La política, que segons sens planteja en funció dels autors que consultéssim te diferents accepcions que abasten des de les teories del conflicte, les dialèctiques dels joc o de la guerra, és quelcom més quotidià del que ens pensem i de vegades s’allunya dels debats que es plantegen els electes polítics. Baixar a les arenes de la realitat social, per entendre quines són aquelles qüestions que de veritat afecten al conjunt del “Demos” polític resulta molt complicat, i de vegades gens gratificant, per als professionals de la política que veuen, dia a dia com la resposta que s’obté en la participació electoral s’allunya dels desitjos i les voluntats d’aquells que són els catalitzadors de la voluntat política general: els partits i les organitzacions polítiques en principi.
Reconèixer en el fet polític una essència fonamental, un recorregut que ens porta al concepte grec politikós, és descobrir l’element definitori de la ciutadania com instrument de la gestió de la “Polis”, i aquest abasta un sentit ètic de la raó de ser de la política que envolta la seva existència mateixa de la gestió de la cosa pública, aquella que va més enllà dels conceptes i valors ideològics, per establir, sota el paradigma de la gestió, la recerca de l’eficàcia i l’eficiència, com ve diuen els experts, però també el deure ineludible de considerar al ciutadà per una banda i a la societat per l’altra com a nuclis essencials de tota l’arquitectura política d’un país en abstracte.
Posar en valor la política al marge del conflicte, la dialèctica o el joc, resulta evident en el discurs permanent de la relació en l’exercici del poder, dels pesos i contrapesos en l’agenda diària, a partir de les consideracions ideològiques, però també de la particular visió que cada individu, també aquells que ens gestionen els afers, té sobre les coses; però al redós de les campanyes polítiques, un instrument no massa ben delimitat, que acostuma a agafar tints de folklore mediàtic, la dinàmica de la relació de partits esdevé precisament una fórmula que de vegades por portar a un cert cansament del corpus electoral, que tot i suposadament mermat en la seva formació política, té la suficient capacitat per a entendre com allò que se’ls ofereix és alguna cosa més que qualsevol candidat, és alguna cosa més que les bondats magnificades pel màrqueting, són uns valors, és una ètica a defensar des d’una posició ideològica o des d’una altra, tan se val.
Recuperar en el moment actual el paradigma de la racionalitat, dels valors i de la ètica, és quelcom importantíssim en els moments en els que vivim, tant des del punt de vista del panorama que ens és propi, com des d’una perspectiva d’escenari en l’ordre estatal, com en l’ordre de l’escenari internacional, i ho és no tant per la consolidació del sistema com per la recuperació de determinades institucions en l’ordre de la filosofia política, nascudes en el moment de l’emancipació o la revolució corresponent i que acaben per definir un sistema de govern en general identificat sota el model abstracte de la democràcia liberal i les seves regles, a partir, això si, en el nostre cas del model de democràcia representativa, com en d’altres ho és la democràcia deliberativa, la participativa o la directa, que hauria d’impregnar tot el teixit social i polític; reconèixer en definitiva en les regles de la Majoria un instrument tant de creació de govern en qualsevol que sigui l’àmbit, seguit per la necessària oposició com instrument de control i vigilància, o també com un instrument bàsic i fonamental en la creació d’una cultura, on els diferents actors han de compartir, a banda de discrepàncies ideològiques, un compromís comú assentat sobre valors bàsics de respecte i reconeixement. Això és el valor de la política indispensable probablement per a l’existència mateixa del sistema, però també per a un acurat desenvolupament social el que Norberto Bobbio sustentava sobre tres pilars: democràcia, drets de l’home i pau i on la democràcia no és ni més ni menys que una societat de ciutadans i ciutadanes, el valor ètic de la política.
Reconèixer en el fet polític una essència fonamental, un recorregut que ens porta al concepte grec politikós, és descobrir l’element definitori de la ciutadania com instrument de la gestió de la “Polis”, i aquest abasta un sentit ètic de la raó de ser de la política que envolta la seva existència mateixa de la gestió de la cosa pública, aquella que va més enllà dels conceptes i valors ideològics, per establir, sota el paradigma de la gestió, la recerca de l’eficàcia i l’eficiència, com ve diuen els experts, però també el deure ineludible de considerar al ciutadà per una banda i a la societat per l’altra com a nuclis essencials de tota l’arquitectura política d’un país en abstracte.
Posar en valor la política al marge del conflicte, la dialèctica o el joc, resulta evident en el discurs permanent de la relació en l’exercici del poder, dels pesos i contrapesos en l’agenda diària, a partir de les consideracions ideològiques, però també de la particular visió que cada individu, també aquells que ens gestionen els afers, té sobre les coses; però al redós de les campanyes polítiques, un instrument no massa ben delimitat, que acostuma a agafar tints de folklore mediàtic, la dinàmica de la relació de partits esdevé precisament una fórmula que de vegades por portar a un cert cansament del corpus electoral, que tot i suposadament mermat en la seva formació política, té la suficient capacitat per a entendre com allò que se’ls ofereix és alguna cosa més que qualsevol candidat, és alguna cosa més que les bondats magnificades pel màrqueting, són uns valors, és una ètica a defensar des d’una posició ideològica o des d’una altra, tan se val.
Recuperar en el moment actual el paradigma de la racionalitat, dels valors i de la ètica, és quelcom importantíssim en els moments en els que vivim, tant des del punt de vista del panorama que ens és propi, com des d’una perspectiva d’escenari en l’ordre estatal, com en l’ordre de l’escenari internacional, i ho és no tant per la consolidació del sistema com per la recuperació de determinades institucions en l’ordre de la filosofia política, nascudes en el moment de l’emancipació o la revolució corresponent i que acaben per definir un sistema de govern en general identificat sota el model abstracte de la democràcia liberal i les seves regles, a partir, això si, en el nostre cas del model de democràcia representativa, com en d’altres ho és la democràcia deliberativa, la participativa o la directa, que hauria d’impregnar tot el teixit social i polític; reconèixer en definitiva en les regles de la Majoria un instrument tant de creació de govern en qualsevol que sigui l’àmbit, seguit per la necessària oposició com instrument de control i vigilància, o també com un instrument bàsic i fonamental en la creació d’una cultura, on els diferents actors han de compartir, a banda de discrepàncies ideològiques, un compromís comú assentat sobre valors bàsics de respecte i reconeixement. Això és el valor de la política indispensable probablement per a l’existència mateixa del sistema, però també per a un acurat desenvolupament social el que Norberto Bobbio sustentava sobre tres pilars: democràcia, drets de l’home i pau i on la democràcia no és ni més ni menys que una societat de ciutadans i ciutadanes, el valor ètic de la política.
