Del contracte diàdic al pacte clientelar
Segons el teòric Joseph Nye[1]: “quan una conducta es desvia de l’acompliment dels deures públics formals, deguts a l’existència d’interessos privats, personals, familiars o facciosos, siguin aquests de caràcter pecuniari o d’amillorament d’estatus, estaríem parlant d’elements que ens farien definir l’obtenció d’uns determinats beneficis que ens podrien portar a considerar il·legítima aquesta intervenció”, segurament en situacions molt concretes com les estudiades per les ciències socials podríem estar parlant de conductes judicables o difícilment conciliables amb el que pot considerar-se moralment correcte o adequat.
És obvi que la terminologia a l’ús en la interpretació de les actuacions polítiques, és a dir el determinisme de la gestió, presenta delimitacions acurades i fonamentalment extretes del desenvolupament del model en el que s’emmarquen actuacions diverses en un àmbit propi a l’entorn administrativista, en un context de legitimació que ens porta a l’àmbit de la ciència de l’administració, o fins i tot en el context general de la ciència política, al plantejar-se aspectes de caràcter més ètics que no pas legals en el procés de l’assignació de recursos en un context institucional que en delimitaria un escenari concret.
Alguns estudis ens plantegen perspectives diverses respecte del model polític d’intervenció a l’instituir-ne un factor descrit per José Cazorla[2], que va més enllà de tota determinació orgànica i que el professor situa en àmbits especialment definits pel sector primari de l’economia, a partir, això sí, de les relacions que en el context del desenvolupament econòmic puguin produir-se en un estadi concret d’aquestes relacions, vehiculant i prevenint del que ell anomena “italianització del sistema”[3].
Establir criteris d’identificació democràtica resulta imprescindible per a avaluar la qualitat de tot sistema polític, com d’aquelles interaccions derivades de l’accés a la praxis pressupostària d’elements endògens, interaccions que ens obliguen a un procés analític des de la perspectiva de l’econometria per una banda, com a l’avaluació sistemàtica de tot el conglomerat institucional i polític per l‘altra, per a poder establir adequadament, en definitiva, la relació de l’entramat institucional amb el conjunt de la societat en la que es desenvolupa, com per a poder establir tanmateix els determinants polítics de tota relació sustentada en la interacció particularista.
Ens trobem substancialment amb un desafiament important per a la política comparativa per la complexitat institucional i dels processos polítics, com ens suggereix Jorge P. Gordin[4] i que va més enllà dels models de control social, com també de les interpretacions historicistes o antropològiques del que ell anomena ”patronatge”, com un model d’interacció particularista, “moneda comuna, diu, en quasi tots els països”[5].
La conceptualització terminològica i metodològica resulten importants en tota hipòtesi científica, però és obvi que quan el procés d’estudi analitza una determinada fenomenologia en l’àmbit de “la política”, ens trobem, en aquest cas en particular, amb el problema de la validesa de les dades mateixes, com el propi Gordin sosté, de manera que la significació de la qüestió resulta distinta per als diferents actors i per tant pot arribar a configurar tant un univers com una mostra esbiaixada, subjecte a lo que s’anomenen “mentides estratègiques” que resulta molt complicat de sistematitzar des d’una perspectiva absolutament objectiva, de manera que tota anàlisi quantitativa s’enfronta inevitablement a dèficits d’informació que fan difícil tota compilació estadística.
Si convenim doncs que l’avaluació de les característiques a definir del fenomen de la transmissió d’interessos a partir de les relacions d’intercanvi requereix una anàlisi des d’un perspectiva qualitativa, ens caldrà posar en connectivitat tres variables independents fonamentalment; ens caldrà, doncs, prendre en consideració: 1.- la variable relativa a la despesa pública a prendre en consideració des d’una perspectiva de gestió pressupostària, 2.- la variable relativa al nivell d’impacte que la distribució pressupostària representa en lo relatiu a l’establiment de la relació de patronatge o clientelar i 3.- la variable relativa a les característiques institucionals o partidistes de l’entorn de gestió pressupostària.
