diumenge, 20 d’agost de 2006

I perquè han de tenir dret a vot?



D’entrada s’ha de recordar quin va estar el posicionament dels grups parlamentaris en el Congrés dels Diputats el 21 de Febrer de 2006; sí, efectivament cal remuntar-nos a aquesta data, per a poder arribar a la conclusió que una vegada més l’hipocresia política impera com a motor en temes sensibles com ara el de la regulació del vot d’aquells dels immigrants que no pertanyen a cap dels països de la Unió Europea i que es troben al nostre país en situació “regular”, és a dir amb permís de residència i de treball.

En aquella data, el Parlament de l’Estat aprovava per unanimitat, sí, per unanimitat, una moció en la que s’instava a regular el dret a vot dels immigrants extracomunitaris. És clar que aleshores, al mes de febrer d’enguany, no s’havia obert encara cap procés electoral i per això no calia doncs establir criteris demagògics clientelars, amb un tema de tant alta sensibilitat social.

Ara, tant el partit que sustenta al govern, com l’esquerra verda, han concretat més i han instat al govern de l’Estat, que és qui detenta la potestat reglamentària, a que estableixi els convenis de reciprocitat a que fa referència l’article 23 de la Constitució Espanyola, en relació amb l’article 13. 2 de la Carta Magna.

L’article 13 del text constitucional espanyol, article que obre capítol precisament referit als estrangers, ens diu que “els estrangers gaudiran a Espanya de les llibertats públiques que garantitza el títol I del text, en els termes que estableixin els tractats i les lleis, i en lo relatiu al vot, l’apartat 2n, al que fèiem referència, ens diu textualment que “només els espanyols seran titular dels drets reconeguts en l’article 23 de la C.E., llevat que atenent a criteris de reciprocitat, puguin establir-se per tractat o per Llei pel dret de sufragi actiu i passiu a les eleccions municipals.

Però que ens diu l’article 23, doncs un text sense ambigüitats que fa reconeixement del fet polític, dels drets polítics dels ciutadans, en afirmar que els ciutadans tenen dret a participar en els assumptes públics, directament o mitjançant representants lliurement elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal.

En les darreres dècades hem assistit a un tractament del fet migratori des d’un perspectiva paternalista per una banda i de discriminació positiva per l’altra, d’acord amb uns models multiculturalistes i interculturalistes que imperaven en les definicions de la interpretació que calia fer-ne del fet migratori, tractament que ha generat fonamentalment en els dos darrers anys una forta inflexió social, com ho revelen els estudis periòdics d’opinió del Centre d’Investigacions Sociològiques, que dirigeix el prestigiós politòleg Fernando Vallespín, on la immigració ha començat a ser percebuda com un problema per una gran majoria de ciutadans, però el que és més greu, un problema al que, segons aquests mateixos estudis, majoritàriament cal donar drets socials però no polítics.

Algunes interpretacions demagògiques en fan una lectura esbiaixada de les mocions parlamentàries, atribuint-les a la necessitat de captació de vot per part dels partits d’esquerres o d’altres encara més greus afirmen la voluntat de voler suplir amb el vot immigrant la alta abstenció que es donat en determinats comicis electorals.

El tema és més complex que tot això i suposa el reconeixement de ciutadania, de fet l’essència dels principis democràtics que tant pregonem, a aquells que ens acompanyen en el nostre quefer diari, pagant també impostos com tots nosaltres, no parlem de donar nacionalitat, parlem de donar carta de ciutadania, vinculada a un criteri de tècnica jurídica en l’àmbit del Dret Internacional Públic com és el principi de reciprocitat, que de fet ja s’aplica en aquells “ciutadans” que són d’algun dels països de la Unió Europea.

No estem parlant més que de defugir d’una vegada per totes del paternalisme i de la discriminació positiva i fer-los partícips dels drets i deures de ciutadania, també en les decisions de proximitat, en l’àmbit local, perquè d’altra manera estaríem abocats a un model de societat molt pròxima a aquella que va prefigurar la democràcia: Grècia, amb drets i deures només per a aquells que tenien carta de ciutadania, no pas als esclaus ni als metecs (ambdós estatus generalment reservats als estrangers); de fet la posició òptima hauria de ser la de compartir drets i deures, posant ja l’èmfasi adequat en aquest segon terme, però defugint obertament qualsevol tractament identitari en un o altre sentit, perquè com ens deia d’historiador britànic Eric Hobsbawn: “la consciència de la història és útil. El passat conté elements que es poden projectar en el futur”.