Resulta obvi que les definicions estratègiques de les polítiques públiques s’haurien de definir a partir de l’interès o els interessos de la ciutadania, el que necessàriament hauria de significar la utilització de determinats mecanismes que permetessin de mesurar el valor públic de les accions polítiques, eines de coneixement que, en definitiva, haurien de ser útils per a l’establiment de paràmetres de coherència en funció de l’establiment d’instruments de planificació i avaluació per a la pressa de decisions.
La millora dels processos en tota organització pública hauria de partir, substancialment, de la mesura del valor dels instruments emprats, que s’haurien de concretar en la recerca dels elements definidors que la ciència de l’administració ha arribat a determinar: eficàcia i eficiència, el que en un llenguatge col·loquial ve a significar quelcom com “fer el que toca i fer-ho bé” .
Dit això que comporta unes extenses dinàmiques d’estudi i abundant bibliografia amb autors de diferents àmbits de la interpretació de la res pública, des de la ciència política a la sociologia, passant pel dret, l’economia, etc., el darrer dels estudis d’opinió publicats hores d’ara pel Centre d’investigacions Sociològiques en matèria polítiques públiques, datat a juliol de 2006, ens evidencia una manca de l’interès ciutadà pel desenvolupament d’aquestes polítiques en el que fa referència a àmbits molt concrets de les mateixes que poden ser visualitzats adequadament per la ciutadania.
La primera i absolutament significativa dada que ens aporta el CIS és la que fa referència al fet de poder ser o no objecte de comentari familiar i/o social la situació o específicament el funcionament dels serveis públics; només un 45’3% de la població adulta major de 18 anys ho considera tema de conversa, significant un major interès per l’augment del percentatge en les franges d’edat situades entre els 25 i els 34 anys, és a dir entre els joves que s’incorporen al món laboral i entre els 45 i els 64 anys, tot i que en aquests blocs el percentatge no ultrapassa amb escreix el 50%, de manera que aquella dada objectiva que en matèria de sociologia electoral és objecte d’estudi, com ara l’abstenció passiva, té un clar reflex en aquest nivell de percepció estudiat, per la manca de percepció vital dels serveis públics i el seu context en un segment important per la seva grandària des d’una perspectiva demogràfica; tot i així la percepció del nivell d’exigència en la prestació dels serveis públics és considera alta en tots els espectres d’edat, així un 87% de mitjana considera que actualment la societat espanyola mostra els més alts nivells d’exigència dels darrers 10 anys.
Tot i que un 56% de la mostra utilitzada pel CIS considera els impostos necessaris, una mitjana baixa si la comparem amb les mostres dels països nòrdics on existeix una clara consciència de la necessitat impositiva per al desenvolupament de l’administració i els serveis públics en general, el cert és que la mitjana de satisfacció que el ciutadà demostra sobre els serveis i l’administració pública és d’un escàs 46,64% en el nivell general de la percepció, on la mitjana més alta la trobem en el servei de correus, amb un 68,6%, en el transport urbà, amb un 58,3% i pràcticament amb nivells similars l’assistència sanitària ambulatori , amb un 54,3%, l’assistència sanitària hospitalària, amb un 53,6%, i els sistema ferroviari, amb un 53,5%. Només el sistema de justícia amb un 61,5% de la mostra considera, podríem dir-ne, altament insatisfactori el seu funcionament.
De fet quan a la ciutadania se li pregunta directament per la seva percepció sobre la satisfacció de l’administració pública en general, aquesta no arriba més que a un 45,8%, de manera que, aquesta sola dada, ens hauria de fer pensar en el que s’anomena racionalització col·lectiva de les prioritats del conjunt de l’organització pública, com a nexe d’unió entre l’esfera política i la tècnica i la voluntat de servei, de manera que es pogués donar un impuls decidit als processos de millora gerencial tenint en compte, precisament això: indicadors de gestió i observadors polítics, connectant com diuen alguns teòrics, adequadament, “el pont de comandament” amb “la sala de màquines” i amb el “propietari del vaixell”, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país.