Val a dir que alguns autors[6] amplien el context i passen a tenir en compte altres variables com ara el mateix sistema polític i fins i tot el sistema electoral. Hi ha altres autors[7], però, que estableixen una diferenciació crítica que ens hauria de resultar bàsica a l’hora d’afrontar qualsevol estudi d’aquestes característiques; aquesta diferenciació hauria de distingir clarament l’objecte d’estudi i establir un criteri diferencial entre el clientelar linkage i el programatic linkage, és a dir que cal diferenciar, el vincle polític clientelar del vincle polític programàtic, aquest darrer, el que distribueix beneficis i costos a partir de les polítiques públiques, en definitiva establertes a partir de criteris objectius, ben distint del repartiment o intercanvi de favors o de beneficis materials. L’escenari en el que es desenvolupen les condicions del clientelar linkage i les variables que defineixen les característiques dimensionals del mateix, venen determinades a partir de tres elements substancials, segons ens descriu el professor Graziano : les condicions polítiques, les condicions econòmiques i les condicions culturals[8],.
Caldria reprendre però una definició quasi existencial del procés clientelar, quan alguns autors[9] tendeixen a establir diferències entre distints tipus de sistemes: tradicional, feudal, patrimonial, industrial, urbà, rural...., potser la millor definició és aquella que estableix un perfil global i un procés descriptiu ad hoc, seria de nou la que ens fa el professor Cazorla[10], tot i que ell ho refereix al model emprat per un partit concret l’any 1977 en el seu estudi, però certament amb la perspectiva que ens donen les dècades transcorregudes, aquella definició deixa de ser una definició circumstancial per a convertir-se en una autèntica categoria, sustentada en els estudis de Gunther, Sani i Shabad[11]; Cazorla, ens defineix les característiques del clientelisme polític, com nascudes "a partir de una vaga confederació de notables, cada un dels quals tenia la seva pròpia base - clientelística i/lo geogràfica - caracteritzada per una dèbil organització, una absència quasi total de programa o ideologia... i sustentada en les relaciones interpersonals jeràrquiques de tipus feudal". En aquest sentit les pràctiques clientelars venen definides substancialment per la definició que determina tota una metodologia substantiva que se’n deriva.
"El clientelisme polític és un fenomen que es mou moltes vegades en aquella zona difusa entre lo legal i lo alegal, que introdueix pràctiques que posen en dubte, fins i tot a la pròpia ètica política”, així ens ho defineix Susana Corzo[12], que a banda ens fa una distinció clara entre els models objecte d’estudi que cal diferenciar al seu entendre : el clientelisme de partit, el clientelisme burocràtic i el clientelisme electoral[13], definint-se com a Clientelisme electoral: la relació entre un candidat i l’electorat i els elements que influeixen en el vot si s’emmarca en un context democràtic; com a Clientelisme de partit: El format per l’intercanvi de recursos públics entre actors d’un mateix partit a canvi de suports dins i fora d’aquest; i com a Clientelisme burocràtic: Relacions d’intercanvi entre actors d’un partit, a partir de la distribució de recursos i serveis públics, per a beneficiar bé a electors, a institucions (partits, sindicats, empreses, grups corporatius....) o al propi líder polític...
És obvi que la terminologia a l’ús en la interpretació de les actuacions polítiques, és a dir el determinisme de la gestió, presenta delimitacions acurades i fonamentalment extretes del desenvolupament del model en el que s’emmarquen actuacions diverses en un àmbit propi a l’entorn administrativista, en un context de legitimació que ens porta a l’àmbit de la ciència de l’administració, o fins i tot en el context general de la ciència política, al plantejar-se aspectes de caràcter més ètics que no pas legals en el procés de l’assignació de recursos en un context institucional que en delimitaria un escenari concret.
Alguns estudis ens plantegen perspectives diverses respecte del model polític d’intervenció a l’instituir-ne un factor descrit per José Cazorla[2], que va més enllà de tota determinació orgànica i que el professor situa en àmbits especialment definits pel sector primari de l’economia, a partir, això sí, de les relacions que en el context del desenvolupament econòmic puguin produir-se en un estadi concret d’aquestes relacions, vehiculant i prevenint del que ell anomena “italianització del sistema”[3].
Establir criteris d’identificació democràtica resulta imprescindible per a avaluar la qualitat de tot sistema polític, com d’aquelles interaccions derivades de l’accés a la praxis pressupostària d’elements endògens, interaccions que ens obliguen a un procés analític des de la perspectiva de l’econometria per una banda, com a l’avaluació sistemàtica de tot el conglomerat institucional i polític per l‘altra, per a poder establir adequadament, en definitiva, la relació de l’entramat institucional amb el conjunt de la societat en la que es desenvolupa, com per a poder establir tanmateix els determinants polítics de tota relació sustentada en la interacció particularista.
