció dels afers polítics, econòmics i socials, perquè d’altra banda podria semblar com les institucions polítiques de la República podrien haver estat creacions empíriques marcades per les diverses vicissituds de la historia republicana espanyola.

Val a dir que en la configuració de les noves elits polítiques hi ha al menys dos factors significatius que valdria la pena de tenir en compte. Per una banda la nòmina d’intel•lectuals que queden afectes a la construcció d’aquest nou corpus institucional, molt superior a la que mai havia pogut i volgut participar en el desenvolupament del país i per altra banda la dona, com una variable molt important, com mai ho havia estat, en aquesta vertebració social en reconeixement del seu “sensus” polític, alguna cosa més que el dret de sufragi que consagraria l’article 34 de la constitució republicana: el procés d’igualtat de gèneres basat en els models alemany i francès. Uns i altres, intel•lectuals i dones, enfrontats amb els conceptes i els criteris de les élites tradicionals a les que passaven a substituir.

En definitiva, la configuració de les elits a la II República va estar una aventura social, un laboratori on l’experiment sociològic no va aconseguir de fer realitat les hipòtesis arbitrades, i és ara, quan ja passats 75 anys, no només el record i l’aniversari, sinó també la realitat mateixa ens descobreixen com els nostres avenços potser hereus, més que testimoni, d’aquelles élits.