dijous, 4 de maig de 2006

IRREFLEXIÓ



Us presento un article que he enviat als mitjans de comunicació lleidatans, perquè entenc que convenia donar un parer distanciat del món de la política d'interès, i des d'una perspectiva, potser diferent. Un article que intitulo "irreflexió", perquè entenc que hi ha una atenció mediàtica excesiva cap a determinats postulats polítics i el menyspreu que això pot representar cap a un procés tant important com el de la reforma estatutària.

"El debat sobre l’estatut porta camí de ser un procés d’intoxicació general fruit de la gestió d’uns genèrics, perdoneu-me el símil de salut, en el que amb les sigles PP i ERC, aglutinen tot l’interès dels mèdia, uns, els popular per la seva defensa a ultrança del model unívoc d’Espanya, un model en el que naveguen força bé, ancorat en un neoconservadorisme reciclat on l’ex-alcalde de Benidorm i de la Comunitat valenciana, Eduardo (Terra Mítica) Zaplana s’hi despatxa tant bé i per l’altra la proposta del model d’ERC, “vot nul” quasi antisistema, que s’ha vist contestat per les bases afavorit en la seva estructura assembleària, cap el posicionament pel no, com el de les dretes, i que per altra banda s’allunya del que pensa bona part de la seva massa electoral, el que denota una divisió interna evident i un distanciament més que evident de la pròpia realitat del país, però gràcies a això tenen l’habilitat d’arreplegar bona part de l’interès mediàtic.

A ningú no se li escapa, i no és necessari ser constitucionalista ni politòleg, que la reforma estatutària, que si no hi ha ensurts ens permetrà ratificar el proper mes de Juny als catalans, atorga al poble de Catalunya un nou estatut que defineix molt més bé el seu encaix en el context de l’Estat, alhora que recupera aquell esperit del 78 que volia clarament un model federal, quasi republicà per Espanya, i que el soroll de sabres va fer, no ja matisar, com arribar a utilitzar una semàntica ad hoc que permetés, si més no un alt marge de maniobra federativa que és el que ara, novament, ens estem dotant, i de quina manera.

Per alguns és poc, per d’altres massa, per la majoria dels catalans i catalanes, és l’evolució òbvia i esperada, el treball de consens, de pacte, de diàleg i de negociació amb l’estat, perquè el model, no ho oblidem no és el de la ruptura, és el de l’encaix, però també és el de la transferència, la cooperació i la subsidiarietat. Seria bo que els tertulians i tertulianes dels grans medis es llegissin el text, però també seria bo que fessin un repàs al propi text constitucional, perquè aquest país, a diferència d’altres amb tradició democràtica, està farcit d’opinòlegs varis, de vegades amb una formació mínima que lamentablement creen opinió, i de quina manera, sobre realitats que ignoren, tant des del punt de vista legal, com històric, com filosòfic, com ideològic, etc., amb tot el respecte això sí, a la llibertat legítima de tothom d’expressar els seus punts de vista.

No crec en la necessitat de fer una defensa aferrissada del text estatutari, de la nostra “constitució interna”, com molt bé definia, en referència al de 1932 , Rovira i Virgili, estatut, aquell que també va tenir en el marc del context ideològic de referència una contestació similar a la que aglutina avui a dos adversaris, els republicans i els populars, i no ho crec, perquè sóc conscient que la societat ha entrat ja en una fase de maduresa intel·lectual i política que només necessita del concurs del discurs institucional i dels partits polítics per a refermar les posicions, sense la necessitat d’una lluita electoral, d’un matx avançat del que seran les eleccions parlamentàries futures.

En la descripció dels models clàssics de govern, ens deia Aristòtil, que la demagògia, era una forma impura de govern democràtic que consistia a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades; avui, quan al concepte li atribuïm la visió dialèctica d’una realitat buida que ratlla la falsedat, podem estar recreant aquella fórmula si no ens hi apliquem una mica entre tots i cedim a l’interès partidista per una banda o a l’interès electoralista per l’altra, i ens centrem en el que realment ens toca de centrar-nos en la realitat mateixa, aquella que afecta al dia a dia dels ciutadans i les ciutadanes, defugint utopies que són vàlides per a discursos ideològiques i com a premisses de futur, legítimes per altra banda, però que encallen els processos normatius si tibem a banda i banda de l’espectre.


La centralitat política, la de la immensa majoria, aposta per una realitat compromesa amb la historicitat nacional, però alhora sotmesa a un projecte col·lectiu més ampli, que abasta no ja la realitat espanyola com la pròpia realitat europea i mundial i com el paper en tant que co-directors de la política de l’Estat a través de la gestió dels nostres propis interessos, ens porta a assumir un paper clau en allò que afecta al nostre encaix en el món. Una altra mirada seria limitar les expectatives que no són altres, com deia, que les d’un procés federatiu. "