Ens trobem substancialment amb un desafiament important per a la política comparativa per la complexitat institucional i dels processos polítics, com ens suggereix Jorge P. Gordin[4] i que va més enllà dels models de control social, com també de les interpretacions historicistes o antropològiques del que ell anomena ”patronatge”, com un model d’interacció particularista, “moneda comuna, diu, en quasi tots els països”[5].
La conceptualització terminològica i metodològica resulten importants en tota hipòtesi científica, però és obvi que quan el procés d’estudi analitza una determinada fenomenologia en l’àmbit de “la política”, ens trobem, en aquest cas en particular, amb el problema de la validesa de les dades mateixes, com el propi Gordin sosté, de manera que la significació de la qüestió resulta distinta per als diferents actors i per tant pot arribar a configurar tant un univers com una mostra esbiaixada, subjecte a lo que s’anomenen “mentides estratègiques” que resulta molt complicat de sistematitzar des d’una perspectiva absolutament objectiva, de manera que tota anàlisi quantitativa s’enfronta inevitablement a dèficits d’informació que fan difícil tota compilació estadística.
Si convenim doncs que l’avaluació de les característiques a definir del fenomen de la transmissió d’interessos a partir de les relacions d’intercanvi requereix una anàlisi des d’un perspectiva qualitativa, ens caldrà posar en connectivitat tres variables independents fonamentalment; ens caldrà, doncs, prendre en consideració: 1.- la variable relativa a la despesa pública a prendre en consideració des d’una perspectiva de gestió pressupostària, 2.- la variable relativa al nivell d’impacte que la distribució pressupostària representa en lo relatiu a l’establiment de la relació de patronatge o clientelar i 3.- la variable relativa a les característiques institucionals o partidistes de l’entorn de gestió pressupostària.
Val a dir que alguns autors[6] amplien el context i passen a tenir en compte altres variables com ara el mateix sistema polític i fins i tot el sistema electoral. Hi ha altres autors[7], però, que estableixen una diferenciació crítica que ens hauria de resultar bàsica a l’hora d’afrontar qualsevol estudi d’aquestes característiques; aquesta diferenciació hauria de distingir clarament l’objecte d’estudi i establir un criteri diferencial entre el clientelar linkage i el programatic linkage, és a dir que cal diferenciar, el vincle polític clientelar del vincle polític programàtic, aquest darrer, el que distribueix beneficis i costos a partir de les polítiques públiques, en definitiva establertes a partir de criteris objectius, ben distint del repartiment o intercanvi de favors o de beneficis materials. L’escenari en el que es desenvolupen les condicions del clientelar linkage i les variables que defineixen les característiques dimensionals del mateix, venen determinades a partir de tres elements substancials, segons ens descriu el professor Graziano : les condicions polítiques, les condicions econòmiques i les condicions culturals[8],.
Caldria reprendre però una definició quasi existencial del procés clientelar, quan alguns autors[9] tendeixen a establir diferències entre distints tipus de sistemes: tradicional, feudal, patrimonial, industrial, urbà, rural...., potser la millor definició és aquella que estableix un perfil global i un procés descriptiu ad hoc, seria de nou la que ens fa el professor Cazorla[10], tot i que ell ho refereix al model emprat per un partit concret l’any 1977 en el seu estudi, però certament amb la perspectiva que ens donen les dècades transcorregudes, aquella definició deixa de ser una definició circumstancial per a convertir-se en una autèntica categoria, sustentada en els estudis de Gunther, Sani i Shabad[11]; Cazorla, ens defineix les característiques del clientelisme polític, com nascudes "a partir de una vaga confederació de notables, cada un dels quals tenia la seva pròpia base - clientelística i/lo geogràfica - caracteritzada per una dèbil organització, una absència quasi total de programa o ideologia... i sustentada en les relaciones interpersonals jeràrquiques de tipus feudal". En aquest sentit les pràctiques clientelars venen definides substancialment per la definició que determina tota una metodologia substantiva que se’n deriva.
"El clientelisme polític és un fenomen que es mou moltes vegades en aquella zona difusa entre lo legal i lo alegal, que introdueix pràctiques que posen en dubte, fins i tot a la pròpia ètica política”, així ens ho defineix Susana Corzo[12], que a banda ens fa una distinció clara entre els models objecte d’estudi que cal diferenciar al seu entendre : el clientelisme de partit, el clientelisme burocràtic i el clientelisme electoral[13], definint-se com a Clientelisme electoral: la relació entre un candidat i l’electorat i els elements que influeixen en el vot si s’emmarca en un context democràtic; com a Clientelisme de partit: El format per l’intercanvi de recursos públics entre actors d’un mateix partit a canvi de suports dins i fora d’aquest; i com a Clientelisme burocràtic: Relacions d’intercanvi entre actors d’un partit, a partir de la distribució de recursos i serveis públics, per a beneficiar bé a electors, a institucions (partits, sindicats, empreses, grups corporatius....) o al propi líder polític...
La professora Corzo[14], ens adverteix per altra banda del perill que suposa la consideració que fa la Nova Gestió Pública del ciutadà com a client, en el sentit que al ciutadà se l’intenta elevar a una nova categoria, la de client, com si aquesta fos una categoria superior, de fet, per a ella “la igualtat d’oportunitats es crea entre tots, no per grups, i és des d’aquesta igualtat, des de on s’enforteix el sentiment de ciutadania, es construeix una societat civil, justa, participativa, i no susceptible de ser manipulada”, establint doncs una clara diferenciació lluny dels principis de la nova eficiència que havien plantejat alguns teòrics i retornant el concepte de client en el seu modelatge inicial, referit doncs a determinades pràctiques clientelars i no substantivant el concepte en detriment de la conceptualització de ciutadà/ciutadana com a subjecte de vinculació política.
Els estudis de la antropologia social i cultural també ens aporten alguna referència per a poder complementar l’estudi que ens ocupa; de fet les arrels socials ens defineixen l’evolució entre les relacions de l’intercanvi, on les dues parts satisfan les seves pretensions però també on les dues parts, a més, basen la seva relació en un vincle de poder, entès des de la perspectiva weberiana[15] del terme, on poder s’entén com una dimensió de l’estratificació basada en l’organització i l’autoritat com a medi per a influir en la societat, a partir de la consolidació de l’autoritat racional – legal per sobre del model de l’autoritat tradicional que comença a decaure amb la fallida del feudalisme i del model de l’autoritat carismàtica que sol donar-se en processos de revolta en front de determinats statu quo.[16]
En tot cas hi ha autors que veuen la relació clientelar com una deformació en els processos de la representació; de la mateixa manera com entenen altres autors que els processos de descentralització administrativa, en la mesura que aquests formalitzarien majors àmbits de representació i canalització de demandes, tornarien el context de la gestió més transparent en els àmbit de interacció política, i el control social es faria present d’una manera més institucionalitzada. Aquesta perspectiva respon a la teoria de la concepció activista de la societat civil, en contraposició al model clientelar, teoria sustentada per Kaldor[17], per a qui la societat civil és el lloc d’un tipus de governació basada en el consens, un consens que és generat a través de la política, concebuda com una negociació social.
Però aquesta disquisició ens porta, a més, a una succinta reflexió sobre el que s’ha convingut en nomenar justícia distributiva, que va íntimament lligada a la història de la desigualtat, perquè hi ha aspectes de la psicologia humana que se’ns demostren afectats a les normes distributives, a la capacitat d’entendre els sentiments del nostre entorn, a comprendre patiments i necessitats, com ens ho diu Moore[18]. Certament els principis que impulsen el clientelisme estableixen un procés contrari als principis o les idees que ens expliquen com les condicions socials obliguen a les persones, convertides ja en ciutadans i ciutadanes, a viure prop uns dels altres de manera que neix el principi de la cooperació i el concepte de justícia o equitat per a repartir bens o serveis, reduint-se d’aquesta manera la situació de conflicte que podria produir-se.
Els estudis i investigacions de Jasso y Rossi[19] ens demostren com les persones jutgen la justícia de la distribució a partir tant del mèrit com de la necessitat, de manera que l’avaluació del retorn és socialment acceptada en funció dels principis de la contribució i no pas d’altra manera, com podria donar-se en l’àmbit dels processos clientelars o de patronatge, molt a veure aquests, doncs, amb els processos de mobilitat social i de legitimació de la desigualtat; és en aquest context en el que podríem convindre que tot procés d’admissibilitat com ens reconeix Gordin, limitat a partir de les mentides estratègiques, quedaria avortat en el marc de tot procés de descentralització, si aquest, a banda quedés sustentat en el model consensual com ens proposa Kaldor, sustentant-se complementàriament pel model distributiu, accessori del consensual i que ens descriuen Jasso y Rossi.
El procés de legitimació del procediment clientelar, seria incorrectament considerat si s’avalua des d’una perspectiva exclusivament generalista, sense tenir en compte el concepte de la desigualtat històrica, una desigualtat que ha estat també històricament acceptada, especialment, com ens diu Kerbo[20], a partir de determinats nivells d’abstracció, i com donat aquest alt nivell de desigualtat, la pregunta que se’ns planteja no és perquè la gent es revela, sinó perquè quasi mai ho fa, moment en el que es produiria un procés deslegitimador de les elits en lo econòmic com en lo polític, de manera que és més fàcil de mantenir la legitimació de la desigualtat i l’estratificació en general[21], i seria aleshores quan naixeria la necessitat d’utilització de determinats instruments per a fer-ho realment possible, estaríem usant del procediment clientelar com a punt de partida on “clientelismes ètnics “ i patronatges culturals son dos dels exemples de les possibilitats que ofereix l’aplicació de la teoria antropològica al desenvolupament futur dels estudis sobre clientelisme social i polític .
No podem oblidar les teoritzacions de Balandier[22] a mode de conclusió d’aquest Work Paper , en el sentit que l’arena política ha estat traslladada en els darrers temps de l’àmbit de la política a l’àmbit de la imatge, en el sentit que s’està passant del clientelisme polític de partit tradicional a noves formes de clientelisme mediatic-polític, donat que l’escenari concurrencial es trobaria situat hores d’ara, en l’àmbit de les produccions d’imatges, el que González[23] defineix com la telepolítica mediàtica, una sort d’entesa cordial i interessada entre els professionals de la política i els de la comunicació que crea un nou camp de clientelisme polític distint als que s’havien teoritzat fins ara i per a ell “el clientelisme modern pot ser contemplat més com una manifestació del “homo hierarchicus” , d’igual manera com una xarxa de transaccions transclassistes guiades per l’interès mutu, i de caràcter pragmàtic.
El contracte diàdic[24] , segons el defineix Torres Bustamante, el del clientelisme rural clàssic, aquell que feia referència a un tipus específic de vincle social que s’establia entre individus amb diferent estatus: entre una persona que tenia poder, diners i prestigi i una altra que no ho tenia, on el “patró” era una persona que feia ús de la seva influència per a protegir a una altra persona, que així es convertia en el seu “client” i a canvi li prestava serveis al seu “patró”, hauria donat pas al pacte clientelístic en sentit ampli en les societats contemporànies, que continua cridant l’atenció per la seva contradicció amb la norma jurídico-social que estableix la nominal igualtat entre tota la ciutadania.
BIBLIOGRAFIA
ALESINA, A., HAUSMANN, R., HOMMES, R. y STEIN, E. Budget Institutions and Fiscal performances in Latin America. National Bureau of Economic Research, Working Paper No. 5556, 1996.
ALESINA, A., ROUBINI, N. y COHEN, G.D. Political Cycles and the Macroeconomy. Cambridge, MA: MIT Press, 1997.
AMES, B. “The Politics of Public Spending in Latin America”. American Journal of Political Science, 21, 1 (1977). P. 149-176.
ARCE, M. D. G. “Interpreting Budget Deficits in Latin America: Methods with Applications to Argentina”. Cambridge Journal of Economics 23 (1999). P. 21-32.
BALANDIER, GEORGES. El poder en escenas. De la representación del poder al poder de la representación. Paidòs.Barcelona. 1994.
BANCK, G. A. “Clientelism and Brazilian Political Process: Production and Consumption of a Problematic Concept”. En: NAAS, P.J.M. y SILVA, P. (eds.). Modernization, Leadership, and Participation: Theoretical Issues in Development Sociology. Leiden: Leiden University Press, 1999.
BANFIELD, Edward. The Moral Basis of Backward Society. Chicago: Free Press, 1958.
CAZORLA PEREZ, JOSÉ. El clientelismo de partido en España ante la opinión pública. El medio rural, la Administración y las empresas. Working Paper n.86. Barcelona 1994.
CLAPHAM, Ch. (ed.). Private Patronage and Public Power. Nueva York, NY: St. Martin Press, 1982.
CORZO, SUSANA. “No se puede hablar de la corrupción como si fuera una plaga”. Entrevista al Diari El País. 20-01-2008.
(http://www.elpais.com/articulo/andalucia/puede/hablar/corrupcion/fuese/plaga/elpepiespand/20080120elpand_2/Tes)
CORZO, SUSANA. “Ciudadanos o clientes”, Article al Diari El País. 06-03-2008.
(http://www.elpais.com/articulo/andalucia/Ciudadanos/clientes/elpepiespand/20080306elpand_14/Tes)
DE WINTER, L y DUMONT, P. “The Belgian Party System (s) on the Eve of Disintegration”. En: BROUGHTON, D. y DONOVAN, M. (eds.). Changing Party Systems in Western Europe. London: Cassell, 1997.
EISENSTADT, S. N. y LEMARCHAND, R. (eds.). Political Clientelism,Patronage and Development. Beverly Hills, CA: University of California Press, 1981.
GEDDES, B. Politician’s Dilemma: Building State Capacity in Latin America. Berkeley, CA: University of California Press, 1994.
GELLNER, E. y WATERBURY, R. (eds.). Patrons and Clients in Mediterranean Societies. Londres: Duckworth, 1977.
GONZALEZ ALEANTUD, JOSE A. El clientelismo político. Perspectiva sociantropológica. Anthropos. Barcelona. 1997. pg 74.
GORDIN, J. P. “The Political and Partisan Determinants of Patronage in Latin America, 1960-1994: A Comparative Perspective”. European Journal of Political Research 41 (2002). P. 513-549.
GORDIN, J. P. La sustentabilidad política del clientelismo: teoría y observaciones empíricas en América Latina. Documentos CIDOB. Número 13. Barcelona. 2006. pag. 11.
GRAZIANO, L. (1975). Conceptual Framework for the Study of Clientelistic Behavior. European Journal of Political Research, 4 (1975). P. 149-74.
GUASTI, L. “Peru: Clientelism and Internal Control”. En: SCHMIDT, S. W. Et al. (eds.). Friends, Followers, and Factions: A Reader in Political Clientelism. Berkeley, CA: University of California Press, 1977.
GUNTHER, R., SANI, G. y SHABAD, G., en Spain after Franco: The Making of a Competitive Party System. Berkeley-London, University of California Press, 1986.
HANSEN, S. “Elite Informants and Theoretical Guidance in Policy Analysis”. En: PORTIS E.B. Portis (ed.). Handbook of Political Theory and Policy Science. Nueva York, NY: Greenwood Press, 1988.
HINE, D. “Party, Personality, and Law: The Political Culture of ItalianCorruption”. En: JONES, P. (ed.). Party, Parliament, and Personality: Essays Presented to Hugh Berrington. Londres: Routledge, 1995.
JASSO, GUILLERMINA y ROSSI, PETER. Distributive justice and earned income. American sociological review 42. 1977. pag. 639-651.
KALDOR, MARY. La sociedad civil global. Una respuesta a la guerra. Tusquets. Barcelona. 2005. pag. 108
KERBO, HAROLD R. Estratificación social y desigualdad. Mcgraw Hill. Madrid. 1.998 pp. 109-115
KEY, V. O. Southern Politics in State and Nation. Nueva York, NY: Knopf, 1949.
KITSCHELT, H., MANFELSDOVA, Z. y TOKA, G. Post-Communist Party Systems: Competition, Representation, and Inter-Party Cooperation.Nueva York, NY: Cambridge University Press, 1999.
KITCHHELT, H. “Citizens, politicians, and party cartellization” European journaly of politican research. 37. 2000. pg. 149-179
KLINGEMANN, H.-D., HOFFEBERT, R.I., y BUDGE, I. Parties, Policies, and Democracy. Boulder, CO: Westview Press, 1994.
LEMARCHAND, R. y LEGG, K. “Political clientelism and development: A preliminary analysis”. Comparative Politics, Vol. 4, nº 2, 1972. pp. 149-179
LIJPHART, A. Democracies: Patterns of Majoritarian and Consensus Government in Twenty-one Countries. New Haven, CT: Yale University Press, 1984.
LINDBECK, A. “Stabilization Policies in Open Economies with Endogenous Politicians”. American Economic Review Papers and Proceedings (1976). P. 1-19.
LUNA, F. El 45: Crónica de un Año Decisivo. Buenos Aires: Editorial Jorge Álvarez, 1969.
MAINWARING, S. Rethinking Party Systems in the Third Wave of Democratization: The Case of Brazil. Stanford, CA: Stanford University Press, 1999.
MANN, MICHAEL. The social cohesion of liberal democracy. American sociological review, 35. 1970. pp 423-439
MANZETTI, L. Institutions, Parties, and Coalitions in Argentine Politics.Pittsburgh, PA: University of Pittsburgh Press, 1993.
MARTZ, J. D. The Politics of Clientelism: Democracy and the State in Colombia. New Brunswick, NJ: Transaction Publishers, 1997. La sustentabilidad política del clientelismo: teoría y observaciones empíricas en América Latina Número 13, 2006 29
MIRANDO ONTANEDA, NESTOR, Clientelismo y dominio de clase, Editorial Cinep, Bogotá. 1977.
MOORE, BARRINGTON. Injustice: The social bases of obedience an revolt. White Plains, NY. 1978.
NORDHAUS, W. “The Political Business Cycle”. Review of Economic Studies 42 (1975). P. 169-190.
NYE JOSEPH: “Corruption and Political development: A cost Benefit Analysis”, American Political Science Review 61, juny 1.967, pg. 67
O´DONNELLl, G. “Illusions about Consolidation”. Journal of Democracy, 7, 2 (1996). P. 34-51.
PHILP, M. “Defining Political Corruption”. Political Studies 45 (1997). P. 436-462.
PIATTONI, S. (ed.). Clientelism, Interests, and Democratic Representation:The European Experience in Historical and Comparative Perspective.Cambridge: Cambridge University Press, 2001.
PUTNAM, R. D. Making Democracy Work: Civic Traditions in Modern Italy.Princeton, NJ: Princeton University Press, 1993.
ROBLES EGEA, A., (ed.). Política en penumbra: Patronazgo y clientelismo políticos en la España contemporánea. Madrid: Siglo XXI, 1996.
RONIGER, L. “The Comparative Study of Clientelism and the Changing Nature of Civil Society in the Contemporary World”. En: RONIGER L. Y GUNES-AYATA A. (eds.). Democracy, Clientelism, and Civil Society.Boulder, CO: Lynne Rienner, 1994.
RONIGER, L. “Political Clientelism, Democracy, and Market Economy”. Comparative Politics, 36, 3 (2004). P. 353-375.
TORRES BUSTAMANTE, MARIA CLARA. El fenómeno del clientelismo político. Visión de los funcionalistas y de los marxistas. Instituto de investigación y debate sobre la gobernanza. París. 2006. http://www.institut-gouvernance.org/es/analyse/fiche-analyse-243.html
TSEBELIS, G. “Decision Making in Political Systems: Veto Players in Presidentialism, Parliamentarism, Multicameralism, and Multipartism”. British Journal of Political Science 25 (1995). P. 289-325.
VALENZUELA, A. “Parties, Politics, and the State: The Higher Civil Service”. En: SULEIMAN, E.N.(ed.). Bureaucrats and Policy-Making: A Comparative Overview. Princeton, NJ: Princeton University Press, 1984.
WEBER, MAX. The Theory of social and Economic organization. Talcot Parsons. New York, Free Press. 1947
WHITE, C. Patrons and Partisans. Nueva York, NY: Cambridge University Press, 1980.
WHITEHEAD, L. “The Alternatives to ´Liberal Democracy´: A Latin American Perspective”. Political Studies 40 (Special Issue 1992). P. 146-159.
WILDAVSKY, A. Budgeting: A Comparative Theory of the Budgetary Process.Boston, MA: Little Brown, 1975.
WONNACOT, R. J. y WONNACOT, T.H. Econometrics. Nueva York, NY: Wiley & Sons, 1979.
[1] NYE, JOSEPH: “Corruption and Political development: A cost Benefit Analysis”, American Political Science Review 61, juny 1.967, pg. 67
[2] CAZORLA PÉREZ, JOSÉ. El clientelismo de partido en España ante la opinión pública. El medio rural, la Administración y las empresas. Working Paper n.86. Barcelona 1994. pag. 11
[3] Id. Id. Pag. 18
[4] GORDIN JORGE P. La sustentabilidad política del clientelismo: teoría y observaciones empíricas en América Latina. Documentos CIDOB. Número 13. Barcelona. 2006. pag. 11.
[5] Id. Id. Pag. 7
[6] NORDHAUS, W. “The Political Business Cycle”. Review of Economic Studies 42 (1975). P. 169-190
LINDBECK, A. “Stabilization Policies in Open Economies with Endogenous Politicians”. American Economic Review Papers and Proceedings (1976). P. 1-19.
RONIGER, L. “Political Clientelism, Democracy, and Market Economy”. Comparative Politics, 36, 3 (2004). Pag.. 353-375.
[7] KITCHHELT, H. “Citizens, politicians, and party cartellization” European journaly of politican research. 37. 2000. pg. 149-179
[8] GRAZIANO, LUIGI.. “A conceptual framwork for the study of clientelisc behavior”. European Journal of Political Research nº 4, 1976.pp. 149-174.
[9] LEMARCHAND, R. y LEGG, K. “Political clientelism and development: A preliminary analysis”. Comparative Politics, Vol. 4, nº 2, 1972. pp. 149-179
[10] CAZORLA PÉREZ, JOSÉ. El clientelismo de partido en España ante la opinión pública. El medio rural, la Administración y las empresas. Working Paper n.86. Barcelona 1994. pag. 11.
[11] GUNTHER, R., SANI, G. y SHABAD, G., en Spain after Franco: The Making of a Competitive Party System. Berkeley-London, University of California Press, 1986.
[12] CORZO, SUSANA. “No se puede hablar de la corrupción como si fuera una plaga”. Entrevista al Diari El País. 20-01-2008 (http://www.elpais.com/articulo/andalucia/puede/hablar/corrupcion/fuese/plaga/elpepiespand/20080120elpand_2/Tes)
[13] CORZO SUSANA. Citada a “Perifèria” Número 2,.Revista de recerca i investigació en antropologia. Clientelismo en democracia. Una propuesta para elanálisis de las relaciones clientelares a nivel local. Mayo 2005
[14] CORZO, SUSANA. “Ciudadanos o clientes”, Article al Diari El País. 06-03-2008. (http://www.elpais.com/articulo/andalucia/Ciudadanos/clientes/elpepiespand/20080306elpand_14/Tes)
[15] WEBER, MAX. The Theory of social and Economic organization. Talcot Parsons. New York, Free Press. 1947
[16] KERBO, HAROLD R. Estratificación social y desigualdad. Mcgraw Hill. Madrid. 1.998 pp. 109-115
[17] KALDOR, MARY. La sociedad civil global. Una respuesta a la guerra. Tusquets. Barcelona. 2005. pag. 108
[18] MOORE, BARRINGTON. Injustice: The social bases of obedience an revolt. White Plains, NY. 1978.
[19] JASSO, GUILLERMINA y ROSSI, PETER. Distributive justice and earned income. Ameerican socialogical review 42. 1977. pag. 639-651.
[20] KERBO, HAROLD R. Estratificación social y desigualdad. Mcgraw Hill. Madrid. 1.998 pg. 247
[21] MANN, MICHAEL. The social cohesion of liberal democracy. American sociological review, 35. 1970. pp 423-439
[22] BALANDIER, GEORGES. El poder en escenas. De la representación del poder al poder de la representación. Paidòs.Barcelona. 1994.
[23] GONZALEZ ALCANTUD, JOSE A. El clientelismo político. Perspectiva sociantropológica. Anthropos. Barcelona. 1997. pg 70-75.
[24]TORRES BUSTAMANTE, MARIA CLARA. El fenómeno del clientelismo político. Visión de los funcionalistas y de los marxistas. Instituto de investigación y debate sobre la gobernanza. París. 2006. http://www.institut-gouvernance.org/es/analyse/fiche-analyse-243.html
